Crítica cinematogràfica: El bosc, d’Óscar Aibar

poster_el_bosc

La guerra civil que va patir el nostre país en el segle XX és una font inesgotable d’inspiració per a escriptors i directors de cinema, creadors que veuen en aquells anys devastadors el context ideal per a desenvolupar-hi les seves històries. L’any 2000, l’escriptor Albert Sánchez Piñol va escriure un conte de tan sols vuit pàgines ambientades en aquella època, un relat que va fascinar el director Óscar Aibar, que va creure en les enormes possibilitats que aquells personatges del Matarranya (Baix Aragó) podrien tenir en una futura versió cinematogràfica, i dit i fet: El bosc és la seva darrera pel·lícula, un film que barreja el drama de la guerra civil (tot i que podria tractar-se de qualsevol altra guerra) amb elements propis del gènere fantàstic en què Aibar manté l’essència del conte original i que va presentar en la darrera edició del Festival Internacional de Sitges, on va rebre una bona acollida per part del públic i la crítica.

El bosc mostra la difícil convivència entre els amos d’un mas (Ramon i Dora) i el líder dels anarquistes del poble més proper (‘Lo Coixo’), una relació a tres que va més enllà dels idearis polítics de cadascun d’ells ja que amaga l’odi de ‘Lo Coixo’ envers l’home que li va prendre la dona que sempre ha estimat. L’esclat de la guerra a l’any 1936 serà l’ocasió anhelada per l’anarquista, que intentarà desfer-se del seu enemic acusant-lo de feixista. D’aquesta manera, Ramon no tindrà cap altra opció que fugir, i aprofitarà un secret que la seva família amaga des de temps immemorials: a les seves terres hi ha un petit bosc on dues vegades l’any, per Sant Llorenç i Sant Blai, hi apareixen unes misterioses llums que són una porta dimensional cap a un altre món; així, Ramon preferirà endinsar-se en l’aventura del desconegut que esperar la mort segura si es queda al mas, i només en tornarà dos cops l’any per a veure la seva dona i explicar-li com és el seu llunyà refugi, on l’acolliran unes simpàtiques i entranyables criatures, els besugots.

Fotograma de la pel·lícula
Fotograma de la pel·lícula

Qui esperi una pel·lícula convencional sobre la guerra civil s’equivoca: en cap moment s’aprofundeix en els fets històrics malgrat que la zona del Matarranya va patir especialment amb el conflicte (la seva era una zona controlada pels anarquistes), perquè el que realment interessava a Óscar Aibar era utilitzar una situació bèl·lica com aquella per mostrar la vilesa dels humans ja que, inevitablement, la guerra sempre aconsegueix treure el pitjor de les persones. Per això és més encertat parlar d’una història d’amor, o potser millor una triple història d’amor amb una dona com a protagonista de totes elles: la de la Dora amb el seu marit (un matrimoni que conviu sense estar enamoraments), la de la Dora amb ‘Lo Coixo’ (un amor adolescent en què ell no va acabar d’acceptar-ne el final) i la de la Dora amb l’oficial dels Brigadistes que s’instal·len al mas (per primera vegada un home tracta la Dora d’igual a igual i amb respecte). I tot això sense oblidar l’element fantàstic: la porta dimensional que porta a un indret desconegut –un món que Aibar prefereix suggerir– no només salva la vida del Ramon, també servirà per a canviar-li el caràcter, ell serà l’únic que farà una autèntica revolució perquè, al principi, és incapaç de tenir empatia amb els seus veïns més propers, però sí ho aconseguirà amb uns éssers tan diferents a ell com els besugots, segurament una metàfora dels nostres temps, en què no hauríem de desconfiar d’aquell que és diferent a nosaltres i sí acollir-lo amb generositat i sense pors ni recels.

L’element que fa d’El bosc una excel·lent pel·lícula no és només el seu magnífic argument –amb un punt de tendresa malgrat la difícil conjuntura social en què s’ambienta–, sinó que ho són els seus fantàstics intèrprets: Àlex Brendemülh (Ramon) i Pere Ponce (‘Lo Coixo’) mantenen un intens duel (amb un Ponce estel·lar fent de dolent), Tom Sizemore (Picket) deixa momentàniament les grans produccions per a interpretar el brigadista que fa tornar el somriure a la Dora, i Josep Maria Domènech (‘Lo Fusteret’) arrenca somriures amb un personatge que és tot bondat, tots ells actors d’extens currículum que aquí queden eclipsats per la gran protagonista de la història: Maria Molins interpreta la Dora, una dona que, d’un dia per l’altre i en un context tan dur com és una guerra, ha de tirar endavant el mas tota sola, criar la seva filla sense el seu home no serà gens fàcil, ni tampoc esquivar l’assetjament de ‘Lo Coixo’, una veritable supervivent amb un coratge extraordinari que serveix com a merescudíssim homenatge a totes aquelles dones que, durant la guerra civil, es van veure obligades a continuar amb les seves vides i a treballar dur pel futur mentre els seus marits i fills lluitaven arreu del nostre país.

L’estranya combinació de guerra civil i gènere fantàstic amb l’amor i els mons utòpics fan d’El bosc una proposta original, fascinant i imprescindible, un exemple de bon cinema en català que cal veure en versió original, on s’aprecia l’esforç dels actors per a expressar-se amb l’accent propi del Matarranya.

Títol: El bosc
Director: Óscar Aibar
Intèrprets: Àlex Brendemülh, Maria Molins, Pere Ponce, Tom Sizemore, Josep Maria Domènech, Benjamin Nathan-Serio, Andrés Herrera
Guió: Albert Sánchez Piñol
Música: Albert García Demestres
Any: 2012
Durada: 98 minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s