El vuitè dia és el divuitè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El vuitè dia. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El vuitè dia està escrit en primera persona i en passat, encara que quan s’acosta el clímax passa a present. En el plantejament, el narrador i protagonista ens presenta una reflexió pseudofilosòfica en què ens planteja la disjuntiva que Déu no és tan bo com el pinta la majoria, en una clara aposta per la laïcitat (almenys) de la seva obra en general i aquest conte en concret. Aquest personatge ens parla com a portaveu de tota la raça humana, de manera que la complicitat amb el lector és directa des de la primera paraula. En aquest cas, el conflicte apareix per acumulació i repetició, ja que la Persona el que va portant a terme és una correspondència amb Déu (¿?) on li va sol·licitant primer, reclamant després per acabar exigint i fins i tot informant unilateralment del fet que la setmana té massa dies laborals. A més, l’autor va intercalant les seves reflexions per justificar les peticions del protagonista incloent-hi cites dels grans filòsofs de tots els temps, com són Pascal, Gorki, Camus i, és clar, Nietzsche.

A mesura que el conflicte va avançant, ens apareix un segon conflicte ja que el lector, a partir del segon dia laboral eliminat del calendari, es pregunta què passarà quan Déu (¿?) tàcitament i en silenci atorgui que ja no hi hagi cap dia en el qual es pugui treballar de la setmana. I aquí és on Mrozek ens destarota amb el seu talent i màgia literària, resolent amb una radicalitat extrema per part de l’Homo Sapiens protagonista del conte, el qual porta a terme un viatge al revés, des de la reflexió pseudoreligiosa fins el retorn a la caverna, en què la violència gratuïta provoca el retrocés de la raça humana als seus orígens més profunds i execrables.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.