Paraules mirall de Maria Enrich i Jesús Lladó, amb il·lustracions de Txell Darné

descargaParaules mirall és un llibre de la col·lecció Mots Vius de Barcanova, grup Anaya, que mostra la meravellosa màgia dels palíndroms, en un principi adreçats als infants però amb una lectura nostrada i transversal per part dels adults, com un servidor. Pel fet que jo sigui lingüista i expert en la creació de neologismes, per exemple, aquest tema m’apassiona encara que la lectura d’aquest volum estigui dirigida a la quitxalla.

La Maria Enrich és una consagrada narradora infantil-juvenil que combina la seva saviesa literària amb la seva paciència i adoctrinament pedagògic com a mestra de col·legi i d’institut. En aquest llibre, emperò, juga a mitges amb en Jesús Lladó, un músic de professió i palindromista de vocació, que l’ha dut a fundar i presidir el Club Palindromista Internacional. A banda, en aquest magnífic exemplar també podem gaudir-hi de les brillants i tridimensionals il·lustracions de la Txell Darné, una artista plàstica molt cobejada arreu del nostre país literari.

Dit això, passem a desgranar el text de Paraules mirall. La idea, d’entrada, com a concepte editorial em sembla totalment transgressor, innovador i, sobretot, molt i molt educatiu. Si a la majoria dels adults els costa/costaria entendre el que és un palíndrom, posem-nos en el cas d’un nen o d’una nena de primària. Però la manera com es planteja al petit (i al gran també) lector a través de la pàgina diàfana d’àlbum il·lustrat amb el text com a poema i, al damunt, amb el reguitzell de palíndroms (sí, perquè normalment n’hi ha més d’un a cada vinyeta) provoca que la seva lectura sigui un gaudi constant i una rialla encomanadissa.

De tots i cadascun del fotimer de palíndroms que apareixen al mencionat llibre, en volem destacar els següents per la seva originalitat, divertiment i treball de recerca lingüística:

  • Meló verd, net i tendre volem.
  • Llop i rap a Ripoll.
  • Nu rema cap a Camerun.
  • Ací t’amarga la gramàtica.
  • Ara la bruixa té taxi urbà, Lara.
  • A poc a poc, Messi, hissem copa més copa.

Títol: Paraules Mirall
Autor: Maria Enrich i Jesús Lladó, amb il·lustracions de Txell Darné
Editorial: Barcanova
Data publicació: octubre 2013
Pàgines: 43
Idioma: Català
Format: 11,5x 21,5cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Mots Vius

Octavi Franch

Les perfeccions bucòliques de Monterroso

Ja fa un munt d’anys, no recordo ni com ni per què, vaig comprar el llibre de contes La oveja negra y demás fábulas del desaparegut escriptor de Guatemala Augusto Monterroso. Crec que va ser arran d’un exercici de classe tot just quan estava començant a formar-me com a escriptor i periodista cultural, però ja us dic que no ho tinc del tot clar. Però la realitat és que és dels pocs llibres originals, vull dir comprats, que encara conservo de la meva fallida de 2008, quan vaig haver de malvendre, gairebé a pes, tot el meu patrimoni cultural, inclosos quasi tots els llibres. Tan sols en vaig salvar els meus (és a dir els escrits per mi) i els que considerava imprescindibles, dels quals si me’n desprenia definitivament era sinònim de morir. I, d’alguna manera, vaig morir per després ressuscitar. Però, insisteixo, aquesta meravella de la micronarrativa va quedar-se amb mi. Per alguna devia ser.

Tot aprofitant la meva recent estrenada col·laboració en aquest prestigiós web cultural en general i literari en concret, vaig seleccionar aquest recopilatori de contes hiperbreus així com el propi autor i el seu nanorelat més famós, El dinosaurio:

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.”

El propi autor va reconèixer en entrevistes que hi havia infinites interpretacions del text. Al meu humil parer, el primer que em ve al cap és el fet que els dinosaures van estar milions anys a la Terra abans que nosaltres. Encara que se’n van extingir gairebé tots, la seva repercussió natural en general i animal en particular és molt més important que la nostra recent i transitòria circulació pel planeta blau. Aquesta n’és una de les moltíssimes lectures, com argumentava el mencionat escriptor.

Pel que fa als contes del propi llibre que avui i aquí analitzem, La oveja negra y demás fábulas, us en vull destacar dos de sobre manera. El primer i també molt breu però no tant titulat El paraíso imperfecto i que diu així:

“—Es cierto —dijo melancónicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno—; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve.”

Mai tres ratlles van ser tan complexes i van mostrar tant i tant, sobre la cultura, la humanitat i l’espiritualitat. La lliçó de l’ús perfecte dels signes de puntuació, sobretot tenint en compte que estem parlant d’una peça literària brevíssima, és irrefutable. El fet de començar amb un guió de diàleg (encara que en realitat sigui un monòleg) ja és en sí mateix una declaració d’intencions. Va existir un home (o l’Home, és a dir la Persona, tots els humans que vivim, hem viscut i viurem algun cop) que va tenir la sort d’anar-se’n (que no anar-hi) al Cel, al Paradís, amb majúscules. I s’hi estava millor que mai, com era l’esperat. Però la perfecció, el Cel, ser a prop de Déu, també té inconvenients perquè l’autor ens parla d’amics, però no de família, i només de música i literatura, però no de la resta d’arts, sense les quals també es malviu, encara que ja estiguis mort a nivell físic. Seguim, emperò, amb la classe magistral de signes de puntuació: punt i coma; punt i coma. Podria haver emprat els dos punts el primer cop, i el punt i seguit a les dues ocasions. Però no, per què. Amb el punt i coma ja n’hi havia prou, i perquè hi havia diverses comes per l’enumeració dels utensilis celestials. I per finalitzar, el clímax i el desenllaç més dramàtic que s’hi podia esperar: el cel ara és amb minúscules, perquè no pot haver-hi cap altre Cel. Aquesta és l’autèntica moralina de la història: quan has assolit el teu objectiu no té cap sentit mirar enrere, però tampoc mirar endavant, perquè no hi ha futur, només repetició i gaudi tranquil del present.

En quant al segon conte que us disseccionaré és el titulat La buena conciencia, el qual té setze línies de text. El títol ja et prepara per acceptar que els seus personatges seran, d’alguna manera, bons o com a mínim que se’n penediran si han fet quelcom dolent. Però, és clar, una de les gràcies supremes de la ficció és el punt de vista; per això, covards de tarannà que som tots els narradors, utilitzem el comodí de l’apuntador en 3a persona omniscient, aquell minidéu que si s’equivoca o opina no passa re, perquè no som nosaltres realment (no, i ara) sinó un ens inventat per a l’ocasió, que no deixa de ser un personatge més de la història de marres. Al que anàvem… Aquest conte ens parla de la ironia i de la hipocresia de la tribu, de la secta, és a dir de la raça humana. Perquè quan un col·lectiu es veu amenaçat és capaç de canviar, dràsticament, el seu rol i fins i tot la seva ideologia per pànic al que diran els altres, com si això fos important a la vida. I, fins i tot, primer es passa per la degeneració sexual i la seva repressió, per després acabar sent més pervers que al començament. És la involució de l’ésser humà, de la vida. Del zero a l’infinit. Del raonament insignificant que no va venir, precisament, de les estrelles.

Octavi Franch

Crítica: Buenas noches, Darth Vader, de Jeffrey Brown

En aquesta tercera crítica sobre la col·lecció de còmics escrits i dibuixats per Jeffrey Brown sobre el món alternatiu dels bessons Skywalker criats pel seu pare en versió Darth Vader, cal parlar de coses molt diferents als altres dos citats fins ara.

I és que, en primer lloc, hom pensa quan compra i llegeix el còmic que seran les vicissituds dels dos nens amb son pare abans d’anar a dormir o durant la jornada onírica. Doncs re més lluny de la realitat, atès que només cinc de les vinyetes del llibre parlen d’aquest tema, a banda de la portada que com de costum és la repetició d’una de les escenes que trobem a l’interior del volum.

De la resta d’escenes, on hi apareixen un munt de personatges, sobretot secundaris, de la saga Star Wars molt poca cosa a destacar, la veritat. Potser la dels wookies (en què ens n’hi apareix un de petit, cosa molt tendra) i la dels monstres (en què finalment, després de passar-se el dia atacant-se, dormen tots ben arraulits).

Tampoc no he acabat d’entendre per què Jeffrey Brown y/o l’editorial han pres l’ennuagable decisió d’escriure totes les vinyetes de la part central del llibre, és a dir on no hi apareixen ni els bessons ni son pare, en vers. Ja sabem que la rima és un recurs literari molt utilitzat a la literatura infantil, però des quan aquests còmics són per a nens i nenes? Evidentment, tenen una lectura neutra per a qualsevol persona de qualsevol edat, però la saga en general, i en particular aquests llibres, estan adreçats a un públic adult, com a mínim jove o postadolescent. Ara si la idea era editar un còmic amb doble intenció, és a dir una part dirigida als lectors dels dos anteriors volums i una altra a un públic nou, en aquest cas els nens i nenes, aleshores sí que és pot arribar a entendre. Però em sembla un engany que no ho hagin advertit a la portada, atès que el títol no és equívoc, però sí incorrecte.

Pel que fa, doncs, a les cinc úniques vinyetes (també hi ha el pròleg de Yoda amb la resta de mestres jedis però no aporta re de re al que ve després, a banda d’introducció a la son i els somnis) originals del tercer lliurament de les aventures de Luke, Leia i Darth Vader, molt poc a destacar per no dir re. Són escenes totalment previsibles que podrien atribuir-se a qualsevol altre pare amb qualssevol altres criatures.

Un dels factors clau a la història d’Star Wars com l’absència de la mare dels nens i, per tant, de la muller de Darth Vader no ha estat emprat per Jeffrey Brown, quan des d’un punt de vista sentimental no tristoi, sinó d’homenatge i d’amor incondicional i atemporal, hauria pogut ser molt ben aprofitat per tal de palesar la relació habitual i complicadíssima d’un pare vidu i els seus dos fills, que a sobre són bessons i de diferent sexe.

Títol: Star Wars. Buenas noches, Darth Vader
Autor: Jeffrey Brown
Editorial: Planeta Comic
Data publicació: marzo 2015
Pàgines: 72
Idioma: Español
Format: 16,8 x 16,8 cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Cómics Legends Star Wars

Octavi Franch

Crítica: Darth Vader y su princesita, de Jeffrey Brown

L’altre dia us vaig parlar del primer lliurament d’aquesta col·lecció de còmics en petit format sobre l’univers paral·lel que viu el llegendari i carismàtic Darh Vader amb el seu fill, Luke, en què l’antic Anakin Skywalker pot fer de pare del nen.

Avui ens toca enraonar de la segona part de la tetralogia (de moment) que el dibuixant especialitat en Star Wars Jeffrey Brown ha tingut la brillant idea de crear i compartir amb tots els amants de la saga en particular i el còmic en general.

En aquest cas, el mini àlbum també té 58 vinyetes com l’anterior. La gran diferència temàtica amb el primer és que si a Darth Vader e Hijo només se’ns mostrava Luke nen, no adolescent, i per tant les problemàtiques entre pare i fill eren, tant sols, les habituals de l’edat, en aquesta ocasió la història dels sentiments és cap endavant i comparteix dos temps i dues etapes vitals molt diferents i diferenciades: Leia nena i Leia adolescent, on exactament hi trobem els conflictes més agressius i interessants, la qual cosa ens fa comprendre força bé perquè la Princesa serà com serà el dia de demà, sobretot amb els que més estima (Luke, Han Solo, etcètera).

De la mestria amb el llapis i la capacitat imaginativa com a guionista de l’autor ja en vam parlar abastament a la darrera crítica. Per tant, passem a radiografiar les millors vinyetes del mencionat llibre:

  • La primera, en què la petitíssima princesa Leia li deixa molt clar a son pare que, ara, mana ella. I ell reacciona com qualsevol pare, és a dir capcot i indefens.

  • La desena, en què Darth Vader està portant al col·legi la seva filla amb el seu “cotxe”, és a dir un AT-AT, i la nena li diu a son pare que pot deixar-la a la cantonada, que no cal que l’acompanyi fins a l’entrada, on la resta de nens s’ho estan mirant al·lucinats.
  • L’onzena, en què Darth Vader mira fixament i amb molt d’amor una fotografia de la seva filla i se l’imagina quan ja sigui tota una doneta disparant a tort i a dret (exactament el que acabarà succeint) la qual cosa provoca un autèntic sospir d’orgull de l’antic mestre Jedi.
  • La setzena, en què Leia interromp una sessió interrogatòria de son pare perquè ha d’escriure una redacció i necessita saber, exactament, a què es dedica.
  • La trentena, en què Darth Vader adverteix a sa filla que no pensa acceptar que surti al carrer amb aquell look, el look més sexi que ens mostrarà Leia més tard.

  • La quaranta-dosena, en què Leia li crida a son pare que l’odia, cosa que fa molt feliç a Darth Vader.

Encara que l’humor del lliurament dedicat a Luke és molt més innocent i divertit, aquest volum és molt millor des d’un punt de vista narratiu, tant per la complexitat de les escenes com per la varietat de conflictes, molts d’ells transversals, que s’hi recreen.

És evident que Leia, de sempre, ha estat un personatge molt més desenvolupat que Luke, el qual només passa a ser rellevant quan ha d’enfrontar-se i matar el seu pare sense saber, lògicament, qui és en realitat. Perquè és molt difícil pretendre ser l’heroi de la història i conviure al costat de l’antiheroi per excel·lència de la història de l’espai sideral, Han Solo.

Títol: Star Wars. Vader y su princesita
Autor: Jeffrey Brown
Editorial: Planeta Comic
Data publicació: abril 2014
Pàgines: 72
Idioma: Español
Format: 16,8 x 16,8 cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Cómics Legends Star Wars

Octavi Franch

Crítica: Darth Vader e hijo, de Jeffrey Brown

Star Wars Darth Vader E Hijo_1Acabo de descobrir que ja està a la venda el nou lliurament de les aventures en còmic de Darth Vader i els seus bessons, Leia i Luke: Star Wars. Buenas Noches, Darth Vader, en què el pobre monstre de les galàxies embotit en làtex i un escafandre estrafolari intenta que els seus dos fills se’n vagin, d’una vegada, a dormir. A banda, també ja es poden adquirir en format pack els dos primers números d’aquesta col·lecció, tant en format estàndard com en un estoig especial, ideal per regalar en aquestes dates tan assenyalades, tant a petits com a grans, perquè La Guerra de les Galàxies no coneix cap barrera: ni edats, ni races, ni religions, ni universos: agrada a tothom i a un servidor des de l’any 1977 en què vaig anar a veure, d’estrena, la primera part (és a dir la quarta) d’aquesta saga literària, audiovisual i de marxandatge.

Encara que jo només sóc col·leccionista de Han Solo i d’alguna cosa general sobre la saga, vaig comprar de seguida que vaig poder tant Star Wars Darth Vader e hijo, primer, com Star Wars. Vader y su princesita, després. Va ser per casualitat que em vaig adonar que Jeffrey Brown havia creat aquesta criatura en format llibre: estava tafanejant juntament amb la meva dona l’Fnac de Lisboa fa dos estius (hi venien, per exemple, una televisió que valia 30000€, ideal per veure-hi sense anar més lluny les 7 parts de la saga) quan vaig clissar-hi la pila d’exemplars del primer lliurament d’aquesta, de moment, trilogia: Darth Vader e Hijo, encara que en aquest cas era Darth Vader and Son perquè, en aquells moments, només havia arribat a Europa la seva versió original en anglès-nordamericà. No el vaig comprar perquè vaig pensar que, aviat, arribaria com a mínim la seva traducció a l’espanyol a les llibreries de tot l’Estat. Quan vaig tornar a Barcelona, ja el vaig trobar traduït i el vaig poder gaudir immediatament.

Pel que fa a aquesta primera part, Darth Vader e hijo, cal comentar d’entrada que com a peça del postmodernisme més actual és perfecta tant en el seu concepte com desenvolupament. Ja sabem que a La Guerra de les Galàxies tot és possible (Lucas i Spielberg van començar per la quarta part, imagina’t) però el fet de suposar una realitat paral·lela i impossible segons el relat original de la història (Darth Vader fent de pare dels bessons quan encara no es coneixien) és d’una originalitat esfereïdora. A més, Jeffrey Brown és un excel·lent dibuixant i grandíssim guionista. De les 58 vinyetes del llibre (em sembla una quantitat molt generosa, atès que és tot a color i algunes escenes són dobles) en destaquem les següents:

Star Wars Darth Vader E Hijo_2

  • La cinquena, en què Luke està jugant solet al desert mentre el seu pare està llegint. Luke li diu a son pare que hi ha dos androides enterrats a la sorra (C-3PO i R2-D2) a la qual cosa Darth Vader li contesta un absent Ahà… El més sorprenent és que, al costat dels dos robots, hi ha l’esquelet d’una serp gegantina que passa totalment desapercebuda, la qual cosa ens indica que tant un com un altre ja estan acostumats a veure aquestes coses que, avui en dia, ens semblarien totalment extraordinàries, com a mínim des d’un punt de vista zoològic.
  • La sisena, en què Luke (en el que és un avançament de la segona part d’aquesta col·lecció) li diu al seu pare, molt emprenyat, que no vol una germana (Leia), la qual apareix a la vinyeta jugant a nines amb els ninots de son germà; postmodernisme al quadrat.
  • La desena, en què ambdós són al zoològic i podem veure-hi, a banda dels animals que ja coneixem de l’heptalogia cinematogràfica però engabiats, altres personatges de la història quan també eren nens, com ara els bandits tusken, el cuidador de Rancor o Lando Calrissian.
  • La divuitena, en què Luke i son pare són en una botiga de joguines i el petit vol un peluix de Jar Jar Binks, i Vader li diu que no és la joguina que ell està buscant, però el nen insisteix en que sí, en un clar advertiment del que acabarà passant: que Luke se n’anirà al costat Clar.
  • La vint-i-cinquena, en què Darth Vader està dibuixant per al seu fill un retrat de Darth Maul, a la qual cosa Luke reacciona dient que aquell personatge té pinta de dolent, el que provoca que son pare el corregeixi dient que no, que és dels bons.
  • La vint-i-sisena (i per a mi la millor), en què el capitost del cantó Fosc li diu a son fill que, de cap de les maneres, pot jugar amb Han Solo.

En definitiva, una obra imprescindible tant per als seguidors de La Guerra de les Galàxies com dels amants del còmic.

Títol: Star Wars Darth Vader e hijo
Autor: Jeffrey Brown
Editorial: Planeta Comic
Data publicació: abril 2013
Pàgines: 72
Idioma: Español
Format: 16,8 x 16,8 cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Cómics Legends Star Wars
——

Octavi Franch

Crítica teatral: Cinc, en el Versus teatre

Llega el mes de diciembre y con él aterriza la programación de Navidad, para muchos teatros provista de un festivo componente musical. De ahí que el Versus Teatre consolide su programación con Cinc, una propuesta escénica y musical de pequeño formato dirigida por David Pintó e interpretada por Jan Forrellat, Sylvia Parejo, Laura Daza, Marc Flynn y Judith Tobella.

“Cinco actores jóvenes que esperan que les llegue su oportunidad en el mundo de la interpretación, es el punto de partida del espectáculo. Cinco personajes que quieren cantar y que, como todo el mundo, se enamoran, se desenamoran, se ilusionan, se desaniman, se desesperan, tienen miedo, ilusiones, pero sobre todo tienen talento. Alguien decía que para ser una estrella no sólo necesitas talento. La suerte también juega un papel importante. En esta historia no todos conseguirán su sueño. Algunos se quedarán atrás en la carrera para alcanzar la fama. Una historia cantada a través de canciones del teatro musical, el más clásico y el más contemporáneo con una energía fresca y vital”.

Cinc nos muestra a un grupo de jóvenes actores y actrices que están luchando por conseguir su primera oportunidad en el teatro. Un periodo difícil para ellos en el que las mayores ilusiones se mezclan con las más íntimas decepciones, en una carrera de obstáculos que no todos podrán completar.

Cinc_1
La obra, como ya pasara en el caso de Dies normals, se articula no a través de la recitación de un texto, sino por el encadenamiento de los diversos temas musicales interpretados por los actores y actrices que componen el reparto: Laura Daza, quien ya actuara en Dies normals, Marc Flynn, Jan Forrellat, Sylvia Parejo y Judith Tobella. Cinco jóvenes actores, de ahí el título de la obra, tanto en la realidad como en la ficción, que nos muestran sus aptitudes para triunfar sobre el escenario a través de un concierto dramatizado.

La propuesta escénica nos presenta un lienzo sin formas ni atrezo en el que los actores crean la realidad que les rodea a través de los temas que cantan cada uno de ellos, y que van desde los canciones más clásicas a los temas más actuales del teatro musical, todos ellos adaptados para la ocasión, esto es, para un espectáculo musical de pequeño formato con toques juveniles y arreglos actuales, con el objetivo de hacernos creíble la carrera de fondo de los personajes en su lucha por alcanzar el éxito.

El Versus se suma así a una tendencia que podemos ver en muchos de los teatros barceloneses, dispuestos a aprovechar el buen momento del teatro musical, tanto el más clásico y de grandes dimensiones, como el más reducido e innovador, para atraer al público a sus instalaciones, y que se complementa con la programación en el Teatre Gaudí, desde el pasado 18 de diciembre del musical Sugar, la versión de la obra de Broadway basada en el film Con faldas y a lo loco.

Dejémonos llevar, pues, durante estas Navidades, por la magia que posee el teatro musical para estimular los espíritus de cada uno de nosotros y alcanzar aquellos sueños que crecen en nuestro interior, ya sea el deseo de los personajes de Cinc de triunfar en el teatro, o aquellas pequeñas y grandes ilusiones que alimentan nuestro día a día, sobre todo en estas fechas.

Cinc” se representa en el Versus Teatre hasta el 24 de enero de 2016.

Arreglos y dirección musical: Marc Sambola
Adaptación al catalán y dirección: David Pintó
Reparto: Laura Daza, Marc Flynn, Jan Forrellat, Sylvia Parejo Y Judith Tobella
Músicos: Adri Mena (guitarras) y Berenguer Aina (percusión)
Coach actoral: Marc Vilavella
Diseño iluminación: Dani Gener
Diseño de sonido: Dani Seoane

Horario: viernes y sábado a las 19:30 y a las 21:30 horas; domingo a las 18:00 y a las 20:00 horas.
DEL 8 AL 24 DE ENERO (2016)
• Viernes y sábado a las 22:00 horas y domingos a las 20:00 horas
Precio: 20€.
Idioma: catalán.
Duración: 1 hora y 15 minutos

NOTA CULTURALIA: 7.5
——

Jorge Pisa

 

Crítica teatral: Bits de Tricicle, en el Teatre Poliorama.

BitsRegresa a Barcelona Bits, el último espectáculo de creación propia de Tricicle, una propuesta para todos los públicos fiel a la receta dominada por la compañía, el teatro gestual.

“Un BIT es la unidad mínima de información. Un GAG es la unidad mínima de humor. Por lo tanto, este es un espectáculo de humor que está lleno de BITS que transmiten GAGS a la velocidad de la luz.

TRICICLE se han convertido en BITS y, a golpe de ratón saltan de sketch, de tema, de decorado, de personajes, de gafas, de sexo, incluso recuperan a viejos conocidos para hacerse un autohomenaje con el fin de aumentar su pasión enfermiza por el humor. Eso sí, siempre por el bien del espectáculo y siempre buscando la mayor tasa de DGM (Densidad de Gags por Minuto) posible”.

La obra se estructura a través de bits de información que viajan a través del conglomerado de información de la red. Con ellos Tricicle nos propone toda una serie de escenas cómicas que tratan sobre elementos de la vida cotidiana a los que ya nos tienen acostumbrados: un día de pesca, la presentación de aspirantes a un casting; la compra en el supermercado; la venta por internet; la avería de un automóvil en plena autopista, una manifestación en la vía pública, técnicas de ligoteo en una discoteca, el día a día en una residencia de ancianos… Un viaje que realizaremos con el humor made in Tricicle basado en el mimo y el teatro gestual.

tricicle-Bits_2
Bits
suma a lo tradicional de su propuesta, el humor de Tricicle, con lo innovador de su planteamiento, la presencia de internet y de los bits de información como hilo conductor de la representación, proporcionándonos de esta forma, un plato navideño cargado de recuerdos familiares y de enormes ganas de hacérselo pasar bien al público con un espectáculo que, es de esperar, que no sea el último que produce la compañía, tal como ha dicho la prensa.

Una recomendación de primera para todos aquellos que ya conocen a Tricicle y para aquellos que estas Navidades quieran probar algo divertido, sin más pretensiones que hacer reír al público sin decir, eso sí, una sola palabra, o más bien pocas…

Bits” se representa en el Teatre Poliorama hasta el 31 de enero de 2016.

Guión, dirección y producción: Tricicle
Actores: Joan Gràcia, Paco Mir  y Carles Sans
Diseño escenografía: Paula Bosch
Diseño iluminación: Luis Martí
Diseñador y Operador de Sonido: Ricardo González
Diseño vestuario: Marta Wazinger
Caracterización: Toni Santos

Horarios: de miércoles a viernes a las 21:00 horas; sábados a las 18:30 y a las 21:00 horas y domingos a las 18:30 horas
Precio: 20 – 32 €
Duración: 80 minutos

NOTA CULTURALIA: 7,5
——

Jorge Pisa

Publicación: Odiseo. El retorno, de Valerio Massimo Manfredi

Odiseo, el retornoHoy os queremos traer a la memoria en Culturalia una novedad del 2014, la última novela publicada por Grijalbo del autor Valerio Massimo Manfredi titulada Odiseo. El juramento y que completa la aventura épica que comenzó en Odiseo. El juramento y en la que el mítico héroe del gran poema de Homero vuelve a casa después de diez años en guerra contra los troyanos.

Por fin ha llegado el momento para Odiseo y sus compañeros de navegar rumbo a casa. Durante diez largos años libraron la Guerra de Troya y a lo largo de otros diez surcarán los mares para regresar a su hogar.

Durante el viaje se enfrentarán a enemigos y peligros aún más terribles que los sufridos en todas sus batallas. Odiseo tendrá que luchar contra las fuerzas oscuras de la naturaleza y la oposición de sus propios compañeros, pero sobre todo, contra los crueles caprichos de los dioses que conspiran para destruirlo.

Odiseo el Aventurero, Ulises el Valiente o Nadie el Astuto deberá descender hasta los infiernos antes de regresar a Ítaca, donde le espera su fiel esposa Penélope en un palacio ocupado por sus pretendientes.

Título: Odiseo. El Retorno
Autor: Valerio Massimo Manfredi
Editorial: Grijalbo
Colección: Novela Historica
Fecha publicación: Noviembre 2014
Nº de páginas: 384
Temáticas: Historia, Novela histórica
Edad recomendada: Adultos

Precio:
• E-Book Epub: 12.99 €
• Bolsillo: 9.95 €
• Tapa blanda con solapa: 21.90 €

Concert: La música contraataca, al Palau de la Música

la musica contraataca_destacado
Arran de l’expectació per l’estrena mundial del nou capítol d’Star Wars, prevista per al 18 de desembre de 2015, el Palau de la Música ofereix dues sessions en les quals es recrearà musicalment alguns dels passatges més celebrats d’aquesta saga de pel·lícules. La música èpica del genial John Williams per a aquesta epopeia ens transportarà a aquestes poderoses escenes. En la primera part també sonaran alguns fragments d’altres films del mateix Williams com Superman, Jurassic Park, La llista de Schindler, E.T. i Indiana Jones.

Concert: La música contraataca
Lloc: Palau de la Música
Dates:
• Dijous 17 de desembre a les 20:30 hores
• Diumenge 20 de desembre a les 12:00 hores
Preu: 35 €
Durada aproximada: 75 minuts sense pausa
Organitza: Fundació Orfeó Català-Palau de la Música

Programa:
Star Wars. “Main Title”
Superman. “March”
Jurassic Park. “Theme”
La llista de Schindler. “Theme”
E.T. “Flying Theme”
Indiana Jones. “Raiders March”
Star Wars Suite
¤ Tema principal
¤ Tema de la princesa Leia
¤ Marxa imperial
¤ Tema de Yoda
¤ Sala del tron
¤ Final
Star Wars. “Batalla d’herois”, d’Episodi III
Star Wars. “Duel de destins”, d’Episodi I

Fitxa artística:
Orquestra Camera Musicae
Cor Jove de l’Orfeó Català (Esteve Nabona, director)
Salvador Brotons, director

Crítica teatral: 73 raons per deixar-te, en el Teatre Goya

image(8)73 raons per deixar-te es una esplendida comedia romántica con golpes amargos y tristes, pero esa es la realidad de sentir el amor. Una montaña de todo tipo de sensaciones.

La obra empieza de forma abrupta, pues una relación se acaba de romper y los protagonistas se echan en cara mutuamente todo lo que no soportan el uno del otro, en un in crescendo musical que da título al espectáculo. Tras ello la representación nos va guiando por las diversas etapas de la relación que mantuvieron los dos protagonistas, con certeras y divertidas canciones que son pequeños actos muy medidos y bien ejecutados. Nos sentiremos identificados con el flechazo; la sin razón del enamoramiento: la fuerza del amor en los primeros años de convivencia; las primeras notas discordantes; las diferencias de enfoque sobre la vida o el desgaste de la relación, esta última idea trasladada de forma muy divertida en una escena que nos muestra hábilmente la rutina diaria de una pareja. Mención especial para la pieza “Próxima estación” por su ingeniosidad y desempeño.

La obra plantea todo esto y más y lo hace con la fuerza de las canciones. Mercè Martinez y Marc Pujol son la pareja analizada y se mueven como pez en el agua con una interpretación que exige movimiento, dinamismo, complicidad y por supuesto dotes musicales. Pero cuando una relación se rompe también afecta a familiares y a amigos. En la obra Abel Folk es el padre de ella, un personaje que impone seriedad, robustez, y sentido común a los hechos narrados. Por el otro lado tenemos a Mone Teruel, la madre del chico, que nos demuestra una vez más, aparte de una buena interpretación, su bellísima voz. Ambos son los narradores de la historia de amor y desamor y representan otras formas de enfrentarse a la misma. Los cuatro actores se desenvuelven muy bien sobre el escenario, acompañados de un decorado sobrio a la par que inteligentemente diseñado.

image(13)
Según Guillem Clua, el autor del libreto, “Estamos hablando de amor. De cuando se acaba. Y esto ocurre siempre. Todas las historias de amor se acaban. Absolutamente todas” Y esto es la obra, que nos hará sonreír, pero también entristecer bajo la dirección teatral de Elisenda Roca y la divertida y contundente música de Jordi Cornudella, dirigida por Andreu Gallén.

En 73 raons per deixar-te, se mencionan muchas razones para acabar con una relación de pareja. Aunque en verdad la más devastadora es solo una, que no es mencionada, y que hace que todas las razones expuestas previamente no sean ya soportables. ¿Tiene, pues, futuro la pareja?

Esto último se lo pregunta alguien que la última vez que asistió a una representación en el Teatro Goya, de la obra Guapos & Pobres el musical, fue acompañado de su pareja. En esta nueva ocasión, con 73 raons per deixar-te, aún siento que ella ya no forme parte de mi vida. Si esto no es realidad…

«73 raons per deixar-te» se representa en el teatre Goya del 20 de noviembre de 2015 al 17 de enero de 2016.

Autor: Guillem Clua y Jordi Cornudella
Dirección de escena: Elisenda Roca
Libreto: Guillem Clua
Música: Jordi Cornudella
Dirección musical: Andreu Gallén
Reparto: Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel y Marc Pujol
Músicos: Andreu Gallén (piano) y Víctor Pérez (violín)
Movimiento: David Pintó Codinasaltas
Escenografía: Ricard Prat y Coll
Vestuario: Laia Cambrils
Iluminación: Kiko Planas (A.A.I.)
Sonido: Raimon Segura (Rai)
Caracterización: Toni Santos
Producción: Focus y Bitò Produccions

Horarios: de martes a viernes a las 20:30 horas; sábados a las 18:30 y 21:00 horas y domingo a las 18:30 horas
Precio: 24 €
Idioma: catalán
Duración: 1 hora y 45 minutos
——

Taradete

Un Blog sobre la literatura, el teatro, el cine, la televisión, la historia…

Sobre Monstruos Reales y Humanos Invisibles

El rincón con mis relatos de ficción, humor y fantasía por Fer Alvarado