Aquesta crisi que ens mossega no vol deixar-nos anar. Som presa saborosa. Perquè li donem la raó gairebé en tot ficant-nos a la seva gola per voluntat pròpia. Això l’enforteix i mai no en té prou.
Entre queixalada i queixalada, el nostre esperit pot jugar a revifar-se una mica. La forma menys arriscada és mirar enrere. Particularment, aquells moments d’esplendor que no tots vam viure però que ens evadeixen integrant-nos en un passat glorificat.
Entre els anys vuitanta i començaments dels noranta, Dagoll Dagom era el més semblant a Broadway que ens atrevíem a somiar aquí. I amb FLOR DE NIT gairebé van aconseguir fer un musical amb personalitat pròpia. Perquè il·lustrava amb escreix la Barcelona del primer terç de segle XXI, subratllant la seva esquizofrènia cosmopolita: de dia, lluitadora compromesa amb la revolució anarquista; de dia, desflorida per la frivolitat del seu procaç Paral·lel.
Ara, l’Almeria Teatre recupera aquest melodrama històric i mira d’encapsular-lo en un format minimalista potenciant el seu vessant de recital. La maniobra resulta exitosa i el públic s’hi concentra. Heus ací la fórmula: un repartiment dinàmic que es mou a través d’un espectacle farcit de varietats per a tots els gustos i la nostàlgia d’allò nostre que tan bé ens va per intentar enfocar aquest present incert on no volem ancorar-nos.
Víctor Álvaro demostra tenir bon gust per a l’entreteniment escènic: Amb el seu producte, aconsegueix moments molt celebrats. Els més reeixits són aquells que aposten deliberadament pel cabaret i la revista: amb un mestre de cerimònies entregat I ple d’energia (oportú Frank Capdet), gaudim amb la sensibilitat d’un transformista encisador (versàtil Joan Vázquez) i la irresistible picardia d’una vedette de bec d’or i bacallà voraç (eixerida Gracia Fernández). El suport coreogràfic dels números musicals dóna volada al costumisme ranci de les estampetes: La presentació dels personatges com si es tractessin d’autòmates que van articulant-se o l’immovilisme escènic de la colla de burgesos brètols exemplifiquen cert estil.
La proposta falla, en canvi (com ja succeïa en la versió originària de Joan Lluís Bozzo), a l’hora d’explicar el triangle amorós tràgic: ni els actors aporten profunditat dramàtica (una Beth Rodergas massa estrident, un Jorge Velasco amb poca autoritat, un Lluís Canet molt sobreactuat) ni els seus personatges estan ben cosits (en Reynals es mostra més com a atleta que com a dandi il·lustre; en Quimet es comporta com un clown quan canta i balla perdent la seva fúria sindicalista). Tampoc no ajuda el fet que Álvaro hagi mantingut pràcticament la totalitat de la dramatúrgia original: D’aquesta manera, el xou acaba sent inacabable i alguns dels seus moments estel·lars passen desapercebuts. Però la delicadesa de Bealia Guerra ajusta en part el desequilibri mentre seguim embadalits la seva elegància escènica quan passa del tango a la copla, del líric a l’extravagància.
Per Juan Marea
FLOR DE NIT es representa a l’Almeria Teatre fins al’1 de febrer.
http://www.almeriateatre.com/temporada06/flordenit.htm