Archivo de la etiqueta: dramaturg

Entrevista a Toni Cabré, dramaturg i guionista. Teatre i televisió.

Hola a tots,

Aprofitant el meu treball a l’assignatura Professions de la Cultura del Màster de Gestió Cultural que realitzo a la UOC, publico al bloc l’entrevista que vaig realitzar a Toni Cabré, dramaturg i guionista, en relació a la seva activitat artística i teatral (i televisiva). Sobretot ens vam centrar en les motivacions que el van portar a desenvolupar la seva professió, la creació de les seves obres, la seva forma de treballar, la seva relació amb el món teatral, les problemàtiques del sector i, també, i com no, dels millors moments que li aporta la seva feina.

Espero que us agradi!!

Entrevista. El creador cultural i la creació. Toni Cabré.

Toni Cabré

Toni Cabré va néixer a Mataró l’any 1957. És dramaturg, enginyer i guionista. La seva producció teatral és variada, però manté dues constants: la realista (la relació de l’home amb el món tecnològic, la complicitat amb el poder, el dubte…) i la paradoxal (teatre dins del teatre, confusió de realitat i il·lusió, veritat i mentida…).

La seva primera obra teatral és Computer Love (1980). Després publica Els camaleons també paguen i Oh, bit!. El 1989 estrena Estrips. El 1994 estrena i publica el monòleg La metamorfosi, basat en la narració de Kafka. Ha publicat també Treva, Overbooking, el monòleg Oi?, l’obra Històries d’amor, estrenada l’any 2000 a Barcelona al Teatre Nacional de Catalunya i a Madrid per les companyies Yacer Teatro (2002) i Máscara Laroye (2003), i Viatge a Califòrnia, Navegants, L’efecte 2000, Teoria de catàstrofes, Iglú, Demà coneixeràs en Klein i les peces breus Fantasies, Obra inacabada, Rosebud Hotel, Ningú i Vladimir. Com a guionista, ha format part de l’equip de les sèries de Tv3 Poble Nou, Secrets de família, Nissaga de poder, Laberint d’ombres, La Riera i Olor de Colònia. Ha obtingut diversos premis teatrals.

ENTREVISTA.

Quines són les motivacions que et van portar a dedicar-te al teatre (a la cultura)?

A la meva família, sobretot per part del meu pare, hi havia afició pel teatre. Potser per això vaig participar en grups amateurs de l’època i, després, en grups independents. Em va influir molt el teatre que es feia i es veia a Catalunya als anys setanta. També vaig anar a alguns cursos de teoria i història del teatre, a la universitat. A principis dels 80 vaig començar a escriure teatre.

Les expectatives que tenies quan vas començar s’han complert o es van complint?

Jo no em considero un escriptor sinó un autor de ficció dramàtica; és a dir algú que escriu per ser representat, no per ser llegit. Sempre que una obra meva puja a un escenari sento les meves expectatives acomplertes. De vegades són estrenes professionals, de vegades amateurs o emergents… Tinc la sort que els grups munten les meves obres amb il·lusió, atrets pel text.

Quina és la teva gratificació, allò que et fa sentir més a gust a la professió?

Veure que els mons de ficció que he ideat -les històries i personatges que interpreten els actors a l’escenari- arriba, emociona, diverteix el públic. M’encanta veure les meves obres camuflat entre el públic, de manera anònima, i notar les seves reaccions. Sempre és una lliçó. I de vegades un plaer.

Una escena de l'obra Teoria de catàstrofes (2011)

Quins són, en definitiva, els millor moments del teu treball?

Quan comproves que s’estableix la comunicació entre l’escenari i el públic.

Em podries fer cinc cèntims de com treballes, com penses els projectes i com els vas materialitzant al llarg del temps?

Sempre escric perquè m’interessa el que vull explicar. Puc partir d’una idea, d’un personatge o d’una història però m’ha d’atraure molt. Per mi aquest interès és un impuls imprescindible. Trigo mesos o anys a enllestir una obra. Sense un interès fort, profund, estriparia el material al cap d’unes setmanes. En el procés vaig buscant les peces que em falten i començo a organitzar el material. Al cap d’uns mesos acostumo a tenir un esborrany amb escenes i diàlegs que començo a ajustar i reescriure una i altra vegada. En aquest punt sóc molt autocrític: penso que, si no em convenç a mi, no convencerà ningú.

Aquest procés està relacionat amb la demanda i els encàrrecs?

A la televisió sempre he treballat amb guions d’encàrrec, però al teatre només he escrit una obra teatral d’encàrrec: una versió lliure de La Metamorfosi, un monòleg per l’actor Boris Ruiz que es va estrenar al Teatre Borràs de Barcelona i es va publicar a la col·lecció de teatre d’Edicions 62. Em va encantar la feina i n’estic satisfet però la resta de la meva producció teatral l’he escrit exclusivament perquè m’ha vingut de gust. Per tant, fins avui, el conjunt del meu teatre no està condicionat per l’encàrrec.

En el meu cas i pel que fa al teatre, no. Si em surt una escena còmica és perquè l’obra m’ho demana. Si hi ha pocs personatges és perquè crec que el teatre necessita sintetitzar els conflictes i fer-los el màxim d’intensos. Els tràgics grecs tampoc posaven les guerres damunt l’escenari.

Et planteges alguna vegada què aporta el teu treball a la comunitat?

Les meves obres sempre tracten temes actuals, molt lligats a la realitat social, a les persones, a les condicions de vida. No sé moure personatges sense preguntar-me de què treballa, amb qui viu, com està anímicament, qui o què li complica la vida, quina responsabilitat té en allò que li està passant…

Cartell Viatge a California (2007)

En general, una visió una mica cínica de les relacions humanes. I també una relativització irònica de segons quins dogmatismes, del concepte del bé i el mal, per exemple… M’agrada plantejar les situacions, els conflictes, en clau de paradoxa, que tinguin varies lectures, una certa ambigüitat. Els meus personatges acostumen a dubtar i intento aconseguir que l’espectador dubti amb ells. Penso que la nostra societat avançaria si col·lectivament aprenguéssim a dubtar.

Quines son les principals problemàtiques que trobes a la teva feina com artista en general i també en particular dins de la teva especialitat?

La principal problemàtica de la persona que escriu teatre és que l’obra no existeix fins que puja a l’escenari. El text en el paper és literatura dramàtica, no espectacle. Cal doncs trobar director,  actors, productor, teatre… i muntar l’obra. Aquest procés, apassionant en molts sentits, pot resultar frustrant si el producte no aconsegueix encaixar bé tots els elements. El teatre, l’espectacle teatral, és una figureta de vidre que es pot trencar amb qualsevol desequilibri. Fins i tot el mateix espectacle resulta diferent a cada representació segons l’estat d’ànim d’espectadors i actors. Per això, quan funciona, resulta encara més gratificant.

Quin és el moment creatiu més important del teu treball: el moment de crear l’obra, el seu desplegament en el procés de creació, l’estrena de la peça, la repetició de l’obra al llarg del temps, les activitats de formació…?

L’estrena és un moment molt especial, amb força ressò, però poc rellevant pel que fa a l’obra i al procés creatiu. Per mi hi ha dos moments creatius essencials: la descoberta del material de partida (quan se’m desperta l’interès per escriure la peça sobre una idea, un personatge, una història) i la revisió de l’obra (les reescriptures que faig quan ja la tinc pràcticament enllestida, redescobrint el que m’interessa i expressant-ho amb la màxima precisió i intensitat). Són dos moments on em surt realment el que sóc, les meves inquietuds, els meus dubtes, les meves pors… No crec que es pugui escriure una bona peça de teatre sense treure la sensibilitat d’un mateix. Com tampoc no crec que es pugui escriure quan s’està massa sotmès a la necessitat de tenir èxit, d’agradar al públic, d’acomplir determinats objectius de producció. El teatre, les obres dels autors que a mi m’interessen, sempre han nascut de la llibertat creativa, del talent i de l’ambició. I segurament també de treballar dur i de tenir una mica de sort.

——————————————–

Escrit per: Jordi Pisa Sànchez