Todas las entradas por robertculturalia

Nueva exposición: Chema Madoz: Ars combinatoria, en La Pedrera

chema-madoz-ars-combinatoria

Hoy en día cualquiera puede ser un fotógrafo en potencia: la gran cantidad de dispositivos electrónicos que tenemos a nuestro alcance nos permiten inmortalizar aquellos momentos que creemos únicos con mayor o menor gracia. Sin embargo,  convertir aquella instantánea en una pieza de museo no es una tarea tan sencilla, ya que para ello se necesitan grandes dosis de talento, disciplina y una visión muy personal de la realidad, cualidades de las que ha hecho gala Chema Madoz a lo largo de toda su trayectoria como fotógrafo, un hábil artista capaz de transformar objetos cotidianos en imágenes cargadas de poesía para, así, crear un mundo onírico propio que podremos descubrir en Ars combinatoria, la retrospectiva sobre sus últimos 30 años de carrera que se inauguró el pasado 9 de abril en La Sala d’exposicions La Pedrera de Barcelona.

Chema Madoz,agujaaguaLejos quedan aquellos tiempos en los que Chema Madoz (Premio Nacional de Fotografía en el año 2000) trabajaba en un banco; por entonces ya había hecho sus pinitos como fotógrafo –reportajes en los que se centraba en la figura humana–, pero pronto decidió dar un paso al frente, dejar su profesión y centrarse en su verdadera pasión. Sin embargo, poco a poco perdió el interés en fotografiar personas para dar el protagonismo a los objetos, a quienes despoja, con mucha imaginación, de su función principal y les otorga posibilidades mucho más poéticas que las evidentes, con la intención de que el espectador reflexione acerca de su entorno más inmediato. Así, el artista busca una imagen precisa a partir de una idea preconcebida, en escenarios íntimos que él mismo crea o manipula, siempre en blanco y negro y con una cuidada elección de la luz para jugar con las sombras que proyecta el protagonista.

En La Pedrera, el visitante tendrá acceso a ese universo paralelo creado por el fotógrafo, un total de 70 obras en las que nada es lo que parece a simple vista: en ese mundo ficticio es posible encerrar una nube en una jaula, quebrar un huevo duro y su soporte como si fueran un mismo objeto, unir con aguja e hilo unas perlas que no son otra cosa que diminutas gotas de agua, convertir una batuta en una escuadra y un cartabón, confeccionar un majestuoso arco tan solo con libros, transformar un bastón en una barandilla preciosa o una hoja de afeitar en el punto de libro perfecto. Madoz no duda en buscar la complicidad sincera del espectador, y por ese motivo no le ofrece ninguna pista, ni siquiera pone título a ninguna de sus imágenes con el objetivo de que sea él mismo quien las interprete.

chema-madoz-fotografia-90Además, en Ars combinatoria –título que hace referencia al arte combinatorio pensado por el filósofo mallorquín Ramon Llull– se incluyen dos vídeos que muestran la forma tan meticulosa, casi obsesiva, en la que trabaja y construye sus estructuras (su perfeccionismo es tal que le ha llevado a elaborar entramados de gran complejidad para obtener una imagen impactante); la curiosidad del espectador quedará saciada con la exposición de diversas libretas de anotaciones en las que dibuja las primeras ideas de sus proyectos, cinco objetos originales que el mismo Madoz ha realizado para incluir en sus fotografías –entre ellos un guante que funciona como un elegante monedero– y sus colaboraciones con los poetas catalanes Salvador Espriu y Joan Brossa, el mismo que a principios de los 90 se felicitaba por descubrir en él a un “hermano” en el terreno artístico.

Ars combinatoria se podrá ver en La Sala d’exposicions La Pedrera de Barcelona del 9 de abril al 28 de julio de 2013, de lunes a domingo, de 10:00 horas a 20:00 horas. La entrada es gratuita.

Más información: http://www.lapedrera.com

Crítica teatral: Davant l’Empire, al Teatre del Raval

Davant_Empire

Un jove coneix una noia a la Nova York més cosmopolita. ¿Una altra típica i ensucrada comèdia romàntica? Doncs no exactament: aquesta és només l’escena inicial de Davant l’Empire, la nova proposta del Teatre del Raval en què dos personatges sense gaire fortuna en l’amor es coneixen al terrat que tots dos comparteixen –un lloc privilegiat situat just al davant del famós edifici novaiorquès–, una delicada comèdia que reflexiona amb encert sobre l’amistat, les relacions sentimentals i la dificultat de fer realitat els propis somnis en aquesta gran ciutat –com en qualsevol altra– durant els anys cinquanta del segle XX.

Una nit més, en Bo passeja pel terrat de casa seva buscant la inspiració en companyia d’una copa de vi i la seva inseparable llibreta: ell és un escriptor carregat d’il·lusions que ha arribat a la ciutat somiant que un dia estrenarà una de les seves peces teatrals a Broadway. Aquella nit, però, no serà com qualsevol altra: coneixerà la veïna del pis del davant, la Jo, una perruquera que és tot candidesa i amb qui establirà una relació de confiança mútua; malgrat viure en una ciutat plena de gent, tots dos es troben molt sols i desorientats, i aquest encontre fortuït els permetrà explicar a algú els maldecaps que els turmenten, descobriran en l’altre el confident ideal amb qui compartir les frustracions a què els ha conduït la vida, tant si són laborals com sentimentals, converses que mantindran al mateix temps que observen i admiren l’Empire State –aleshores encara l’edifici més alt del món–, a qui convertiran en el símbol de les seves il·lusions compartides.

D’aquesta manera, i tot i que les seves opinions en qüestions d’amor són diametralment oposades –en Bo és bisexual i s’enamora amb envejable facilitat de qualsevol que es creua pel seu camí, mentre que la Jo somia viure feliç amb el seu amant, el Frank, malgrat que ell no s’ha plantejat mai deixar la seva dona–, entre ells dos s’establirà una complicitat especial que els farà dubtar sobre els seus principis; la màgia sobrevola l’ambient i no és fàcil controlar els sentiments, però ¿aconseguiran mantenir l’amistat i evitar enamorar-se l’un de l’altre, tal i com es van proposar el mateix dia en què es van conèixer? Només el temps ho dirà…

Mónica Aybar és l’encarregada de dirigir el text d’Octavi Egea, un muntatge que arriba a Barcelona avalat pels dos premis amb què ha estat guardonat –l’Ignasi Iglésias de l’Institut del Teatre i el Premi Popular de la 17a Mostra de Teatre de Barcelona– i que es caracteritza per tractar amb humor subtil els temes habituals dels relats romàntics. Així, el fil conductor de la funció són les trobades que tots dos mantindran al terrat durant més d’un any, temps en què compartiran amb l’espectador les seves alegries i les seves tristeses, rialles i plors, les bones notícies i les que no ho són tant, aquells moments que formen part de la història d’uns personatges que podríem ser nosaltres mateixos, un fragment de vida que es presenta al Teatre del Raval amb habilitat i elegància i en què cal destacar l’elecció d’una banda sonora excel·lent, amb grans títols del jazz i el swing del moment acompanyats de diverses falques publicitàries que ens permetran reviure aquella època daurada, un temps llunyà en què els grans noms de Hollywood presumien de ser fumadors empedreïts sense ser perseguits, mentre el masclisme no era impediment a l’hora de vendre una polidora…

Amb una bona acollida per part del públic, Davant l’Empire és un exemple de teatre ben elaborat, amb una notable història sustentada en dues excel·lents interpretacions –la química entre ells és evident: Marc Homs defensa amb èxit l’esperit bohemi i descarat del seu personatge, mentre que Míriam Tortosa està esplèndida com la ingènua Jo– i en què també destaca la magnífica feina d’escenografia –tan simple com efectiva, amb l’inoblidable skyline de la ciutat al fons, representat amb notable senzillesa– i vestuari –on no podien faltar aquells vestits emmidonats tan característics dels anys cinquanta–, un treball acurat que ens apropa a la ciutat que mai no dorm. I, per si tot això no fos prou al·licient, els seus responsables han decidit sortejar un viatge a Nova York entre els espectadors que aquests dies visitin la sala del Raval, així que, qui sap, potser ben aviat vostè també es trobarà davant l’Empire.

Davant l’Empire es representarà al Teatre del Raval del 4 d’abril al 28 d’abril de 2013.

Dramatúrgia: Octavi Egea
Direcció: Mónica Aybar
Intèrprets: Marc Homs, Míriam Tortosa
Escenografia: Pau Seguí, Adrià Pinar
Il·luminació i so: David Muñiz
Vestuari i caracterització: Víctor Genestar
Locució radiofònica: Miquel Bonet, Mónica Aybar
Grafisme: Víctor Genestar i Reactiva.cat
Fotografia: Paco Navarrete
Fotografia cartell: Víctor Genestar

Horaris: dijous, divendres i dissabte a les 21:00 hores, i diumenge a les 18:30 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: Una hora i trenta minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Crítica teatral: My sweet country, en el Teatre Poliorama

mysweetcountry

¿Recuerdan aquella campaña sobre el reciclaje correcto que llevaba el lema ‘Envàs, on vas?’? Seguro que sí: aquella en la que tres muchachas pizpiretas y de cantinela perenne invitaban a reciclar los envases en el contenedor adecuado con unos anuncios que nos bombardearon desde prensa escrita, radio y televisión hasta el hartazgo. Muchos descubrieron entonces a aquellas cantantes/actrices que, con el desparpajo por bandera, asumían el reto de concienciarnos sobre el reciclaje, pero lo cierto es que esas jóvenes con pelucas ya llevaban un par de años actuando bajo el nombre de The Mamzelles. Ese anuncio las hizo populares, y era cuestión de tiempo que esa fama les permitiera debutar en el teatro con un proyecto confeccionado a su medida; y dicho y hecho: desde el pasado 25 de marzo se instalaron en el Teatre Poliorama para presentar My sweet country, una comedia musical escrita junto al dramaturgo Àlex Mañas en la que ellas tres son las protagonistas absolutas, una historia con un buen planteamiento inicial pero que en cuestión de minutos queda diluido por su alarmante falta de mordiente, resumiéndose en un apenas perceptible hilo argumental con una serie de sketches sobre las ilusiones sin fundamento de esas jóvenes.

Así, My sweet country comienza con las tres muchachas asistiendo a una entrevista laboral muy especial: aspiran a ser prostitutas de lujo para salir del barrio que las ha visto crecer y en el que se sienten prisioneras; su intención es volar alto, sueñan con ser presentadoras de un programa de televisión o ganar el reconocimiento de la sociedad participando en alguna edición de Gran Hermano –fama fácil y rápida, ¿quizás el sueño más anhelado por la juventud del siglo XXI?–, pero el tiempo pasa, y ahora han comprobado que la solución a sus miserias está en codearse con el poder para, de esta manera, tener una vida holgada, de lujo, sin estrecheces económicas, a años luz de los problemas propios de su realidad social. La decisión está tomada, pero en la fiesta a la que han sido invitadas se toparán con caras muy conocidas que dificultarán su ascenso a la fama.

Sin embargo, cuando todo apuntaba a una leve crítica a las fantasías postadolescentes y a la inoperante clase política que nos ha tocado en suerte –el dulce país del título se refiere a un estado en el que nuestros gobernantes fueran gente de palabra y cumplieran sus promesas, algo que en la actualidad parece ser una quimera alejada de la realidad–, el argumento prefiere tomar el camino más fácil y realizar una inofensiva versión a tres intérpretes de Cenicienta (sin que ninguna de ellas acceda a ejercer de hermanastra malvada), un planteamiento ingenuo aderezado por diez canciones que las chicas interpretan en directo, sin duda la mejor parte del espectáculo por ser este el hábitat natural de The Mamzelles, quienes muestran buenas intenciones a la hora de actuar, pero que naufragan por la falta de solidez de sus personajes y las innumerables lagunas argumentales de la historia. En cuanto a la escenografía, el resultado tampoco es mucho mejor: tres sillas y unos recortes de periódico como única decoración es todo cuanto disponen las protagonistas, en un escenario que se revela excesivamente grande para una propuesta tan sencilla como esta, transmitiendo una atmósfera desangelada que incluso se extiende hasta el público asistente.

Y es una verdadera lástima: quienes ya conocíamos a The Mamzelles esperábamos encontrar en My sweet country algo de su habitual ironía, descaro y sarcasmo, y las expectativas aumentaban si se asociaban con Àlex Mañas, de cuyo ingenio habíamos disfrutado anteriormente en, entre otras, la claustrofóbica Íncubo. Por todo ello, a una propuesta surgida del talento conjunto de los cuatro debemos exigirles algo más que una descafeinada sucesión de gags que, con suerte, apenas arrancarán alguna que otra sonrisa en el espectador.

My sweet country se representará en el Teatre Poliorama del 25 de marzo al 28 de abril de 2013.

Dramaturgia y dirección: Àlex Mañas
Intérpretes: Paula Malia, Bàrbara Mestanza, Paula Ribó
Compañía: The Mamzelles Teatre
Música y dirección musical: The Mamzelles
Letras de las canciones: The Mamzelles y Àlex Mañas
Ayudante de dirección: Mireia Farré
Dirección de arte y espacio escénico: Àngela Ribera
Diseño de sonido: Joel Condal
Vestuario: Isis Velasco
Proyecciones: Blai Tomàs

Horarios: jueves 18 de abril, sábado 20 de abril, viernes 26 de abril y sábado 28 de abril, a las 23 horas; y domingo 28 de abril, a las 20:15 horas
Precio: 18 €
Idioma: castellano
Duración: Una hora y cinco minutos

____________________
Escrito por: Robert Martínez Colomé

Crítica teatral: Com dir-ho?, a l’Almeria Teatre

com-dir-ho

L’enfrontament entre dos personatges de generacions oposades sempre ha resultat un material literari excel·lent, una font inesgotable d’inspiració per als millors escriptors; el darrer exemple d’aquest tipus de confrontació el trobem a l’Almeria Teatre, on des del passat 1 de març s’hi representa Com dir-ho?, un muntatge senzill que es sustenta en un text fascinant per les pistes ambigües que conté –producte de la ment perversa del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet– i en dos enormes intèrprets: un de prestigi reconegudíssim en l’escena catalana (Jordi Boixaderas), l’altra una jove debutant (Clàudia Benito), una actriu solvent per a qui la inexperiència no és, en cap moment, un llast a l’hora de replicar el seu il·lustre company i que esdevé un descobriment esplèndid per al teatre català.

En una nit de pluja intensa, un home irromp al pis d’una noieta: ella és una estudiant de Literatura a punt de presentar el seu treball de final de carrera, un text del qual ell, professor i escriptor, n’és el director. Què vol? Què li ha de dir? Per què no pot esperar a l’endemà? La situació és incòmoda per a tots dos, la noia no s’esperava una visita com aquella, l’home va xop de cap a peus, però l’aiguat que està caient no ha estat un impediment per a ell perquè necessitava veure-la, parlar-hi, expressar una cosa que el consumeix per dins, sincerar-s’hi. L’home intenta arrencar el seu discurs, atribolat, desencaixat, repetitiu, incapaç d’estructurar les frases com ell desitjaria; a més, entre tots dos existeix un abisme (gairebé) insalvable: l’edat és un escull per a la seva relació, però també els separa l’opinió descarada d’ella sobre les novel·les del seu professor, les seves parelles, la forma en què encaren el procés creatiu,… Tanmateix, la nit és tempestuosa i convida a acostar posicions.

Així arrenca Com dir-ho?, amb dos únics personatges en escena –un duel interpretatiu brillant en què les aparences enganyen, amb dubtes sobre si existeix una víctima i un botxí o tot és més senzill del que sembla, amb Jordi Boixaderas en un paper que transita entre la fragilitat i el desequilibri psíquic, entre la por i la determinació, i Clàudia Benito com l’alumna que no entén què pretén aquell home i que només desitja que marxi tan aviat com sigui possible– que, entre confessions incòmodes i silencis que ho diuen tot, mostren dues maneres d’entendre la vida –ja sigui des del desencant implacable de la maduresa o bé des de la insaciable curiositat de la joventut–, reflexionen sobre realitat i ficció, sobre vida i literatura, sobre sentiments i creació, i en què l’ofici d’inventar relats és vist com a guia i forma de salvació per a l’ésser humà en els moments de màxima confusió.

Josep Maria Benet i Jornet signa aquest diàleg ple d’incògnites, a estones inquietant, a estones desconcertant, que és Com dir-ho?, un text que juga amb la relació entre un home madur i una joveneta i les idees preconcebudes que en pot tenir l’espectador –i a qui es demana la seva complicitat de forma imprescindible– amb què l’autor tanca la trilogia d’obres per a dos personatges que va iniciar amb Soterrani i va continuar amb Dues dones que ballen; i, com en aquelles, ha confiat la direcció de l’obra a Xavier Albertí, encarregat d’ajustar les interpretacions de Boixaderas i Benito i únic responsable de situar el públic embolcallant l’escenari per tal de potenciar el clima íntim, proper, que necessita una delicada història com aquesta i que tan bé li escau al projecte. I el públic, refet del sensacional impacte final, no pot fer altra cosa que premiar amb aplaudiments entusiastes l’espectacle que li acaben de regalar.

Com dir-ho? es representarà a l’Almeria Teatre a partir de l’1 de març de 2013.

Autor: Josep Maria Benet i Jornet
Direcció: Xavier Albertí
Intèrprets: Jordi Boixaderas, Clàudia Benito
Ajudant de direcció: Victor Alvaro
Escenografia: Victor AlGo, Jordi Soler
Vestuari i Caracterització: Núria Llunell
So: Jordi Bonet
Fotografies: Clàudia Serrahima
Disseny Gràfic: Dilogic
Promocions: Guida Uyà
Producció executiva: Savina Figueras

Horaris: dimecres, dijous, divendres i dissabte a les 20:00 hores, i diumenge a les 17:00 hores
Preu: de 20 € a 22 €
Idioma: català
Durada: Una hora i deu minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Crítica cinematográfica: Si fuera fácil, de Judd Apatow

poster_si_fuera_facil_01

Judd Apatow debutaba como director cinematográfico en 2005 con Virgen a los 40, una comedia cuyo protagonista permanecía anclado en una eterna adolescencia, incapaz de asimilar su inevitable entrada en el mundo adulto; con esta película, Apatow daba el primer paso en su trayectoria para ser considerado el auténtico “renovador de la comedia americana”, apelativo que se ha ido granjeando con sus siguientes films y sus múltiples colaboraciones como guionista y productor en diversos proyectos. Ahora llega a nuestras pantallas su cuarto largometraje, Si fuera fácil, en el que retoma a dos personajes secundarios que aparecían en Lío embarazoso (2007) para protagonizar esta historia sobre pequeños conflictos cotidianos en una familia norteamericana tipo, justo cuando marido y mujer se encuentran a un paso de la temida crisis de los cuarenta.

El conflicto aparece ya en los primeros instantes de la película: es el cumpleaños de su esposa, y Pete aguarda junto a sus hijas para entregarle el imprescindible pastel, pero al que ha escatimado un par de velas porque Debbie se niega a admitir la evidencia, que esos cuarenta años no se podrán ignorar así como así. De esta manera arranca Si fuera fácil –un título que quizás produce más bien rechazo, ¿por qué no conservar el original, This is 40, mucho más acertado?–, con Debbie y Pete –sí, él también alcanzará esa cifra en esa misma semana– totalmente desorientados ante la difícil misión de asumir su nueva situación como cuarentones y todo lo que ello representa –replantearse su relación de pareja, tanto sentimental como sexualmente, dejar a un lado los sueños que ya no cumplirán, practicar deporte para aferrarse a la juventud que se escapa, modificar los hábitos alimenticios de toda la familia, enfrentarse a los problemas económicos y laborales,…–, al mismo tiempo que deben lidiar con una hija adolescente –Sadie, enganchada sin remedio a Perdidos– y con la pequeña de la familia –Charlotte–, quien aporta el necesario sentido común desde su mirada infantil e inocente. Y todo ello sin olvidar a sus padres, dos figuras ausentes en sus vidas e incapaces de demostrar sus verdaderos sentimientos hacia ellos –el padre de él, Larry, es una sanguijuela con problemas económicos; el padre de ella, Oliver, es un extraño incluso para su propia hija–.

La -aparentemente- idílica familia de 'Si fuera fácil'
La -aparentemente- idílica familia de ‘Si fuera fácil’

No hay duda que Judd Apatow acierta en su modo de afrontar la confección de la película: una vez más se ha rodeado de amigos para el rodaje –tanto Paul Rudd como Jason Segel son dos de sus cómplices habituales–, pero en esta ocasión el ambiente era más familiar que nunca, con su esposa y sus hijas como protagonistas –Leslie Mann, Maude y Iris Apatow–; así es más fácil trabajar porque todo fluye con naturalidad, y el resultado es una deliciosa comedia generacional con cierto regusto amargo sobre el paso del tiempo y la ineludible necesidad de aceptar la realidad, por muy cruda que sea esta, una película con el sello habitual de Apatow que ejemplifica su forma de entender la vida, realizada con su inconfundible sentido del humor, siempre eficaz y con el que arranca carcajadas a partir de diálogos ingeniosos, malentendidos grotescos y situaciones absurdas (no se pierdan la reunión del matrimonio con la directora del instituto y la madre de un chaval, puro despropósito), a la vez que refleja la contradicción existente en la sociedad del siglo XXI, en la cual vivimos rodeados de aparatos tecnológicos que nos facilitan conversar con cualquiera, por lejos que se encuentre, mientras somos incapaces de comunicarnos con nuestros seres más cercanos.

Título: Si fuera fácil
Director: Judd Apatow
Intérpretes: Paul Rudd, Leslie Mann, Maude Apatow, Iris Apatow, Lena Dunham, Jason Segel, Megan Fox, Chris O’Dowd, Melissa McCarthy, Charlyne Yi, John Lithgow, Albert Brooks, Ryan Lee, Annie Mumolo, Wyatt Russell
Guión: Judd Apatow
Año: 2012
Duración: 134 minutos

____________________
Escrito por: Robert Martínez Colomé

Novetat discogràfica: La figura del buit, d’El Petit de Cal Eril

La figura del buit

Joan Pons debutava l’any 2009 amb I les sargantanes al sol, el seu primer disc sota el nom d’El Petit de Cal Eril que esdevenia una proposta a mig camí entre el folk i la cançó popular, una sorpresa agradable en el panorama musical català que es refermava més tard amb Vol i dol (2010), un treball intimista i transcendent que mantenia el difícil equilibri entre la nostàlgia i l’optimisme. Ara, El Petit de Cal Eril estrena el seu tercer àlbum, La figura del buit, 17 cançons convertides en tot un festival vitalista que la crítica especialitzada ja ha rebut amb gran entusiasme.

Tots els detalls d’aquest disc han passat el filtre meticulós de Pons, qui no només s’ha encarregat de la música i les lletres de tots els temes (tan sols La fi no és del tot original, ja que està inspirat en el conte homònim de Pere Calders), sinó que també ha triat la portada de l’LP (decidida abans de confeccionar el disc, i pensada per a una edició doble en vinil), on veiem les terrasses de l’Hotel Can Pamplona de Vic com si fossin nou vinyetes ocupades per persones en actituds estranyes i en què descobrirem fins i tot un fantasma. Així, el músic català es va tancar al seu teatre de Guissona entre el mes de novembre de 2012 i gener del 2013 per a enregistrar aquest àlbum inclassificable i polièdric en què podrem gaudir de la seva proposta arrelada en el folk rural amb pinzellades britpop, country, jazz, vents inspirats en el soul de la Motown,…, i tot sota l’influx del seu humor subtil en cançons protagonitzades per personatges ben curiosos (a Lleida frega Fraga hi trobem un farmacèutic enganxat a l’Orfidal), entre les quals destaquen La figura del 8 (que obre el treball), Com un plom (on es mostra “capficat per no haver fet cap cançó en més de dos anys”), Gribi bestial o Amb tot (en què assegura que “Ningú ens traurà mai les ganes de riure”).

 

Joan Pons, en una imatge promocional
Joan Pons, en una imatge promocional

El més jove de ca l’Eril confessa sentir-se més influït pels seus amics músics que no pas per l’obra d’artistes menys propers, i La figura del buit n’és un bon exemple, un disc en què no hi podien faltar els seus habituals còmplices: Mau Boada (també en funcions de productor) i Joan Colomo, a més dels Mates Mates (a qui produeix el seu debut discogràfic) i l’Orchestra Fireluche, entre d’altres.

Pons insisteix en que els seus anhels professionals són ben senzills: “Només aspiro a fer cançons, gravar-les i tocar-les en directe”, i és per això que es mostra frisós per a presentar el seu nou treball en directe; tant és així que, només uns dies després de publicar La figura del buit, el músic de Guissona ja té previstos una sèrie de concerts amb què mostrar els temes nous als seus seguidors: Saragossa, Madrid, Múrcia, Alcoi, València i Castelló seran els escenaris on s’estrenaran les cançons del disc, rodatge suficient abans d’encarar quatre nits consecutives a la Sala Beckett de Barcelona (del 4 al 7 d’abril), una mini-gira en la qual El Petit de Cal Eril estrenarà nova banda, amb Artur Tort (hammond i rhodes), Ildefons Alonso (bateria) i Dani Comas (baix i guitarra tenor) acompanyant Joan Pons.

Títol: La figura del buit
Autor: El Petit de Cal Eril
Edició: Bankrobber
Data de publicació: Febrer 2013
Preu: 13,95 €
Més informació: https://www.facebook.com/elpetitdecaleril

Nova exposició: Jaume de Laiguana. Retrospectiva 1997-2012, al Palau Robert

laiguana700x70

“M’agrada extreure bellesa d’allò que, a priori, sembla que no se’n pugui treure”, afirma el barceloní Jaume de Laiguana quan parla de la seva feina, un artista exigent i perfeccionista que n’ha tingut prou amb poc més de quinze anys com a professional darrere la càmera per a convertir-se en el fotògraf de capçalera de models, músics, esportistes i actors d’arreu del món. La seva passió per la feina i la seva capacitat per a transformar qualsevol encàrrec en un delicat treball d’autor l’han fet guanyar una merescuda fama internacional i, ara, el Palau Robert de Barcelona ha decidit dedicar-li una àmplia retrospectiva en què permet descobrir al visitant una selecció de les imatges més destacades de la seva carrera, una exposició que el mateix protagonista va inaugurar el passat 28 de febrer envoltat dels seus amics més populars.

Jaume de Laiguana_01La seva és la història d’una casualitat: els inicis de De Laiguana van ser com a dissenyador gràfic, però un bon dia el fotògraf d’una sessió no es va presentar; en aquell instant calia prendre una decisió ràpidament, i ell no ho va dubtar, va agafar la càmera i va salvar la situació seguint només la seva intuïció ja que amb prou feines tenia unes nocions bàsiques de fotografia. D’aquesta manera va començar la seva carrera en una disciplina tan exigent com és la fotografia, un trajecte en què no ho ha tingut gens fàcil: encara recorda les moltes nits sense dormir per a construir personalment el set on l’endemà faria una de les seves sessions amb models de prestigi, consolidant el caràcter inquiet i perseverant que avala les seves produccions, en les quals hem d’incloure, a més de la fotografia, la realització de diversos espots i videoclips (seu és el controvertit vídeo Loca, de Shakira, rodat sense permís pels carrers de Barcelona).

Admirador de Helmut Newton, Peter Lindbergh i Gregory Crewdson, Jaume de Laiguana és poc amic del photoshop –tan sols l’utilitza si el client ho demana, i només per a esmenar petits detalls–; per a ell, el secret està en tenir cura de la il·luminació, saber triar l’escenari on realitzar les fotografies i conèixer bé el model per tal de buscar-ne els límits. Seguint aquest procés, De Laiguana ha immortalitzat, tant en blanc i negre com en color, cantants com LoquilloCarlos Segarra o Alejandro Sanz, actors com Hugh Laurie, Bruce Willis, Rossy de Palma –jugant perillosament amb unes tisores–, Elsa Pataky –mantenint l’equilibri damunt un sofà en una postura impossible–, directors de cinema com Álex de la Iglesia o Bigas Luna, esportistes com Lewis Hamilton –simulant estar dins el seu monoplaça– o els membres de la delegació espanyola que van participar als Jocs Olímpics de Pequín, i models com Martina Klein, Laura Sánchez –qui va haver de suportar la força de la pressió de l’aigua contra el seu cos– o Bimba Bosé –penjada d’unes anelles en una peixera d’aigua gelada en ple hivern–, i així fins a un total de 158 fotografies i diversos vídeos explicatius sobre la realització de les seves obres, un material que ha estat dividit en sis sèries en què l’artista reflexiona sobre el maltractament del medi ambient, el malbaratament de l’aigua, la protagonitzada pels esportistes que van anar a Pequín i inspirada en la Revolució Industrial, la recreació d’algunes escenes clàssiques del cinema de suspens, la del cinema espanyol i la realitzada per al “Perro verde”.

Jaume de Laiguana_02La retrospectiva presentada al Palau Robert finalitza amb el primer dels dotze treballs que formaran part de Workinprogress, una reflexió sobre els riscos laborals en diverses professions; per a denunciar aquests perills, De Laiguana realitzarà una sèrie de fotografies amb què explicarà una història concreta, un projecte que el mantindrà ocupat durant els pròxims dos anys. Aquesta primera sèrie està dedicada a la prostitució a les carreteres, i la protagonitza el model Jon Kortajarena.

Jaume de Laiguana. Retrospectiva 1997-2012 es podrà veure al Palau Robert de Barcelona fins al 26 de maig de 2013, de dilluns a dissabte, de 10:00 hores a 20:00 hores; diumenges i festius, de 10:00 hores a 14:30 hores. L’entrada és gratuïta.

Més informació: www.gencat.cat/probert/

Crítica cinematográfica: Siete psicópatas, de Martin McDonagh

Siete_psicopatas_00

El temor del creador a la página en blanco ha servido, paradójicamente, como inspiración a numerosos autores que han visto en esa situación angustiosa, en la alarmante falta de ideas, el origen perfecto para desarrollar una historia protagonizada por un escritor en apuros. En Siete psicópatas encontramos a un guionista con esos mismos problemas, Marty, a quien las musas han abandonado no sin antes regalarle un título que él mismo considera genial a pesar de no tener nada que ver con sus intenciones primigenias –esos asesinos no son los mejores aliados para realizar una historia pacifista–. Sin embargo, Marty no estará solo en esta empresa: Billy, su amigo del alma, un actor fracasado que gana unos dólares secuestrando a perros junto a Hans, intentará proporcionarle un buen argumento para que triunfe en la industria cinematográfica, al mismo tiempo que el grupo deberá escapar de Charlie, un gánster sanguinario que ha perdido a su pequeño Shih Tzu y hará cualquier cosa por recuperarlo.

Siete psicópatas es el segundo largometraje del dramaturgo angloirlandés Martin McDonagh (debutó en 2008 con Escondidos en Brujas, también protagonizado por Colin Farrell), una divertidísima comedia basada en el humor negro y la violencia desmesurada que se inicia como un homenaje a las películas con asesinos a sueldo, pero que muy pronto se transforma en una acertada reflexión sobre la violencia en el cine y los muchos tópicos que aparecen invariablemente en ese tipo de películas –desde la presencia de mujeres-florero como simples partenaires del protagonista a las inevitables localizaciones en el desierto, ideales para el cara a cara final de cualquier film sobre venganzas–, sin olvidar incluir referencias a las buddy-movies en las que la amistad prevalece por encima de cualquier dificultad –Billy ofrecerá la mejor historia a su amigo, y mostrará sus mejores intenciones al preocuparse por la afición de Marty a la bebida–. Y todo ello en un ejercicio malabarista de cine dentro del cine, con unos personajes que saltan de las páginas del guión para convertirse en una amenaza real a los protagonistas.

Colin Farrell, Sam Rockwell y Christopher Walken discuten en un fotograma de la película
Colin Farrell, Christopher Walken y Sam Rockwell discuten en un fotograma de la película

Así, McDonagh muestra cómo la violencia se puede transformar en diversión perversa en esta película juguetona pensada hábilmente para sorprender al espectador en todo momento –cuando el film corre el peligro de tomarse demasiado en serio a sí mismo, el director se saca un as en la manga para romper ese clima y provocar grandes carcajadas–, un excelente puzle en el que todo encaja con exquisita precisión, con unos diálogos brillantes herederos de Quentin Tarantino, situaciones salvajes en las que no faltan grandes dosis de sangre y un reparto eficaz en la difícil misión de no caer en la caricatura excesiva, encabezado por Colin Farrell y Sam Rockwell en los papeles protagonistas, y a quienes acompañan un inquietante Christopher Walken, un Woody Harrelson autoparódico y un melancólico Tom Waits siempre ensimismado en su inseparable conejo.

Título: Siete psicópatas
Director: Martin McDonagh
Intérpretes: Sam Rockwell, Colin Farrell, Abbie Cornish, Christopher Walken, Harry Dean Stanton, Kevin Corrigan, Woody Harrelson, Michael Pitt, Michael Stuhlbarg, Gabourey Sidibe, Zeljko Ivanek, Tom Waits, John Bishop, Olga Kurylenko, Christine Marzano
Guión: Martin McDonagh
Música: Carter Burwell
Año: 2012
Duración: 110 minutos

____________________
Escrito por: Robert Martínez Colomé

Novedad editorial: Bioko, de Marc Pastor

Bioko

En 2008 llegaba a nuestras librerías La mala dona, la segunda novela de un criminólogo de la sección científica de los Mossos d’Esquadra que ya apuntaba muy buenas maneras con su debut, Montecristo (2007); esa segunda incursión literaria recibió el premio Crímenes de Tinta y sirvió para consolidar a su responsable, Marc Pastor, en su faceta como escritor. Ahora aparece Bioko, la cuarta novela del autor catalán que tiene como protagonista a Moisés Corvo, uno de los comisarios que aparecían en La mala dona y que, en esta ocasión, ejerce de soldado en la isla de Fernando Poo de Guinea Ecuatorial, antigua colonia española de finales del siglo XIX, una historia en la que confluyen diversos géneros y que sirve para inaugurar una trilogía sobre viajes en el tiempo firmada por este escritor barcelonés.

El escritor Marc Pastor
El escritor barcelonés Marc Pastor

A finales del siglo XIX Moisés Corvo, un joven soldado destinado en el destacamento español del norte de África, es acusado de indisciplina, robo y traición, y por ello es trasladado a la isla de Fernando Poo, antigua Bioko. Incapaz de pasar desapercibido en su nuevo destino, Corvo continuará metiéndose en líos, al mismo tiempo que comprobará cómo una serie de extraños acontecimientos se suceden en el lugar y que bien podrían cambiar por completo el destino de la isla y de sus habitantes. Así, el joven buscará una explicación a esta situación, y por ello emprenderá una investigación con la que podría descubrir el misterio ancestral que oculta la isla.

A la hora de escribir sus libros, la máxima de Marc Pastor es hacerlo sobre aquello que a él, como lector, le gustaría leer, y quizás Bioko sea un buen ejemplo de ello, una divertida historia en la que combina géneros tan distintos como la novela negra, la histórica, la de aventuras y la fantástica. Tras un meticuloso proceso de documentación, Pastor nos invita a conocer el mundo de las colonias africanas del XIX, lugares lejanos y misteriosos que se le antojaban un magnífico material para un relato de ficción; la isla de Fernando Poo era, por entonces, una colonia penitenciaria bajo dominio español, un escenario ideal para mostrar de dónde surge la vocación policial de Moisés Corvo en el que será su primer caso.

Título: Bioko
Autor: Marc Pastor
Editorial: Planeta
Páginas: 448 páginas
Fecha de publicación: Marzo 2013
ISBN: 9788408112006
Precio: 19,90 €

Crítica teatral: La signatura 400, al Círcol Maldà

Signatura_400

Què hi ha darrere d’una bibliotecària? Què li passa pel cap? ¿Què opina de la seva feina? I dels usuaris que cada dia circulen pel seu “territori”? L’escriptora Sophie Divry es va plantejar totes aquestes qüestions, i d’aquest treball imaginari en va sortir La signatura 400, el text que estrena el Círcol Maldà amb Lluïsa Mallol –realment esplèndida– en la pell d’una dona que ha convertit el soterrani de la biblioteca municipal en què treballa en el seu refugi particular, un lloc on gairebé no hi entra la llum exterior i amb el qual manté una estranya relació, entre l’amor i l’odi, un espectacle de petit format molt ben rebut pel públic que ja ha vist aquesta delicada declaració d’amor als llibres que ens envolten a la sala del barri Gòtic barceloní.

Un dia més, la nostra soferta protagonista arriba ben d’hora a la biblioteca per a endreçar els llibres que van quedar damunt les taules la tarda abans. Avui, però, no serà un dia qualsevol: en encendre els llums descobrirà un lector que es va quedar adormit en la seva secció, la de geografia, un inesperat convidat que ella no deixarà escapar sense que l’ajudi en la seva tasca. Així, i mentre posen ordre al seu departament –la seva obsessió per l’ordre és malaltissa–, la dona compartirà les seves reflexions més íntimes amb aquell home silenciós, qui descobrirà una dona que parla amb passió de la seva feina, a la qual ha dedicat els millors anys de la seva vida, una lectora habitual de Maupassant i de Simone de Beauvoir que odia especialment els arquitectes, observadora silenciosa dels flirtejos que succeeixen en aquell soterrani, desencantada per no poder fer-se càrrec de les seves seccions preferides –la d’història i la de literatura– per enveges de les companyes, etc.

En el seu discurs, la bibliotecària assegura que “aquell qui està envoltat de llibres no està mai sol”, una afirmació que ella mateixa s’encarrega de desmuntar al mostrar la seva frustració en l’amor –va arribar a aquesta ciutat per un home que la va deixar per una enginyera nuclear, mentre que en l’actualitat està enamorada platònicament d’un historiador amb qui només ha parlat una vegada–, el seu desencís en sentir-se invisible a ulls dels altres, el dolor per haver dedicat els seus esforços als llibres i haver descuidat les seves relacions personals, la ràbia en veure com se li escapa la vida sense poder fer res per a evitar-ho i la sensació de ser només una presonera entaforada en aquell racó obscur.

Sota la direcció de Joan Peris, La signatura 400 es presenta com un monòleg atípic, més aviat podem definir-lo com un diàleg amb un interlocutor que no parla en cap moment –el lector, tot i ser sempre present–, un discurs que permet brillar, un cop més, Lluïsa Mallol, una magnífica actriu que aquí es transforma en una bibliotecària veterana amb certs impulsos obsessius-compulsius respecte a la correcta disposició de les coses, transitant amb desimboltura en estats d’ànim contradictoris: tan bon punt escridassa l’home com li prega que es quedi, tan aviat riu i s’il·lusiona amb el clatell del seu estimat Martin com plora en comprovar que mai podrà estar amb ell, aconseguint que l’espectador s’identifiqui amb el seu patiment. En escena, però, Mallol no està sola: Joan Gibert és l’usuari que ha passat la nit a la biblioteca, i té el difícil paper de donar la rèplica a la seva companya sense paraules; els seus gestos, les seves reaccions, esdevenen una feina silenciosa que ell realitza amb gran habilitat.

Enamorada de la literatura, Lluïsa Mallol va començar la carrera de Biblioteconomia i Documentació; anys més tard, l’actriu va descobrir aquest text de Sophie Divry sobre una bibliotecària que comparteix les seves frustracions amb el públic, un relat en què s’unien dues de les seves grans passions, els llibres i el teatre, i va decidir fer-ne l’adaptació i buscar un lloc on representar-la. El Círcol Maldà ha estat l’escollit per a instal·lar La signatura 400, un notable espectacle, entre l’humor, el drama i l’erudició, que no només reflexiona encertadament sobre el paper de la cultura en la societat actual –tan necessària malgrat els esforços d’alguns per a arraconar-la–: també parla de la solitud, de l’amor, del desamor, de la frustració pels somnis no aconseguits,… De la vida, en definitiva.

La signatura 400 es representarà al Círcol Maldà del 20 de febrer al 10 de març de 2013.

Autora: Sophie Divry
Traducció i adaptació: Lluïsa Mallol
Direcció: Joan Peris
Intèrprets: Lluïsa Mallol, Joan Gibert
Escenografia: Herminia Carulla
Vestuari: Antonio Belart
Perruqueria: Toni Santos
Disseny de llums: Daniel Gener
Disseny de so: Aurélie Raoût
Producció executiva: Cristina Raventós

Horaris: dimecres, dijous, divendres i dissabte a les 21:00 hores, i diumenge a les 19:00 hores
Preu: de 17 € a 22 €
Idioma: català
Durada: Una hora i deu minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé