El testament d’un optimista és el trenta-setè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.
Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.
En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Testament d’un optimista. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.
Testament d’un optimista està de nou escrit en primera persona, encara que té un component importantíssim a nivell epistolar.
En aquest, cas el nostre protagonista-narrador es troba per casualitat un full manuscrit per una persona optimista, el qual explica les seves darreres i banals vivències. Fins aquí és una anada d’olla total de l’autor de l’escrit, és a dir de l’optimista. Però compte ara amb el títol del relat.
Bé, la qüestió és que quan ens apropem al clímax descobrim que el protagonista-narrador està escrivint (o ho ha escrit, que encara és més esgarrifós i preocupant) aquest “testament” dins d’un taüt. Per tant, som davant d’un conte esotèric?
Moltes preguntes per a aquest conte sorprenent i altament lacònic, en què la figura del suposat protagonista-narrador és del tot anodina i indistinta, atès que el personatge cabdal de la història és l’autor de la missiva.
En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.
Culturalia 