Vaig descobrir aquest talentós i creatiu director a la seva segona pel·lícula, la clàssica i ja film de culte Memento. En aquest cas, Nolan ens sorprèn amb un flashback continu i constant i combinant el blanc i negre amb el color gairebé sèpia, i afegint-hi la veu en off del mateix protagonista, interpretat pel sempre eficient Guy Pearce (el qual ja venia de coprotagonitzar al costat amb Russell Crowe l’exitosa LA Confidential). El bucle neurològic en què es converteix la vida del pobre exinspector d’assegurances és una de les millors històries del thriller contemporani i, per tant, una de les millors pel·lícules de principis de segle.
Però aquest director tan perfecte, i amb tanta vista a l’hora d’escollir tant els seus projectes com els actors que els encarnaran, va començar a partir d’aquest moment a millorar-se i millorar el cinema a nivell argumentari i en el conjunt de la filmació i posterior exhibició d’un llargmetratge. Després de la ja esmentada Memento, al cap de 2 anys ens arriba un nou thriller, en aquest cas Insomni, protagonitzada per Al Pacino en el seu paper clàssic de detectiu i pel finit Robin Williams en la seva nova vessant d’assassí en sèrie, el qual també podem comprovar aquell mateix any a Retrats d’una Obsessió. Ambientada a Alaska i amb el hàndicap ambiental que a l’època en què transcorre la història gairebé tot el dia és diürn, el cara a cara entre els dos mites del cel·luloide sembla llegendari, sobretot al reduït espai en què es concentra, com si fos una escena de teatre. Com sempre he pregonat: si un actor és, realment, bo cal apreciar-ho a sobre d’un escenari.
Però el millor estava per arribar, deixant momentàniament de banda la seva trilogia de Batman, amb una adaptació (Prestigi: El truc final) i amb un altre rutilant guió original (Inception). Pel que fa a la primera i tot i que la història original sigui una novel·la aliena, és de llarg la millor pel·lícula de mags de tots els temps, perquè és la que retrata d’una manera més diàfana els trucs que han provocat que aquests il·lusionistes siguin famosos al món sencer. A més, el que la història transcorri al Londres victorià, en una època en què els monstres urbans eren la moda (Dràcula, Frankenstein, Jack l’Esbudellador) i que els grans invents de la humanitat estaven per estrenar-se, beneficia aquest halo de misteri, perill i estigmatisme amb la qual el director arrebossa totes les seves obres visuals. Pel que fa a l’assumpte de la ciència, l’elecció del desaparegut recentment David Bowie com a Tesla és d’una perfecció suprema, ja que només un geni pot interpretar, creïblement, a un altre. El mà a mà entre dos dels actors més reconeguts i amb més feina de tot el segle XXI, Hugh Jackman i l’actor fetitxe de Nolan, Christian Bale, és espectacular i, encara que s’haguessin pogut intercanviar els papers i per tant els rols, el personatge tan entranyable del mag bessó amb la nena de pel mig resulta molt més emotiu encarnat pel millor Batman i John Connor de la història fílmica.
Pel que fa a Inception, un cop més Christopher Nolan té l’habilitat de triar un dels millors actors de final del segle XX i principis del XXI, camaleònic, nen prodigi i únic de la seva espècie, amb permís dels altres mites rossos Brad Pitt i Matt Damon. Som davant d’una història que requereix tota la nostra atenció, ja que res no és el que sembla, una i altra vegada. Però tot està completament encaixat com una nina russa, amb una fotografia i edició excel·lents. Sens dubte, una de les pel·lícules més impactants i sorprenents del que portem de mil·lenni.
Pel que fa a la trilogia primerenca de Batman, reitero l’anteriorment citat: només hi ha 2 directors igual de preparats i amb potencial per equiparar els seus treballs cinematogràfics al capdavant d’una superproducció de superherois: JJ Abrams i Bryan Singer. Si Tim Burton als 90 va ser capaç de plasmar l’atmosfera gòtica del nou Batman negre i fosc, després Nolan va aconseguir adequar aquest univers ombrívol a un món més diàfan, versemblant i transparent, com pel·lícula d’acció o fins i tot de guerrers medievals. Perquè per adonar-se’n només cal recordar el primer acte de Batman Begins, que no té absolutament res de film de superherois. I, a més, insisteixo que per fi hem gaudit de l’actor idoni per encarnar tant l’Home Rat-Penat com la seva carcassa civil Bruce Wayne.
Així doncs, a Christopher Nolan ja només li falta recollir algun òscar, ja sigui en la modalitat de director o guionista. Però si no ho ha aconseguit ja després de dirigir i escriure tantes obres mestres, només pot significar una cosa: que el millor encara està per arribar.
Culturalia 