Comencemos por el principio. Aurora, de Kim Stanley Robinson, es una obra que además de tratar un tema interesante para mí como es el de los viajes interestelares y la colonización espacial, me había sido recomendada por los responsables de la editorial. De Stanley Robinson conocía su trilogía marciana y su interés en tocar temas culturales, políticos y sobre todo ecológicos. De ahí que una vez en mis manos decidiera empezar a leer el libro lo más rápido posible.
“Una nave preparada para contener a varias generaciones de tripulantes viaja fuera del sistema solar por primera vez en la historia de la humanidad. Su destino es un planeta en el sistema Tau Ceti, a doce años luz, llamado Aurora en honor de la diosa romana del amanecer. Pero ¿será realmente este viaje un nuevo comienzo para la humanidad o nuestro fin?”
Stanley Robinson envuelve un relato ecológico y socio-político en una novela de viajes interestelares que nos lleva al espacio profundo para hablarnos de nosotros mismos y de los sueños de supervivencia que atesoramos en nuestro interior. La narración sigue los pasos de los últimos momentos de un viaje de colonización espacial del futuro, cuando una nave-arca, en la que han vivido generaciones de exploradores, está a punto de llegar a su destino final, una de las lunas de uno los planetas de la estrella Tau Ceti. Los esfuerzos de colonización comenzarán poco después de la llegada a su destino, empeño este que llevará a los colonizadores a darse cuenta de que los mayores sueños se convierten, a veces, en las peores pesadillas.
Aurora tiene un poco del adn de Stanislaw Lem, autor de ciencia-ficción polaco que defendía, entre otras cosas, la incapacidad de llegar a contactar y entender a otras inteligencias galácticas, claro elemento que está en la mente se Stanley Robinson a la hora de escribir su novela. A esto se suma la reflexión ecológica, no solo la principal, los problemas que se plantean en los diversos biomas de la nave a la hora de hacer sostenible la vida humana, animal y vegetal durante el largo viaje espacial, sino también la secundaria, al hablarnos de los daños que la humanidad ha provocado en el planeta Tierra, y que ha llevado al deshielo de los casquetes polares y al trágico alzamiento del nivel del mar.
Asímismo, Stanley Robinson nos plantea un análisis político de la humanidad exploradora que, a medida que avanzamos en la lectura, se va convirtiendo en el asunto principal de la trama. Hemos de pensar que un grupo de unas 2.000 personas ha estado conviviendo en la misma nave durante generaciones, lo que ha provocado no solo problemas físicos a resolver sino también incidencias socio-políticas que han marcado el avance de la misión. De ahí que la reflexión del autor no tan solo se reduzca a la consideración sobre la posible colonización espacial humana sino también a los problemas de sostenibilidad y de organización política de los exploradores.
Por lo que respecta a los personajes, Stanley Robinson se centra de nuevo en los científicos y en sus círculos de convivencia para que sean ellos los que lideren la acción de la novela, si bien lo hace de una forma laxa. De esta manera será Freya, la hija de Devi, la ingeniera jefe de la nave, el personaje que prevalezca sobre el resto. Otro de los personajes que destaca en la novela es el del ordenador cuántico de a bordo, que además será, a lo largo de gran parte del relato, el narrador principal. Así, pues, seremos conscientes de algunos de los problemas de “personalidad” del ordenador y de sus esfuerzos para completar con éxito la misión que, sin embargo, en algunos casos, hará algo incomprensible el avance del relato. A lo que se suman elementos de ciencia-ficción dura que irán apareciendo de tanto en tanto en la narración.
Aurora es una novela que nos sorprenderá a medida que avancemos en su lectura. Si inicialmente el lector asistirá a un episodio más de la colonización espacial y será consciente de las dificultades que esta puede conllevar, la narración le irá dirigiendo hacia otros problemas más acuciantes y trascendentes de la humanidad, para acabar con una reflexión sobre el origen, sobre el mundo humano y los esfuerzos que, por desgracia, estamos llevando a cabo en los últimos siglos para destruirlo. Posiblemente sea este el principal problema del que trate el libro y sea la causa, en el futuro, de que tengamos que abandonar nuestra nave terráquea para vislumbrar la aurora de un mañana algo mejor.
Título:Aurora Editorial:Minotauro Colección: Biblioteca Kim Stanley Robinson Fecha de publicación: 12/04/2016 Páginas: 448 ISBN: 978-84-450-0306-0 Presentación: Rústica con solapas Formato: 15 x 23 cm. Traductor: Miguel Antón
Como ya sabéis, en Culturalia no nos dejamos llevar por la noveditis a la hora de planificar nuestras lecturas y, claro está, nuestras reseñas. De ahí que hoy os hablemos de El águila del imperio, la primera aventura de la serie de novela histórica Águila de Simon Scarrow.
En esta saga, ambientada a mediados del siglo I d.C., acompañamos al centurión Lucio Cornelio Macro y al optio Quinto Licino Cato en sus vivencias en la legión II Augusta, el primero un oficial recientemente ascendido y el segundo un joven liberto educado en la corte romana. Ambos tendrán que entenderse para hacerse cargo de la centuria en la que están destinados y para cumplir con éxito las operaciones que se les asignan tanto en Germania, donde está ubicado el campamento de la legión, como en su marcha hacia Britania, territorio del que Roma inicia su conquista durante el reinado del emperador Claudio.
Estamos aquí ante una buena novela histórica, publicada en español por Edhasa en el año 2001, ambientada en un contexto militar, tan al gusto de muchos lectores de novela histórica, con personajes atractivos, en parte por su sencillez y por su cercanía y que posee una trama que nos narra el día a día en una legión romana. Por otra parte, la novela no nos relata ningún episodio destacado del siglo I d.C., sino más bien nos presenta a personajes y contexto histórico a desarrollar en el resto de la saga.
A ello Scarrow le suma una intriga: un espía está conspirando contra la expedición britana y contra la autoridad del emperador Claudio, para el cual un fiasco en las operaciones militares podría resultar en la pérdida de su poder en Roma. De ahí que los protagonistas de la novela, el centurión Macro y el optio Cato, se vean envueltos en conspiraciones que quieren hacer fracasar la empresa. Esta intriga nos permitirá, además, movernos cerca de dos personajes históricos que con el tiempo alcanzarán la púrpura imperial, y que no son otros que Vespasiano y Vitelio, legado de la legión II Augusta el primero y tribuno de la misma el segundo.
Así, pues, Scarrow nos da en la novela las primeras pinceladas de una saga que, a día de hoy, cuenta con 14 entregas, la última de ellas titulada Britannia. Como os decía El águila del imperio es una novela bien proyectada y bien desarrollada, en la que se nota que el autor prefiere centrarse más en lo cotidiano del servicio en la legión que sobre la historia política del momento, de ahí que el entramado de la novela sea el que protagonizan Macro y Cato.
No esperéis ninguna aventura de gran calado en esta novela. El objetivo es otro. Tanto las operaciones militares como la intriga son muy comunes en relación a otras novelas, y el único episodio que destaca de alguna forma es el inicio de la conquista de Britania al final de la historia.
En el apartado negativo vale la pena indicar la dificultad a la hora de seguir las operaciones militares narradas en la novela, ya que al autor le cuesta definir, y esto es una opinión personal, los espacios en los que están se desarrollan.
Por lo demás Scarrow nos sitúa de forma consistente en una época y en un contexto que será la base para el resto de la serie, proponiéndonos una novela histórica bien documentada, bien narrada y que nos deja con las ganas de iniciar, seguro, la lectura de la siguiente entrega.
Título:El águila del imperio Autor: Simon Scarrow Editorial:Edhasa Páginas: 384 Precio: 8.95 € Encuadernación: Tapa blanda bolsillo / 12.5 x 19 cm Año edición: 2001
Mallorquina exiliada a Barcelona per voluntat pròpia, Roser Amills (Algaida, 1974) és una ànima inquieta que, confessa amb un somriure entre feliç i resignat, sempre està embolicada en mil i un projectes. El més recent és La bachillera (Editorial IFEELBOOK), un relat que barreja amb encert la novel·la històrica, les històries romàntiques i el drama quotidià a la Mallorca de finals del XVIII i principis del XIX, quan es converteix en refugi d’aquells francesos que fugien de la Revolució Francesa. Culturalia ha volgut conversar amb ella sobre aquest llibre, saber com va trobar l’heroïna protagonista, parlar de la història i el seu paper en la societat actual, descobrir els seus referents literaris i, per descomptat, recordar l’illa on va néixer i que sempre és present als seus pensaments.
Ja fa un parell de mesos que vas publicar La bachillera, temps suficient per a saber com l’han rebuda els lectors. Què et diuen? Estàs satisfeta amb les seves reaccions?
Ha passat una cosa extraordinària: hi ha hagut gent que se l’ha llegit molt seriosament, he tingut algunes crítiques molt bones que no m’esperava perquè sempre tinc certa inseguretat i modèstia, suposo que n’he après una mica després de dues novel·les prèvies. Per a mi ha estat una sorpresa que diguin que està ben escrita, sembla una bajanada però és veritat que es publiquen llibres mal escrits, i això m’ha fet moltíssima il·lusió perquè m’agrada mirar-me una mica, tenir cura del vocabulari i depurar molt el resultat fins a reduir les pàgines del primer esborrany. A més, he diversificat el tipus de lectors, l’han llegida des de senyores grans a noies joves, també molts homes, diguem que enguany veig més assentat el que jo vull fer i el que està passant: m’agradaria que em llegissin de veritat, que no ho facin simplement perquè em coneixen de les xarxes socials.
La bachillera narra la història d’un personatge real. ¿Com el descobreixes?
Sempre estic investigant, quan hi ha una cosa que em crida l’atenció, en una conversa o llegint un article, no paro fins a saber-ne més. Em van parlar d’una escola molt antiga de Mallorca, i vaig voler saber de quina data era, només per curiositat, vaig saber quines eren les fundadores, que l’ordre venia d’un bisbe, i em va estranyar que es preocupés de les nenes; vaig trobar cartes personals, material de les monges, donatius, la figura de la noble que ajudava a pagar l’escola, tota la història de Leonor em va fascinar. I vaig decidir que ho havia d’escriure quan vaig veure que aquest personatge mallorquí era pionera de les sufragistes angleses d’uns anys posteriors. Aleshores vaig comprendre que era una heroïna perquè no tenia referents anteriors, en aquell moment les dones començaven a sentir que volien ser lliures, però era molt arriscat, així que m’hi vaig llençar perquè m’agrada explicar aquestes petites històries, rescatar-les és fer un petit homenatge a aquella gent que va fer el que va poder per uns projectes, coses encertades o no, jo no entro en valoracions morals, i que això serveixi per reflexionar. Per exemple, he volgut explicar que la Revolució Francesa tenia força oblidades les dones, no hi havia un projecte sòlid d’igualtat home i dona, i això està bé recordar-ho perquè les que hem de fer la revolució de veritat som les dones, sense enfadar-nos, i tirar endavant amb el que volem fer, que és el que fa aquest personatge.
La protagonista és Leonor, a qui la gent converteix despectivament en ‘la bachillera’ per la seva afició a la lectura. Explica’ns el significat d’aquest malnom en aquell moment històric.
Sempre que me l’havia trobat en novel·les pensava que era una paraula simpàtica, però documentant-me em vaig adonar que no, que era un insult, com anomenar-la ‘marimatxo’ o ‘pendón verbenero’. Existia la figura del ‘bachiller’, que era positiva, mentre que ‘bachillera’ tenia un significat totalment despectiu, com dir: “Una dona que estudia no farà res de bo” o “Vés amb compte que molts homes no et voldran i no seràs una senyoreta com cal”.
Leonor és una dona decidida, idealista, apassionada, vitalista, valenta… Creus que hi ha punts en comú entre tu i ella?
Tots, tant per les coses bones com per les dolentes: Leonor també és poruga en algun moment, excessivament il·lusa, en ocasions no s’atreveix a prendre decisions, sempre pensa en els demés, no vol fer mal a ningú, i sí, sóc jo al 100 %. De fet, dintre de cadascú de nosaltres hi ha molt, la part que mostrem, la nostra personalitat habitual, però si un rasca una mica, i jo ho faig escrivint, veus que tots els personatges són dintre teu. La gràcia d’escriure és que et permet que puguis desenvolupar i entendre tots aquests ingredients del teu interior. Cada personatge té la seva personalitat, i a vegades ens sorprenen i fan coses que jo no faria; no vull dir que tot sigui autobiogràfic, però sí que crec en la idea de que som plens de coses contradictòries que no arribem a manifestar obertament o conscientment, i que hi són: tots tenim a dintre la noia romàntica, però també el senyor aquest salvatge que és el governador que…
Bé, jo no tinc res del governador don Carlos.
T’ho penses, però hi ha una petita guspira que si per algun motiu s’activés, en un context determinat, te n’adonaries que el tens. En aquests anys d’escriure he entès que si puc ficar-me en la vida d’aquests personatges és perquè en el fons són dins meu. Tots som variadíssims, però de manera voluntària i gràcies a l’autodisciplina i els nostres valors potenciem el que ens agrada ser. Quan sents empatia amb algú és perquè dins teu hi ha alguna cosa que l’entén. Amb això no dic que tots tinguem un assassí dintre, però sí que hi ha l’essència que podria acabar sortint.
A La bachillera s’estableix un triangle amorós entre la protagonista i dos amants, Rafael i Bartolomé, dos personatges que pretenen deixar enrere la misèria, cadascun a la seva manera. ¿Com els veus tu: dos supervivents o dos aprofitats?
Totes dues coses, tant l’un com l’altre volen el mateix, però cadascú va pel seu camí. Rafael és culte i amb més recursos per entendre les coses, mentre que Bartolomé és bàsic i elemental, dos perfils d’home per a una mateixa dona: el primer potser no és tan atractiu de la manera animal, però és un paio amb sensibilitat, és un somiador i té sentit de l’humor –sembla un tòpic però moltes dones volem que ens facin riure, a banda de la bellesa física–; el segon és l’arquetip del ‘macho alfa’, amb ell Leonor té una química brutal, però és justet d’intel·ligència i només es deixa portar pels instints primaris. Tots dos tenen ingredients contradictoris, tots dos fan coses terribles, i per això em vaig esforçar perquè no hi hagués clarament un bo i un dolent.
L’escriptora Roser Amills, en una imatge promocional
Novament tornes a Mallorca, la teva illa d’origen, per ambientar un dels teus llibres. Què té aquesta illa que la fa tan literària? ¿És només casualitat o una necessitat per a tu?
Una necessitat per part meva, jo no puc viure sense pensar constantment en Mallorca. D’un dels meus viatges vaig portar terra vermella mallorquina, la tinc en una safata de plàstic sota del meu escriptori i quan escric hi poso els peus, és el meu trosset d’illa aquí. Em sento exiliada, voluntàriament, és clar, jo visc aquí perquè vull, però d’ençà que sóc fora encara l’aprecio més. Ara hi veig més coses boniques, especials, dignes de ser explicades, i m’agrada molt utilitzar aquests recursos perquè quan escrius vols submergir el lector en un món, i per a mi és molt fàcil fer-ho en un que conec tan bé.
Rere aquesta novel·la s’intueix un procés d’investigació important. Parla’ns d’aquesta tasca de documentació, de la teva faceta com a historiadora.
Ha estat un procés llarg, és la novel·la que més m’ha costat amb diferència, perquè primer em va seduir una història d’una dona i una escola, però aviat vaig veure que havia d’entendre el que passava en aquella època –amb revoltes i conflictes polítics i socials, tant a nivell espanyol com europeu–. Vaig llegir llibres d’assaig i d’història sobre guerres, navegació, Napoleó, sobre la situació estratègica de Mallorca… Sovint pensava que m’havia equivocat, no podia escriure sobre això, em trobava acomplexada, fins i tot vaig estar a punt de canviar de novel·la i deixar-ho per més endavant. Finalment, però, vaig trobar la clau: vaig comprendre que la influència de la Revolució Francesa en aquesta Mallorca que descric jo fa que les noies amb més diners comencin a posar en dubte coses que fins aquell moment no s’havia qüestionat ningú (“Per què no puc triar amb qui casar-me?”, per exemple). Hi ha hagut un munt de coses que m’ha costat entendre, però ho he fet des d’una visió femenina malgrat que els llibres que m’estava llegint els havien escrit homes i estaven dirigits a homes.
Defenses la necessitat de conèixer la història per, així, aprendre del passat i intentar evitar els errors ja comesos. ¿Creus que aquesta disciplina no està prou valorada?
Penso que a l’escola no s’ensenya història d’una manera enriquidora, no es fa una història reflexiva, l’error és creure que només serveix per saber dades; l’important és reflexionar, ubicar els fets però entendre d’on venen, i quan hi ha situacions que es van repetint, també tenir la sensibilitat d’adonar-se, perquè tots els imperialismes tenen una estructura molt similar, i estic segura que si ho entenguéssim detectaríem quan torna a passar. Ara Alemanya torna a ser imperialista i no se n’adona, però ni els periodistes ni la gent que hauria de reflexionar sobre això ho fan.
«Hay que ser precavido con los libros, son peligrosos», afirma un dels personatges. ¿Ha canviat gaire la visió de la literatura al XIX i al XXI?
Els llibres són molt perillosos perquè ens fan pensar, i justament faig aquesta reflexió perquè sovint he pensat, com Leonor, que la vida seria més fàcil si fos una miqueta més ingènua i inconscient; aprendre, estudiar, tenir curiositat, fer preguntes al món és bonic i satisfactori, però a vegades també proporciona molt patiment perquè ets més conscient del conte, saps? Quan veus que hi ha gent que la seva única preocupació és arribar a casa i posar la tele penses que potser és feliç perquè no es qüestiona res. Per això aquesta reflexió és coherent: els llibres donen moltes coses bones, però també t’ajuden a veure’n d’altres que potser no et faran feliç mai.
Leonor llegeix literatura fantàstica, novel·les epistolars i romàntiques, a més de textos de Voltaire o Mary Wollstonecraft, entre d’altres. Què llegeixes tu? ¿Quins són els teus referents literaris?
No sóc una persona d’una referència concreta, dins meu hi ha una amalgama immensa on hi entren Cioran, per exemple, poetes de tota mena, m’agraden els assajos més estranys que et puguis imaginar, també llegeixo el que es va publicant ara, tot això m’inspira molt, m’estimula, m’encanta. En el seu moment em va marcar Marcel Proust, em vaig llegir tots els volums d’una tirada amb absoluta veneració, també em van marcar els autors romàntics… No sé, en mi hi ha molta barreja, perquè he tingut èpoques en què m’agradava molt Mercè Rodoreda, altres en què llegia autors russos, de nena vaig llegir Julio Verne, El Señor de los Anillos, El club de los cinco… Tot això forma part de mi, no només l’alta literatura, en realitat no penso que hi hagi un referent únic perquè tu vas canviant.
La bachillera va arribar a les llibreries quan encara no feia un any de la publicació de la teva anterior novel·la, El ecuador de Ulises. Imagino que ara ja estaràs iniciant la teva nova novel·la, oi? ¿Ens pots avançar res?
Ara estic en un moment de patir molt, un sofriment plaent perquè he trobat un personatge interessant en una conversa totalment casual, podríem dir que és una història que ha vingut a mi i que té a veure amb familiars meus. En aquesta ocasió canviaré de continent i viatjarem una miqueta en el temps, però no gaire lluny. Encara no sé com ho enfocaré perquè són vàries històries intricades, i ara estic patint perquè tinc molta documentació i no sé per on començar, és aquest abisme tan meravellós…
Títol:La bachillera Autora: Roser Amills Editorial: IFEELBOOK Data de publicació: Març de 2016 ISBN: 9788494504419 Pàgines: 356 pàgines Preu: 18 €
Culturalia en colaboración con la editorial Espasasortea 2 ejemplares de la novela histórica Versalles, El sueño de un rey, de Elizabeth Massie.
Versalles, 1667. Luis XIV, rey de Francia, tiene veintiocho años. Para apaciguar a la nobleza francesa y hacer cumplir su poder absoluto, Luisemprende la ambiciosa construcción de un opulento palacio que se puede convertir en su propia trampa. Pero el rey demuestra ser un estratega extraordinario, manipulador y maquiavélico, y utiliza la construcción de Versalles para mantener a los nobles de París bajo su control. Convierte el famoso palacio en una jaula dorada.
Luis es hombre de grandes pasiones pero, en su papel de rey, no puede abandonarse totalmente a ellas. Pronto la corte se convierte en un campo de batalla de alianzas, unas sinceras, otras tácticas, mientras que la reina, María Teresa de Austria, lucha por mantener a Luis a su lado. ¿Conseguirá volver a ganarse su favor en detrimento de su poderosa amante, la hermana del rey de Inglaterra?
Personajes históricos y ficticios conducen al lector por un laberinto de traiciones y secretos, de maniobras políticas y declaraciones de guerra.
Y hoy en Culturalia os presentamos Versalles, El sueño de un rey, de Elizabeth Massie, una novela histórica que nos permitirá conocer los secretos del palacio más hermoso del mundo, en la convulsa y fascinante corte francesa del siglo XVII.
Versalles, 1667. Luis XIV, rey de Francia, tiene veintiocho años. Para apaciguar a la nobleza francesa y hacer cumplir su poder absoluto, Luis emprende la ambiciosa construcción de un opulento palacio que se puede convertir en su propia trampa. Pero el rey demuestra ser un estratega extraordinario, manipulador y maquiavélico, y utiliza la construcción de Versalles para mantener a los nobles de París bajo su control. Convierte el famoso palacio en una jaula dorada.
Luis es hombre de grandes pasiones pero, en su papel de rey, no puede abandonarse totalmente a ellas. Pronto la corte se convierte en un campo de batalla de alianzas, unas sinceras, otras tácticas, mientras que la reina, María Teresa de Austria, lucha por mantener a Luis a su lado. ¿Conseguirá volver a ganarse su favor en detrimento de su poderosa amante, la hermana del rey de Inglaterra?
Personajes históricos y ficticios conducen al lector por un laberinto de traiciones y secretos, de maniobras políticas y declaraciones de guerra.
La escritora estadounidense Elizabeth Massie ha escrito varias novelas históricas así como la novelización de la serie de televisión Los Tudor. Versalles. El sueño de un rey es una novela basada en la serie de televisión Versailles, creada por David Wolstencroft y Simon Mirren.
Título:Versalles: El sueño de un rey Autora:Elizabeth Massie Editorial: Espasa Colección: Espasa Narrativa Páginas: 440 Formato: 15 x 23 cm. Presentación: Tapa dura con sobrecubierta Colección: Espasa Narrativa Temática: Novela histórica Fecha de publicación: 03/05/2016
Precio:
• Tapa dura con sobrecubierta: 21 €
• Libro electrónico: 12,99 €
El pasado octubre de 2015 llegaba a las librerías de nuestro país El regreso del Catón, la esperada continuación del éxito de ventas de Matilde AsensiEl último Catón, novela publicada en el año 2001 por la editorial Planeta, que mezclaba las aventuras y la historia en la búsqueda de la organización que estaba tras la desaparición de las reliquias de la Vera Cruz. En esta secuela los tres protagonistas, Ottavia, Farag Boswell y Kaspar Glauser-Röist, se verán las caras con los ebionitas, la secta religiosa que tiene a buen recaudo los restos físicos de la familia de Jesucristo.
“¿Qué pueden tener en común la Ruta de la Seda, las alcantarillas de Estambul, Marco Polo, Mongolia y Tierra Santa? Eso es lo que los protagonistas de El último Catón, tendrán que averiguar poniendo de nuevo sus vidas en peligro para resolver un misterio que arranca en el siglo I de nuestra era».
Para muchos fans de la primera entrega se había hecho muy larga la espera para una continuación de las aventuras de Ottavia, Farag y el ex-capitán Kaspar Glauser-Röist. La engorrosa demora ha dado como resultado una novela que conserva a los intérpretes originales (no podía ser de otra forma) a los que se suman nuevos personajes vinculados a ellos, en una trama en la que la investigación detectivesca y la aventura se ponen de nuevo al servicio de la historia.
La novela se divide en dos grandes apartados. En el primero el lector es testigo del avance de la investigación que el grupo lleva a cabo sobre la localización de los restos físicos de Jesucristo y de su familia y que le hará viajar por diversas partes del mundo bajo los auspicios de los Simonson, una pareja de multimillonarios interesados en la localización de la reliquia. En la segunda parte la novela adopta más claramente el aspecto y estructuración de la primera entrega, introduciendo a los protagonistas en un laberinto de pruebas que o bien les puede conllevar la muerte o bien les puede permitir el descubrimiento de uno de los mayores secretos de la Iglesia, guiados en esta ocasión por las Bienaventuranzas que Jesús pronunció en el Sermón de la Montaña.
Como decía, la novela sigue, a grandes trazos, la estructura de El último Catón, en la cual a las pruebas que tenían que superar el grupo de especialistas protagonista, se sumaban elementos de la vida personal de los personajes, sobre todo aquellos vinculados con el pasado familiar de Ottavia Salina.
El resultado final es una novela que aunque no está a la altura de su predecesora, alcanza un buen nivel en lo que respecta a la originalidad de la trama y al desarrollo de la investigación que enlaza la Ruta de la Seda, con la historia del Imperio bizantino, los viajes de Marco Polo y los cultos religiosos de Tierra Santa. En este aspecto se ha de felicitar a Asensi a la hora de crear un entramado atractivo para sus novelas.
Lo que no acaba de funcionar todo lo bien que debiera en la trama es el feeling que se establece entre los personajes protagonistas, Ottavia, Farag y Kaspar y el continuo incidir por parte de la autora en el carácter gruñón de la primera, elemento este repetitivo a lo largo de la novela.
Como con el caso de El último Catón, Asensi desarrolla un estilo grato y cercano, si bien, a veces la complejidad de la investigación en la que se ven implicados los protagonistas puede provocar, por lo exótico de personajes y lugares, que el lector se pierda en el vericueto histórico que conforma la base del argumento. La autora, sin embargo, consigue que la trama avance cómodamente, aunque dejando fuera de línea en varias ocasiones al personaje de Kaspar Glauser-Röist, el cual pierde protagonismo en esta aventura.
El éxito de la saga de Catón de Asensi se basa, pues, en lo acertado de las tramas de investigación histórica y en la relación que se establece entre los tres protagonistas principales de la historia. Algo que se mantiene en el Regreso del Catón, aunque con un desarrollo de personajes menos pulido. Aún así, la novela hará las delicias de los fans de la saga y de los lectores de Asensi, introduciendo al lector en una pesquisa histórica relacionada con la reliquia más importante del cristianismo.
Título:El Regreso Del Catón Autora:Matilde Asensi Editorial:Planeta Fecha de publicación: octubre 2015 Páginas: 608 Formato: 15 x 23 cm | Tapa dura con sobrecubierta Colección: Autores Españoles e Iberoamericanos Precio: 21,90 €
Som davant d’un recull de contes per a adults del mestre i prestigiós escriptor de narrativa en català Isidre Grau (Cerdanyola del Vallès, 1945), guanyador de gairebé tots els premis literaris del nostre país, tot començant pel Sant Jordi (Els colors de l’aigua, 1985).
Vaig tenir la sort de gaudir-lo com a professor de conte, dues vegades, tant a la desapareguda i malaurada Aula de Lletres com a la vigent i flamant Escola de l’Ateneu Barcelonès. I no només vaig aprendre’n les tècniques d’escriptura necessàries per poder entomar l’escriptura d’un conte en condicions dignes, sinó que a més vaig descobrir un munt de narradors breus (Mrozek, Cortázar, Monterroso, Hemingway) que van provocar que un servidor esdevingués un millor lector i, sobretot, persona a nivell tant literari com lingüístic.
Ja havia llegit altres llibres del grandíssim Isidre Grau, sobretot novel·les. En recordo una especialment: La vida escrita, en què dos bessons inicien l’aventura a la recerca del seus pares biològics, atès que la seva mare va ser violada per tres brigades internacionals durant la Guerra Civil espanyola. Però de contes, no en recordo haver llegit cap altre abans.
M’esperava el que he trobat en aquest llibre: relats llargs sobre la condició humana, amb un tractament exquisit dels punts de vista i, sobretot, del sentiments ocults dels seus protagonistes. Però m’ha sorprès, encara més, molt positivament el domini dels diàlegs i dels soliloquis, així com l’ús tant de la primera persona (tant directament com indirecta) com de la segona, cosa ben infreqüent al panorama literari en general.
De tots els contes que formen el recull en destacarem els següents:
Ella va dir no
Escrit en primera persona femenina, aquest conte ens explica el patiment que va sofrir la seva protagonista durant la festa d’aniversari sorpresa muntada pel seu marit pels seu cinquanta-unè aniversari, quan ella ja l’havia avisat que no volia cap celebració multitudinària. Però si vols brou, un parell de tasses! Des de la perspectiva d’aquesta dona que només vol la tranquil·litat amorosa del seu home, descobrim tots els draps bruts de la família transversal de la protagonista, amigues i companys de feina inclosos. El personatge de la tia, és a dir la veu del seny i del classicisme tòpic, és tan inquietant com colpidor, atès que per desgràcia tots tenim al nostre entorn algú tan manipulador que l’únic que fa és viure la vida dels altres, perquè no en té de pròpia.
Doble atac
Ens parla de la infantesa traumàtica d’un nen introvertit i extraprotegit per la seva mare, el qual té una relació d’amistat molt singular amb un nen dels de la colla dels trapelles, per dir-ho d’una manera suau. Finalment, descobrim que tot aquell tarannà que mostrava la criatura de petit estava més que justificat atès que és homosexual, i avui en dia, ja de gran, continua buscant aquell perfil, el d’aquell amic que li va ensenyar totes les coses bones, per a ell, de la vida.
Aniversari imprevist
Un ancià i mediocre escriptor intenta viure la vida del seu personatge principal, l’heroi perfecte que ell sempre hauria volgut ser. Mentrestant, s’enamora de la seva assistent perquè és veritablement la qui li ofereix una finestra versemblant i pragmàtica davant la solitària vida que li ha tocat malviure, per molt que s’entesti a esdevenir el protagonista dels seus escrits.
El que queda del somni
En aquest cas, som davant una història d’amor prohibit, entre una dona casada i un home cultíssim i il·lusòriament creient en l’Amor. La pintura, la literatura i la música (com a tot el llibre, de fet) formen un magma encomanadís que et fa transitar pel sexe que comparteixen aquests amants furtius, on la hipocresia i la covardia són el pal de paller de l’obra. L’enyorança de la perfecció d’allò que té data de caducitat esdevé un clima traumàtic per al lector, que l’atrapa i li deixa un regust en forma de clatellada al voraviu del qual no se’n recuperarà tan fàcilment.
Un personatge real
Un escriptor fugaç d’un sol èxit descobreix que la vida d’un avi solitari és la història del best-seller que sempre havia somiat escriure. I se n’aprofita, fins a extrems gens ètics i totalment execrables. Totes les tipologies d’escriptors són presents al relat, quina més esgarrifosa i menyspreable, la qual cosa es va repetint a tota aquesta obra.
Una pel·lícula índia
És el conte més simple de tot el llibre, però a l’hora el més sincer i directe. Una enganyifa literària que funciona, a la perfecció, com un acudit llarg dels bons o com un anunci dels genials o com un curtmetratge dels directors que demà passat seran estrelles a Berlín o Venècia. El rellotge literari d’aquest relat sempre és a l’hora, però perquè el seu autor ho ha volgut així.
Amb la vida als ulls
Tornem al creador que s’aïlla per tancar la seva tesina, cosa que fan molts escriptors reconeguts, i fins i tot alguns que han guanyat tots i cadascun dels premis de debò del nostre país. Però aquest aïllament té com a resultat tot el contrari, però tot, del que s’esperava el seu protagonista. La ironia del que no en sap més, per més que s’hi entesti.
I fins aquí la radiografia literària dels millors contes de El dia de l’incident de n’Isidre Grau, una bona i moderna manera de conèixer i recordar una de les millors veus narratives en la nostra llengua de finals del segle XX i principis d el XXI. Tant de bo es faci justícia i guanyi el Ramon Llull, la cirereta que es mereix de totes-totes.
Títol: El día de l’incident Autor: Isidre Grau Editorial:Meteora Data publicació: 2013 Pàgines: 190 Idioma: Català Format: 22×15⁄ Tapa dura amb coberta (cartoné) Col·lecció: –
Estrats és el darrer conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.
Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.
En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Estrats. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.
Estrats és, sens dubte, un dels millors contes d’aquest llibre, si no el millor.
En aquest singular i original relat, també en primera persona, un grup d’arqueòlegs del segle XXXXVI (sí, sí: és un conte de ciència-ficció) han descobert el cos d’un turista japonès sepultat sota la lava del Vesuvi del segle XXXI (!). Sota d’aquest, emperò, n’han trobat un altre també adornat amb una càmera de fotos, però en aquest cas l’home és caucàsic. Però més avall, hi encontren un autocar de dos pisos sencer amb uns 60 turistes, tots amb càmeres fotogràfiques a les mans; el més sorprenent és que corresponen a l’era tardana Demokratos, una que evidentment encara no existeix o bé no ha estat catalogada perquè nosaltres encara estem vius i no ens hem extingit. I per últim, ara sí del segle XX, un nordamericà amb càmera penjant i l’ensurt del deute internacional ben solcat a la seva pell.
Però tot just quan les explicacions prehistòriques de l’arqueòleg han calat en tots els assistents de la troballa, el protagonista de la nostra història pretén fer una foto de tot plegat, la primera en quinze segles, que són els que porta el Vesuvi sense entrar en erupció. I com a desenllaç, les primeres guspires del volcà després de tant i tant de temps…
El corresponsal especial és el quaranta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.
Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.
En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El corresponsal especial. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.
El corresponsal especial està escrit, també, en primera persona.
L’argument és el següent: la redacció d’un diari esta reunida per tal de decidir si envien o no un corresponsal de guerra a un país que travessa per una situació molt inestable. Finalment, com que no hi ha pressupost, decideixen crear un corresponsal “virtual” el qual narrarà els fets que allà ocorrin sense, realment, poder-los viure en primera persona.
Només tenen dues opcions: revolució o repressió. Van alternant les dues modalitats i el periòdic és un èxit de vendes, fins que al final els lectors se’n cansen i els ingressos econòmics del mitjà tornen a baixar.
Finalment, tanquen la secció d’internacional i decideixen una de nova sobre sexe local, que és el que el públic estava demanant.
En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.
Te i cafè és el quaranta-dosè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.
Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.
En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Te i cafè. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.
Te i cafè està escrit en primera persona. En aquest, el nostre protagonista ha d’enfrontar-se, a la primera frase, al desllorigador de “Te o Cafè”, encara que el títol del conte ja deixa molt clar per on aniran els trets.
Amb aquesta disjuntiva de bones a primeres, el nostre personatge principal s’amaga, literalment, al bany d’on lloc on està reunit amb un professor, tot esperant displicentment la seva amfitriona.
Mentre el protagonista d’aquest relat acaba de rumiar quina és la millor opció, si te o cafè, surt del lavabo convençut que allò és un atac als drets primigenis humans i que ho pensa denunciar on calgui. Dit això, finalment respon a la pregunta inicial: Meitat i meitat; més covard, impossible.
Però és que a més, tot tornant a l’alcoholisme denunciat a tota l’obra de Mrozek, el nostre personatge principal hi afegeixi una destructiva: I una cervesa!
En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.
Comencemos por el principio. Aurora, de Kim Stanley Robinson, es una obra que además de tratar un tema interesante para mí como es el de los viajes interestelares y la colonización espacial, me había sido recomendada por los responsables de la editorial. De Stanley Robinson conocía su trilogía marciana y su interés en tocar temas culturales, políticos y sobre todo ecológicos. De ahí que una vez en mis manos decidiera empezar a leer el libro lo más rápido posible.
, novela publicada en el año 2001 por la 
Culturalia 