Archivo de la etiqueta: Víctor Genestar

“L’esbudellador de Whitechapel” de la Companyia Dos Punts: Carn picada ben precintada

Els intestins d’una meuca donen molt de joc. Per ells circulen la disbauxada dissort, la satisfacció d’instints impacients i un cert romanticisme prosaic molt proper a la passió quotidiana.

En Jack els va treure a la llum fa més de cent anys mentre amagava sota la boira londinenca les seves mans orgulloses. I, aleshores, les dones de mala vida començaren a fer digestions pesades.

Ara el Teatre del Raval desemmascara la identitat de l’assassí escampant entre els espectadors bocabadats un espai escènic d’aire expressionista trepitjat amb certa sordidesa per cinc cantants que també actuen i ballen. I l’horror conseqüent al progrés i a l’ambició que l’accelera esdevenen el leitmotiv final.

L’esbudellador de Whitechapel” s’aboca al pou del drama musical i aconsegueix treure’n aigua potable per sadollar el nostre escepticisme malaltís, aquell que ens sol fer desconfiar de les propostes agosarades i que sovint multipliquem quan vénen d’artífexs desconeguts.

 

I és que aquest espectacle de Marga Parrilla i Oriol Estefanell és un exemple d’eficàcia teatral distingit per l’encís d’unes veus meravelloses. El repartiment és gairebé impecable amb la versatilitat vocal de Clara Altarriba (dolça i contundent); la potència de la gola de Víctor Genestar (apocat i temible); la sensibilitat musical de Mireia Casado (fràgil i ressentida); la tenacitat afinada de Mònica Portillo (serena i trasbalsada) i la claredat sonora de Roger Borrull (fred i ingenu). I si us heu fixat bé en els parèntesis que acabeu de deixar enrere i encara no heu perdut el senderi, us destacaré una altra de les virtuts del Misteri de Whitechapel: l’ambigüitat, que ho cobreix tot: des de la dualitat dels personatges fins a la transformació constant del decorat incloent-hi una trama fulletonesca però, alhora, inquietant: Què és més terrorífic, la por vers el desconegut o la manca d’escrúpols inherent a la cobdícia humana?

I parlaré també de la il·luminació: brillant, si és que aquí s’accepten els epítets. I de la direcció de l’equip artístic, notable perquè tot ell transmet un entusiasme de conjunt. I fins i tot la partitura i el llibret: elegant i amb moments d’inspirada intimitat com quan el fals triangle amorós executa amb precisió “Tu ets la peça clau”. A la rereguarda, es convoca un excés: la reiteració en les situacions dramàtiques per encabir més cançons. I un defecte: No jugar-se-la fins al final amb el “grand guignol” per por a ser foragitats del (Fals) Paradís de la Comercialitat.

Per Juan Marea

“L’esbudellador de Whitechapel” es representa al Teatre del Raval de Barcelona.
http://www.teatredelraval.com/

Crítica teatral: Davant l’Empire, al Teatre del Raval

Davant_Empire

Un jove coneix una noia a la Nova York més cosmopolita. ¿Una altra típica i ensucrada comèdia romàntica? Doncs no exactament: aquesta és només l’escena inicial de Davant l’Empire, la nova proposta del Teatre del Raval en què dos personatges sense gaire fortuna en l’amor es coneixen al terrat que tots dos comparteixen –un lloc privilegiat situat just al davant del famós edifici novaiorquès–, una delicada comèdia que reflexiona amb encert sobre l’amistat, les relacions sentimentals i la dificultat de fer realitat els propis somnis en aquesta gran ciutat –com en qualsevol altra– durant els anys cinquanta del segle XX.

Una nit més, en Bo passeja pel terrat de casa seva buscant la inspiració en companyia d’una copa de vi i la seva inseparable llibreta: ell és un escriptor carregat d’il·lusions que ha arribat a la ciutat somiant que un dia estrenarà una de les seves peces teatrals a Broadway. Aquella nit, però, no serà com qualsevol altra: coneixerà la veïna del pis del davant, la Jo, una perruquera que és tot candidesa i amb qui establirà una relació de confiança mútua; malgrat viure en una ciutat plena de gent, tots dos es troben molt sols i desorientats, i aquest encontre fortuït els permetrà explicar a algú els maldecaps que els turmenten, descobriran en l’altre el confident ideal amb qui compartir les frustracions a què els ha conduït la vida, tant si són laborals com sentimentals, converses que mantindran al mateix temps que observen i admiren l’Empire State –aleshores encara l’edifici més alt del món–, a qui convertiran en el símbol de les seves il·lusions compartides.

D’aquesta manera, i tot i que les seves opinions en qüestions d’amor són diametralment oposades –en Bo és bisexual i s’enamora amb envejable facilitat de qualsevol que es creua pel seu camí, mentre que la Jo somia viure feliç amb el seu amant, el Frank, malgrat que ell no s’ha plantejat mai deixar la seva dona–, entre ells dos s’establirà una complicitat especial que els farà dubtar sobre els seus principis; la màgia sobrevola l’ambient i no és fàcil controlar els sentiments, però ¿aconseguiran mantenir l’amistat i evitar enamorar-se l’un de l’altre, tal i com es van proposar el mateix dia en què es van conèixer? Només el temps ho dirà…

Mónica Aybar és l’encarregada de dirigir el text d’Octavi Egea, un muntatge que arriba a Barcelona avalat pels dos premis amb què ha estat guardonat –l’Ignasi Iglésias de l’Institut del Teatre i el Premi Popular de la 17a Mostra de Teatre de Barcelona– i que es caracteritza per tractar amb humor subtil els temes habituals dels relats romàntics. Així, el fil conductor de la funció són les trobades que tots dos mantindran al terrat durant més d’un any, temps en què compartiran amb l’espectador les seves alegries i les seves tristeses, rialles i plors, les bones notícies i les que no ho són tant, aquells moments que formen part de la història d’uns personatges que podríem ser nosaltres mateixos, un fragment de vida que es presenta al Teatre del Raval amb habilitat i elegància i en què cal destacar l’elecció d’una banda sonora excel·lent, amb grans títols del jazz i el swing del moment acompanyats de diverses falques publicitàries que ens permetran reviure aquella època daurada, un temps llunyà en què els grans noms de Hollywood presumien de ser fumadors empedreïts sense ser perseguits, mentre el masclisme no era impediment a l’hora de vendre una polidora…

Amb una bona acollida per part del públic, Davant l’Empire és un exemple de teatre ben elaborat, amb una notable història sustentada en dues excel·lents interpretacions –la química entre ells és evident: Marc Homs defensa amb èxit l’esperit bohemi i descarat del seu personatge, mentre que Míriam Tortosa està esplèndida com la ingènua Jo– i en què també destaca la magnífica feina d’escenografia –tan simple com efectiva, amb l’inoblidable skyline de la ciutat al fons, representat amb notable senzillesa– i vestuari –on no podien faltar aquells vestits emmidonats tan característics dels anys cinquanta–, un treball acurat que ens apropa a la ciutat que mai no dorm. I, per si tot això no fos prou al·licient, els seus responsables han decidit sortejar un viatge a Nova York entre els espectadors que aquests dies visitin la sala del Raval, així que, qui sap, potser ben aviat vostè també es trobarà davant l’Empire.

Davant l’Empire es representarà al Teatre del Raval del 4 d’abril al 28 d’abril de 2013.

Dramatúrgia: Octavi Egea
Direcció: Mónica Aybar
Intèrprets: Marc Homs, Míriam Tortosa
Escenografia: Pau Seguí, Adrià Pinar
Il·luminació i so: David Muñiz
Vestuari i caracterització: Víctor Genestar
Locució radiofònica: Miquel Bonet, Mónica Aybar
Grafisme: Víctor Genestar i Reactiva.cat
Fotografia: Paco Navarrete
Fotografia cartell: Víctor Genestar

Horaris: dijous, divendres i dissabte a les 21:00 hores, i diumenge a les 18:30 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: Una hora i trenta minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé