Publicación: Cuando el arco está tensado, de Rosmarí Torrens Guerrini

portada

A menudo los medios de comunicación dejan en segundo plano todo aquello que tenga que ver con la poesía, quizás por considerarla un producto para minorías; por esta razón, y salvo contadas excepciones, no resulta sencillo encontrar información sobre este género. Sin embargo, los poetas existen y esa aparente marginación no les hace desistir en su intento por darnos a conocer su producción; así, la suya es una labor tenaz y silenciosa, escritores siempre pacientes y con sus versos como auténtica forma de vida mientras profesionalmente se dedican a otras actividades, en ocasiones sin conexión directa con la poesía, para seguir adelante. Rosmarí Torrens es una de esas figuras incansables, una profesora de la Universidad de Barcelona especializada en Lengua Italiana que combina con habilidad su trabajo en la universidad con una verdadera pasión, la poesía y su difusión en recitales por todo el país.

El pasado mes de diciembre conocimos la faceta creativa de Rosmarí Torrens en el recital del taller de escritura de “Tens la Paraula”, del que ella también forma parte. Allí comprobamos su talento a la hora de escribir poemas y relatos: en su opinión no importa el género utilizado para expresar sus ideas, lo realmente importante es sugerir al espectador una imagen, un detalle, algo que consiga acercarle a su imaginario personal. Aquella tarde compartió con el público sus últimas creaciones, poemas cortos que ella considera como su “poesía más espontánea”, versos especialmente creados para mostrar en este tipo de eventos y que, quizás, nunca verán la luz en forma de libro.

Rosmarí TorrensTorrens empezó a recitar sus poesías, en castellano y catalán, siguiendo un impulso, sin haber publicado previamente ninguno de sus poemas; en realidad, quizás sus textos no se hubieran compilado nunca si el público no hubiera aplaudido sus creaciones con entusiasmo. Pero el buen recibimiento que tuvo entre los asistentes a sus espectáculos la animó a editar su primer poemario, Cuando el arco está tensado, dentro de la colección de poesía “El Bardo” (Libros de la Frontera), colección en la que también encontramos a grandes autores como Pablo Neruda, Pere Gimferrer o José Agustín Goytisolo, entre otros. En él, Rosmarí exhibe una selección de los textos (cincuenta y uno en total) que ha escrito en los últimos veinte años, una muestra de poesía íntima y surrealista que trata principalmente sobre el amor y la escritura, y que ha recibido encendidos elogios de artistas tan destacados como Perejaume, quien define la producción de esta barcelonesa como “buena poesía, muy buena: es muy incisiva y genera atención y expectativa”. El libro se puede encontrar en casi todas las grandes librerías de Barcelona: La Central, Laie, Abacus, Casa del Libro, entre otras.

Con todo, la poesía no es la única pasión que la emparenta con el arte, ya que destaca también su faceta como pintora –Torrens confiesa que la pintura y los collages “constituyen en cambio una forma de expresión mucho más reciente, en la que busco nuevas técnicas y me siento literalmente como una esponja”– y narradora oral –el año pasado fundó, junto a otros compañeros, el grupo de narración oral “Las cinco menos cuento”, formado artísticamente en La Casa de los Cuentos (Barcelona)–, dos instrumentos más con los que dar rienda suelta a toda su creatividad.

Sus recitales son mucho más que una mera sucesión de poemas: habitualmente la acompaña la guitarrista Gemma Massanas, quien se encarga de crear especialmente la música que suena en esas intervenciones a partir de los poemas de Torrens; en ocasiones también cuenta con Marga Mingote (arpa y percusión) o Estel Villaronga (violín), –también compositoras de la música– según haya planteado previamente su propio espectáculo. Así, próximamente Rosmarí Torrens tiene previsto presentar su poemario Cuando el arco está tensado así como mostrar sus creaciones en recitales por toda Cataluña, como en el Cafè del Teatre Metropol (Tarragona, el 16 de enero a las 20:30 horas), en el Bar la Guita (Berga, el 16 de febrero a las 20:00 horas), en La Casa del Libro (Barcelona, el 5 de marzo a las 19:00 horas) o en La Casa de los Cuentos (Barcelona, 9 de marzo, a las 21:00 horas), así como en Madrid, Valencia y Andalucía, donde las fechas aún están por confirmar.

Título: Cuando el arco está tensado
Autora: Rosmarí Torrens Guerrini
Editorial: Libros de la Frontera
Colección: El Bardo
Páginas: 118 páginas
Fecha de publicación: Junio 2012
ISBN: 9788482551166
Precio: 18,00 €
Más información: http://rosmaritorrens.wordpress.com/
                             http://www.facebook.com/rosmaritorrenslibros
                             http://www.youtube.com/user/rosmaritorrens
                             http://cincomenoscuento.wordpress.com/

Crítica teatral: Navegants, en el Teatre Gaudí.

31577_457135434348805_988256385_nEl Teatre Gaudí reestrenó el pasado 4 de diciembre Navegants, obra escrita por Toni Cabré y ganadora el año 2000 del premio crítica Serra d’Or de Teatre, un sugestivo análisis teatral, dirigido en esta ocasión por Marc Molina, sobre los cambios que la implantación de internet ha provocado en nuestras vidas.

Cabré realiza una reflexión en la que pesa el recelo hacia el nuevo contexto social facilitado por la tecnología y la desconfianza hacia un medio en el que la mentira virtual y el anonimato se pueden imponer a la realidad. Adviértase que he escrito «realiza» cuando sería mejor utilizar «realizó», ya que hemos de pensar que la obra fue escrita en el año 1998, cuando el uso de internet comenzaba a difundirse en España.

Un chico y una chica se conocen en el ciberespacio. Sus almas y sus deseos han conectado desde el principio. Deciden quedar y conocerse, si bien optan por mantener sus falsas identidades sintetizadas en internet y continuar con sus personajes ficticios en la vida real. Aunque los dos aceptan la ficción, la imposibilidad por parte de ambos de descifrar que es verdad y que es mentira en el otro se irá imponiendo en su relación dirigiéndola hacia un final insólito.

Navegants es una reflexión teatral sobre la revolución que ha supuesto internet en los hábitos y costumbres de la sociedad occidental y en ella se pueden otear las impresiones iniciales que el medio generó en el autor, comprometido en sus obras con la reflexión social, como ya quedó patente con el estreno el año pasado, también en el Gaudí, de Teoria de catàstrofes.

La obra, sin embargo, peca de un exceso de desconfianza sobre internet, comprensible hace 14 años y entendible cuando nos asaltan en los informativos noticias sobre los peligros y amenazas que nos acechan en la red, muchas veces, por desgracia, relacionadas con los abusos a menores o con estafas económicas.

432339_448441685218180_1690764852_nCabré hace hincapié en la obra en lo ficticio del espacio virtual, condición que permite a sus dos únicos protagonistas no solo crearse falsas identidades basadas, claro está, en el anonimato difuso favorecido por la web, sino también hacerlas reales en el mundo físico en el que verdaderamente habitan. Si bien la imposición de lo virtual sobre lo auténtico comportará que la relación iniciada entre ellos carezca de los ingredientes básicos para su correcto funcionamiento, y que no son otros que la sinceridad y la confianza entre los miembros de la pareja.

Así pues, la falta de autenticidad convertirá a la relación mantenida entre ambos en un auténtico infierno en el que realidad y ficción compartirán espacio, hecho que se evidencia en la metáfora de los cocteles utilizada por Cabré, omnipresentes en la obra y que no son otra cosa que la suma de los ingredientes, en parte desconocidos, que se mezclan.

El autor nos muestra «el lado oscuro» de internet, el que aparece en las noticias de sucesos, el que nos amenaza desde la inmensidad de la red. No da cancha, sin embargo, a su lado positivo, aquél que utilizamos a diario y que ha acabado solucionándonos un gran número de problemas cotidianos; nos ha proporcionado horas y horas de entretenimiento o, incluso, nos ha permitido encontrar a aquella persona que tanto ansiábamos conocer y que éramos incapaces de hallar en nuestra dimensión física.

La obra nos mete el miedo en el cuerpo sin posibilidad de zafarnos de sus voluntad narrativa. De ahí proviene su único lastre, una visión en exceso pesimista del tema, si bien una opinión que es posible que se haya modificado con el tiempo.

Al mismo tiempo Navegants nos permite reflexionar sobre el uso que damos a la tecnología. En realidad internet no es más que un utensilio, y como en el caso de un simple y afilado cuchillo, la «ética» de la red virtual (si es que la tiene) no depende tanto de la naturaleza de la herramienta como de las acciones que realizamos con ella, o lo que es lo mismo, de la voluntad humana que se acomoda delante de un monitor y un teclado.

ROMUALD GALLOFRÉ_0324-2Navegants nos plantea una propuesta que aunque algo derrotista posee más de un acierto. El primero es la interpretación entusiasta de sus dos protagonistas. Roser de Castro da vida a una joven volcánica y a veces despiadada necesitada de algo de picardía y excitación en su aburrida vida diaria. Por su parte Andreu Sana interpreta a un joven necesitado de amor que accede a participar en el peligroso juego que le propone ella forzado por sus carencias afectivas.

El escenario experimenta, por su parte, un tratamiento virtual, casi falsario, en el que si bien existe lo físico, sus rastros se desvanecen en una atmósfera tendente a lo irreal en la que todo puede aparecer y desaparecer según las necesidades de la obra.

El texto, por otra parte, es intenso, tanto como la actitud de sus dos protagonistas, y dirige el ritmo de la acción hacia un lado u otro (candidez/malicia; amor/crueldad) dependiendo del momento de la representación, y consigue hacer crecer la tensión y la expectación a medida que nos acercamos al desenlace, eso sí, algo fantástico, de la obra.

Navegants es un fiel retrato de los retos y de los miedos que puede generar la vastedad débilmente iluminada de internet y un análisis del comportamiento humano que es capaz de acomodarse a cualquier circunstancia y de adaptar, asimismo, cualquier medio a sus más humanas e insondables necesidades físicas y emotivas. Una oportunidad para descubrir donde reside el mal, si es que lo hace en algún sitio.

«Navegants» se representa en el Teatre Gaudí del 4 de diciembre de 2012 al 30 de enero de 2013.

Autor: Toni Cabré
Dirección: Marc Molina
Reparto: Roser de Castro y Andreu Sans
Escenografía: Marina Pineda
Vestuario y caracterización: Xel Mogas
Iluminación: MICS BCN y Marc Molina
Producción: FACTEA Creacions y Produccions Teatrals

Horarios: martes y miércoles a las 20:30 horas.
Precio: 18 €
Idioma: catalán

Escrito por Jorge Pisa Sánchez

Crítica teatral: The Sorcerer’s Pub, al Versus Teatre

The Sorcerer's Pub

Els aficionats als musicals estan d’enhorabona: acaba de néixer Sursum Teatre, una companyia formada per uns veritables enamorats d’aquest gènere que irrompen en l’escena catalana amb una autèntica raresa, una opereta poc coneguda del duo anglès William Schwenck Gilbert i Arthur Sullivan anomenada The Sorcerer –rebatejada ara com The Sorcerer’s Pub–, una obra sobre l’amor i els perills dels beuratges màgics que els membres de Sursum Teatre han transformat en un muntatge marcat per la senzillesa, una joia rebuda amb entusiasme, rialles i forts aplaudiments per part del públic que l’ha vist en les seves representacions al Versus Teatre, el teatre que ha apostat per aquesta formació i on s’hi va instal·lar el passat 13 de desembre.

És evident que debutar en el món del teatre amb un musical només es pot fer amb grans dosis de passió i talent; en el cas que ens ocupa, però, també hi hem de sumar un punt d’atreviment perquè, en lloc de fer-ho amb una peça convencional, Sursum Teatre ha preferit apostar per l’opereta, un gènere a mig camí de l’òpera i el musical que habitualment no trobem programat en els nostres teatres. A més, la companyia ha escollit un text inèdit en els escenaris catalans, el mateix que van muntar ara fa tan sols un any per a un taller de l’Institut del Teatre i que tan bona rebuda va tenir entre els seus companys; així, si una cosa funciona, per què no mostrar-la al públic de la ciutat? Dit i fet: tan sols calia trobar l’espai adequat, i el Versus Teatre els ha ofert un escenari idoni, petit però suficientment espaiós per als intèrprets, i en què la proximitat amb el públic juga al seu favor.

D’aquesta manera, The Sorcerer’s Pub ens ofereix un viatge en el temps a l’Anglaterra del 1920, en concret al pub regentat per John Wellington Wells, un bàrman que oculta una afició secreta: és un bruixot que ofereix pocions màgiques als clients que busquen una solució desesperada als seus problemes. Un bon dia, el jove Alexis Pointdextre es presenta al local per oficialitzar el seu compromís amb Aline Sangazure; el noi té fe cega en l’amor etern com a guaridor de tots els mals, i la seva intenció és que el seu pare i la mare d’ella tornin a enamorar-se com quan eren joves. Així, Alexis demana a Wells un elixir d’amor per a ells, però el destí és capriciós i la màgia no es pot controlar sempre: res no sortirà com estava previst, i els embolics amenaçaran les bones intencions amb què va començar la nit.

The Sorcerer’s Pub situa l’amor com l’element que solucionarà tots els nostres maldecaps, l’anhelada felicitat rau en trobar una persona amb qui compartir la vida per sempre més, una història impregnada d’un romanticisme un pèl ingenu –probablement els autors estaven influenciats pel moviment romàntic que va fer fortuna a principis de segle XIX– que avança cap a l’inevitable desastre entre els qui tasten l’elixir. Gilbert i Sullivan van ambientar The Sorcerer en l’àmbit rural, amb un to moralista i amb partitures de ritmes militars i de vals; el gran encert de la versió actual està en reinventar aquell original sense trair l’esperit amb què va ser escrit: els membres de Sursum Teatre han fet servir amb habilitat les tisores –la funció no s’allarga gaire més d’una hora– per tal de guanyar en dinamisme, ara és més atrevida i amb un cert aire a vodevil, els protagonistes són menys innocents i juguen amb la picardia en les seves accions, i els actors –que demostren un talent extraordinari en les més de vint cançons de l’espectacle– coquetegen amb la caricatura del seu personatge per a potenciar la vessant més divertida de les seves personalitats. D’altra banda, la ferma direcció escènica de Cristina Cordero converteix aquells personatges en autòmats que, sota l’influx del filtre d’amor, ballaran diverses coreografies amb els ulls tancats –sembla impossible que no arribin a topar entre ells–, i la música, gràcies als arranjaments de Josep Ferré, s’ha transformat en una excel·lent composició entre el jazz i el swing que provocarà unes irremeiables ganes de ballar entre els assistents.

Amb set actors i un pianista compartint l’escenari, The Sorcerer’s Pub és molt més que el prometedor debut d’una companyia que, amb tota seguretat, en el futur tindrà un merescut lloc entre els creadors de musicals del país: és una magnífica comèdia d’embolics ambientada en l’Anglaterra de principis del segle XX que no s’haurien de perdre els seguidors dels musicals, ni tampoc aquells espectadors que encara creuen en la possibilitat de fer etern l’amor. I és que l’amor… ai, l’amor… L’amor no té barreres.

The Sorcerer’s Pub es representarà al Versus Teatre de Barcelona del 13 de desembre de 2012 al 26 de gener de 2013.

Llibret i lletres: William Schwenck Gilbert
Música: Arthur Sullivan
Direcció escènica: Cristina Cordero
Direcció musical: Josep Ferré
Intèrprets: David Anguera, Maria Pascual, Pitu Manubens, Nacho Melús, Rosa Serra i Torrens, Lluís Canet, Silvia Casamayor
Pianistes: Josep Ferré, Joel González, Dani Campos
Companyia: Sursum Teatre

Horaris: dijous, divendres i dissabte a les 20:30 hores, i diumenge a les 18:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: Una hora i cinc minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Publicación: Stone Arabia, de Dana Spiotta

Stone Arabia

No es extraño que literatura y música vayan de la mano; de hecho, en la actualidad hay una generación de escritores –aquellos que crecieron marcados por un potente entorno musical– que utilizan la figura del músico como un personaje imprescindible en sus historias. El último ejemplo de este tipo de autores es Dana Spiotta, quien acaba de publicar, por primera vez en castellano, una de sus novelas, Stone Arabia (Blackie Books), en la que sus protagonistas (dos hermanos a punto de cumplir cincuenta años) se enfrentan a la cruda realidad de sus existencias: ni han logrado sus sueños de juventud ni lo harán nunca, un relato sobre la madurez que ha entusiasmado a Thurston Moore (cofundador de la banda Sonic Youth), para quien esta es “La mejor novela de rock que he leído jamás”, y que ha cautivado a escritores tan conocidos como Bret Easton Ellis y Don DeLillo.

La escritora Dana Spiotta
La escritora Dana Spiotta

Nik y Denise son dos hermanos que crecieron juntos en medio de la escena musical underground de Los Ángeles. Los años han pasado y, ya de adultos, ambos han comprobado que sus ilusiones se han quedado en eso: pura fantasía. Así, Nik es ahora un músico fracasado (aunque, en realidad, fue él mismo quien eligió ser una estrella de rock maldita, aislado del mundo por voluntad propia y ocupado en gravar su música fuera de los imperativos comerciales) que se gana la vida como camarero, mientras Denise se ha convertido en una mujer frustrada que vive obsesionada con mantener intactos la memoria y los recuerdos, siempre pendiente de su madre y su hermano, y que prefiere evadirse de la realidad navegando compulsivamente por internet. Los dos hermanos se encuentran en pleno ecuador de sus vidas, y será este el momento de encontrar su lugar en un mundo que hasta ahora los ha ignorado.

Stone Arabia es la tercera novela de Dana Spiotta, una escritora estadounidense aficionada al punk que en esta ambiciosa historia utiliza sus conocimientos musicales para dar verosimilitud a su relato, en el que dos hermanos sin dinero ni éxito aparente son los protagonistas, personajes desencantados con el papel que el destino les reservó y que buscan, cada uno a su manera, la forma de escapar de esa asfixiante realidad. El libro está ambientado en 2004, un momento en el que, según la autora, en Estados Unidos existía una importante obsesión por el dinero, y la idea de tener una vida bohemia no era más que una utopía. Además, Spiotta basó el personaje protagonista en su padrastro, un músico aficionado que editaba sus propios discos sin esperar mayor reconocimiento que el de su entorno más cercano, igual que hace Nik en esta novela generacional sobre la familia, la identidad y la necesidad de crear música a pesar de hacerlo al margen de la industria.

Título: Stone Arabia
Autora: Dana Spiotta
Traductor: Carles Andreu
Ilustrador: José Luis Merino
Editorial: Blackie Books
Páginas: 286 páginas
Fecha de publicación: Octubre 2012
ISBN: 9788493881702
Precio: 21,00 €

Estrena teatral: The Sorcerer’s Pub, al Versus Teatre de Barcelona

The Sorcerer's Pub_00

Els anglesos William Schwenck Gilbert i Arthur Sullivan van formar una sòlida parella professional a finals del segle XIX; de les seves mans van sorgir peces tan conegudes entre els aficionats als musicals com Pirates o El Mikado. Aquestes obres van consolidar el seu prestigi, però ja abans havien mostrat el seu talent en espectacles menys ambiciosos, com ara The Sorcerer, una història basada en l’amor entre parelles inversemblants que la companyia Sursum Teatre ha decidit recuperar –i rebatejar amb el nom de The Sorcerer’s Pub– per a debutar al Versus Teatre de Barcelona, on des del 13 de desembre oferiran la seva versió en català de l’obra de Gilbert i Sullivan.

The Sorcerer's Pub_01El jove Alexis és un romàntic empedreït que creu fermament en l’amor com la solució a tots els mals. Ell és feliç, està a punt de comprometre’s amb la seva estimada Aline, però desitja que tots els qui l’envolten també puguin gaudir d’un amor com el seu. Així, i per aconseguir que els seus progenitors revifin la passió que la convivència ha arraconat, convoca les dues famílies a un bar dels baixos fons, on un peculiar cambrer anomenat John Wellington Wells els oferirà un filtre d’amor que els farà enamorar de la primera persona que vegin en despertar-se. La intenció és bona, però els resultats potser no seran els esperats…

The Sorcerer’s Pub és el primer espectacle de la companyia Sursum Teatre, una divertida opereta de constants equívocs que aspira a convertir-se en la nova revelació de la cartellera barcelonina. Dirigida per Cristina Cordero i amb Josep Ferré com a director musical –seva ha estat la tasca de canviar el ritme de l’obra i adaptar la música original al jazz i al swing–, l’obra ha patit alguns petits canvis –l’acció s’ha traslladat als anys 20 del segle passat i la llibreria original és ara un pub de dubtosa reputació–, però manté l’essència del text estrenat l’any 1877 a Londres, i amb David Anguera, Maria Pascual, Pitu Manubens, Nacho Melús, Rosa Serra i Torrens, Lluís Canet i Silvia Casamayor interpretant aquests divertits personatges en la recerca de l’amor etern.

The Sorcerer’s Pub es representarà al Versus Teatre de Barcelona del 13 de desembre de 2012 al 26 de gener de 2013.

Llibret i lletres: William Schwenck Gilbert
Música: Arthur Sullivan
Direcció escènica: Cristina Cordero
Direcció musical: Josep Ferré
Intèrprets: David Anguera, Maria Pascual, Pitu Manubens, Nacho Melús, Rosa Serra i Torrens, Lluís Canet, Silvia Casamayor
Companyia: Sursum Teatre

Horaris: dijous, divendres i dissabte a les 20:30 hores, i diumenge a les 18:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: Una hora i cinc minuts

Recital ofert pel taller d’escriptura de “Tens la Paraula”

Tens la paraula_01

El passat mes de maig us vam presentar el projecte cultural “Tens la Paraula”, nom sota el qual s’havien unit un grup d’intel·lectuals catalans amb la intenció de crear un espai obert a qualsevol iniciativa que fomentés els esdeveniments culturals relacionats amb la literatura, les arts escèniques i els sectors audiovisuals. D’aquell acte va sorgir el seu taller d’escriptura, un cita setmanal en què una quinzena de membres es reuneixen, cada dilluns i de 19 a 21 hores, per a compartir les seves creacions a partir dels exercicis proposats pels mateixos participants. Han passat els mesos, i ara ha arribat el moment de mostrar en públic els resultats d’aquestes reunions, i així ho van fer el 15 de desembre, dia en què es van citar al Palau Alós de Barcelona (Sant Pere més Baix, núm. 55) per a passar una magnífica vetllada entre amics i compartir, així, poemes, relats i música.

Aquesta nova jornada cultural va convertir els espectadors assistents en testimonis privilegiats del talent literari que tenen els escriptors del taller, uns que pujaven a l’estrada amb cert pessigolleig per ser el seu debut, la primera vegada que mostraven les seves creacions en públic, i altres per als qui semblava no existir cap mena de por escènica, però tots ells units per la passió literària, la il·lusió i la satisfacció de la feina ben feta. Un cop més la funció de mestre de cerimònies va recaure en Toni Gassó, encarregat de donar pas als diferents convidats i d’explicar en què consistien cadascun dels exercicis que, prèviament, havien servit als participants per a realitzar les seves creacions.

Imatge de tots els participants en la vetllada
Imatge de tots els participants en la vetllada

La primera proposta estava estretament relacionada amb el nom del projecte: a partir de la frase “Tens la Paraula”, els membres del taller d’escriptura havien de confeccionar un text original, i l’encarregada de trencar el gel va ser Rosmarí Torrens recitant un poema amb què pretenia demostrar que l’acció fa la paraula. Després d’ella van pujar al petit escenari Mercè Portabella –amb un poema que consistia en un joc de paraules–, Gisèle Corboud –el seu text parlava de la generositat, una qualitat que, segons ella, la majoria de la societat ha perdut– i Frederic Pérez –que va sorprendre amb un poema reivindicatiu.

El següent exercici prenia com a punt de partida tres fotografies històriques del segle XX: la instantània de la nena de Vietnam fugint de la bomba atòmica, la de la caiguda del mur de Berlín i la de l’entrada dels aliats a la ciutat de París en la Segona Guerra Mundial. En aquesta ocasió, Frederic Pérez i Francesc Tàrrega van escollir la imatge del mur de Berlín per als seus escrits, mentre que Maria Guilera va deixar-nos a tots glaçats amb el seu relat “Ficción”, basat en la famosa imatge del petó d’un marine i una dona en l’arribada dels aliats a París, un text en què l’autora suggereix que no sempre el que és més evident és real.

Diverses frases d’escriptors catalans van servir per a desenvolupar el tercer exercici de la tarda: a partir d’aquelles conegudes cites, proposades per Maria Guilera als seus companys, els membres del taller havien d’escriure una postal al destinatari que triessin. Així, les sentències de Pere Coromines, Joan Fuster, Francesc Trabal o Manuel de Pedrolo van servir d’inspiració a Mercè Portabella, Alberto Lendinez, Rosmarí Torrens –el seu va ser un relat trist a partir d’una experiència personal– i Adrián Guerrero –amb un text que emprava el mot “cultura” com sinònim d’humanitat– en les seves creacions.

La darrera proposta del taller d’escriptura va ser idea d’Adrian Guerrero: escriure un text a partir d’una paraula o una frase de la pàgina 69 del llibre que cada participant llegia en aquell moment. En aquesta ocasió, els encarregats de mostrar els seus relats van ser Francesc Tàrrega –amb una aventura que va viure sent un infant amb el seu germà–, Maria Guilera –ella va escriure el seu text a partir de la primera frase de la pàgina 69 d’El último encuentro, de Sándor Márai– i Adrián Guerrero –que va escollir la frase del llibre Las Ensoñaciones del paseante solitario, de Jean-Jaques Rousseau.

Un moment de l'actuació d'Alma Simonne
Un moment de l’actuació d’Alma Simonne

I com que no només de literatura s’alimenta l’esperit de l’ésser humà, els responsables de “Tens la Paraula” van tenir l’encert de convidar la cantant Alma Simonne per a delectar el públic. D’aquesta manera, i amb l’única companyia del seu guitarrista, Simonne va interpretar tres cançons pròpies –Photograph, I’m not easy i Abuse– i una versió de Change the world, d’Eric Clapton, quatre intervencions amb què es va guanyar l’afecte del públic, que va acabar totalment entregat a la seva veu privilegiada, una veu acollidora que emociona amb una simplicitat esfereïdora. A més, els membres del grup de ràdio-teatre de l’Espai Jove Alós van donar el seu toc d’humor amb les seves intervencions, des de la seva performance radical sobre l’amor fins al celebèrrim gag dels Monty Python sobre les discussions, fortament aplaudit pels espectadors.

Un cop més, els responsables de “Tens la Paraula” van oferir una excel·lent vetllada a tots aquells que es van acostar al Palau Alós de Barcelona, i van demostrar que la cultura no necessita de grans noms ni d’una complexa infraestructura per a ser un entreteniment extraordinari: tan sols és necessària la imaginació i el talent dels escriptors participants. I el cert és que, d’això, al taller d’escriptura van sobrats.

Més informació: http://tenslaparaulabcn.blogspot.com.es/

Fiesta-presentación de las novedades editadas por 66 rpm

Logo_rpm

¿Quién dijo que una presentación literaria debería ser siempre previsible y solemne? La editorial 66 rpm no cree en actos convencionales, así que decidió huir de las librerías habituales y convocar a sus amigos en la Antiga Fàbrica d’Estrella Damm de Barcelona, donde quedaron citados el pasado 19 de diciembre para vivir una auténtica fiesta con la que dar a conocer sus novedades para este mes de diciembre: Los días azules. Ficciones del blues y Berlin Capital Alaska. Doce miradas al Berlin de Lou Reed, dos libros que fabulan sobre algunos mitos del blues y del imaginario propio del músico neoyorquino.

Los días azules. Ficciones del bluesCon Alfred Crespo, editor de 66 rpm, como maestro de ceremonia del acto, por la Antiga Fàbrica d’Estrella Damm desfilaron buena parte de los escritores que estrenaban obra. Los primeros en aparecer fueron Susi Anechina y Manuel L. Poy, autores de Los días azules. Ficciones del blues, una compilación de relatos de ficción protagonizada por los grandes nombres del blues. El origen del proyecto hay que buscarlo en una exposición que se hizo en el 2006 por iniciativa de la Sociedad de Blues de Barcelona, en la que se invitó a tres pintoras a retratar algunos músicos clave en la consolidación del blues; Anechina era una de ellas, y realizó una serie de retratos en monocroma centrándose en sus caras y sus miradas. Tras ver su trabajo, Manuel L. Poy creyó que cada una de esas imágenes contaba una historia concreta, así que se ofreció a escribir lo que le sugerían, esto es: que Gertrude “Ma” Rainey descubrió el blues gracias a una chica que encontró en un pueblo perdido de Mississippi; que Willie Dixon abandonó el boxeo después de enfadarse con su promotor, y encontró su refugio en la música; o cómo Bessie Smith llegó a ser la cantante mejor pagada de su tiempo. Etta James, el Reverendo Gary Davis, Louis Armstrong o Koko Taylor son otros de los iconos del blues protagonistas del volumen, en el que Poy se permite la licencia de incluirse como un personaje más en uno de sus textos para explicar cómo descubrió el blues en 1991, durante una visita a Mississippi. De esta manera, en Los días azules. Ficciones del blues el aficionado a este género musical encontrará las ilustraciones de Susi Anechina y los relatos imaginados por Manuel L. Poy sobre personajes reales en historias de ficción.

berlin_capital_alaskaTras pasear por los orígenes del blues llegó el momento del rock: pronto se cumplirán cuatro décadas de la aparición de Berlin, el disco incomprendido que Lou Reed gravó en 1973 para contar, en diez canciones, la tortuosa relación entre Jim (un yonqui estadounidense) y Caroline (una prostituta alemana), una obra de ficción parcialmente autobiográfica en la que Reed unió sus dos pasiones principales, el rock y la literatura. Para Carlos Zanón, Berlin supuso toda una revelación, “me decidí a ser un tipo de escritor determinado cuando cayó en mis manos ese disco”, así que propuso a 66 rpm reunir a una serie de escritores para quienes aquel trabajo también tuviera un significado especial, y el resultado es Berlin Capital Alaska. Doce miradas al Berlin de Lou Reed, un libro de relatos a partir de los temas de aquel enigmático disco que ha contado con la participación de un auténtico Dream Team: Ignacio Julià“Berlin es una obra importante, de aquellas que no se quedan en si mismas, sino que se reproducen generación tras generación”–, Roger Wolfe, Javier Pérez Andújar, Alfred Crespo –para quien el valor del álbum radica en que “sigue reinventándose cada vez que lo escuchas”–, David Castillo, Cristina Fallarás“cuando descubrí el disco me di cuenta de que las dos cosas que más me gustan en mi vida son los chicos malos y el amor feroz, y este trabajo es el disco que lo tiene más a lo bestia”–, Dogo, Josele Santiago“es un disco que marca muchísimo, después de escucharlo te deja con la sensación de que el infierno está aquí al lado, es solo una cuestión de detalles”–, Sabino Méndez y Oriol Llopis, además del mismo Zanón, y con ilustraciones de Rai Escalé sobre Lou Reed.

La tarde avanzaba, y los responsables de la editorial aún se reservaban una última sorpresa: a mediados de enero de 2013 aparecerá Balas perdidas, un libro que recoge el trabajo arduo y silencioso de Xavier Mercadé, un fotógrafo cuya pasión por la música le hizo inmortalizar miles de conciertos con su cámara; su archivo guardaba celosamente un total de 9.000 imágenes de grupos de rock de los años ochenta y noventa, muchos de los cuales han caído en el olvido y no aparecen en ningún recopilatorio sobre aquellos tiempos. Así, y con la ayuda de Alfred Crespo, Mercadé hizo una selección de fotografías centrándose en las “balas perdidas”, aquellas “bandas que hubiesen merecido más representación de la que tuvieron” y que, desde 66 rpm, en un acto de justicia musical necesaria, intentarán desenterrar para que las nuevas generaciones puedan conocer su trayectoria, en la mayoría de los casos más breve de lo que ellos mismos esperaban. De esta manera, por las páginas de Balas perdidas desfilarán un total de 120 bandas, desde 091 –que aparecen en la portada– o Los Enemigos a Lagartija Nick, pasando por Proscritos, Manta Ray y Sexy Sadie, entre otros, un libro que presentarán oficialmente en la sala Sidecar de Barcelona el 23 de enero –con la presencia de Ultratruita y C-Pillos– y posteriormente en la sala Sol de Madrid –con la música de Sex Museum.

Finalmente llegó la noche, y con ella se dejaron a un lado los parlamentos para continuar la celebración en el sótano de la Antiga Fàbrica d’Estrella Damm donde, como no podía ser de otra manera en un sitio como este, el público asistente pudo degustar la cerveza directa de fábrica al son del rock mientras los responsables de la editorial sorteaban ejemplares de sus libros entre los presentes, con la reunión convertida en una fiesta en la que autores, músicos y lectores terminaron departiendo sobre los temas que les habían traído hasta allí aquella tarde de diciembre: la música y la literatura.

Título: Los días azules. Ficciones del blues
Autores: Susi Anechina y Manuel L. Poy
Editorial: 66 rpm
Colección: Shake Some Action!
Páginas: 128 páginas
Fecha de publicación: Diciembre 2012
ISBN: 9788493952457
Precio: 18,00 €

Título: Berlin Capital Alaska. Doce miradas al Berlin de Lou Reed
Autores: Ignacio Julià, Roger Wolfe, Javier Pérez Andújar, Alfred Crespo, David Castillo, Cristina Fallarás, Dogo, Josele Santiago, Sabino Méndez, Oriol Llopis, Carlos Zanón y Rai Escalé
Editorial: 66 rpm
Colección: Shake Some Action!
Páginas: 136 páginas
Fecha de publicación: Diciembre 2012
ISBN: 9788493952464
Precio: 18,00 €

Crítica teatral: Nadie sabe nada, a l’Artèria Paral·lel

nadiesabenada_00

“Nadie sabe nada” va ser la conclusió que Andreu Buenafuente va compartir amb els espectadors en la darrera emissió de Buenas noches y Buenafuente, una frase que li va servir per a finalitzar la seva darrera etapa televisiva i començar, així, un exili forçat que avui dia encara dura. Aquest reusenc inquiet, però, és incapaç d’estar sense fer res, i per això s’ha tret de la màniga un projecte a mig camí entre la televisió i el teatre: en companyia del seu “nebot” catòdic, Berto Romero, l’Andreu ha decidit prendre aquelles llunyanes paraules per a batejar la seva nova aventura, Nadie sabe nada, una xerrada amb tocs surrealistes entre aquests dos grans còmics basada en la improvisació, un muntatge que es podrà veure al teatre Artèria Paral·lel de Barcelona fins al 6 de gener de 2013 i que és, sens dubte, la millor manera d’acabar i començar l’any amb l’humor per bandera.

Si els títols dels espectacles sovint juguen a despistar o no són prou clarificadors, en aquesta ocasió no podria estar millor escollit: en aquest cas ningú sap absolutament res, ni l’Andreu, ni el Berto, ni tan sols el públic; bé, potser el públic sí sap alguna cosa: abans d’entrar ja està al corrent que assistirà a una representació única i irrepetible, amb dues talentoses figures que s’enfrontaran al difícil repte de fer riure la gent sense un guió treballat amb anterioritat, un desafiament que, no cal dir, tots dos superen amb escreix. Així, i vestits de negre rigorós, Buenafuente i Romero reben els seus seguidors des d’un escenari ben acollidor, transformat per a l’ocasió en una mena de sala d’estar en què destaquen dues còmodes butaques d’orelles. Des del primer instant, els espectadors podran comprovar que aquesta no serà una funció teatral convencional: un audiovisual amb imatges dels protagonistes a mode de careta introductòria emparenta l’espectacle amb un programa de televisió, presentat en aquesta ocasió per un tàndem de còmics sense egos ni recels vers l’altre.

Nadie sabe nada es vertebra en tres parts clarament diferenciades: en la primera, Buenafuente i Romero pretendran saber més coses l’un de l’altre, i per això sotmetran el seu contendent a les preguntes més insòlites –la principal obsessió del Berto serà esbrinar si l’Andreu sap del cert que no és homosexual–, sempre intentant sorprendre’l i deixar-lo sense paraules; la segona part estarà lligada a les notícies més interessants del dia, que els dos comentaran de forma descarada i sense embuts –molts de vostès es preguntaran si es pot fer humor amb la situació actual; doncs sí, és possible, tot i que no faltarà alguna petita dosi de mala llet disfressada amb ironia, que així tot resulta més fàcil–, i on, encara que sembli impossible, Silvio Berlusconi o Benet XVI podran compartir protagonisme amb la desconeguda figura del panda català, i és que l’actualitat pot donar molt joc, fins i tot per a inventar una cançó amb només quatre paraules suggerides des de la platea i en companyia del guitarrista Iván Lagarto; finalment, l’espectacle acabarà amb les preguntes del públic, un joc interactiu en què el secret rau en l’enginy de les qüestions, potser massa interessades en la destresa de l’Andreu amb la seva acabada d’estrenar faceta com a pare.

No hi ha dubte que aquest és un projecte fet a mida per a lluïment d’aquests dos referents de l’humor català: Buenafuente reconeix que té “incontinència improvisadora” i el que realment el posa nerviós és enfrontar-se a un text fix, mentre que Romero li ha agafat gust a dir el primer que li passa pel cap sense pensar en les conseqüències posteriors; d’aquesta manera demostren que entre ells hi ha una enorme química i complicitat, forjades en tots els anys en què han compartit platós televisius. I el públic agraït: per primera vegada tindrà la sensació d’assistir a una conversa privada entre aquests dos còmics que, relaxats i amb molta habilitat, són els primers en divertir-se amb les seves ocurrències, se’n riuen de tot i de tothom amb elegància i sense excepció, ni tan sols les mares dels artistes se’n salvaran.

Nadie sabe nada és l’espectacle que els seguidors d’aquests dos showmans estàvem esperant, una brillant proposta basada en la improvisació en què no hi ha regles preconcebudes i on tot està permès, i que provocarà grans riallades entre el públic, totalment entregat a la manera de fer humor amb el segell característic d’El Terrat. Fa massa temps que no tenen un programa a la televisió, però és evident que mantenen intactes els reflexos que els va consolidar entre els millors humoristes del país. Ah, i permetin-me un darrer consell: no se’ls passi pel cap arribar tard a la funció; i si ho fan, no s’espantin si els dos protagonistes els demanen explicacions des de l’escenari, en aquest espectacle pot passar qualsevol cosa. Estan avisats.

Nadie sabe nada es representarà a l’Artèria Paral·lel del 12 de desembre de 2012 al 6 de gener de 2013.

Direcció: Andreu Buenafuente
Intèrprets: Andreu Buenafuente, Berto Romero
Guitarrista: Iván Lagarto
Veu en off: Fermí Fernàndez
Adaptació guió: Rafel Barceló
Escenografia i atrezzo: Rafel Vives
Vestuari: Laia Cambrils
Il·luminació: Eudald Gili
Muntatge musical: Ramon Juncosa
Audiovisual: Frankie de Leonardis

Horaris: dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte a les 21:00 hores, i diumenge a les 19:00 hores
Preu: 12,00 €
Durada: Una hora i trenta minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Una conjunció mística i meravellosa, per Lluís Mauri i Sellés.

escanear0002La meva relació amb Tots els noms de Barcelona, l’opera prima d’en David Izquierdo, és tan misteriosa com la ciutat descrita i viscuda pels protagonistes d’aquesta novel·la.

Ell, el llibre, em va venir a buscar a la Llibreria Catalònia un matí de juliol de l’any 2012 quan era ben perdut a la recerca d’un bon regal per la meva fillola.

Va ser ell qui em va encisar amb la seva presència misteriosa i la seva sinopsi que em parlava d’una somniada llegenda sobre Barcelona. I és que, no feia pas massa, que havia llegit Javier Calvo i la seva deriva etimològica de Barcelona a Bàrkeno i d’aquí al manantial de Laie, la mare de tots els laietans.

Vaig comprar-lo doncs i el vaig regalar a la meva fillola, després d’empassar-me’l veloçment, captivat per les imatges destil·lades per llurs lletres.

Quan vaig saber que feien un concurs i en regalaven dos exemplars, no vaig dubtar a informar-me de la data en què s’havia inaugurat el Funicular del Tibidabo. Enviada la resposta, el misteri que acompanya el llibre va fer coincidir el seu lliurament amb el naixement de la meva primera filla, l’Eva. Vida eterna enfront dels mortals que tenim fills per eternitzar-nos.

376810_320820168010652_314400233_n(1)
El cim del Tibidabo a finals del segle XIX.

I me l’he tornat a llegir i hi he trobat nous matisos. Matisos i propostes que, un matí d’aquesta tardor, em van fer prendre el cuc de ferro per travessar la Mina Grott i prendre peu en un desert baixador que fa un grapat d’anys algú va posar als peus de la Budellera, amb la intenció de redescobrir el Puig de l’Àliga que, amagat sota les obres del Doctor Andreu, malviu entre l’oci infantil i el culte sagrat que l’il·lumina.

La font de la Budellera és pura màgia, un espai que després de la lectura objecte d’aquest escrit,  em transporta als temps en què la cabalosa riera devia baixar joliua i plena de vida com aquell altre riu que el bo d’en David homenatja en el seu relat.

Arrancat de l’indret per la màgia que m’hi ha endinsat, enfilo el camí del cim que, en aquestes hores primeres, és pau en estat sublim.

Seguint la tafaneria del cor, deixo el parc infantil i, amb un xic de neguit, m’endinso en el Temple expiatori que les salesianes regenten des de fa un centenar llarg d’anys.

Dins l’església – la nova, car la vella no l’he poguda visitar – em sento fatal. Potser suggestionat per la lectura, potser per la gent que és resant amb pregons i devots xiuxiueigs, potser per la foscor, potser per les imatges o pel silenci que, de tant en tant trenquen les passes d’un monjo  imaginat. El cas és que en surto aviat i respiro un xic l’aire fresc del Tibidabo més nostrat.

Tot seguit, enfoco la carretera de Vallvidrera i em desvio cap a l’Arrabassada on, com si em guiessin les passes d’algú que camina sota els meus peus, acabo baixant pel camí de Cal Borni, bec aigua d’una font que – no sé per què, em fa la sensació de fer-me etern – i, dubtant entre dues pistes que em portarien a la carretera de les aigües, el meu ocult guia em mena cap un corriol que, en clar descens i poques giragonses, em deixa al carrer d’Amalia Garcia, just al capdamunt del barri dels Penitents.

384348_361608057265196_1289115539_n(1)
El funicular del Tibidabo.

Llavors, en reconèixer les noves fesomies d’aquest barri, il·luminades sota les espelmes de l’Aibe i la Vireia, es fa la màgica connexió que em xiuxiueja que són els bruts que somnien els que em guien com un branquilló riu avall, fins a l’inici d’un delta gegant que, sota els Penitents, s’obra en aiguamolls i rieres que xopen de vida Barcelona entera!

Escrit per Lluís Mauri i Sellés

Crítica cinematogràfica: El bosc, d’Óscar Aibar

poster_el_bosc

La guerra civil que va patir el nostre país en el segle XX és una font inesgotable d’inspiració per a escriptors i directors de cinema, creadors que veuen en aquells anys devastadors el context ideal per a desenvolupar-hi les seves històries. L’any 2000, l’escriptor Albert Sánchez Piñol va escriure un conte de tan sols vuit pàgines ambientades en aquella època, un relat que va fascinar el director Óscar Aibar, que va creure en les enormes possibilitats que aquells personatges del Matarranya (Baix Aragó) podrien tenir en una futura versió cinematogràfica, i dit i fet: El bosc és la seva darrera pel·lícula, un film que barreja el drama de la guerra civil (tot i que podria tractar-se de qualsevol altra guerra) amb elements propis del gènere fantàstic en què Aibar manté l’essència del conte original i que va presentar en la darrera edició del Festival Internacional de Sitges, on va rebre una bona acollida per part del públic i la crítica.

El bosc mostra la difícil convivència entre els amos d’un mas (Ramon i Dora) i el líder dels anarquistes del poble més proper (‘Lo Coixo’), una relació a tres que va més enllà dels idearis polítics de cadascun d’ells ja que amaga l’odi de ‘Lo Coixo’ envers l’home que li va prendre la dona que sempre ha estimat. L’esclat de la guerra a l’any 1936 serà l’ocasió anhelada per l’anarquista, que intentarà desfer-se del seu enemic acusant-lo de feixista. D’aquesta manera, Ramon no tindrà cap altra opció que fugir, i aprofitarà un secret que la seva família amaga des de temps immemorials: a les seves terres hi ha un petit bosc on dues vegades l’any, per Sant Llorenç i Sant Blai, hi apareixen unes misterioses llums que són una porta dimensional cap a un altre món; així, Ramon preferirà endinsar-se en l’aventura del desconegut que esperar la mort segura si es queda al mas, i només en tornarà dos cops l’any per a veure la seva dona i explicar-li com és el seu llunyà refugi, on l’acolliran unes simpàtiques i entranyables criatures, els besugots.

Fotograma de la pel·lícula
Fotograma de la pel·lícula

Qui esperi una pel·lícula convencional sobre la guerra civil s’equivoca: en cap moment s’aprofundeix en els fets històrics malgrat que la zona del Matarranya va patir especialment amb el conflicte (la seva era una zona controlada pels anarquistes), perquè el que realment interessava a Óscar Aibar era utilitzar una situació bèl·lica com aquella per mostrar la vilesa dels humans ja que, inevitablement, la guerra sempre aconsegueix treure el pitjor de les persones. Per això és més encertat parlar d’una història d’amor, o potser millor una triple història d’amor amb una dona com a protagonista de totes elles: la de la Dora amb el seu marit (un matrimoni que conviu sense estar enamoraments), la de la Dora amb ‘Lo Coixo’ (un amor adolescent en què ell no va acabar d’acceptar-ne el final) i la de la Dora amb l’oficial dels Brigadistes que s’instal·len al mas (per primera vegada un home tracta la Dora d’igual a igual i amb respecte). I tot això sense oblidar l’element fantàstic: la porta dimensional que porta a un indret desconegut –un món que Aibar prefereix suggerir– no només salva la vida del Ramon, també servirà per a canviar-li el caràcter, ell serà l’únic que farà una autèntica revolució perquè, al principi, és incapaç de tenir empatia amb els seus veïns més propers, però sí ho aconseguirà amb uns éssers tan diferents a ell com els besugots, segurament una metàfora dels nostres temps, en què no hauríem de desconfiar d’aquell que és diferent a nosaltres i sí acollir-lo amb generositat i sense pors ni recels.

L’element que fa d’El bosc una excel·lent pel·lícula no és només el seu magnífic argument –amb un punt de tendresa malgrat la difícil conjuntura social en què s’ambienta–, sinó que ho són els seus fantàstics intèrprets: Àlex Brendemülh (Ramon) i Pere Ponce (‘Lo Coixo’) mantenen un intens duel (amb un Ponce estel·lar fent de dolent), Tom Sizemore (Picket) deixa momentàniament les grans produccions per a interpretar el brigadista que fa tornar el somriure a la Dora, i Josep Maria Domènech (‘Lo Fusteret’) arrenca somriures amb un personatge que és tot bondat, tots ells actors d’extens currículum que aquí queden eclipsats per la gran protagonista de la història: Maria Molins interpreta la Dora, una dona que, d’un dia per l’altre i en un context tan dur com és una guerra, ha de tirar endavant el mas tota sola, criar la seva filla sense el seu home no serà gens fàcil, ni tampoc esquivar l’assetjament de ‘Lo Coixo’, una veritable supervivent amb un coratge extraordinari que serveix com a merescudíssim homenatge a totes aquelles dones que, durant la guerra civil, es van veure obligades a continuar amb les seves vides i a treballar dur pel futur mentre els seus marits i fills lluitaven arreu del nostre país.

L’estranya combinació de guerra civil i gènere fantàstic amb l’amor i els mons utòpics fan d’El bosc una proposta original, fascinant i imprescindible, un exemple de bon cinema en català que cal veure en versió original, on s’aprecia l’esforç dels actors per a expressar-se amb l’accent propi del Matarranya.

Títol: El bosc
Director: Óscar Aibar
Intèrprets: Àlex Brendemülh, Maria Molins, Pere Ponce, Tom Sizemore, Josep Maria Domènech, Benjamin Nathan-Serio, Andrés Herrera
Guió: Albert Sánchez Piñol
Música: Albert García Demestres
Any: 2012
Durada: 98 minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Un Blog sobre la literatura, el teatro, el cine, la televisión, la historia…

Sobre Monstruos Reales y Humanos Invisibles

El rincón con mis relatos de ficción, humor y fantasía por Fer Alvarado