Archivo de la etiqueta: cinema

CRISTOPHER NOLAN: EL DRAMA EXCELS

Vaig descobrir aquest talentós i creatiu director a la seva segona pel·lícula, la clàssica i ja film de culte Memento. En aquest cas, Nolan ens sorprèn amb un flashback continu i constant i combinant el blanc i negre amb el color gairebé sèpia, i afegint-hi la veu en off del mateix protagonista, interpretat pel sempre eficient Guy Pearce (el qual ja venia de coprotagonitzar al costat amb Russell Crowe l’exitosa LA Confidential). El bucle neurològic en què es converteix la vida del pobre exinspector d’assegurances és una de les millors històries del thriller contemporani i, per tant, una de les millors pel·lícules de principis de segle.

Però aquest director tan perfecte, i amb tanta vista a l’hora d’escollir tant els seus projectes com els actors que els encarnaran, va començar a partir d’aquest moment a millorar-se i millorar el cinema a nivell argumentari i en el conjunt de la filmació i posterior exhibició d’un llargmetratge. Després de la ja esmentada Memento, al cap de 2 anys ens arriba un nou thriller, en aquest cas Insomni, protagonitzada per Al Pacino en el seu paper clàssic de detectiu i pel finit Robin Williams en la seva nova vessant d’assassí en sèrie, el qual també podem comprovar aquell mateix any a Retrats d’una Obsessió. Ambientada a Alaska i amb el hàndicap ambiental que a l’època en què transcorre la història gairebé tot el dia és diürn, el cara a cara entre els dos mites del cel·luloide sembla llegendari, sobretot al reduït espai en què es concentra, com si fos una escena de teatre. Com sempre he pregonat: si un actor és, realment, bo cal apreciar-ho a sobre d’un escenari.

Però el millor estava per arribar, deixant momentàniament de banda la seva trilogia de Batman, amb una adaptació (Prestigi: El truc final) i amb un altre rutilant guió original (Inception). Pel que fa a la primera i tot i que la història original sigui una novel·la aliena, és de llarg la millor pel·lícula de mags de tots els temps, perquè és la que retrata d’una manera més diàfana els trucs que han provocat que aquests il·lusionistes siguin famosos al món sencer. A més, el que la història transcorri al Londres victorià, en una època en què els monstres urbans eren la moda (Dràcula, Frankenstein, Jack l’Esbudellador) i que els grans invents de la humanitat estaven per estrenar-se, beneficia aquest halo de misteri, perill i estigmatisme amb la qual el director arrebossa totes les seves obres visuals. Pel que fa a l’assumpte de la ciència, l’elecció del desaparegut recentment David Bowie com a Tesla és d’una perfecció suprema, ja que només un geni pot interpretar, creïblement, a un altre. El mà a mà entre dos dels actors més reconeguts i amb més feina de tot el segle XXI, Hugh Jackman i l’actor fetitxe de Nolan, Christian Bale, és espectacular i, encara que s’haguessin pogut intercanviar els papers i per tant els rols, el personatge tan entranyable del mag bessó amb la nena de pel mig resulta molt més emotiu encarnat pel millor Batman i John Connor de la història fílmica.

Pel que fa a Inception, un cop més Christopher Nolan té l’habilitat de triar un dels millors actors de final del segle XX i principis del XXI, camaleònic, nen prodigi i únic de la seva espècie, amb permís dels altres mites rossos Brad Pitt i Matt Damon. Som davant d’una història que requereix tota la nostra atenció, ja que res no és el que sembla, una i altra vegada. Però tot està completament encaixat com una nina russa, amb una fotografia i edició excel·lents. Sens dubte, una de les pel·lícules més impactants i sorprenents del que portem de mil·lenni.

Pel que fa a la trilogia primerenca de Batman, reitero l’anteriorment citat: només hi ha 2 directors igual de preparats i amb potencial per equiparar els seus treballs cinematogràfics al capdavant d’una superproducció de superherois: JJ Abrams i Bryan Singer. Si Tim Burton als 90 va ser capaç de plasmar l’atmosfera gòtica del nou Batman negre i fosc, després Nolan va aconseguir adequar aquest univers ombrívol a un món més diàfan, versemblant i transparent, com pel·lícula d’acció o fins i tot de guerrers medievals. Perquè per adonar-se’n només cal recordar el primer acte de Batman Begins, que no té absolutament res de film de superherois. I, a més, insisteixo que per fi hem gaudit de l’actor idoni per encarnar tant l’Home Rat-Penat com la seva carcassa civil Bruce Wayne.

Així doncs, a Christopher Nolan ja només li falta recollir algun òscar, ja sigui en la modalitat de director o guionista. Però si no ho ha aconseguit ja després de dirigir i escriure tantes obres mestres, només pot significar una cosa: que el millor encara està per arribar.

Octavi Franch

MATAD AL GUIONISTA… Y ACABARÉIS CON EL CINE, D’ALICIA LUNA

MATAD AL GUIONISTA... Y ACABARÉIS CON EL CINE DE ALICIA LUNAAquest llibre em va arribar a les mans una mica d’accident a la botiga d’una ong amb la qual col·laboro comprant-hi articles culturals com ara llibres, cedés, devedés, vinils, còmics i alguna joguina. En breu, també començaré a mirar-m’hi la roba atès que porto unes setmanes enganxat a aquest tipus de compra solidària; per a tots.

Sempre que trobo un assaig sobre escriptura literària intento llegir-lo, ja sigui genèric o bé específic per format i/o gènere. Com és aquest cas. No en coneixia la seva autora, Alicia Luna, però només per les seves entrades a cada capítol, i el fet que conegués els principals guionistes i/o directors de l’Estat Espanyol, ja em quedava clar que era algú que sabia escriure molt bé, en aquest cas guions audiovisuals.

Doncs sí: es tracta d’un llibre d’entrevistes a guionistes i/o directors espanyols de primer nom, alguns fins i tot a nivell internacional. Amb una estructura molt àgil i eficient, l’Alicia Luna ens aporta, a través dels seus entrevistats, algunes de les claus per poder escriure un excel·lent guió audiovisual, i més concretament els dels llargmetratges. Al llibre, aquesta professional de la paraula escrita amb tot tipus d’acotacions té la sort de parlar amb personatges tan rellevants com Joaquim Onistrell, Ángeles González Sinde o Fernando León de Aranoa.

Aquesta crítica està escrita des de la meva vessant de guionista en particular i com a escriptor de ficció en general, per tal de ressaltar-ne el que hi he trobat escaient a la professió i tot allò amb què hi discrepo. Us ho detallo entrevistat a entrevistat, en el mateix ordre del llibre:

  • JOAQUÍN JORDÀ: “Todo puede ser mucho más secreto, menos explícito, menos contado”, pàgina 19.
  • CARLOS LÓPEZ I JOSÉ ÁNGEL ESTEBAN: “De lo que trata la película no debe estar expresado en el guión de ninguna manera”, pàgina 33. “El objetivo es que él (l’espectador) se haga las preguntas que tú te has hecho. Hay que provocarle preguntas. Que no le preocupe lo que va a pasar”, pàgina 35.
  • JUAN POTAU: “Se es guionista porque se tiene cierta facilidad para serlo”, pàgina 44. …“Para mí lo fantástico es cuando tienes una obsesión y tiras de ella”, pàgina 45. “Sí creo que las historias están y tú haces un poco de médium”, pàgina 46. …“Para mí lo fundamental es haber visto muchas películas”, pàgina 47.
  • MANOLO MATJI: …“El argumento debe ocultar la idea, la historia el argumento, el argumento la historia y la película el guión”, pàgina 53. …“Un guión hay que escribirlo contra la historia, y el argumento hay que escribirlo contra la idea”, pàgina 53. “El subtexto es la historia de verdad”, pàgina 54.
  • JORGE GUERRICAECHEVARRÍA: …“Lo verdaderamente imprescindible para escribir una historia es estar dentro de la historia”, pàgina 69.
  • MANUEL GUTIÉRREZ ARAGÓN: “Siempre digo que lo que escribo no es un guión, sino una película”, pàgina 77.
  • ELVIRA LINDO: …“Hay algo que es imposible aprender: el talento para escribir”, pàgina 83.
  • LOLA SALVADOR: “Mi método de trabajo es ordenar el caos”, pàgina 107. “Hay que que trabajar con presión…”, pàgina 108. “El guión es la película imaginada”, pàgina 109.
  • CUCA CANALS: “Intento hacer lo que a mí me gustaría que me hicieran”, pàgina 117.
  • SANTIAGO TABERNERO: …“Prefiero no saber muy bien qué va a pasar ni cómo terminará”, pàgina 134.

I fins aquí tot el que m’ha semblat rellevant en aquest llibre com a escriptor especialitzat en guions audiovisuals.

Pel que fa a les coses negatives, sobretot una: tots els entrevistats, i la pròpia autora, durant tot el llibre afirmen, confirmen i reafirmen que un guió es triga moltíssim temps (mesos, anys!) en escriure i que se n’han de fer un munt de versions, fins i tot fer-ne feines prèvies com sinopsis, tractaments, escaletes, etc. Continuo dient el de sempre: jo escric una única versió d’un llargmetratge i trigo, com a màxim, un parell de dies. No hi ha manera que pugui comprendre com és possible que els suposats millors professionals d’aquest format narratiu triguin tantíssim en fer una feina que, per lògica, els hauria de costar molt poc. No ho puc entendre, ho sento.

PS: Juan Rulfo li va dir una vegada a un periodista: “Escribí esa obra por las ganas que tenía de leerla”.

 Títol: Matad al guionista… y acabaréis con el cine
Autor: Alicia Luna
Editorial: Nuer
Data publicació: març 2000
Pàgines: 196
Idioma: Espanyol
Format: 14×21⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch