Todas las entradas por robertculturalia

Teatro

Crítica teatral: Idiota, a la Sala Muntaner

Deja un comentario

idiota_00

En els darrers temps la popularitat de Jordi Casanovas s’ha consolidat gràcies a la seva trilogia sobre la identitat catalana, un merescudíssim reconeixement al seu talent, cert, però molts espectadors enyoràvem la vessant més fosca dels seus inicis, la de comèdies negres com Un home amb ulleres de pasta i la celebrada Sopar amb batalla. Potser l’autor de Vilafranca del Penedès també trobava a faltar la diversió dels primers anys i per això ara ha recuperat l’esperit d’aquelles peces a Idiota, un joc pervers sobre la nostra societat actual on les riallades estan assegurades malgrat la tensió a què són sotmesos els protagonistes, un muntatge estrenat a la Sala Muntaner que ja s’ha convertit en tot un èxit de públic i crítica.

La funció enfronta dos personatges de personalitats oposades (esplèndids Anna Sahun i Ramón Madaula, ella impassible i decidida a assolir els seus objectius, ell amb una excel·lent vis còmica fins ara desconeguda) mitjançant un plantejament aparentment simple: ella és una psicòloga alemanya al capdavant d’un experiment en què s’estudiaran els patrons de pensament d’un pobre home sense gaires llums, l’amo d’un karaoke en crisi asfixiat pels deutes bancaris. Enlluernat per la promesa de rebre uns diners que li solucionarien aquesta delicada situació, l’home accepta participar en el projecte amb molta alegria i un punt d’inconsciència perquè tan sols haurà de resoldre uns problemes de lògica, però el procés no serà tan fàcil i quan se n’adoni potser ja serà massa tard…

Estructurada a partir d’una premissa discutible –l’home aguditza l’enginy quan és sotmès a una pressió extrema–, l’obra és un nou exemple de l’habilitat narrativa de Casanovas per oferir un caramel que, quan és desembolicat, perd qualsevol indici de dolçor i es torna enverinat: aquí presenta un text maliciós que s’inicia com una comèdia inofensiva, amb enginyoses rèpliques i contrarèpliques dels protagonistes que arrencaran les rialles del públic, però aquest clima distès mutarà en desesperació i angoixa en un moment determinat; a partir d’aquest gir dramàtic l’espectador serà testimoni d’un compte enrere terrorífic en què sorgirà la part més fosca de l’ésser humà, i on els dos personatges miraran d’imposar la seva voluntat a l’altre sense miraments.

Idiota és una reflexió magnífica sobre el nostre paper d’espectadors passius incapaços de prendre decisions, a més d’una seriosa advertència vers la nostra societat: ens tracten com idiotes, ens manipulen diàriament, però la possibilitat de rebel·lar-nos encara és a les nostres mans; així, a la Sala Muntaner podreu veure una història senzilla que es complica minut a minut i que us glaçarà el somriure quan menys us ho espereu, una recomanació obligada amb una conclusió evident: ¡d’ara endavant llegiu bé els contractes que signeu!

Idiota es representarà a la Sala Muntaner fins al 14 de juny de 2015.

Autor i direcció: Jordi Casanovas
Intèrprets: Ramón Madaula, Anna Sahun
Escenografia: Enric Planas
Disseny de llums: David Bofarull
Disseny de so: Damien Bazin
Disseny de vídeo: Joan Rodón
Vestuari: Irantzu Ortiz
Ajudant de direcció: Marc Angelet
Direcció de producció: Carles Manrique
Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”
Distribució: Elena Blanco
Fotografia: Marc Bordons
Disseny gràfic: Ladyssenyadora
Fotografia espectacle: Josep Aznar

Horaris: dimecres, dijous, divendres i dissabte a les 20:30 hores; i diumenge a les 18:30 hores
Preu: de 18 € a 20 €
Idioma: català
Durada: una hora i vint minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Teatro

Crítica teatral: Una giornata particolare, a la Biblioteca de Catalunya

Deja un comentario

Parlar dels muntatges de La Perla 29 és parlar d’èxit garantit, tant per la proposta acurada a què ens tenen acostumats com per la quantitat de seguidors fidels que, espectacle rere espectacle, esgoten les entrades allà on estrenin. I, com era d’esperar, Una giornata particolare no n’és una excepció: basada en la pel·lícula d’Ettore Scola de 1977 (amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni en els papers protagonistes), aquesta giornata aconsegueix crear un clima íntim i subtil carregat d’emotivitat –en bona part gràcies a l’espai en què es representa, la Biblioteca de Catalunya– entre dues ànimes ferides i desemparades que troben consol l’un en l’altra durant aquest dia tan especial, el de la trobada entre Adolf Hitler i Benito Mussolini a Roma (6 de maig de 1938), un espectacle convertit ja en una recomanació obligada de la cartellera actual.

Oriol Broggi no pretén marcar una ruptura amb el film de Scola, i per això la funció que ell signa comença amb les primeres imatges de la pel·lícula, amb Sophia Loren llevant el seu marit i els seus fills per a que no facin tard a la desfilada militar en honor a Hitler. Un cop han marxat tots, Loren es pren un respir, i és en aquest precís instant quan apareix Clara Segura en escena, compartint amb el personatge del cel·luloide les seves primeres paraules fins que la imatge de la pel·lícula desapareix i comença, ara sí, aquest muntatge en què les mirades i els silencis són els veritables protagonistes.

Així, trobem a Antonietta, esposa abnegada i mare de sis fills, fent les labors domèstiques quan, per un fet fortuït, coneix el seu veí Gabriele. Sense que cap dels dos ho pugui preveure, es trobaran dues formes d’entendre el món: ell és un locutor de ràdio acomiadat de la feina per la seva homosexualitat i per les seves idees contràries al règim, mentre que ella sent una fascinació total per la figura d’Il Duce. Malgrat tot, aquest encontre farà que ell recuperi l’alegria d’estar viu i ella tornarà a sentir-se una dona –i no una invisible mestressa de casa com fins ara–, però confondrà els seus jocs i les ganes de fer-la riure –«Plorar ho pots fer sol, però per riure cal ser dos»– amb un desig que només serà imaginari, una situació delicada en què el públic exercirà d’espectador passiu amb una posició d’avantatge respecte a ella: sap els secrets que oculta Gabriele i que Antonietta ni tan sols sospita, i això fa que intueixi amb certa tristesa l’inevitable desengany final.

Una giornata particolare aconsegueix reflectir encertadament i amb senzillesa l’esperit d’aquella època, uns temps difícils en què el feixisme controlava amb mà ferma la societat i perseguia aquell que no estigués d’acord amb Mussolini i els seus, relegant la dona al paper de mestressa de casa al servei de marit i fills. En la Itàlia del moment no hi havia lloc per a Gabriele, per a qui «un home ha de ser marit, pare i soldat. I jo no sóc cap de les tres coses», fet que el porta al llindar de la desesperació més absoluta. Per a aquesta ocasió l’espai escènic de la Biblioteca de Catalunya s’ha dividit en dos àmbits, el pis d’ella i el pis d’ell, però amb quatre llençols es pot transformar en el terrat de l’edifici, moment en què l’espectacle viu una de les escenes més emotives de la funció, amb la confessió desesperada de Gabriele i la fulminant reacció d’Antonietta.

El secret, però, que fa d’aquesta una peça imprescindible ha estat la tria dels actors, amb Clara Segura i Pablo Derqui deixant-se la pell novament per a defensar, amb la seva habitual intensitat, els seus papers. En aquest sentit, Segura combina l’expressivitat de la seva mirada amb la tristesa que desprèn el seu somriure durant tota la funció, aconseguint que el seu personatge perdi la desconfiança del principi i es deixi anar, empesa per conclusions equivocades; per la seva banda, Derqui esprem la capacitat de Gabriele de jugar amb l’ambigüitat. A ells, i per a completar el repartiment, s’hi afegeix Màrcia Cisteró com la portera que adverteix Antonietta per a que no es deixi entabanar.

Una giornata particolare es representarà a la Biblioteca de Catalunya fins al 3 de maig de 2015.

Text: Ettore Scola, Ruggero Maccari
En col·laboració amb: Gigliola Fantoni
Direcció: Oriol Broggi
Traducció: Anna Madueño
Col·laboració en el text: Marc Artigau
Intèrprets: Clara Segura, Pablo Derqui, Màrcia Cisteró
Escenografia: Oriol Broggi
Il·luminació: Albert Faura
Disseny de so: Damien Bazin
Vestuari: Berta Riera
Disseny audiovisual: Francesc Isern
Caracterització: Àngels Salinas
Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells i Planas
Confecció de vestuari: Dress Art i Irene Fernández
Veu en off: Pasquale Bavaro
Assistent en pràctiques de l’IT: Melina Pereyra
Regidor: Marc Serra
Cap tècnic: Guillem Gelabert
Tècnic: Juan Boné
Atenció al públic i figuració: Lídia Figueras, Núria Ubiergo
Fotografia: David Ruano
Disseny gràfic: Pau Masaló
Una producció de: La Perla 29

Horaris: dimarts, dimecres, dijous i divendres a les 20:30 hores; dissabte a les 18:00 hores i a les 21:00 hores; i diumenge a les 18:00 hores
Preu: 27 €
Idioma: català
Durada: una hora i quaranta minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Teatro

Crítica teatral: Maldita fortuna, al Teatre Apolo

Deja un comentario

Maldita_fortuna

¿Heu imaginat mai com serien les vostres vides si tinguéssiu una fortuna amagada en un paradís fiscal? O millor encara: ¿heu pensat com reaccionarien els vostres amics i coneguts si sospitessin que sou rics? Francis Veber (El sopar dels idiotes) deuria fabular alguna vegada amb aquestes idees, i el resultat d’aquest exercici imaginari és Maldita fortuna, la darrera comèdia d’embolics signada per l’escriptor francès que ara arriba al Teatre Apolo de la mà del tricicle Paco Mir, un veritable expert en arrencar rialles que dirigeix un repartiment excel·lent encapçalat per David Fernández, aquí convertit en un pocapena que tan sols aspira a deixar de ser invisible a ulls del seu entorn més proper. Crítica amb el model econòmic que premia les aparences i sense grans pretensions, Maldita fortuna garanteix una bona quantitat de rialles a tot aquell que accepti participar del joc que proposa: riure’s d’un mateix i de l’ésser cobdiciós que, qui més qui menys, tots amaguem al nostre interior.

Fart de ser permanentment ignorat per aquesta societat materialista, Agustín Morillo (Fernández), un aturat de llarga durada amb greus problemes econòmics, creu trobar la manera de sortir del pou forjant-se una falsa identitat, la d’home ric amb un enorme patrimoni amagat a l’estranger i perseguit per Hisenda. Així, i un cop ha convençut per a la seva causa l’inspector Ernesto Caravaca (Carles Gilabert, capaç de mostrar una gestualitat sinistra que esdevé perfecta pel personatge), s’inventarà una inspecció amb què posarà en evidència la part més mesquina d’aquells que l’envolten: la decoradora del pis que custodia (Anna Gras-Carreño), la seva ex (Susanna Garachana) i el banquer que fins aquell moment es negava a donar-li un cop de mà (Pep Miràs). Gairebé sense adonar-se, el joc de Morillo deixa de ser una fantasia pueril i, poc a poc, en va perdent el control al mateix temps que comprova espantat com aquells diners ficticis el converteixen en un estrany objecte de desig –«¿Es que todo el mundo esconde un monstruo?», es pregunta en veure les reaccions d’aquells que l’havien deixat de banda en el seu infern particular–. Per sort, trobarà refugi en la seva veïna, Olga (Marta Capel), amb qui no haurà de fingir ser aquell que no és.

D’aquesta manera, entre crítiques a la crisi econòmica actual i al qüestionable art contemporani i oportunes reflexions sobre el gènere humà i l’amistat real, l’obra avança encadenant gags més o menys encertats (els cara a cara entre Fernández i Gilabert són els millors moments d’aquesta primera part) fins a la irrupció de Víctor Blasco (sensacional Toni Sevilla en el paper d’un milionari despreocupat i un pèl barrut), el padrí de Morillo que torna per capgirar la situació i descol·locar tothom, personatges i espectadors. A partir d’aquest moment, Maldita fortuna aconsegueix redreçar el seu camí per conduir la història cap a un final no exempt d’ironia vers els principals protagonistes d’aquesta bona comèdia, una aposta segura si cerquem una proposta teatral amb què riure una estona.

Maldita fortuna es representarà al Teatre Apolo a partir del 16 de març de 2015.

Autor: Francis Veber
Direcció: Paco Mir
Intèrprets: David Fernández, Pep Miràs, Carles Gilabert, Susanna Garachana, Marta Capel, Toni Sevilla, Anna Gras-Carreño
Escenografia: Paula Bosch
Il·luminació: Eudald Gili
Vestuari: Carlota Ricart, Maria Albadalejo
Regidoria: Olalla Calvo
Productora: VANIA PRODUCCIONS

Horaris: dimecres, dijous i divendres a les 20:30 hores; dissabte a les 18:00 hores i a les 20:30 hores; i diumenge a les 18:00 hores
Preu: de 15 € a 28 €
Idioma: català i castellà
Durada: una hora i quaranta minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Literatura

Novetat editorial: 17. Vivir, revivir, sobrevivir, d’Àlex Santaló

Deja un comentario

9788490940822

Als disset anys a l’il·lustrador Àlex Santaló (Santa Coloma de Gramanet, 1977) li van diagnosticar un càncer als testicles; als trenta-quatre, i quan la malaltia ja estava superada, la situació es va repetir. Un doble revés com aquest marca la vida de qualsevol, així que, seguint els consells dels seus amics, el dibuixant va decidir explicar la seva experiència en un còmic a mode de catarsi, i el resultat és 17. Vivir, revivir, sobrevivir, una història –amb pròleg de l’exfutbolista Éric Abidal– que convida a l’esperança en moments tan delicats com els que ha viscut, i que ha volgut convertir en «una carta d’agraïment a la gent que tenia al meu voltant, als 17 i als 34 anys, família, amics i metges».

Santaló confessa que al principi era reticent a escriure aquesta peça, però que un dia va decidir començar a fer un esbós del guió i, gairebé sense adonar-se, ja el tenia acabat; més tard va consultar la família i els amics per afegir aquells fets que a ell se li escapaven, i d’aquesta manera va anar completant aquesta història, dibuixada gairebé en la seva totalitat en blanc i negre perquè, en la seva opinió, reflectia millor la cruesa de la realitat (tot i no recrear-s’hi, no ha volgut amagar el patiment que el càncer provoca), relegant el color als moments de fantasia i ciència-ficció. Així, a l’obra hi aboca tots els referents que van modelar la seva personalitat ja des de l’adolescència, incloent els còmics (Akira), la ciència-ficció (Alien) i la música (Queen, Pink Floyd) que van esdevenir el seu refugi particular.

El dibuixant Àlex Santaló, acompanyat de Pep Prieto i Marc Pastor, durant la presentació del còmic
El dibuixant Àlex Santaló, acompanyat de Pep Prieto i Marc Pastor, durant la presentació del còmic

A la presentació de 17. Vivir, revivir, sobrevivir Santaló va estar envoltat de nombrosos familiars i amics, i va cedir la paraula als escriptors Pep Prieto i Marc Pastor; amb ells manté una complicitat especial i tots tres van convertir l’esdeveniment en una presentació alegre i festiva, gens ortodoxa, amb molt humor, constants rialles i l’imprescindible punt d’emotivitat que l’ocasió mereixia. Prieto i Pastor van mostrar públicament l’admiració vers el seu amic per la forma amb què va afrontar la situació –«Ara el meu superheroi és l’Àlex», va confessar el primer, mentre que al segon se li trencava la veu al definir-lo com un «cabró entranyable que dibuixa molt bé i és el meu millor amic»– i per la seva capacitat de riure’s d’ell mateix en uns moments tan delicats com els que afortunadament ja ha deixat enrere.

Malgrat que no és un còmic eminentment humorístic, l’humor hi és present perquè és una qualitat inherent al seu autor, tal i com afirma Marc Pastor: «Quan em va explicar que tornava a patir càncer, estava convençut que el venceria perquè té moltíssima empenta, hi posa molt humor a tot, i això es pot veure al còmic». Per la seva part, Àlex Santaló no vol ser un referent per a ningú, només pretén oferir un punt d’humor a la situació perquè, encara que reconeix que és difícil, el càncer es pot viure d’una manera menys dramàtica de la que s’acostuma a vendre, i així passa millor i més ràpid.

Títol: 17. Vivir, revivir, sobrevivir
Autor: Àlex Santaló
Editorial: Panini
Col·lecció: Evolution
Data de publicació: Març 2015
ISBN: 9788490940822
Preu: 16,00 €

Literatura

Novedad editorial: People from Ibiza, de José Corbacho y Juan Cruz

Deja un comentario

llibre_peoplefromibiza

La complicidad entre José Corbacho y Juan Cruz es sobradamente conocida: amigos desde tiempos inmemoriales, juntos han hecho teatro, han dirigido películas y series de televisión, han escrito guiones… Ahora dan un paso más en su próspera sociedad con la publicación de su primera novela conjunta: People from Ibiza (Plaza & Janés en castellano, Rosa dels Vents en catalán), una novela coral que toma prestado el título del famoso tema popularizado por Sandy Marton en 1984 para explicar, en clave de comedia, cómo diversos personajes afrontan las vacaciones estivales en un escenario sensacional, la isla de Ibiza.

En verano Ibiza se convierte en un hervidero de gente, turistas que buscan un lugar en el que transformarse en aquel que desearían ser. People from Ibiza muestra a un grupo de personajes que ansían dejar de ser ellos mismos por un tiempo, historias cruzadas en las que encontraremos a una familia de L’Hospitalet del Llobregat que llegan a su destino con la suegra y el perro incluidos, un chef francés que pretende olvidar la intoxicación que provocó en su restaurante, un director de museo berlinés que se va a casar con un famoso presentador de televisión, un párroco italiano, un grupo de hinchas del Liverpool que pasean las cenizas de su amigo, un cómico salmantino enamorado de la rica heredera de una cadena hotelera y una popstar cansada de serlo.

José Corbacho y Juan Cruz, en una imagen promocional
José Corbacho y Juan Cruz, en una imagen promocional

Fascinados por la isla blanca desde hace muchos años, Corbacho y Cruz coincidieron en convertirla en la protagonista de su primera novela por su capacidad para atrapar a todo aquel que pasa unos días en ella, turistas que encuentran allí mucho más que desenfreno discotequero: también descanso familiar, relax en el campo, ambientes frecuentados por hippies… Además, ambos afirman con rotundidad que la magia ibicenca permite dividir el mundo en dos facciones: «Todos aquellos que han estado alguna vez en Ibiza y los que se mueren de ganas por ir». Así, People from Ibiza relata las ilusiones, sueños y desengaños de sus protagonistas en su hilarante periplo por la isla, una novela que nació siendo un guión cinematográfico, pero que finalmente modificaron para convertirlo en este libro.

Título: People from Ibiza
Autor: José Corbacho y Juan Cruz
Editorial: Plaza & Janés (castellano) / Rosa dels Vents (catalán)
Páginas: 256 páginas
Fecha de publicación: Marzo 2015
ISBN: 9788401343582
Precio: 15,90 €

Literatura

Crítica literaria: Segundo (Biografía de un piso), de Rubén Señor

Deja un comentario

Segundo

Hace apenas unas semanas os presentábamos Segundo (Biografía de un piso), la segunda novela de Rubén Señor que él mismo optó por autoeditarse. Una vez concluida su lectura no dejo de preguntarme por qué ninguna editorial se ha decidido a publicar esta agradable sorpresa que parece surgida de la mente privilegiada de Rafael Azcona, una apuesta segura por su finísimo sentido del humor, por la emotividad de algunos pasajes, por lograr definir la mayoría de los personajes en pocas páginas –apenas el piso y la pareja de porteros tienen largo recorrido en el relato– y por realizar, casi sin pretenderlo, una radiografía del ciudadano medio de este país y de los cambios que ha vivido en los últimos setenta años. En palabras de su autor suena todavía mejor: «Es un libro que puede que no te cambie la vida, pero te hará pensar en sus pequeños “detalles colaterales” que la adornan».

Señor se define con modestia como un simple aprendiz en diversos ámbitos: creativo publicitario, realizador, fotógrafo y ahora escritor, aunque el adjetivo que considera más adecuado a su persona es el de soñador, un soñador cuyo objetivo fue siempre el de dar la vuelta al mundo; finalmente dio el paso junto a su compañera Lucía Sánchez e invirtieron un año en esa aventura, y fue en ese viaje, curiosamente tan lejos de Madrid, cuando dio forma a Segundo (Biografía de un piso), aprovechando cada impasse, en estaciones, aeropuertos y vuelos de 15 horas, para realizar esta biografía ficticia con alma de novela costumbrista centrada en la familia –las numerosas de hasta once miembros de los años cincuenta son casi, casi un recuerdo lejano en la actualidad–, el amor, la inocencia infantil y la convivencia bajo un mismo techo.

El escritor y bloguero de viajes Rubén Señor
El escritor y bloguero de viajes Rubén Señor

Como es evidente, el gran protagonista de este relato es Segundo, un piso situado en la Plaza de la Cebada número 4 de Madrid; su protagonismo va más allá de ser un mero notario inanimado que rememora nostálgico sus días poco antes de desaparecer: el gran acierto de su autor es convertirlo en un narrador magnífico, con una ironía sutil, siempre curioso, un espectador pasivo que sufre por sus tuberías malolientes y que no pretende hablar con objetividad sobre quienes habitaron en él a lo largo de su vida, con una predilección especial (que a buen seguro compartirá el lector) por el travieso Conrado Cifuentes y los Jositos –José y Josefina–, una pareja de porteros tan entrañables como fogosos.

Además, siete décadas de vida convierten a su protagonista en un inmejorable testigo de los grandes cambios que ha experimentado este país, y Rubén Señor saca provecho de ello para repasar fechas tan importantes como la primera emisión de TVE (28 de octubre de 1956, todo un acontecimiento en la comunidad) o la muerte de Franco (20 de noviembre de 1975, recibida con vítores por la familia Antúnez), pero de una forma más vivencial, menos enciclopédica, para mostrar la esencia de cada instante: el desfase de los 80, la impotencia frente al 11-S, la angustia por la crisis de nuestros días…

La pretensión de Rubén Señor es convertir Segundo (Biografía de un piso) en una minifuente de financiación para su proyecto viajero algoquerecordar. En este sentido animo a Señor a que siga viajando de un lado a otro, por supuesto, pero que no descuide su faceta de escritor: sus lectores se lo agradecerán.

Título: Segundo (Biografía de un piso)
Autor: Rubén Señor
Editorial: Autoedición (Lucía Sánchez)
Fecha de publicación: Febrero 2015
ISBN: 9788461720248
Precio: 15,60 €

Más información: http://algoquerecordar.com/segundo/

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Literatura

Crítica literaria: Mr Mercedes, de Stephen King

2 comentarios

1415188098_395775_1415188370_sumario_normal

¿Es posible dar un giro en tu carrera y sorprender a tus seguidores cuando eres un escritor conocidísimo, con más de cincuenta títulos a tus espaldas? Probablemente Stephen King (Portland, Maine, 1947) se repitiera esta cuestión una y otra vez antes de escribir Mr Mercedes, su último libro publicado en nuestro país, mucho más que una novela, un reto para él: aparca momentáneamente la temática que tan bien domina (la del terror) para explorar un territorio nuevo, el de la novela policíaca, y lo cierto es que debuta con muy buena nota con esta historia sobre la sempiterna lucha entre el bien –representado por Billl Hodges, un policía de la vieja escuela con algo de sobrepeso– y el mal –ese Mr Mercedes del título, un joven que pasa totalmente desapercibido en su día a día, aquel vecino en el que nadie se fijaría nunca–, un juego perverso entre el ratón y el gato con giros argumentales sorprendentes y que cuenta con un último tramo sensacional.

King no pretende desafiar las habilidades deductivas del lector, no le plantea la duda sobre quién es el personaje que una madrugada de abril de 2009 utilizó un Mercedes-Benz SL500 de doce cilindros para embestir a un grupo de parados que esperaban lograr un empleo y convertirlos en «mermelada de fresa». Esa no es su intención ya que la identidad del asesino queda desvelada en las primeras cincuenta páginas, por lo que el interés del relato recae en el enfrentamiento entre ese desequilibrado escurridizo y el viejo inspector, ahora ya jubilado, que fue incapaz de darle caza en su día. Apenas un año después del suceso, los dos están retirados de sus “actividades”, así que, en cierto modo, ambos se necesitan mutuamente: el primero porque pretende sentir de nuevo la emoción de manipular a la gente a su antojo, siempre con fines siniestros, por supuesto, mientras que el segundo busca huir del tedio en el que se convirtió su vida desde que entregó su placa de policía, además de tratar de solventar los errores que cometió en aquella investigación.

El escritor Stephen King, en una imagen promocional
El escritor Stephen King, en una imagen promocional

Mr Mercedes cuenta con el sello propio de su autor, ese humor negro tan habitual en su literatura, además de dar forma a otro personaje demente y obsesivo que no desentona con sus anteriores criaturas literarias. Asimismo, King dibuja diversas escenas que evidencian su fascinación por el horror: desde la descripción minuciosa de la masacre que origina la historia a un episodio concreto de la infancia del criminal junto a su madre y su hermano pequeño (de una crueldad terrible), sin olvidar ese clímax final convertido en una carrera contrarreloj que dejará al lector sin aliento. Celebremos, pues, la irrupción de este nuevo Stephen King, un escritor renovado que sin duda se ha sentido muy cómodo en su nueva faceta, tanto que ya tiene a punto la segunda parte de esta trilogía policíaca protagonizada por el inspector Hodges bajo el título de Finders Keepers, a la venta a mediados del 2015.

Título: Mr Mercedes
Autor: Stephen King
Editorial: Plaza & Janés
Páginas: 492 páginas
Fecha de publicación: Noviembre 2014
ISBN: 9788401343117
Precio: 23,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Exposiciones

Galeria Johnson: una nova sala d’exposició fotogràfica a Barcelona

Deja un comentario

Galeria Johnson

Els aficionats a la fotografia de temàtica musical estan d’enhorabona: el passat 6 de març va obrir les seves portes la Galeria Johnson, un nou espai cultural que arriba a Barcelona de la mà del galerista francès Phil Delécluse i que estarà dedicat a l’exhibició i venda de fotografies d’icones del rock i el blues dels últims 50 anys, imatges que han il·lustrat discos o han estat portada en revistes com Esquire, GQ, Rolling Stones o Vogue.

La sala rep el seu nom del músic Robert Johnson (1911-1938), un pioner del blues que en va tenir prou amb només una trentena de cançons per influir a músics tan reconeguts com Jimi Hendrix, The Rolling Stones, ZZ Top o Led Zeppelin, a més d’inaugurar l’anomenat “Club dels 27”, edat en què va morir. Per a Delécluse, la importància d’aquest músic de Hazlehurst (Mississipí) va ser definitiva en el desenvolupament de la música que ell pretén homenatjar: «Sense ell, ni el blues ni el rock’n’roll existirien». Potser per això també se’l coneix com l’Avi del Rock and Roll.

David Bowie i Mick Ronson esmorzen en un tren, una imatge signada per Mick Rock
David Bowie i Mick Ronson esmorzen en un tren, una imatge signada per Mick Rock

Així, Phil Delécluse ha triat una trentena de fotografies d’autèntics referents de la història del rock i el blues: David Bowie, Iggy Pop, Lou Reed, Slash, Freddie Mercury, The Clash, B.B. King o Freddie Mercury són alguns dels protagonistes d’aquesta exposició que serveix per a donar a conèixer la feina dels fotògrafs Mick Rock, George Dubose, Knapp, Adrian Boot i Desi Estévez. El responsable de la sala confia trobar un públic que comparteixi amb ell la fascinació per aquest tipus de fotografies, una atracció que ell explica d’una manera molt senzilla: «Al final, la fotografia de rock s’assembla molt a la música rock: no es centra tant en la tècnica sinó en l’emoció que destil·la cada instantània».

The Clash, en una imatge de 1976 realitzada per Adrian Boot
The Clash, en una imatge de 1976 realitzada per Adrian Boot

A la Galeria Johnson es podran trobar edicions limitades d’aquestes peces, numerades, signades i emmarcades, a preus que oscil·laran entre els 300 € i els 5.000 €. Delécluse espera consolidar el seu projecte ben aviat, i ja valora noves idees amb què atraure els aficionats: exposicions cada tres mesos, fotos a la carta per a regals especials, etc.

Galeria Johnson
Pg. del Rector Oliveras, núm. 4
08009 Barcelona.
De dilluns a dissabte, de 9:30 h a 13:30 h i de 16:00 h a 20:00 h

Més informació: http://www.galeriajohnson.com/

Música

Novedad discográfica: En marcha, de Rubén Pozo

Deja un comentario

En marcha

«Este ha sido el parto más difícil. Ha habido que poner fórceps, pero ahora es una criatura hermosa». Así de rotundo y orgulloso se muestra Rubén Pozo al hablar de su nuevo disco, En marcha, el que es su segundo trabajo en solitario después de Lo que más (2012). Atrás quedan sus inicios adolescentes en Buenas Noches Rose y su etapa triunfal en Pereza junto a su inseparable José Miguel Conejo Torres, Leiva, con quien disfrutó de una década gloriosa. Sin embargo, este músico autodidacta del barrio de la Alameda de Osuna (Madrid) afronta ahora un momento decisivo, el de consolidar definitivamente su carrera en solitario, y para ello acaba de editar un LP con once nuevas canciones que ha ido puliendo en los últimos tres años.

Pozo se siente un tipo afortunado por haber logrado vivir de su pasión principal: la música. Forjó su estilo a base de escuchar repetidamente los discos que su padre tenía (The Rolling Stones, The Beatles, The New York Dolls…) y los que él mismo se agenciaba (Extremoduro, Barricada, Burning, Rosendo…), un bagaje musical que le ha convertido en uno de los rockeros por excelencia del país y con el que buscan colaborar músicos tan importantes como Joaquín Sabina, Iván Ferreiro o Carlos Tarque. A esa popularidad han contribuido decisivamente las letras de sus canciones, composiciones con su sello personal que el público siente como propios, que utilizan la jerga de la calle, y En marcha es un ejemplo perfecto de ello, con temas como Tonto de tanto (r´n´r´), Chatarrero, Todo palante, La chica de la curva o Esta es mi canción, una de sus preferidas.

Rubén Pozo, en una imagen promocional
Rubén Pozo, en una imagen promocional

Rubén Pozo asegura que detrás de En marcha hay mucho trabajo: «He querido que tenga un sonido más depurado, sin perder naturalidad pero con arreglos más meditados y trabajados». Con esas intenciones se puso en contacto con Nigel Walker, el productor del disco y con quien tuvo varios enfrentamientos durante la grabación, momentos de tensión comprensibles que ahora ya están felizmente superados. El resultado de ese arduo trabajo ya está en las tiendas, y el single elegido para darlo a conocer es Me quieres destrozar, una de esas canciones que, según confiesa su autor, es «de verdad», surgida de las circunstancias vitales por las que pasaba el músico en el momento en el que la escribió. Además, el tema viene acompañado de un excelente videoclip con aires de cortometraje, una pieza visualmente muy atractiva, rodada en un solo plano secuencia, que ha dirigido Titan Pozo.

Ahora ya solo falta el beneplácito de sus seguidores, quienes ya esperan impacientes la gira de presentación de este LP, que se iniciará el próximo 9 abril en la sala Porta Caeli (Valladolid), a la que seguirán sus actuaciones en Bilbao, Santander y Zaragoza antes de recalar en la sala Sidecar de Barcelona el 18 de abril.

Título: En marcha
Autor: Rubén Pozo
Fecha de publicación: Marzo 2015
Precio: 15,99 €
Más información: http://rubenpozo.com/web/

Literatura

Crítica literaria: El cielo de Nueva York, de Alejandro Corral

Deja un comentario

_portadaelcielodenuevayorkalejandrocorral201411271545_5dac56df

Consciente de la dificultad que implica iniciar una carrera como escritor teniendo a un reconocido novelista por padre, Alejandro Corral (Zaragoza, 1989), hijo del historiador José Luis Corral, decidió mantener en secreto sus inquietudes literarias mientras escribía El cielo de Nueva York, un debut gestado en la clandestinidad para huir de la presión familiar. Ahora, la editorial Minotauro ha decidido desvelar el secreto de este joven prometedor, que mezcló elementos propios del género negro con el thriller psicológico y el fantástico para dar forma a su primera novela.

El narrador de El cielo de Nueva York es Hank Williams, un magnate de las finanzas, un triunfador a la manera de Jordan Belfort (el célebre broker de El lobo de Walt Street) que en las primeras páginas se encuentra recluido en un hospital psiquiátrico para resolver sus problemas con las drogas y el alcohol. A sus casi cuarenta años, Williams había pasado de disfrutar del éxito más dulce al infierno más absoluto, pero sus problemas seguirán a la salida del centro: no le será fácil reinsertarse en esta sociedad que él mismo rechaza (odia el elogio al materialismo tan habitual en la actualidad), tampoco asumir que ha perdido a su mujer, a su hija y a la empresa que él mismo fundó, ni que deberá codearse con lo peor de los bajos fondos para salir adelante. Sin embargo, en su aventura no estará solo: a su lado tendrá a Jeremy Lewis, su antiguo compañero de habitación en el psiquiátrico y por el que siente una simpatía y admiración inexplicables.

El escritor Alejandro Corral
El escritor Alejandro Corral

En cierto modo la novela podría ser un ejemplo más del llamado “Sueño americano”, en el que el protagonista logra prosperar en un mundo tan complicado como el de los negocios a base de inteligencia y un instinto especial para aprovecharse de la confusa situación económica mundial, y qué mejor lugar para ambientar un relato como este que la ciudad de Nueva York, epicentro de ese submundo económico y que aquí ofrece sus dos caras más opuestas: del esplendor del Upper West Side a la miseria del Bronx, de los apartamentos lujosos a los edificios habitados por okupas.

En El cielo de Nueva York subyace una evidente crítica al capitalismo y a la ambición malentendida del ser humano, principalmente a los grandes hombres de negocios, para quienes no existe moral ni ética alguna que pueda detener sus ansias de poder. A ese tipo de personajes (secundarios algo desdibujados en contraste con los dos protagonistas) se enfrentarán Hank Williams y Jeremy Lewis, apenas dos idealistas insignificantes que pretenden «demostrar que este sistema es una mierda». Sin duda la novela resulta más interesante cuando se centra en esta idea (a pesar de que la sombra de Chuck Palahniuk planea sobre ella en todo momento), mientras que el relato pierde intensidad cuando ahonda en esos universos paralelos a los que inexorablemente se ve afectado Williams, una trama que desluce el resultado final. Sea como sea, debemos considerar que esta es la primera novela de su autor, y lo cierto es que en él intuimos un talento que, si logra pulir determinados aspectos en su escritura, logrará consolidarse en el futuro.

Título: El Cielo De Nueva York
Autor: Alejandro Corral
Editorial: Minotauro
Páginas: 464 páginas
Fecha de publicación: Febrero 2015
ISBN: 9788445002438
Precio: 19,95 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez