Política interior és el trentè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Política interior. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Política interior és la crònica de la corrupció superlativa i acumulativa en un país imaginari, de perfil socialista exsoviètic, en què un nen li roba una joguina a un altre. Però tot degenera tremendament quan els familiars que protegeixen ambdues criatures comencen a tirar de la veta de les influències de què disposen, tant a nivell polític com fins i tot militar, per tal que s’hi faci justícia, és a dir la seva justícia, totalment distorsionada i subjectiva.

Perquè sempre hi ha algú que té més poder que tu, ja sigui directament o indirecta, i per tant que et pot fer mail si li ve de gust.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.