Relat d’un vell agent és el trenta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.
Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.
En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Relat d’un vell agent. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.
Relat d’un vell agent està escrit, també, en primera persona, però en aquest cas incorpora el mecanisme del monòleg, atès que s’està dirigint directament al lector.
L’argument és el següent: un capità del espionatge encarrega una missió d’alt secret al seu millor home a l’ombra, el qual ha de contactar en un bar amb un espiadoble d’un país veí.
Quan el nostre espia (i protagonista i narrador invocatiu) arriba al lloc de l’encontre amb el seu homòleg, s’adreça a un mico que hi ha a la taverna, convençut que és el seu interlocutor. Comencen a beure i el mico, pel que sembla, hi està del tot avesat. Com que no hi ha manera que el simi parli, l’espia decideix endur-se’l a casa, on el continua alcoholitzant.
Habitualment a la vida, si el superior de qualsevol estament és un inútil, tots els que en depenen al seu organigrama encara ho són més. Real com la vida mateixa…
En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.
Culturalia 