Archivo de la etiqueta: Nacho Melús

“Ojos Verdes” de La Barni Teatre: Cegados por su brillo

El día que nació él, ¡qué planeta reinó!
Él fue Miguel de Molina y Su Planeta, el del aprendizaje vehemente que crece con la curiosidad constructiva y la constancia apasionada.
Estos días orbita en La Seca Espai Brossa un satélite reluciente. Se trata del espectáculo “Ojos verdes – Miguel de Molina in Memoriam” de La Barni Teatre. Y con su gracia y delicadeza, vuelve a poner el cante del ínclito artista en el insondable sistema solar de la cartelera teatral barcelonesa.

Los habitantes de “Ojos verdes” se distinguen por una sensibilidad escénica que multiplica el deseo de quienes a ellos se acercan de soñar con el cante jubiloso, el “biopic” entretenido y la denuncia de la censura política al arte. En este caso, referido a alguien que ni quiso ni pudo limitarse a seguir los cánones. Y, por ello, ahora nos sigue apeteciendo conocerle.

Ellos son Gracia Fernández arrastrándonos con dulzura hasta un hermosísimo quicio de puerta abierta en acogedor prostíbulo; Nacho Melús, viajero tenaz desde la ternura de quien invita a una copita andaluza hasta la hilarante contradicción del militar homosexual; Anaïs López, ninfa pizpireta de seductor poderío; y Marc Vilavella, rutilante protagonista y aplicado director cuyo carisma escénico se casa felizmente con una voz sentida función tras función. Todos bajo la entregada batuta musical de Marc Sambola y al son de un festivo Gerard Alonso.

Los cuatro juntos esparcen magia musical al interpretarnos con admirable disciplina grupal momentos tenebrosos de guerra civil peninsular (el tiroteo de los fusiles, el pesar de la huida, la derrota de “Carmela”), juegan traviesos con títeres a representar el acoso del régimen al desconcertado Miguel y contagian de entusiasmo a una platea catalana encantada de formar tablao con ellos. Y a pesar de adolecer su propuesta de una carga panegírica desmesurada (el empeño de la dramaturgia de glorificar al antihéroe resulta redundante y algo rancio) y de quedar algo desaprovechados los intérpretes ante el excesivo protagonismo de Vilavella, estos “ojos verdes” nos hechizan por la honestidad con que miran, el encanto de su parpadeo y la brillante luz que destilan del gag resultón al jolgorio folclórico pasando por un emotivo intimismo vocal.

 por Juan Marea

ImagenMiradas hacia atrás sin ira

“Ojos verdes” se representa hasta el 12 de enero.
http://www.laseca.cat/ca/obra/24/ojos-verdes–la-barni-teatre/

Crítica teatral: Le llaman copla, en el Versus Teatre.

le-llaman-copla-1Hace unos tres años tuve la suerte de hacer la crítica de la obra de teatro Ojos verdes, Miguel de Molina in memoriam de la compañía La Barni Teatre, estrenada en el Brossa Espai Escènic. El espectáculo musical realizaba un repaso artístico y biográfico de la figura de Miguel de Molina (y de la copla) con un acertadísimo diseño creativo y con una delicadeza y frescura que me llegó, he de reconocerlo, muy “adentro”. Más tarde, e impulsado por el buen recuerdo que me había dejado la obra asistí, también, a la representación de El projecte dels bojos. Una utopia musical, en el Almeria Teatre, un espectáculo musical que apostaba por la locura que todos llevamos dentro para enfrentarnos a la realidad.

Apostando por el éxito de Ojos verdes, ratificado con la temporada que realizó la obra durante el mes de septiembre del año 2011 en el teatro Fernando Fernán Gómez de Madrid y en su cada vez más consolidado dominio del musical de pequeño formato, La Barni Teatre estrenó el pasado 1 de febrero en el Versus Teatre Le llaman copla, un concierto escénico que repasa algunas de las grandes canciones del género de la copla. Un recital de canciones actualizado y acomodado a los gustos del público actual pero que no pierde la raíz propia de la época en la que se compusieron e interpretaron las melodías.

le-llaman-copla-nau-ivanow-2012-310-c_1Para ello La Barni Teatre ha optado por un espectáculo minimalista en el cual solo están presentes varios taburetes, una alfombra que centraliza el escenario, un juego de luces y varios objetos relacionados con la copla (un abanico, una peineta, un pañuelo, unas botas…). A ello se suma la voz y el arte de los cinco integrantes de la compañía: Elia Corral, Gracia Fernández, Nacho Melús, Ona Pla y Marc Vilavella. Con todos estos ingredientes solo hace falta agitar el coctel escénico un poco para que resulte un concierto/recital intenso y con un aroma añejo recubierto por un fino manto de actualidad apto para todos los públicos.

El espectáculo se estructura a partir de la interpretación de las diferentes canciones, e incluye, entre otros, temas como Soltera yo no me quedo; Pena, penita, pena; La Parrala; La bien pagá; Las cositas del querer o Te lo juro yo. Entre copla y copla se insertan breves trazos teatrales que sirven para enlazar cada uno de los temas.

Le llaman copla es, como indica la compañía, copla en tejanos, una imagen muy descriptiva que nos sirve para entender gráficamente el objetivo de todo el asunto: darle al género un barniz contemporáneo aunque sin que este pierda sus señas de identidad. Algo que se hace con una reverencia y una sensibilidad que asegura que el espectáculo agrade tanto a aquellos a los que les gusta la copla como a los que, más jóvenes, les gusta la buena música. De ahí que entre el público se pudiera observar una destacable mezcolanza de tipos y edades.

20120509020831_1Un espectáculo, por otra parte, con un componente de humor que sazona la atmosfera del recital y que hace que los asistentes se sientan muy cómodos. Los artífices del tinglado son Marc Sambola en la dirección musical y Marc Vilavella en la dirección artística, un tándem creativo muy bien avenido a la hora de tramar y materializar espectáculos en los que la música tiene un protagonismo destacado. La interpretación de los temas viene a cargo de un elenco formado por voces que ya habían participado en otros proyectos de la compañía como el propio Vilavella, Gracia Fernández, actriz que nos tiene acostumbrados a interpretaciones musicales de alto nivel, o Nacho Melús, que colaboró a nivel de producción con El projecte dels bojos. Una utopia musical. A ellos se suman Elia Corral y Ona Pla formando una troupe o mejor dicho, una cuadrilla, que nos harán revivir algunos de los tesoros de la copla, acompañados, eso sí, de música en directo interpretada por una pequeña orquesta que ayuda a darle a todo el recital un toque íntimo muy apropiado.

Yo de ustedes, tanto si les apasiona la copla, como si les gusta la música o el gozar de una buena representación teatral, perdón, concierto escénico, no me lo pensaría demasiado. Sabemos que la compañía La Barni Teatre, sabe lo que hace a la hora de tratar con la copla y de crear un espectáculo musical; sabemos que el repertorio de canciones interpretadas forma parte de lo mejor del género, y sabemos que la obra se representa del 1 de febrero al 10 de marzo de 2013. No sean tímidos y permítanse darse un gustazo disfrutando de un concierto-recital bien hecho y que, seguro, les traerá algunos bellos y añejos recuerdos a la memoria.

Le llaman copla” se representa en el Versus Teatre del 1 de febrero al 10 de marzo del 2013.

ESPECTÁCULO PRORROGADO hasta el 31 de marzo de 2013.

Nuevos horarios: Del 14 al 31 de marzo.
Jueves y viernes a las 20:30 horas; sábados a las 18:00 y a las 20:30 horas y domingos a las 18:00 horas.
No hay funciones las noches del 22 y 23 de marzo

Dramaturgia y dirección: Marc Vilavella
Dirección musical: Marc Sambola
Intérpretes: Elia Corral , Gracia Fernández , Nacho Melús , Ona Pla y Marc Vilavella
Músicos: Oriol Mula (Flauta), Laila Martí (Viola) y Gerard Alonso (Piano)
Arreglos musicales: Gerard Alonso y Marc Sambola
Coreografía: Nacho Melús y Ariadna Peya
Iluminación: Sergi Cervera
Diseño de sonido: Josep Sánchez-Rico
Producción: La Barni Teatre y Lazzigags Producciones

Repertorio de Le llaman copla:

Repertorio de Le llaman copla
Proclamación de la Copla
Soltera yo no me quedo
Pena, penita, pena
Mi niña Lola
La Parrala
Que no daría yo
Medley Lorca
Punto en boca
S.O.S
Tatuaje
La bien pagá
Las cositas del querer
A ciegas
La vaselina
Maruja Limón
Te lo juro yo

Escrito por Jorge Pisa Sánchez

Crítica teatral: The Sorcerer’s Pub, al Versus Teatre

The Sorcerer's Pub

Els aficionats als musicals estan d’enhorabona: acaba de néixer Sursum Teatre, una companyia formada per uns veritables enamorats d’aquest gènere que irrompen en l’escena catalana amb una autèntica raresa, una opereta poc coneguda del duo anglès William Schwenck Gilbert i Arthur Sullivan anomenada The Sorcerer –rebatejada ara com The Sorcerer’s Pub–, una obra sobre l’amor i els perills dels beuratges màgics que els membres de Sursum Teatre han transformat en un muntatge marcat per la senzillesa, una joia rebuda amb entusiasme, rialles i forts aplaudiments per part del públic que l’ha vist en les seves representacions al Versus Teatre, el teatre que ha apostat per aquesta formació i on s’hi va instal·lar el passat 13 de desembre.

És evident que debutar en el món del teatre amb un musical només es pot fer amb grans dosis de passió i talent; en el cas que ens ocupa, però, també hi hem de sumar un punt d’atreviment perquè, en lloc de fer-ho amb una peça convencional, Sursum Teatre ha preferit apostar per l’opereta, un gènere a mig camí de l’òpera i el musical que habitualment no trobem programat en els nostres teatres. A més, la companyia ha escollit un text inèdit en els escenaris catalans, el mateix que van muntar ara fa tan sols un any per a un taller de l’Institut del Teatre i que tan bona rebuda va tenir entre els seus companys; així, si una cosa funciona, per què no mostrar-la al públic de la ciutat? Dit i fet: tan sols calia trobar l’espai adequat, i el Versus Teatre els ha ofert un escenari idoni, petit però suficientment espaiós per als intèrprets, i en què la proximitat amb el públic juga al seu favor.

D’aquesta manera, The Sorcerer’s Pub ens ofereix un viatge en el temps a l’Anglaterra del 1920, en concret al pub regentat per John Wellington Wells, un bàrman que oculta una afició secreta: és un bruixot que ofereix pocions màgiques als clients que busquen una solució desesperada als seus problemes. Un bon dia, el jove Alexis Pointdextre es presenta al local per oficialitzar el seu compromís amb Aline Sangazure; el noi té fe cega en l’amor etern com a guaridor de tots els mals, i la seva intenció és que el seu pare i la mare d’ella tornin a enamorar-se com quan eren joves. Així, Alexis demana a Wells un elixir d’amor per a ells, però el destí és capriciós i la màgia no es pot controlar sempre: res no sortirà com estava previst, i els embolics amenaçaran les bones intencions amb què va començar la nit.

The Sorcerer’s Pub situa l’amor com l’element que solucionarà tots els nostres maldecaps, l’anhelada felicitat rau en trobar una persona amb qui compartir la vida per sempre més, una història impregnada d’un romanticisme un pèl ingenu –probablement els autors estaven influenciats pel moviment romàntic que va fer fortuna a principis de segle XIX– que avança cap a l’inevitable desastre entre els qui tasten l’elixir. Gilbert i Sullivan van ambientar The Sorcerer en l’àmbit rural, amb un to moralista i amb partitures de ritmes militars i de vals; el gran encert de la versió actual està en reinventar aquell original sense trair l’esperit amb què va ser escrit: els membres de Sursum Teatre han fet servir amb habilitat les tisores –la funció no s’allarga gaire més d’una hora– per tal de guanyar en dinamisme, ara és més atrevida i amb un cert aire a vodevil, els protagonistes són menys innocents i juguen amb la picardia en les seves accions, i els actors –que demostren un talent extraordinari en les més de vint cançons de l’espectacle– coquetegen amb la caricatura del seu personatge per a potenciar la vessant més divertida de les seves personalitats. D’altra banda, la ferma direcció escènica de Cristina Cordero converteix aquells personatges en autòmats que, sota l’influx del filtre d’amor, ballaran diverses coreografies amb els ulls tancats –sembla impossible que no arribin a topar entre ells–, i la música, gràcies als arranjaments de Josep Ferré, s’ha transformat en una excel·lent composició entre el jazz i el swing que provocarà unes irremeiables ganes de ballar entre els assistents.

Amb set actors i un pianista compartint l’escenari, The Sorcerer’s Pub és molt més que el prometedor debut d’una companyia que, amb tota seguretat, en el futur tindrà un merescut lloc entre els creadors de musicals del país: és una magnífica comèdia d’embolics ambientada en l’Anglaterra de principis del segle XX que no s’haurien de perdre els seguidors dels musicals, ni tampoc aquells espectadors que encara creuen en la possibilitat de fer etern l’amor. I és que l’amor… ai, l’amor… L’amor no té barreres.

The Sorcerer’s Pub es representarà al Versus Teatre de Barcelona del 13 de desembre de 2012 al 26 de gener de 2013.

Llibret i lletres: William Schwenck Gilbert
Música: Arthur Sullivan
Direcció escènica: Cristina Cordero
Direcció musical: Josep Ferré
Intèrprets: David Anguera, Maria Pascual, Pitu Manubens, Nacho Melús, Rosa Serra i Torrens, Lluís Canet, Silvia Casamayor
Pianistes: Josep Ferré, Joel González, Dani Campos
Companyia: Sursum Teatre

Horaris: dijous, divendres i dissabte a les 20:30 hores, i diumenge a les 18:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: Una hora i cinc minuts

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Estrena teatral: The Sorcerer’s Pub, al Versus Teatre de Barcelona

The Sorcerer's Pub_00

Els anglesos William Schwenck Gilbert i Arthur Sullivan van formar una sòlida parella professional a finals del segle XIX; de les seves mans van sorgir peces tan conegudes entre els aficionats als musicals com Pirates o El Mikado. Aquestes obres van consolidar el seu prestigi, però ja abans havien mostrat el seu talent en espectacles menys ambiciosos, com ara The Sorcerer, una història basada en l’amor entre parelles inversemblants que la companyia Sursum Teatre ha decidit recuperar –i rebatejar amb el nom de The Sorcerer’s Pub– per a debutar al Versus Teatre de Barcelona, on des del 13 de desembre oferiran la seva versió en català de l’obra de Gilbert i Sullivan.

The Sorcerer's Pub_01El jove Alexis és un romàntic empedreït que creu fermament en l’amor com la solució a tots els mals. Ell és feliç, està a punt de comprometre’s amb la seva estimada Aline, però desitja que tots els qui l’envolten també puguin gaudir d’un amor com el seu. Així, i per aconseguir que els seus progenitors revifin la passió que la convivència ha arraconat, convoca les dues famílies a un bar dels baixos fons, on un peculiar cambrer anomenat John Wellington Wells els oferirà un filtre d’amor que els farà enamorar de la primera persona que vegin en despertar-se. La intenció és bona, però els resultats potser no seran els esperats…

The Sorcerer’s Pub és el primer espectacle de la companyia Sursum Teatre, una divertida opereta de constants equívocs que aspira a convertir-se en la nova revelació de la cartellera barcelonina. Dirigida per Cristina Cordero i amb Josep Ferré com a director musical –seva ha estat la tasca de canviar el ritme de l’obra i adaptar la música original al jazz i al swing–, l’obra ha patit alguns petits canvis –l’acció s’ha traslladat als anys 20 del segle passat i la llibreria original és ara un pub de dubtosa reputació–, però manté l’essència del text estrenat l’any 1877 a Londres, i amb David Anguera, Maria Pascual, Pitu Manubens, Nacho Melús, Rosa Serra i Torrens, Lluís Canet i Silvia Casamayor interpretant aquests divertits personatges en la recerca de l’amor etern.

The Sorcerer’s Pub es representarà al Versus Teatre de Barcelona del 13 de desembre de 2012 al 26 de gener de 2013.

Llibret i lletres: William Schwenck Gilbert
Música: Arthur Sullivan
Direcció escènica: Cristina Cordero
Direcció musical: Josep Ferré
Intèrprets: David Anguera, Maria Pascual, Pitu Manubens, Nacho Melús, Rosa Serra i Torrens, Lluís Canet, Silvia Casamayor
Companyia: Sursum Teatre

Horaris: dijous, divendres i dissabte a les 20:30 hores, i diumenge a les 18:00 hores
Preu: 18 €
Idioma: català
Durada: Una hora i cinc minuts