Archivo de la etiqueta: comedia

Teatro

Crítica teatral: Res no tornarà a ser com abans, a La Villarroel

1 comentario

Una cita de John Cassavetes expressa perfectament quina és la pretensió del darrer muntatge de La Villarroel: “La meva ment té un objectiu, només m’interessa això: l’amor i la falta d’amor”. Amor i desamor, doncs, autèntics motors de la vida, són els ingredients principals de Res no tornarà a ser com abans, l’obra que es va estrenar el passat 17 de gener amb una magnífica acollida que fa pensar en aquest com un nou èxit per a la sala de l’Eixample.

Carol López presenta aquí dos matrimonis que s’acosten perillosament a la frontera dels 40 anys. Tots dos pateixen una crisi de parella: Dolo i Andrés en són plenament conscients, mentre que Olalla i Andrew neguen l’evidència i continuen fingint que formen un matrimoni modèlic i sense fissures, al mateix temps que busquen consol en braços d’altres. Els quatre visiten un terapeuta –sessions enregistrades que ens mostrarà un monitor– per a salvar els seus matrimonis del naufragi però, possiblement, la reacció arriba massa tard per a alguns.

Fidel al seu estil marcadament cinematogràfic –aquí la intenció és fer una mena de documental per a mostrar la intimitat dels personatges–, López signa una comèdia urbana amb pòsit agredolç sobre el desengany generacional i la crisi de parella, una història que en tot moment destil·la autenticitat, on les confidències entre amics i els conflictes matrimonials són els protagonistes, i en què els homes pateixen una preocupant síndrome de Peter Pan sense adonar-se (sobretot Andrew, incapaç de triar ell mateix el seu camí) que créixer significa prendre les pròpies decisions.

El principal secret de Res no tornarà a ser com abans està en el seu text brillant, basat en un argument tan original com ho pot ser la vida mateixa i trufat de rèpliques enginyoses, uns diàlegs que la directora va polir en consens amb els intèrprets, en un treball en equip marca de la casa. El resultat és una comèdia intel·ligent sense gags estridents ni artificis innecessaris que s’expressa amb la naturalitat del carrer, en el bilingüisme (en aquest cas al català i castellà també s’hi incorpora l’anglès d’Andrew) que ja és habitual en els muntatges de Carol López.

La tria dels protagonistes és l’altre gran encert de l’obra, tots ells amb unes excel·lents actuacions. Els quatre actors mantenen els seus noms reals, probablement perquè cadascun d’ells aporta una mica del seu propi jo als personatges, i això fa que la història encara desprengui una major sinceritat. Així, Olalla Moreno i Andrew Tarbet donen vida a un matrimoni burgés que no és conscient de la crisi que els afecta, ella més preocupada del què diran que del que fa ell, tot un immadur egoista, mentre que Dolo Beltrán –el seu retorn als escenaris teatrals és una molt bona notícia, sis anys després– i Andrés Herrera –aquest amb una extraordinària actuació que es guanya el favor del públic amb la seva comicitat: aquí és un home senzill que té cura dels petits detalls per mantenir viva la flama de l’amor– formen una parella de barri amb molts dubtes però amb la certesa que encara s’estimen.

Aquest és un muntatge de factura impecable (amb una cuidada escenografia que divideix l’escenari en quatre àmbits, i una banda sonora deliciosa amb constants referències jazzístiques) signat per una directora que està en molt bona forma creativa i amb uns actors fantàstics, una història reveladora que ens descobrirà una evidència: ens fem grans sense poder-ho evitar, així que des del mateix instant en què acceptem aquesta premissa i deixem de perpetuar la nostra joventut, res no tornarà a ser com abans.

Res no tornarà a ser com abans es representarà a La Villarroel del 14 de gener al 11 de març de 2012.

Intèrprets: Dolo Beltrán, Andrés Herrera, Olalla Moreno i Andrew Tarbet
Amb la col·laboració de: Paul Berrondo
Dramatúrgia i direcció: Carol López
Escenografia: cube.bz.
Vestuari: Myriam Ibáñez
Il·luminació: Jaume Ventura
Espai sonor: Damien Bazin
Maquillatge: Toni Santos
Perruqueria: Pelukim
Vídeo: Focus Audiovisuals

Horaris: dimarts, dimecres i dijous, a les 21:00 hores; divendres a les 21:30 hores; dissabte a les 18:30 hores i a les 21:00 hores; diumenge a les 18:30 hores
Preu: de dimarts a dijous, 22 €; de divendres a diumenge, 26 €
Idioma: català
Durada: una hora i quinze minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Cine

Estreno cinematográfico: Una boda de muerte, de Stephan Elliott

Deja un comentario

El próximo 5 de enero se estrena en las pantallas de nuestro país Una boda de muerte, la historia de unas nupcias que resultarán menos idílicas de lo que los ilusionados novios habían planificado, una comedia dirigida por Stephan Elliott y protagonizada por Xavier Samuel y Laura Brent. 

Fotograma de la película

David y Mia han tomado una decisión importante: casarse. Y lo harán en un pequeño pueblo del interior de Australia, lugar del que son originarios los padres de ella. Así David, un joven inglés, viaja hasta allí acompañado de sus tres amigos del alma, Luke, Tom y Graham, los cuatro dispuestos a que la ceremonia sea todo un éxito. Sin embargo el desmadre al que los padrinos someterán al novio en su despedida de soltero pondrá en peligro la celebración de la boda.

Dirigida por Stephan Elliott (Una familia con clase), Una boda de muerte muestra con humor los entresijos de una boda a la que acuden unos extraños invitados, una película que cuenta con Xavier Samuel (Anonymous) y Laura Brent (Las crónicas de Narnia: La travesía del viajero del alba) en los papeles principales, acompañados por Kris Marshall (Love Actually), Rebel Wilson (Small Apartments), Kevin Bishop (Irina Palm), Steve Le Marquand (Límite vertical) y Tim Draxl (A contracorriente), y que además significa el regreso a las pantallas cinematográficas de Olivia Newton-John (Grease).

Una boda de muerte se estrenará en nuestros cines el 5 de enero de 2012.

Título: Una boda de muerte
Título original: A few best men
Género: Comedia
Nacionalidad: Australia, Reino Unido
Año: 2011
Duración: 92 minutos
Director: Stephan Elliott
Guión: Dean Craig
Intérpretes: Olivia Newton-John, Xavier Samuel, Kris Marshall, Rebel Wilson, Laura Brent, Kevin Bishop, Steve Le Marquand, Tim Draxl, Margaux Harris, Matt Butcher, Geordie Robinson, Jonathan Biggins

Teatro

Crítica teatral: Dos punkis i un Vespino, al Teatre Gaudí de Barcelona

Deja un comentario

S’apropa la Nit de Nadal, un esdeveniment en què és gairebé obligat sopar en família, en un ambient de concòrdia i sense tenir en compte les discrepàncies entre cunyats, germans, etc. que durant l’any els han separat sense remei. Però no tothom viurà aquesta nit en pau i harmonia: alguns fugiran dels multitudinaris banquets per celebrar l’ocasió d’una manera diferent, tal i com ens proposa Dos punkis i un Vespino al Teatre Gaudí de Barcelona, una història nadalenca en què quatre personatges sense gairebé res en comú es veuran obligats a entendre’s durant aquesta freda nit de desembre.

En una benzinera, perduda enmig del no-res, l’empleat del torn nocturn dorm damunt del mostrador sense sospitar que aquella no serà la nit plàcida que anuncien les nadales. La seva tranquil·litat es veu interrompuda quan dos punkis entren a l’establiment amb la intenció de passar-hi la nit, ja que la Vespino en què viatjaven no ha suportat la duresa del trajecte –ni el pas dels anys– i els ha abandonat abans d’arribar a la ciutat. L’enfrontament entre els dos joves i el gasoliner, que no vol problemes amb els seus superiors, anirà en augment fins l’aparició d’una noia que, plorosa, també buscarà refugi a la benzinera.

Original i divertida, a estones vodevilesca, Dos punkis i un Vespino presenta un conte de Nadal allunyat dels clixés habituals, amb un text intel·ligent que qüestiona la felicitat, sovint irreal, que sembla imprescindible en aquestes dates; l’obra demostra que a la Nit de Nadal també podem trobar personatges solitaris, sense fortuna ni cap mena d’esperit nadalenc. Pels quatre joves aquesta és una nit com qualsevol altra, fins i tot l’empleat de la benzinera, el més assenyat de tots, es resisteix a ajudar els dos punkis, vençut per la por i superat pels esdeveniments, oblidant la solidaritat característica d’aquests dies. A més l’obra serveix per criticar la hipocresia d’una part de la societat, en aquest cas la família de Carol, quan arriba la Nit de Nadal, moment en què l’important és la unitat familiar, i per això no entenen la irada reacció de la noia envers el seu promès.

Marilia Samper i Llàtzer Garcia, els autors del text, també posen de manifest les diverses formes d’encarar la vida d’aquests personatges: per un costat estan els dos punkis que viuen al marge del capitalisme, lluny dels convencionalismes, són uns nòmades del segle XXI, nihilistes de vida lliure sense obligacions ni lligams i que només accepten el lema de l’originari moviment punk: “no hi ha futur”; d’altra banda, i amb una vida diametralment oposada a la dels dos germans, trobem el gasoliner, un personatge sotmès al sistema, pusil·lànime, amb una existència marcada per la por fins que coneix els dos joves i la seva manera de viure sense complexes. Així Samper i Garcia utilitzen el conflicte entre aquests dos estils de vida per muntar algunes de les escenes més còmiques de la funció.

Javier Beltrán (Ray) i Oriol Casals (Jota) són els punkis del títol, dos esperits lliures que només es tenen l’un a l’altre –bé, i la seva vella Vespino– i que s’esforcen en demostrar, al món i a ells mateixos, que es pot viure d’una altra manera: Beltrán exerceix de líder, és el germà gran i les coses es fan com ell decideix, mentre que Casals –amb un magnífic talent per la màgia– el segueix amb fidelitat i admiració, i fins aquella nit no qüestiona cap de les decisions d’en Ray. Muguet Franc és Carol, la noia fràgil i desorientada que, ofegada per la pressió familiar, fuig de casa sense tenir clar quina direcció prendre. Però és Xavi Francès el veritable triomfador de l’obra, ell és el gasoliner gris, anònim i una mica babau, que protagonitza les escenes més agraïdes i hilarants, com la seva defensa aferrissada del bitterkas –senzillament magistral– o la declamació del poema de Nadal que recita amb la il·lusió pròpia d’un nen.

Avalada pel premi al millor projecte d’escenificació de l’Institut del Teatre 2010, Dos punkis i un Vespino és una excel·lent proposta per escalfar motors de cara a les festes nadalenques, una esbojarrada representació que provocarà els riures del públic més seriós i que està especialment recomanada per als espectadors que vulguin assistir a una Nit de Nadal gens habitual.

Dos punkis i un Vespino es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona del 10 de novembre de 2011 al 15 de gener de 2012.

Dramatúrgia: Marilia Samper i Llàtzer Garcia
Direcció: Marilia Samper
Intèrprets: Javier Beltrán, Oriol Casals, Muguet Franc i Xavi Francès
Companyia: La Brava
Escenografia: Enric Planas
Vestuari: Gimena González Busch
Il·luminació: Jordi Berch
Fotografies: Alba Lajarin
Producció: Xevi Gómez

Horaris: de dijous a dissabte a les 21:00 hores i diumenge a les 20:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: una hora i quinze minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

 

Teatro

Crítica teatral: El Apagón (Black Comedy) en el teatre Condal.

1 comentario


El Teatre Condal estrenó el pasado 30 de noviembre El apagón, una de las grandes comedias vodevilescas del teatro inglés del siglo pasado escrita por Peter Shaffer, dirigida por Yllana e interpretada por Gabino Diego, Eva Santolaria, Aurora Sánchez, Diego Molero, Paco Churruca, Ramón Merlo, Ana Arias y Ledicia Sola.

Brindsley (Gabino Diego) es un joven escultor prometido con Carol (Eva Santolaria). Esta noche es especial para él pues vendrá a su estudio un reputado coleccionista de arte interesado en su obra. Además conocerá, mal que le pese, al padre de su novia. Para impresionarlos a ambos la feliz pareja ha tomado prestados los muebles y las obras de arte de un vecino que está de viaje, con la intención de devolverlas una vez finalizada la velada. Por desgracia un inesperado apagón lo trastocará todo y puede que arroje una nueva luz a su vida.

El apagón tiene un arranque visual muy original que se mantiene durante toda la función: la acción da inicio con el escenario a oscuras, mientras que los actores (Diego y Santolaria) de desplazan y actúan sobre él sin aparentes problemas. Cuando se produzca el apagón se encenderá la iluminación del escenario para el público, y al mismo tiempo desaparecerá en la trama teatral. Si bien nosotros podremos ver perfectamente que está pasando en cualquier momento, los actores estarán a oscuras y nos convertiremos en auténticos voyeurs de situaciones y comportamientos normalmente escondidos a la luz del día.

Una buena idea que hace que de verdad se sienta el apagón. El espectador observa como se mueven torpemente los protagonistas en la “oscuridad”. Una situación difícil que obliga a los intérpretes a moverse por la casa tropezando y (supuestamente) sin verse. Esto último consiguen transmitirlo los actores con un gran esfuerzo interpretativo y no pudiendo fijar la mirada en sus interlocutores cuando hablan entre ellos porque, claro, no se ven.

El apagón no deja de ser la típica comedia de enredos. Un vodevil a la vieja usanza aunque aquí las puertas han sido sustituidas por las idas y venidas de la luz, gracias a la presencia de mecheros y linternas. El versátil escenario de la obra recuerda una de las páginas del comic “13 Rue del Percerbe” del genial Ibáñez, pues nos muestra de una forma muy similar la casa de la pareja, en donde podemos ver el comedor, la cocina, el lavabo, el dormitorio y la azotea, todo en el mismo decorado. Una buena y aprovechada escenografía a la que se le saca mucho partido y en la que acabarán sucediéndose escenas simultaneas, que entrelazadas, provocan la risa del espectador. En eso consiste en parte un buen vodevil, en acción desmadrada y equívocos constantes. y El apagón los tiene.

Gabino Diego interpreta al sempiterno joven simpático con salidas a lo Woody Allen, que hará malabares para ir arreglando los continuos problemas y líos que se sucederán durante el apagón y que pueden acabar con su carrera e incluso con su pareja. En este aspecto destacan los esfuerzos que Brindsley (Diego) tendrá que realizar “a oscuras” para devolver los muebles “tomados prestados” a su vecino tras la vuelta prematura del mismo. Eva Santolaria es también ya una veterana (y joven) actriz y se nota. Sabe cambiar a diferentes registros y estados emocionales muy rápidamente, de dulce y melosa, a enérgica, a furiosa, y a histérica como si nada. Una actuación que recuerda su papel en la longeva serie de televisión Siete vidas. Ellos son los dos pilares de la función, pero en toda comedia que se precie los papeles secundarios son importantes y en ésta destacan por sus muy buenas interpretaciones. Diego Molero esta soberbio en su papel de Harold, el vecino algo amanerado y coleccionista de antigüedades, al igual que Aurora Sánchez, la metomentoda y atrevida vecina Miss Furnival, una mujer faltada de amor, que provocará no pocas risas a lo largo de la noche y que nos enseñará como podemos llegar a compórtanos cuando nadie nos ve, sobre todo si nos dejamos llevar por los “divertidos” estragos del alcohol. Para añadir más tensión tenemos al padre de la novia, un severo Paco Churruca que encarna a un estricto y malhumorado coronel. A ellos se suma el pobre operario de la compañía eléctrica enviado para solucionar el apagón, que se ve arrastrado por los acontecimientos y al que da vida Ramón Merlo. En la última media hora la entrada de Clea (Ana Arias), la antigua novia de Brindsley, brillará y destacará con luz propia en esta oscuridad.

La obra se cierra con un tinte algo surrealista y es que a Gabino Diego no se le puede dar una guitarra… Aunque El apagón sea una comedia nos permite darnos cuenta de que, si bien un apagón es triste, a veces lo necesitamos para que nuestras vidas cambien.

——————————————————–
“El apagón (Black Comedy)” se representa en el teatro Condal del 23 de noviembre de 2011 al 8 de enero de 2012.

Autor: Peter Shaffer
Dirección: Yllana (Joseph O’Curneen)
Adaptación: Joseph O’Curneen y Luis Colomina
Reparto: Gabino Diego, Eva Santolaria, Aurora Sánchez, Diego Molero, Paco Churruca, Ramón Merlo, Ana Arias y Ledicia Sola
Escenografía: Anna Tusell
Vestuario: Anna Tusell y Felype R. de Lima
Iluminación: Juanjo Llorens
Producción ejecutiva: Verteatro y Smedia

Horarios: miércoles a las 21:00 horas; jueves a las 18:00 y a las 21:00 horas; viernes a las 21:00 horas; sábados a las 18:30 y a las 21:00 horas y domingos y festivos a las 18:30 horas.

FUNCIONES ESPECIALES:

6 de diciembre a las 18.30 horas
8 de diciembre a las 18.30 y a las 21.00 horas
22 de diciembre a las 21.00 horas

FUNCIONES ESPECIALES NAVIDAD:

24 de diciembre no hay función
25 de diciembre a las 18.30 y a las 21.00 horas
26 de diciembre a las 18.30 y a las 21.00 horas
29 de diciembre a las 21.00 horas
31 de diciembre a las 22.00 horas
3 de enero a las 21.00 horas
5 de enero no hay función
6 de enero a las 18.30 y a las 21.00 horas

Precios: miércoles y jueves 25 €; viernes, sábado, domingo y festivos 29 €.

PRECIOS ESPECIALES NAVIDAD:

25 de diciembre, 34 €
26 de diciembre, 34 €
31 de diciembre, 42 €
1 de enero, 34 €
———————————–

Escrito por: Taradete

Cine

Estreno cinematográfico: La fuente de las mujeres, de Radu Mihaileanu

Deja un comentario

 

El próximo 9 de diciembre se estrena en las pantallas de nuestro país La fuente de las mujeres, la historia de unas mujeres que intentarán cambiar una de las tradiciones de su pueblo, una película que se presentó en el pasado Festival de Cannes, dirigida por Radu Mihaileanu y protagonizada por Leila Bekhti y Hafsia Herzi.

Fotograma de la película

Las mujeres de una pequeña población, situada entre el norte de África y Oriente Medio, llevan años resignadas a aceptar la tradición que las obliga a buscar el agua a una fuente que nace en lo alto de una montaña. Sin embargo Leila, una de las jóvenes que, día a día, realiza ese trayecto, decide convencer al resto de mujeres para hacer una huelga muy especial: se negaran a mantener relaciones sexuales hasta que los hombres colaboren en el traslado del agua hasta la aldea.

Radu Mihaileanu (El concierto) es el director de La fuente de las mujeres, un relato sobre cómo las mujeres pretenden resolver una situación injusta, una comedia que protagonizan Leila Bekhti (Tout ce qui brille), Hafsia Herzi (Cuscús), Biyouna (Delice Paloma), Sabrina Ouazani (De dioses y hombres), Saleh Bakri (La sal de este mar), Hiam Abbass (Paradise Now) y Mohamed Majd (El largo viaje).

La fuente de las mujeres se estrenará en nuestros cines el 9 de diciembre de 2011.

Título: La fuente de las mujeres
Título original: La source des femmes
Género: Comedia, Drama
Nacionalidad: Bélgica, Italia, Francia
Año: 2011
Duración: 135 minutos
Director: Radu Mihaileanu
Guión: Alain-Michel Blanc, Radu Mihaileanu
Intérpretes: Leila Bekhti, Hafsia Herzi, Biyouna, Sabrina Ouazani, Saleh Bakri, Hiam Abbass, Mohamed Majd, Amal Atrach

Teatro

Crítica teatral: Els 39 esglaons al Club Capitol

Deja un comentario


Cada cop és més habitual trobar actors famosos per les seves intervencions televisives en el repartiment d’una obra teatral, una opció que generalment és garantia de teatres plens. Així no és d’estranyar que en l’estrena, el passat 7 de novembre, d’Els 39 esglaons fos realment complicat trobar seients buits a la platea del Club Capitol per veure aquesta proposta imaginativa que barreja l’argument clàssic de les novel·les d’espies amb l’humor anglès i que protagonitzen quatre conegudíssims intèrprets.

El Club Capitol ens planteja un interessant viatge: anem al Londres de l’any 1935, on trobarem Richard Hannay, un dandi aventurer que, avorrit a la ciutat, decideix anar al teatre sense imaginar que aquesta decisió li canviarà la vida. Allí coneixerà Annabella, una autèntica femme fatale que li proposarà acabar la nit al pis d’ell; a l’apartament, però, la dona és assassinada, víctima d’una conspiració d’espies. Així Hannay es veurà obligat a fugir cap a Edimburg, on buscarà l’únic home que, segons Annabella, el podrà ajudar a resoldre la situació. Però no li resultarà gens fàcil sobreviure…

L’obra Els 39 esglaons que ara estrena el Club Capitol està basada en l’adaptació humorística que va signar Patrick Barlow, l’any 2006, de la pel·lícula d’Alfred Hitchcock The 39 steps (versió cinematogràfica d’un llibre de John Buchan, publicat l’any 1914). Per tant, és inevitable referir-se a la novel·la original i als anys en què va ser escrita, època convulsa anterior a la guerra, per trobar sentit a l’argument d’Els 39 esglaons: l’eterna lluita entre bons i dolents, aliats i alemanys, en constant conflicte per esbrinar els secrets de l’enemic utilitzant espies per aconseguir-ho.

El resultat, doncs, és una obra que barreja les històries d’espies que tant ens han fet somiar amb l’humor anglès (en aquest cas la balança s’inclina a favor dels riures en detriment de la intriga), i és en aquest punt quan entren en escena els quatre actors protagonistes: no descobrirem ara el talent de Jordi Ríos, Mireia Portas i David Olivares, tots ells amb anys d’experiència interpretant personatges humorístics, un excel·lent trio que es va multiplicant en diversos personatges (en l’hora i mitja que dura l’espectacle fan tots els papers del film, gairebé 100 personatges) a qui s’ha sumat un fantàstic Abel Folk com l’aventurer que ha d’escapar de la policia i, en la seva fugida, no pot evitar que el seu encant natural captivi totes les dones que es va trobant.

Els moments més destacats d’Els 39 esglaons són, indubtablement, aquells que protagonitzen Ríos i Olivares, instants en què només amb un simple intercanvi de barrets passen a interpretar un paper diferent, unes actuacions esquizofrèniques que els permeten exercir de policia i, tot seguit, de venedor de diaris o de viatger del tren, escenes que potencien la capacitat gestual dels actors, pura comicitat que farà les delícies de tots els espectadors.

En Els 39 esglaons és important, també, la imaginació del públic ja que no existeix una escenografia fixa, i els elements disposats poden tenir funcions diferents a les habituals (una maleta pot servir per guardar-hi roba, però també com a seient de tren); a fi d’estimular aquesta imaginació s’inclouen les ombres xineses creades per Sergi Buka, imatges que ajudaran els espectadors a seguir la història (fins i tot amb una fugaç aparició del mateix Hitchcock).

En canvi les llacunes de l’obra s’observen en la impossibilitat de mantenir, constantment, el trepidant ritme que precisa l’acció; d’aquesta manera els gags més divertits contrasten en excés amb escenes menys afortunades. A més, pretendre conservar els mateixos escenaris de la pel•lícula és un error, ja que obliga els actors a fer un esforç extra, entrant i sortint a gran velocitat amb els elements necessaris per cada instant, i això els fa perdre credibilitat. Tampoc convencen els gags propis de teatre dins del teatre, com quan un dels actors atura una escena clau per interpel·lar els seus companys, un recurs que trenca innecessàriament la màgia de l’obra i desconcerta l’espectador.

Els 39 esglaons és, en definitiva, una obra benintencionada, amb alguns moments brillants, però segurament llastrada per voler encabir-hi tots els elements de la pel•lícula, un resultat que deixa insatisfet el públic, que en sortirà amb la sensació d’haver passat una estona agradable però no tan extraordinària com a priori esperava.

Els 39 esglaons es podrà veure al Club Capitol fins al 26 de febrer de 2012.

Autor: John Buchan i Alfred Hitchcock
Versió catalana i direcció: Abel Folk
Basada en l’adaptació teatral de Patrick Barlow
Intèrprets: Jordi Ríos, Mireia Portas, David Olivares i Abel Folk
Adaptació escenogràfica i vestuari: Montse Amenós
Il•luminació: Jaume Ventura
Ombres: Sergi Buka
Banda sonora: Jordi Bonet
Caracterització: Toni Santos

Idioma: català
Durada: 1 hora i 30 minuts
Horaris: de dimecres a divendres a les 21:00 hores; dissabte a les 18:00 hores i a les 21:00 hores; diumenge a les 18:00 hores
Preu: 22 € i 28 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Teatro

Crítica teatral: Entrevista amb un vampir que al final va resultar que potser no ho era tant, de Paco Mir

Deja un comentario

A finals dels anys 70 l’escriptora Anne Rice va publicar una novel·la titulada Entrevista amb un vampir, una crònica gòtica que va adquirir una gran popularitat gràcies a la versió cinematogràfica que en va fer Hollywood, estrenada l’any 1994. Els relats enfrontant una periodista i un vampir, però, no han de ser necessàriament foscos i tenebrosos, i demostrar això és el que pretén el Versus Teatre amb el seu nou espectacle: Entrevista amb un vampir, una història que té un subtítol –que al final va resultar que potser no ho era tant– prou indicatiu del caràcter humorístic que ofereix aquesta obra de teatre.

La companyia Grappa Teatre s’ha associat amb el tricicle Paco Mir per realitzar aquest muntatge amb el vampirisme com a motiu principal; així, el petit escenari del Versus Teatre ha estat transformat en el plató on es grava l’emissió del programa Mysteryus, un d’aquells espais televisius que tant han triomfat en els darrers anys, centrat en la investigació dels fenòmens paranormals. Al capdavant del programa hi ha la famosa Maria Pau Palau, una presumptuosa periodista que, uns dies abans, va escandalitzar els seus seguidors al publicar un article negant l’existència dels anomenats vampirs, una opinió polèmica que el convidat del programa –el senyor Joan Taboada– intentarà rebatre amb un argument contundent: ell mateix és un vampir i, com s’encarrega de deixar clar en la seva intervenció, ho és per vanitat, convertit en un ésser d’aquestes característiques pel mateix Johann Sebastian Bach al segle XVIII.

D’aquesta manera, i seguint l’estructura d’una típica entrevista televisiva, es van succeint, un darrere l’altre, una sèrie de gags que ens permetran conèixer la vida d’aquest excèntric personatge, una criatura de la nit que comparteix pis amb una dona-llop, que pot llegir els pensaments de les persones, que té la capacitat de transformar-se en ratpenat (això sí, només quan ell ho vol) i que ens demostrarà com n’estem, d’equivocats, quan pensem en els tòpics que envolten aquesta clàssica figura d’ultratomba, malgrat les sospites que sosté la presentadora sobre si el que explica aquest home és cert o tan sols es tracta d’un farsant.

Entrevista amb un vampir… és un espectacle senzill, de petit format, basat en l’única novel·la publicada per l’escriptora noruega Josephine P. Hey en la dècada dels anys trenta. Possiblement el públic espera assistir a una funció on l’humor negre sigui omnipresent, però no és així, ja que els seus responsables s’han decantat per un estil més aviat blanc, fins i tot una mica surrealista, que aprofita la confrontació de dos caràcters diametralment oposats per provocar el riure de l’espectador: per un costat, la incrèdula periodista que, amb les seves punyents preguntes, intenta descobrir la veritat; per altra banda, el senyor Taboada, un personatge pusil·lànime que, en tot moment, se sent atacat i humiliat per la senyora Palau, fent constants intents per abandonar el plató, però tornant sempre al seu seient. En aquest sentit, els permanents equívocs i les diferents situacions plantejades en l’espectacle recorden els enfrontaments pallasso llest-pallasso ximple que tantes vegades ens han fet riure amb anterioritat, i que aquí ho tornaran a fer, arribant a la conclusió que, sovint, ni el llest és tan espavilat ni el ximple és tan babau.

Damunt d’un escenari pràcticament buit (dues cadires i un panell galàctic), sense cap mena d’artifici, només hi trobarem dos actors, i per aquest motiu es fa imprescindible que existeixi una bona entesa entre ells, ja que l’èxit de la representació depèn exclusivament del seu treball, i, aquí, la complicitat entre tots dos resulta evident. Així, tant Teresa Ros com Gilbert Bosch fan una tasca excepcional defensant els seus personatges; Ros fa la feina fosca al realitzar les preguntes per intentar descobrir la veritable identitat del seu entrevistat, mentre que Bosch exerceix de simpàtic vampir, un paper agraït a qui l’actor assigna una actitud insegura que esdevé còmica cada cop que se sent ultratjat per la presentadora. A més Bosch treu molt profit de la seva capacitat gestual, un fet que ens fa pensar que hi ha tingut molt a veure la mà del director de l’obra, Paco Mir, un mestre en aquest sentit.

En definitiva, si voleu conèixer una de les figures més terrorífiques del cinema i la literatura dels darrers temps però des d’un punt de vista més divertit i menys sinistre, Entrevista amb un vampir… és la vostra obra, una magnífica ocasió per riure amb la manera com alguns defensen les seves insòlites creences, pensaments que, encara ara, conserven aquelles persones que no es perden els programes sobre inexplicables fenòmens, similars al Mysteryus.

«Entrevista amb un vampir que al final va resultar que potser no ho era tant» es podrà veure al Versus Teatre fins al 6 de novembre de 2011.

Autora: Josephine P. Hey
Adaptació: Paco Mir, Teresa Ros i Gilbert Bosch
Direcció: Paco Mir
Intèrprets: Teresa Ros, Gilbert Bosch
Espai escènic: Paula Bosch
Vestuari: Anna Güell
Disseny d’il·luminació: Àlex Felip
Tècnic d’il·luminació: Andriy Kravchyk
Tècnic de so: Montse Lila
Disseny gràfic: Masato Takagaki
Assessor esotèric: David Bosch

Idioma: català.
Durada: 1 hora i 15 minuts
Horaris: de dijous a dissabte a les 21:00 hores; diumenge a les 20:00 hores
Preu: 16 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Teatro

Crítica teatral: Salvem les balenes… i el meu matrimoni què?, en el SAT! Teatre.

Deja un comentario


El escenario del SAT! Teatre se ha transformado en el acogedor piso de Anna (Laura Sancho) y Lluís (Ramon Godino), un matrimonio que ronda los cuarenta y que es en apariencia perfecto, salvo por un detalle: la convivencia ha hecho que el entusiasmo del principio se marchite, ya no hay sorpresas, la pareja se conoce tanto que el uno sabe perfectamente cómo acabará la frase del otro. Ambos viven esta situación de forma diametralmente opuesta: a Lluís le gusta esa falta de improvisación, él es feliz con esa vida anodina, mientras que para Anna todo ello se está volviendo insostenible, ve de forma clara que su matrimonio empieza a tambalearse. Y es en esos instantes de duda en los que aparece Carme (Carme Contreras), la madre de Anna, empeñada en ser abuela a cualquier precio, hasta el punto de contratar a un stripper (Joan Sureda) que remate la faena, dando comienzo así a los enredos.

Salvem les balenes… i el meu matrimoni què?, la obra de teatro estrenada el pasado 21 de octubre en el SAT! Teatre, ahonda, en forma de comedia, en un tema tan delicado y a la vez tan de moda en los últimos tiempos: la crisis del amor, o qué hacer cuando la pasión en la pareja desaparece y deja paso a la rutina y el aburrimiento. El peculiar título alude a las mil y una situaciones que a menudo pretendemos solucionar, a pesar de que ello signifique descuidar aquellas cosas que son realmente importantes en nuestro día a día. Así, pues, Anna se olvidará de salvar imposibles para buscar una solución al desgaste de su relación.

El éxito de esta comedia radica en un sólido y divertido texto escrito por Ivan Campillo, aderezado con la inclusión de algunas conocidas canciones, quién es también el encargado de la dirección de la obra. Campillo imprime al espectáculo de cierto dinamismo, ayudado por una perfecta y cuidada iluminación, consiguiendo varias situaciones brillantes, como cuando integra en la representación las risas y aplausos del programa de televisión que en ese momento está viendo la pareja, o cuando la imaginación de Lluís lo atormenta en medio de la clase que está dando.

La mano de Campillo también se puede ver en la dirección de los actores, de quienes consigue magníficas actuaciones: Ramon Godino está fantástico en el papel de profesor gris y aburrido, sin ninguna pretensión en la vida; Laura Sancho está espléndida como la soñadora mujer que quiere poner solución a su desapasionado matrimonio; Joan Sureda cumple en el papel de técnico en persianas de día, stripper de noche; pero, quien consigue fascinar al público, arrancando gran parte de las risas con su papel de madre socarrona que se inmiscuye en la pareja, es Carme Contreras, cuya admirable vitalidad se impone al resto de las actuaciones.

En definitiva, Salvem les balenes… i el meu matrimoni què? es una excelente oportunidad para reírnos, sin caer en el ridículo, de algo tan serio como puede ser una crisis de pareja, ¿no lo creen así?

“Salvem les balenes… i el meu matrimoni què?” se representa en el SAT! Teatre del 21 de octubre al 6 de noviembre de 2011.

Dramaturgia y dirección: Ivan Campillo
Intérpretes: Ramon Godino, Laura Sancho, Carme Contreras y Joan Sureda
Diseño escenografía: Cia. Apunta Teatre
Diseño iluminación: Roger Blasco
Vestuario: Cia. Apunta Teatre
Atrezo: Cia. Apunta Teatre
Movimiento: Yuki Yim
Producción: Cia. Apunta Teatre

Horario: viernes a las 21:00 horas; sábados a las 21:30 horas y domingos a las 18:30 horas. El día 1 de noviembre (Todo los Santos) la función es a las 18:30 horas.
Precio: 14 €.
Idioma: catalán.
Duración de la obra: 75 minutos.
——————————————–

Escrito por: Robert Martínez Colomé

Cine

Estreno cinematográfico: Four Lions, de Chris Morris

Deja un comentario

El próximo 30 de septiembre se estrena en las pantallas de nuestro país Four Lions, una película dirigida por el cómico Chris Morris que toma como argumento a unos terroristas poco habilidosos, unos personajes sin fortuna interpretados por Riz Ahmed, Nigel Lindsay, Kayvan Novak y Adeel Akhtar.

Fotograma de la película

Desencantados con la vida, cuatro hombres urden un plan secreto en una ciudad británica. Al frente del grupo se encuentra Omar, un fiel musulmán que ha tomado la decisión de convertirse en soldado como respuesta al, según él, injusto trato que reciben aquéllos que siguen los preceptos islámicos en el mundo, idea a la que se suma Waj. A ellos se unen Barry, un blanco occidental convertido al islam, y Faisal, capaz de construir una bomba, pero que no está dispuesto a ser él quien se inmole: por esa razón se dedica a entrenar a cuervos con bombas atadas a sus cuerpos para introducirlos por las ventanas.

Chris Morris, director de Four Lions, ha querido dejar claro que ésta no es una película ni pro ni antirreligiosa: únicamente toma ese contexto como excusa para realizar esta disparatada comedia, utilizando los conflictos de sus personajes y sus errores para hacer humor. Así, Morris ha contado con un extenso reparto entre los que cabe destacar Riz Ahmed (Centurion), Kayvan Novak (Syriana), Adeel Akhtar (Traitor), Arsher Ali, Nigel Lindsay, Benedict Cumberbatch, Julia Davis y Craig Parkinson.

Four Lions se estrenará en nuestros cines el 30 de septiembre de 2011.

Título: Four Lions
Género: Comedia, drama
Nacionalidad: Reino Unido
Año: 2010
Duración: 102 minutos
Director: Chris Morris
Guión: Jesse Armstrong, Sam Bain, Chris Morris
Intérpretes: Riz Ahmed, Arsher Ali, Nigel Lindsay, Kayvan Novak, Adeel Akhtar, Benedict Cumberbatch, Julia Davis, Craig Parkinson, Preeya Kalidas, Wasim Zakir, Mohammad Aqil

Teatro

Crítica teatral: Molt de soroll per no res, en la Nau Ivanow.

Deja un comentario


Del 13 al 16 de enero la Sala Abaco de la Nau Ivanow acoge la representación de una nueva versión de un clásico de Shakespeare, Molt soroll per no res, un canto a la felicidad y al amor, aun en tiempos de perfidia, materializada por la compañía Les Antonietes Teatre e interpretada por Bernat Quintana, Sergi Torrecilla, Guillem Gefaëll, Mireia Illamola, Bàrbara Roig, Pep Ambròs, Maria Ibars y Annabel Castan.

Siempre es agradable y reconfortante asistir a la representación de una obra de Shakespeare, sea ésta una adaptación clásica o una revisión actualizada de algún clásico del dramaturgo inglés. La compañía Les Antonietes Teatre ha optado por esta segunda opción al estrenar Molt soroll per no res, una de las grandes comedias shakespirianas que nos habla de la celebración del amor.

El argumento, sin duda alguna, es por todos conocido. El príncipe Don Pedro de Aragón regresa, tras una campaña militar, a la villa italiana de su amigo Leonato, en Messina, para recuperarse de los esfuerzos bélicos. Durante su descanso Claudio, el favorito de Don Pedro se decide a pedir la mano de la preciosa hija de Leonato, Hero. Aunque su felicidad se verá desbaratada por la inquina del hermano bastardo del príncipe aragonés, Don Juan, descontento de la autoridad de su hermano y celoso del afecto que éste demuestra hacia Claudio. Al mismo tiempo, una trampa amorosa se cernirá sobre Benedicto y Beatriz, dos enamorados que hallarán el uno en el otro, después de años de odio y desidia, la clave del amor y de la felicidad.

La trama de Molt soroll per no res, se desarrolla a través de pequeños diálogos enmascaradamente complicados, rumores, perfidias y confusiones y nos presenta dos historias que giran entorno al amor. La primera muestra un amor romántico y apasionado que se encarna en las figuras de Claudio y Hero. La segunda nos ofrece un amor enojado y exasperado, el que sufren Benedicto y Beatriz y que enmascaran en un odio y una antipatía vital. Las dos tramas amorosas evolucionarán, con la ayuda de la experta pluma Shakespeare, y pasarán del amor al desamor y al odio, guiadas por las envidias humanas y los caprichos divinos, para proponernos una defensa del amor y de la felicidad, bañada por el sol de las costas sicilianas.

Les Antonietes Teatre han llevado a cabo una adaptación de la comedia de Shakespeare con aciertos y con algunos desaciertos. La juventud de los componentes de la compañía es uno de los primeros, que le proporciona a la adaptación una frescura y originalidad en la presentación y en la actuación de los actores. La obra está adaptada a los tiempos más actuales, donde tienes cabida los móviles, la televisión y una vestimenta militar más “contemporánea”. Además se ha intentado “desarrollar” algo más la trama original invirtiendo alguno de los roles interpretativos, haciendo a algunos actores interpretar papeles femeninos y a algunas actrices interpretar papeles masculinos, sumándole, si cabe, más confusión al asunto. Se han incluido, además, algunas referencias a la versión cinematográfica de la obra dirigida e interpretada por Kenneth Branagh, como el visionado del inicio del film británico en un aparato de televisión o la interpretación del tema Sigh No More Ladies, compuesto por Patrick Doyle para la película, en el momento de la llegada y la celebración inicial.

Aunque el resultado, como decía antes, tiene altos y bajos. Adaptar un Shakespeare siempre es algo difícil. Las interpretaciones, no están, seguramente, en el tono en el que tendrían que estar. Una comedia desenvuelta y magistral como lo es Molt soroll per no res requiere de interpretaciones desenvueltas, seguras y magistrales. Y en algunos casos lel trabajo de los actores y actrices de Les Antonietes Teatre demostraban un carácter “demasiado” juvenil. La “estructuración” escenográfica no era, tampoco, la más adecuada para seguir una obra de equívocos como la reseñada. En muy pocos momentos los actores abandonan el escenario, seguramente, demasiado grande, lo que no permite un “limpio” y adecuado seguimiento de la trama. Sin embargo la rotura, durante diversos momentos de la obra, de la “cuarta pared” que separa a los actores del público permite a éste hacerse algo más con unos personajes y una historia tristemente románticos, y como se dice en algún momento, se puede cumplir uno de los deseos de cualquier apasionado al teatro, interpretar, aunque sean con una o dos líneas de diálogo, a uno de los secundarios de la obra. Todo un lujo, seguro…

Aún así, el Molt soroll per no res de Les Antonietes Teatre no es una mala opción, ni mucho menos, para aquellos que quieran disfrutar de una de las comedias más emotivas y románticas de Shakespeare, aunque en ella la envidia y el odio también tengan lugar, y para sorprenderse de cómo una obra escrita hace más de 400 años puede describir momentos, emociones y actitudes tan contemporáneas y actuales.

“Molt de soroll per no res” se representará en Sala Abaco de la Nau Ivanow del 13 al 16 de enero de 2010.

Autor: William Shakespeare
Dirección: Oriol Tarrasón
Intérpretes: Bernat Quintana, Sergi Torrecilla, Guillem Gefaëll, Mireia Illamola, Bàrbara Roig, Pep Ambròs, Maria Ibars y Annabel Castan
Traducción: Salvador Oliva
Diseño de escenografía: Xesca Salvà
Diseño de vestuario: Les Antonietes Teatre
Diseño gráfica: Assad Kassab
Compañía: Les Antonietes Teatre

Horarios: De jueves a sábado a las 21:15 horas y el domingo a las 19:15 horas.
Precio: 12 €; Amics de la Nau Ivanow, 10 €.
Duración de la obra: 1 hora y 30 minutos.
Idioma: catalán.

Escrito por: Jorge Pisa Sánchez