Todas las entradas por juanmarea

“Carrusel” de La Coquera Teatro: Acogedor funeral

El Circo Carrusel está deseoso de empezar la función. Lo malo es que no hay público que quiera girar con sus monstruos. Será que pasó su momento. Mas no por ello cejan en su empeño. El programa se nutre de la ternura con que malvive la compañía bajo una carpa aislante: El espectáculo debe continuar, sí, solo que no parece haber nadie dispuesto a motivar su arranque. ¿Nos aventuramos a dar un garbeo?

En esta obra de Alberto Rizzo, luce con alarmante peligro la historia de una iniciación. La de un joven de alma cándida preparado para encontrar su “grandiosidad”. Y lo hará en medio del patetismo de artistas olvidados. Probablemente arrinconados por las invencibles descargas de internet, las impertérritas series televisivas y las abductoras aplicaciones de teléfono móvil. ¿Qué más da? Rincones como Cincómonos Espai d’art se prestan con generosidad a obrar el milagro.

Aquí se trata de convocar a los supervivientes de un arte otrora capaz de consolar con sus trucos a quienes no necesitaban la credibilidad. Alberto sitúa a su héroe (sensible David Ortiz) en medio de un despliegue de personajes paradigmáticos y, aunque no se atreve a ahondar en sus miserias, los sacude con sugestión en una exhibición de números entrañables. La sangre no llegará al río porque la propuesta funciona, sobre todo, como fresco costumbrista. Para que no perdamos de vista que hace algún tiempo los forzudos no lo eran tanto pero nos gustaba creer en sus bíceps. Que los ventrílocuos podían verse atemorizados por las ínfulas estelares de sus muñecos (inquietante Guillermo García). Que, por debajo de las barbas de la mujer vellosa, podía manar una melodía cautivadora (dulce Laia Pérez). Que para ser malabarista sonreír con esmero era condición casi suficiente. Y que las bailarinas (pizpireta Alba Mesa) se podían erigir en cálidas voces de la conciencia.

El montaje se ve malogrado por un ritmo irregular y la dirección de actores de Rizzo oscila entre el balbuceo y las buenas intenciones. Sin embargo, la atmósfera que envuelve la sala a lo largo de la representación constituye un tentador elemento para desear desdibujarnos en la platea: La mezcla de tiniebla, ensoñación y solidaridad que une al equipo de La Coquera la toman prestada de un lugar del que no logramos escapar por más que nos empeñemos.

 por Juan Marea

CARRUSEL se representa en Cincómonos Espai d’art de Barcelona (c/ Consell de Cent, 283) los domingos a las 19.30 horas.
http://www.cincomonos.org/carrusel.html
http://lacoquerateatro.wix.com/carrusel#!laobra/c1ktj
http://www.lacoquera.es/

4ª edición de “Nuevas escenas, nuevas miradas” de La Pedrera: “¿Y por qué John Cage?”

Porque la ingenuidad colinda con la picardía. Porque la sencillez a veces se enturbia con la extravagancia. Y, además, porque hay espectáculo cuando antes se causa expectación. Y, en todo esto, Jorge Dutor y Guillem Mont de Palol tenían algo que decirnos.

La 4ª edición de NUEVAS ESCENAS, NUEVAS MIRADAS de La Pedrera incluyó en su estancia la sala de ensayo de ambos artistas, a la sazón escenario. Aunque diré con mayor precisión que el auditorio de la insigne mansión ideada por Gaudí cedió parte de su brillo a las buenas artes comunicativas de este dúo de intérpretes.

Con un ojo puesto intermitentemente en la complicidad del respetable, Jorge se atribuye el rol de payaso serio. Ello no es óbice para que Guillem se deslice convencido a lánguidos pasos. Y, juntos, tientan al espectador con un plan de trabajo tan ambiguo como de adscripción creciente: Sin balbucear, advierten que van a experimentar. Y, mostrando sus ejercicios, intentan viajar hacia la esencia del proceso creativo.

Pero, ¡atención! antes de que empecemos a carraspear ante el temor de un nuevo ejemplo de pretenciosidad narcisista, exhiben una refrescante actitud irónica: ¿Podemos contar algo prescindiendo de contarlo? Claro que sí si rechazamos la intención de sentar cátedra. Por ello, Dutor se detiene con firmeza mientras Mont de Palol se empeña en separarse cada vez más del suelo. A la vez que Jorge llega, Guillem va. Y las consignas que enarbolan los noveleros de principios del milenio adquieren en las chispeantes figuras de estos dos prosaicos bailarines un significado inusual al asociarse a la mínima expresión corporal, al humor jocoso y a una simpatía escénica que se nutre de las ganas de su platea.

John Cage es el “macguffin”, como diría otro provocador constante para desconcierto de James Stewart y donaire de Cary Grant. De lo que aquí se trata es de comprobar una vez más que con la observación (Jorge y Guillem recibiendo sin ambages a su público) se toman apuntes; del desafío al espacio inerte (el acoso y derribo de los cuerpos de los artistas a las paredes de la sala) surgen fronteras apasionantes; y de la mezcla de lo banal (la letanía de vocablos con rima consonante en “ete”) y lo fundamental (el bucle que les arrastra cuando no consiguen encontrar nada concreto con que “empezar” el espectáculo) surgen jugosas vivencias.

Por Juan Marea

La 4ª edición de NUEVAS ESCENAS, NUEVAS MIRADAS se celebró en La Pedrera de Barcelona del 4 de febrero al 4 de marzo.
https://www.lapedrera.com/es/actividades/teatro-y-artes-escenicas/nuevas-escenas-nuevas-miradas-2015

“La nau dels bojos” de la Companyia La Calòrica: Assenyats a la deriva

L’Apocalipsi no ens queda tan lluny. I no em refereixo a l’extinció de l’espècie humana, no. D’això no cal que ens preocupem: Hi arribarem sense gaire esforç. Aquí vull parlar-vos de l’ocàs de l’individu. De tu i de mi i dels que ens envolten. Perquè cada cop que tirem la tovallola, morim una mica. I, quan perdem de vista l’horitzó, que és allò que ens podria fer avançar, la nau on naveguem esdevé l’infern. De nosaltres depèn.

La Companyia La Calòrica s’ha estat embarcant a La Seca-Espai Brossa recreant funció a funció el viatge marítim d’uns elegits fills de les darreries de l’Edat Mitjana. La seva embarcació, sense que ells puguin saber-ho, els porta a la Llum d’una època Moderna. Però ells tenen els ulls embenats amb la seva incapacitat de conviure. I el timó no pot conduir-se sol. La manca d’esperança els aboca a un naufragi segur.

Mes en Joan Yago, autor semivisionari de l’aventura, ha decidit redimir-los. I els ancora als seus estigmes socials per a, després, concedir-los la llibertat: Un bisbe que canviarà els aires de grandesa social per la misèria de sentir-se rabiosament humà (imponent Aitor Galisteo-Rocher); la tavernera que substituirà sensualitat hedonista per l’actitud profètica finalment salvadora (expressiva Júlia Truyol); el poeta a punt de defallir de tant teoritzar sobre l’esperit de lluita (un pèl rígid Toni Guillemat) i un bufó incomprensiblement encarregat de ser el capità i amb crisi vocacional intermitent (àgil Xavi Francés). Fins aquí, la part terrenal, que modelada per les mans del director Israel Solà, creix amb la seva fructífera posada en escena: El ritme escènic alterna el dramatisme distingit amb el brogit popular dels moments festius; el suspens conjuntural amb la bellesa de la reflexió metafòrica. Tanmateix, aquesta nau que desafia la foscor d’una pesta més espiritual que física desplega les veles quan encara el seu cantó més tràgic: La convivència amb la Senyora que només té cites amb qui no les vol (majestuosa Esther López), dotada d’una ambigüitat molt intel·ligent: D’una banda, és aliada melindrosa (quan ajuda el suïcida Klaus a donar-se una segona oportunitat); de l’altra, perillosa rival (quan el termini que corre per a tots està a punt de finalitzar). I la forma en què Yago descriu aquesta lluita acarnissada és d’una elegància inusual. Perquè no cau en esquematismes empobridors. Perquè acosta la tendresa i el manifest. I perquè, a més, unta amb la poesia inherent a la dualitat dels seus personatges el màstil esplèndid d’aquest vaixell amb un lema fascinant: “La millor manera d’arribar a un lloc és no dur cap direcció.”

Per Juan Marea

LA NAU DELS BOJOS es va representar a La Seca-Espai Brossa de Barcelona fins al 22 de febrer.

“Animals de companyia” al Club Capitol: Gossos sense dents

Com més ens allunyem dels altres, més espai tenim per a nosaltres. Mes qui pot viure en terra on només hi ha plantada la nostra llavor? Els que aixequeu la mà, podeu quedar-vos: Aquest article també és per a vosaltres. Vol fer-vos canviar de parer. Els que, en canvi, no gosaríeu contestar, no cal que us demani que no us mogueu. A veure si uns i altres en traiem l’entrellat.

Amb ANIMALS DE COMPANYIA, l’Estel Solé dóna presència a una colla de cretins que, a més de joves, aviat deixaran de ser-ho. I, la cosa que resulta més alarmant de totes, la majoria d’ells té ben poques ganes de madurar. Res de nou amb la seva història. Tampoc no la trobarem sobre l’escenari. Perquè els personatges de Solé no tenen més entitat que la que els atorga el resultat de sumar comèdia, embolic i mala bava. Sense que res d’això els ajudi a respirar més que l’oxigen de l’estereotip i la banalitat argumental.

Animals-de-companyia-d-Estel-Sole-arriba-al-Capitol-amb-la-sabadellenca-Merce-Martinez-entre-el-repartimentEls Amics de la Mercè no són els meus amics.

Aquí s’apleguen els falsos amics d’una noia extremadament sensible que li han preparat una festa de benvinguda. No cal dir que això provoca en tots ells la constatació que només unint esforços podrien ajudar a revifar l’heroïna de la funció. Però optaran per ser conseqüents amb el seu egoisme individual i, d’aquesta manera, la trama se centra en les inacabables discussions entre tots, els malentesos suposadament dolorosos i, sobretot, les frustracions intercanviables.

L’únic apunt interessant que planteja aquesta gossera humana és el joc inicial proposat: Cal que la colla mantingui un engany pietós que podria salvar la protagonista de la depressió en què va caure. Malauradament, Solé no sap desenvolupar aquesta idea i es perd ràpidament en el desplegament de situacions comunes que dispersen l’atenció del moll de l’os. L’autora tampoc no aprofita el diamant en brut que li ofereix un sisè convidat immobilitzat i poc higiènic. I els lladrucs de la companyia (alguns, eixordadors, de tan histèrics) distorsionen la dramatúrgia de dalt a baix. Sort que per allà s’hi passegen Eduard Buch, aconseguint fer creïble el seu amargat Marc a còpia d’omplir-lo de frescor interpretativa i saber estar. Sort també de la contenció de Mercè Martínez, amb una mirada neta i en algun moment fins i tot commovedora. I sort que la cosa es despatxa ràpid; sort de les rialles del públic, terapèutiques per als menys exigents; i sort que, en acabat, encara tenim esperances de poder treure’ns algun dia el morrió…

Per Juan Marea

 

ANIMALS DE COMPANYIA es representa al Club Capitol de Barcelona fins al 15 de març.
https://www.grupbalana.com/teatro.asp?ID=574
http://www.elsanimalsdecompanyia.com/

“Expedient K” al Círcol Maldà: Sense resoldre però de bon rotllo

Adaptar una obra literària vol dir construir-ne una altra. Literària o no. Però una altra. Amb un esperit propi i que aquest es mogui dins d’un cos amb entitat. Altrament, el resultat no passa de ser un intent d’aprofitar aquella per a fins propers.

El Círcol Maldà lliura aquests dies les claus del seu ambigu espai a l’Associació cultural Manel per a què hi invoqui les ombres de Kafka amb el pretext de posar en escena una història de fantasmes servida en primera persona per un actor refrescant. I tot plegat ens estremeix.

Dafnis d’ultratomba

La Susanna Garcia-Prieto ha vestit amb aire informal la “Carta al pare” del torturat Franz: Ambienta en un castell senyorial posseït per una ànima gens narcisista les tribulacions d’un desgraciat simpàtic (agradable Dafnis Balduz) que és un mèdium poc vocacional però sí molt apanyat. D’aquesta manera, la dramatúrgia intenta combinar el gènere terrorífic amb el morb històric. No hi havia prou amb això: A més, recorre al to humorístic per minimitzar l’impacte de la suposada tragèdia. I, de passada, escombra qualsevol indici de personalitat de la proposta. Tot seguit, ensopega amb el vertader fantasma d’aquesta operació (i no de la funció): El mateix Kafka, que de modernet no té res, i en canvi sí que és molt modern. Les escenes de suspens ordides per a què el públic es distregui són ràpidament engolides per aquelles on el mateix Balduz (hieràtic i monòton) és abduït per un fill reprimit, ofegat i extenuat que ha decidit ajustar comptes amb el pare autoritari i indòmit de la manera menys oportuna: per escrit. Aquí precisament, que és on la companyia podia clavar queixalada, es produeix el pànic escènic: No hi ha més posada en escena que un actor sol (i no només en el sentit físic) recitant una llista interminable de greuges. I els espectadors tremolem. Perquè, després de fer-nos jugar empesos per l’efectisme del so i el poder vocal del protagonista, la direcció d’Alex D. Capo fuig rere l’enigma argumental.

 Per Juan Marea

EXPEDIENT K es representa al Círcol Maldà de Barcelona fins al 15 de febrer.
http://circolmalda.cat/expedient-k/

“El nen mort damunt la vorera” de la Cia. La Fil·loxera : Sota el solet sagnant

Els infants i els ancians, els primers a l’hora de desallotjar espais en perill. No ho qüestionem pas: Són els individus amb menys autonomia. Però ¿què passaria si tanquéssim a uns i altres en un mateix recinte i els deixéssim sols? Sols amb els seus egoismes, és clar.

Al paràgraf anterior us he presentat el punt de partida del “nen mort damunt la vorera”. I veurem a partir d’aquesta frase on ens porta la proposta de Pere Farran.

 

Amb un inici d’una bellesa extraordinària, en Pere dóna indicis clars d’un talent especial per a combinar sensibilitat escènica, crueltat dramàtica i humor subtil. El director presenta els personatges amb delicadesa, identificant-los amb meticulositat en un lloc molt proper i, alhora, a anys llum dels nostres paràmetres quotidians: Un to grotesc embolcalla les dues iaies que han decidit irrompre a escena per a passar una tarda assolellada praticant amb vocació el “dolce far niente”. I emergeixen del terra, com si fossin despulles humanes. És el que són: No trigarem a saber-ho. Els planta cara un tercer personatge, l’element de la discòrdia, que resplendeix de manera insultant com a cadàver. I, enmig de tots tres, i sempre tenint molt a dir (i a tocar), un pianista (meravellós Carles Marigó) persistent que enlaira el duel a celebrades coordenades de surrealisme voraç, de la tendresa a la inquietud, i de l’alarma a l’horror.

Un altre gran encert de la posada en escena és el ritme amb què se succeeix el fenomen escènic: suau i segur, evitant sempre l’atropellament i, per tant, contribuint a fer circular la intriga amb elegància. Les interpretacions d’elles són un prodigi de matís i ambdues actrius formen una parella deliciosament letal: el seny ambigu de Marina Collado s’avé de manera admirable amb la ingenuïtat de Iona Balcells malgrat cert histrionisme anecdòtic d’aquesta i alguns moments de dubte d’aquella.

L’única pega la podem atribuir al propi text de Guy Foissy, que manca de prou entitat i no troba la manera de progressar més enllà de la sorpresa inicial i del malson posterior. L’impacte que causa al començament no arriba a fer esclatar l’àcida crítica latent al llarg de tota la història. Tanmateix, aquesta comèdia negra sobre l’hedonisme social i la insolidaritat humana és una petita joia que aquests darrers caps de setmana ha espurnejat a la Sala Fènix.

Per Juan Marea

EL NEN MORT DAMUNT LA VORERA es va representar a la Sala Fènix de Barcelona del 23 de gener a l’1 de febrer.
http://www.salafenix.com/

“Flor de nit” a l’Almeria Teatre: Varietés comtals

Aquesta crisi que ens mossega no vol deixar-nos anar. Som presa saborosa. Perquè li donem la raó gairebé en tot ficant-nos a la seva gola per voluntat pròpia. Això l’enforteix i mai no en té prou.

Entre queixalada i queixalada, el nostre esperit pot jugar a revifar-se una mica. La forma menys arriscada és mirar enrere. Particularment, aquells moments d’esplendor que no tots vam viure però que ens evadeixen integrant-nos en un passat glorificat.

Entre els anys vuitanta i començaments dels noranta, Dagoll Dagom era el més semblant a Broadway que ens atrevíem a somiar aquí. I amb FLOR DE NIT gairebé van aconseguir fer un musical amb personalitat pròpia. Perquè il·lustrava amb escreix la Barcelona del primer terç de segle XXI, subratllant la seva esquizofrènia cosmopolita: de dia, lluitadora compromesa amb la revolució anarquista; de dia, desflorida per la frivolitat del seu procaç Paral·lel.

 

Ara, l’Almeria Teatre recupera aquest melodrama històric i mira d’encapsular-lo en un format minimalista potenciant el seu vessant de recital. La maniobra resulta exitosa i el públic s’hi concentra. Heus ací la fórmula: un repartiment dinàmic que es mou a través d’un espectacle farcit de varietats per a tots els gustos i la nostàlgia d’allò nostre que tan bé ens va per intentar enfocar aquest present incert on no volem ancorar-nos.

Víctor Álvaro demostra tenir bon gust per a l’entreteniment escènic: Amb el seu producte, aconsegueix moments molt celebrats. Els més reeixits són aquells que aposten deliberadament pel cabaret i la revista: amb un mestre de cerimònies entregat I ple d’energia (oportú Frank Capdet), gaudim amb la sensibilitat d’un transformista encisador (versàtil Joan Vázquez) i la irresistible picardia d’una vedette de bec d’or i bacallà voraç (eixerida Gracia Fernández). El suport coreogràfic dels números musicals dóna volada al costumisme ranci de les estampetes: La presentació dels personatges com si es tractessin d’autòmates que van articulant-se o l’immovilisme escènic de la colla de burgesos brètols exemplifiquen cert estil.

La proposta falla, en canvi (com ja succeïa en la versió originària de Joan Lluís Bozzo), a l’hora d’explicar el triangle amorós tràgic: ni els actors aporten profunditat dramàtica (una Beth Rodergas massa estrident, un Jorge Velasco amb poca autoritat, un Lluís Canet molt sobreactuat) ni els seus personatges estan ben cosits (en Reynals es mostra més com a atleta que com a dandi il·lustre; en Quimet es comporta com un clown quan canta i balla perdent la seva fúria sindicalista). Tampoc no ajuda el fet que Álvaro hagi mantingut pràcticament la totalitat de la dramatúrgia original: D’aquesta manera, el xou acaba sent inacabable i alguns dels seus moments estel·lars passen desapercebuts. Però la delicadesa de Bealia Guerra ajusta en part el desequilibri mentre seguim embadalits la seva elegància escènica quan passa del tango a la copla, del líric a l’extravagància.

Per Juan Marea

FLOR DE NIT es representa a l’Almeria Teatre fins al’1 de febrer.
http://www.almeriateatre.com/temporada06/flordenit.htm

“Serenata para un país sin serenos” de la Companyia Hongaresa de Teatre: En la penumbra, morimos.

El Hijo del Difunto debería respirar aliviado: Ahora ya podrá alzar el vuelo. La Viuda del Difunto se lanza a la bebida: No quiere levantar cabeza. Antes de que el primero despliegue sus ansias creadoras lejos del panteón en que el Difunto quiso encerrarle en vida tendrá la oportunidad de limpiar su conciencia. Lo hará en brazos de la segunda, que así podrá jugar a emanciparse levemente después de tanta autoridad.

En cualquier caso, este es un recital para dos instrumentos musicales de humana condición y para un violoncelo que increpa, desafía y hasta humilla.

SERENATA PARA UN PAÍS SIN SERENOS es un ejercicio fallido que orquesta un velatorio en el que poner en tela de juicio la veracidad de un triunfador social a costa de caer en todos los tics de la corrupción. También deja lugar a una reflexión sobre el teatro como medio de arraigo para el individuo. Y hasta explora las posibilidades que ofrece la música de cámara para dialogar en un contexto dramático.

En el primer aspecto, la historia de Lluïsa Cunillé y Paco Zarzoso almacena una cantidad ingente de tópicos intentando hacer verosímil una trama de patriarca castrador en un contexto eminentemente localista. Pero ni los personajes respiran en medio de tanto lugar común, ni la crítica de cierto poder fáctico de nuestra sociedad más próxima (el Todopoderoso Fútbol) llega a ser sangrante. Y los actores, como almas en pena por el depurado escenario, evidencian su desamparo.

En cuanto a la segunda cuestión, la obra milita en pro de una función del arte escénico terapéutica pero también social desde el testimonio de alguien que, con él, podría por fin enderezar su vida cortando los hilos con que le aprisionaba el fallecido. Ahí busca una razón de ser pero no osa adentrarse y a duras penas tantea el terreno.

A la tercera debería ir la vencida. Al menos, aquí distinguimos la peculiaridad de la “Serenata”: La elegancia del violoncelo logra que vaya ganando terreno como personaje. De este modo, su quejido le lleva a asumir el punto de vista externo a esta pareja que vela y no logra desvelarse. Y, utilizando su variedad de registros, se transmuta en los rivales más despreciables de los otros protagonistas. Sin embargo, la exquisitez de la propuesta aumenta el distanciamiento emocional del espectador y limita el juego interpretativo: No es posible así la interacción. En cambio, sí que intensifica el estupor. El del Hijo y la Viuda, cuya soledad ahora es más patente; y el del espectador, con una incomodidad nada desdeñable, no tanto por la eficacia del recurso sino más bien por verse obligado a descodificar esas conversaciones músico-verbales. Y esa tarea, dificultosa, es altamente estimulante.

Por último, la frase que el Hijo recuerda a la Viuda: “Tú piensas en continentes. Y yo, en mares”. Lo terrenal es ser sereno. Pero lo que nos hace avanzar, lanzarnos al agua que empapa constantemente el horizonte.

Por Juan Marea

SERENATA PARA UN PAÍS SIN SERENOS se representa en La Seca-Espai Brossa de Barcelona hasta el 31 de enero.
http://www.laseca.cat/es/obra/100/serenata-para-un-pais-sin-serenos–lluisa-cunille-y-paco-zarzoso/

“Un tipo a normal” de la Compañía El Calvo Invita: Escalando a gatas

Si uno quiere ser asesino, nunca podrá encontrar la víctima perfecta. Porque en algún rincón del no espacio yace desde hace un tiempo o dos: quietecita e irrepetible. Y pertenece a aquel que, en lugar de planteárselo, fue matarife impecable.

Por eso, no deja de enorgullecernos que este “tipo a normal” nos elija como serios aspirantes para sus empeños de convertirse en notorio verdugo. Su táctica consiste en designar a todos y cada uno de los miembros de su público como eventual objetivo mortal. Y eso, que no es moco de pavo, hasta provocará momentos hilarantes.

Falín M. Galán se presenta en el show como despistado escalador por la platea. Y, una vez que ya ha superado los escollos de un público a veces deslizante (con sus carcajadas), otras escarpado (por su escepticismo), intenta acampar en el singular escenario de Casa La Teatro.

Pero el nerviosismo de clown en prácticas le sitúa más cerca del cómico entrañable que del payaso concienzudo: Galán afronta su atribulado personaje con voluntariosas zancadas aunque su expedición escénica las frena a veces por el agotamiento de la dramaturgia: Los gags onomatopéyicos se amontonan cuando la trama se detiene.

El punto de partida es juguetón: Un pobre diablo, en un denodado esfuerzo por escapar de la insignificancia, se propone convertirse en despiadado individuo. Y lo que sigue será un despliegue de ocurrencias entretenidas que encuentran en la mirada del intérprete su mejor baza (inquietante, grotesca, guasona y todo a la vez), y prometedor aliada en la ternura del quejido verbal (implora misericordia, persevera en la ingenuidad de su propósito). Finalmente, lo que nos lleva a usar el piolet con Falín es percibir cómo se asemejan personaje y artista en la lucha por alcanzar la cima: ilusionados ambos, y exhibiendo con rubor encantador sus maneras de aprendiz de excursionista.

por Juan Marea

UN TIPO A NORMAL se representa en Casa La Teatro de Sevilla el miércoles 25 de febrero a las 21 h.
http://www.casalateatro.com/index.php

“Com us plagui” al Teatre Akadèmia: Perdeu-vos i reproduïu-vos!

Veniu sens temor: Aquí podreu estimar. Si us hi acosteu, el joc començarà. Tremoleu doncs! I, entre arbres que camuflin la vostra manca d’expertesa, somicareu. No estareu sols: Al bosc d’Arden, els humans teniu l’oportunitat de perdre-us els uns amb els altres. Dels vostres encontres, naixeran clarianes. Quan vulgueu fugir-ne, l’espessor de la vegetació us permetrà el millor mutis. Però si, a la fi, us decidiu a retrobar-vos, hi sereu legió.

Amb “Com us plagui”, Shakespeare torna a posar al tauler escènic a homes i dones. I si a “Molt soroll per no res”, l’orgull és qui basteix la barrera de la confusió i el malentès i a “Nit de Reis”, les diferències socials dificultaven molt l’acostament entre ambdues parts, ara i aquí trobem l’instint de supervivència com a principal impulsor de la joiosa comèdia.

Comusplagui_2Cap al paradís clorofíl·lic

Perquè els protagonistes de “Com us plagui” pateixen l’opressió del despotisme a la cort. La solució rau a emigrar al camp, on la Mare Natura els alliberarà oferint-los l’amor. Això no els dispensarà de pagar un preu elevat: Hauran d’exercitar les seves dots de seducció amb paciència, intel·ligència i carisma. Però què és, al capdavall, el ser humà sinó un treballador incansable de l’afecte?

El Teatre Akadèmia ha posat en mans d’en Dugald Bruce-Lockhart aquest tractat d’equívocs amorosos. I en Dugald planta una vegetació on preval el to dionisíac. Els personatges conviuen harmònicament quan interpreten belles melodies: Les seves veus projecten un encís que atrau l’espectador a l’escenari; els acompanyaments instrumentals són l’aire que omple d’alè vital la boscúria i els efectes sonors refresquen l’espai. Enmig de tot això, les criatures d’en William lluiten per reivindicar la seva autoritat. La grandiloqüència del perillós vers els depassa: La sobreactuació gairebé venç i, llavors, la màgia ambiental es mitiga. Però també saltironegen per l’escenari l’exquisida humanitat de la Núria Deulofeu (delicada, ocurrent, múrria i embadalida Rosalina), la venerable gràcia d’Emilià Carilla (divertit i subtil) més la versatilitat de Guillem Fernández-Valls (magnífic amb l’Oriol Casals en la lluita-duel, d’una elegància coreogràfica molt eficaç) i l’entusiasme de la resta del repartiment.

A la proposta de Bruce- Lockhart, l’atmosfera ociosa embolcalla l’estança i l’intercanvi constant de personatges dels seus dinàmics actors emfasitza l’ambigüitat d’una obra on el juganer William explora sense embuts els límits dels rols sexuals i la capacitat il·limitada del desig sexual.

I si aquests mots no us han complagut, us desafiu a contradir-los. I que el color de discussions com la nostra acabi amb la grisor del pensament propi quan no és integrador.

Per Juan Marea

COM US PLAGUI es representa al Teatre Akadèmia de Barcelona fins al diumenge 18 de gener.
http://www.teatreakademia.cat/espectacles/en-cartell/al-vostre-gust/