Archivo de la categoría: Literatura

La noche boca arriba, de Julio Cortázar

La noche boca arriba_Julio Cortazar_2Encara que sóc conscient que s’han publicat diverses crítiques sobre aquest relat, porto moltíssims anys, en concret des de 1997, volent escriure’n. En aquella època, quan un servidor tot just començava a aprendre a escriure literàriament, vaig tenir la sort de descobrir en Cortázar i la seva obra per imposició, atès que uns dels meus més cèlebres mestres, l’il·lustre escriptor Isidre Grau, ens en va encarregar la lectura i posterior crítica compartida amb la resta de companys i ell mateix.

Sempre he predicat que és el millor relat de tots els temps. Els motius els plasmaré negre sobre blanc a continuació. Gràcies a aquest conte, vaig descobrir la literatura com a lector, com un lector que estava a punt de convertir-se en escriptor. Però vaig comprendre els mecanismes narratius d’un autor amb la finalitat d’aconseguir el seu objectiu. Va ser un dels moments més divins de la meva vida creativa amb les paraules.

Com a qualsevol obra literària, el títol no pot ser gratuït. I aquí, evidentment, tampoc no ho és. La paraula “nit” apareix un munt de vegades al conte i l’expressió “boca arriba” l’he comptada fins a 6, i ho fa in crescendo a mesura que ens anem apropant al clímax i, de retruc, a la resolució del conflicte. També cal parar esment a la cita del preàmbul, la qual forma part del propi text. Però en tenir aquest to històric bel·ligerant, un pot arribar a pensar que ha estat obtingut d’una enciclopèdia o tractat indígena. Aquest relat consta d’un doble plantejament: el del suposat present, on un noi pateix un accident de moto, i el del suposat somni, en què un moteca es fet pres per uns asteques. Aquí ja hi tenim, doncs, el primer engany literari d’en Cortázar: parla d’una tribu, els moteques, en honor als motoristes, és a dir el tipus de ciutadà urbà que és el propi protagonista de la història. Durant aquest primer terç del relat, l’autor ja ens ofereix pistes sobre la seva farsa narrativa, com per exemple el llarg vestíbul de l’hotel, el rellotge de la joieria, el Sol, la natura en general i els ocells en particular, les bromes dels espectadors de l’accident, el dolor i la sang, el senyor amb guardapols que li ofereix un glop, l’estranya camisa de dormir, la làpida negra, el metge i quelcom que brilla.

Durant la resta del nus, i amb el somni en primera instància, podem observar-hi com hi ha coses que no ens acaben de quadrar, per al bé del lector i per l’excel·lent treball de l’escriptor: somiar amb olors, el pantà i els aiguamolls i la fetor a guerra. Com a colofó a la part final del nus, el veí de la nostra víctima (el qual aporta una objectivitat quaternària ideal perquè el narrador ens vagi traient i tornant a ficar a la història suposadament real i central), la set per haver corregut tant i el brou d’or són els elements diàfans de que les coses no van per on haurien d’anar.

Al preclímax del relat, s’hi ajunta tot: l’accident, el somni, el present, el passat i el viatge profètic del suposat moteca a un futur més real i creïble impossible. També és necessari comentar el treball dels tempos de la narració, atès que l’accident va de present a futur, però en canvi el somni va de present a passat, quan en realitat és un somni en futur estant al present i recordant fets del passat més immediat.

En resum, una obra mestra totalment atemporal que als relataires ja ens hauria agradat escriure, ja fos al passat, present o futur

Mitjons llargs, de Maria Enrich

MITJONS LLARGS DE MARIA ENRICHMaria Enrich és d’una d’aquestes escriptores que es posen tard a escriure però que, immediatament, esdevenen estrelles de la literatura. El seu bagatge personal i professional, sempre tan a prop dels nens i nenes i de la mare natura, és a dir de la vida, n’han fet tota una persona de profit i molt interessant a nivell humà, es miri com es miri.

En aquest cas, ens toca analitzar literàriament l’escriptura de la novel·la infantil Mitjons llargs, publicada el 2014 per Barcanova. És el primer llibre llarg que he llegit de la Maria Enrich i la veritat és que m’he quedat amb ganes de llegir-ne més. Encara que la seva obra és principalment infantil-juvenil, queda clar que és una autora que, més tard o més d’hora, s’atrevirà amb la narrativa per a adults, ja sigui en format recull de relats o fins i tot amb una novel·la.

Mitjons llargs està basada en fets reals, en la pròpia experiència de la seva escriptora quan a començaments dels 60 va canviar el col·legi clàssic de monges per l’escola transgressora Mowgli, on absolutament tot era diferent; i en clau positiva per a tots, sobretot per a las nens i nenes que van tenir la sort d’estudiar-hi, de formar-s’hi com a persones. El títol és un dels elements físics que més destacaven del no-uniforme dels alumnes de l’escola: podien anar-hi vestits com volguessin, com si fossin a casa seva o al carrer amb els amics.

La protagonista de la novel·la és la Carme (abans Carmencita), una nena que creia que el món era d’una manera i descobreix, de retop, que tot el que li havien explicat als ancestrals religiosos amb fusta a les mans no era del tot cert. La revolució de la Carme no és només a nivell educatiu, sinó vital: comença a estimar la natura, descobreix l’amistat sana i sense perjudicis (fins i tot amb nens, encara que no hi hagi atracció sentimental), els esports col·lectius, la cultura en el seu idioma i el respecte recíproc amb els grans.

Amb un lèxic adequat i un estil narratiu àgil, eficaç i fresc, la Maria Enrich ens transporta a una època grisa però a un lloc ple de color. I aquests colors que es respiren a l’obra no només són fruit de la realitat que va viure, en directe, la seva autora, sinó que estan causats pel talent innat de la seva escriptora, la qual ja hauria hagut de guanyar un dels premis capçalera de narrativa infantil-juvenil del nostre país, com a mínim.


Continuo pensant que hauria d’escriure i publicar més, i no tan sols narrativa infantil-juvenil. Perquè quan un sap escriure tan bé, té l’obligació d’ajudar tots els lectors possibles; des dels nens de primària fins als avis dels geriàtrics.

En definitiva, una obra cabdal de la transició del nostre país escrita des de la distància de l’edat, justament en un temps en què estem vivint una nova revolució per tal d’esdevenir, plenament, un país amb la cultura, l’educació i la humanitat com a referents davant del món.

Títol: Mitjons Llargs
Autor: Maria Enrich
Editorial: Barcanova
Data publicació: març 2014
Pàgines: 128
Idioma: Català
Format: 14×21 ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: Antaviana Nova

Octavi Franch

Eldha. Caso cerrado, d’Angelique Pfitzner

ELDHA. CASO CERRADODesprés del sonat èxit de 2011 amb la novel·la també en clau de thriller Compulsiva Obsesión, publicada per l’editorial Atlantis com a part del premi de novel·la negra del mateix nom, aquest any que tot just s’acaba demà ens va arribar Eldha. Caso cerrado de la mateixa autora, la germanoespanyola Angelique Pfitzner, la qual viu, treballa i escriu a Barcelona.

L’argument d’aquest llibre és el següent: David Hadson, un detectiu privat, desestructurat emocionalment per culpa dels casos que ha portat anteriorment, en concret l’últim (la mort d’un nadó a mans del seu pare), es veu submergit en la desaparició d’una noia, l’Eldha. La seva recerca revifa velles ferides i el retorna al passat, del qual mai no se’n va oblidar.

Com en l’obra anterior, Eldha. Caso cerrado també està ambientada als Estats Units com la majoria de bestsellers corresponents a la novel·la policíaca. El fet diferencial, en aquest cas, és que la seva autora, l’Angelique Pfitzner, ni hi viu ni hi ha viscut mai, encara que imaginem que sí que hi ha anat de vacances. És evident que es tracta una mirada de biaix per tal que la mencionada novel·la, sobretot arran de l’èxit que està tenint a tot el territori de parla espanyola, es tradueixi a l’anglès i es distribueixi a Nord-Amèrica.

Resultado de imagen de eldha. caso cerrado

La història juga en dos escenaris ben diferents i, de retruc, amb dos punts de vista: el de la víctima (la qual està enterrada viva) i la del detectiu que la cerca. Molt influïda pels clàssics del gènere nord-americans com ara D. Hammett, J. Ellroy, R. Chandler o E. Leonard, aquesta novel·la utilitza els recursos literaris habituals del thriller per tal que el lector, en primer lloc, pateixi com la víctima pel que li està passant, pateixi amb el policia perquè no acaba de treure’n l’entrellat i, sobretot, no sigui conscient de per on van els trets realment.

Amb la prosa poètica que ja ens té tan ben acostumats l’autora, la narració avança de manera prou àgil i versemblant. Pel que fa als diàlegs, també estan degudament i correcta escrits. També cal destacar-ne l’elevat nivell de documentació que palesa l’obra en el seu conjunt, sobretot pel que fa als elements científics, una vessant que domina a la perfecció l’Angelique Pfitzner degut a la seva formació acadèmica i professional al món de la farmàcia.

En definitiva, una novel·la negra amb els ingredients necessaris per ser llegida amb força voracitat pels lectors més cartesians, és a dir aquells que llegeixen allò que ja saben d’antuvi que els agradarà i no els decebrà.

Títol: ELDHA, Caso Cerrado
Autor: Angelique Pfitzner
Editorial: Serial Ediciones
Data publicació: març 2015
Pàgines: 228
Idioma: Espanyol
Format: 14,5x 21,5cm ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

Paraules mirall de Maria Enrich i Jesús Lladó, amb il·lustracions de Txell Darné

descargaParaules mirall és un llibre de la col·lecció Mots Vius de Barcanova, grup Anaya, que mostra la meravellosa màgia dels palíndroms, en un principi adreçats als infants però amb una lectura nostrada i transversal per part dels adults, com un servidor. Pel fet que jo sigui lingüista i expert en la creació de neologismes, per exemple, aquest tema m’apassiona encara que la lectura d’aquest volum estigui dirigida a la quitxalla.

La Maria Enrich és una consagrada narradora infantil-juvenil que combina la seva saviesa literària amb la seva paciència i adoctrinament pedagògic com a mestra de col·legi i d’institut. En aquest llibre, emperò, juga a mitges amb en Jesús Lladó, un músic de professió i palindromista de vocació, que l’ha dut a fundar i presidir el Club Palindromista Internacional. A banda, en aquest magnífic exemplar també podem gaudir-hi de les brillants i tridimensionals il·lustracions de la Txell Darné, una artista plàstica molt cobejada arreu del nostre país literari.

Dit això, passem a desgranar el text de Paraules mirall. La idea, d’entrada, com a concepte editorial em sembla totalment transgressor, innovador i, sobretot, molt i molt educatiu. Si a la majoria dels adults els costa/costaria entendre el que és un palíndrom, posem-nos en el cas d’un nen o d’una nena de primària. Però la manera com es planteja al petit (i al gran també) lector a través de la pàgina diàfana d’àlbum il·lustrat amb el text com a poema i, al damunt, amb el reguitzell de palíndroms (sí, perquè normalment n’hi ha més d’un a cada vinyeta) provoca que la seva lectura sigui un gaudi constant i una rialla encomanadissa.

De tots i cadascun del fotimer de palíndroms que apareixen al mencionat llibre, en volem destacar els següents per la seva originalitat, divertiment i treball de recerca lingüística:

  • Meló verd, net i tendre volem.
  • Llop i rap a Ripoll.
  • Nu rema cap a Camerun.
  • Ací t’amarga la gramàtica.
  • Ara la bruixa té taxi urbà, Lara.
  • A poc a poc, Messi, hissem copa més copa.

Títol: Paraules Mirall
Autor: Maria Enrich i Jesús Lladó, amb il·lustracions de Txell Darné
Editorial: Barcanova
Data publicació: octubre 2013
Pàgines: 43
Idioma: Català
Format: 11,5x 21,5cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Mots Vius

Octavi Franch

Les perfeccions bucòliques de Monterroso

Ja fa un munt d’anys, no recordo ni com ni per què, vaig comprar el llibre de contes La oveja negra y demás fábulas del desaparegut escriptor de Guatemala Augusto Monterroso. Crec que va ser arran d’un exercici de classe tot just quan estava començant a formar-me com a escriptor i periodista cultural, però ja us dic que no ho tinc del tot clar. Però la realitat és que és dels pocs llibres originals, vull dir comprats, que encara conservo de la meva fallida de 2008, quan vaig haver de malvendre, gairebé a pes, tot el meu patrimoni cultural, inclosos quasi tots els llibres. Tan sols en vaig salvar els meus (és a dir els escrits per mi) i els que considerava imprescindibles, dels quals si me’n desprenia definitivament era sinònim de morir. I, d’alguna manera, vaig morir per després ressuscitar. Però, insisteixo, aquesta meravella de la micronarrativa va quedar-se amb mi. Per alguna devia ser.

Tot aprofitant la meva recent estrenada col·laboració en aquest prestigiós web cultural en general i literari en concret, vaig seleccionar aquest recopilatori de contes hiperbreus així com el propi autor i el seu nanorelat més famós, El dinosaurio:

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.”

El propi autor va reconèixer en entrevistes que hi havia infinites interpretacions del text. Al meu humil parer, el primer que em ve al cap és el fet que els dinosaures van estar milions anys a la Terra abans que nosaltres. Encara que se’n van extingir gairebé tots, la seva repercussió natural en general i animal en particular és molt més important que la nostra recent i transitòria circulació pel planeta blau. Aquesta n’és una de les moltíssimes lectures, com argumentava el mencionat escriptor.

Pel que fa als contes del propi llibre que avui i aquí analitzem, La oveja negra y demás fábulas, us en vull destacar dos de sobre manera. El primer i també molt breu però no tant titulat El paraíso imperfecto i que diu així:

“—Es cierto —dijo melancónicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno—; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve.”

Mai tres ratlles van ser tan complexes i van mostrar tant i tant, sobre la cultura, la humanitat i l’espiritualitat. La lliçó de l’ús perfecte dels signes de puntuació, sobretot tenint en compte que estem parlant d’una peça literària brevíssima, és irrefutable. El fet de començar amb un guió de diàleg (encara que en realitat sigui un monòleg) ja és en sí mateix una declaració d’intencions. Va existir un home (o l’Home, és a dir la Persona, tots els humans que vivim, hem viscut i viurem algun cop) que va tenir la sort d’anar-se’n (que no anar-hi) al Cel, al Paradís, amb majúscules. I s’hi estava millor que mai, com era l’esperat. Però la perfecció, el Cel, ser a prop de Déu, també té inconvenients perquè l’autor ens parla d’amics, però no de família, i només de música i literatura, però no de la resta d’arts, sense les quals també es malviu, encara que ja estiguis mort a nivell físic. Seguim, emperò, amb la classe magistral de signes de puntuació: punt i coma; punt i coma. Podria haver emprat els dos punts el primer cop, i el punt i seguit a les dues ocasions. Però no, per què. Amb el punt i coma ja n’hi havia prou, i perquè hi havia diverses comes per l’enumeració dels utensilis celestials. I per finalitzar, el clímax i el desenllaç més dramàtic que s’hi podia esperar: el cel ara és amb minúscules, perquè no pot haver-hi cap altre Cel. Aquesta és l’autèntica moralina de la història: quan has assolit el teu objectiu no té cap sentit mirar enrere, però tampoc mirar endavant, perquè no hi ha futur, només repetició i gaudi tranquil del present.

En quant al segon conte que us disseccionaré és el titulat La buena conciencia, el qual té setze línies de text. El títol ja et prepara per acceptar que els seus personatges seran, d’alguna manera, bons o com a mínim que se’n penediran si han fet quelcom dolent. Però, és clar, una de les gràcies supremes de la ficció és el punt de vista; per això, covards de tarannà que som tots els narradors, utilitzem el comodí de l’apuntador en 3a persona omniscient, aquell minidéu que si s’equivoca o opina no passa re, perquè no som nosaltres realment (no, i ara) sinó un ens inventat per a l’ocasió, que no deixa de ser un personatge més de la història de marres. Al que anàvem… Aquest conte ens parla de la ironia i de la hipocresia de la tribu, de la secta, és a dir de la raça humana. Perquè quan un col·lectiu es veu amenaçat és capaç de canviar, dràsticament, el seu rol i fins i tot la seva ideologia per pànic al que diran els altres, com si això fos important a la vida. I, fins i tot, primer es passa per la degeneració sexual i la seva repressió, per després acabar sent més pervers que al començament. És la involució de l’ésser humà, de la vida. Del zero a l’infinit. Del raonament insignificant que no va venir, precisament, de les estrelles.

Octavi Franch

Publicación: Odiseo. El retorno, de Valerio Massimo Manfredi

Odiseo, el retornoHoy os queremos traer a la memoria en Culturalia una novedad del 2014, la última novela publicada por Grijalbo del autor Valerio Massimo Manfredi titulada Odiseo. El juramento y que completa la aventura épica que comenzó en Odiseo. El juramento y en la que el mítico héroe del gran poema de Homero vuelve a casa después de diez años en guerra contra los troyanos.

Por fin ha llegado el momento para Odiseo y sus compañeros de navegar rumbo a casa. Durante diez largos años libraron la Guerra de Troya y a lo largo de otros diez surcarán los mares para regresar a su hogar.

Durante el viaje se enfrentarán a enemigos y peligros aún más terribles que los sufridos en todas sus batallas. Odiseo tendrá que luchar contra las fuerzas oscuras de la naturaleza y la oposición de sus propios compañeros, pero sobre todo, contra los crueles caprichos de los dioses que conspiran para destruirlo.

Odiseo el Aventurero, Ulises el Valiente o Nadie el Astuto deberá descender hasta los infiernos antes de regresar a Ítaca, donde le espera su fiel esposa Penélope en un palacio ocupado por sus pretendientes.

Título: Odiseo. El Retorno
Autor: Valerio Massimo Manfredi
Editorial: Grijalbo
Colección: Novela Historica
Fecha publicación: Noviembre 2014
Nº de páginas: 384
Temáticas: Historia, Novela histórica
Edad recomendada: Adultos

Precio:
• E-Book Epub: 12.99 €
• Bolsillo: 9.95 €
• Tapa blanda con solapa: 21.90 €

Crítica literaria: El colapsio, de Wil McCarthy

El ColapsioEl mundo de la ciencia-ficción es desmesuradamente amplio, como me imagino que lo son el resto de los géneros literarios, lo que facilita que uno pueda descubrir múltiples historia y autores nuevos. Este es el caso de El Colapsio, de Wil McCarthy. La novela, editada por La Factoría de Ideas en el año 2010, es la primera de una serie titulada The Queendom of Sol, que cuenta en la actualidad con cuatro entregas, y que nos lleva a un futuro lejano en el que la humanidad ha llegado a desarrollar una tecnología abrumadora, hecho que llegará a amenazar su futuro.

«En el reino de Sol, los secretos de la materia han sido descifrados y la misma muerte es solo un recuerdo gracias a dos asombrosas tecnologías, la roca pozo y el colapsio. Bruno de Towaji, inventor de este último, sueña con construir un artefacto capaz de sondear los lugares más remotos del espacio tiempo. Marlon Sykes, su rival en el amor y en la ciencia, trabaja en un vasto proyecto: la construcción de un anillo de colapsio alrededor del sol. Pero en el momento en el que un despiadado saboteador ataca el anillo de colapsio, ambos científicos tienen que dejar a un lado su enemistad personal y unir sus prodigiosos intelectos para prevenir la destrucción del sistema solar… y de toda la vida que hay en él».

La novela, como veis, presenta una sinopsis atrayente, que sin embargo queda algo aguada en su propio desarrollo. Lo primero que destaca de la trama es su ambiente tecnológico. McCarthy nos muestra un mundo futuro en el que la tecnología ha solucionado todos y cada uno de los problemas a los que se ha enfrentado la humanidad. Entre los adelantos más destacados sobresalen el colapsio, la roca pozo, la recsin y el fax, avances que han permitido, incluso, que la humanidad haya vencido a la muerte y se goce de vidas eternas.

Y en un mundo donde la tecnología está sobrecogedoramente desarrollada, los peligros pueden ser, también, terribles. Para mejorar la comunicación en el reino solar se está implementado un anillo de colapsio alrededor del sol, que está siendo saboteado por alguien que parece querer acabar con la raza humana. De ahí que los dos científicos más aventajados del reino unan sus esfuerzos para solucionar el problema y de paso salvar al sistema solar de su destrucción.

Wil McCarthyHasta aquí todo correcto. Sin embargo McCarthy lleva a cabo un relato demasiado superficial tanto de la organización del reino del Sol en donde transcurre la acción de la novela, como de la trama tecnológica que se desarrolla en ella. Atenderemos, pues, a un contexto tecnológico que nos puede parecer apabullante pero con una trama tecnológica que está bastante por debajo, a mi parecer, de lo que uno podría esperar.

Y eso que los planteamientos de la novela son interesantes, esto es, a mayor desarrollo tecnológico los riesgos se multiplican, algo que podemos observar, a menudo, en el mundo en el que vivimos. La historia se enriquece a medida que la trama va incorporando elementos de thriller, al conocer que alguien está provocando deliberadamente los fallos tecnológicos que amenazan al sol y, por ende, al sistema solar.

A la novela también le falta algo de contexto social y comportamental en relación al futuro en el que se ambienta. Nos son dados algunos trazos, pero, como en el caso de la tecnología, siempre te queda la sensación de que las cosas se están tratando de una forma superficial. De ahí, que el resultado sea, en gran parte de la novela, una trama poco intensa por la que van avanzando los personajes sin excesivas dificultades, sobre todo si tenemos en cuenta lo titánico de la tecnología que está en juego.

El final, además, recuerda mucho más a los desenlaces de las novelas tipo warcraft, con enfrentamiento final entre héroe y villano, que al resultado propio de una novela de ciencia-ficción. De ahí que la sensación que uno tiene cuando se ha leído el libro, es de que el empeño de la historia ha quedado a medio recorrido, y que, de verás, uno esperaba algo más. Algo que es posible que se pueda hallar en las secuelas de la saga.

Título: El Colapsio
Autor: Wil McCarthy
Editorial: La Factoría de Ideas
Nº de páginas: 352 págs.
Encuadernación: Tapa blanda
Año edición: 2010

Nota Culturalia: 5.5
——

Jorge Pisa

Publicación: Cuatro muertos más para el desierto, de Christopher Pollinini, Ed. Áltera

Cuatro muertos más para el desiertoHoy os presentamos en Culturalia Cuatro muertos más para el desierto, de Christopher Pollinini, una novela que mezcla episodios de la historia reciente de España con intriga en un relato de novela negra.

«Dos historias se entrelazan en los capitulos del libro:

La vida de Tomás Correa como estudiante se ve interrumpida por un suceso increíble: han disparado a su padre. Pronto, con él en coma, se ve mezclado en un secreto entre un remolino de traiciones que esconden el autor del disparo y el futuro de su familia al completo.

En 1975 Alberto Correa siente que le ha tocado la lotería: ha robado un bolso con un gran rosario de oro dentro. Con la idea de invertirlo en su futuro acude a Hadi, su mentor, y pone en marcha el primer engranaje de un viaje que lo mezclará con la Marcha Verde y la caída del régimen franquista. Mucho tiempo después, cuando la vida le ha dado un hijo (Tomás) y Alberto piensa en retirarse, vuelven noticias de su pasado en el desierto con un inquietante asesinato».

Christopher Pollinini es ingeniero químico. Nacido en Estados Unidos, mitad italiano y mitad español, su vida laboral le ha llevado a residir en diferentes países como Alemania, Holanda, Italia o Inglaterra.

En la actualidad trabaja en Estrasburgo (Francia) donde ha compaginado su profesión con la escritura.

Título: Cuatro muertos más para el desierto
Autor: Christopher Pollinini
Editorial: Áltera
Páginas: 396
Formato: Tapa blanda | 153×235 mm
Precio papel: 16,90 €
Precio ebook: 4,99 €

Publicación: El regreso del Catón, Matilde Asensi, Ed. Planeta

El regreso del catón_portadaHoy os presentamos en Culturalia una novedad que los lectores apasionados por el misterio histórico habéis esperado, seguro, desde hace años. Y no es otra que la nueva novela de Matilde Asensi El regreso del Catón, secuela del éxito de vendas de 2001 El Último Catón

Si en aquella ocasión Ottavia Salina y Farag Boswell se enfrentaban al extraño robo de las reliquias de la la Vera Cruz, en esta tendrán que resolver un nuevo misterio que promete mantener en vilo a los lectores de la secuela.

¿Qué pueden tener en común la Ruta de la Seda, las alcantarillas de Estambul, Marco Polo, Mongolia y Tierra Santa? Eso es lo que los protagonistas de El último Catón, Ottavia Salina y Farag Boswell, tendrán que averiguar poniendo de nuevo sus vidas en peligro para resolver un misterio que arranca en el siglo I de nuestra era.

El regreso del Catón es una combinación magistral de aventura e historia con la que Matilde Asensi nos atrapa de nuevo para no dejarnos escapar hasta la última palabra.

Título: El Regreso Del Catón
Autora: Matilde Asensi
Editorial: Planeta
Fecha de publicación: octubre 2015
Páginas: 608
Formato: 15 x 23 cm | Tapa dura con sobrecubierta
Colección: Autores Españoles e Iberoamericanos
Precio: 21,90 €

Novedad editorial: Seven. Los pecados de David Fincher, de Desirée de Fez

Seven

Tras un discreto debut cinematográfico (Alien 3), David Fincher logró el reconocimiento unánime de los aficionados al thriller con Seven, un film que marcó un antes y un después en la historia de este género y del que ahora se cumplen veinte años. Este acontecimiento merecía una celebración a su altura, y el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya decidió rendirle un particular homenaje en su pasada edición; además, y en colaboración con la editorial Tyrannosaurus Books, los responsables del festival apostaron por la periodista Desirée de Fez para que coordinara Seven. Los pecados de David Fincher, una serie de textos firmados por algunos de los mejores críticos del país –Ángel Sala, John Tones, Quim Casas, Fausto Fernández, Daniel Ausente, Noel Ceballos y Jorge Gorostiza– que repasan la película desde un punto de vista personal y emocional, y que sirven para analizar el camino que tomó el thriller tras su estreno en 1995.

Presentado por primera vez durante el festival, Seven. Los pecados de David Fincher vivió una segunda presentación el pasado 14 de noviembre en la Librería Gigamesh de Barcelona, a la que acudieron varios de los autores –Casas, Fernández y Ausente acompañaron a De Fez– y Juan Antonio Bayona, invitado por la coordinadora de esta obra porque tanto él como Fincher ‹‹han llevado al gran público películas que se mueven por código de género menos comercial››.

Presentacion_01Así, en este volumen el lector encontrará las razones que han hecho de Seven un film de referencia, tanto en el ámbito cinematográfico –su impacto es evidente en películas posteriores de gran presupuesto, como El coleccionista de huesos o la saga Saw, tal y como precisa Desirée de Fez en su artículo– como en las series policíacas que se sucedieron a su estreno –Quim Casas recuerda que Millennium fue la primera en aprovechar el tirón de la película, aunque debieron pasar quince años hasta encontrar dos series con registros similares a la obra de Fincher: The Following y The Fall.

Por su parte, Daniel Ausente prefirió hablar sobre la parte religiosa de Seven, además de confesar que le obsesiona la idea de ciudad maldita, muy presente en ella, mientras que Fausto Fernández aportó su habitual nota de humor al reconocer su ‹‹simpatía por el cine que se equivoca, por aquellos que han hecho una castaña y creen que es una maravilla››, y por eso decidió escribir sobre las múltiples copias chapuceras y desvergonzadas que se hicieron tras ella –‹‹tiene mucha gracia que el primero fuera Steven Seagal››–, como Los ríos de color púrpura o Resurrection.

Inevitablemente, en Gigamesh surgió el nombre de otro titán del cine contemporáneo: Christopher Nolan, quien también cuenta con un ferviente número de seguidores. Sin embargo, y en opinión de los críticos presentes en la librería, David Fincher puede estar tranquilo: de él destacaron su capacidad para fascinar visualmente al espectador, su mentalidad de productor, su buen tino a la hora de elegir proyectos –‹‹Su olfato comercial es extraordinario››, afirmó Bayona–, además de mantener siempre el equilibrio entre el ritmo de la imagen y del texto, sin olvidar que es un director con mucho sentido del humor –‹‹Perdida es una gran comedia››, aseguró con rotundidad Fernández–, algo de lo que Nolan parece que no puede presumir.

Título: Seven. Los pecados de David Fincher
Autora: Desirée de Fez (Coordinadora)
Editorial: Tyrannosaurus Books
Fecha de publicación: Octubre de 2015
ISBN: 9788494444210
Páginas: 218 páginas
Precio: 18,00 €