Concurso: 2 Entradas dobles gratuitas para asistir a la obra El drac d’Or en el Teatre Akadèmia.

El drac d_or_1El pasado 23 de enero se estrenaba con gran éxito de público y crítica en el Teatre Akademia la producción catalana del reconocido dramaturgo alemán Roland Schimmelpfenning El Drac d’Or. El espectáculo dirigido por Moisès Maicas e interpretado por Mingo Ràfols, Òscar Molina , Oriol Casals, Clara del Ruste y Bàrbara Roig vuelve a partir del día 8 de noviembre al Teatre Akademia y está nominado a los Premios Butaca de Teatro 2014 en la categoría de «Mejor espectáculo de pequeño formato» . El montaje ya fue nominado como Mejor Espectáculo de los Premios BBVA de Teatro 2014 y finalmente consiguió el Premio de Mejor Actor para Oriol Casals. La pieza cuenta con el Premio del Festival de Mülheimer Theatertage 2010 y de la Revista Theater Heute.

El Drac d’Or es un texto que se mueve entre la fantasía y la realidad, mezcla las disciplinas escénicas y los géneros artísticos y permite un gran juego teatral. La obra de Roland Schimmelpfennig, el dramaturgo más representado en Alemania, es una comedia ácida que revela un drama social con un ritmo enloquecido, en el que a menudo los personajes femeninos son representados por hombres, los masculinos por mujeres, los personajes jóvenes por adultos y los personajes adultos por jóvenes. El texto muestra con ironía la parte oscura del mundo globalizado.

teatre academia

CONCURSO: 2 entradas dobles para asistir a la representación de la obra El Drac d’Or en el Teatre Akadèmia.

Culturalia en colaboración con Comedia Comunicació dispone de 2 entradas dobles para asistir a la representación de El Drac d’Or el próximo domingo 16 de noviembre a las 20:30 horas.

Para participar en el sorteo debes:

  • Hacer un “Me gusta” en la página de Facebook de Culturalia o seguirnos en Twitter.
  • Enviar un mail a concurso_culturalia@hotmail.es antes del viernes 14 de noviembre a las 20:30 horas. En el asunto del mensaje has de indicar Concurso El Drac d’Or y en el correo has de indicarnos tu nombre completo y tu número de móvil.

Los 2 primeros que envíen el mail obtendrán una entrada doble para ir a ver El Drac d’Or el próximo jueves 16 de noviembre a las 20:30 horas en la Teatre Akadèmia.

El nombre de los ganadores aparecerá publicado en nuestro blog.

Roger Coma, comissari del CINELOW: “Vivim en un món d’excessos que ens insensibilitza com a receptors.”

La meva gravadora planta cara enmig d’un panorama desconcertant fet a còpia d’esforçats fotogrames casolans.

 Roger Coma

Què és el CINELOW?

És un festival on intentem donar a conèixer les produccions de cinema “low cost”. No són pel·lícules gens confortables: Hi ha documentals, altres de lentitud molt inquietant, thrillers, i propostes més cafres!

Quines són les pel·lícules low cost”?

Aquelles que s’han fet amb un pressupost de fins a uns 30.000 euros i amb una filosofia de petita estructura de producció. Però utilitzen la mateixa narrativa de sempre.

Quin atractiu tenen?

Podríem pensar que són obres rodades accidentalment així però a moltes, el fet de no disposar d’un pressupost, els aporta llibertat i frescor. Com que els seus autors es troben amb la necessitat d’adaptar-se a escenaris propers i a interpretar-ne els personatges, ofereixen un element casual, fins i tot impúdic… Tenir pocs diners és una desgràcia estimulant!

Molt diferent al cinema comercial.

Sí: Les altres pel·lícules solen tenir una superestructura de gran empresa i normalment acaben sent productes més freds… Les que exhibim aquests dies a Sabadell són més lumpen i molt properes. Vivim en un món d’excessos que ens provoca una insensibilització com a receptors i tenir poc (el low cost) és alliberador: Permet descarregar la responsabilitat de grans maniobres fílmiques.

I què tenen en comú ambdues maneres de rodar?

El cinema funciona des de la mirada de l’artista. Transmet una manera d’entendre el món. David Lynch, per exemple, posa el focus allà on la realitat es trenca. A mi m’interessa allò que és personal. Com més faci els forats sobre una sola cosa, més m’agrada!

D’on va sorgir aquest Festival?

És una aposta molt forta de la Fundació Gas Natural Fenosa, amb una vocació pedagògica. El director de cine Xavier Miralles li ha donat forma i jo en sóc comissari assumint-hi la difusió.

Quins criteris heu seguit per a seleccionar la programació?

A aquesta edició, s’han presentat 130 pel·lícules: I la selecció buscava l’heterogeneïtat a través de la intuïció i l’enamorament. Algunes de les pel·lícules són material en brut però funcionen; d’altres tenen molt bon acabat; i també havien de poder crear debat al final.

Els col·loquis posteriors a les projeccions amb els directors són un dels punts forts del CINELOW.

Com que totes les històries parteixen de la intimitat pròpia dels seus autors, hi ha un munt de petites “tragèdies” darrere cadascuna. Una segona pel·lícula amagada. Creen empatia i l’espectador té molta curiositat per saber…

Què passa amb aquestes pel·lícules després del Festival?

Doncs mira: Les dues que van guanyar l’any passat, “Terrados” de Demian Sabini (Millor pel·lícula) i “Marhaba” de Sergi Cervera (Premi del Públic), van exhibir-se comercialment. I el nivell de les d’aquest any és bastant alt! Fer una pel·lícula, independentment de si tens pressupost o no, és com jugar a la loteria. La difusió que tingui és un misteri que només coneix l’Altíssim…

Resumeix-me el panorama audiovisual actual.

El cinema, com el món editorial, està vivint un moment tan estrany que canvia de patró: Les pantalles ja no són les mateixes i el nou model encara està lluny de consolidar-se. Això obre una escletxa: Hi ha molta producció “low cost”, perquè és molt assequible.

Quina pel·lícula teva entraria en la línia del Festival?

Suspiros del corazón”, d’Enrique Gabriel, una mena de conte amb cert realisme màgic que vam rodar a L’Argentina. És molt rara i menor però m’agrada molt.

La gravadora, avergonyida, ja està preparada per a assistir a la sala de projeccions.

per Juan Marea

El Festival CINELOW se celebra del 15 d’octubre al 16 de novembre al Museu del Gas de Sabadell (Plaça del Gas, 8)

http://www.fundaciongasnaturalfenosa.org/ca-ES/Global/Noticias/FichaNoticia/Pagines/default.aspx?item=422&origen=/ca-ES/Pagines/default.aspx

Crítica teatral: Conversaciones con mamá, al Teatre Goya.

conversaciones-con-mama_1Focus ens presenta una magnífica adaptació de l’obra de l’argentí Santiago Carlos OvesConversaciones con mamá” realitzada per Jordi Galceran, que ens explica la tendra relació entre un fill i la seva mare (Juan Echanove i María Galiana). La conversa entre els dos personatges va destapant els secrets que aquests tenen, del passat i del present. Innocents confessions que canviaran la vida dels protagonistes.

El factor clau de la història és la seva senzillesa. “Conversaciones con mamá” ens explica una trobada entre mare i fill, dos persones que tot i estar presents en el mateix lloc es nota que viuen distanciades. La visita del fill l’ha desencadenat la pèrdua de la feina per part d’aquest, qui demana a la seva mare que vagi a viure amb ell i la seva dona per poder vendre la casa familiar on ella ha viscut des de sempre. Això ens portarà moments de sublim bellesa en el text, que emociona i alhora et fa riure.

Echanove a més, és posa de nou en el paper de director teatral després de “Visitant al Senyor Green”, i sembla que el seu talent no es limita solament a la interpretació. Amb “Conversaciones con mamá” no hem d’esperar diàlegs llargs, hi trobarem més aviat la interpretació d’una conversa qualsevol a la cuina de casa on hi ha moments en els que els silencis llargs i els gestos donen més informació sobre la psique dels personatges que no pas les paraules. Amb una escenografia amb poques complicacions i que ens permet gaudir amb un espectacle rodó.

La posada és escena ens ajuda a situar-nos i gaudir d’una conversa de vegades d’allò més quotidiana i de vegades transcendental entre una mare, que vol seguir a casa seva tot i els problemes econòmics del seu fill. Galiana s’enfronta als desitjos del seu fill, amb un to burleta, com si d’un arlequí és tractés, i tot i la transcendència dels fets que s’expliquen arriba a arrencar més d’una rialla al públic.

conversaciones-con-mama_2Aquest tipus de text necessita de dos actors que el facin créixer, s’impliquin i apostin per ell. És per això que cal agrair molt les interpretacions sinceres de Juan Echanove i María Galiana que desprenen naturalitat i sensibilitat a dojo. A la seva interpretació hem de sumar la elegant posada en escena d’Ana Garay, on destaca un majestuós arbre que apareix a l’escenografia darrera la finestra de la cuina on transcorre l’acció, i ens fa pensar si no fa referència a la genealogia dels dos personatges, tant aparentment distants, com les branques i les arrels, però alhora units en el seu tronc. Galiana interpreta a una mare que coneix al seu fill, Echanove, millor que ell mateix. Els dos ens donen una lliçó d’ofici i mesura. Arrancant al públic més d’una rialla i alguna llàgrima.

El ritme de l’obra està al servei de l’acció dramàtica dels personatges, i ens trobem amb dos ritmes ben diferenciats. El de la primera part, on se’ns dibuixen els dos personatges, on hi ha retrets, i fins i tots crits. I la segona part, amb un ritme més pausat, que ens descobrirà algun gir inesperat. María Galiana i Juan Echanove ens impliquen tant en la trama que aconsegueixen que el públic és vegi reflectit en ells.

L’hora i mitja que dura l’obra, sembla esvair-se ràpidament entre els retrets i els secrets dels dos personatges. L’espectador es fa tant seus als personatges que gairebé voldria deixar el seient i entrar a la cuina per fer un tè amb ells.

Aquesta comèdia agredolça t’arriba al cor i et fa aflorar sentiments, a la vegada que et dona espai per reflexionar sobre la teva pròpia vida. L’espectacle té aquell toc de realisme, d’humor, de tristesa i de poesia que aconsegueixen que l’espectador s’alci de la butaca quan s’encenen els llums. “Conversaciones con mamÁ” és una obra tendra, commovedora i amb grans professionals dalt i darrere d’escena, és una proposta que segur no et penediràs de veure.

http://www.youtube.com/watch?v=l3YPejd6Dqk

Conversaciones con mamá” es representa al Teatre Goya fins al 30 de novembre de 2014.

Autor: Santiago Carlos Oves
Direcció: Juan Echanove
Adaptació: Jordi Galceran
Intèrprets: María Galiana i Juan Echanove
Escenografia i vestuari: Ana Garay
Il·luminació: Juan Gómez Cornejo
Producció: Pentación Espectacles

Durada: 1 hora i 30 minuts
Idioma: Castellà

Més informació: http://www.teatregoya.cat/
—–

Tere Gilisbars

Albert Galera, director artístic del Terror Molins: “La cultura és una explosió d’idees i sentiments.”

La meva gravadora té pànic. Sent que està en mans de la passió de l’Albert. I s’estremeix…

IMG-20120821-WA000

L’Albert, un cinèfil de bé

Què és el Terror Molins?

Un festival caracteritzat per la passió que hi posem, molt contagiosa per al públic. Aquest any el nostre tema central és l’erotisme dins el terror, una combinació fantàstica i exclusiva…

Per què connecten tan bé l’erotisme i el terror?

Perquè tots dos són gèneres que, d’una banda, provoquen el públic i, de l’altra, el fascinen. Hi ha sensualitat al “giallo” italià. També a la visió asiàtica contemporània, així com al famós concepte de “nova carn” de David Cronenberg o a les primeres pel·lícules de Paul Verhoeven i a l’”slasher” pur americà. A la nostra Retrospectiva, en veurem tres bons exemples: “El cuarto hombre” (De vierde man”) de Verhoeven, “Rabia” (“Rabid”) de Cronenberg més la pel·lícula sorpresa de la Marató…

Voleu mostrar a través del cinema de terror el vostre compromís amb la cultura. Però què és la cultura?

Una explosió d’idees i sentiments. El cinema, a més, et desperta l’interès per la literatura. Fins i tot, promou l’interès teòric per la política! Al Terror Molins, ens esforcem especialment en les sessions que organitzem per a instituts, on intentem inculcar els valors que té el cinema, que també es pot entendre com a representació generacional.

I el cinema de terror?

Un gènere il·limitat: Abasta terror social, sang i fetge, psicològic… Fan por el més enllà, la societat, la família!

Per què hi ha tanta gent a qui no agrada el cinema de terror?

Molts vinculen el terror amb la immoralitat. Però nosaltres el ressaltem des de múltiples vessants. Si vinguessin a les nostres sessions entre semana, potser descobririen que no tot és sang i fetge…

Quin ha estat el vostre recorregut fins ara?

Doncs és una història curiosa: Vam començar als inicis dels anys 70 com a festa de gent jove que gaudia del cinema de terror disposada a compartir-ho amb aquells que volguessin passar un cap de semana sense dormir: Era una marató ininterrompuda de 16 hores! Als anys 90, va resultar inviable perquè el públic ja no hi tenia el mateix interès… I el 2001, un nou equip el va reprendre fent-lo evolucionar: S’hi va incorporar un concurs de curtmetratges. Després ens vam decidir a ampliar-ho als llargmetratges adoptant el format que té actualment.

Com ha estat aquest darrer salt?

De primer, contactàvem amb les distribuïdores del país per a què ens cedissin pel·lícules no estrenades comercialment o recent estrenades. Ara ja ho fem amb productores d’arreu del món, que fins i tot s’adrecen a nosaltres directament. Aquest any hem rebut més de 450 llargmetratges, dels quals hem seleccionat 14 per a la secció competitiva!

Aquest any, formeu part de l’European Fantastic Film Festivals Federation.

És una comissió de 22 festivals de gènere fantàstic i de terror que vol ser un gran ventall europeu per a demostrar el valor i la capacitat d’aquest tipus de cinema. El gran ambaixador a Catalunya és el Festival de Sitges. També hi són la Semana de Cine Fantástico y de Terror de Donostia i el Fancine de Màlaga. L’objectiu és unificar les propostes i ajudar-nos entre nosaltres a engrandir l’empremta del gènere. Per a nosaltres, significa una projecció internacional molt interessant.

La vostra rebuda als espectadors és impactant.

Sí, perquè la seu del Festival és el Teatre La Peni, històric a Molins de Rei, que atrapa molt: Té un aire gòtic. La seva façana i atmosfera al·lucinen a molts dels nostres convidats també. Desprèn un gran carisma…

Com és la programació d’enguany?

Compaginarem pel·lícules d’autor (com “Incidente” de Mariano Cattaneo a la secció “Blood Window”, que obre una finestra al cinema llatinoamericà, amb qui volem crear un vincle) amb el “gore” o més salvatges. La que clou la Marató sol ser-ne un bon exemple: Aquest any tindrem “I survived a zombie holocaust” de Guy Pigden sobre el rodatge d’una pel·lícula de zombis, on es barregen uns de reals creant una confusió molt divertida.

L’activitat central segueix sent la Marató, que ve amenitzada amb performances.

El públic espera els nostres espectacles teatrals, que tracten el “leitmotiv” de cada any. Fins i tot els espectadors hi participen…

Què més oferiu?

Una taula rodona sobre l’erotisme en el cinema de terror que moderarà Fausto Fernández, crític de la revista “Fotogramas”, gran especialista en els dos gèneres, i amb la crítica Desirée de Fez, i el blogaire Juan Pedro Rodríguez. Projectarem curts fets per estudiants. Presentarem el llibre “Rob Zombie: Las siniestras armonías de la sordidez”, de Daniel Rodríguez Sánchez i que parla d’un dels autors moderns més impactants i interessants. I celebrarem el VII concurs de microrelats de terror i gore.

I, a més, doneu suport a la producció de joves creadors.

Sí: Fem un “networking”, és a dir, una trobada entre joves directors que presenten els seus projectes a productors. D’aquesta manera, ajudem a facilitar la relació entre uns i altres. I ens agradaria que d’aquí pogués sorgir finançament per a noves pel·lícules…

Què t’atemoreix com a director artístic del Terror Molins?

El pressupost! Fem autèntiques virgueries amb uns mitjans mínims: El nostre comptable és un geni.

Què espanta l’Albert Galera?  

Veure com està la societat. La seva situació general, que és alarmant. I el futur immediat fa molta por. Michael Haneke ens alerta molt bé d’aquest perill a “Funny games”, metàfora sobre com la societat pot entrar a casa i devorar-te…

La gravadora panteixa. I això la fa sentir-se terriblement viva.

Per Juan Marea

El XXXIII Festival de Cine de Terror de Molins de Rei se celebra del 4 al 9 de novembre.
http://www.terrormolins.com/

“Montaldo” de Ernesto Collado en La Seca-Espai Brossa: Carretera que pierde

La dispersión es un motor potente que puede conducir a uno al caos. Basta con dejarle tomar la iniciativa. Pero cuando el afectado sabe emplearlo, entonces ofrece la posibilidad de comprenderse mejor y hasta de enderezarse.

Ernesto Collado es un bufón posmoderno que, con su verborrea delirante y sus andanzas escénicas, libera dispersión a raudales. Y, en medio de esa catarata de apuntes dramatúrgicos, algunos son certeros; otros, ambiguos y, los más, desenfadados.

Collado dedica estos días a recorrer con los espectadores de La Seca-Espai Brossa los Estados Unidos más salvajes (gracias a encantadores lugareños como Ed Gein y su álter ego Leatherface) tras el rastro de un socialista utópico catalán que perteneció a una secta nada proclive a la dispersión precisamente.

Y el viaje de Ernesto, a base de accidentadas paradas, es estimulante porque su equipaje incluye un sentido de la comunicación fresco y encantador. También mete en la maleta un espacio escénico conceptual y muy visual (ese scalextric por el que circula una y otra vez dándose cabezazos con lo grotesco del día a día yanqui) que es un goce para quien le sigue atónito desde la platea.

 

Ernesto, acostumbrado a comerse sus guisos cual palomo presto a volar, ironiza hábilmente una y otra vez con las contradicciones del individuo: La huida del compromiso familiar corriendo tras una búsqueda absurda de raíces ajenas; la belleza del horror propio de las deformidades humanas (esa niña prostituta cuyos abrazos pedestres alivian el alma); la torpeza del activismo político de proximidad (los armadillos reivindicativos en pugna que precipitan al voluntarioso Ernesto a un confort doméstico casi paradisíaco); y, sobre todo, la inquietud permanente por averiguar qué subyace en cada gesto pretendidamente inexplicable del otro (el idealizado retrato de Montaldo).

Con todo ello, apenas se perciben los tics inherentes a esta clase de propuestas experimentales: Collado logra pasar de puntillas por la autocomplacencia con su estudio sociológico y sus pizarras explicativas son tan anecdóticas que resultan simpáticas. Gracias a su apuesta por la comicidad directa, el artista se dirige a su público como si estuviese impartiendo una conferencia consiguiendo un espectáculo ameno, curioso e incluso desternillante con momentos mágicos, precisamente esos en los que queda bien fijado el objetivo narrativo.

Por Juan Marea

“Montaldo se representa en La Seca-Espai Brossa de Barcelona hasta el 2 de noviembre.
http://www.laseca.cat/es/obra/79/montaldo–ernesto-collado/