Ser excepcional no està a l’abast de tothom.
Tanmateix, és un atribut connatural a tots i a cadascun de nosaltres.
I abans de perdre lectors en les línies següents, us asseguro que no em mou l’ànim de jugar a desconcertar.
El que em proposo és parlar-vos d’en Litus Piera. I de com millora progressivament al llarg de la representació d’”I-Q100” a la Sala Atrium de Barcelona, reducte de gestes escèniques amb protagonistes que no només no aconsegueixen espolsar-se els seus dilemes morals embrutant el pati de butaques, sinó que a més ajuden l’amatent públic a potenciar-ne els seus.
Amb aquesta proposta de Ferran Audí, ens estremim coneixent la lluita d’un individu fora del sistema per intentar fer-se un lloc al pòdium dels cervells privilegiats. Però el camí està ple de llavors fèrtils que fan de la cerca d’en Litus una aventura delicada, trepidant i fulminant.
La història desafia la nostra consciència d’espectadors detallant-nos l’experiment de substituir la subnormalitat del protagonista per l’adquisició d’una intel·ligència induïda artificialment. Els miracles de la ciència. Rere el cop d’efecte argumental, el debat moral empeny i gairebé guanya la partida: Què roman del subjecte un cop que ha estat reprogramat? Segueix en peu la seva condició de ser humà? I si ens endinsem encara més, la qüestió és punyent: Cal ser considerat algú normal per poder tenir iniciativa amb la pròpia vida?
En el primer nivell, Audí ofereix un text mancat de versemblança doncs ens costa creure’ns el Litus superdotat després d’haver-lo seguit de prop fent de conillet d’Índies. És tanta la minuciositat amb què ens ha presentat la seva víctima preparant-se per al canvi que trobar-lo després de cop com a erudit intel·lectual i conferenciant agressiu resulta forçat i difícil d’encaixar.
Quant al segon nivell, l’entossudiment d’aquest heroi per ser superheroi pel fet de voler ser resulta encisador gràcies al reguitzell d’escenes on el personatge llisca per una espiral feta de tendresa argumental, cromatisme pop i delicadesa coreogràfica a càrrec de Jordi Cortés. Audí l’encerta també com a director en l’elegància de la posada en escena: el simbolisme dels espais; la integració/aïllament entre el protagonista i els altres; i el moviment circular constant de l’escenari.
I a més hi ha l’esforç d’en Raimon Molins, que alterna sinceritat (quan riu perquè té pessigolles, quan balla amb la senyoreta que el torna boig, quan llegeix amb avidesa sensibles versos o a l’hora de dir que ja en té prou) i afectació (en els moments de manifestar explícitament la minusvalidesa). I la seductora entrega de Miquel Barcelona, interpretant les diverses peces del món exterior, que il·lustren i airegen el turment d’una criatura discapacitada capaç d’entendre que ser un mateix és el tret més característic de l’excepcionalitat.
Per Juan Marea
“I-Q100” es representa fins al 16 de març.
http://www.atrium.cat/cat/
Barcelona fueteja la innocència d’en Litus
Culturalia 