El próximo 23 de diciembre llega a las pantallas de nuestro país El Topo, la historia de una traición dentro de los servicios secretos británicos en la década de los años 70, una película que traslada al formato cinematográfico el best-seller homónimo de John Le Carré publicado en 1974, un film dirigido por Tomas Alfredson y protagonizado por Tom Hardy, Gary Oldman y Colin Firth.
Fotograma de la película
Tras una misión especial en Hungría que termina en fracaso, los servicios secretos británicos deciden efectuar un drástico cambio en su cúpula; el agente George Smiley es uno de los responsables de la expedición fallida, por lo que todo apunta a que su próximo destino será la jubilación. Con todo, recibirá un último trabajo: existen serias sospechas que hay un “topo” infiltrado entre las altas instancias del Servicio, y él será el encargado de descubrir al traidor. Así Smiley, ayudado por otro agente fiel a la corona, deberá investigar a fondo para dar con el “topo”.
El sueco Tomas Alfredson (Déjame entrar) dirige El Topo, una clásica película de espías ambientada en los tiempos de la Guerra Fría que cuenta con un reparto excelente, un grupo de grandes actores entre los que destacan Tom Hardy (Origen), Gary Oldman (El caballero oscuro), Colin Firth (El discurso del rey), Mark Strong (Sherlock Holmes), Ciarán Hinds (El rito), Benedict Cumberbatch (Caballo de batalla) y Stephen Graham (Enemigos públicos), entre otros.
El Topo se estrenará en nuestros cines el 23 de diciembre de 2011.
Título: El Topo
Título original: Tinker, Tailor, Soldier, Spy
Género: Thriller
Nacionalidad: Reino Unido, Francia
Año: 2011
Duración: 127 minutos
Director: Tomas Alfredson
Guión: Bridget O’Connor, Peter Straughan
Intérpretes: Tom Hardy, Gary Oldman, Colin Firth, Mark Strong, Ciarán Hinds, Benedict Cumberbatch, Stephen Graham, Amanda Fairbank-Hynes, Simon McBurney, Laura Carmichael
A finals dels anys 60 i durant la dècada dels 70 un nou estil musical va fer fortuna entre els joves de l’època: el soul, una música d’arrels marcadament negres que combinava el rhythm and blues amb elements del gospel, i que va conquerir la societat nord-americana amb els seus ritmes. Quaranta anys després aquest estil ha estat recuperat per grans veus com les d’Amy Winehouse, Alicia Keys, Seal o Joss Stone, un revival del qual també tenim exemples al nostre país: fins ara el màxim exponent del nou soul eren els The Pepper Pots, però un jove grup, els Betty Belle, han començat a fer-se un forat en el panorama musical català, enamorant tots aquells que els han vist actuar en directe ja que el seu disc de debut, Eroticah, no sortirà al mercat fins al 2012.
Betty Belle
A principis del 2011 quatre joves van muntar un grup, una banda instrumental que es va transformar en els actuals Betty Belle amb la incorporació d’una jove de veu poderosa que els va captivar des del primer instant. D’aquesta manera Gemma Tutusaus (veu), David Montoro (guitarra), Javier Zurita (baix), Otger Garcia (hammond) i Roger Guardia (bateria), units per una passió en comú –el deep-soul del Memphis dels 60–, van iniciar la seva carrera musical com a Betty Belle, una banda blanca amb ànima negra que viu entre el soul més pur, les balades de la dècada dels 50, el boogaloo, els ritmes surf i la música disco. El seu primer concert a la Sala Monasterio de Barcelona, el gener de 2011, ja va ser tota una declaració d’intencions dels joves, amb un repertori basat en versions dels temes més emblemàtics de James Brown, Stevie Wonder o Little Richard.
Poc a poc van adquirir la confiança necessària per a tocar les seves pròpies cançons; les primeres, It Hurts To An End –una balada soul obscura– i Allen Gainsbourg –una moguda composició que narra un idil·li amorós amb un imaginari poeta maleït, una figura barreja de Serge Gainsbourg i Allen Ginsberg– van tenir tan bona rebuda que els va convèncer per gravar un LP. Així el passat mes d’octubre Betty Belle es va reunir al teatre GER de Sant Pere de Ribes amb el tècnic David Casamitjana per gravar Eroticah, deu temes enregistrats en un estudi mòbil i a la manera tradicional, és a dir, gravant tots els instruments i la veu a la vegada, una experiència que dóna com a resultat un producte directe, enèrgic i encomanadís amb un punt en comú entre totes les cançons: l’erotisme.
Per cloure aquest any de debut musical Betty Belle actuarà a la festa nadalenca del Club Mensual OldWaveNewWave organitzada per Miqui Puig, un dels seus grans valedors, el proper divendres 23 de desembre al Pop Bar de la Sala Razzmatazz (Barcelona), una ocasió ideal per descobrir un dels grups que tindrà més protagonisme en l’escena musical catalana del 2012, una afirmació fàcil i sense risc d’equivocació si s’escolten les primeres cançons que el grup a penjat en el seu web, quatre temes –That Kind of Women, Boogaloo Toys, Bell Shaped Skirt i Mothers & Sisters– que prometen escalfar la Sala Razzmatazz el proper divendres.
El Pop Bar de la Sala Razzmatazz (C/Almogàvers, 122) acollirà l’OldWaveNewWave, una festa on actuaran Betty Belle + Miqui Puig DJ + Napoleón Pincha, i que obrirà les seves portes al públic a la una de la matinada.
L’1 de març del 2009 el teatre català perdia un dels seus referents humorístics, una notícia terrible de la qual encara avui no s’ha recuperat. Aquell dia moria Pepe Rubianes, un mite entre els seguidors d’un gènere, el dels monòlegs, que el genial actor galaico-català va popularitzar gràcies a les seves actuacions al Club Capitol, lloc d’obligat pelegrinatge durant anys pels espectadors que gaudien amb la seva incontinència verbal trufada de renecs i les seves anècdotes biogràfiques, reals o inventades fins a l’exageració. Des d’aquell fatídic dia el Club Capitol va perdre el seu inquilí més celebrat, el públic es va quedar sense la seva paraula brillant, però els més afectats van ser els membres del seu cercle més proper, aquells amics que es fan anomenar les Viudes de Pepe Rubianes, un grup heterogeni que, de tant en tant, es reuneix per sopar i recordar el seu amic, les seves històries més divertides, els viatges compartits,…
Fotograma del documental
Gairebé tres anys després de la desaparició de l’humorista Manuel Huerga estrena Pepe & Rubianes, un documental atípic, lluny de les hagiografies més tòpiques, que barreja les imatges, en blanc i negre, rodades en un dels sopars de les Viudes de Pepe Rubianes amb escenes, en color, dels seus espectacles teatrals, una forma original de donar a conèixer la persona –l’amic, la parella, el confident, en definitiva, el Pepe– i l’artista –l’humorista irreverent, el còmic de somriure fàcil, l’actor incansable, en resum, el Rubianes– al gran públic, espectadors que encara avui enyoren el seu humor tant com els seus amics.
Huerga, que ja havia estat convidat anteriorment en un d’aquests sopars, va decidir que la figura de Rubianes, un “esperit lliure” que deia tot allò que pensava sense embuts, mereixia un reconeixement especial, i per això va filmar una d’aquestes cites entre amics. Prèviament, i amb la col·laboració del guionista Lluís Arcarazo, va preparar un menú per guiar la conversa i introduir els temes, però els assistents van anar fent i desfent a la seva manera, aconseguint que Pepe & Rubianes tingui una posada en escena distesa, lliure i informal.
El documental comença amb les declaracions de Rubianes l’any 2006 sobre la unitat d’Espanya, una polèmica que el va deixar molt tocat, gairebé enfonsat, però que el director no volia deixar de banda: la seva intenció era recordar ben aviat com va acabar, els sagnants atacs que va rebre per part d’un sector de la societat que no el va entendre, les amenaces que va patir, per passar pàgina a aquell tràngol amarg i continuar amb bon humor la resta del film.
L'humorista Pepe Rubianes
D’aquesta manera Pepe & Rubianes fa un repàs a la vida de l’actor a través dels ulls dels seus amics, encarregats d’explicar les anècdotes que van compartir amb ell, els seus viatges, com el van conèixer, la seva passió per Lorca, els seus inicis com a actor, l’amor per Cuba i Àfrica, la solidaritat i el compromís vers els altres, …, a més de mostrar fotografies, gravacions privades o fragments de les entrevistes més aplaudides que va concedir per a televisió, fins i tot s’hi inclou un sketch animat (fet pel dibuixant Òscar Nebreda) il·lustrant un recital poètic del mateix Rubianes sobre la passió de Crist.
L’humor, com no podia ser d’una altra manera, està present en tot instant, les Viudes el recorden amb l’alegria que es mereix un home entregat a una causa concreta: fer riure la gent. Així Pepe & Rubianes és el documental que esperaven els seus seguidors, aquells que l’1 de març del 2009 van perdre un dels humoristes més mordaços i extraordinaris del nostre país que, si avui fos viu, dedicaria algunes de les seves punyents intervencions als dirigents que ens han abandonat enmig d’aquesta crisi mundial.
Pepe & Rubianes s’estrenarà als nostres cinemes el 23 de desembre de 2011.
Títol: Pepe & Rubianes
Gènere: Documental
Any: 2011
Durada: 90 minuts
Director: Manuel Huerga
Guió: Lluís Arcarazo
Les Viudes de Pepe Rubianes són: Lucila Aguilera, Joan Lluís Bozzo, Toni Coll, Carles Flavià, Joan Gràcia, Pep Molina, Manel Pousa, Maria Rosales, Joan Manuel Serrat
A la Barcelona de finals del segle XIX es van succeir una sèrie d’atemptats protagonitzats per personatges relacionats amb l’anarquisme català; els historiadors destaquen, per la seva importància, tres d’aquests tràgics episodis: el que es va produir a la Gran Via contra el general Martínez Campos (24 de setembre de 1893), el de la bomba al Gran Teatre del Liceu (7 de novembre de 1893) i el que va passar al carrer dels Canvis Nous (7 de juny de 1896). L’escriptor Antoni Dalmau va fer un estudi minuciós d’aquests atemptats i les seves conseqüències judicials, i el resultat del seu treball és El Procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX (Editorial Base), un llibre que pren el nom del judici més famós i que més repercussió internacional va tenir en l’època, l’anomenat “Procés de Montjuïc”.
Aquests atemptats van provocar la mort de trenta-tres persones, a més de ferir a un gran nombre d’individus. La resposta de les autoritats barcelonines, encegades per la ira i amb la ferma intenció d’ajusticiar els responsables del sagnant succés, va ser una repressió massiva contra tot el moviment anarquista de Catalunya que va portar a la presó centenars de persones, algunes de les quals van ser torturades i executades sense pietat. El Procés de Montjuïc demostra que els judicis a què van ser sotmesos els inculpats es van caracteritzar per la manca de rigor de l’acusació, que només pretenia castigar-los amb contundència i de forma exemplar, i que en cap moment va fer cas de les veus que demanaven clemència per als empresonats.
Fascinat pels darrers anys del segle XIX i els primers del segle XX –tal i com demostren els seus treballs sobre el cas Rull i la Setmana Tràgica–, Antoni Dalmau ha intentat explicar les conseqüències dels tres atemptats que van protagonitzar els anarquistes a la Barcelona de l’època; així, i després d’un exhaustiu procés de documentació, l’autor aporta noves informacions, materials fins ara inèdits –com els noms i cognoms dels detinguts, dels ferits i dels morts, a què es dedicaven els anarquistes detinguts,… –, per aclarir els successos i els judicis que els van seguir, a més de treure a la llum el rastre de centenars d’homes empresonats fins ara desconeguts, molts més dels que habitualment s’ha dit, en un rigorós llibre de més de sis-centes pàgines.
Títol:El Procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX Autor: Antoni Dalmau Editorial: Base Col·lecció: Base Històrica Pàgines: 608 pàgines Data de publicació: Abril 2010 ISBN: 9788492437467 Preu: 24,90 €
El próximo 16 de diciembre llega a las pantallas de nuestro país The Artist, la historia de un actor de cine mudo con dificultades para adaptarse al cine sonoro, una película galardonada con el premio al mejor actor en el pasado Festival de Cannes, dirigida por Michel Hazanavicius y protagonizada por Jean Dujardin y Bérénice Bejo.
Fotograma de la película
En el Hollywood de 1927, el actor George Valentin triunfa como galán con sus películas mudas. Pero con la llegada del cine sonoro Valentin perderá su estatus de estrella y, poco a poco, será apartado por la industria. Paralelamente a su declive, una joven figurante (Peppy Miller) comenzará una triunfal carrera cinematográfica. Así los destinos de ambos quedarán entrelazados en una peculiar historia de amor.
Michel Hazanavicius (OSS 117: El Cairo, nido de espías) es el director de The Artist, un film que narra el ocaso de una estrella del cine mudo en el Hollywood de los años veinte, un drama en blanco y negro que cuenta con un extenso reparto, con Bérénice Bejo (OSS 117: El Cairo, nido de espías) y Jean Dujardin (Pequeñas mentiras sin importancia) en los papeles protagonistas, y a quienes acompañan John Goodman (En el centro de la tormenta), Malcolm McDowell (Rumores y mentiras), Missi Pyle (Barry Munday), Penelope Ann Miller (The Messengers) y James Cromwell (Spider-Man 3).
The Artist se estrenará en nuestros cines el 16 de diciembre de 2011.
Título: The Artist
Título original: The Artist
Género: Drama Romántico
Nacionalidad: Francia
Año: 2011
Duración: 100 minutos
Director: Michel Hazanavicius
Guión: Michel Hazanavicius
Intérpretes: Bérénice Bejo, Jean Dujardin, John Goodman, Malcolm McDowell, Missi Pyle, Penelope Ann Miller, James Cromwell, Beth Grant, Joel Murray, Beau Nelson, Jen Lilley, Ben Kurland, Stuart Pankin, Patrick Mapel, Bitsie Tulloch
S’apropa la Nit de Nadal, un esdeveniment en què és gairebé obligat sopar en família, en un ambient de concòrdia i sense tenir en compte les discrepàncies entre cunyats, germans, etc. que durant l’any els han separat sense remei. Però no tothom viurà aquesta nit en pau i harmonia: alguns fugiran dels multitudinaris banquets per celebrar l’ocasió d’una manera diferent, tal i com ens proposa Dos punkis i un Vespino al Teatre Gaudí de Barcelona, una història nadalenca en què quatre personatges sense gairebé res en comú es veuran obligats a entendre’s durant aquesta freda nit de desembre.
En una benzinera, perduda enmig del no-res, l’empleat del torn nocturn dorm damunt del mostrador sense sospitar que aquella no serà la nit plàcida que anuncien les nadales. La seva tranquil·litat es veu interrompuda quan dos punkis entren a l’establiment amb la intenció de passar-hi la nit, ja que la Vespino en què viatjaven no ha suportat la duresa del trajecte –ni el pas dels anys– i els ha abandonat abans d’arribar a la ciutat. L’enfrontament entre els dos joves i el gasoliner, que no vol problemes amb els seus superiors, anirà en augment fins l’aparició d’una noia que, plorosa, també buscarà refugi a la benzinera.
Original i divertida, a estones vodevilesca, Dos punkis i un Vespino presenta un conte de Nadal allunyat dels clixés habituals, amb un text intel·ligent que qüestiona la felicitat, sovint irreal, que sembla imprescindible en aquestes dates; l’obra demostra que a la Nit de Nadal també podem trobar personatges solitaris, sense fortuna ni cap mena d’esperit nadalenc. Pels quatre joves aquesta és una nit com qualsevol altra, fins i tot l’empleat de la benzinera, el més assenyat de tots, es resisteix a ajudar els dos punkis, vençut per la por i superat pels esdeveniments, oblidant la solidaritat característica d’aquests dies. A més l’obra serveix per criticar la hipocresia d’una part de la societat, en aquest cas la família de Carol, quan arriba la Nit de Nadal, moment en què l’important és la unitat familiar, i per això no entenen la irada reacció de la noia envers el seu promès.
Marilia Samper i Llàtzer Garcia, els autors del text, també posen de manifest les diverses formes d’encarar la vida d’aquests personatges: per un costat estan els dos punkis que viuen al marge del capitalisme, lluny dels convencionalismes, són uns nòmades del segle XXI, nihilistes de vida lliure sense obligacions ni lligams i que només accepten el lema de l’originari moviment punk: “no hi ha futur”; d’altra banda, i amb una vida diametralment oposada a la dels dos germans, trobem el gasoliner, un personatge sotmès al sistema, pusil·lànime, amb una existència marcada per la por fins que coneix els dos joves i la seva manera de viure sense complexes. Així Samper i Garcia utilitzen el conflicte entre aquests dos estils de vida per muntar algunes de les escenes més còmiques de la funció.
Javier Beltrán (Ray) i Oriol Casals (Jota) són els punkis del títol, dos esperits lliures que només es tenen l’un a l’altre –bé, i la seva vella Vespino– i que s’esforcen en demostrar, al món i a ells mateixos, que es pot viure d’una altra manera: Beltrán exerceix de líder, és el germà gran i les coses es fan com ell decideix, mentre que Casals –amb un magnífic talent per la màgia– el segueix amb fidelitat i admiració, i fins aquella nit no qüestiona cap de les decisions d’en Ray. Muguet Franc és Carol, la noia fràgil i desorientada que, ofegada per la pressió familiar, fuig de casa sense tenir clar quina direcció prendre. Però és Xavi Francès el veritable triomfador de l’obra, ell és el gasoliner gris, anònim i una mica babau, que protagonitza les escenes més agraïdes i hilarants, com la seva defensa aferrissada del bitterkas –senzillament magistral– o la declamació del poema de Nadal que recita amb la il·lusió pròpia d’un nen.
Avalada pel premi al millor projecte d’escenificació de l’Institut del Teatre 2010, Dos punkis i un Vespino és una excel·lent proposta per escalfar motors de cara a les festes nadalenques, una esbojarrada representació que provocarà els riures del públic més seriós i que està especialment recomanada per als espectadors que vulguin assistir a una Nit de Nadal gens habitual.
Dos punkis i un Vespino es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona del 10 de novembre de 2011 al 15 de gener de 2012.
Dramatúrgia: Marilia Samper i Llàtzer Garcia
Direcció: Marilia Samper
Intèrprets: Javier Beltrán, Oriol Casals, Muguet Franc i Xavi Francès
Companyia: La Brava
Escenografia: Enric Planas
Vestuari: Gimena González Busch
Il·luminació: Jordi Berch
Fotografies: Alba Lajarin
Producció: Xevi Gómez
Horaris: de dijous a dissabte a les 21:00 hores i diumenge a les 20:00 hores Preu: 18 € Idioma: català Durada: una hora i quinze minuts
____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé
El Teatre Condal estrenó el pasado 30 de noviembre El apagón, una de las grandes comedias vodevilescas del teatro inglés del siglo pasado escrita por Peter Shaffer, dirigida por Yllana e interpretada por Gabino Diego, Eva Santolaria, Aurora Sánchez, Diego Molero, Paco Churruca, Ramón Merlo, Ana Arias y Ledicia Sola.
Brindsley (Gabino Diego) es un joven escultor prometido con Carol (Eva Santolaria). Esta noche es especial para él pues vendrá a su estudio un reputado coleccionista de arte interesado en su obra. Además conocerá, mal que le pese, al padre de su novia. Para impresionarlos a ambos la feliz pareja ha tomado prestados los muebles y las obras de arte de un vecino que está de viaje, con la intención de devolverlas una vez finalizada la velada. Por desgracia un inesperado apagón lo trastocará todo y puede que arroje una nueva luz a su vida.
El apagón tiene un arranque visual muy original que se mantiene durante toda la función: la acción da inicio con el escenario a oscuras, mientras que los actores (Diego y Santolaria) de desplazan y actúan sobre él sin aparentes problemas. Cuando se produzca el apagón se encenderá la iluminación del escenario para el público, y al mismo tiempo desaparecerá en la trama teatral. Si bien nosotros podremos ver perfectamente que está pasando en cualquier momento, los actores estarán a oscuras y nos convertiremos en auténticos voyeurs de situaciones y comportamientos normalmente escondidos a la luz del día.
Una buena idea que hace que de verdad se sienta el apagón. El espectador observa como se mueven torpemente los protagonistas en la “oscuridad”. Una situación difícil que obliga a los intérpretes a moverse por la casa tropezando y (supuestamente) sin verse. Esto último consiguen transmitirlo los actores con un gran esfuerzo interpretativo y no pudiendo fijar la mirada en sus interlocutores cuando hablan entre ellos porque, claro, no se ven.
El apagón no deja de ser la típica comedia de enredos. Un vodevil a la vieja usanza aunque aquí las puertas han sido sustituidas por las idas y venidas de la luz, gracias a la presencia de mecheros y linternas. El versátil escenario de la obra recuerda una de las páginas del comic “13 Rue del Percerbe” del genial Ibáñez, pues nos muestra de una forma muy similar la casa de la pareja, en donde podemos ver el comedor, la cocina, el lavabo, el dormitorio y la azotea, todo en el mismo decorado. Una buena y aprovechada escenografía a la que se le saca mucho partido y en la que acabarán sucediéndose escenas simultaneas, que entrelazadas, provocan la risa del espectador. En eso consiste en parte un buen vodevil, en acción desmadrada y equívocos constantes. y El apagón los tiene.
Gabino Diego interpreta al sempiterno joven simpático con salidas a lo Woody Allen, que hará malabares para ir arreglando los continuos problemas y líos que se sucederán durante el apagón y que pueden acabar con su carrera e incluso con su pareja. En este aspecto destacan los esfuerzos que Brindsley (Diego) tendrá que realizar “a oscuras” para devolver los muebles “tomados prestados” a su vecino tras la vuelta prematura del mismo. Eva Santolaria es también ya una veterana (y joven) actriz y se nota. Sabe cambiar a diferentes registros y estados emocionales muy rápidamente, de dulce y melosa, a enérgica, a furiosa, y a histérica como si nada. Una actuación que recuerda su papel en la longeva serie de televisión Siete vidas. Ellos son los dos pilares de la función, pero en toda comedia que se precie los papeles secundarios son importantes y en ésta destacan por sus muy buenas interpretaciones. Diego Molero esta soberbio en su papel de Harold, el vecino algo amanerado y coleccionista de antigüedades, al igual que Aurora Sánchez, la metomentoda y atrevida vecina Miss Furnival, una mujer faltada de amor, que provocará no pocas risas a lo largo de la noche y que nos enseñará como podemos llegar a compórtanos cuando nadie nos ve, sobre todo si nos dejamos llevar por los “divertidos” estragos del alcohol. Para añadir más tensión tenemos al padre de la novia, un severo Paco Churruca que encarna a un estricto y malhumorado coronel. A ellos se suma el pobre operario de la compañía eléctrica enviado para solucionar el apagón, que se ve arrastrado por los acontecimientos y al que da vida Ramón Merlo. En la última media hora la entrada de Clea (Ana Arias), la antigua novia de Brindsley, brillará y destacará con luz propia en esta oscuridad.
La obra se cierra con un tinte algo surrealista y es que a Gabino Diego no se le puede dar una guitarra… Aunque El apagón sea una comedia nos permite darnos cuenta de que, si bien un apagón es triste, a veces lo necesitamos para que nuestras vidas cambien.
——————————————————–
“El apagón (Black Comedy)” se representa en el teatro Condal del 23 de noviembre de 2011 al 8 de enero de 2012.
Autor: Peter Shaffer
Dirección: Yllana (Joseph O’Curneen)
Adaptación: Joseph O’Curneen y Luis Colomina
Reparto: Gabino Diego, Eva Santolaria, Aurora Sánchez, Diego Molero, Paco Churruca, Ramón Merlo, Ana Arias y Ledicia Sola
Escenografía: Anna Tusell
Vestuario: Anna Tusell y Felype R. de Lima
Iluminación: Juanjo Llorens
Producción ejecutiva: Verteatro y Smedia
Horarios: miércoles a las 21:00 horas; jueves a las 18:00 y a las 21:00 horas; viernes a las 21:00 horas; sábados a las 18:30 y a las 21:00 horas y domingos y festivos a las 18:30 horas.
FUNCIONES ESPECIALES:
6 de diciembre a las 18.30 horas
8 de diciembre a las 18.30 y a las 21.00 horas
22 de diciembre a las 21.00 horas
FUNCIONES ESPECIALES NAVIDAD:
24 de diciembre no hay función
25 de diciembre a las 18.30 y a las 21.00 horas
26 de diciembre a las 18.30 y a las 21.00 horas
29 de diciembre a las 21.00 horas
31 de diciembre a las 22.00 horas
3 de enero a las 21.00 horas
5 de enero no hay función
6 de enero a las 18.30 y a las 21.00 horas
Precios: miércoles y jueves 25 €; viernes, sábado, domingo y festivos 29 €.
PRECIOS ESPECIALES NAVIDAD:
25 de diciembre, 34 €
26 de diciembre, 34 €
31 de diciembre, 42 €
1 de enero, 34 €
———————————–
El próximo 9 de diciembre se estrena en las pantallas de nuestro país La fuente de las mujeres, la historia de unas mujeres que intentarán cambiar una de las tradiciones de su pueblo, una película que se presentó en el pasado Festival de Cannes, dirigida por Radu Mihaileanu y protagonizada por Leila Bekhti y Hafsia Herzi.
Fotograma de la película
Las mujeres de una pequeña población, situada entre el norte de África y Oriente Medio, llevan años resignadas a aceptar la tradición que las obliga a buscar el agua a una fuente que nace en lo alto de una montaña. Sin embargo Leila, una de las jóvenes que, día a día, realiza ese trayecto, decide convencer al resto de mujeres para hacer una huelga muy especial: se negaran a mantener relaciones sexuales hasta que los hombres colaboren en el traslado del agua hasta la aldea.
Radu Mihaileanu (El concierto) es el director de La fuente de las mujeres, un relato sobre cómo las mujeres pretenden resolver una situación injusta, una comedia que protagonizan Leila Bekhti (Tout ce qui brille), Hafsia Herzi (Cuscús), Biyouna (Delice Paloma), Sabrina Ouazani (De dioses y hombres), Saleh Bakri (La sal de este mar), Hiam Abbass (Paradise Now) y Mohamed Majd (El largo viaje).
La fuente de las mujeres se estrenará en nuestros cines el 9 de diciembre de 2011.
Título: La fuente de las mujeres
Título original: La source des femmes
Género: Comedia, Drama
Nacionalidad: Bélgica, Italia, Francia
Año: 2011
Duración: 135 minutos
Director: Radu Mihaileanu
Guión: Alain-Michel Blanc, Radu Mihaileanu
Intérpretes: Leila Bekhti, Hafsia Herzi, Biyouna, Sabrina Ouazani, Saleh Bakri, Hiam Abbass, Mohamed Majd, Amal Atrach
Ens apropem a les festes nadalenques i, un any més, rebrem infinitats de missatges apel·lant a la nostra solidaritat envers els altres. Aquest any, però, no serà fàcil que ens hi involucrem massa, ja que la crisi afecta a tothom, així que probablement ens ho pensarem dues vegades a l’hora de fer qualsevol donatiu. Amb tot, de vegades una petita aportació econòmica pot quedar compensada amb una bona contraprestació, com succeeix amb La Marató de TV3, enguany dedicada a la regeneració i el transplantament d’òrgans i teixits, que el dia 11 de desembre posarà a la venda el disc de versions que ha preparat per aquesta edició.
Aquest any el disc de La Marató serà especial ja que, per celebrar l’edició número vint del programa, els seus responsables han decidit que s’hi incloguin un total de vint cançons, totes elles conegudíssimes i d’estils tan diferents com l’òpera, el pop, la rumba, la cançó tradicional i fins i tot una balada heavy, temes que interpreten en català alguns dels músics més interessants de l’escena catalana, a qui s’hi han afegit alguns artistes de fora de les nostres fronteres.
La banda sonora de l’anunci de La Marató d’enguany és “Em dónes força” (“You raise me up”, del baríton nord-americà Josh Groban), interpretada per Sergio Dalma, a qui acompanyen l’Escolania de Montserrat i la Capella de Música de Montserrat. Al CD també hi trobem cantants pop que canten en català per primera vegada, com Malú (que transforma la mítica “The show must go on” en “No tinguis por”), Ana Torroja (“Per sempre més”, versió de “Forever young”) o Melendi (qui fa seva una cançó de Cyndi Lauper amb el títol “Ulls dolços”).
Imatge dels artistes que col·laboren al disc
També hi ha lloc per a grups joves i cantants poc coneguts pel gran públic. Entre els primers trobem els Teràpia de Shock, grup revelació de la temporada gràcies a la banda sonora de “Polseres vermelles” i que aquí interpreten una cançó d’El Canto del Loco (“Em quedo al teu costat”), La Pegatina, que posen la seva rumba descarada al servei de “Love is in the air”, La Iaia, que recorden John Lennon amb el tema “Una altra vegada”, i The Pepper Pots, autors d’una de les millors versions d’aquest treball, la de la lluminosa “Sunny” de Bobby Hebb. El disc permet descobrir intèrprets menys mediàtics com Èric Vinaixa (“La clau de tots ets tu”), Nia (“Sentir l’eternitat”), Lidia Guevara (“Ho faig per tu”) i Joan Masdeu en la seva nova faceta en solitari (“Tot el que tinc”).
En aquest treball també s’hi inclouen uns duets ben especials, com el que formen Momo Ballesteros i Sergi Albert per interpretar un dels passatges més coneguts de l’òpera “La traviata”, o el del músic d’Alella Narcís Perich amb els lleidatans Hewel per cantar un tema de Marshall Crenshaw (“Someday, someway”, que han traduït per “Com et puc ajudar?”). Altres curiositats d’aquest CD són l’adaptació als sons cubans de “Time after time”, de Cyndi Lauper, que han fet els Salsa de Reyes, o la cançó col·lectiva “Teixit humà” que Marc Parrot ha realitzat amb les set-centes lletres que ha rebut per a l’ocasió. Finalment els Always Drinking Marching Band s’encarreguen d’interpretar la “Sintonia de la Marató”.
A més els responsables d’aquest disc l’han encertat plenament amb la inclusió de dues joies de la música catalana actual: per un costat hi trobem una versió de la conegudíssima balada “More than words”, dels Extreme, que aquí es titula «Més que paraules» i la interpreta la joveníssima Andrea Motis (acompanyada pel Joan Chamorro Group), una de les veus més espectaculars i increïbles del jazz fet al nostre país amb només disset anys; d’altra banda Sílvia Pérez Cruz s’ha consolidat en l’escena del país com una veu inclassificable, amb un talent insòlit per emocionar a aquells que l’escolten, capaç d’interpretar amb la mateixa facilitat boleros, jazz, flamenc fusió, fados,… Pérez Cruz canta «Plora amb mi”, versió que unifica tres cançons en una (“Per tu ploro”, “L’hereu Riera” i “El testament d’Amèlia”).
La cirereta d’aquest extraordinari pastís, i una de les curiositats més interessants del CD, és la versió en català de “I say a little prayer” que canta Raphael («Tinc un pensament per a tu») amb La Principal de la Bisbal i The Gospel Viu Choir, un artista que no va dubtar ni un instant a col·laborar en aquesta edició de La Marató ja que ell mateix va superar una delicada operació: es va haver de sotmetre a un transplantament del qual ja està totalment recuperat.
A la nostra memòria queda molt lluny aquell 19 de desembre de 1992, la data en què es va celebrar la primera edició de La Marató de TV3. Poc es podien imaginar els seus responsables que, vint anys després, aquell fenomen televisiu, nascut al mateix temps que altres telemaratons de l’estat que avui ja són història, s’hauria consolidat de tal manera que es consideraria una tradició més en les jornades prèvies al Nadal de la societat catalana. L’objectiu de La Marató de TV3 ha estat sempre recaptar diners per emprar-los en investigar les malalties que afecten la societat i, en aquesta ocasió, el 18 de desembre dedicaran els seus esforços en la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits sota el lema “Quan acaba una vida, en comencen sis”.
Produït de forma conjunta per Marc Parrot, els germans Toni i Txasqui Ten i Jordi Cubino, el disc de La Marató es podrà adquirir només el proper 11 de desembre amb qualsevol edició dels diaris catalans, un disc extraordinari de versions que té el simbòlic preu de 9 €.
Un any més el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presenta una nova edició de World Press Photo, una exposició amb les millors imatges del fotoperiodisme realitzades en el darrer any i que està considerada mundialment la mostra més important en el seu àmbit per la qualitat, la força i la bellesa de cadascuna de les seves fotografies.
Des del 23 de novembre al CCCB es podran veure les 170 fotografies guanyadores d’aquest prestigiós premi internacional de fotoperiodisme, 170 imatges que són una oportunitat única perquè el públic es faci una idea sobre la situació del món avui dia. Així, i sota el lema “Veure per creure”, Photographic Social Vision convida els visitants a reflexionar sobre la importància i el paper de la fotografia documental en l’actualitat, a més de ser un aparador excel·lent per als millors reporters fotogràfics del moment que han presenciat els esdeveniments socials, polítics i esportius més destacables de l’últim any.
En aquesta edició la fotografia guanyadora porta la signatura de la periodista sud-africana Jodi Bieber, qui ha immortalitzat, en una de les imatges més colpidores que es poden veure al CCCB, a Bibi Aisha, una noia afgana de 18 anys que va ser mutilada com a càstig per haver fugit del marit que la maltractava, a la província d’Oruzgan, al centre d’Afganistan.
Fotografia de Corentin Fohlen
Tanmateix la de Bieber no serà l’única fotografia que denunciï les barbàries i injustícies que, encara avui, en ple segle XXI, es continuen produint. D’aquesta manera, a World Press Photo també trobarem documentades les revoltes contra el govern que van tenir lloc a Bangkok, o les seqüeles que pateix Nguyen Thi Ly, una nena de 9 anys víctima del químic conegut com Agent Taronja, a Vietnam.
L’exposició també inclou imatges de gran bellesa relacionades amb el medi ambient, com els cignes cantors fotografiats a l’alba, a Hokkaido (Japó), o l’atac que van patir un grup de sardines per part d’uns peixos vela de l’Atlàntic, a prop de la península de Yucatán (Mèxic). També hi ha lloc per evidenciar els estralls provocats per la força incontrolable de la naturalesa, com les conseqüències del terratrèmol succeït a Haití o les inundacions a Pakistan.
L’esport també està present a World Press Photo, amb imatges del mundial de futbol celebrat a Sud-Àfrica (la puntada de peu rebuda per l’holandès Demy de Zeeuw en el partit que enfrontava a la seva selecció amb la d’Uruguai va ser mereixedora del primer premi Fotografies Individuals en Esport), les proves de classificació de salts de trampolí de tres metres a la inauguració dels Jocs Olímpics de la Joventut o, ja en l’apartat d’entreteniment, la lluita lliure entre dones a Bolívia (conegudes com les cholitas voladoras).
Fotografia de Stefano Unterthiner
Aquest any han estat premiats tres fotògrafs espanyols i dos projectes relacionats amb Internet i les xarxes socials. Per una banda, Gustavo Cuevas ha guanyat el segon premi Esport per la fotografia de la cornada que va rebre el torero Julio Aparicio, mentre que a Fernando Moleres se li ha atorgat el premi Vida Quotidiana per la sèrie “Menors darrere les reixes de Sierra Leone” que denuncia la situació dels menors tancats a la presó de Pademba Road; finalment Guillem Valle s’ha emportat el tercer premi Retrats per la fotografia d’un home de la tribu dels Dinka en el sud del Sudan, independitzada fa poc.
En quant a Internet i les xarxes socials, World Press Photo ha premiat per primer cop el projecte d’un web documental, un fet que demostra com els nous mitjans comencen a fer-se un lloc al costat dels tradicionals. A més s’ha atorgat una menció d’honor i un segon premi a treballs relacionats amb Internet i les xarxes socials: Michael Wolf presenta “Una sèrie de desafortunats esdeveniments”, en què utilitza la nova tecnologia Google Street View per captar de la xarxa accidents, incendis i baralles entre ciutadans que han estat enregistrats per aquesta eina sense que els protagonistes se n’adonessin; i Wolfran Hahn ha estat premiat per imatges de persones fent-se un autoretrat per pujar la seva imatge al perfil de MySpace.
Els responsables d’aquesta exposició, que estarà al CCCB fins al 18 de desembre, són World Press Photo i Photographic Social Vision. Per un costat, la fundació holandesa World Press Photo porta més de 50 anys difonent el fotoperiodisme internacional i organitza aquest prestigiós concurs per exposar després el resultat a més de 80 ciutats de 40 països cada any. Les seves imatges no només informen, també ens emocionen i ens conviden a reflexionar sobre la nostra societat.
D’altra banda, l’entitat organitzadora de l’exposició a Barcelona és Photographic Social Vision, una fundació privada sense ànim de lucre que enguany celebra el seu desè aniversari, deu anys en què ha gestionat la creació, producció i difusió de reportatges fotoperiodístics i audiovisuals amb l’objectiu d’informar i conscienciar la societat sobre les realitats problemàtiques socials poc conegudes, com també fomentar l’interès públic per la fotografia documental.
L’exposició es podrà veure al CCCB fins al 18 de desembre, de dimarts a diumenge, d’11:00 hores a 20:00 hores, i els dijous, d’11:00 hores a 22:00 hores. El preu de l’entrada és de 5,00€.
Culturalia 