Un dia, en una de les meves expedicions laborals al barri del Poblenou de Barcelona, vaig descobrir una botiga de llibres i còmics de segona mà anomenada La Retrobada. Els seus preus no són cars però tampoc barats, encara que a vegades tinc la sort de trobar-hi algun còmic en bon estat i per un preu assequible i just. Així va ser com va arribar a les meves mans aquest exemplar: Coneix Garfield 1, publicat per Ediciones Junior de Grupo Grijalbo-Mondadori el 1980.

Com ja us he contat en alguna que altra ocasió, sóc col·leccionista de joguines i de personatges d’animació, tant les seves figures al·legòriques (ja siguin de resina, peluix, etc.) com qualsevol altre objecte de marxandatge que estigui vinculat amb el mencionat protagonista. En el cas de Garfield (i això que tinc pànic als gats; jo sóc de gossos) col·lecciono totes les seves representacions en goma dura (n’hi ha un munt, per cert), els seus peluixos de mida mitjana (una bogeria tot el que trobes al mercat) i altres peces tipus papereria. Però encara no havia comprat cap còmic sobre el gat taronja més famós de l’univers).

Sempre m’ha atret la seva personalitat més aviat gossenca, atès que encara que evidentment és un gat persa (de fet, en vaig conèixer un de veritat anomenat Foc, el qual podeu veure al meu conte infantil Aprèn a miolar!) no actua sempre com s’esperaria d’un felí corrent. És un personatge molt complex, ja que ell és el rei de la casa i té sotmesos tant el seu amo com el seu gos veí, l’innocent Odie.

En quant al còmic de marres, em vaig fer un fart de riure en quant el vaig llegir al tren tot tornant de Barcelona. Des de la primera vinyeta, Jim Davis, el seu creador, ens ofereix un repertori d’anècdotes protagonitzades per Garfield, en què el seu punt de vista és totalment distant al de la resta de personatges de la història. I aquí hi radica la gràcia de l’assumpte: ell sempre va una passa més avançat al que fan i pensen els altres. Evidentment, té les mateixes pors que qualsevol gat, i fins i tot qualsevol animal de companyia, però el seu tarannà i manera de prendre’s les coses, de cara a la galeria, provoca que el seu humor sigui contagiós i totalment plausible i versemblant.

Així doncs del primer llibret de vinyetes de Garfield, en destaquem les següents escenes:

• La 6-19, en què Jon Arbuckle, l’alter ego de Jim Davis, ens presenta el “seu” gat. Tanmateix, Garfield ens presenta el “seu” dibuixant.
• La 8-3, en què el seu amo s’està afaitant i Garfield aprofita per jugar amb la seva escuma, per la qual cosa acaba enterrat sota una muntanya blanca.
• La 9-12, en què Jon està intentant arreglar el televisor i el gat, d’un cop d’urpa, el sintonitza immediatament.
• La 10-20, en què li està explicant al seu company de pis que ha portat Garfield al veterinari perquè l’hi tallin les ungles i que li trauran aviat els punts; al veterinari.
• La 10-30, en què Garfield es disposa a atacar de nou el carter, però aquest vesteix una armadura.
• I la 1-22, en què Jon adverteix el seu gat que dorm, menja i veu massa la tele; a la qual cosa Garfield li respon que què vol que hi faci, si ell és humà.

Aquesta (re) trobada en format còmic de petit format m’ha animat a buscar-ne més sobre el gat més mediàtic del paper i del cartró, atès que les seves lliçons sobre la vida social són del més encertades i totalment actives avui en dia.