Mallorquina exiliada a Barcelona per voluntat pròpia, Roser Amills (Algaida, 1974) és una ànima inquieta que, confessa amb un somriure entre feliç i resignat, sempre està embolicada en mil i un projectes. El més recent és La bachillera (Editorial IFEELBOOK), un relat que barreja amb encert la novel·la històrica, les històries romàntiques i el drama quotidià a la Mallorca de finals del XVIII i principis del XIX, quan es converteix en refugi d’aquells francesos que fugien de la Revolució Francesa. Culturalia ha volgut conversar amb ella sobre aquest llibre, saber com va trobar l’heroïna protagonista, parlar de la història i el seu paper en la societat actual, descobrir els seus referents literaris i, per descomptat, recordar l’illa on va néixer i que sempre és present als seus pensaments.

Ja fa un parell de mesos que vas publicar La bachillera, temps suficient per a saber com l’han rebuda els lectors. Què et diuen? Estàs satisfeta amb les seves reaccions?

Ha passat una cosa extraordinària: hi ha hagut gent que se l’ha llegit molt seriosament, he tingut algunes crítiques molt bones que no m’esperava perquè sempre tinc certa inseguretat i modèstia, suposo que n’he après una mica després de dues novel·les prèvies. Per a mi ha estat una sorpresa que diguin que està ben escrita, sembla una bajanada però és veritat que es publiquen llibres mal escrits, i això m’ha fet moltíssima il·lusió perquè m’agrada mirar-me una mica, tenir cura del vocabulari i depurar molt el resultat fins a reduir les pàgines del primer esborrany. A més, he diversificat el tipus de lectors, l’han llegida des de senyores grans a noies joves, també molts homes, diguem que enguany veig més assentat el que jo vull fer i el que està passant: m’agradaria que em llegissin de veritat, que no ho facin simplement perquè em coneixen de les xarxes socials.

La bachillera narra la història d’un personatge real. ¿Com el descobreixes?

Sempre estic investigant, quan hi ha una cosa que em crida l’atenció, en una conversa o llegint un article, no paro fins a saber-ne més. Em van parlar d’una escola molt antiga de Mallorca, i vaig voler saber de quina data era, només per curiositat, vaig saber quines eren les fundadores, que l’ordre venia d’un bisbe, i em va estranyar que es preocupés de les nenes; vaig trobar cartes personals, material de les monges, donatius, la figura de la noble que ajudava a pagar l’escola, tota la història de Leonor em va fascinar. I vaig decidir que ho havia d’escriure quan vaig veure que aquest personatge mallorquí era pionera de les sufragistes angleses d’uns anys posteriors. Aleshores vaig comprendre que era una heroïna perquè no tenia referents anteriors, en aquell moment les dones començaven a sentir que volien ser lliures, però era molt arriscat, així que m’hi vaig llençar perquè m’agrada explicar aquestes petites històries, rescatar-les és fer un petit homenatge a aquella gent que va fer el que va poder per uns projectes, coses encertades o no, jo no entro en valoracions morals, i que això serveixi per reflexionar. Per exemple, he volgut explicar que la Revolució Francesa tenia força oblidades les dones, no hi havia un projecte sòlid d’igualtat home i dona, i això està bé recordar-ho perquè les que hem de fer la revolució de veritat som les dones, sense enfadar-nos, i tirar endavant amb el que volem fer, que és el que fa aquest personatge.

La protagonista és Leonor, a qui la gent converteix despectivament en ‘la bachillera’ per la seva afició a la lectura. Explica’ns el significat d’aquest malnom en aquell moment històric.

Sempre que me l’havia trobat en novel·les pensava que era una paraula simpàtica, però documentant-me em vaig adonar que no, que era un insult, com anomenar-la ‘marimatxo’ o ‘pendón verbenero’. Existia la figura del ‘bachiller’, que era positiva, mentre que ‘bachillera’ tenia un significat totalment despectiu, com dir: “Una dona que estudia no farà res de bo” o “Vés amb compte que molts homes no et voldran i no seràs una senyoreta com cal”.

Leonor és una dona decidida, idealista, apassionada, vitalista, valenta… Creus que hi ha punts en comú entre tu i ella?

Tots, tant per les coses bones com per les dolentes: Leonor també és poruga en algun moment, excessivament il·lusa, en ocasions no s’atreveix a prendre decisions, sempre pensa en els demés, no vol fer mal a ningú, i sí, sóc jo al 100 %. De fet, dintre de cadascú de nosaltres hi ha molt, la part que mostrem, la nostra personalitat habitual, però si un rasca una mica, i jo ho faig escrivint, veus que tots els personatges són dintre teu. La gràcia d’escriure és que et permet que puguis desenvolupar i entendre tots aquests ingredients del teu interior. Cada personatge té la seva personalitat, i a vegades ens sorprenen i fan coses que jo no faria; no vull dir que tot sigui autobiogràfic, però sí que crec en la idea de que som plens de coses contradictòries que no arribem a manifestar obertament o conscientment, i que hi són: tots tenim a dintre la noia romàntica, però també el senyor aquest salvatge que és el governador que…

Bé, jo no tinc res del governador don Carlos.

T’ho penses, però hi ha una petita guspira que si per algun motiu s’activés, en un context determinat, te n’adonaries que el tens. En aquests anys d’escriure he entès que si puc ficar-me en la vida d’aquests personatges és perquè en el fons són dins meu. Tots som variadíssims, però de manera voluntària i gràcies a l’autodisciplina i els nostres valors potenciem el que ens agrada ser. Quan sents empatia amb algú és perquè dins teu hi ha alguna cosa que l’entén. Amb això no dic que tots tinguem un assassí dintre, però sí que hi ha l’essència que podria acabar sortint.

A La bachillera s’estableix un triangle amorós entre la protagonista i dos amants, Rafael i Bartolomé, dos personatges que pretenen deixar enrere la misèria, cadascun a la seva manera. ¿Com els veus tu: dos supervivents o dos aprofitats?

Totes dues coses, tant l’un com l’altre volen el mateix, però cadascú va pel seu camí. Rafael és culte i amb més recursos per entendre les coses, mentre que Bartolomé és bàsic i elemental, dos perfils d’home per a una mateixa dona: el primer potser no és tan atractiu de la manera animal, però és un paio amb sensibilitat, és un somiador i té sentit de l’humor –sembla un tòpic però moltes dones volem que ens facin riure, a banda de la bellesa física–; el segon és l’arquetip del ‘macho alfa’, amb ell Leonor té una química brutal, però és justet d’intel·ligència i només es deixa portar pels instints primaris. Tots dos tenen ingredients contradictoris, tots dos fan coses terribles, i per això em vaig esforçar perquè no hi hagués clarament un bo i un dolent.

Novament tornes a Mallorca, la teva illa d’origen, per ambientar un dels teus llibres. Què té aquesta illa que la fa tan literària? ¿És només casualitat o una necessitat per a tu?

Una necessitat per part meva, jo no puc viure sense pensar constantment en Mallorca. D’un dels meus viatges vaig portar terra vermella mallorquina, la tinc en una safata de plàstic sota del meu escriptori i quan escric hi poso els peus, és el meu trosset d’illa aquí. Em sento exiliada, voluntàriament, és clar, jo visc aquí perquè vull, però d’ençà que sóc fora encara l’aprecio més. Ara hi veig més coses boniques, especials, dignes de ser explicades, i m’agrada molt utilitzar aquests recursos perquè quan escrius vols submergir el lector en un món, i per a mi és molt fàcil fer-ho en un que conec tan bé.

Rere aquesta novel·la s’intueix un procés d’investigació important. Parla’ns d’aquesta tasca de documentació, de la teva faceta com a historiadora.

Ha estat un procés llarg, és la novel·la que més m’ha costat amb diferència, perquè primer em va seduir una història d’una dona i una escola, però aviat vaig veure que havia d’entendre el que passava en aquella època –amb revoltes i conflictes polítics i socials, tant a nivell espanyol com europeu–. Vaig llegir llibres d’assaig i d’història sobre guerres, navegació, Napoleó, sobre la situació estratègica de Mallorca… Sovint pensava que m’havia equivocat, no podia escriure sobre això, em trobava acomplexada, fins i tot vaig estar a punt de canviar de novel·la i deixar-ho per més endavant. Finalment, però, vaig trobar la clau: vaig comprendre que la influència de la Revolució Francesa en aquesta Mallorca que descric jo fa que les noies amb més diners comencin a posar en dubte coses que fins aquell moment no s’havia qüestionat ningú (“Per què no puc triar amb qui casar-me?”, per exemple). Hi ha hagut un munt de coses que m’ha costat entendre, però ho he fet des d’una visió femenina malgrat que els llibres que m’estava llegint els havien escrit homes i estaven dirigits a homes.

Defenses la necessitat de conèixer la història per, així, aprendre del passat i intentar evitar els errors ja comesos. ¿Creus que aquesta disciplina no està prou valorada?

Penso que a l’escola no s’ensenya història d’una manera enriquidora, no es fa una història reflexiva, l’error és creure que només serveix per saber dades; l’important és reflexionar, ubicar els fets però entendre d’on venen, i quan hi ha situacions que es van repetint, també tenir la sensibilitat d’adonar-se, perquè tots els imperialismes tenen una estructura molt similar, i estic segura que si ho entenguéssim detectaríem quan torna a passar. Ara Alemanya torna a ser imperialista i no se n’adona, però ni els periodistes ni la gent que hauria de reflexionar sobre això ho fan.

«Hay que ser precavido con los libros, son peligrosos», afirma un dels personatges. ¿Ha canviat gaire la visió de la literatura al XIX i al XXI?

Els llibres són molt perillosos perquè ens fan pensar, i justament faig aquesta reflexió perquè sovint he pensat, com Leonor, que la vida seria més fàcil si fos una miqueta més ingènua i inconscient; aprendre, estudiar, tenir curiositat, fer preguntes al món és bonic i satisfactori, però a vegades també proporciona molt patiment perquè ets més conscient del conte, saps? Quan veus que hi ha gent que la seva única preocupació és arribar a casa i posar la tele penses que potser és feliç perquè no es qüestiona res. Per això aquesta reflexió és coherent: els llibres donen moltes coses bones, però també t’ajuden a veure’n d’altres que potser no et faran feliç mai.

Leonor llegeix literatura fantàstica, novel·les epistolars i romàntiques, a més de textos de Voltaire o Mary Wollstonecraft, entre d’altres. Què llegeixes tu? ¿Quins són els teus referents literaris?

No sóc una persona d’una referència concreta, dins meu hi ha una amalgama immensa on hi entren Cioran, per exemple, poetes de tota mena, m’agraden els assajos més estranys que et puguis imaginar, també llegeixo el que es va publicant ara, tot això m’inspira molt, m’estimula, m’encanta. En el seu moment em va marcar Marcel Proust, em vaig llegir tots els volums d’una tirada amb absoluta veneració, també em van marcar els autors romàntics… No sé, en mi hi ha molta barreja, perquè he tingut èpoques en què m’agradava molt Mercè Rodoreda, altres en què llegia autors russos, de nena vaig llegir Julio Verne, El Señor de los Anillos, El club de los cinco… Tot això forma part de mi, no només l’alta literatura, en realitat no penso que hi hagi un referent únic perquè tu vas canviant.

La bachillera va arribar a les llibreries quan encara no feia un any de la publicació de la teva anterior novel·la, El ecuador de Ulises. Imagino que ara ja estaràs iniciant la teva nova novel·la, oi? ¿Ens pots avançar res?

Ara estic en un moment de patir molt, un sofriment plaent perquè he trobat un personatge interessant en una conversa totalment casual, podríem dir que és una història que ha vingut a mi i que té a veure amb familiars meus. En aquesta ocasió canviaré de continent i viatjarem una miqueta en el temps, però no gaire lluny. Encara no sé com ho enfocaré perquè són vàries històries intricades, i ara estic patint perquè tinc molta documentació i no sé per on començar, és aquest abisme tan meravellós…

Títol: La bachillera
Autora: Roser Amills
Editorial: IFEELBOOK
Data de publicació: Març de 2016
ISBN: 9788494504419
Pàgines: 356 pàgines
Preu: 18 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez