Archivo de la etiqueta: Miquel Malirach

Crítica teatral: One arm, en el Teatre Akadèmia

Hace ya bastante desde mi última crítica teatral, escrita nada más y nada menos que el cinco de febrero. Y ya iba teniendo ganas de poner hilo a la aguja de nuevo. La oportunidad ha llegado de la mano de Tennesssee Williams y no con una de sus archi-reconocidas obras, sino con la adaptación del relato corto One arm por parte de la compañía One Arm Group, un texto convertido en guión cinematográfico por el propio Williams pero que no se llegó a producir, por lo provocativo y controvertido de su argumento, y que finalmente fue transformado en obra de teatro por el dramaturgo rumano-ucraniano-venezolano Moisés Kaufman.

One arm nos relata la historia de Ollie Olsen, un joven marine estadounidense con un prometedor futuro en el boxeo, cuyos sueños se rompen tras sufrir un accidente de coche en el que pierde su brazo derecho. Su pérdida física le empujará a la prostitución homosexual, en el intento de dar un nuevo sentido a su existencia.

La propuesta de Teatre Akadèmia nos permite no solo conocer un Williams menos habitual e incluso menos teatral, sino también un ambiente que no acostumbra a mostrarse sobre los escenarios, esto es, el mundo de la prostitución y la homosexualidad estadounidense de los años 40 – 60, ya que la acción no permite ubicar exactamente los acontecimientos en una fecha concreta.

La obra muestra el esfuerzo por parte del autor de ser fiel a la naturaleza de los textos que adapta y del director,  Agustí Estadella, y la compañía por respetar un adn tan williamsiano, proponiendo una puesta en escena minimalista en la que los espacios y las historias aparecen y desaparecen siguiendo la pauta del relato. La representación mantiene también la estructuración de la adaptación de Kaufman, combinando relato en tercera persona con escenas propiamente teatrales, la mayoría de ellas en flashback, ofreciéndonos el contexto de caída, ensoñación y envilecimiento tan propio de Williams, en este caso, vinculado a la pérdida física y emotiva del protagonista, que, sin embargo, potenciará la sexualidad física de un cuerpo cercenado, al que se comparará en varias ocasiones a una obra de arte antigua.

Sin embargo el ritmo de la representación es algo lento, lo que perjudica al conjunto de la obra. Más que las escenas, algunas de ellas sobrecogedoras, estorba el avance retenido de la historia, a lo que ayudan poco los constantes cambios y transiciones entre una escena y la siguiente.

Por lo que respecta a la actuación, One arm descansa en gran parte en la actuación de Carles Roig, que interpreta a Ollie Olsen con una contundencia y con un aspecto físico muy adecuado para el papel. Roig está acompañado por hasta siete actores (Isidor Barcelona, Xavier Capdet, Oriol Garrido, Miquel Malirach, Eleazar Masdeu, Joël Minguet y Esteve Mulero) y una actriz (Aurea Márquez), que dan vida a los personajes que el protagonista se irá encontrando en los bajos fondos de ciudades como Nueva Orleans y Nueva York.

One arms es un acierto, por la forma de llevar la propuesta a cabo, por la elección actoral y escénica, aunque menos por el ritmo de la representación y brinda al público barcelonés la oportunidad de profundizar en una obra menos conocida de un gran dramaturgo, un hecho, este, que por sí solo ya merece el esfuerzo de desplazarse hasta el Teatrio Akadèmia… ¿O me equivoco?

One arm_teatre akademia_1

One arm” se representa en el Teatre Akadèmia del 17 de mayo al 4 de junio de 2017.

Autor: Moisés Kaufman
Dirección: Agustí Estadella
Traducción: Victor Vilca
Reparto: Isidor Barcelona, Xavier Capdet, Oriol Garrido, Miquel Malirach, Aurea Márquez, Eleazar Masdeu, Joël Minguet, Esteve Mulero y Carles Roig
Espacio escénico y vestuario: One Arm Grup
Diseño de iluminación: Roc Laín y Albert Pastor
Edición de sonido: Enric Girona

Horarios: de miércoles a viernes a las 20:30 horas; sábados a las 18:00 y a las 20:30 horas y domingos a las 18:00 horas
Precio: 18 – 22€
Duración: 1 hora y 20 minutos aproximadamente
Idioma: catalán
Recomendado para mayores de 14 años

NOTA CULTURALIA: 7,5
——

Jorge Pisa

Anuncios

“Mali Vanili, lo nostre no funciona” al Círcol Maldà: Cues juganeres

Vull parlar-vos de dos animalons que aquests vespres de dilluns s’enfilen als arbres del Círcol Maldà i estiren les seves cues per a volar de branca en branca de la seva platea.

Són dos esquirols que busquen nous i llocs tous.

Per tal d’aconseguir les primeres, canten, ballen, toquen (la guitarra també), ironitzen sobre l’actualitat i juguen amb les paraules.

Quant als segons, no són més que les ments benpensants d’un públic a sacsejar una mica.

I unes i altres hauran de sortir-los al pas. Perquè la Mare Natura és sàvia. I, a més a més, aquestes criatures escèniques són refrescants, encisadores i sense prejudicis.

 Els Mali Vanili creen un espai íntim amb un repertori de mestissatge musical festiu, un reguitzell d’acudits ben intercalats i, sobretot, una complicitat entusiasta. Jugant a ser dos extraterrestres del Món Contemporani Indie Underground de Barcelona, articulen un espectacle amè i deliciosament desenfadat. I aprofiten l’avinentesa de disposar d’una horeta d’escenari per accelerar un procés de desintel·lectualització artística que inclou una rumba pedagògica sobre la necessitat de civisme en la societat (o quelcom de semblant), una versió superguai d’una “bossanova” excelsa, una relectura semièpica (per l’entitat omnipotent dels seus protagonistes) d’un èxit del teatre musical català de finals dels vuitanta que feia cavalcar plegats firmament i aigua salada.

En Mali (Miquel Malirach) aporta al xou sensibilitat musical, tendresa interpretativa, acords oportuns i serenor escènica.

En Vanili (Jofre Borràs) hi afegeix desinhibició, ritme trepidant, màgia corporal i admirable domini de la comicitat.

Junts fan un playback tan reeixit que taral·legem amb ells les seves cançons així que els veiem moure els llavis. Però és que resulta que també es fan sentir! Llavors voldríem renouejar rere ells en algun parc proper…

Per Juan Marea

“Mali Vanili, lo nostre no funciona” es representa al Círcol Maldà de Barcelona els dilluns 5, 19 i 26 de maig a les 21 h.
http://circolmalda.cat/mali-vanili/

Image

 Vanili i Mali don’t forget our number.

Quatre Barres, un espectacle musical inspirat en els èxits del Rock Català.

Cartell Quatre BarresImagines poder reviure un concert de Sau?
Un concert més de Sopa de Cabra?
Saltar al ritme de Els Pets?
Somiar amb les melodies de Gossos?
Emocionar-te amb les cançons del teu grup preferit?
Quin enyorança…

Doncs no imaginis més, perquè els dies 22 i 23 de febrer Quatre Barres estarà en concert a Barcelona al Teatre Coliseum!!

Els Protagonistes dels musicals de més èxit (Fama, Grease, Mamma Mia, Rent, Cop de Rock …) presenten Quatre Barres.

Quatre Barres es un grup de joves que ofereix un homenatge i vol tenir un reconeixement a molts dels grups musicals que varen iniciar o bé han continuat el moviment del Rock Català a principis dels anys 90: Sopa de Cabra, Sau, Lax’n’Busto, Els Pets, Gossos, Sangtraït, Ja t’ho diré, Whiskyn’s

Quatre Barres es una història explicada amb cançons. La història d’un moviment musical que molts de nosaltres hem viscut com etapa de formació i joventut. Amb la seva innocència i l’energia del seu amor. Molts hi han crescut i les cançons s’han convertit en la banda sonora de la seva vida. Altres ho descobriran ara i els permetrà conèixer les seves arrels.

Quatre Barres està inspirat, com no podia ser d’una altra manera, en les grans trobades del ROCK CATALÀ: Els concerts inoblidables, els 25 Anys de Sopa de Cabra, de Sau, de Lax’n’Busto… i espectacles musicals com Cop de Rock, son referents que no podien faltar en un concert d’aquest gènere.

Vibra… Emociona’t i…. Torna a sentir-ho al Cor !!!!

Quatre Barres” es representa al Teatre Coliseum els dies 22 i 23 de febrer de 2014.

Els cantants: Albert Martínez, Mònica Vives, Èlia Solé, Miquel Malirach, (Jordi Blanch)
Els músics: Guillem Galofré (Guitarra); Esteve “Oest” Lázaro (Guitarra), Jorge Carrasco (Baix), Pablo Santiz (Batería) y J. J. Caro (Teclats)

Més informació:

http://www.rockcatala.cat
https://es-es.facebook.com/4barres
https://www.grupbalana.com/teatro_cs/494/0/1/0/quatre-barres-en-concert.html#

Crítica teatral: Cop de Rock

“Canto en l’idioma en què somnio”. Poques vegades una simple frase com aquesta esdevé l’estendard que millor descriu una representació teatral, i precisament això és el que succeeix amb aquesta afirmació a Cop de Rock, el nou musical estrenat al Teatre Victòria de la mà de Dagoll Dagom que significa la recuperació d’unes cançons que van fer fortuna fa gairebé 20 anys amb l’esclat de l’anomenat rock català, un fenomen que, des del passat 11 de setembre, té el seu homenatge en aquest magnífic musical.

Joan Lluís Bozzo planteja un muntatge de grans dimensions, amb una plataforma giratòria a l’escenari que facilita les transicions entre escenes i tres rocs immensos que serveixen tant per mostrar l’escarpat poble de la Costa Brava on som com per fer de suport a les imatges projectades. Pel que fa a la història, la representació queda dividida en dues parts: a la primera trobem les actuacions amb què el grup Cop de Rock intenta obrir-se camí en l’escena musical del moment, aquell llunyà i màgic 1992, quan el poble català vivia amb l’excitació prèvia dels Jocs Olímpics organitzats a Barcelona, al mateix temps que assistia a la coronació del Dream Team de Cruyff com a rei d’Europa; en canvi, la segona part fa un salt en el temps per arribar a l’any 2004, quan el desencís i la crua realitat han vençut els joves. El cert és que aquest no és un argument gaire original –la il•lusió dels començaments, el distanciament entre els membres del grup, les drogues i l’alcohol marquen la tragèdia que porta els supervivents a la redempció final–, però serveix per a lluir les principals cançons d’aquell moviment de principis dels anys 90, autèntiques protagonistes de l’obra.

I en aquest punt reconec que vaig dubtar: ¿un musical amb les cançons que memoritzava dia rere dia en els meus temps d’adolescent? Un espectacle amb els himnes que em van marcar un primerenc criteri musical? La meva desconfiança va quedar confirmada durant la primera part de l’espectacle: un fil argumental amb prou feina esbossat, tòpic i difícilment justificable –amb quina rapidesa tan irreal la protagonista oblida que s’ha de casar la propera setmana, mentre que el protagonista passa amb enorme facilitat del menyspreu a l’amor febril vers la noia quan ella marxa–, servia d’excusa per encadenar nombrosos fragments de cançons, un popurri excessiu de temes que no permetien al públic gaudir completament d’aquelles enyorades músiques, fent que aquesta primera part no aconsegueixi connectar amb l’espectador, predisposat d’entrada a col•laborar apassionadament, fins a les primeres notes de La presó del rei de França (Elèctrica Dharma); a partir d’aquest instant, però, l’encert a l’hora d’emocionar, en especial amb la primera gran interpretació de Llorenç Santamaria (Trepitja fort), fa que el públic vegi justificades les seves expectatives, produint-se una progressiva comunió escena-platea que acaba en l’entusiàstic apoteosi final.

Cop de Rock té moments brillants, instants emotius (evidentment, el Boig per tu n’és un bon exemple), escenes que converteixen el teatre en una espectacular festa, diàlegs enginyosos i divertits, picades d’ull a l’actualitat (el cànon digital de l’SGAE, la problemàtica amb l’idioma que, potser, algun dia ens farà cantar el Bon dia d’Els Pets en castellà), l’encert de donar protagonisme a personatges d’accent mallorquí i català de les terres de l’Ebre (metàfora d’aquest fenomen musical, nascut a comarques), intèrprets notables, alguns vorejant l’excel•lent; en aquest sentit, no puc evitar esmentar tant a Jofre Borràs (seves són les intervencions més divertides) com el luxe de gaudir, dalt d’un escenari de teatre, de Llorenç Santamaria en la pell d’un vell rocker que no ha oblidat la seva passió.

Amb tot, potser podríem recriminar, perquè no tot és perfecte, un parell d’aspectes als responsables d’aquest musical: durant les més de dues hores de funció arriben a sonar fins a cinquanta-sis cançons (entre temes sencers i fragments), un número excessiu en què comparteixen protagonisme autèntics himnes amb cançons poc conegudes (alguna inexistent en la memòria dels espectadors); en canvi, una absència resulta sorprenent: l’exclusió d’un grup que va arribar a publicar nou discos (Sangtraït) i que va ser coprotagonista del memorable concert del 14 de juny de 1991 és difícil d’entendre (un problema de drets, potser?).

Sigui com sigui, Cop de Rock resulta un notable entreteniment que confirma que és possible fer un musical en català i de qualitat, al mateix temps que és un merescut homenatge a aquells precursors del bon moment musical actual en la nostra llengua (i aquells, a la vegada, hereus de l’escena musical dels anys 70) que agradarà tant als nostàlgics d’aquells dies com als joves que, per qüestió d’edat, no van conèixer aquell fenomen de primera mà, i que, per què no, potser tindran curiositat per descobrir els grups originals.

Cop de Rock s’establirà al Teatre Victòria des de l’11 de setembre per fer temporada.

Direcció i producció musical: Toni i Xasqui Ten (Ten Productions)
Direcció i guió: Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom)
Direcció coreogràfica: Cristina Allande (Ritme Dansa)
Intèrprets: Roger Berruezo, Mariona Castillo, Ona Pla, Paula Vives, Jofre Borràs, Albert Martínez, Miquel Malirach, Mónica Vives, Eva Felicidad, Ingrid Domenech, Ana Escrivà, Jorge Velasco, Nico Baumgartner, Jordi Perramón, Pablo Ibáñez i Llorenç Santamaria
Músics: Toni Ten, Xasqui Ten, Jordi Campoy, Toni Mateos, Pablo Santiz, Marc Quintillà, Guillem Galofré, Vicen Martínez, Nuno Monteiro, Jordi Vericat i Jorge Carrasco
Escenografia: Alfons Flores
Il•luminació: Albert Faura
Vestuari: Myriam Ibañez

Idioma: català.
Durada: 2 hores i 30 minuts (amb pausa de 15 minuts)
Horaris: dimecres a les 10:45 hores (sessió escolar) i a les 20:30 hores; dijous a les 20:30; divendres a les 21:30 hores; dissabte a les 18:00 hores i a les 22:00 hores; diumenge a les 18:00 hores
Preus: dimecres i dijous, de 25 a 33 €; de divendres a diumenge, de 29 a 40 €; sessions escolars, 15 €
____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé