Todas las entradas por octavifranch

Escritor profesional de todos los géneros en todos los formatos desde hace más de 20 años.
Literatura

EL MUSEU, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El museu és el vint-i-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El museu. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El museu torna a estar escrit en primera persona. En aquest cas, un home i la seva família (la seva dona i el seu fill) visiten un museu per tal d’esbargir el nen, el qual està força moix perquè se’ls ha perdut el gos.

El museu en qüestió està dedicat a un escriptor local molt famós. Amb l’ajut d’una guia, la família admira les pertinences del protagonista de l’espai cultural. La guia és totalment versemblant, atès que és la típica funcionària lacònica. La muller del protagonista es fixa en tot allò que gairebé qualsevol dona es fixaria en un casa que visita per primera vegada. D’altra banda, el nen lògicament intenta remenar-ho tot sense permís. Pel que fa al pare, és el responsable de fer les preguntes incòmodes cada cop que observa alguna cosa fora de lloc al museu, com converses escrites per altres visitants damunt el mobiliari del prestigiós escriptor que allà s’hi retrata.

Finalment, el nostre protagonista decideix escriure-hi també la seva frase, tot referint-se a la pèrdua del gos, justament el motiu que els ha portat fins a aquell lloc, que d’una altra manera mai no haurien visitat.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

EL PARC D’ATRACCIONS, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El parc d’atraccions és el quinzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El parc d’atraccions. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El parc d’atraccions narra una reunió de treball en una taverna entre diversos homes (entre els quals hi ha un comptable i un administratiu) en què intenten solucionar els problemes econòmics del país. Se’ls ha ocorregut muntar un parc d’atraccions i estan mirant de trobar el número estrella que rescabali les damnades arques de la nació.

Tots i cadascun d’ells comencen a exposar les seves opcions, quina més insòlita i desafortunada. Com que no hi ha manera de posar-s’hi d’acord, finalment decideixen que el millor és demanar una altra ronda, vejam què passa.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

L’EXPERIÈNCIA, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

L’experiència és el catorzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: L’experiència. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

L’experiència està escrit, novament, en primera persona. El seu protagonista és un tafaner ociós que un bon dia comença a entretenir-se amb un vianant, el qual coixeja. Un bon dia, emperò, s’adona que coixeja de l’altra cama. Com que no entén res de res, decideix interrogar el pobre home de molt males maneres, fins i tot amenaçant-lo en denunciar-lo.

El coix li explica que ell coixeja, només, d’una cama. I que l’altre coix és son germà bessó, el qual coixeja justament de la cama contrària. Tot plegat ha ocorregut perquè s’han barallat. Ara ve el més sorprenent i esgarrifós del conte: el germà interrogat li ensenya al protagonista una destral que duu amagada sota la roba i li confessa que està buscant son germà per matar-lo.

A tot això, el narrador-protagonista no té més remei que menjar-se l’orgull i decidir que mai més es ficarà en la vida dels altres, perquè només porta que problemes.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

EL DESENVOLUPAMENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Només cal que una societat corri perquè hi hagi resultats.

Slawomir Mrozek, fragment del mateix conte.

El desenvolupament és el tretzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El desenvolupament. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El desenvolupament està escrit en primera persona i el seu narrador, tremendament subjectiu, i protagonista, com ja ens té acostumats aquest autor, parla en nom de la raça humana. En aquest cas, l’Homo Sapiens és a la cuina de casa seva tot observant el que fan els escarabats. Al·lucina quan s’adona que estan composicions orgàniques amb els seus cossos de les grans obres d’art de la història de la humanitat: Leonardo da Vinci, l’impressionisme de Manet, el cubisme, el surrealisme i Warhol. Fins aquí tot controlat, tant pel lector com pel propi narrador-protagonista, el qual roman amb un esprai insecticida a les mans perquè vol “afixar” l’escena que cregui la perfecció suprema de l’Art. Però no es decideix, fins que és conscient que els escarabats estan dibuixant quelcom que ell no comprèn, que no pot comprendre, atès que els insectes ja han evolucionat tant i tan de pressa que el que veu és del tot incomprensible pel seu esguard, encara entaforat en un pretèrit segle XX-XXI.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

IMMANUEL, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Immanuel és l’onzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Immanuel. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Immanuel és la reunió de treball entre un guionista molt culte i un productor de cinema que només pensa en la vessant comercial i, per tant, crematística de les pel·lícules que produeix. L’obra que el mencionat escriptor ha adaptat és la Crítica de la raó pura del filòsof prussià del segle XVIII Immanuel Kant.

En quant el productor es disposa a llegir-ne el guió (o potser és la sinopsi o el tractament, no queda del tot clar al relat) comença a trobar-hie pegues per tot arreu i, molt alarmat, crida i ordena, intentant justificar-se de totes les maneres audiovisuals i narratives possibles, al guionista que el modifiqui immediatament seguint les seves “suggerències”.

Així doncs, les alteracions del guió original comencen amb l’immobilisme del personatge i la foscor de l’escenari. Fora. Tot seguit, ataca el vestuari del personatge principal, és a dir el propi Kant. També fora. Després el tema de la “llei” moral. L’aparició d’un xèrif ho arregla. Seguim. El sexe (amb incest i homosexualitat inclosos) i les drogues també passen a formar part de la trama de la pel·lícula, la qual no para de degenerar per moments, davant l’orella destruïda del guionista i la llengua activa del productor. I ja tenim un guió que res tenia a veure amb el primer, com malauradament deu haver passat, passa i passarà tantes i tantes vegades.

El desenllaç és totalment destructiu, atès que finalment el guionista es ven qualque mercenari de la literatura (tan habitual a la història cultural en general i a la narració en particular) i, al damunt, s’ho autocreu amb una darrera frase totalment lapidària per als interessos humans: “La popularització de la cultura comença a sortir a compte”.

Com a cirereta, m’agradaria destacar que la controvèrsia del cel estrellat del guió original és bescanviat pel productor amb el fet que en una televisió estiguin fent La Guerra de les Galàxies.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

EL DILEMA DE MAJER, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El dilema de Majer és el desè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El dilema de Majer. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Un dels recursos literaris més habituals de Slawomir Mrozek és l’encontre entre tres personatges: Nowosadecki, Pusczc i el propi Majer, el qual dóna part del títol d’aquest conte. Aquests tres pseudofilòsofs són els encarregats d’esventrar qualsevol mite, llegenda o dilema humà que hi hagi o pugui haver-hi a la vida quotidiana de les persones des del Big Bang fins al futur més llunyà.

En aquest cas en concret, El dilema de Majer, la conversa gira en torn de la forma exacta de la Terra i, sobretot, de per què és d’aquesta manera i no d’una altra. Figures cabdals de la intel·ligència planetària com Copèrnic són argüits al propi col·loqui. La violència verbal i, fins i tot, física és present en tot moment al relat i s’intueix que, tard o d’hora, aquella escena acabarà malament. També sabem que els tres personatges estan fent cua en algun lloc, que pel que sembla és molt important, almenys per a les seves vides.

El conte té un doble conflicte: si finalment hi haurà clatellades o quin és el lloc, exactament, on s’adrecen. El primer no és dóna a terme perquè, justament, obren l’indret que estaven esperant que aixequés la persiana. És molt important recordar que estaven fent cua per entrar-hi, és a dir que hi havia una necessitat real i, a més, que hi havia més gent tant davant com darrere d’ells.

I aquest màgic espai que obre les seves portes, tant als nostres 3 protagonistes com a la resta de figurants, no és altra que la botiga de begudes alcohòliques. Compte que el narrador, és a dir l’autor, està dient que és una botiga, no un bar o establiment similar. Vull dir que qui compra alcohol en una botiga és per consumir-lo a casa seva o en la intimitat d’un banc del parc o sota un pont; és a dir: que els 3 són alcohòlics.

Aquesta és la clatellada que et clava, de nou, Slawomir Mrozek al clímax i conseqüent desenllaç. Tanta filosofia, tanta discussió, tanta intel·ligència per a re. La raça humana és dèbil. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. I, habitualment, tots els genis tenen algun vici, més o menys amagat. És el preu que hem de pagar els humans per habitar un planeta que mai no ens ha pertangut.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

DeGénero

FUERA DE FUEGO, D’ENKI BILAL I PATRICK CAUVIN

Deja un comentario

Fuera de juego és un còmic totalment atípic del creador de vinyetes serbi Enki Bilal. Vaig descobrir la seva obra gràcies a la seva famosa saga Sangre Azul, del millor que he llegit mai en format còmic per a adults, només comparable als episodis de ciència-ficció d’Horacio Altuna.

Aquest llibre és atípic per diversos motius: un perquè Bilal només en signa els dibuixos, dos perquè parla d’un esport (futbol) i tres pel seu format, ja que és un àlbum horitzontal que convida a l’estudi pedagògic, és a dir com a eina de consulta.

Amb la duresa extrema dels rostres i els detalls al·legòrics als quals ens té acostumat el mestre Bilal a tota la seva obra, aquest còmic és el testament del millor periodista futbolístic de tots els temps, el qual reflexiona sobre l’esport rei, que va desaparèixer tràgicament al passat futur. A part d’inventariar els millors jugadors/jugadores de tots els temps, el narrador i protagonista de la història ens explica les lleis més convulses que van tenir molt a veure amb l’eradicació d’aquest esport.

Per als fanàtics del còmic en general i de Bilal en particular, però també per als futbolers a nivell internacional com un servidor, estem davant d’una obra imprescindible a qualsevol prestatgeria pel seu doble perfil: ficció i assaig futurista.

Pel que fa als jugadors presentats en aquesta obra, en destaquem els següents: els 3 germans africans que van haver de ser blanquejats per poder jugar i la millor portera (porter) de la història. De fet, sempre s’ha dit que un dels pocs esports on podrien jugar homes i dones barrejats és el futbol, ​​i en concret la posició de porter/portera, ja que pel que fa a elasticitat una dona sempre serà millor que la majoria dels homes.

Pel que fa a les lleis que van condicionar (condicionaran) el procés involutiu del futbol, ​​concretem aquesta: que els àrbitres haguessin (hauran) de viure aïllats sota terra (tipus reality actual) totalment incomunicats amb la finalitat de ser parcials. Fins i tot, no tenen contacte físic amb els jugadors, ja que arbitren des d’una urna intraterrestre a mode d’apuntadors de teatre.

L’epíleg és totalment innecessari i gratuït, així com el pròleg que recorda massa la sospita que aquesta obra va ser un encàrrec. Per sort per als Bilal addictes i malalts del futbol, ​​aquest llibre segueix i seguirà vigent molts anys encara.

Títol: Fuera de juego
Autor: Enki Bilal i Patrick Cauvin
Editorial: Norma
Data publicació: gener 1997
Pàgines: 26
Idioma: Espanyol
Format: 21×34⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

Literatura

EL VUITÈ DIA, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El vuitè dia és el divuitè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El vuitè dia. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El vuitè dia està escrit en primera persona i en passat, encara que quan s’acosta el clímax passa a present. En el plantejament, el narrador i protagonista ens presenta una reflexió pseudofilosòfica en què ens planteja la disjuntiva que Déu no és tan bo com el pinta la majoria, en una clara aposta per la laïcitat (almenys) de la seva obra en general i aquest conte en concret. Aquest personatge ens parla com a portaveu de tota la raça humana, de manera que la complicitat amb el lector és directa des de la primera paraula. En aquest cas, el conflicte apareix per acumulació i repetició, ja que la Persona el que va portant a terme és una correspondència amb Déu (¿?) on li va sol·licitant primer, reclamant després per acabar exigint i fins i tot informant unilateralment del fet que la setmana té massa dies laborals. A més, l’autor va intercalant les seves reflexions per justificar les peticions del protagonista incloent-hi cites dels grans filòsofs de tots els temps, com són Pascal, Gorki, Camus i, és clar, Nietzsche.

A mesura que el conflicte va avançant, ens apareix un segon conflicte ja que el lector, a partir del segon dia laboral eliminat del calendari, es pregunta què passarà quan Déu (¿?) tàcitament i en silenci atorgui que ja no hi hagi cap dia en el qual es pugui treballar de la setmana. I aquí és on Mrozek ens destarota amb el seu talent i màgia literària, resolent amb una radicalitat extrema per part de l’Homo Sapiens protagonista del conte, el qual porta a terme un viatge al revés, des de la reflexió pseudoreligiosa fins el retorn a la caverna, en què la violència gratuïta provoca el retrocés de la raça humana als seus orígens més profunds i execrables.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

DeGénero

MATAD AL GUIONISTA… Y ACABARÉIS CON EL CINE, D’ALICIA LUNA

Deja un comentario

MATAD AL GUIONISTA... Y ACABARÉIS CON EL CINE DE ALICIA LUNAAquest llibre em va arribar a les mans una mica d’accident a la botiga d’una ong amb la qual col·laboro comprant-hi articles culturals com ara llibres, cedés, devedés, vinils, còmics i alguna joguina. En breu, també començaré a mirar-m’hi la roba atès que porto unes setmanes enganxat a aquest tipus de compra solidària; per a tots.

Sempre que trobo un assaig sobre escriptura literària intento llegir-lo, ja sigui genèric o bé específic per format i/o gènere. Com és aquest cas. No en coneixia la seva autora, Alicia Luna, però només per les seves entrades a cada capítol, i el fet que conegués els principals guionistes i/o directors de l’Estat Espanyol, ja em quedava clar que era algú que sabia escriure molt bé, en aquest cas guions audiovisuals.

Doncs sí: es tracta d’un llibre d’entrevistes a guionistes i/o directors espanyols de primer nom, alguns fins i tot a nivell internacional. Amb una estructura molt àgil i eficient, l’Alicia Luna ens aporta, a través dels seus entrevistats, algunes de les claus per poder escriure un excel·lent guió audiovisual, i més concretament els dels llargmetratges. Al llibre, aquesta professional de la paraula escrita amb tot tipus d’acotacions té la sort de parlar amb personatges tan rellevants com Joaquim Onistrell, Ángeles González Sinde o Fernando León de Aranoa.

Aquesta crítica està escrita des de la meva vessant de guionista en particular i com a escriptor de ficció en general, per tal de ressaltar-ne el que hi he trobat escaient a la professió i tot allò amb què hi discrepo. Us ho detallo entrevistat a entrevistat, en el mateix ordre del llibre:

  • JOAQUÍN JORDÀ: “Todo puede ser mucho más secreto, menos explícito, menos contado”, pàgina 19.
  • CARLOS LÓPEZ I JOSÉ ÁNGEL ESTEBAN: “De lo que trata la película no debe estar expresado en el guión de ninguna manera”, pàgina 33. “El objetivo es que él (l’espectador) se haga las preguntas que tú te has hecho. Hay que provocarle preguntas. Que no le preocupe lo que va a pasar”, pàgina 35.
  • JUAN POTAU: “Se es guionista porque se tiene cierta facilidad para serlo”, pàgina 44. …“Para mí lo fantástico es cuando tienes una obsesión y tiras de ella”, pàgina 45. “Sí creo que las historias están y tú haces un poco de médium”, pàgina 46. …“Para mí lo fundamental es haber visto muchas películas”, pàgina 47.
  • MANOLO MATJI: …“El argumento debe ocultar la idea, la historia el argumento, el argumento la historia y la película el guión”, pàgina 53. …“Un guión hay que escribirlo contra la historia, y el argumento hay que escribirlo contra la idea”, pàgina 53. “El subtexto es la historia de verdad”, pàgina 54.
  • JORGE GUERRICAECHEVARRÍA: …“Lo verdaderamente imprescindible para escribir una historia es estar dentro de la historia”, pàgina 69.
  • MANUEL GUTIÉRREZ ARAGÓN: “Siempre digo que lo que escribo no es un guión, sino una película”, pàgina 77.
  • ELVIRA LINDO: …“Hay algo que es imposible aprender: el talento para escribir”, pàgina 83.
  • LOLA SALVADOR: “Mi método de trabajo es ordenar el caos”, pàgina 107. “Hay que que trabajar con presión…”, pàgina 108. “El guión es la película imaginada”, pàgina 109.
  • CUCA CANALS: “Intento hacer lo que a mí me gustaría que me hicieran”, pàgina 117.
  • SANTIAGO TABERNERO: …“Prefiero no saber muy bien qué va a pasar ni cómo terminará”, pàgina 134.

I fins aquí tot el que m’ha semblat rellevant en aquest llibre com a escriptor especialitzat en guions audiovisuals.

Pel que fa a les coses negatives, sobretot una: tots els entrevistats, i la pròpia autora, durant tot el llibre afirmen, confirmen i reafirmen que un guió es triga moltíssim temps (mesos, anys!) en escriure i que se n’han de fer un munt de versions, fins i tot fer-ne feines prèvies com sinopsis, tractaments, escaletes, etc. Continuo dient el de sempre: jo escric una única versió d’un llargmetratge i trigo, com a màxim, un parell de dies. No hi ha manera que pugui comprendre com és possible que els suposats millors professionals d’aquest format narratiu triguin tantíssim en fer una feina que, per lògica, els hauria de costar molt poc. No ho puc entendre, ho sento.

PS: Juan Rulfo li va dir una vegada a un periodista: «Escribí esa obra por las ganas que tenía de leerla».

 Títol: Matad al guionista… y acabaréis con el cine
Autor: Alicia Luna
Editorial: Nuer
Data publicació: març 2000
Pàgines: 196
Idioma: Espanyol
Format: 14×21⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

DeGénero

TÚ… Y TU FINAL DE SIGLO XX VOLUM 1, DE FORGES

Deja un comentario

TÚ... Y TU FINAL DE SIGLO XX DE FORGES_1L’any 1985 va sortir al mercat una col·lecció de 17 còmics de l’inigualable humorista gràfic i social Forges. A través de dos dels seus irreverents i habituals personatges, Crisp i Son, ens va oferir un seguit de monogràfic sobre grans i recurrents temps de l’època. Justament ahir, en una fira d’articles de segona mà a Barcelona, vaig aconseguir-ne el primer exemplar: Tú… y tu final de siglo XX.

En aquest número, en Forges ens presenta un recull dels suposats millors invents del segle XX, com ara:

  • Les hamburgueses: en una vinyeta dos treballadors de l’hamburgueseria se’n foten d’un client perquè ha demanat l’hamburguesa extra royal quality, com si algú es cregués que té alguna diferent que la més senzilla i barata).
  • Els sopars de parelles.
  • Els restaurants xinesos: en una vinyeta el cambrer asiàtic presenta un plat amb un grapat de noms complicats i un dels clients diu que són, simplement, “cloquetas”).
  • La cuina macrobiòtica: d’on hi destaquem dues vinyetes: una en què els cambrers creuen que el millor es servir un bon parell de trossos de carn per tal que els clients deixin de plorar, i una altra en què una dona li diu al seu marit, molt preocupada després de copsar la radicalitat de la seva dieta, si almenys s’ha trobat a ell mateix.
  • Les millores ambientals.
  • Les lents de contacte: en què es critica el fet que si en perds una després acabaràs a l’hospital pel mal d’esquena.
  • Els miniauriculars autònoms.
  • Les inapreciables safates de gel: aquí també en destaquem dues: la primera en què els convidats exigeixen a l’amfitrió que sigui ell el que vagi a buscar més gel, i la segona en què l’home de la casa amenaça escopeta en mà els glaçons per tal que surtin un a un.
  • El refugi nuclear desitjat.
  • Les necessàries ortodòncies: en què un home intenta seduir el dentista després d’escoltar l’import de la factura del que li ha fet a la seva dona a la boca.
  • Els tests d’intel·ligència.
  • El maletí d’executiu.
  • Els enormes magatzems: de les quals ens destaquem la tercera en què un dependent li diu a una clienta que la seva targeta de crèdit ha defallit perquè la clienta l’ha utilitzada 326 cops aquell mateix dia, i la darrera en què una dona es disposa a recollir el seu home a la guarderia de marits.
  • Les targetes de crèdit.
  • Les màquines expenedores.
  • Els viatges de parelles.
  • Els dispositius increïbles: en què hi ha una divertidíssima conversa a través del porter automàtic, i en què un home li diu a son fill que baixi el volum de la tele i reculli la seva (la del pare) orella de terra.
  • Els insòlits invents insòlits.
  • Altres insòlits invents.

Tant de bo pugui trobar-ne els 16 restants i tenir la col·lecció completa, perquè en Forges, entre d’altres virtuts, té la de l’atemporalitat tant en el seu traç com en els seus textos.

TÚ... Y TU FINAL DE SIGLO XX DE FORGES_2

 Títol: Tú… y tu final de siglo XX
Autor: Forges
Editorial: Lib-Pub-Period
Data publicació: 1985
Pàgines: 46
Idioma: Espanyol
Format: 31×25⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: Los manuales de Crisp y Son volum 1

Octavi Franch