Crítica teatral: Res no tornarà a ser com abans, a La Villarroel

Una cita de John Cassavetes expressa perfectament quina és la pretensió del darrer muntatge de La Villarroel: “La meva ment té un objectiu, només m’interessa això: l’amor i la falta d’amor”. Amor i desamor, doncs, autèntics motors de la vida, són els ingredients principals de Res no tornarà a ser com abans, l’obra que es va estrenar el passat 17 de gener amb una magnífica acollida que fa pensar en aquest com un nou èxit per a la sala de l’Eixample.

Carol López presenta aquí dos matrimonis que s’acosten perillosament a la frontera dels 40 anys. Tots dos pateixen una crisi de parella: Dolo i Andrés en són plenament conscients, mentre que Olalla i Andrew neguen l’evidència i continuen fingint que formen un matrimoni modèlic i sense fissures, al mateix temps que busquen consol en braços d’altres. Els quatre visiten un terapeuta –sessions enregistrades que ens mostrarà un monitor– per a salvar els seus matrimonis del naufragi però, possiblement, la reacció arriba massa tard per a alguns.

Fidel al seu estil marcadament cinematogràfic –aquí la intenció és fer una mena de documental per a mostrar la intimitat dels personatges–, López signa una comèdia urbana amb pòsit agredolç sobre el desengany generacional i la crisi de parella, una història que en tot moment destil·la autenticitat, on les confidències entre amics i els conflictes matrimonials són els protagonistes, i en què els homes pateixen una preocupant síndrome de Peter Pan sense adonar-se (sobretot Andrew, incapaç de triar ell mateix el seu camí) que créixer significa prendre les pròpies decisions.

El principal secret de Res no tornarà a ser com abans està en el seu text brillant, basat en un argument tan original com ho pot ser la vida mateixa i trufat de rèpliques enginyoses, uns diàlegs que la directora va polir en consens amb els intèrprets, en un treball en equip marca de la casa. El resultat és una comèdia intel·ligent sense gags estridents ni artificis innecessaris que s’expressa amb la naturalitat del carrer, en el bilingüisme (en aquest cas al català i castellà també s’hi incorpora l’anglès d’Andrew) que ja és habitual en els muntatges de Carol López.

La tria dels protagonistes és l’altre gran encert de l’obra, tots ells amb unes excel·lents actuacions. Els quatre actors mantenen els seus noms reals, probablement perquè cadascun d’ells aporta una mica del seu propi jo als personatges, i això fa que la història encara desprengui una major sinceritat. Així, Olalla Moreno i Andrew Tarbet donen vida a un matrimoni burgés que no és conscient de la crisi que els afecta, ella més preocupada del què diran que del que fa ell, tot un immadur egoista, mentre que Dolo Beltrán –el seu retorn als escenaris teatrals és una molt bona notícia, sis anys després– i Andrés Herrera –aquest amb una extraordinària actuació que es guanya el favor del públic amb la seva comicitat: aquí és un home senzill que té cura dels petits detalls per mantenir viva la flama de l’amor– formen una parella de barri amb molts dubtes però amb la certesa que encara s’estimen.

Aquest és un muntatge de factura impecable (amb una cuidada escenografia que divideix l’escenari en quatre àmbits, i una banda sonora deliciosa amb constants referències jazzístiques) signat per una directora que està en molt bona forma creativa i amb uns actors fantàstics, una història reveladora que ens descobrirà una evidència: ens fem grans sense poder-ho evitar, així que des del mateix instant en què acceptem aquesta premissa i deixem de perpetuar la nostra joventut, res no tornarà a ser com abans.

Res no tornarà a ser com abans es representarà a La Villarroel del 14 de gener al 11 de març de 2012.

Intèrprets: Dolo Beltrán, Andrés Herrera, Olalla Moreno i Andrew Tarbet
Amb la col·laboració de: Paul Berrondo
Dramatúrgia i direcció: Carol López
Escenografia: cube.bz.
Vestuari: Myriam Ibáñez
Il·luminació: Jaume Ventura
Espai sonor: Damien Bazin
Maquillatge: Toni Santos
Perruqueria: Pelukim
Vídeo: Focus Audiovisuals

Horaris: dimarts, dimecres i dijous, a les 21:00 hores; divendres a les 21:30 hores; dissabte a les 18:30 hores i a les 21:00 hores; diumenge a les 18:30 hores
Preu: de dimarts a dijous, 22 €; de divendres a diumenge, 26 €
Idioma: català
Durada: una hora i quinze minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Estreno cinematográfico: Arrugas, de Ignacio Ferreras

 

Un nuevo film de animación llega a las pantallas de nuestro país: el próximo 27 de enero se estrena Arrugas, un largometraje –basado en el cómic de Paco Roca que obtuvo el Premio Nacional de Cómic el año 2008– que narra las peripecias de unos ancianos recluidos en un geriátrico, una película de dibujos animados para adultos que ha dirigido Ignacio Ferreras.

Fotograma de la película

Emilio es un antiguo ejecutivo bancario que, enfermo de Alzheimer, es ingresado en una residencia para ancianos. Allí conocerá a Miguel, un astuto compañero que le prestará su ayuda para que no sea trasladado a la planta superior, lugar donde quedan confinados los llamados desahuciados. Su plan alterará la rutina de los internos, un grupo de venerables ancianos que demostrarán que aún tienen muchas ganas de vivir.

Ignacio Ferreras (Tokyo Onlypic 2008) dirige Arrugas, una historia de amistad que combina comedia y ternura a partes iguales, una película basada en el triunfal cómic de Paco Roca –ha vendido 40.000 ejemplares y ha sido exportado a Francia, Italia, Holanda, Finlandia y Japón– que ha sido rodada en un tiempo récord (dos años y medio) y que opta al Goya a la mejor película de animación.

Arrugas se estrenará en nuestros cines el 27 de enero de 2012.

Título: Arrugas
Género: Animación, Drama
Nacionalidad: España
Año: 2011
Duración: 80 minutos
Director: Ignacio Ferreras
Guión: Ángel de la Cruz, Ignacio Ferreras, Paco Roca, Rosanna Cecchini
Voces: Álvaro Cervantes, Tacho González, Álvaro Guevara, Mabel Rivera

Programación teatral y musical del Casino de l’Aliança del Poble Nou: enero, febrero y marzo de 2012.


El Casino de l’Aliança del Poble Nou continúa este año 2012 con su programación estable de espectáculos musicales y teatrales. Aquí os dejamos con un avance de las actividades de los próximos meses de enero, febrero y marzo.

SIN PALABRAS presenta la programación de los primeros meses del 2012 que combina calidad y variedad de formatos escénicos siguiendo la misma línea establecida el año pasado.

PROGRAMACIÓN DE LOS MESES DE ENERO, FEBRERO Y MARZO DE 2012:

28 de enero, Xuriguera i Faixedas, “LIVE” (ex-Teatre Guerrilla)
29 de enero, Èxits de Viladomat, con Núria Feliu
3 de febrero, Pi de la Serra
4 y 5 de febrero, Sergi López, Non solum
10 de febrero, Marley, 30 anys, con Natxo Tarrés
12 de febrero, Mercedes Sampietro, Sensualitats
17 de febrero, Vuit, Quinze diez i una nit
18 de febrero, José Sacristán, “Antonio Machado, De los días azules al sol de la infancia”
23 de febrero, Please U2 Experience, Tributo a U2
24 de febrero, Reugenio, Hablamos
25 de febrero, BrodasBros, Snippet
26 de febrero, Pinocho, Un cuento musical
27 de febrero, Recordant a Pepe RubianesACTO ANULADO!!
2 de marzo, Beatriz Rico, Mejor viuda que mal casada
3 y 4 de marzo, 100% Tricicle
8 de marzo, Hotel Dulce Hotel, Cia. Hotel Cochambre, Espectáculo musical basado en la obra de Joaquin Sabina
9, 10 y 11 de marzo, Los Modernos
15 de marzo, Manu Guix
16 de marzo, Reugenio, Hablamos
18 de marzo, Yllana, Pagagnini
23 de marzo, Angelina i els Moderns, Col·labora Òscar Dalmau
24 de marzo, Brodas Bros, Snippet
25 de marzo, Pep Bou, Rebufaplanetes
30 de marzo, Paco Ibáñez
31de marzo, Yllana, 666
1 de abril, Ventafocs, El musical amb ritme dels 50

Venta de entradas: Telentrada

CASINO ALIANÇA POBLE NOU – Rambla Poble Nou, 42.

Más información:
Web: http://www.casinoalianca.com/
Facebook: http://es-es.facebook.com/pages/CASINO-LALIAN%C3%87A-DEL-POBLENOU-ESPECT%C3%80CLES/307621432584960

Crítica teatral: CONCHA (Yo lo que quiero es bailar), en el teatro Goya.


La megafonía del teatro anuncia el inminente inicio de la función. El murmullo de los espectadores asistentes disminuye, los nervios se acrecientan… Se ilumina el escenario, la música comienza… y al poco tiempo, una figura aparece, una silueta que va delimitando unas formas femeninas, una textura experimentada y un dominio de la interpretación construido tras muchos años de ejercicio… Es Concha Velasco y el espectáculo es Concha (Yo lo que quiero es bailar), una obra que recorre la vida y la obra interpretativa de una de las figuras más conocidas y populares del cine y del teatro español.

Podríamos decir que el espectáculo que el teatro Goya estrenó el pasado 15 de octubre es algo así como un monólogo, cocido y enriquecido con recuerdos, con experiencias, con música en directo, pero sobre todo con la constancia y el trabajo de una actriz con más de 50 años de carrera profesional.

Concha, permítanme que la llame así, como si fuera de la familia, ya que la dinámica del espectáculo nos acerca a la Concha Velasco de verdad, a la mujer que ha interpretado a todo un sinfín de mujeres, nos narra, de viva voz, su vida, sus primeros pasos en el mundo del espectáculo a través de su pasión por el baile que la llevaría, debido a su especial atractivo y simpatía, a introducirse en el teatro y más tarde en el cine.

De la mano de Concha recordaremos sus primeras andanzas profesionales, pero también su desarrollo y aprendizaje vital, y seremos conscientes de la mujer que estuvo y está detrás de personajes como la chica de la Cruz Roja, la joven Susana de La Verbena de la Paloma, la Dolly Levi de Hello Dolly, o de Teresa de Jesús.

Para ello Concha no necesita nada más que un escenario y un patio de butacas. Todo lo demás parece excesivo, parece sobrante. Solo precisa de la ligazón que la ha mantenido unida con su público desde su debut. Es descriptivo de todo esto que les digo la apariencia del patio de butacas: los cabellos teñidos de blanco son los que destacan sobre los respaldos de las butacas. Y no solo eso, solo hace falta observar el trato y el vínculo que Concha establece con el público que la ha ido a ver. La Velasco solo necesita un foco de luz y una silla elevada donde sentarse de tanto en tanto. Y una historia, o mejor dicho, la historia de su vida. Solo ella, sin artilugios, sin un vestuario despampanante, sin efectos de luz deslumbrantes, tan solo ella y los recuerdos de una vida dedicada a la interpretación.

Bueno, esto no es del todo cierto. La Velasco no está totalmente sola. Un cuarteto de músicos (Xavier Mestres, Tomàs Alcaide, Roger Conesa y Xavi Sánchez) la acompaña durante las interpretaciones musicales que jalonan el espectáculo. Porque como usted ya sabe, la de La Velasco también es una carrera musical. Y son dos de estos momentos los que voy a escoger para profundizar un poco más en la obra: el primero la interpretación del tema central del Hello Dolly!!, obra musical que Concha interpretó en el teatro en el año 2001, y que aúna la magia de Broadway y el aroma de la gran Barbra Streisand con la veteranía y el savoir-faire de La Velasco; y el segundo, la interpretación que la actriz realiza al final de la actuación de su famosa Chica ye-ye, todo un ejemplo de la energía y el vigor que Concha Velasco sigue manteniendo a sus …ejem…ejem... años de edad.

Como les decía, éste es un espectáculo 100% Concha Velasco, y una biografía teatral con la que la actriz premia a un público fiel y entusiasmado. Por que no todo son nuevas tecnologías; por que no todo son nuevos lenguajes escénicos; por que no todo es innovación y diseño, el espectáculo que nos presenta Concha Velasco, dirigido por Josep Maria Pou, vale mucho la pena, sobre todo si usted vio crecer vital y profesionalmente a una mujer por la que parece que no pasan los años, aunque si que parece que pase la experiencia, el dominio y el control de la interpretación sobre el escenario.

Si todavía no ha visto CONCHA (Yo lo que quiero es bailar) aún tiene la posibilidad, hasta el 5 de febrero, de disfrutar de algunos retazos de la vida y de la obra de la actriz, y de un poco de la forma de hacer y de vivir el teatro de “antes”. No lo dude, aunque la oferta teatral es amplia, una oportunidad como ésta no se tiene cada día, aunque bien mirado, desde el mes de octubre si que la tiene cada noche en el Teatro Goya.


———————————

«CONCHA (Yo lo que quiero es bailar)» se representa en el Teatre Goya del 15 de octubre de 2011 al 5 de febrero de 2012.

Dirección y dramaturgia: Josep Maria Pou
Texto: Juan Carlos Rubio (Sobre biografía y relato oral de Concha Velasco)
Intérprete: Concha Velasco
Dirección musical y arreglos: Xavier Mestres
Piano y vocal: Xavier Mestres
Violín, teclado y vocal: Tomàs Alcaide
Saxo, batería y vocal: Roger Conesa
Contrabajo y vocal: Xavi Sánchez
Colaboración especial: Salvador Vidal (Voz en off)
Escenografía y diseño de video: Eugenio Szwarcer
Iluminación: Juanjo Beloqui
Sonido: Jordi Ballbé
Vestuario: Nina Pawlowsky
Producción: Focus

Horarios: Miércoles a las 20:00 horas; jueves a las 17:00 y a las 20:00 horas; viernes a las 20:00 horas; sábados a las 17:30 y a las 20:30 horas y domingos a las 18:00 horas.
Precio: miércoles y jueves, 25 €; viernes, sábado, domingos y festivos, 30 €.
———————————————————————————————–

Escrito por: Jorge Pisa Sánchez

Nova exposició: Penélopes, a la Casa Amèrica Catalunya

 

Quan ja no hi ha esperança per tenir un present favorable al país de naixement, l’única solució és buscar un futur millor fora d’aquestes fronteres. Així molts homes prenen la decisió de fer les maletes i iniciar una aventura que els permeti enviar diners a la família que s’ha quedat al lloc d’origen. El fotògraf Héctor Mediavilla va voler documentar aquest fenomen, i es va centrar en Mèxic, on molts homes deixen les seves dones per començar una nova vida en un altre país; d’aquesta experiència –dos anys en convivència amb les famílies que esperen, pacientment, el retorn del pare–, i amb la intenció de donar veu a les dones abandonades, neix Penélopes, l’exposició que es pot veure a la Casa Amèrica Catalunya des del passat 17 de gener.

Fotografia d'Héctor Mediavilla

Per què estudiar el cas de Mèxic? Es calcula que cada any són més de 800.000 homes els que decideixen abandonar el seu país –per anar majoritàriament a EUA, on els anomenaran norteños– i buscar una feina amb què mantenir la família, que es queda al seu lloc d’origen; un 60 % d’aquests emigrants no torna mai, i altres només ho fan en moments puntuals; així aquest fenomen provoca la fragmentació de la família sense remei.

Héctor Mediavilla agafa el mite grec de Penélope –la dona que va esperar vint anys el retorn del seu espòs, Ulisses– per titular aquesta exposició; Penélopes parla d’aquelles dones que, abandonades a la seva sort amb els seus fills, es veuen obligades a lluitar contra les adversitats per treballar, portar la casa i educar elles soles les seves criatures, i tot això en una societat patriarcal que no els facilita gens la feina. Mediavilla retrata, amb gran sensibilitat, la solitud d’aquestes heroïnes mexicanes, de diferents edats i condicions, unides per l’esperança que el marit retorni algun dia.

L’exposició consta de 40 fotografies i quatre pantalles de vídeo que mostren els testimonis de les protagonistes, a més d’un espai obert a la participació de tots aquells que un dia van arribar a Catalunya des de la seva terra per intentar trobar un futur millor, una instal·lació que, sota el lema Qui has deixat enrere?, proposa als visitants a deixar-hi una foto que respongui a aquesta pregunta i que els responsables de la Casa Amèrica Catalunya en faran una còpia per a integrar-les a l’exposició.

L’exposició es podrà veure a la Casa Amèrica Catalunya fins al 3 de maig, de dilluns a divendres, de 10:00 hores a 14:00 hores i de 17:00 hores a 20:00 hores, amb entrada gratuïta.

Més informació: www.americat.cat
                               www.penelopesmexicanas.org
                               www.hectormediavilla.com

Estrena teatral: Oxigen, al Teatre Gaudí de Barcelona

 

El proper 27 de gener el Teatre Gaudí de Barcelona estrenarà Oxigen, la seva nova proposta pels primers mesos del 2012 que pren com a argument els canvis experimentats per qualsevol parella quan decideix tenir un fill, un tema molt seriós presentat aquí en forma de tragicomèdia.

Imatge de l'obra

Quan neix una criatura la parella es converteix en una família, i això significa que des d’aquest mateix instant viuran moments de grans canvis: la parella es trobarà un ser indefens que dependrà absolutament d’ells, hauran de canviar-li els bolquers, banyar-lo, posar-lo a dormir,…, en definitiva, una sèrie de rutines que els pares hauran de tenir present dia rere dia. A més seran moments de contrastos, ja que la felicitat i l’alegria de ser pares compensaran el cansament i les nits sense poder dormir, novetats a les quals s’hauran d’adaptar ràpidament si no volen entrar en crisi com a parella.

Mar Monegal dirigeix Oxigen, una obra que planteja els dubtes de qualsevol parella en el moment de tenir una criatura –Serem uns bons pares? El nen ens unirà com a parella o ens separarà? Podrem mantenir la calma en els moments de tensió?– per a la qual ha comptat amb Helena Bagué, Francesc Ferrer, Albert Mèlich i Betsy Túrnez.

Oxigen es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona del 27 de gener al 25 de març de 2012.

Dramatúrgia i direcció: Mar Monegal
Intèrprets: Helena Bagué, Francesc Ferrer, Albert Mèlich i Betsy Túrnez
Companyia: Teatre Gaudí
Espai sonor: Javi Gamazo
Disseny de llums: Dani Gener
Espai escènic: Mar Monegal
Fotografies: Josep Aznar

Horaris: de dijous a dissabte a les 20:45 hores i diumenge a les 18:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: Una hora i vint minuts 

Estreno cinematográfico: Silencio en la Nieve, de Gerardo Herrero

El próximo 20 de enero llega a las pantallas de nuestro país Silencio en la Nieve, un film que recrea la fría Rusia en tiempos de la Segunda Guerra Mundial y que adapta la novela de Ignacio del Valle El tiempo de los emperadores extraños, una historia bélica dirigida por Gerardo Herrero y protagonizada por Juan Diego Botto y Carmelo Gómez.

Fotograma de la película

En invierno de 1943 un batallón de la División Azul encuentra una serie de cabezas de caballos esparcidas sobre la superficie congelada de un lago; sus cuerpos están sumergidos bajo el hielo, y sobre uno de ellos hay un soldado español muerto y con una inscripción gravada a cuchillo: “Mira que te mira Dios”. Los altos mandos encargan la investigación del caso al soldado Arturo Andrade quien, con la ayuda del sargento Estrada, miembro de las tropas fascistas, deberá esclarecer los hechos y encontrar al culpable de la masacre.

Gerardo Herrero (El corredor nocturno) dirige Silencio en la Nieve, un thriller rodado en condiciones extremas en Lituania (con temperaturas de hasta 30 grados bajo cero) para el que Herrero ha contado con dos actores de reconocido prestigio en los papeles protagonistas: Juan Diego Botto (Todo lo que tú quieras) y Carmelo Gómez (La carta esférica), a quienes acompañan Jordi Aguilar (Cinco minutos para medianoche), Víctor Clavijo (Verbo), Francesc Orella (Los ojos de Julia) y Sergi Calleja (Siempre hay tiempo), entre otros.

Silencio en la Nieve se estrenará en nuestros cines el 20 de enero de 2012.

Título: Silencio en la Nieve
Género: Thriller
Nacionalidad: España, Lituania
Año: 2011
Duración: 114 minutos
Director: Gerardo Herrero
Guión: Nicolás Saad
Intérpretes: Juan Diego Botto, Carmelo Gómez, Jordi Aguilar, Víctor Clavijo, Francesc Orella, Sergi Calleja, Adolfo Fernández, Andrés Gertrúdix, Manu Hernández, Toni Hernández, Javier Mejía

Reseña de comic: Axa el origen, de Enric Badía Romero.


AXA: EL ORIGEN
. El dibujo maestro de Romero.

«Solo alguien con una voluntad y valor a toda prueba, está decidida a sobrevivir cueste lo que cueste«

El sueño de todo dibujante es crear un personaje propio y que tenga éxito. Enric Badía Romero lo consiguió en 1978. El diario británico The Sun le había pedido que presentara una nueva heroína para una tira diaria. Nacía Axa y fue un éxito que se publicó en 30 países. Ganó el premio a la mejor daily strip europea. Los guiones corrieron a cargo de Donne Avenell.

La historia se iniciaba cuando la atractiva protagonista abandonaba las comodidades del Domo o la Cúpula (ciudad aislada de la destrucción exterior) para adentrarse en un mundo devastado por la guerra nuclear.

Después de seis años las tiras de prensa finalizaron abruptamente por parte de The Sun, pero Axa se resistía a caer en el olvido. La revista sueca Magnum encargó a Enric Badia Romero nuevas historias en 1988 y Axa revivió pero ya sin la atadura conceptual del anterior formato. Las aventuras de la heroína se plasmaban en páginas en formato cómic book donde se podía apreciar todo el arte de Romero con un nivel ya muy alto. Los dibujos estaban muy cuidados y la obra fue realizada en solitario, con historias donde predominaba la aventura: el andar de esta superviviente por el mundo apocalíptico y su lucha, sin descanso, ante multitud de peligros. Tramas de 24 páginas dignas de aparecer en aquella mítica Zona 84 de Toutain Editor.

Este es el material, inédito en España, que Ominiky ha empezado a recopilar en un primer tomo que incluye cuatro historias. En la primera asistiremos al nacimiento de Axa y seremos testigos de sus primeros pasos. Una adolescencia marcada por la violencia y el entrenamiento. En la segunda historia “la isla de Noé” la heroína llega a un lugar que parece que no ha sido afectado por el holocausto nuclear. En la tercera titulada «Colmena Letal» unos supervivientes necesitaran del ímpetu de Axa para poder escapar de ciertas garras. Cierra el tomo un homenaje a los clásicos monstruos de la literatura universal de terror con ¿Realidad o fantasía?

Todas las historias tienen un fuerte componente erótico, el que desprende la belleza de la protagonista, que no tarda en perder parte de su escueta vestimenta en los envites de las luchas o a la hora de dormir (que aprendan otras!!). Un erotismo sugerido aun cuando también hay sexo. El lector que se acerque por primera vez a Axa puede pensar que esto ya ha sido superado hoy en día, pero hay que recordar que las historias fueron dibujadas hace más de 20 años. Y también es verdad que Romero nunca ha querido traspasar la línea del sexo puro y duro. Le gusta más sugerir y hacer a Axa, así, más deseable, creando un personaje duro pero dulce a la vez, con algo de inocencia y buenas intenciones.

Una lectura amable y sin complicaciones argumentales. Aventura de ciencia ficción y fantasía realizada al estilo de antaño con un dibujo clásico de exquisita calidad por el que no han pasado los años, y que sigue apeteciendo leer.

El tomo está muy bien editado por lo que hay que felicitar a la joven editorial Ominiky. Las cuatro historias se complementan con una galería de ilustraciones, muchas de las cuáles han sido realizadas este mismo año. Abre el tomo el notable prólogo de Álvaro Prieto.

Estoy de acuerdo con Joan Pieras cuando afirma que la más bella y exuberante protagonista del mundo del cómic es Axa, y yo añado ¡ni Red Sonja ni ostias!

AXA: EL ORIGEN.
AUTOR:
Enric Badia Romero
GÉNERO: Aventura/fantasía/ciencia-ficción
FORMATO: 17 x 24cm, 128 páginas, B/N
ENCUADERNACIÓN: Cartoné (Tapa dura)
PRECIO: 15,50€

————————————
Escrito por: Taradete

CONCURSO AXA: ¡GANA UN DIBUJO ORIGINAL!


Con motivo de la salida del primer tomo de Axa, El Rincón del Taradete organiza un concurso en el que sortea un “sketch, comission, arte original, dibujo o como queráis llamarlo” que Enric Badía Romero ha realizado para la ocasión. Las medidas son 21 x 29 cm y es a lápiz. Es una preciosa Axa en actitud de combate.
Si queréis participar en este concurso podéis visitar el blog El Rincón del Taradete.


Crítica teatral: Yo, sola a la sala PORTA 4

L’univers Disney en desconstrucció és la base de Yo, sola, la nova proposta de la sala PORTA 4 estrenada el passat 14 de gener, un monòleg que trenca els esquemes habituals d’aquest tipus de teatre i que va ser molt ben rebut pel públic, qui va premiar amb constants rialles la ironia de Verónica Pallini sobre aquells estereotips que, ja de ben petits, ens van inocular a traïció amb les pel·lícules animades pels estudis de Walt Disney.

Verónica Pallini, Vero, és l’actriu/personatge protagonista d’aquest muntatge. Des del primer instant ens confessa la seva decepció: vestida de núvia, de blanc radiant, revela el seu fracàs sentimental al públic, una situació angoixant que ha fet d’ella una addicta a les teràpies que prometen ajudar-la a superar aquest mal tràngol. El seu psicoterapeuta li ha recomanat la innovadora Teràpia Disney que consisteix a donar vida als personatges animats que vam conèixer quan érem petits, i que presentaven un model de dona fràgil que aspira a trobar un príncep blau i passar-se la resta dels seus dies feliços i menjant anissos, clixé que persegueix Vero sense sort.

Així Vero ens confia la seva història sentimental, experiències insatisfactòries que han impedit que fes realitat el seu somni. A aquests fragments biogràfics s’hi intercalen escenes en què l’actriu interpreta tres dones de l’imaginari Disney (Wendy Pan, incapaç de fer madurar Peter, una Blancaneus insatisfeta de les seves relacions amb els set nans o la terrible Madrastra, farta del seu espòs i del maleït mirallet màgic) que ens mostraran què lluny es troben de la felicitat absoluta.

Les relacions de parella i la solitud són els ingredients principals d’aquesta obra, uns temes molt seriosos que Pallini encerta a presentar amb humor i ironia; així Yo, sola és una divertida proposta que desdramatitza unes situacions fetes obsessions per a moltes persones, una quimera alimentada en la nostra infantesa, quan ens fan creure en contes de fades impossibles de realitzar.

L’espectacle també l’encerta en la seva imaginativa posada en escena, un plantejament intel·ligent que fuig del format freqüent dels monòlegs per a combinar les intervencions de Pallini amb diversos fragments audiovisuals, ja siguin escenes de les pel·lícules infantils o bé petites intervencions de personatges que ha conegut Vero, com ara el seu terapeuta, la protectora majordoma d’una de les seves ex-parelles o la histèrica responsable de l’anomenada “teràpia per a mares que no són mares”.

Seria impossible, però, portar a bon port aquesta obra sense el magnífic treball de Verónica Pallini, una excel·lent actriu transformada en l’eix vertebrador de Yo, sola que aconsegueix crear un clima de complicitat amb l’espectador fins a convertir-lo, més que en un oient passiu, en un amic a qui confia amb tota naturalitat els seus secrets més inconfessables.

Un text enginyós sobre dones que busquen el príncep blau sense saber que, si el troben, es convertirà en gripau, una extraordinària actriu que es transforma amb solvència en els personatges de Disney i un muntatge audiovisual que reforça el monòleg fan de Yo, sola una proposta imprescindible per a aquells qui hagin estat enamorats alguna vegada, un espectacle on tothom s’hi veurà representat, d’una manera o una altra, amb un final en forma de càmera oculta que no s’haurien de perdre.

Yo, sola es representarà a la sala PORTA 4 cada dissabte, del 14 de gener al 25 de febrer de 2012.

Performer/actriu: Verónica Pallini
Idea original: Verónica Pallini
Direcció i posada en escena: Juan Urraco
Textos i dramatúrgia: Fernanda Metilli, Patricia Suárez i Verónica Pallini
Col·laboracions: Mon Costa, Montse Valentí, Tuni Montserrat i Gautam Rao
Realització audiovisual: Josep Maria Grifeu, Laia San Juan, Ignacio Rodó i Gerard Masalias
Assistència tècnica: Marc Muntañés
Disseny Gràfic: Andrea Cardinali
Producció: Porta 4

Horaris: 14, 21 i 28 de gener (dissabte) a les 20:00 hores; i 4, 11, 18 i 25 de febrer (dissabte) a les 20:00 hores
Preu: 12 € (10 € amb reserva prèvia)
Idioma: castellà
Durada: una hora i quinze minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Novetat discogràfica: Magnòlia, de Maria Coma

Des de fa uns anys una jove de veu delicada s’ha fet un lloc en el panorama musical català: Maria Coma, una artista que malgrat la seva joventut (25 anys) ja porta quatre discos publicats que han seduït tant al públic com a la crítica. El seu darrer treball és Magnòlia, un projecte interdisciplinari que va més enllà de la música: els vídeos realitzats per a l’ocasió, les fotografies, les actuacions en directe i el nou disseny del web complementen les onze cançons del disc.

Maria Coma, en una imatge promocional de Magnòlia

Poques cantants tenen la capacitat i el talent de generar una atmosfera tan captivadora i intimista com la que es desprèn de Magnòlia, hereu del primer disc de Coma, de marcat caràcter introspectiu i en què la melancolia juga un paper essencial. Aquest és un treball on el piano i la veu de Maria Coma són els protagonistes principals, amb la resta d’instruments exclusivament al seu servei; s’hi inclouen onze temes amb lletres que parlen de somnis, dubtes i pors, cançons de les quals cal destacar el single de presentació, Tots els colors, Fugir de l’ou, la instrumental 360 º, Bosc adormit i Dins Magnòlies, per a la qual ha comptat amb les veus de Pau Vallvé, membres d’Anímic i Inspira i la realitzadora Lyona, entre d’altres.

Magnòlia és molt més que un disc, és un projecte ambiciós en què la cantant barcelonina ha cuidat fins el més petit dels detalls. Així ha confiat el disseny de la portada a Román Yñán, autor de la imatge en blanc i negre sobre la qual l’il·lustrador Rafa Castañer hi ha afegit unes curioses taques de color; la resta de fotografies que acompanyen el disc són de Maria Coma retocades també per Castañer. A més la mateixa artista signa els quatre vídeos que il·lustren les cançons del disc i que es poden veure al seu web, actualitzat per a l’ocasió.

Maria Coma ja prepara la gira de presentació de Magnòlia, una sèrie de concerts que complementaran el “projecte Magnòlia” i per als quals ha format una banda amb Pau Vallvé, Nico Roig i Jordi Casadesús. Debutaran al Cafè del Teatre de Lleida el 20 de gener, i aquest mateix mes també actuaran a Manlleu (Teatre Casal de Gràcia, 27 de gener) i a Tarragona (Sala Trono, 29 de gener). La gira no arribarà a Barcelona fins el 23 de març, quan presentaran el disc al Palau de la Música en una actuació per a la qual tindran el Quartet Brossa com a acompanyants de luxe.

Títol: Magnòlia
Autora: Maria Coma
Discogràfica: Amniòtic Records
Data de publicació: Novembre 2011
Més informació: www.mariacoma.com

Un Blog sobre la literatura, el teatro, el cine, la televisión, la historia…

Sobre Monstruos Reales y Humanos Invisibles

El rincón con mis relatos de ficción, humor y fantasía por Fer Alvarado