Todas las entradas por octavifranch

Escritor profesional de todos los géneros en todos los formatos desde hace más de 20 años.
Literatura

TE I CAFÈ, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Te i cafè és el quaranta-dosè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Te i cafè. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Te i cafè està escrit en primera persona. En aquest, el nostre protagonista ha d’enfrontar-se, a la primera frase, al desllorigador de “Te o Cafè”, encara que el títol del conte ja deixa molt clar per on aniran els trets.

Amb aquesta disjuntiva de bones a primeres, el nostre personatge principal s’amaga, literalment, al bany d’on lloc on està reunit amb un professor, tot esperant displicentment la seva amfitriona.

Mentre el protagonista d’aquest relat acaba de rumiar quina és la millor opció, si te o cafè, surt del lavabo convençut que allò és un atac als drets primigenis humans i que ho pensa denunciar on calgui. Dit això, finalment respon a la pregunta inicial: Meitat i meitat; més covard, impossible.

Però és que a més, tot tornant a l’alcoholisme denunciat a tota l’obra de Mrozek, el nostre personatge principal hi afegeixi una destructiva: I una cervesa!

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

TESTAMENT D’UN OPTIMISTA, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El testament d’un optimista és el trenta-setè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Testament d’un optimista. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Testament d’un optimista està de nou escrit en primera persona, encara que té un component importantíssim a nivell epistolar.

En aquest, cas el nostre protagonista-narrador es troba per casualitat un full manuscrit per una persona optimista, el qual explica les seves darreres i banals vivències. Fins aquí és una anada d’olla total de l’autor de l’escrit, és a dir de l’optimista. Però compte ara amb el títol del relat.

Bé, la qüestió és que quan ens apropem al clímax descobrim que el protagonista-narrador està escrivint (o ho ha escrit, que encara és més esgarrifós i preocupant) aquest “testament” dins d’un taüt. Per tant, som davant d’un conte esotèric?

Moltes preguntes per a aquest conte sorprenent i altament lacònic, en què la figura del suposat protagonista-narrador és del tot anodina i indistinta, atès que el personatge cabdal de la història és l’autor de la missiva.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

Literatura

LES DESVENTURES DEL JOVE WERTHER, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Les desventures del jove Werther és el trenta-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Les desventures del jove Werther. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Les desventures del jove Werther està escrit novament en primera persona, encara que més del 90% del relat és una conversa entre el protagonista (Werther?) i el director d’una orquestra filharmònica.

En aquesta entrevista (de feina, de fet, encara que el responsable musical no ho sap) el portaveu d’un grup de músics? ordena, literalment, al capitost de la mencionada orquestra que els ha de contractar immediatament i, a més, pagar-los un avançament.

Però resulta que els mencionats músics? ni tenen coneixements de música ni instruments. El seu únic argument és que són joves i que el futur els pertany. Evidentment, el director amb moltíssima educació els convida a tornar-hi quan estiguin preparats.

En sortir del despatx, en Werther (?) tot ofuscat pel menyspreu que li acaben de fer, veu el cartell publicitari de l’actuació d’un tal Mozart, el qual no coneix de res. Però, a banda, diu que és lògic perquè en aquella hora del migdia li falla la memòria.

Però tornant a la injustícia de la qual creu el jove músic? que n’ha estat objecte, finalment decideix que construiran una bomba i la posaran a la filharmònica com a venjança, perquè com ell mateix resa:

«La lluita per la justícia és el primer».

Aquest desenllaç m’ha recordat, moltíssim, el raonament del protagonista de La taronja mecànica de Stanley Kubrick.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

 

Literatura

RELAT D’UN VELL AGENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Relat d’un vell agent és el trenta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Relat d’un vell agent. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Relat d’un vell agent està escrit, també, en primera persona, però en aquest cas incorpora el mecanisme del monòleg, atès que s’està dirigint directament al lector.

L’argument és el següent: un capità del espionatge encarrega una missió d’alt secret al seu millor home a l’ombra, el qual ha de contactar en un bar amb un espiadoble d’un país veí.

Quan el nostre espia (i protagonista i narrador invocatiu) arriba al lloc de l’encontre amb el seu homòleg, s’adreça a un mico que hi ha a la taverna, convençut que és el seu interlocutor. Comencen a beure i el mico, pel que sembla, hi està del tot avesat. Com que no hi ha manera que el simi parli, l’espia decideix endur-se’l a casa, on el continua alcoholitzant.

Habitualment a la vida, si el superior de qualsevol estament és un inútil, tots els que en depenen al seu organigrama encara ho són més. Real com la vida mateixa…

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

Literatura

POLÍTICA INTERIOR, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Política interior és el trentè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Política interior. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Política interior és la crònica de la corrupció superlativa i acumulativa en un país imaginari, de perfil socialista exsoviètic, en què un nen li roba una joguina a un altre. Però tot degenera tremendament quan els familiars que protegeixen ambdues criatures comencen a tirar de la veta de les influències de què disposen, tant a nivell polític com fins i tot militar, per tal que s’hi faci justícia, és a dir la seva justícia, totalment distorsionada i subjectiva.

Perquè sempre hi ha algú que té més poder que tu, ja sigui directament o indirecta, i per tant que et pot fer mail si li ve de gust.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

NOSALTRES DOS, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Nosaltres dos és el vint-i-sisè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Nosaltres dos. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Nosaltres dos torna a estar redactat en primera persona. En aquest, també és una trobada al parc entre dos ancians, antics companys d’infantesa.

El protagonista escolta com l’altre l’ataca, però no se’n defèn de paraula, només de pensament. La decadència, tant física com psíquica, que estan vivint ambdós personatges es pot copsar en el moment en què a un d’ells li cau una cama i l’altre un braç, però quan recullen el seus membres resulta que estan creuats. I la veritat és que no hi ha massa diferència i ells tampoc no hi donen cap importància.

La degeneració mental final ve quan un d’ells s’adorm i l’altre aprofita per fer el mateix, atès que no tenen res millor que  fer. I, a banda, aprofita per somiar i recordar el seu passat conjunt quan era molt joves, com si en aquesta vida ja no tinguessin ni re a fer ni a dir.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

Literatura

EL SECRET DE LA VIDA, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El secret de la vida és el vint-i-cinquè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El secret de la vida. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El secret de la vida està escrit, també, en primera persona. Retrata l’escena de l’encontre entre dos amics, un dels quals és un autèntic galtes que, a sobre, té la barra de donar lliçons sobre moralitat quan ell és tot un exemple del que no s’ha de fer en aquesta vida, si és que et tens per una bona persona.

La conversa transcorre de manera que el protagonista, i narrador en primera persona, va cedint davant de tot el que diu i fa el seu interlocutor. Tot just quan arribem al clímax, ens hi apareix un tercer personatge, el qual té una funció només d’atrezzo, més que per qui és pel que va fer a la vida: Albert Einstein.

Evidentment, el fet que Albert Einstein dugui una arma a les mans se’ns fa una imatge del tot insòlita i inversemblant, però el que sí que és rellevant és que aquella arma fos la utilitzada per eliminar el sòmines lladre i gandul que no deixava viure en pau el nostre protagonista. Sense quedar del tot clar qui havia premut el gallet, la justificació einsteiana de que “Tot és relatiu” juntament amb la pròpia moralina de l’autor (“No es pot culpar ningú pels seus actes s’ha convertit en una convicció universal”) i, fins i tot, una cita del propi difunt (“No es pot jutjar ningú categòricament”) aconsegueixen que al lector li quedi el tacte agredolç a l’ànima quan acaba de llegir, habitualment, un conte del grandíssim Slawomir Mrozek.

Octavi Franch

DeGénero

BATMAN NÚMERO 28 DC

Deja un comentario

Com a col·leccionista de tot allò relacionat amb Batman (ninots de tota mena, còmics, merxandatge, etc) sempre que busco trobo alguna cosa relacionada amb el meu segon antiheroi favorit (com ja sabeu, el meu número 1 és El Castigador). Doncs bé, en aquesta ocasió a la botiga de llibres i còmics de segona mà La Retrobada de Barcelona, ​​l’altre dia vaig comprar el número 28 publicat per DC (a Espanya per Zinco) d’una col·lecció especial que va sortir al mercat entre els anys 1987- 1993, titulat Bajada de Fiebre.

A part de gaudir del Batman original, és a dir el blau i gris, el nostre protagonista només fa treball de carrer, cosa rara avui en dia en què es passa més temps preparant-se tècnicament a les seves instal·lacions que repartint justícia per tota la ciutat. En aquest còmic, quan apareix Batman en escena tot es capgira al seu voltant i la seva aurèola hi explota de manera que no pot deixar indiferent al lector, i això que estem parlant de les limitacions d’un exemplar de 26×17 sense coberta i grapat.

Un altre dels assumptes que més m’han agradat d’aquest còmic (i entenc que a la resta de la col·lecció deu ser igual) és el dolent, el qual no coneixia. Estem parlant del Ventríloc i el seu alter ego encara més maligne i desagradable Scarface.

Tot i que no sóc un fanàtic dels còmics en format tebeo, he de reconèixer que, davant la impossibilitat econòmica i logística de poder aconseguir tots els volums sobre Batman en edició de tapa dura i mida DINA3, la troballa contínua a molt bon preu d’aquestes historietes de «pobre» arreglen encara que sigui una miqueta l’ànima del col·leccionista.

Octavi Franch

Cine

CRISTOPHER NOLAN: EL DRAMA EXCELS

Deja un comentario

Vaig descobrir aquest talentós i creatiu director a la seva segona pel·lícula, la clàssica i ja film de culte Memento. En aquest cas, Nolan ens sorprèn amb un flashback continu i constant i combinant el blanc i negre amb el color gairebé sèpia, i afegint-hi la veu en off del mateix protagonista, interpretat pel sempre eficient Guy Pearce (el qual ja venia de coprotagonitzar al costat amb Russell Crowe l’exitosa LA Confidential). El bucle neurològic en què es converteix la vida del pobre exinspector d’assegurances és una de les millors històries del thriller contemporani i, per tant, una de les millors pel·lícules de principis de segle.

Però aquest director tan perfecte, i amb tanta vista a l’hora d’escollir tant els seus projectes com els actors que els encarnaran, va començar a partir d’aquest moment a millorar-se i millorar el cinema a nivell argumentari i en el conjunt de la filmació i posterior exhibició d’un llargmetratge. Després de la ja esmentada Memento, al cap de 2 anys ens arriba un nou thriller, en aquest cas Insomni, protagonitzada per Al Pacino en el seu paper clàssic de detectiu i pel finit Robin Williams en la seva nova vessant d’assassí en sèrie, el qual també podem comprovar aquell mateix any a Retrats d’una Obsessió. Ambientada a Alaska i amb el hàndicap ambiental que a l’època en què transcorre la història gairebé tot el dia és diürn, el cara a cara entre els dos mites del cel·luloide sembla llegendari, sobretot al reduït espai en què es concentra, com si fos una escena de teatre. Com sempre he pregonat: si un actor és, realment, bo cal apreciar-ho a sobre d’un escenari.

Però el millor estava per arribar, deixant momentàniament de banda la seva trilogia de Batman, amb una adaptació (Prestigi: El truc final) i amb un altre rutilant guió original (Inception). Pel que fa a la primera i tot i que la història original sigui una novel·la aliena, és de llarg la millor pel·lícula de mags de tots els temps, perquè és la que retrata d’una manera més diàfana els trucs que han provocat que aquests il·lusionistes siguin famosos al món sencer. A més, el que la història transcorri al Londres victorià, en una època en què els monstres urbans eren la moda (Dràcula, Frankenstein, Jack l’Esbudellador) i que els grans invents de la humanitat estaven per estrenar-se, beneficia aquest halo de misteri, perill i estigmatisme amb la qual el director arrebossa totes les seves obres visuals. Pel que fa a l’assumpte de la ciència, l’elecció del desaparegut recentment David Bowie com a Tesla és d’una perfecció suprema, ja que només un geni pot interpretar, creïblement, a un altre. El mà a mà entre dos dels actors més reconeguts i amb més feina de tot el segle XXI, Hugh Jackman i l’actor fetitxe de Nolan, Christian Bale, és espectacular i, encara que s’haguessin pogut intercanviar els papers i per tant els rols, el personatge tan entranyable del mag bessó amb la nena de pel mig resulta molt més emotiu encarnat pel millor Batman i John Connor de la història fílmica.

Pel que fa a Inception, un cop més Christopher Nolan té l’habilitat de triar un dels millors actors de final del segle XX i principis del XXI, camaleònic, nen prodigi i únic de la seva espècie, amb permís dels altres mites rossos Brad Pitt i Matt Damon. Som davant d’una història que requereix tota la nostra atenció, ja que res no és el que sembla, una i altra vegada. Però tot està completament encaixat com una nina russa, amb una fotografia i edició excel·lents. Sens dubte, una de les pel·lícules més impactants i sorprenents del que portem de mil·lenni.

Pel que fa a la trilogia primerenca de Batman, reitero l’anteriorment citat: només hi ha 2 directors igual de preparats i amb potencial per equiparar els seus treballs cinematogràfics al capdavant d’una superproducció de superherois: JJ Abrams i Bryan Singer. Si Tim Burton als 90 va ser capaç de plasmar l’atmosfera gòtica del nou Batman negre i fosc, després Nolan va aconseguir adequar aquest univers ombrívol a un món més diàfan, versemblant i transparent, com pel·lícula d’acció o fins i tot de guerrers medievals. Perquè per adonar-se’n només cal recordar el primer acte de Batman Begins, que no té absolutament res de film de superherois. I, a més, insisteixo que per fi hem gaudit de l’actor idoni per encarnar tant l’Home Rat-Penat com la seva carcassa civil Bruce Wayne.

Així doncs, a Christopher Nolan ja només li falta recollir algun òscar, ja sigui en la modalitat de director o guionista. Però si no ho ha aconseguit ja després de dirigir i escriure tantes obres mestres, només pot significar una cosa: que el millor encara està per arribar.

Octavi Franch

Televisión

DIG: UN ALTRE ÈXIT DES D’ISRAEL

Deja un comentario

Avui ens toca ressonanciar la sèrie DIG, de la qual ja n’hem pogut veure la primera temporada als canals de pagament habituals. De la mateixa manera com ja va passar amb la seva germana Tyrant, l’home de la ment d’or blanc de Jerusalem, Gideon Raff, va crear la sèrie des de zero perquè fos estrenada, directament, als Estats Units sense passar per la versió original a Israel-Palestina, com va succeir amb la meravellosa Prisoners of War (Homeland) i també amb Hostages (encara que en aquest cas el pilot mai es va arribar a rodar ni en hebreu ni en àrab).

DIG té una trama principal oculta que es va desgranant a mesura que anem avançant episodis. En canvi, la trama suposadament prioritària és una farsa narrativa engendrada pels «dolents» per despistar els «bons» i de pas l’espectador. Tot i que el dia a dia de la sèrie no és res de l’altre món, sí que ho és la visió ultraortodoxa del veritable conflicte de la història, la qual versa sobre la profecia del naixement d’una vedella vermella que significaria la volta del messies, és a dir de Jesús de Natzaret reencarnat per començar un nou i millor cicle de la vida a la Terra.

Abans d’entrar de ple en la intrahistòria de DIG, cal fer un apunt part sobre l’actor Ori Pfeffer, el qual interpreta el policia israelià que col·labora amb el protagonista de l’FBI. És un personatge molt complex i contradictori que el converteix en un paperàs si l’interpreta un actor de qualitat; i aquest és, sens dubte, el propi Ori Pfeffer.

Pel que fa a la història paral·lela i real, la de la profecia, les escenes al megazulo del desert on estan preparant el nou messies (en un clar gest de complicitat amb la celebèrrima Els nens del Brasil d’Ira Levin —curiós nexe entre jueus i nazis alemanys, per cert) interpretat pel miniactoràs Zen McGrath, el qual a més ha de representar dues cares totalment oposades del seu aberrant personatge (un altre nen prodigi que donarà moltíssim de parlar a la propera desena) estan liderades pel mestre de cerimònies de rigor, que no és altre que l’encasellat però molt efectiu David Costabile, qui porta tota la vida fent el mateix paper de dolent culte i una mica desdenyat mentalment (Damage, Breaking Bad, Suits). Menció especial per a una altra actriu desconeguda i èxit de l’excel·lent càsting de la sèrie: Lauren Ambrose com a Debbie Morgan.

El final obert a una segona temporada, la qual pot traslladar-se a qualsevol lloc del món per molt remot que sigui mentre hi visquin ciutadans nord-americans, ens fa presagiar que hi ha filó amb aquesta sèrie. Encara que els seus actors principals (sobretot el protagonista) siguin de segona, si el triomf excels del repartiment i les trames historicoreligiosopolíticas són les apropiades, la sèrie pot continuar fins a l’infinit.