Ho reconec: sempre he tingut certa recança a l’hora d’enfrontar-me a un llibre del qual es diuen coses com que és “la novel·la imprescindible d’aquest estiu”, “el nou fenomen mundial” i d’altres mostres d’exaltació desmesurada que fan pensar més en una tàctica de màrqueting que no pas en una realitat literària. I en ocasions és així: tan sols una manera de vendre el producte. No és aquest, però, el cas que ens ocupa aquí: ja fa un parell de mesos que sentim a parlar en aquests termes elogiosos de La veritat sobre el cas Harry Quebert, la segona novel·la del suís Joël Dicker (Ginebra, 1985), i el cert és que, després de devorar les seves gairebé 700 pàgines, un no pot fer altra cosa que caure rendit al talent d’aquest jove escriptor, un mestre en mesclar ingredients ben diferents sense que el resultat sigui un pastitx indigest, i unir-se als milers de seguidors que ja han gaudit d’aquesta esplèndida història de difícil definició –¿és una història d’amor prohibit, el relat d’una amistat envejable, una novel·la negra d’inspiració clàssica? És tot això i molt més, també és un llibre iniciàtic a la vida en què la boxa i la literatura van de la mà amb naturalitat, una història sobre ambicions professionals i desitjos frustrats, sobre els conflictes morals dels habitants d’un poble de l’Amèrica profunda, personatges arrossegats per un destí cruel o marcats per la solitud malgrat estar envoltats de gent,…

I qui és aquest Harry Quebert que esmenta el títol? Doncs es tracta d’un escriptor de culte d’ençà que l’any 1975 va publicar la gran novel·la americana, Els orígens del mal, una obra basada en un amor impossible que va entusiasmar els lectors de l’època i que el va convertir en la gran esperança de les lletres del país. A finals dels anys 90 l’autor coneix Marcus Goldman, un jove estudiant que aspira a ser un gran escriptor com ell; així serà com en Quebert l’ajudarà en els seus inicis i intentarà ensenyar-li tot el que ell sap, modelant el seu talent amb mà ferma mentre l’acompanya en el difícil trànsit cap a la vida adulta. L’any 2008, però, en un moment de crisi creativa del seu pupil després d’un debut fulgurant, en Harry Quebert és acusat de la mort de Nola Kellergan, una adolescent veïna de la petita població d’Aurora (Nou Hampshire), lloc on l’escriptor es va instal·lar aquell llunyà estiu de mitjans dels setanta i amb qui va viure una història d’amor fins que la noia va desaparèixer d’un dia per l’altre. Així, en Goldman optarà per fer costat el seu amic i intentarà esbrinar què va succeir exactament aquell 30 d’agost de 1975, una investigació que s’anirà complicant sense remei mentre descobreix, atemorit, que a Aurora res no és el que sembla.

Guardonada amb alguns dels premis literaris més importants a França, La veritat sobre el cas Harry Quebert ha convençut a crítica i lectors (més de 750.000 exemplars venuts) i ha convertit Joël Dicker en l’escriptor de moda del moment, un triomfador a l’estil del seu personatge novel·lesc Marcus Goldman. La fortuna li somriu des que va topar amb el veterà Bernard de Fallois (l’editor que va confiar en les possibilitats d’èxit del seu llibre), i en el seu text hi intuïm elements de noms tan coneguts com John Irving, Philip Roth, Vladimir Nabòkov i fins i tot de la mítica sèrie televisiva Twin Peaks. Dicker no s’està de res en la confecció de la història, es mostra generós en aquest exercici metaliterari i proposa un interessant joc amb el lector, a qui converteix en còmplice d’aquesta trama ideada amb precisió maquiavèl·lica i carregada de sorpreses inquietants i nombrosos girs inesperats.

Així, La veritat sobre el cas Harry Quebert és un exemple de lectura perillosament absorbent, un relat sensacional que t’obliga a llegir com si no existís res més: el lector, el llibre, la història i 688 pàgines per treure’n l’entrellat. Per a aconseguir-ho, l’autor trenca les estructures narratives clàssiques, canvia amb habilitat de narrador segons li convé –la veritat es mostra esquiva, i cada personatge té el seu propi punt de vista sobre el què va passar–, barreja l’acció actual amb instants del passat –de l’ambient opressiu en un poble a mitjans dels setanta als dies previs a l’elecció de Barack Obama com a president dels Estats Units l’any 2008–, es qüestiona si la petita comunitat s’escandalitza més pel possible assassinat o per la perversa relació entre un adult i una menor, i hi inclou articles de la premsa per a criticar l’espectacle periodístic que sovint es genera al voltant d’un succés dramàtic, al mateix temps que ens ofereix fragments dels dos llibres clau en aquesta història: Els orígens del mal i El cas Harry Quebert. I tot això entre apassionades declaracions d’amor vers la literatura i certes pinzellades d’humor a mode de necessari bàlsam per a una història tan dramàtica com aquesta –amb les impagables converses telefòniques d’en Goldman amb la seva mare.

Joël Dicker estructura la seva novel·la en trenta-un capítols, un estrany compte enrere on trobem tots els consells per a escriure un gran llibre que en Quebert comparteix amb el seu deixeble. “Un bon llibre, Marcus, és un llibre que et sap greu que s’acabi”, afirma el mestre en un moment determinat. I el cert és que el lector lamentarà molt finalitzar la lectura de La veritat sobre el cas Harry Quebert. No em creu? Faci’m cas i llegeixi les primeres quaranta pàgines del llibre; no el podrà deixar fins a acabar-lo i esbrinar la veritat de l’assumpte. Cregui’m: no se’n penedirà.

Títol: La veritat sobre el cas Harry Quebert
Autor: Joël Dicker
Editorial: La Campana
Traducció: Imma Falcó
Pàgines: 688 pàgines
Data de publicació: Juny 2013
ISBN: 9788496735859
Preu: 22,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé