Novedad editorial: Cargarás con la culpa, de Olle Lönnaeus, ed. Debolsillo.

Os presentamos la novedad negra y de suspense que el sello Debolsillo ha sacado este mismo mes de mayo al mercado, Cargarás con al culpa, un «thriller social» de la mano del periodista y escritor sueco Olle Lönnaeus.

Konrad Jonsson, un periodista alcohólico y solitario, no tuvo una infancia feliz en Suecia: de origen polaco, sufrió las vejaciones de los otros niños y nunca recibió verdadero afecto de sus padres adoptivos. Cuando, poco después de ganar un gran premio en la lotería, éstos, mueren asesinados, Konrad regresará al pueblo donde se crió para descubrir, atónito, que es el principal sospechoso del crimen. Para demostrar su inocencia, tendrá que escarbar en su turbio pasado familiar.

En su primera novela, Lönnaeus construye un apasionante thriller, con grandes dosis de humor negro, en el que explora el lado oscuro de una sociedad sueca que no ha conseguido deshacerse de su pasado filo-nazi.

Multipremiada y con un gran éxito de ventas en toda Europa, Cargarás con la culpa es un incisivo ejercicio de autocrítica que combina magistralmente la memoria histórica con los elementos literarios más modernos.

Olle Lönnaeus (1957) trabajó durante veinte años como periodista en la prensa sueca, escribiendo acerca de la política de su país, europea y de Oriente Próximo. Ha obtenido diversos premios en reconocimiento a sus reportajes de investigación y a su periodismo narrativo. Ha sido galardonado en tres ocasiones con el premio sueco Guldspaden y ha sido nominado en una ocasión para el Stora Journalistpriset. Entre sus trabajos destacan sus investigaciones sobre el tráfico de personas, la explotación laboral de inmigrantes y el extremismo, tanto de izquierdas y derechas como de diversos grupos religiosos, así como sus reportajes escritos en Irán, Libia, Israel, Palestina y otros países del Oriente Próximo. Su primera novela, Cargarás con la culpa, ha ganado el Premio a la Mejor Primera Novela de la Swedish Crime Writer’s Academy.

Título: Cargarás con la culpa
Autor: Olle Lönnaeus
Editorial: Debolsillo
Colección: Best Seller
Fecha publicación: Mayo de 2012
Precio: 9,95 €
Epub: 6,99 €
Formato: tapa blanda / 125 X 190 mm
Nº de páginas: 416
Temática: Novela negra y de suspense

Crítica teatral: Harlem Swing. Ain’t misbehavin’, en el Teatre Victòria.


El pasado 2 de mayo se estrenó en el Teatre Victòria uno de los musicales más legendarios de Broadway, Harlem Swing. Ain’t misbehavin’, un tributo a la historia de la música jazz negra americana.

Un espectáculo que nos traslada al Harlem neoyorquino de los años 20-30 del siglo XX, lugar y época en los que Mel Howard y Peter Klein se basaron hace treinta y cuatro años para diseñar un musical en el que el jazz, el swing y el piano stride, encarnados en la obra y la figura de Fats Waller, tienen un papel muy importante.

Harlem Swing. Ain’t misbehavin’ no sigue los parámetros habituales de los espectáculos musicales a los que estamos acostumbrados. No se basa en una historia conductora a través de la cual las canciones y las coreografías se van representando sobre el escenario. En Harlem Swing son las canciones y los cantantes los auténticos conductores del espectáculo. Todo ello dirigido por los expertos dedos sobre el piano del maestro de ceremonias que nos recuerda la gran figura, y nunca mejor dicho, de Fats Waller.

Unos temas y una forma de cantar y de actuar que nos retrotraen al Hollywood más clásico y a films como Stormy Weather o Una cabaña en el cielo, producciones musicales inmortalizadas en el mágico blanco y negro de los años 40, que aunque nos hablan de una historia y de un país muy lejano y diferente al nuestro, se hicieron muy populares y próximos gracias al desarrollo de la industria cinematográfica (y musical) americana.

Harlem Swing es un alegato a la música, pero también a muchos de los valores que ésta lleva asociada como la tristeza, el amor, el odio, la seducción, la alegría… en definitiva los ingredientes cotidianos de la vida de unas personas cuyo lugar de referencia principal abría sus puertas por la noche, y en el que la población negra, tanto hombres como mujeres, discriminada y maltratada por el orden y la autoridad blancas, podía disfrutar de horas de baile y de alegría compartidas al son de los géneros del dixieland, jazz, swing, stride, ragtime…

Como les decía Harlem Swing nos transporta a una noche cualquiera en cualquier local de música del barrio negro de cualquier ciudad americana. Poco después de encendidas las luces y de que suenen los primero acordes musicales, los cinco intérpretes del espectáculo aparecen sobre el escenario con las fuerzas y la energía necesarias para disfrutar de la noche entre risas, besos y confesiones, acariciados por los tenues y vaporosos temas musicales que componen el espectáculo. Cinco artistas de la categoría de Yvette Monique Clark, Rebecca E. Covington, Cynthia Ann Thomas, Douglas Eskew, Milton Craig Nealy, que llevan a cabo su cometido con una gran calidad artística y musical (como no, es un espectáculo estadounidense!!) y que interpretan uno a uno los 32 temas que integran el show. De ellos y de manera personal, me dispongo a destacar la interpretación adictiva y sensorial de The Viper’s Drag, la irreverente y chistosa Fat And Greasy, los dos temas con una notable interacción con el público, y la triste y reivindicativa interpretación del tema coral Black And Blue.

La puesta en escena y la interpretación de cada uno de los temas es inmejorable, se lo aseguro, y aunque el espacio y el tiempo mostrados en el espectáculo nos son muy distantes, la capacidad artística de todos los integrantes del show, desde los músicos de la orquesta (con una edad sorprendentemente avanzada) a los cantantes, consigue acercarnos un mundo, el del Harlem y los locales de música negra de los años 20 y 30 del siglo pasado, que aunque desparecidos debido al propio paso del tiempo, perduran en la magia y la dulzura, a veces fría y cortante, de los temas interpretados.

Una cita inexcusable para todos aquellos apasionados del jazz y del swing, ya que solo de tanto en tanto arriba a Barcelona un espectáculo de este nivel. Recuerden que la primera vez que Ain’t misbehavin’ se estrenó en la ciudad condal, en el mismo Teatre Victoria, fue en el año 1983. Por lo tanto si no quieren esperar la friolera de 29 años, pásense por la avenida del Paralelo y deténganse en el lugar donde el paseo les parezca que se ensancha para dejar pasar la grandeza y también la tristeza de Harlem Swing, contenidas tan solo hasta el próximo 27 de mayo, por las paredes del Teatro Victoria.



«Harlem Swing – Ain’t Misbehavin’» se representará en el Teatre Victoria del 2 al 27 de mayo de 2012.

Productores: Mel Howard y Peter Klein
Director y letrista: Richard Maltby, Jr.
Coreógrafo y movientos escénicos: Arthur Faria
Director musical y pianista: Kenney Green
Escenógrafo: Steven C. Kemp
Diseñadora de vestuario: Gail Baldoni
Diseñadora de iluminación: Kathryn M. Scarpino
Reparto: Yvette Monique Clark, Rebecca E. Covington, Cynthia Ann Thomas, Douglas Eskew, Milton Craig Nealy, Starr Dominguey y Melvin Tunstall
Músicos: Clarence Banks, Robert Carten, Otis Gould, Cameron Johnson y William May

Horarios: miércoles y jueves a las 20:30 horas; viernes a las 21:30 horas, sábado a las 18:00 y 21:00 horas, y domingo 18:00 horas.

2 de mayo: función previa
3 de mayo: estreno

Precio: de 27 a 45€.
Idioma: espectáculo en inglés con subtítulos en catalán.
Duración: 1 hora y 55 minutos. (incluyendo 20 minutos de entreacto)

Novedad cinematográfica: La sombra de la traición, de Michael Brandt

El próximo 18 de mayo se estrena el thriller La sombra de la traición, una película de espionaje en la que un joven del FBI deberá formar equipo con un agente jubilado de la CIA para dar caza a un antiguo criminal soviético, un film dirigido por Michael Brandt y que cuenta con Richard Gere, Topher Grace y Martin Sheen en los papeles principales.

Fotograma de la película

El asesinato de un senador de los Estados Unidos obliga a Paul Shepherdson, un agente retirado de la CIA, a retomar las investigaciones que dejó cuando se jubiló; él sospecha que el autor de la muerte es “Cassius”, un asesino soviético a quien persiguió durante toda su carrera y que daba por muerto. Por su experiencia, Shepherdson resulta ser la persona idónea para ayudar en su investigación a Ben Geary, un agente novato del FBI. Sin embargo, a medida que van surgiendo nuevos datos sobre el asesinato van apareciendo pistas que indican que “Cassius” podría no ser quienes ellos pensaban, algo que pondrá en peligro sus propias vidas.

Dirigida por Michael Brandt (El tren de las 3:10), La sombra de la traición muestra cómo dos policías de métodos muy distintos deberán unir fuerzas para enfrentarse a un peligroso asesino, una película protagonizada por Richard Gere (Los amos de Brooklyn), Topher Grace (Predators), Martin Sheen (Love Happens) y Odette Annable (La semilla del mal), y en la que también tienen un papel los televisivos Stana Katic (Castle) y Stephen Moyer (True Blood).

La sombra de la traición se estrenará en nuestros cines el 18 de mayo de 2012.

Título: La sombra de la traición
Título Original: The Double
Género: Thriller, Drama
Nacionalidad: USA
Año: 2011
Duración: 95 minutos
Director: Michael Brandt
Guión: Michael Brandt, Derek Haas
Intérpretes: Richard Gere, Topher Grace, Martin Sheen, Odette Annable, Stana Katic, Stephen Moyer, Chris Marquette, Nicole Forester, Tamer Hassan, Jeffrey Pierce, Ele Bardha, Yuriy Sardarov, Jimmy Ortega, Michael B. Clark, Nina Kircher

 

Crítica teatral: Soap – The Show, en el teatro Poliorama.


El pasado miércoles 2 de mayo se estrenó en el Teatro Poliorama  de Barcelona “SOAP – The Show”, un cabaret con un pie en el circo contemporáneo y el otro en el teatro de variedades. Se desarrolla encima de un escenario con 7 bañeras y 8 artistas, provenientes del Cirque du Soleil y de otras compañías de danza y circo de ámbito internacional.

La belleza está en la mezcla. Una mezcla asombrosa de actuaciones con trapecios, acrobacias, malabares, correas aéreas y danza; todas ellas pasadas por agua y entrelazadas con las intervenciones de una clown, Marie-Andrée Lemaire, y las interpretaciones de la soprano Patricia Holtzmann, que adapta la letra de “María Isabel” de Los Payos a conocidísimas  melodías de música clásica (Mozart, Beethoven, Bach, Vivaldi…).

Los directores de “SOAP-The Show”, Markus Pabst y Maximilian Rambaek, consiguen demostrar que la bañera puede ser también un verdadero escenario teatral, seductor y divertido a la vez; el único lugar en el que la imaginación no se contiene, ni en casa ni en el teatro.

No te pierdas este espectáculo refrescante que cautivó a la crítica del Festival Fringe de Edimburg en 2010 y que ha dado la vuelta al mundo, desde el Riverside Studios de Londres a la Ópera de Sydney.


«SOAP – The Show» se representa en el Teatro Poliorama del 2 al 26 de mayo de 2012.

Productor: Gregg Parks
Directores: Markus Pabst y Maximilian Rambaek
Elenco: Fernando Dudka (equilibrista), Adem Endris (malabarista), Marie-Andrée Lemaire (clown), Patricia Holtzmann (soprano), Ludmila Nikolaeva (antipodista), Michael Lanphear (correas), François Gravel (trapecista de danza aérea), Viktoria Grimmy (contorsionista y sedas aéreas).
Diseño de iluminación: Stefan Friedrich
Escenografía: Daniele Drobny
Diseño de vestuario: Heather MacCrimmon
Arreglos musicales: Tal Balshai
Producción: Circle of Eleven

Horarios: de martes a jueves a las 20:30 horas; viernes a las 21:30 horas; sábados a las 18:00 y a las 21:30 horas y domingos a las 18:00 horas.
Precio: de 21 a 39 €
▪ Menores de 16 anys: 20 € la función
▪ Jóvenes hasta 25 años: 25% de descuento
▪ 3a Edad: 25% de descuento
—–

Escrito por: Marta Cayetano i Giralt

Crítica teatral: Els jugadors, al Teatre Lliure de Gràcia

Quatre homes units per una malaltissa afició al pòquer, i amb unes vides marcades pel fracàs constant, són els protagonistes del darrer espectacle presentat al Teatre Lliure de Gràcia, Els jugadors, un impecable drama disfressat de comèdia que porta la signatura d’un dels dramaturgs més interessants i elogiats de l’escena catalana, Pau Miró, i que els espectadors han convertit en un èxit des del mateix dia de la seva estrena, el passat 19 d’abril.

L’acurada escenografia d’Enric Planas ha transformat el Lliure en la cuina d’un pis antic, el lloc on troben refugi quatre ànimes solitàries que s’apropen als 60 anys, cadascun d’ells amb un drama important al seu darrere, un pes enorme que es fa més suportable quan es reuneixen al voltant d’una taula per a jugar a les cartes, únic consol a les seves existències mediocres. D’aquesta manera, els quatre esperen que arribi un canvi en les seves vides, un cop de sort que faci que, per fi, la fortuna els somrigui i puguin fer realitat els seus somnis; per aconseguir-ho, però, aquests antiherois hauran de prendre una decisió dràstica, una última jugada mestra que els permeti abandonar aquest rol de perdedors que el destí, implacable i cruel, els ha atorgat.

Pau Miró és l’autor d’aquest magnífic text, una història que ens presenta els seus protagonistes –i les tragèdies que els acompanyen– sense presses, amb uns diàlegs pausats que permeten a l’espectador descobrir, poc a poc, la vida i les circumstàncies de cada personatge. Miró reflexiona sobre la solitud d’uns homes sense gaires esperances en el futur, desencisats amb la vida, frustrats per haver apostat les seves il·lusions a un número de la ruleta que mai surt; així, l’autor utilitza el joc com a metàfora d’una partida molt més important, la de la vida, un joc en què els quatre van perdent en el moment decisiu. Amb tot, Els jugadors no es recrea en l’amargor o la tristesa, ja que els quatre s’uneixen en un últim i desesperat intent, una darrera juguesca que hàbilment transforma el drama que s’apunta en la primera part de l’obra en comèdia, sense oblidar un exquisit apunt musical que converteix la cuina en un lluminós escenari de Las Vegas, un delicat homenatge a Dean Martin, músic present, d’una manera o una altra, en els vuitanta minuts de la funció.

El gran encert, però, d’aquest espectacle el trobem en la tria dels seus protagonistes, una selecció d’actors experimentats capaços de fer que aquests personatges crepusculars evolucionin de la tragèdia inicial a la comèdia final sense perjudicar-ne la credibilitat; els quatre realitzen unes esplèndides interpretacions, tan contingudes en els silencis com en els diàlegs que els mostren desorientats i sense ànim per continuar la lluita diària. Així, Andreu Benito és el professor que acull a casa seva els seus amics, Jordi Boixaderas interpreta un actor a qui se li dispara l’adrenalina quan roba en els supermercats, Jordi Bosch és l’enterramorts que busca consol en braços d’una prostituta, i Boris Ruiz es posa en la pell d’un barber que ha perdut el seu negoci i aviat perdrà també la seva dona, que l’enganya amb un altre.

Un text intel·ligent, una excel·lent direcció, una perfecta posada en escena i, sobretot, uns actors extraordinaris avalen Els jugadors, una bona oportunitat per a descobrir com n’és, de difícil, la vida d’uns homes solitaris i sense il·lusions, sens dubte un dels millors espectacles de la temporada barcelonina, que ha estat tan ben rebut pel públic que els responsables del Teatre Lliure de Gràcia s’han vist obligats a prorrogar les seves funcions.

Els jugadors es representarà al Teatre Lliure de Gràcia del 19 d’abril fins al 20 de maig de 2012, i tornarà a programar-se del 6 de juny fins al 17 del mateix mes.
PRÒRROGA: L’obra es prorroga per segona vegada del 20 de juny a l’1 de juliol de 2012.

Dramatúrgia i direcció: Pau Miró
Intèrprets: Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz
Escenografia: Enric Planas
Vestuari: Berta Riera
Il·luminació: Xavier Clot
Espai sonor: Sila
So: Marta Folch


Horaris:de dimecres a divendres, a les 20:30 hores; dissabte, a les 18:00 hores i 22:00 hores; diumenge, a les 18:00 hores
Preu: 25 €
Idioma: català
Durada: una hora i vint minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Estreno cinematográfico: Un lugar donde quedarse, de Paolo Sorrentino

El próximo 11 de mayo se estrena Un lugar donde quedarse, una historia de venganza en la que su extravagante protagonista intentará acabar el trabajo iniciado por su padre, una película presentada en el pasado Festival de Cannes, dirigida por Paolo Sorrentino y que cuenta con Sean Penn, Frances McDormand y Judd Hirsch en los papeles principales.

Fotograma de la película

Cheyenne es una decrépita estrella del rock gótico que, retirada en Dublín, vive de los derechos de autor de sus antiguas canciones. A la muerte de su padre, con quien no se hablaba desde hacía 30 años, decide abandonar su dorado retiro irlandés y regresar a Nueva York, donde descubrirá la obsesión que atormentaba a su progenitor: pretendía vengarse de un criminal de guerra nazi refugiado en los Estados Unidos, un hombre que lo humilló cuando se encontraba preso en un campo de concentración. Tras esta revelación, Cheyenne decide continuar con la búsqueda que no pudo completar su padre.

Paolo Sorrentino (Las consecuencias del amor) dirige Un lugar donde quedarse, un film centrado en los intentos del protagonista por encontrar al hombre que torturó a su padre muchos años atrás, una película en la que Sean Penn (El árbol de la vida) interpreta a ese músico que parece un clon del líder de The Cure, Robert Smith. Frances McDormand (Quemar después de leer), Judd Hirsch (Una mente maravillosa), Eve Hewson (The 27 Club), Heinz Lieven (The Final Fax) y Kerry Condon (La última estación) completan el reparto.

Un lugar donde quedarse se estrenará en nuestros cines el 11 de mayo de 2012.

Título: Un lugar donde quedarse
Título Original: This Must Be the Place
Género: Drama, Thriller
Nacionalidad: Italia, Francia, Irlanda
Año: 2011
Duración: 118 minutos
Director: Paolo Sorrentino
Guión: Umberto Contarello, Paolo Sorrentino
Intérpretes: Sean Penn, Frances McDormand, Judd Hirsch, Eve Hewson, Heinz Lieven, Kerry Condon, Harry Dean Stanton, Joyce Van Patten, David Byrne, Olwen Fouere, Shea Whigham, Liron Levo, Simon Delaney

Espectáculo musical: Queen Symphonic Rhapsody, en el teatro Coliseum (Barcelona)


El próximo 12 de mayo llega al teatro Coliseum Queen Symphonic Rhapsody, un espectáculo de más 2 horas de duración en las que descubrir o volver a disfrutar de las mejores creaciones de QUEEN, interpretadas por Thomas Vikström, Michele McCain, Mats Levén y Graciela Armendáriz, Una poderosa fusión entre el rock en estado puro y el género clásico.

QUEEN SYMPHONIC RHAPSODY, es un espectáculo donde se necesitan los cinco sentidos para entender que, después de QUEEN no ha existido nada igual. Es un encuentro entre el clásico y el rock de muchas generaciones, un espectáculo y una producción sin precedentes. La combinación de las melodías del mejor rock de Queen con la música clásica.

La ONE WORLD SYMPHONIC ORCHESTRA, junto con la ROCK BAND, fusionan las obras y los éxitos más importantes de la célebre banda inglesa. La exuberancia se mezcla con momentos tenues, lo clásico con lo moderno, los ritmos más trepidantes con el romanticismo, durante los cuales todos los músicos, artistas, cantantes y coros demuestran una luz y una sombra sorprendente. Todos son Queen. Todos entran en una dimensión donde no se distingue entre la fantasía y la realidad.

Un espectáculo que se convertirá en un referente habitual dentro de la escena musical en vivo. Formado siempre por un elenco de artistas de primer nivel, capacitados no solo para no defraudar a los más fieles seguidores de QUEEN, sino para superar sus expectativas, un espectáculo que promete conmover a los fieles de la banda británica, creando un emotivo ambiente de complicidad, en el que la música y la energía que fluye entre los músicos y el público, culminan en una experiencia mágica e inolvidable.

Concierto Queen Symphonic Rhapsody – Gira 2012
Cantantes: Thomas Vikström, Michele McCain, Mats Levén y Graciela Armendáriz.
Bandas: One World Symphonic Orchestra y Rock Band
Organizado por: Moon World Records

Lugar: Teatro Coliseum (Barcelona)
Fechas: 12 y 13 de mayo de 2012
Horarios:
    – Sábado 12 de mayo a las 21:00 horas
    – Domingo 13 de mayo a las 19:00 horas

Precio: de 35 a 45 €.



Gira 2012 Queen Symphonic Rhapsody

28 Abril – ELDA – Teatro Castelar
30 Abril – SANTANDER – Palacio de Festivales
1 Mayo – SANTANDER – Palacio de Festivales
2 Mayo – OVIEDO – Teatro Filarmónica
6 Mayo – ELCHE – Gran Teatre
12 Mayo – BARCELONA – Teatro Coliseum
13 Mayo – BARCELONA – Teatro Coliseumanulada
17 Mayo – EL EJIDO – Auditorio de El Ejido
18 Mayo – ALMERÍA – Teatro Maestro Padilla
20 Mayo – CARTAGENA – Auditorio El Batel

4 al 16 Sep. – MADRID – Teatro Nuevo Apolo
7 Nov.
 – BILBAO – Palacio Euskalduna
8 Nov. – LOGROÑO – Auditorio Rioja Forum
9 Nov. – AVILÉS – Auditorio Casa de Cultura de Avilés
11 Nov. – SAN SEBASTIÁN – Teatro Reina Victoria Eugenia
15 Nov. – ZARAGOZA – Teatro Principal
16 Nov. – SALAMANCA – Auditorio Caem
17 Nov. – ÁVILA – Auditorio Lienzo Norte
18 Nov. – MÁLAGA – Teatro Cervantes
23 Nov. – GRANADA – Auditorio Palacio de Congresos
24 Nov. – MURCIA
27 Nov.  ALICANTE – Teatro Principal
28 Nov. – ALICANTE – Teatro Principal
30 Nov. – PALMA MALLORCA – Auditorio de Palma de Mallorca
1 Dic. – PALMA MALLORCA – Auditorio de Palma de Mallorca
4 Dic. – VALENCIA – Palau de la Música

Más información: http://www.queensymphonicrhapsody.com/

Entrevista: Gerard Quintana, músic que presenta el seu primer llibre, Més enllà de les estrelles.

La tardor del 2011 un fenomen extraordinari va sacsejar l’escena musical catalana: Sopa de Cabra tornava als escenaris per oferir un total de set concerts, una petita gira que va congregar més de 80.000 espectadors. Decidit a recopilar els records d’aquelles actuacions en un llibre, Gerard Quintana publica Més enllà de les estrelles (Rosa dels Vents), un volum il·lustrat amb les imatges que el fotògraf David Julià va realitzar en aquelles jornades. Culturalia ha parlat amb el músic gironí del seu llibre, de les sensacions d’aquells dies de bogeria, del procés creatiu, d’amistat i, sobretot, de rock’n’roll.

Més enllà de les estrelles explica les vivències que van envoltar els concerts de Sopa de Cabra del mes de setembre de 2011. Quan vau decidir fer el primer concert, ¿imaginàveu que el vostre retorn es convertiria en un esdeveniment d’aquesta magnitud (set concerts i més de 80.000 espectadors)?

Ni en el més agosarat i valent dels nostres somnis no havíem imaginat una resposta així. Potser per això he tingut ganes d’escriure tot allò. Quan va passar semblava un somni, i hi ha somnis que un no vol oblidar. Escrivint m’he pogut capbussar en els detalls que vaig copsar durant aquells dies però en els que, pel ritme vertiginós a què anava tot plegat, no em vaig poder recrear en el seu moment.

És més difícil escriure música o escriure sobre la música?

En principi sembla que ha de ser més fàcil establir la comunicació amb paraules que amb música, perquè el llenguatge parlat el coneixem i dominem tots des de petits. Però la música té una penetració emocional que les paraules soles no tenen. Escriure música vol un estat de consciència més intuïtiu, sovint. Però al final te n’adones que tot és qüestió de tenir integrat el llenguatge, i la paraula s’acaba incorporant al món intuïtiu a mida de practicar i assimilar la tècnica. Com sempre, tot és qüestió de treball i dedicació diària.

David Julià és el fotògraf que signa les imatges del llibre, un bon amic teu. ¿Aquesta confiança mútua va ser definitiva per incloure la seva presència als camerinos com un més del grup? ¿Seria possible aquest llibre amb un altre fotògraf?

El llibre seria diferent, segur. Amb el David hi ha un pacte no escrit des d’abans de ser Sopa de Cabra. Som companys de carrer, i ja se sap que al carrer les coses són per sempre i no poden ser a mitges. El fet d’estar acostumats a la seva presència com si fos un més de la família ha anat bé pel resultat de la feina, és clar. Ell és un free lance amb molta experiència en tots els espais de la fotografia. Ha fet des de fotografia artística fins a campanyes de publicitat internacionals amb Messi o Ronaldinho, i també moltes fotografies de concerts.

En els set concerts va fer fins a 6.000 fotografies. Va ser una tria complicada? ¿Les imatges publicades han rebut el vistiplau dels teus companys de grup?

El David va fer la seva primera selecció sobre les 6.000 fotografies i a partir d’aquí, a mida que li anava enviant els capítols mentre els anava escrivint, la tria va ser força intuïtiva i, finalment, vam fer la darrera tria en funció de la compaginació i de l’espai. En total, un procés molt creatiu en el qual vam passar de les 6.000 a les 101 que hi ha al llibre. Va haver moltes imatges que va saber greu deixar fora, però no s’han perdut, són a l’arxiu del David.

El David i tu us heu inspirat en els llibres antics del rock dels setanta (com el dels Rolling Stones). ¿El resultat és exactament el llibre que teníeu al cap?

Si no ho és, hi és molt a prop. Aquells llibres que devoràvem amb la vista van ser un component important per a la nostra bogeria per la música i el rock com a manera de prendre’ns la vida. En recordo un especialment, que va comprar un company en un viatge que vam fer a París amb l’institut, sobre la gira del Love You Life dels Stones. Em sembla que era de l’Annie Leibovitch.

Portada del llibre Més enllà de les estrelles

Com van ser els primers assajos preparatius d’aquesta petita gira? ¿Es notaven els deu anys de separació professional?

El primer dia i el segon, potser sí. Necessitàvem treure’ns la sensació d’irrealitat i de distància de sobre. Després, tot va sonar com si no haguéssim parat deu anys, només quinze dies.

Al prefaci del llibre fas un fantàstic resum del rock tal i com tu l’has viscut, des dels anys setanta fins a l’actualitat. Sembla que el rock t’ha acompanyat tota la vida. ¿Tu també consideres el rock’n’roll una manera de prendre’s la vida?

Si no fos així, no estaria encara fent música amb el mateix esperit i una mica més de consciència que quan vaig començar l’any 86. El rock és la banda sonora de la segona meitat del segle XX, i encara avui pot ajudar a explicar la història i el present, mentre apuntem al futur. Aquesta música ha fet molt pels drets humans i per la consciència global. I ho pot seguir fent.

Al llibre barreges les sensacions d’aquells dies amb els records dels teus inicis com a músic. ¿Escriure aquest relat ha estat una manera de posar en ordre els teus pensaments?

Quan vaig començar a escriure no tenia la intenció de fer un repàs dels vint-i-cinc anys de Sopa. Només volia explicar l’experiència del Retorn. Però a la que vaig acabar el primer paràgraf sobre els moments previs al primer concert al Sant Jordi, vaig sentir la necessitat de fer un salt enrere fins al primer moment en què em vaig llençar a cantar amb una banda l’any 85, a La Rioja. Tot el llibre és ple de salts en el temps per contextualitzar el somni que vam viure el passat 2011. Escriure sempre és una bona forma d’ordenar els pensaments, sí.

Dediques unes boniques paraules a Marc Grau (desaparegut l’any 1999), guitarrista i productor amb qui vau començar a treballar al segon disc, La roda. Va ser clau a l’hora de definir la sonoritat de Sopa de Cabra?

El Marc va ser el nostre mestre a l’estudi i també a l’hora de plantejar els arranjaments. A l’escenari no teníem normes, només instint. Sense ell segur que tot hauria estat molt diferent. No m’imagino la gravació del Ben Endins sense la seva participació. Feia tots els papers de l’auca. I en l’aspecte humà també va ser una immillorable influència.

Expliques com vas escriure alguns dels temes més importants de Sopa de Cabra. Un d’ells, Tot queda igual, el vas escriure a l’estudi de gravació en només uns minuts. Sempre has tingut aquesta facilitat per escriure cançons? Aquesta habilitat és producte del talent, la inspiració del moment o fruit de l’atreviment de la joventut?

No és qüestió de facilitat, més aviat la sensació és d’immersió emocional. Quan escrius una cançó, sempre hi ha una part de tu que aprofita per treure alguna de les coses que tenies pendents. És important que si tens la sort de poder cantar una cançó durant molts anys sense que la gent se’n cansi, aquesta sigui certa per un mateix. Si no és així et pot anar buidant fins que no sàpigues perquè puges a l’escenari. De vegades una cançó va creixent a dins teu encara sense forma, només com una intenció, i, quan trobes la forma, la cançó surt sola, s’allibera la tensió creativa en el moment adequat.

Gerard Quintana i David Julià

Al llibre parles de la trista història que hi ha darrere de la cançó El Carrer dels Torrats, que fins ara t’havies reservat per a tu mateix. Creus que ha arribat el moment de compartir-la amb la gent?

Sempre em pensava que si explicava realment l’espurna que va fer néixer El Carrer dels Torrats, podia semblar que perdia el sentit festiu amb què la gent l’entenia. Moltes vegades m’havien preguntat què volia dir exactament. Fins i tot recordo que fa molts anys, Quim Monzó la va fer servir en un programa de ràdio com a exemple d’una lletra absurda i indesxifrable. Suposo que quan la vaig escriure volia que fos una cosa entre el meu amic i jo. El suïcidi segueix sent un tabú, encara avui. I no em semblava adient ser massa explícit per respecte a la seva família i a la seva memòria. Però no me’n podia estar de fer-la. Sempre que l’he cantat, tenia aquest sentit per a mi, però només per a mi, que és del que es tractava. Cada persona li ha donat el sentit que s’ajustava a la seva experiència, m’imagino. No deixa de fascinar-me aquesta polisèmia.

El Far del Sud va néixer després de veure una pel·lícula al cinema. ¿Qualsevol fet pot inspirar una bona cançó?

Qualsevol fet que no puguis guardar per a tu sol. Sempre que he llegit un bon llibre que m’ha arribat al moll de l’os, o una pel·lícula o una obra de teatre, o quan he fet un viatge a algun lloc fascinant, el primer que he volgut fer és compartir-ho amb la gent que m’estimo. I les cançons són una de les millors maneres de fer-ho. El Far del Sud va sorgir després de veure una pel·lícula del mateix nom del director argentí Eduardo Mignona. Des que vaig sentir A Man Needs a Maid del disc «Harvest» de Neil Young, quan jo era un noi, que volia escriure una cançó com El Far del Sud.

Set concerts donen per a molt, per a moltes sensacions. ¿El moment més emotiu per a vosaltres es produïa quan apareixia la imatge del Joan Cardona (Ninyin) a la pantalla?

Sí, sobretot el primer dia al Sant Jordi. Se’m va fer un nus a l’estómac i un altre a la gola. Sort del públic que va empènyer endavant.

Per a aquest retorn vau incorporar a Xarim Aresté (guitarrista dels Very Pomelo). Per què ell, precisament?

El Xarim sembla més gran musicalment del que indica la seva edat. Ha mamat molt el blues de Chicago i això el fa proper al so més stonià, a part de ser un gran seguidor dels Grateful Dead. Em sembla que si haguéssim estat buscant deu anys no hauríem trobat ningú millor que ell. En l’actitud i en la tècnica. És una bona persona que viu per la música.

En els quinze anys que va existir la formació vau realitzar una gran quantitat de cançons. ¿Va ser difícil escollir el repertori definitiu d’aquests set concerts? ¿Va costar posar-vos d’acord tots els components del grup?

Va ser difícil, però no traumàtic. Un cop vam determinar les quaranta cançons que vam assajar, tot va anar sol. A més vam tenir set concerts per anar fent algun canvi de repertori a cada un d’ells. Suposo que si haguéssim actuat en petits locals el repertori hagués variat força.

En aquests concerts vau reunir diferents generacions de seguidors, pares i fills cantaven junts les vostres cançons. ¿Quina sensació té un músic quan veu que les seves històries han captivat a espectadors d’edats tan diferents?

Quan fas una cançó sol a casa teva mai no pots imaginar que pot acabar ajuntant a tanta gent. Més aviat tens una certa sensació de fragilitat. Però un cop la cançó surt sola a passejar i passa una cosa així, tens també una sensació important d’alteritat. La cançó ja no és teva, és de tothom. Però això no depèn només de tu.

Aquesta és la teva primera incursió en la literatura. Ja tens pensat quin serà el següent llibre? Tinc entès que d’idees no te’n falten.

Sí, tinc dos llibres en marxa i algun més en projecte. Però deixarem que el temps vagi ordenant i donant sortida a cada cosa en el seu moment. He esperat molts anys a començar a publicar i ho he fet amb un llibre que no tenia planejat. En canvi, n’hi ha algun que fa trenta anys que em ronda i que va creixent al meu cap. No tinc pressa però sí que tinc ganes de seguir sense aturar-me.

Esperarem, doncs, aquests nous projectes literaris.


Títol:Més enllà de les estrelles
Autors: Gerard Quintana / David Julià
Editorial: Rosa dels Vents
Pàgines: 168
Data de publicació: Abril 2012
Preu: 18,90 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé