La tardor del 2011 un fenomen extraordinari va sacsejar l’escena musical catalana: Sopa de Cabra tornava als escenaris per oferir un total de set concerts, una petita gira que va congregar més de 80.000 espectadors. Decidit a recopilar els records d’aquelles actuacions en un llibre, Gerard Quintana publica Més enllà de les estrelles (Rosa dels Vents), un volum il·lustrat amb les imatges que el fotògraf David Julià va realitzar en aquelles jornades. Culturalia ha parlat amb el músic gironí del seu llibre, de les sensacions d’aquells dies de bogeria, del procés creatiu, d’amistat i, sobretot, de rock’n’roll.

Més enllà de les estrelles explica les vivències que van envoltar els concerts de Sopa de Cabra del mes de setembre de 2011. Quan vau decidir fer el primer concert, ¿imaginàveu que el vostre retorn es convertiria en un esdeveniment d’aquesta magnitud (set concerts i més de 80.000 espectadors)?

Ni en el més agosarat i valent dels nostres somnis no havíem imaginat una resposta així. Potser per això he tingut ganes d’escriure tot allò. Quan va passar semblava un somni, i hi ha somnis que un no vol oblidar. Escrivint m’he pogut capbussar en els detalls que vaig copsar durant aquells dies però en els que, pel ritme vertiginós a què anava tot plegat, no em vaig poder recrear en el seu moment.

És més difícil escriure música o escriure sobre la música?

En principi sembla que ha de ser més fàcil establir la comunicació amb paraules que amb música, perquè el llenguatge parlat el coneixem i dominem tots des de petits. Però la música té una penetració emocional que les paraules soles no tenen. Escriure música vol un estat de consciència més intuïtiu, sovint. Però al final te n’adones que tot és qüestió de tenir integrat el llenguatge, i la paraula s’acaba incorporant al món intuïtiu a mida de practicar i assimilar la tècnica. Com sempre, tot és qüestió de treball i dedicació diària.

David Julià és el fotògraf que signa les imatges del llibre, un bon amic teu. ¿Aquesta confiança mútua va ser definitiva per incloure la seva presència als camerinos com un més del grup? ¿Seria possible aquest llibre amb un altre fotògraf?

El llibre seria diferent, segur. Amb el David hi ha un pacte no escrit des d’abans de ser Sopa de Cabra. Som companys de carrer, i ja se sap que al carrer les coses són per sempre i no poden ser a mitges. El fet d’estar acostumats a la seva presència com si fos un més de la família ha anat bé pel resultat de la feina, és clar. Ell és un free lance amb molta experiència en tots els espais de la fotografia. Ha fet des de fotografia artística fins a campanyes de publicitat internacionals amb Messi o Ronaldinho, i també moltes fotografies de concerts.

En els set concerts va fer fins a 6.000 fotografies. Va ser una tria complicada? ¿Les imatges publicades han rebut el vistiplau dels teus companys de grup?

El David va fer la seva primera selecció sobre les 6.000 fotografies i a partir d’aquí, a mida que li anava enviant els capítols mentre els anava escrivint, la tria va ser força intuïtiva i, finalment, vam fer la darrera tria en funció de la compaginació i de l’espai. En total, un procés molt creatiu en el qual vam passar de les 6.000 a les 101 que hi ha al llibre. Va haver moltes imatges que va saber greu deixar fora, però no s’han perdut, són a l’arxiu del David.

El David i tu us heu inspirat en els llibres antics del rock dels setanta (com el dels Rolling Stones). ¿El resultat és exactament el llibre que teníeu al cap?

Si no ho és, hi és molt a prop. Aquells llibres que devoràvem amb la vista van ser un component important per a la nostra bogeria per la música i el rock com a manera de prendre’ns la vida. En recordo un especialment, que va comprar un company en un viatge que vam fer a París amb l’institut, sobre la gira del Love You Life dels Stones. Em sembla que era de l’Annie Leibovitch.

Com van ser els primers assajos preparatius d’aquesta petita gira? ¿Es notaven els deu anys de separació professional?

El primer dia i el segon, potser sí. Necessitàvem treure’ns la sensació d’irrealitat i de distància de sobre. Després, tot va sonar com si no haguéssim parat deu anys, només quinze dies.

Al prefaci del llibre fas un fantàstic resum del rock tal i com tu l’has viscut, des dels anys setanta fins a l’actualitat. Sembla que el rock t’ha acompanyat tota la vida. ¿Tu també consideres el rock’n’roll una manera de prendre’s la vida?

Si no fos així, no estaria encara fent música amb el mateix esperit i una mica més de consciència que quan vaig començar l’any 86. El rock és la banda sonora de la segona meitat del segle XX, i encara avui pot ajudar a explicar la història i el present, mentre apuntem al futur. Aquesta música ha fet molt pels drets humans i per la consciència global. I ho pot seguir fent.

Al llibre barreges les sensacions d’aquells dies amb els records dels teus inicis com a músic. ¿Escriure aquest relat ha estat una manera de posar en ordre els teus pensaments?

Quan vaig començar a escriure no tenia la intenció de fer un repàs dels vint-i-cinc anys de Sopa. Només volia explicar l’experiència del Retorn. Però a la que vaig acabar el primer paràgraf sobre els moments previs al primer concert al Sant Jordi, vaig sentir la necessitat de fer un salt enrere fins al primer moment en què em vaig llençar a cantar amb una banda l’any 85, a La Rioja. Tot el llibre és ple de salts en el temps per contextualitzar el somni que vam viure el passat 2011. Escriure sempre és una bona forma d’ordenar els pensaments, sí.

Dediques unes boniques paraules a Marc Grau (desaparegut l’any 1999), guitarrista i productor amb qui vau començar a treballar al segon disc, La roda. Va ser clau a l’hora de definir la sonoritat de Sopa de Cabra?

El Marc va ser el nostre mestre a l’estudi i també a l’hora de plantejar els arranjaments. A l’escenari no teníem normes, només instint. Sense ell segur que tot hauria estat molt diferent. No m’imagino la gravació del Ben Endins sense la seva participació. Feia tots els papers de l’auca. I en l’aspecte humà també va ser una immillorable influència.

Expliques com vas escriure alguns dels temes més importants de Sopa de Cabra. Un d’ells, Tot queda igual, el vas escriure a l’estudi de gravació en només uns minuts. Sempre has tingut aquesta facilitat per escriure cançons? Aquesta habilitat és producte del talent, la inspiració del moment o fruit de l’atreviment de la joventut?

No és qüestió de facilitat, més aviat la sensació és d’immersió emocional. Quan escrius una cançó, sempre hi ha una part de tu que aprofita per treure alguna de les coses que tenies pendents. És important que si tens la sort de poder cantar una cançó durant molts anys sense que la gent se’n cansi, aquesta sigui certa per un mateix. Si no és així et pot anar buidant fins que no sàpigues perquè puges a l’escenari. De vegades una cançó va creixent a dins teu encara sense forma, només com una intenció, i, quan trobes la forma, la cançó surt sola, s’allibera la tensió creativa en el moment adequat.

Al llibre parles de la trista història que hi ha darrere de la cançó El Carrer dels Torrats, que fins ara t’havies reservat per a tu mateix. Creus que ha arribat el moment de compartir-la amb la gent?

Sempre em pensava que si explicava realment l’espurna que va fer néixer El Carrer dels Torrats, podia semblar que perdia el sentit festiu amb què la gent l’entenia. Moltes vegades m’havien preguntat què volia dir exactament. Fins i tot recordo que fa molts anys, Quim Monzó la va fer servir en un programa de ràdio com a exemple d’una lletra absurda i indesxifrable. Suposo que quan la vaig escriure volia que fos una cosa entre el meu amic i jo. El suïcidi segueix sent un tabú, encara avui. I no em semblava adient ser massa explícit per respecte a la seva família i a la seva memòria. Però no me’n podia estar de fer-la. Sempre que l’he cantat, tenia aquest sentit per a mi, però només per a mi, que és del que es tractava. Cada persona li ha donat el sentit que s’ajustava a la seva experiència, m’imagino. No deixa de fascinar-me aquesta polisèmia.

El Far del Sud va néixer després de veure una pel·lícula al cinema. ¿Qualsevol fet pot inspirar una bona cançó?

Qualsevol fet que no puguis guardar per a tu sol. Sempre que he llegit un bon llibre que m’ha arribat al moll de l’os, o una pel·lícula o una obra de teatre, o quan he fet un viatge a algun lloc fascinant, el primer que he volgut fer és compartir-ho amb la gent que m’estimo. I les cançons són una de les millors maneres de fer-ho. El Far del Sud va sorgir després de veure una pel·lícula del mateix nom del director argentí Eduardo Mignona. Des que vaig sentir A Man Needs a Maid del disc «Harvest» de Neil Young, quan jo era un noi, que volia escriure una cançó com El Far del Sud.

Set concerts donen per a molt, per a moltes sensacions. ¿El moment més emotiu per a vosaltres es produïa quan apareixia la imatge del Joan Cardona (Ninyin) a la pantalla?

Sí, sobretot el primer dia al Sant Jordi. Se’m va fer un nus a l’estómac i un altre a la gola. Sort del públic que va empènyer endavant.

Per a aquest retorn vau incorporar a Xarim Aresté (guitarrista dels Very Pomelo). Per què ell, precisament?

El Xarim sembla més gran musicalment del que indica la seva edat. Ha mamat molt el blues de Chicago i això el fa proper al so més stonià, a part de ser un gran seguidor dels Grateful Dead. Em sembla que si haguéssim estat buscant deu anys no hauríem trobat ningú millor que ell. En l’actitud i en la tècnica. És una bona persona que viu per la música.

En els quinze anys que va existir la formació vau realitzar una gran quantitat de cançons. ¿Va ser difícil escollir el repertori definitiu d’aquests set concerts? ¿Va costar posar-vos d’acord tots els components del grup?

Va ser difícil, però no traumàtic. Un cop vam determinar les quaranta cançons que vam assajar, tot va anar sol. A més vam tenir set concerts per anar fent algun canvi de repertori a cada un d’ells. Suposo que si haguéssim actuat en petits locals el repertori hagués variat força.

En aquests concerts vau reunir diferents generacions de seguidors, pares i fills cantaven junts les vostres cançons. ¿Quina sensació té un músic quan veu que les seves històries han captivat a espectadors d’edats tan diferents?

Quan fas una cançó sol a casa teva mai no pots imaginar que pot acabar ajuntant a tanta gent. Més aviat tens una certa sensació de fragilitat. Però un cop la cançó surt sola a passejar i passa una cosa així, tens també una sensació important d’alteritat. La cançó ja no és teva, és de tothom. Però això no depèn només de tu.

Aquesta és la teva primera incursió en la literatura. Ja tens pensat quin serà el següent llibre? Tinc entès que d’idees no te’n falten.

Sí, tinc dos llibres en marxa i algun més en projecte. Però deixarem que el temps vagi ordenant i donant sortida a cada cosa en el seu moment. He esperat molts anys a començar a publicar i ho he fet amb un llibre que no tenia planejat. En canvi, n’hi ha algun que fa trenta anys que em ronda i que va creixent al meu cap. No tinc pressa però sí que tinc ganes de seguir sense aturar-me.

Esperarem, doncs, aquests nous projectes literaris.

–
Títol:Més enllà de les estrelles
Autors: Gerard Quintana / David Julià
Editorial: Rosa dels Vents
Pàgines: 168
Data de publicació: Abril 2012
Preu: 18,90 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé