Archivo de la etiqueta: La Perla 29

Crítica teatral: Una giornata particolare, a la Biblioteca de Catalunya

Parlar dels muntatges de La Perla 29 és parlar d’èxit garantit, tant per la proposta acurada a què ens tenen acostumats com per la quantitat de seguidors fidels que, espectacle rere espectacle, esgoten les entrades allà on estrenin. I, com era d’esperar, Una giornata particolare no n’és una excepció: basada en la pel·lícula d’Ettore Scola de 1977 (amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni en els papers protagonistes), aquesta giornata aconsegueix crear un clima íntim i subtil carregat d’emotivitat –en bona part gràcies a l’espai en què es representa, la Biblioteca de Catalunya– entre dues ànimes ferides i desemparades que troben consol l’un en l’altra durant aquest dia tan especial, el de la trobada entre Adolf Hitler i Benito Mussolini a Roma (6 de maig de 1938), un espectacle convertit ja en una recomanació obligada de la cartellera actual.

Oriol Broggi no pretén marcar una ruptura amb el film de Scola, i per això la funció que ell signa comença amb les primeres imatges de la pel·lícula, amb Sophia Loren llevant el seu marit i els seus fills per a que no facin tard a la desfilada militar en honor a Hitler. Un cop han marxat tots, Loren es pren un respir, i és en aquest precís instant quan apareix Clara Segura en escena, compartint amb el personatge del cel·luloide les seves primeres paraules fins que la imatge de la pel·lícula desapareix i comença, ara sí, aquest muntatge en què les mirades i els silencis són els veritables protagonistes.

Així, trobem a Antonietta, esposa abnegada i mare de sis fills, fent les labors domèstiques quan, per un fet fortuït, coneix el seu veí Gabriele. Sense que cap dels dos ho pugui preveure, es trobaran dues formes d’entendre el món: ell és un locutor de ràdio acomiadat de la feina per la seva homosexualitat i per les seves idees contràries al règim, mentre que ella sent una fascinació total per la figura d’Il Duce. Malgrat tot, aquest encontre farà que ell recuperi l’alegria d’estar viu i ella tornarà a sentir-se una dona –i no una invisible mestressa de casa com fins ara–, però confondrà els seus jocs i les ganes de fer-la riure –«Plorar ho pots fer sol, però per riure cal ser dos»– amb un desig que només serà imaginari, una situació delicada en què el públic exercirà d’espectador passiu amb una posició d’avantatge respecte a ella: sap els secrets que oculta Gabriele i que Antonietta ni tan sols sospita, i això fa que intueixi amb certa tristesa l’inevitable desengany final.

Una giornata particolare aconsegueix reflectir encertadament i amb senzillesa l’esperit d’aquella època, uns temps difícils en què el feixisme controlava amb mà ferma la societat i perseguia aquell que no estigués d’acord amb Mussolini i els seus, relegant la dona al paper de mestressa de casa al servei de marit i fills. En la Itàlia del moment no hi havia lloc per a Gabriele, per a qui «un home ha de ser marit, pare i soldat. I jo no sóc cap de les tres coses», fet que el porta al llindar de la desesperació més absoluta. Per a aquesta ocasió l’espai escènic de la Biblioteca de Catalunya s’ha dividit en dos àmbits, el pis d’ella i el pis d’ell, però amb quatre llençols es pot transformar en el terrat de l’edifici, moment en què l’espectacle viu una de les escenes més emotives de la funció, amb la confessió desesperada de Gabriele i la fulminant reacció d’Antonietta.

El secret, però, que fa d’aquesta una peça imprescindible ha estat la tria dels actors, amb Clara Segura i Pablo Derqui deixant-se la pell novament per a defensar, amb la seva habitual intensitat, els seus papers. En aquest sentit, Segura combina l’expressivitat de la seva mirada amb la tristesa que desprèn el seu somriure durant tota la funció, aconseguint que el seu personatge perdi la desconfiança del principi i es deixi anar, empesa per conclusions equivocades; per la seva banda, Derqui esprem la capacitat de Gabriele de jugar amb l’ambigüitat. A ells, i per a completar el repartiment, s’hi afegeix Màrcia Cisteró com la portera que adverteix Antonietta per a que no es deixi entabanar.

Una giornata particolare es representarà a la Biblioteca de Catalunya fins al 3 de maig de 2015.

Text: Ettore Scola, Ruggero Maccari
En col·laboració amb: Gigliola Fantoni
Direcció: Oriol Broggi
Traducció: Anna Madueño
Col·laboració en el text: Marc Artigau
Intèrprets: Clara Segura, Pablo Derqui, Màrcia Cisteró
Escenografia: Oriol Broggi
Il·luminació: Albert Faura
Disseny de so: Damien Bazin
Vestuari: Berta Riera
Disseny audiovisual: Francesc Isern
Caracterització: Àngels Salinas
Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells i Planas
Confecció de vestuari: Dress Art i Irene Fernández
Veu en off: Pasquale Bavaro
Assistent en pràctiques de l’IT: Melina Pereyra
Regidor: Marc Serra
Cap tècnic: Guillem Gelabert
Tècnic: Juan Boné
Atenció al públic i figuració: Lídia Figueras, Núria Ubiergo
Fotografia: David Ruano
Disseny gràfic: Pau Masaló
Una producció de: La Perla 29

Horaris: dimarts, dimecres, dijous i divendres a les 20:30 hores; dissabte a les 18:00 hores i a les 21:00 hores; i diumenge a les 18:00 hores
Preu: 27 €
Idioma: català
Durada: una hora i quaranta minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez

“Cels” de La Perla 29: Intriga atemorida

celsCom més irresoluble és un problema, més coneixem la resposta. Ho diu en Wajdi Mouawad a Cels i des del bocí de terra on sigui que ens trobem ara tenim dues opcions: O bé reservem una mica d’espai a la nostra ment per pensar-lo i ens alliberem o bé permetem que la incògnita ens eclipsi i llavors serem més manipulables.

Mouawad és invocat a la Biblioteca de Catalunya a través de la claustrofòbia provisional d’un equip de salvadors mundials que, paradoxalment, es troba aïllat en un cau de coordenades ocultes. Aquest grup d’elegits empresonats haurà d’esbrinar els detalls d’un atemptat que ja ha començat a cobrar-se víctimes entre ells. La intriga que se’n deriva servirà per intensificar les tensions internes, per atrapar l’espectador, i fins i tot per plantar la llavor d’un debat que podria germinar després.

Però les mesures de seguretat escrupolosament adoptades no poden impedir la presència d’un infiltrat: el transcendentalisme, sempre vistós però sovint intrús. Mouawad fa créixer aquest membre de l’escamot concebent uns personatges esquemàtics que lluitaran al llarg de la representació per esdevenir prototipus però que només de manera excepcional desprenen un alè semblant al vital i curiosament són aquells amb presència escènica diferida: el desaparegut Valéry (contingut Carles Martínez), poeta de la informàtica; i el Victor, fill que desperta a la sensibilitat artística institucional (desimbolt Àlex López). Més l’agent burocratitzat Vincent (estrident Ernest Villegas), contrapunt necessari.

Mouawad vol parlar de la naturalesa artística de la immolació davant la crueltat del Sistema Polític Hegemònic Globalitzat, s’entusiasma tractant la indefensió de sentir-nos envaïts per les veus crítiques, i s’encén incitant al poder de la intuïció com a defensa contra l’obediència a l’autoritat. Però pretén ajustar aquests temes de magnitud gegantina amb la petitesa d’exposar les dificultats individuals exterioritzant les emocions pròpies quan hom és el mer apèndix d’un grup. No content amb això, s’anticipa a mostrar la seva visió apocalíptica de la Societat com a conseqüència de la incapacitat de pensar-se amb termes de solidaritat i sensibilitat.

El llistó està tan alt que el seu treball no assoleix l’equilibri indispensable per a què pugui superar l’anècdota argumental ni tampoc qualli el seu vessant discursiu de reflexió temàtica. Perquè Mouawad no considera prou valuosa la intriga dosificada al llarg de la història tot utilitzant-la com a pretext per a enlairar-se en l’etèria atmosfera del pensament polític. I precisament és el misteri que circula pel firmament del seu treball el que eleva l’interès de l’espectador. Quan el text recorre la seva recta final i es produeix l’explosió ideològica, el públic lluita per no caure colpejat al terra.

Oriol Broggi pren el relleu i dóna forma al Manifest. Amb coherència i posant-se al servei de la seva doble condició: com a exercici de suspens i com a apunt per a la discussió.

Quant a la primera faceta, estructura el joc interpretatiu mitjançant el diàleg constant amb les veus exteriors provinents de les furibundes xarxes socials. I oposant a la claustrofòbia dels protagonistes (cadascú a la seva cel·la –cambra i immobilitzat per les respectives misèries personals; i tots cinc reunits al voltant d’una taula mai conciliadora) l’esplendor de les pantalles reproductores de seductora internacionalitat, de dades en permanent encadenament i d’intimitat familiar, assoleix un grau d’efectisme molt atractiu. No demostra, en canvi, la mateixa habilitat en la direcció d’actors, paralitzats per un dramatisme de vegades irritant i d’altres, acovardits per la concisió acadèmica. D’entre ells, Xavier Ricart aixeca la mà esporàdicament i demostra entendre que està jugant a sobreviure i els moments de diàleg amb el seu dòcil fill obren escletxes d’humanitat quotidiana.

Pel que fa a l’aspecte dogmàtic, a l’edèn de Broggi no flueixen els núvols de la suggestió ni tampoc els raigs i trons de la polèmica, de tan servil que resulta ser al Totpoderós Mouawad.

Per Juan Marea

Cels” es representa a la Biblioteca de Catalunya fins al 27de juliol.
http://www.laperla29.com/espectacle/111

“Llibert” a la Biblioteca de Catalunya: La seva vida de mitja polzada

Un nadó no mereix viure si no pot ser com els altres. Però abans d’alçar la veu, vull presentar-vos la responsable d’aquesta sentència inapel·lable que es dicta aquests dies a la Biblioteca de Catalunya: La seva mare Ada, que en cap moment de la funció amaga l’F foragitada del seu nom. Perquè és forta en el seu determini; ferotge quan entén la seva realitat; i a més fa feliços els espectadors que s’hi atansen.

Amb “Llibert”, Gemma Brió esquitxa d’un blau ferm (amb “f” també) un escenari blanc per on llisca la seva frescor com a actriu, la comicitat de Tàtels Pérez i els dits juganers de Mürfila a la guitarra elèctrica. I plegades, combinades per la mà generosa de Norbert Martínez com a director, despleguen un espectacle que comença com a encisadora història tenebrosa, segueix encarrilada sobre la tragicomèdia més informal i acaba frenant per l’impacte de l’al·legat.

Brió estructura el seu text donant veu a les tres artistes, que s’intercalen com a narradores, amplien equip artístic amb el públic sense fer-lo moure’s de la butaca (però sí estremint-lo) i aconsegueixen un to molt atractiu a l’hora de tractar un tema tabú: la necessitat de reaccionar davant el naixement d’una criatura amb tara irreversible. La proposta escènica, doncs, no hauria d’admetre resolució acomodada. Martínez recorre a la combinació d’elements dramatúrgics de diferents gèneres per tal d’elaborar un producte que funcioni com a proposta arriscada i, alhora, compti amb el beneplàcit de l’espectador. És per això que a “Llibert” la concurrència de música rock efectista, “performance” amb teatre d’objectes, monòleg redundant i comicitat (meravellosa Tàtels com a Sant Pepe Rubianes) irresistible afavoreixen un espectacle amè, reflexiu i de vegades ambigu. Aquestes virtuts s’apaivaguen en la segona part, moment en què sembla que l’autora hagués de justificar-se per haver declarat amb certa valentia poc abans la seva desconcertant humanitat quan proclamava que “no vol ser lletja” i que ho seria si assumís ser mare d’un paralític cerebral. I llavors l’obra inclina la balança a favor del melodrama i ens mata.

Si a “Mi vida sin míIsabel Coixet ens emocionava amb el bondadós hermetisme d’una malalta terminal i a “Hedwig and the Angry InchJohn Cameron Mitchell gosava desafiar el nostre ordre moral mostrant-nos la malenconia d’un transsexual a cop de música rock crepuscular, la grandesa d’aquest “Llibert” ens aixafa amb els silencis de la Brió intèrpret a la sala d’espera, amb les seves mirades a l’espectador convertint-lo en “partenaire” mut, amb les melodies que brollen dels seus llavis “unplugged”, amb la seva interessant reflexió sobre l’“existencialisme burocràtic” (“a la vida i a la mort sempre queden tràmits per fer i papers per presentar”) i amb la seva elegància blava que, com el mar, és ensems acollidora i feréstega.

Per Juan Marea

“Llibert” es representa a la Biblioteca de Catalunya fins al 27 d’abril.
http://www.laperla29.com/espectacle/114

Image

 Mürfila, Brió i Pérez esperen i desesperen.

“Translations-Traduccions” de La Perla 29: Entenent el context.

Quan parlem de manera diferent i coincidim als viaranys de la vida tenim la possibilitat d’entendre’ns. És llavors quan ens comuniquem. Si, a més, les nostres llengües també ens separen, seran l’afecte i el respecte el traductor més acurat.

A la Biblioteca de Catalunya se’ns obre aquests dies una sendera de pols irlandès vuitcentista que un vent anglès bufa capritxosament, on les pedres tenen l’ànim d’aprendre però alhora pateixen l’erosió de la globalització educativa.

La Perla 29 ambienta aquesta via estreta en una petita escola rural que aplega la ingenuïtat i les ganes de progressar dels seus alumnes amb l’alegre inconsciència d’aquells foranis designats per frenar subtilment aquell esforç. Però ni els primers són capaços de veure que qui millor s’adapta als canvis de l’entorn és qui aprèn, ni els segons tindran temps d’adonar-se que un nou entorn és l’eina idònia per completar-se.

A “Translations-Traduccions”, Brian Friel crea un racó de món sacsejat per la convivència imposada. I alternant estampes costumistes dels vilatans amb l’apunt solemne dels invasors oficials aconsegueix una nova versió de la Història Universal: La vanitat humana ofega la passió amorosa i l’amor familiar. També hi apareix l’esperança en forma de solidaritat envers el més feble. Tot plegat molt ben amanit per a què l’espectador aprengui sense presses la lliçó.

Ferran Utzet dirigeix un equip artístic que propaga per la sala entusiasme quan invoca l’expressivitat i energia del grup però que desplega les seves ales en els moments de curta distància (l’aprenentatge de l’encisadora sordmuda per l’entregat jove mestre; la jornada de treball toponímic entre el tendre oficial i el viu retornat). I obté d’alguns dels seus protagonistes interpretacions extraordinàries: un Ivan Benet esplèndid en la seva elegant humanitat, un exquisidament versàtil Òscar Intente i una vigorosa Jenny Beacraft.

L’embolcall escènic dissenyat per Maura Nylon hi acaba de dibuixar el miracle: la conjunció de la sorra, la boira gairebé a tocar, la pluja que delata el declivi dels temps feliços. Utzet sap, a més a més, subratllar les principals línies temàtiques del text mitjançant una emotiva posada en escena de la seva lectura simbòlica: l’intel·lectual ebri rellisca sobre el nou mapa de la terra; l’aplicada sorda serà lliure quan aprengui a parlar; els amants impossibles que no comprenen el “sempre” de l’altre. Tanmateix, Utzet no arrisca i permet que prevalgui l’èpica (de vegades forçada com l’excés de música ambiental o les projeccions permanents) a la sinceritat de la història aconseguint, això sí, un bonic espectacle. I si traduïm les seves imatges impactants nosaltres podrem entendre una miqueta més que som criatures plurals fetes de múltiples accents i lèxic contaminat alegrement.

Per Juan Marea

“Translations-Traduccions” es representa a la Biblioteca de Catalunya fins al 14 de març.
http://www.laperla29.com/espectacle/98

ImageLa tendresa de Beacraft i la perseverança d’Albert Prat parlen el mateix idioma.

Crítica teatral: Luces de bohemía, en la Biblioteca de Catalunya.


Ayer finalizaron en el espacio escénico de la Biblioteca de Catalunya las representaciones de la adaptación de la obra de teatro de Valle-Inclán Luces de Bohemia, un maravilloso ejemplo del esperpento literario, político y social de la España de principios del siglo XX y, también, de la España de inicios del siglo XXI.

Ciertas obras escritas se acaban convirtiendo a lo largo del tiempo, debido a diversos factores, en una referencia clásica para épocas posteriores que despliegan la amplitud de su mirada para, de vez en cuando, fijarla en sus páginas y extraer de ellas motivos e ideas válidas para su momento histórico concreto y aprovecharse, de esta manera, de la fuerza creativa del pasado para redirigirla hacia el presente y a veces, incluso, hacia el futuro.

Todo lo dicho en el párrafo anterior se podría aplicar a esta Luces de Bohemia adaptada por la compañía La Perla 29 y que se ha representado dentro del marco del Festival Grec de Barcelona 2011 en la Biblioteca de Catalunya. Un esfuerzo teatral destacado que se ha visto recompensado con la asistencia masiva del público que, como si fuera un partido de futbol, ha llenado las graderías/patio de butacas del teatro incluso en las sesiones de los días previos al final de sus representaciones, algo insólito en la oferta teatral de la ciudad y, más aún, a finales del mes de julio.

Y el éxito reside en la calidad y la clarividencia del texto, no por otra razón la obra más conocida de Ramón del Valle-Inclán, por el acierto en la adaptación de La Perla 29 liderada por Oriol Broggi y por la elección del cartel de actores, entre ellos Lluis Soler, Manel Dueso, Marissa Josa, Camilo García o Jordi Martínez, un seguro de profesionalidad y de “pedigrí” teatral.

Aunque me imagino que la trama de Luces de Bohemia es conocida por muchos, la sección en la que escribo me obliga a hacer una breve sinopsis de su argumento, que no es otro que el malsano pulular nocturno de Max Estrella, escritor y poeta ciego venido a menos, por las calles de un Madrid opresivo y bohemio de principios de la década de los años veinte del siglo pasado. La necesidad económica obliga a Estrella a salir de su casa para intentar deshacer una venta de libros al librero Zaratustra. La imposibilidad de llevar a buen fin esta transacción obliga a Estrella, acompañado de su “fiel” amigo Latino, a iniciar una odisea noctámbula que le hará recorrer calles, tabernas, prisión e incluso los despachos de un ministro excompañero suyo, lo que le hará entrar en contacto con algunos de los moradores de la noche, ya sean bohemios, prostitutas, guardias civiles, revoltosos, o anarquistas y le llevará a iniciar una última experiencia vital en la que será fiel testigo de las inmundicias de una España que se dirigía a marchas forzadas hacia el enfrentamiento político y social que desencadenaría la Guerra Civil y la instauración de un régimen fascista y dictatorial encarnado por la figura del general Franco.

Si aquellos que están leyendo ahora mismo esta reseña lo consideran correcto, evitaremos aquí hacer un análisis histórico de la obra de teatro, que necesitaría mucho más espacio del disponible aquí (y muchas más capacidades de las detentadas por mi persona), y nos centraremos más en la adaptación realizada por la compañía La Perla 29, que tendría que ser en un principio lo que más nos interesa.

Lo primero, sin duda, es el espacio en el que se desarrolla la obra. El escenario está cercado en forma de U por tres graderías que delimitan el desarrollo de la trama y aproximan el espectáculo al espectador. En el único límite abierto del mismo se ubica una entrada que tanto se convertirá en la parte exterior de una taberna como en el linde de un espacio interior. No hace falta que diga nada sobre el contenido arquitectónico y estructural del espacio teatral de la Biblioteca de Catalunya, un elemento que potencia el clasicismo y la sustancia de la obra en representación.

La adaptación de Broggi le da un tono animado a la obra. Son los mismos actores, en segundo plano, los que presentan las escenas que los focos se encargan de delimitar visualmente. De nuevo el final de un acto se reconvierte en el inicio del siguiente cuando se retiran o se resitúan los pocos elementos de atrezo que se muestran, entre ellos algunas mesas, sillones y cajones, lo que da a la obra un importante dinamismo. El único inconveniente para los espectadores lo representa la extremadamente alargada extensión del escenario rectangular que impide, en determinadas ocasiones y desde determinados sectores, poder seguir visualmente el acontecer dramático de la trama.

Broggi ha decidido mantener el esquema clásico (pensemos en los años veinte del siglo pasado) de la obra, manteniendo el formato visual de la misma, con un vestuario adecuado y unas formas precisas y ubicables temporalmente, hecho que se agradece y mucho en estos tiempos en los que casi cualquier cosa se actualiza y «tunea artísticamente» a la medida, consiguiendo, muchas veces, tan solo alborotar y confundir al respetable que resulta desorientado por el hecho de no establecer una relación clara entre lo que oye y lo que ve.

Y por último el trabajo de unos actores que enriquecen y redondean un artículo ya de por sí precioso. De nuevo nos hallamos con Luces de bohemia en presencia de lo que podríamos llamar, y permítanme que utilice de nuevo un símil futbolístico, una plantilla de Champions que incluye, y quiero citarlos a todos, a Lluis Soler, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Manel Dueso, Marissa Josa, Camilo García, Jordi Martínez y Jacob Torres, interpretando todos los personajes necesarios para la dramatización de la obra, lo que obliga a alguno de ellos a encarnar a más de un carácter. Creo, pues, que no hace falta decir nada más de la “potencia” actoral y teatral de la obra después de haber citado a los actores y las actrices que actúan en ella, las “horas de vuelo” de los cuáles garantizan un espectáculo de alta categoría y un reclamo seguro en taquilla, algo que ya se podía suponer, como así ha ocurrido, desde un principio.

Ya para finalizar, aunque el inicio del párrafo anterior comenzaba con un “Y por último”, destacar la categoría literaria del texto y del autor adaptados, Luces de Bohemia y Ramón María del Valle-Inclán, dos clásicos de la literatura en letras hispánicas y, como no podría ser de otra forma, también de la literatura universal, que producen una sensación de empequeñecimiento en el espectador que acude a una representación de la obra y le genera unas irrefrenables ganas de conocer algo más de la vida y de la obra de un gigante, en este caso de uno sobre pies de hierro colado.

Luces de Bohemia” se representó en el espacio escénico de la Biblioteca de Catalunya del 22 de junio al 24 de julio de 2011.

REESTRENO: La obra se repone en el espacio escénico de la Biblioteca de Catalunya del 20 de septiembre al 2 de diciembre de 2012.

Autor: Ramón María del Valle-Inclán
Dirección: Oriol Broggi
Intérpretes: Lluís Soler, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Manel Dueso, Camilo García, Marissa Josa, Jordi Martínez y Jacob Torres
Espacio: Oriol Broggi y Sebastià Brossa
Iluminación: Pep Barcons
Vestuario: Berta Riera
Sonido: Jordi Agut
Técnico: Guillem Gelabert
Producción: La Perla 29 con la colaboración del Grec 2011 Festival Barcelona
Horarios: de martes a sábado a las 20:30 horas y los domingos a las 18:30 horas.
Precio: 22 €.
Idioma: castellano.
Duración de la obra: 120 minutos.
—————————————————-
Escrito por: Jorge Pisa Sánchez

Estreno teatral: Luces de Bohemia, en la Biblioteca de Catalunya.


Llega al espacio escénico de la Biblioteca de Catalunya la adaptación teatral de Luces de Bohemia de Valle-Inclán, realizada por la compañía La Perla 29 y dirigida por Oriol Broggi, un repaso a la vida literaria y a la sociedad española de principios del siglo xx.

Max Estrella, el escritor, artista, quizás un payaso que vive al margen del sistema, se pasea por Madrid en un itinerario que pasa por cafés, tabernas y prisiones y que es, de hecho, un cruel repaso a la vida literaria y a la sociedad española de principios del siglo xx. La decadencia de un país y sus ciudadanos son los protagonistas de la obra, donde Valle-Inclán proyecta su ácida mirada a través de los ojos de un miserable poeta que, en su ceguera, es el único que logra ver con claridad más allá de la uniformidad que lo rodea.

Valle-Incánescribió Luces de bohemia desde una actitud crítica radical respecto a la España oficial de su tiempo, siendo muy consciente que el sistema político de la restauración estaba agotado y que por un lado iban los políticos y por otro la realidad social. Denunció los excesos del sistema, a través de la sátira. Y la obra realmente fue más allá, explicando una manera de entender la cultura española y al mismo tiempo proponiendo una visión muy trágica de la existencia. Entre la sátira y la elegía grotesca encontramos el recorrido completo del Esperpento. Max Estrella encarna al artista bohemio del cambio de siglo anterior, para pasar revista al fracaso de sus ideas y a sus contradicciones, con un cierto tono elegíaco…Valle-Inclán tiene la habilidad de sintetizar elementos diversos y concretos, a la vez que puede plantear grandes preguntas.

Es así como Luces de bohemia es un repaso de la actualidad política y social española, y una profunda reflexión sobre la cultura española y, a la vez, sobre la existencia.

Yo estoy arrepentido de haber cultivado tanto tiempo la literatura por la literatura, el arte por el arte. Por eso dedico ahora mis esfuerzos a una literatura especial que llamo de los Esperpentos. Actualmente en la vida ya no se observan más que eso: esperpentos.” R. De Valle- Inclán.

Luces de Bohemia” se representa en el espacio escénico de la Biblioteca de Catalunya del 22 de junio al 24 de julio de 2011.

REESTRENO: La obra se repone en el espacio escénico de la Biblioteca de Catalunya del 20 de septiembre al 2 de diciembre de 2012.

Autor: Ramón María del Valle-Inclán
Dirección: Oriol Broggi
Intérpretes: Lluís Soler, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Manel Dueso, Camilo García, Marissa Josa, Jordi Martínez y Jacob Torres
Espacio: Oriol Broggi y Sebastià Brossa
Iluminación: Pep Barcons
Vestuario: Berta Riera
Sonido: Jordi Agut
Técnico: Guillem Gelabert
Producción: La Perla 29 con la colaboración del Grec 2011 Festival Barcelona.

Horarios: de martes a sábado a las 20:30 horas y los domingos a las 18:30 horas.
Precio: 22 €.
Idioma: castellano.
Duración de la obra: 120 minutos.

Crítica de la obra en Culturalia: https://cinelatura.wordpress.com/2011/08/01/critica-teatral-luces-de-bohemia-en-la-biblioteca-de-catalunya/