El próximo 30 de septiembre se estrena en las pantallas de nuestro país Four Lions, una película dirigida por el cómico Chris Morris que toma como argumento a unos terroristas poco habilidosos, unos personajes sin fortuna interpretados por Riz Ahmed, Nigel Lindsay, Kayvan Novak y Adeel Akhtar.
Fotograma de la película
Desencantados con la vida, cuatro hombres urden un plan secreto en una ciudad británica. Al frente del grupo se encuentra Omar, un fiel musulmán que ha tomado la decisión de convertirse en soldado como respuesta al, según él, injusto trato que reciben aquéllos que siguen los preceptos islámicos en el mundo, idea a la que se suma Waj. A ellos se unen Barry, un blanco occidental convertido al islam, y Faisal, capaz de construir una bomba, pero que no está dispuesto a ser él quien se inmole: por esa razón se dedica a entrenar a cuervos con bombas atadas a sus cuerpos para introducirlos por las ventanas.
Chris Morris, director de Four Lions, ha querido dejar claro que ésta no es una película ni pro ni antirreligiosa: únicamente toma ese contexto como excusa para realizar esta disparatada comedia, utilizando los conflictos de sus personajes y sus errores para hacer humor. Así, Morris ha contado con un extenso reparto entre los que cabe destacar Riz Ahmed (Centurion), Kayvan Novak (Syriana), Adeel Akhtar (Traitor), Arsher Ali, Nigel Lindsay, Benedict Cumberbatch, Julia Davis y Craig Parkinson.
Four Lions se estrenará en nuestros cines el 30 de septiembre de 2011.
Título: Four Lions
Género: Comedia, drama
Nacionalidad: Reino Unido
Año: 2010
Duración: 102 minutos
Director: Chris Morris
Guión: Jesse Armstrong, Sam Bain, Chris Morris
Intérpretes: Riz Ahmed, Arsher Ali, Nigel Lindsay, Kayvan Novak, Adeel Akhtar, Benedict Cumberbatch, Julia Davis, Craig Parkinson, Preeya Kalidas, Wasim Zakir, Mohammad Aqil
Els conflictes bèl•lics han estat, per desgràcia, constants durant la Història: l’home ha protagonitzat cruentes guerres que han fet que l’estudi militar hagi esdevingut per als historiadors una important font d’interès. En l’àmbit català, una de les més estudiades, per les doloroses conseqüències que va tenir, és la Guerra de Successió (1705-1714), i de l’atracció vers aquest fet neix Els exèrcits de Catalunya, 1713-1714: uniformes, equipaments i organització, un llibre signat a quatre mans per Francesc X. Hernández i Francesc Riart que, malgrat no ser una novetat editorial, mereix ser destacat perquè mostra com es va organitzar militarment el poble català per afrontar aquells fets que van succeir fa gairebé 300 anys, i que van significar una derrota que encara ara tenim molt present.
L’estiu de 1713, Catalunya era l’escenari on lluitaven àustries i borbons. Abandonats pels exèrcits europeus que, fins aleshores, els donaven suport, els catalans, i sobretot els ciutadans de Barcelona, es van veure obligats a organitzar-se ràpidament per poder aixecar un exèrcit regular que es va sumar a les organitzacions milicianes i de fusellers ja existents. D’aquesta manera, i amb Antoni de Villarroel al capdavant de les tropes, van sostenir amb encert la campanya de 1713-1714, ajudats per la poderosa indústria de guerra del moment i per aquelles institucions que intentaven treure el màxim profit de la situació.
Els exèrcits de Catalunya, 1713-1714: uniformes, equipaments i organització és el resultat de les investigacions portades a terme per Francesc X. Hernández, historiador especialitzat en la història miliar, ajudat en la documentació i les il•lustracions per Francesc Riart. En el llibre, els historiadors plantegen els problemes de composició, els mitjans tècnics, la cultura militar i, evidentment, les accions que van protagonitzar. Aquí no trobarem una descripció de la batalla de Barcelona pròpiament, sinó que es tracta d’un estudi sobre la composició, l’estructuració, la indumentària i l’equipament de l’exèrcit català que es va aconseguir formar per a l’ocasió, una autèntica organització militar equiparable a qualsevol exèrcit de l’època, res a veure amb el petit grup que, sovint, s’ha volgut fer creure que eren aquestes tropes.
Títol:Els exèrcits de Catalunya, 1713-1714: uniformes, equipaments i organització Autor: Francesc X. Hernández, Francesc Riart Editorial: Rafael Dalmau Pàgines: 350 pàgines Data de publicació: 2007 ISBN: 9788423207138 Preu: 38,00 €
Cuando uno se encuentra de viaje siempre se topa con un serio inconveniente (sobre todo si el turista es todo un sibarita): ¿dónde comer? A pesar de las múltiples recomendaciones que recibe antes de partir por parte de aquéllos que ya han estado en la ciudad visitada, siempre es más interesante encontrar, por uno mismo, un lugar especial, un restaurante en el que no sólo degustar unas deliciosas viandas, sino que también el ambiente y el trato sean excepcionales.
Si nos encontramos en Roma, bien podríamos afirmar que cualquier restaurante es bueno para comer una buena pizza, o un buen plato de pasta. Sin embargo, quizá no sea tan fácil encontrar un restaurante en el que la tranquilidad y el trato afable por parte de sus empleados sean características destacables. No sucede así en el restaurante Massenzio ai Fori, en la calle Largo Corrado Ricci, número 2-6, un restaurante de calidad, a precio razonable, situado cerca del Foro Romano, lugar de visita imprescindible para el turista en la capital italiana.
El nombre del restaurante alude a la basílica de Majencio (Massenzio en italiano), el viejo edificio situado en el Foro Romano cuya construcción fue iniciada por dicho emperador en el 308 d. C., y terminada por Constantino en el 312, lugar del que se encuentra a cuatro pasos, haciendo de éste un restaurante céntrico y bien comunicado. En el local, las referencias a la arquitectura del Foro Romano son constantes; el restaurante se encuentra dividido en tres ambientes, el elegante comedor interior, el bar y, sobre todo, la fantástica terraza, un lugar en el que las plantas que la delimitan crean una atmósfera especial, tranquila, mitigando de esta forma el ruido del tráfico, permitiendo así que olvidemos por un instante que nos encontramos en una calle céntrica en medio del caos romano.
Tomando como referencia la cocina tradicional romana, el Massenzio ai Fori se ha especializado en platos cuyo ingrediente principal es el pescado, y de entre su amplia carta debemos destacar el generoso Risotto al frutti di mare o el Filetto di spigola dello chef. Sin embargo, si lo que queremos es degustar un plato de pasta deberemos optar entre los magníficos Bucatini all’amatriciana o los sensacionales Ravioli vegetali (aunque éstos resulten una ración algo escasa). Por supuesto, no faltan entre sus platos una excelente lassagna ni las pizzas cocidas en horno de leña que harán las delicias de cualquiera. Y, para redondear el menú, nada mejor que regarlo con un vino italiano de los que ofrece su extensa carta, con precios de todo tipo, aunque no siempre al alcance de cualquier bolsillo. Además, la oferta se completa con hasta seis menús distintos para grupos.
El Massenzio ai Fori ofrece al turista una excelente cocina, buenos vinos, un notable café, un horario de cocina totalmente flexible a las necesidades del viajero, y todo ello complementado con un espléndido trato por parte de sus atentos camareros, unas características que lo hacen destacar por encima del resto de restaurantes de la ciudad.
Más información:
Ristorante Massenzio ai Fori: Largo Corrado Ricci, 2-6. 00184 Roma
Web: http://www.massenzioaifori.it/
Teléfono: 06 679 07 06
“Canto en l’idioma en què somnio”. Poques vegades una simple frase com aquesta esdevé l’estendard que millor descriu una representació teatral, i precisament això és el que succeeix amb aquesta afirmació a Cop de Rock, el nou musical estrenat al Teatre Victòria de la mà de Dagoll Dagom que significa la recuperació d’unes cançons que van fer fortuna fa gairebé 20 anys amb l’esclat de l’anomenat rock català, un fenomen que, des del passat 11 de setembre, té el seu homenatge en aquest magnífic musical.
Joan Lluís Bozzo planteja un muntatge de grans dimensions, amb una plataforma giratòria a l’escenari que facilita les transicions entre escenes i tres rocs immensos que serveixen tant per mostrar l’escarpat poble de la Costa Brava on som com per fer de suport a les imatges projectades. Pel que fa a la història, la representació queda dividida en dues parts: a la primera trobem les actuacions amb què el grup Cop de Rock intenta obrir-se camí en l’escena musical del moment, aquell llunyà i màgic 1992, quan el poble català vivia amb l’excitació prèvia dels Jocs Olímpics organitzats a Barcelona, al mateix temps que assistia a la coronació del Dream Team de Cruyff com a rei d’Europa; en canvi, la segona part fa un salt en el temps per arribar a l’any 2004, quan el desencís i la crua realitat han vençut els joves. El cert és que aquest no és un argument gaire original –la il•lusió dels començaments, el distanciament entre els membres del grup, les drogues i l’alcohol marquen la tragèdia que porta els supervivents a la redempció final–, però serveix per a lluir les principals cançons d’aquell moviment de principis dels anys 90, autèntiques protagonistes de l’obra.
I en aquest punt reconec que vaig dubtar: ¿un musical amb les cançons que memoritzava dia rere dia en els meus temps d’adolescent? Un espectacle amb els himnes que em van marcar un primerenc criteri musical? La meva desconfiança va quedar confirmada durant la primera part de l’espectacle: un fil argumental amb prou feina esbossat, tòpic i difícilment justificable –amb quina rapidesa tan irreal la protagonista oblida que s’ha de casar la propera setmana, mentre que el protagonista passa amb enorme facilitat del menyspreu a l’amor febril vers la noia quan ella marxa–, servia d’excusa per encadenar nombrosos fragments de cançons, un popurri excessiu de temes que no permetien al públic gaudir completament d’aquelles enyorades músiques, fent que aquesta primera part no aconsegueixi connectar amb l’espectador, predisposat d’entrada a col•laborar apassionadament, fins a les primeres notes de La presó del rei de França (Elèctrica Dharma); a partir d’aquest instant, però, l’encert a l’hora d’emocionar, en especial amb la primera gran interpretació de Llorenç Santamaria (Trepitja fort), fa que el públic vegi justificades les seves expectatives, produint-se una progressiva comunió escena-platea que acaba en l’entusiàstic apoteosi final.
Cop de Rock té moments brillants, instants emotius (evidentment, el Boig per tu n’és un bon exemple), escenes que converteixen el teatre en una espectacular festa, diàlegs enginyosos i divertits, picades d’ull a l’actualitat (el cànon digital de l’SGAE, la problemàtica amb l’idioma que, potser, algun dia ens farà cantar el Bon dia d’Els Pets en castellà), l’encert de donar protagonisme a personatges d’accent mallorquí i català de les terres de l’Ebre (metàfora d’aquest fenomen musical, nascut a comarques), intèrprets notables, alguns vorejant l’excel•lent; en aquest sentit, no puc evitar esmentar tant a Jofre Borràs (seves són les intervencions més divertides) com el luxe de gaudir, dalt d’un escenari de teatre, de Llorenç Santamaria en la pell d’un vell rocker que no ha oblidat la seva passió.
Amb tot, potser podríem recriminar, perquè no tot és perfecte, un parell d’aspectes als responsables d’aquest musical: durant les més de dues hores de funció arriben a sonar fins a cinquanta-sis cançons (entre temes sencers i fragments), un número excessiu en què comparteixen protagonisme autèntics himnes amb cançons poc conegudes (alguna inexistent en la memòria dels espectadors); en canvi, una absència resulta sorprenent: l’exclusió d’un grup que va arribar a publicar nou discos (Sangtraït) i que va ser coprotagonista del memorable concert del 14 de juny de 1991 és difícil d’entendre (un problema de drets, potser?).
Sigui com sigui, Cop de Rock resulta un notable entreteniment que confirma que és possible fer un musical en català i de qualitat, al mateix temps que és un merescut homenatge a aquells precursors del bon moment musical actual en la nostra llengua (i aquells, a la vegada, hereus de l’escena musical dels anys 70) que agradarà tant als nostàlgics d’aquells dies com als joves que, per qüestió d’edat, no van conèixer aquell fenomen de primera mà, i que, per què no, potser tindran curiositat per descobrir els grups originals.
Cop de Rock s’establirà al Teatre Victòria des de l’11 de setembre per fer temporada.
Direcció i producció musical: Toni i Xasqui Ten (Ten Productions)
Direcció i guió: Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom)
Direcció coreogràfica: Cristina Allande (Ritme Dansa)
Intèrprets: Roger Berruezo, Mariona Castillo, Ona Pla, Paula Vives, Jofre Borràs, Albert Martínez, Miquel Malirach, Mónica Vives, Eva Felicidad, Ingrid Domenech, Ana Escrivà, Jorge Velasco, Nico Baumgartner, Jordi Perramón, Pablo Ibáñez i Llorenç Santamaria
Músics: Toni Ten, Xasqui Ten, Jordi Campoy, Toni Mateos, Pablo Santiz, Marc Quintillà, Guillem Galofré, Vicen Martínez, Nuno Monteiro, Jordi Vericat i Jorge Carrasco
Escenografia: Alfons Flores
Il•luminació: Albert Faura
Vestuari: Myriam Ibañez
Idioma: català. Durada: 2 hores i 30 minuts (amb pausa de 15 minuts) Horaris: dimecres a les 10:45 hores (sessió escolar) i a les 20:30 hores; dijous a les 20:30; divendres a les 21:30 hores; dissabte a les 18:00 hores i a les 22:00 hores; diumenge a les 18:00 hores Preus: dimecres i dijous, de 25 a 33 €; de divendres a diumenge, de 29 a 40 €; sessions escolars, 15 €
____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé
Y se alzó el telón. La temporada 2011-2012 dio comienzo en el Teatre Condal el pasado 16 de septiembre. Especializado en obras cómicas, este año el teatro ha iniciado la temporada, como no podía ser de otra manera, con un texto de uno de los grandes autores cómicos del siglo XX, Ray Cooney; así, los responsables de la sala del Paral•lel han adaptado It runs in the family, la han traducido como Els bojos del bisturí y han confiado en Àngel Llàcer, declarado amante del género, para que dirija la primera propuesta de la temporada.
Esta comedia de enredo gira alrededor del doctor Guillem Salgado, un médico que se prepara para vivir una jornada memorable: por fin será él el encargado de leer la conferencia inaugural del congreso de neurología que organiza su centro de trabajo, el Hospital del Mar. Salgado se encuentra en su despacho, ultimando su discurso, cuando una visita inesperada hará que la que iba a ser una jornada grande en un día especial, Sant Jordi, se convierta en un alocado disparate en el que tomarán partido una antigua amante del doctor y su hijo, su esposa, su fiel compañero en el hospital, la enfermera-jefe, un sargento de los Mossos d’Esquadra y algún que otro enfermo del hospital.
Els bojos del bisturí mantiene la estructura del clásico vodevil, con puertas que se abren y se cierran a gran velocidad, personajes que corren por todo el escenario, numerosos equívocos para ocultar una infidelidad pretérita, excesiva histeria colectiva, etc. Sin embargo, el secreto para que un vodevil tenga éxito radica en la capacidad para sorprender al espectador; por desgracia, aquí los diferentes sketches son bastante previsibles (era tan sólo cuestión de tiempo que hicieran su aparición en escena dos hombres uniformados con el minivestido de enfermera sexy), apenas un par de situaciones llegan a sorprender realmente (memorable, eso sí, el zapateao que se marca Verdaguer, pura comicidad hecha intérprete), algo que podría deberse a la época en la que fue escrita, la década de los 60, así que muchos gags no han resistido el paso del tiempo y han quedado ya obsoletos: el tipo de humor que genera ver una persona persiguiendo a otra, dando vueltas alrededor de una mesa, es un humor de cine mudo que hemos visto tantas veces con anterioridad que, en pleno siglo XXI, ya está superado. Además, esta adaptación alarga excesivamente y sin rubor alguno las diversas situaciones de enredo, provocando una progresiva pérdida de interés por parte del espectador, y también inserta momentos difícilmente justificables, como cuando los actores interrumpen su actuación para interpretar a capela varios fragmentos de canciones, situaciones tan repetitivas que producen cierta incomodidad en el espectador.
Ray Cooney, Àngel Llàcer, David Verdaguer y Enric Boixadera ya se habían citado antes en el Teatre Condal, donde coincidieron, de forma exitosa, en la representación de La doble vida d’en John, sin embargo, los paralelismos entre ambas acaban aquí, ya que aquélla resultaba mucho más divertida y sorprendente, algo que, en Els bojos del bisturí no se debe achacar, en modo alguno, a los intérpretes de la obra: es una lástima que nombres con tanto talento para la comedia como David Verdaguer, Susanna Garachana, Enric Boixadera o Àngel Llàcer queden tan limitados por un texto que ha quedado anticuado y que, probablemente, si se hubiera conseguido hacer una adaptación más moderna y actualizada, si se hubiera conseguido mantener una mayor regularidad en el ritmo de la acción, sin duda arrancaría mayores carcajadas en el público. El espectador reirá, sí, pero con muchísimo menos entusiasmo del que un buen vodevil representado por estos grandes cómicos debería asegurar.
Els bojos del bisturí se representará en el Teatre Condal del 16 de septiembre al 20 de noviembre de 2011.
Dirección y dramaturgia: Àngel Llàcer
Título original: It runs in the family
Autor: Ray Cooney
Traducción: Jordi Prat
Intérpretes: Joan Negrié, David Verdaguer, Cristina Solà, Maria Ribera, Susanna Garachana, Pau Ferran, Òscar Muñoz, Enric Boixadera
Escenografía: Miguel Montes
Iluminación: Àlex Aviñoa
Vestuario: Míriam Compte
Espacio sonoro: Jose Miguel Pérez
Caracterización: Àngels Salinas
Movimiento escénico: Marta Bayarri
Horarios: de martes a viernes a las 21:00 horas; sábados a las 18:30 y las 21:30 horas, y domingos a las 18:30 horas. Precio: 25-29 €
Idioma: catalán. Duración: 1 hora y 30 minutos (sin entreacto)
____________________
Escrito por: Robert Martínez Colomé
El próximo 23 de septiembre se estrena en las pantallas de nuestro país No habrá paz para los malvados, la última película de Enrique Urbizu protagonizada por José Coronado, un oscuro thriller que tuvo una excelente acogida por parte de la prensa especializada cuando, recientemente, fue presentada en el festival de San Sebastián.
José Coronado
Una noche más, el inspector Santos Trinidad regresa a su casa borracho. En el trayecto, el policía se ve involucrado en un triple asesinato, un tiroteo del que escapa con vida un testigo que podría arruinarle la carrera. Así, la única solución es dar caza al hombre que ha logrado huir, y con ese objetivo inicia una investigación para localizarlo y matarlo. Pero no será nada sencillo: la juez que investiga el caso intenta atrapar al asesino, por lo que el inspector deberá salvar su pellejo al mismo tiempo que persigue al fugitivo. Poco a poco, lo que parecía ser un simple caso de tráfico de drogas se complica hasta convertirse en algo mucho más serio, un peligroso caso que solo Santos Trinidad podrá resolver; eso sí, siempre que la juez Chacón no consiga encerrarlo a él antes.
Ocho años después de su último film, Enrique Urbizu (La vida mancha) presenta su nuevo trabajo, un thriller, como no podía ser de otra manera por parte del director bilbaíno, para el que ha contado con un excelente reparto, encabezado por un atormentado José Coronado (dirigido anteriormente por Urbizu en La caja 507 y La vida mancha) que encuentra su antagonista en Helena Miquel (quien aparca momentáneamente su faceta como cantante en Delafé y las Flores Azules), acompañados por Rodolfo Sancho (La herencia Valdemar), Juanjo Artero (¡Por fin solos!) y Nadia Casado (Sexykiller).
No habrá paz para los malvados se estrenará en nuestros cines el 23 de septiembre de 2011.
Título: No habrá paz para los malvados
Género: Thriller policial
Nacionalidad: España
Año: 2011
Duración: 96 minutos
Director: Enrique Urbizu
Guión: Enrique Urbizu, Michel Gaztambide
Intérpretes: José Coronado, Rodolfo Sancho, Helena Miquel, Juanjo Artero, Pedro Mari Sánchez, Nadia Casado
En els darrers anys, ha anat creixent l’afició vers una curiosa activitat que les noves tecnologies s’han encarregat de popularitzar i difondre: la recuperació de llocs que ja fa anys van deixar de ser esplendorosos i que, a poc a poc, van anar quedant abandonats fins a l’actualitat. Així, i mitjançant la fotografia, aquests aficionats pretenen recuperar la memòria històrica d’aquells llocs, fent d’aquesta una pràctica que té molt d’aventura i exploració, emparentada en certa manera amb l’exploració que segles enrere realitzaven els antics aventurers en busca de nous i salvatges paratges; aquí, però, la jungla és urbana i està molt més a prop.
Joan Valls
Un dels aficionats a aquest tipus d’espeleologia urbana és Joan Valls, conegut periodista de Televisió de Catalunya, on és l’actual director i presentador del programa de futbol internacional ‘Hat Trick Total’, que ja fa anys dedica les poques hores que la seva professió li deixa lliures a descobrir vells indrets abandonats per l’home a la seva sort. D’aquestes experiències neix el llibre Inhòspits. Recull de llocs abandonats amb històries increïbles, un llibre que pretén transmetre la seva passió, fins ara poc coneguda, i, de passada, evitar que es perdin en l’oblit aquests paratges fantàstics i misteriosos; o en altres paraules, aquest recull serveix per fer una mena de “justícia poètica” a aquells llocs que més interès han despertat en ell els darrers anys.
Així, Valls fa per primera vegada un inventari en català d’aquests llocs, i dóna a conèixer històries de velles fàbriques, antigues esglésies, cases abandonades, estacions de ferrocarril obsoletes, fins i tot hi trobarem pobles on ja no hi viu ningú, localitzacions totes elles que el mateix periodista ha anat descobrint en els darrers anys. Amb tot, aquells que vulguin trobar les adreces dels llocs descrits s’emportaran una decepció, ja que una de les regles sagrades d’aquests aficionats és no revelar mai la situació exacta de l’indret explorat per tal de protegir-lo, una regla que el periodista, com no podia ser d’una altra manera, respecta de forma escrupolosa.
La sensació de misteri, d’irrealitat, el morbo que acompanya les furtives incursions a aquests llocs, el fet de pensar que s’està realitzant un acte prohibit (és habitual que aquests indrets estiguin tancats per tal que no hi entri ningú amb intencions vandàliques) són algunes de les característiques que fan d’aquesta una activitat fascinant pels seus nombrosos seguidors, i també per a Joan Valls, qui justifica la publicació d’Inhòspits. Recull de llocs abandonats amb històries increïbles pel fet que és necessari preservar l’arquitectura dels temps passats.
Títol: Inhòspits. Recull de llocs abandonats amb històries increïbles
Autor: Joan Valls
Editorial: Angle
Col•lecció: Inspira
Pàgines: 224 pàgines
Data de publicació: 15/09/2011
ISBN: 9788415002697
Preu: 18,90€
Cinc anys després del seu darrer treball (Alfabets de futur), el cantautor de Xàtiva Feliu Ventura presenta nou disc, Música i lletra, un treball que el mateix músic ha qualificat com “un disc de síntesi, un disc d’essència, de concreció”, amb la intenció de fugir d’artificis i embolcalls interferents.
Feliu Ventura
Ventura explica els anys de silenci discogràfic (un període en què ha estat centrat en els concerts i en les col•laboracions amb altres músics) perquè, per a ell, és necessari un cert temps per tal de crear una obra de qualitat, unes cançons en les quals pugui tenir especial cura de la música i lletra, d’aquí el títol de l’àlbum. Així, les onze cançons que ara presenta tenen com a característica la fórmula del “menys és més”, i tenen el seu origen en la tradició mediterrània de la riba valenciana, sense deixar de banda l’estètica pop amb continguts compromesos.
D’aquesta manera Música i lletra ofereix cançons com la que obre el disc, Història d’un sofà, on trobem l’orgull dels seus orígens; la denúncia davant la crua realitat a Torn de preguntes; el compromís a País de carretera; l’humor i la sàtira d’El nus de la corbata; l’homenatge a la resistència sahrauí a Lluna de safrà; o la necessitat d’alimentar amb l’esperança la propera generació a Present.
Per a aquesta ocasió, Ventura s’ha envoltat dels músics Borja Penalba (encarregat de les guitarres acústiques, l’acordió i la percussió menor, a més d’exercir de productor), Sara Chordà (al violoncel), Pau Figueres (la guitarra espanyola i l’slide) i Miquel Córdoba (amb el violí i la viola).
El proper 15 d’octubre Feliu Ventura presentarà el seu nou disc Música i lletra a Barcelona, en un concert que oferirà a l’Auditori, a les 21 hores. Les entrades per a aquest concert (15 €) ja es poden adquirir mitjançant el servei del Telentrada de Catalunya Caixa.
Títol: Música i lletra
Autor: Feliu Ventura
Discogràfica: Propaganda pel Fet!
Més informació: www.musicailletra.cat/
El próximo 16 de septiembre llega a las pantallas de nuestro país El Árbol de la Vida, la nueva película de Terrence Malick que viene avalada por la excelente acogida que recibió en el pasado festival de Cannes, donde ganó la Palma de Oro, un drama en cuyo reparto destacan nombres tan conocidos como Brad Pitt y Sean Penn.
Fotograma de la película
Ésta es la historia de Jack, el hijo mayor de una familia cualquiera en la sociedad americana de mediados de los años cincuenta, una historia que conoceremos desde su más tierna infancia hasta su madurez, cuando la desilusión vital se hace patente en el personaje; en ese momento, Jack intentará reconciliarse con su padre, con quien siempre mantuvo una tensa relación. Perdido en una sociedad moderna que no va con él, Jack intenta buscar respuestas sobre el origen de la vida, al mismo tiempo que se cuestiona ciertos temas filosóficos, como la fe. Paralelamente, la historia muestra la relación existente entre la naturaleza y nuestras vidas, simbolizadas en ese árbol de la vida del título.
Seis años después de su último film, Terrence Malick (El nuevo mundo, La delgada línea roja) regresa a la dirección con El árbol de la vida, una película para la que ha contado con un reparto de lujo, encabezado por Brad Pitt (Malditos Bastardos) y Sean Penn (Mystic River), a quienes acompañan la joven actriz Jessica Chastain (La deuda), Fiona Shaw (La Dalia Negra), Kari Matchett (Cube 2: Hypercube) y Joanna Going (Phantoms).
El Árbol de la Vida se estrenará en nuestros cines el 16 de septiembre de 2011.
Título: El Árbol de la Vida
Título Original: The Tree of Life
Género: Drama
Nacionalidad: USA
Año: 2011
Duración: 139 minutos
Director: Terrence Malick
Guión: Terrence Malick
Intérpretes: Brad Pitt, Sean Penn, Jessica Chastain, Fiona Shaw, Kari Matchett, Joanna Going
Els darrers dies estem experimentant un fenomen de memòria històrica global: l’11 de setembre es commemora el desè aniversari de l’atemptat terrorista als Estats Units, l’esfereïdora caiguda de les Torres Bessones de Nova York en rebre l’impacte de dos avions, imatges colpidores que van quedar gravades en la memòria col•lectiva gràcies a les televisions que ràpidament van arribar al lloc dels fets. Aquest atac va trasbalsar la població mundial, alhora que significava, a nivell històric, el final d’una època i l’inici d’un nou període, però pels mateixos ciutadans nord-americans va significar encara molt més: demostrava la seva fragilitat, ni tan sols ells eren intocables, des d’aleshores, l’amenaça terrorista ja no era un fet aïllat en poblacions llunyanes.
Al mateix temps que la població intentava refer-se del cop, l’Autoritat Portuària de Nova York i Nova Jersey (propietària dels edificis afectats) va autoritzar un grup d’arquitectes i enginyers a recollir vestigis que servissin per documentar tot el que havia succeït aquell dia, uns 1500 objectes que van trobar resguard en l’Hangar 17 de l’Aeroport Internacional John F. Kennedy, i que serien exposats en el futur National September 11 Memorial Museum. Uns anys més tard, l’abril del 2009, els responsables van permetre a Francesc Torres, artista barceloní que també era a la ciutat el dia de l’atemptat, l’accés a l’Hangar 17 per fotografiar tots aquells objectes amb la seva càmera; d’aquest recull d’imatges neix ‘Memòria fragmentada. 11-S NY Artefactes a l’Hangar 17’, una exposició que pretén recordar aquell dramàtic esdeveniment històric a partir dels objectes recuperats, i que es podrà veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al 3 de novembre.
Imatge de la mostra
Les condicions en què va treballar Francesc Torres no van ser precisament les idònies: la il•luminació de l’hangar no era l’adequada, era una llum industrial, mentre que aquelles parets de tonalitats grises tampoc l’ajudaven gaire. Amb tot, Torres va ser capaç de captar el significat ocult dels objectes que hi va trobar, des de cotxes de policia destrossats fins a ferros rovellats que el foc va retorçar de forma capriciosa, tots ells testimonis silenciosos de la violència amb què es va produir l’atemptat de l’11 S.
Al CCCB s’hi podran veure fins a 176 de les imatges que va fer Torres als objectes guardats a l’Hangar 17, fotografies que estaran projectades en 6 pantalles; a més, també s’hi exposarà un fragment de l’escultura “WTC Stabile”, d’Alexander Calder, una peça que presidia la plaça on s’alçava el World Trade Center. La mostra també inclourà un cicle de conferències sota el títol 11S / El món deu anys després, cicle en què participaran el mateix Francesc Torres, l’assessor de programació del National September 11 Memorial Museum, Clifford Chanin, la novelista Pankaj Mishra i la periodista i assagista Barbara Ehrenreich.
Una de les peculiaritats de ‘Memòria fragmentada. 11-S NY Artefactes a l’Hangar 17’ és que es tracta d’un projecte que no només es podrà veure a Barcelona: paral•lelament estarà instal•lada a l’Imperial War Museum de Londres (entre el 26 d’agost de 2011 i el 26 de febrer de 2012), a l’International Center of Photography de Nova York (entre el 9 de setembre de 2011 i el 8 de gener de 2012) i al CentroCentro. Palacio de Cibeles de Madrid (entre el 16 de setembre i el 31 de gener de 2012).
L’exposició, estrenada el passat 9 de setembre, es podrà veure al CCCB fins al 3 de novembre, de dimarts a diumenge, d’11:00 hores a 20:00 hores, i els dijous, d’11:00 hores a 22:00 hores. El preu de l’entrada és de 3,00€.
Culturalia 