Archivo de la categoría: Literatura

Literatura

EL MUSEU, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El museu és el vint-i-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El museu. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El museu torna a estar escrit en primera persona. En aquest cas, un home i la seva família (la seva dona i el seu fill) visiten un museu per tal d’esbargir el nen, el qual està força moix perquè se’ls ha perdut el gos.

El museu en qüestió està dedicat a un escriptor local molt famós. Amb l’ajut d’una guia, la família admira les pertinences del protagonista de l’espai cultural. La guia és totalment versemblant, atès que és la típica funcionària lacònica. La muller del protagonista es fixa en tot allò que gairebé qualsevol dona es fixaria en un casa que visita per primera vegada. D’altra banda, el nen lògicament intenta remenar-ho tot sense permís. Pel que fa al pare, és el responsable de fer les preguntes incòmodes cada cop que observa alguna cosa fora de lloc al museu, com converses escrites per altres visitants damunt el mobiliari del prestigiós escriptor que allà s’hi retrata.

Finalment, el nostre protagonista decideix escriure-hi també la seva frase, tot referint-se a la pèrdua del gos, justament el motiu que els ha portat fins a aquell lloc, que d’una altra manera mai no haurien visitat.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

EL PARC D’ATRACCIONS, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El parc d’atraccions és el quinzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El parc d’atraccions. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El parc d’atraccions narra una reunió de treball en una taverna entre diversos homes (entre els quals hi ha un comptable i un administratiu) en què intenten solucionar els problemes econòmics del país. Se’ls ha ocorregut muntar un parc d’atraccions i estan mirant de trobar el número estrella que rescabali les damnades arques de la nació.

Tots i cadascun d’ells comencen a exposar les seves opcions, quina més insòlita i desafortunada. Com que no hi ha manera de posar-s’hi d’acord, finalment decideixen que el millor és demanar una altra ronda, vejam què passa.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

L’EXPERIÈNCIA, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

L’experiència és el catorzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: L’experiència. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

L’experiència està escrit, novament, en primera persona. El seu protagonista és un tafaner ociós que un bon dia comença a entretenir-se amb un vianant, el qual coixeja. Un bon dia, emperò, s’adona que coixeja de l’altra cama. Com que no entén res de res, decideix interrogar el pobre home de molt males maneres, fins i tot amenaçant-lo en denunciar-lo.

El coix li explica que ell coixeja, només, d’una cama. I que l’altre coix és son germà bessó, el qual coixeja justament de la cama contrària. Tot plegat ha ocorregut perquè s’han barallat. Ara ve el més sorprenent i esgarrifós del conte: el germà interrogat li ensenya al protagonista una destral que duu amagada sota la roba i li confessa que està buscant son germà per matar-lo.

A tot això, el narrador-protagonista no té més remei que menjar-se l’orgull i decidir que mai més es ficarà en la vida dels altres, perquè només porta que problemes.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

EL DESENVOLUPAMENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Només cal que una societat corri perquè hi hagi resultats.

Slawomir Mrozek, fragment del mateix conte.

El desenvolupament és el tretzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El desenvolupament. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El desenvolupament està escrit en primera persona i el seu narrador, tremendament subjectiu, i protagonista, com ja ens té acostumats aquest autor, parla en nom de la raça humana. En aquest cas, l’Homo Sapiens és a la cuina de casa seva tot observant el que fan els escarabats. Al·lucina quan s’adona que estan composicions orgàniques amb els seus cossos de les grans obres d’art de la història de la humanitat: Leonardo da Vinci, l’impressionisme de Manet, el cubisme, el surrealisme i Warhol. Fins aquí tot controlat, tant pel lector com pel propi narrador-protagonista, el qual roman amb un esprai insecticida a les mans perquè vol “afixar” l’escena que cregui la perfecció suprema de l’Art. Però no es decideix, fins que és conscient que els escarabats estan dibuixant quelcom que ell no comprèn, que no pot comprendre, atès que els insectes ja han evolucionat tant i tan de pressa que el que veu és del tot incomprensible pel seu esguard, encara entaforat en un pretèrit segle XX-XXI.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

Novedad editorial: Cult Movies: Películas para la penumbra, de Vicente Muñoz Álvarez

Deja un comentario

PortadaCultMoviesPeliculasparalapenumbraOs presentamos hoy una novedad del último mes del 2015, Cult Movies: Películas para la penumbra de Vicente Muñoz Álvarez, publicado por Excodra Editorial, un libro a tener en cuenta para todos aquellos a los que les interesa el cine y sobre todo las películas de culto.

Desde el año 1932 al 2014 Vicente Muñoz Álvarez sobrevuela con ojo de halcón y poeta 132 películas para esta secuela de su Cult Movies. En Películas para la penumbra Muñoz Álvarez se nos despliega por completo y, centrando su pluma creativamente afilada para la ocasión, nos regala una enciclopedia poética sobre cine de culto -ese que respira y late al otro lado de los márgenes de lo convencional- que no empieza ni acaba con su lectura, sino que, estando ya en nuestro imaginario antes siquiera de abrir el libro desde el lanzamiento de cada film, nos arrastrará inexorablemente a la búsqueda de cada creación cinematográfica reseñada.

Con este regalo literario sobre cine, tenemos abierta de par en par la puerta a explorar, estremecernos, temblar y gozar en la penumbra de nuestras casas, a luces tenues o apagadas, una a una, las películas descritas con maestría sintética por Vicente Muñoz Álvarez, quien no desvela tramas ni anticipa ningún fin inesperado, toda vez que, de cada una de ellas, como un visionario, nos muestra su brillo, nos destaca el resplandor que en ellas encontraremos, nos ofrece el secreto de la pincelada genial, brutal, mágica, que da a cada película su fuerza y que nos arrebatará.

Un bello y misterioso cofre cerrado. Quien se atreva a abrirlo verá dentro, cuando se halle inmerso en la oscuridad, la noche más oscura iluminada por esta constelación de irrepetibles películas para la penumbra…

Título: Cult Movies: Películas para la penumbra
Autor: Vicente Muñoz Álvarez
Editorial: Excodra Editorial
Colección: El cine
Formato: Tapa blanda
Páginas: 181
Fecha de publicación: 23 de diciembre de 2015
Precio:
•Tapa blanda: 15,90 €
•Ebook: 6.99 €

Literatura

IMMANUEL, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Immanuel és l’onzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Immanuel. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Immanuel és la reunió de treball entre un guionista molt culte i un productor de cinema que només pensa en la vessant comercial i, per tant, crematística de les pel·lícules que produeix. L’obra que el mencionat escriptor ha adaptat és la Crítica de la raó pura del filòsof prussià del segle XVIII Immanuel Kant.

En quant el productor es disposa a llegir-ne el guió (o potser és la sinopsi o el tractament, no queda del tot clar al relat) comença a trobar-hie pegues per tot arreu i, molt alarmat, crida i ordena, intentant justificar-se de totes les maneres audiovisuals i narratives possibles, al guionista que el modifiqui immediatament seguint les seves “suggerències”.

Així doncs, les alteracions del guió original comencen amb l’immobilisme del personatge i la foscor de l’escenari. Fora. Tot seguit, ataca el vestuari del personatge principal, és a dir el propi Kant. També fora. Després el tema de la “llei” moral. L’aparició d’un xèrif ho arregla. Seguim. El sexe (amb incest i homosexualitat inclosos) i les drogues també passen a formar part de la trama de la pel·lícula, la qual no para de degenerar per moments, davant l’orella destruïda del guionista i la llengua activa del productor. I ja tenim un guió que res tenia a veure amb el primer, com malauradament deu haver passat, passa i passarà tantes i tantes vegades.

El desenllaç és totalment destructiu, atès que finalment el guionista es ven qualque mercenari de la literatura (tan habitual a la història cultural en general i a la narració en particular) i, al damunt, s’ho autocreu amb una darrera frase totalment lapidària per als interessos humans: “La popularització de la cultura comença a sortir a compte”.

Com a cirereta, m’agradaria destacar que la controvèrsia del cel estrellat del guió original és bescanviat pel productor amb el fet que en una televisió estiguin fent La Guerra de les Galàxies.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

EL DILEMA DE MAJER, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El dilema de Majer és el desè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El dilema de Majer. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Un dels recursos literaris més habituals de Slawomir Mrozek és l’encontre entre tres personatges: Nowosadecki, Pusczc i el propi Majer, el qual dóna part del títol d’aquest conte. Aquests tres pseudofilòsofs són els encarregats d’esventrar qualsevol mite, llegenda o dilema humà que hi hagi o pugui haver-hi a la vida quotidiana de les persones des del Big Bang fins al futur més llunyà.

En aquest cas en concret, El dilema de Majer, la conversa gira en torn de la forma exacta de la Terra i, sobretot, de per què és d’aquesta manera i no d’una altra. Figures cabdals de la intel·ligència planetària com Copèrnic són argüits al propi col·loqui. La violència verbal i, fins i tot, física és present en tot moment al relat i s’intueix que, tard o d’hora, aquella escena acabarà malament. També sabem que els tres personatges estan fent cua en algun lloc, que pel que sembla és molt important, almenys per a les seves vides.

El conte té un doble conflicte: si finalment hi haurà clatellades o quin és el lloc, exactament, on s’adrecen. El primer no és dóna a terme perquè, justament, obren l’indret que estaven esperant que aixequés la persiana. És molt important recordar que estaven fent cua per entrar-hi, és a dir que hi havia una necessitat real i, a més, que hi havia més gent tant davant com darrere d’ells.

I aquest màgic espai que obre les seves portes, tant als nostres 3 protagonistes com a la resta de figurants, no és altra que la botiga de begudes alcohòliques. Compte que el narrador, és a dir l’autor, està dient que és una botiga, no un bar o establiment similar. Vull dir que qui compra alcohol en una botiga és per consumir-lo a casa seva o en la intimitat d’un banc del parc o sota un pont; és a dir: que els 3 són alcohòlics.

Aquesta és la clatellada que et clava, de nou, Slawomir Mrozek al clímax i conseqüent desenllaç. Tanta filosofia, tanta discussió, tanta intel·ligència per a re. La raça humana és dèbil. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. I, habitualment, tots els genis tenen algun vici, més o menys amagat. És el preu que hem de pagar els humans per habitar un planeta que mai no ens ha pertangut.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

EL VUITÈ DIA, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El vuitè dia és el divuitè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El vuitè dia. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El vuitè dia està escrit en primera persona i en passat, encara que quan s’acosta el clímax passa a present. En el plantejament, el narrador i protagonista ens presenta una reflexió pseudofilosòfica en què ens planteja la disjuntiva que Déu no és tan bo com el pinta la majoria, en una clara aposta per la laïcitat (almenys) de la seva obra en general i aquest conte en concret. Aquest personatge ens parla com a portaveu de tota la raça humana, de manera que la complicitat amb el lector és directa des de la primera paraula. En aquest cas, el conflicte apareix per acumulació i repetició, ja que la Persona el que va portant a terme és una correspondència amb Déu (¿?) on li va sol·licitant primer, reclamant després per acabar exigint i fins i tot informant unilateralment del fet que la setmana té massa dies laborals. A més, l’autor va intercalant les seves reflexions per justificar les peticions del protagonista incloent-hi cites dels grans filòsofs de tots els temps, com són Pascal, Gorki, Camus i, és clar, Nietzsche.

A mesura que el conflicte va avançant, ens apareix un segon conflicte ja que el lector, a partir del segon dia laboral eliminat del calendari, es pregunta què passarà quan Déu (¿?) tàcitament i en silenci atorgui que ja no hi hagi cap dia en el qual es pugui treballar de la setmana. I aquí és on Mrozek ens destarota amb el seu talent i màgia literària, resolent amb una radicalitat extrema per part de l’Homo Sapiens protagonista del conte, el qual porta a terme un viatge al revés, des de la reflexió pseudoreligiosa fins el retorn a la caverna, en què la violència gratuïta provoca el retrocés de la raça humana als seus orígens més profunds i execrables.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

La noche boca arriba, de Julio Cortázar

Deja un comentario

La noche boca arriba_Julio Cortazar_2Encara que sóc conscient que s’han publicat diverses crítiques sobre aquest relat, porto moltíssims anys, en concret des de 1997, volent escriure’n. En aquella època, quan un servidor tot just començava a aprendre a escriure literàriament, vaig tenir la sort de descobrir en Cortázar i la seva obra per imposició, atès que uns dels meus més cèlebres mestres, l’il·lustre escriptor Isidre Grau, ens en va encarregar la lectura i posterior crítica compartida amb la resta de companys i ell mateix.

Sempre he predicat que és el millor relat de tots els temps. Els motius els plasmaré negre sobre blanc a continuació. Gràcies a aquest conte, vaig descobrir la literatura com a lector, com un lector que estava a punt de convertir-se en escriptor. Però vaig comprendre els mecanismes narratius d’un autor amb la finalitat d’aconseguir el seu objectiu. Va ser un dels moments més divins de la meva vida creativa amb les paraules.

Com a qualsevol obra literària, el títol no pot ser gratuït. I aquí, evidentment, tampoc no ho és. La paraula “nit” apareix un munt de vegades al conte i l’expressió “boca arriba” l’he comptada fins a 6, i ho fa in crescendo a mesura que ens anem apropant al clímax i, de retruc, a la resolució del conflicte. També cal parar esment a la cita del preàmbul, la qual forma part del propi text. Però en tenir aquest to històric bel·ligerant, un pot arribar a pensar que ha estat obtingut d’una enciclopèdia o tractat indígena. Aquest relat consta d’un doble plantejament: el del suposat present, on un noi pateix un accident de moto, i el del suposat somni, en què un moteca es fet pres per uns asteques. Aquí ja hi tenim, doncs, el primer engany literari d’en Cortázar: parla d’una tribu, els moteques, en honor als motoristes, és a dir el tipus de ciutadà urbà que és el propi protagonista de la història. Durant aquest primer terç del relat, l’autor ja ens ofereix pistes sobre la seva farsa narrativa, com per exemple el llarg vestíbul de l’hotel, el rellotge de la joieria, el Sol, la natura en general i els ocells en particular, les bromes dels espectadors de l’accident, el dolor i la sang, el senyor amb guardapols que li ofereix un glop, l’estranya camisa de dormir, la làpida negra, el metge i quelcom que brilla.

Durant la resta del nus, i amb el somni en primera instància, podem observar-hi com hi ha coses que no ens acaben de quadrar, per al bé del lector i per l’excel·lent treball de l’escriptor: somiar amb olors, el pantà i els aiguamolls i la fetor a guerra. Com a colofó a la part final del nus, el veí de la nostra víctima (el qual aporta una objectivitat quaternària ideal perquè el narrador ens vagi traient i tornant a ficar a la història suposadament real i central), la set per haver corregut tant i el brou d’or són els elements diàfans de que les coses no van per on haurien d’anar.

Al preclímax del relat, s’hi ajunta tot: l’accident, el somni, el present, el passat i el viatge profètic del suposat moteca a un futur més real i creïble impossible. També és necessari comentar el treball dels tempos de la narració, atès que l’accident va de present a futur, però en canvi el somni va de present a passat, quan en realitat és un somni en futur estant al present i recordant fets del passat més immediat.

En resum, una obra mestra totalment atemporal que als relataires ja ens hauria agradat escriure, ja fos al passat, present o futur

Literatura

Mitjons llargs, de Maria Enrich

Deja un comentario

MITJONS LLARGS DE MARIA ENRICHMaria Enrich és d’una d’aquestes escriptores que es posen tard a escriure però que, immediatament, esdevenen estrelles de la literatura. El seu bagatge personal i professional, sempre tan a prop dels nens i nenes i de la mare natura, és a dir de la vida, n’han fet tota una persona de profit i molt interessant a nivell humà, es miri com es miri.

En aquest cas, ens toca analitzar literàriament l’escriptura de la novel·la infantil Mitjons llargs, publicada el 2014 per Barcanova. És el primer llibre llarg que he llegit de la Maria Enrich i la veritat és que m’he quedat amb ganes de llegir-ne més. Encara que la seva obra és principalment infantil-juvenil, queda clar que és una autora que, més tard o més d’hora, s’atrevirà amb la narrativa per a adults, ja sigui en format recull de relats o fins i tot amb una novel·la.

Mitjons llargs està basada en fets reals, en la pròpia experiència de la seva escriptora quan a començaments dels 60 va canviar el col·legi clàssic de monges per l’escola transgressora Mowgli, on absolutament tot era diferent; i en clau positiva per a tots, sobretot per a las nens i nenes que van tenir la sort d’estudiar-hi, de formar-s’hi com a persones. El títol és un dels elements físics que més destacaven del no-uniforme dels alumnes de l’escola: podien anar-hi vestits com volguessin, com si fossin a casa seva o al carrer amb els amics.

La protagonista de la novel·la és la Carme (abans Carmencita), una nena que creia que el món era d’una manera i descobreix, de retop, que tot el que li havien explicat als ancestrals religiosos amb fusta a les mans no era del tot cert. La revolució de la Carme no és només a nivell educatiu, sinó vital: comença a estimar la natura, descobreix l’amistat sana i sense perjudicis (fins i tot amb nens, encara que no hi hagi atracció sentimental), els esports col·lectius, la cultura en el seu idioma i el respecte recíproc amb els grans.

Amb un lèxic adequat i un estil narratiu àgil, eficaç i fresc, la Maria Enrich ens transporta a una època grisa però a un lloc ple de color. I aquests colors que es respiren a l’obra no només són fruit de la realitat que va viure, en directe, la seva autora, sinó que estan causats pel talent innat de la seva escriptora, la qual ja hauria hagut de guanyar un dels premis capçalera de narrativa infantil-juvenil del nostre país, com a mínim.


Continuo pensant que hauria d’escriure i publicar més, i no tan sols narrativa infantil-juvenil. Perquè quan un sap escriure tan bé, té l’obligació d’ajudar tots els lectors possibles; des dels nens de primària fins als avis dels geriàtrics.

En definitiva, una obra cabdal de la transició del nostre país escrita des de la distància de l’edat, justament en un temps en què estem vivint una nova revolució per tal d’esdevenir, plenament, un país amb la cultura, l’educació i la humanitat com a referents davant del món.

Títol: Mitjons Llargs
Autor: Maria Enrich
Editorial: Barcanova
Data publicació: març 2014
Pàgines: 128
Idioma: Català
Format: 14×21 ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: Antaviana Nova

Octavi Franch