Estreno teatral: The Lonesome West, en la Nau Ivanow.


Llega a el espacio escénico de la Nau Ivanow la adaptación de la compañía Ras Teatre de la obra de Martin McDonagh The Lonesome West, dirigida por Pepa Fluvià e interpretada por Eduard Buch, Isidre Montserrat, Sergio Alfonso y Aida Oset.

En el pequeño pueblo irlandés de Leenane, los hermanos solteros Coleman y Valene Connor, que acaban de enterrar su padre, muerto “accidentalmente”, mantienen una violenta relación llena de reproches. Parece que la convivencia entre ellos es imposible pero un pacto los mantiene ligados. El padre Welsh, mosén de la comunidad, busca restablecer la paz en el pueblo y particularmente entre los hermanos, pero sus crisis de fe lo mantienen sumergido en el alcoholismo que sólo remite ante la presencia de Girleen, una joven que trafica con alcohol para conseguir sus sueños y que oculta sus verdaderos sentimientos.

Martin McDonagh, nacido en Londres de padres irlandeses, está considerado el autor irlandés más destacado de las últimas décadas. El 1996 escribe su primera obra, The Beauty Queen, que inicia la “Trilogía de Leenane” formada también por Skull in Connemara y The Lonesome West. McDonagh se ha convertido en el dramaturgo anglosajón más representado en Norteamérica, después de Shakespeare. Su teatro cultiva una vertiente extrema: el teatro de la crueldad, conocido como in your face, basado en acentuar los aspectos violentos y groseros de las obras para captar la atención del espectador, con situaciones impactantes que no lo pueden dejar indiferente.

La compañía Ras Teatre desarrolla su tarea escénica en el ámbito del teatro contemporáneo, que habla de las relaciones humanas, que trata temas que preocupan, que inquietan o que pueden conmover a cualquier persona. Un teatro donde los personajes están vivos en todos el sentidos de la palabra: vivos en el escenario, vivos en sus conflictos, vivos en sus contradicciones y vivos en sus instintos.

Más información: www.rasteatre.com

The Lonesome West” se representará en la Nau Ivanow del 21 al 24 de julio de 2011.

Dirección: Pepa Fluvià
Intérpretes: Eduard Buch, Isidre Montserrat, Sergio Alfonso y Aida Oset
Escenografía y atrezo: Elisenda Rodríguez y GRUP SISTERART (Laia Sisteró, Maria Josep Subirachs y Marc Parés)
Diseño de iluminación: Bernat Tresserra
Diseño de sonido: Toni Farran
Música: Aida Oset, Marc Ortiz y Toni Farran
Compañía: Ras Teatre

Horarios: de jueves a sábado a las 21:00 horas y domingo a las 18:00 horas.
Precio: 15 €, Amics de la Nau 12 €.
Duración de la obra: 100 minutos aproximadamente.

Nova exposició: Francesc Català-Roca a la Pedrera

Una de les fonts més importants per conèixer la Història contemporània és la fotografia. Durant el segle XX van sorgir nombrosos fotògrafs d’immens talent que van saber estar en el moment oportú per captar la instantània perfecta. D’entre tots els fotògrafs catalans, un dels més destacats és Francesc Català-Roca, una figura interessant pel moment en què va exercir la seva professió, en plena època franquista, i per ser considerat el gran renovador de la fotografia espanyola als anys 50 gràcies al concepte neorealista que tenia del seu art.

D’aquesta manera, els seguidors de l’obra d’aquest fotògraf nascut a Valls (1922-1998) estan d’enhorabona: la sala d’exposicions CatalunyaCaixa de La Pedrera, a Barcelona, l’encerta en muntar la seva darrera exposició al voltant de la seva obra. Així, doncs, hi trobarem aquelles fotografies en blanc i negre amb què l’autor pretenia documentar situacions de la vida quotidiana, imatges caracteritzades per la recerca constant de llum en què les persones eren les protagonistes i amb les quals pretenia fer una aproximació a la realitat, sempre buscant punts de vista originals que conjuguessin bellesa i veritat.

El gruix de l’exposició, una acurada selecció del seu treball entre els anys 50 i 60, està integrat per les imatges que van ser publicades en el llibre que La Fàbrica i la Fundació Barrié de Vigo van dedicar a Català-Roca, a les quals cal sumar una quarantena d’imatges recuperades de l’arxiu del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya que demostren l’interès del fotògraf per l’arquitectura, i dos audiovisuals. A més, la mostra està acompanyada d’una sèrie d’objectes i eines emprades en fotografia que permetran al visitant fer-se una idea del món professional de Català-Roca.

L’exposició, estrenada el passat 19 de juliol, es podrà veure al Centre Cultural CatalunyaCaixa de La Pedrera fins al 25 de setembre de forma gratuïta, cada dia de 10:00 a 20:00 hores.

Estreno teatral: Mors moris, en La Riereta Teatre.


La compañía de teatro postdramático PVZ os propone una radiografía de cuerpos y vidas atrofiadas con el estreno el próximo viernes 29 de julio de Mors Moris.

Mors Moris es una poesía con alambre de espinos, un testimonio de la disolución del ser humano. Los protagonistas inician una trayectoria en los sentidos más profundos de lo que es conciencia, ser, devenir, en un conflicto entre sus vicios y la necesidad de auto salvación. ¿Qué es la vida sino una muerte diaria?”

El mundo es un cementerio decadente de cuerpos y almas agotadas. Me alimento del éxtasis social y respiro muerte. Compro, compro, compro, pago facturas, tasas del banco, hipoteca, coche, aparcamiento, asistencia social, colegio, universidad, máster, impuestos, comisiones, sgae. Durante el día engullo mi cuerpo con cafeína, bebidas energéticas, quemador de calorías, cola zero zero zero, durante la noche compro mi sueño con somníferos y pongo la tele para cubrir el silencio. Compro, compro. Mi alma esta agotada. La engaño en encuentros carnales, pero fallo en llenar el vacío con amor. Decadente. Aún tengo esperanza. Que mi vida es más que un sacrificio con fines efímeros y vuelo roto entre cuatro paredes. Mi alma esta agotada. Respiro muerte.

PVZ no está subvencionada por ninguna administración.

Mors Moris” se representará en La Riereta Teatre los días 29 y 30 de julio de 2011.

Autor y director: Mad Pirvan
Reparto: Maria Griñó, Marta Sanz, Montse Jiménez, Oscar Vinilo y Mad Pirvan
Compañía: PVZ

Horarios: 21:30 horas
Precio: 9 €; 7 € en Atrápalo

MÁS INFORMACIÓN:

www.pvcpvc.org
http://lariereta.es/

Estrena cinematogràfica: Passi el que passi, de Robert Bellsolà

Sovint estrenar una pel•lícula als cinemes és una odissea més complicada que simplement tenir una idea i filmar-la. Per aquest motiu, quan algú té una bona història i lluita contra les adversitats per portar-la a les pantalles, és de justícia fer-se’n ressò. Aquest és el cas de Passi el que passi, un film indie català rodat pel debutant Robert Bellsolà sense subvencions, com s’encarrega de recordar la promoció de la pel•lícula, i que arriba a alguns cinemes catalans el proper divendres 22 de juliol.

L’Àlex és un escriptor que viu a la Girona rural amb la seva dona i la seva filla. Un cap de setmana es proposa un repte: fer l’amor amb la seva parella fins a quatre vegades. A priori, aquesta tasca és perfectament assumible, però el seu entorn no ho posarà gens fàcil, amb la filla, els veïns i els amics fent tot el possible per impedir-ho.

Rodada en uns paisatges que recorden els paratges de la Toscana, aquesta comèdia pren el repte del protagonista com una excusa per reflexionar sobre les relacions de parella i d’amistat en persones al voltant dels quaranta anys, però també per parlar de la feina dels guionistes, ja que, en paral•lel al desenvolupament del film, l’Àlex va escrivint un guió cinematogràfic, contrastant així la ficció inventada amb la realitat del personatge.

Robert Bellsolà, director de la pel·lícula

Entre la comèdia comercial i el film d’autor, amb la il•lusió d’un equip novell sense experiència en llargmetratges, Passi el que passi va ser rodada en només dotze dies i amb menys de 40.000 € de pressupost, i arriba a les sales catalanes gràcies a l’excepcional suport rebut a les xarxes socials, on ha aconseguit més de 6.000 seguidors a la seva pàgina a facebook (www.facebook.com/passielquepassi), un suport que, unit a les ganes del seu director, l’inquiet Robert Bellsolà, que ha invertit molts esforços per donar a conèixer la seva feina, ha permès que el film s’hagi pogut veure en festivals tant prestigiosos com el Moscou International Film Festival, i es podrà veure també al festival de Detroit i al de Nova York.

De moment, les sales que han confirmat l’estrena són: Ocine Girona, Ocine Tarragona, Espai Funàtic de Lleida, Cinemes Arinco de Palamós, Multicines Sucre de Vic, Cinemes Illa Carlemany d’Andorra, Arenas de Barcelona Multicines, Cinemes Girona de Barcelona, Glòries Multicines de Barcelona, Cinemes Can Castellet Sant Boi de Llobregat, Cinema Bosc de Vilanova i la Geltrú, Cinema City de Sta. Coloma de Gramanet.

Passi el que passi s’estrenarà als nostres cinemes el 22 de juliol de 2011.

Títol: Passi el que passi
Any: 2011
Director: Robert Bellsolà
Guió: Robert Bellsolà
Intèrprets: Marcel Tomàs, Carlotta Bosch, Sara Gálvez, Antonio de Matteo, Mireia Vallés, David Romero, Mavel de la Rosa, Jordi Romanos, Ramón Curós, Sonia Moreta
Més informació: www.aiguavivafilms.com

Estreno cinematográfico: Paul, de Greg Mottola

El próximo 22 de julio llega a las pantallas de nuestro país la película Paul, una comedia con alienígenas descarados dirigida por Greg Mottola, que cuenta en su reparto con Nick Frost y Simon Pegg como protagonistas, aunque el personaje principal sea el extraterrestre que da título al film, al que en la versión original pone voz Seth Rogen, y en la versión doblada lo hace Santi Millán.

Paul es un alienígena que vive instalado en una base militar de alta seguridad. Tras 60 años allí, decide escaparse y subir al primer vehículo que encuentra, que resulta ser la caravana en la que viajan Graeme Willy y Clive Collings, dos aficionados a la ciencia-ficción que se dirigen a la zona donde se han avistado más ovnis en los últimos tiempos. Perseguidos por agentes federales, Willy y Collings inician una cursa con la intención de llevar a Paul sano y salvo a una nave que le permita regresar a su mundo.

Dirigida por Greg Mottola (Adventureland), Paul es la nueva historia de Nick Frost y Simon Pegg, guionistas de este curioso homenaje a la ciencia-ficción y a los films protagonizados por aliens que ya habían mostrado su talento con la parodia en películas como Zombies Party y Arma fatal, y que aquí interpretan a los humanos protagonistas, en una película en la que también encontramos en pequeños papeles a Jason Bateman, Bill Hader o Sigourney Weaver, entre otros.

Paul se estrenará en nuestros cines el 22 de julio de 2011.

Título: Paul
Nacionalidad: Reino Unido
Año: 2010
Director: Greg Mottola
Guión: Nick Frost, Simon Pegg
Intérpretes: Nick Frost, Simon Pegg, Seth Rogen, Jason Bateman, Kristen Wiig, Bill Hader, Jane Lynch, Sigourney Weaver, Joe Lo Truglio, David Koechner, Blythe Danner, John Carroll Lynch
Duración: 104 minutos

Nova exposició: A la recerca dels tresors perduts

Si hi ha un nom que ha popularitzat la professió de l’arqueòleg arreu del món, si hi ha una figura que ha captivat milers de seguidors per haver mostrat una versió aventurera de l’arqueologia, aquest no és altre que Indiana Jones, el personatge que va popularitzar al cinema Harrison Ford de la mà de George Lucas i Steven Spielberg als anys 80.

Aquest any es celebra el trentè aniversari del debut a les pantalles cinematogràfiques d’aquest intrèpid professor d’arqueologia: l’any 1981 es va estrenar A la recerca de l’Arca perduda, la primera de les – fins ara – quatre entregues que han portat al doctor Jones a enfrontar-se a nombroses situacions de perill per tot el planeta, acompanyat del seu inseparable barret d’ala ampla i amb un fuet com a única arma, popularitzant així una professió, la d’arqueòleg, que fins aleshores no era gaire coneguda fora dels ambients acadèmics.

Per commemorar aquest esdeveniment, el Museu d’Arqueologia de Catalunya inaugura una exposició que serveix com a homenatge a Indiana Jones, tot un referent per aquells que han encaminat la seva trajectòria professional cap a l’arqueologia. D’aquesta manera, el Museu d’Arqueologia de Catalunya exposa alguns dels objectes que Jones buscava en les seves aventures cinematogràfiques, com ara el Sant Graal, l’ídol d’Or de la Fertilitat, l’Arca de l’Aliança o el Capçal de Rà, per citar alguns exemples.

A més, com a complement d’aquesta exposició, el museu té l’encert de programar els quatre títols que formen aquesta famosa sèrie d’aventures, que es podran veure els dissabtes a les 18:30 hores, i que cadascuna d’elles anirà precedida d’una presentació en què es recordaran les anècdotes més interessants de cada film:

• A la recerca de l’Arca perduda (dissabte 23 de juliol): el govern nord-americà encarrega al doctor Jones la recerca de l’Arca de l’Aliança, on es conserven les Taules de la Llei que Déu va lliurar a Moisès, una tasca que l’enfrontarà als nazis.

 Indiana Jones i el Temple Maleït (dissabte 6 d’agost): després de fugir de Xangai, en companyia d’una cantant i un fidel seguidor, Indiana Jones arriba a l’Índia, on els habitants d’un petit poblat li demanaran ajuda per tal de recuperar els nens que han estat segrestats.

 Indiana Jones i l’Última Croada (dissabte 20 d’agost): els nazis han segrestat Henry Jones, pare d’Indiana, que té informació que permetria localitzar el Sant Graal. D’aquesta manera, el doctor Jones no tindrà altre remei que enfrontar-se altra vegada als nazis per salvar el seu pare.

 Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall (dissabte 10 de setembre): Indiana Jones torna al seu país després d’enfrontar-se a uns espies russos. Ja a casa, un jove rebel li proposa trobar la Calavera de Cristall d’Akator, un repte que el portarà a enfrontar-se de nou als agents soviètics.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya l’encerta al programar totes aquestes activitats de forma gratuïta i amb aforament limitat.

Estreno teatral: Carmen de Bizet, en el Gran Teatre del Liceu.


El Gran Teatre del Liceu presenta este mes de julio en siete únicas funciones la adaptación de la opera Carmen de Bizet realizada por Calixto Bieito e interpretada por Béatrice Uria-Monzon, Fabio Armiliato, María Bayo, Jossie Pérez, Neil Shicoff y Ainhoa Arteta.

Carmenes un verdadero arquetipo del género, de una popularidad sin parangón, objeto de admiración de músicos y artistas, y base de un gran número de adaptaciones. Innovadora por su concepción, tiene la grandeza que le proporciona una historia muy bien trabada y la extraordinaria inventiva melódica, armónica e instrumental de su música.

El enfrentamiento entre, por un lado, la gitana que defiende con pasión su personal sentido de la libertad, y por el otro, la mentalidad posesiva y convencionalmente masculina del soldado navarro, desemboca en una tragedia que supera con mucho el contexto argumental, que fácilmente habría podido hacerlo caer en el tópico de una Andalucía de toreros y castañuelas. La nueva puesta en escena que dirige Calixto Bieito está basada en la creación que presentó en el Festival de Peralada.

Carmen” Opéra-comique en cuatro actos. Libreto de Henri Meilhac y Ludovic Halévy basado en la novela de Prosper Mérimée. Música de Georges Bizet. Estrenada el 3 de marzo de 1875 en la Opéra Comique de París.

Estrenada en Barcelona en el Teatre Líric el 2 de agosto de 1881. Estrenada en el Gran Teatre del Liceu el 26 de enero de 1888.

Retransmisión de una función en julio en la playa y en el Palau Robert.

Carmen” se representará los días 21, 22, 24, 25, 27, 28 y 30 de julio de 2011.

Dirección musical: Marc Piollet
Dirección de escena: Calixto Bieito
Reparto: Béatrice Uria-Monzon, Fabio Armiliato, María Bayo, Jossie Pérez, Neil Shicoff, Ainhoa Arteta y otros.
Escenografía: Alfons Flores
Vestuario: Mercè Paloma
Iluminación: Xavier Clot
Nueva coproducción: Gran Teatre del Liceu / Teatro Massimo (Palermo) / Teatro Reggio (Turín)
Orquesta Sinfónica y Coro del Gran Teatre del Liceu
Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya

Horarios: los días 21, 22, 25, 27 y 28 de julio a las 20:00 y el día 24 de julio a las 17:00 horas.
Precio: de 9,50 a 194 €.

Crítica musical: Recital Una veu per a la Sibil·la, de Maria del Mar Bonet.


El pasado 4 de julio Maria del Mar Bonet actuó en el escenario del Teatre Grec de Barcelona, presentando su adaptación de el Cant de la Sibil·la, declarado el año pasado Patrimonio Cultural Inmaterial de la Humanidad, un canto litúrgico medieval del siglo X que se representa cada año en la noche de Navidad en gran parte de las iglesias de la isla de Mallorca.

Una celebración que permitió a los espectadores que asistieron al concierto volver a gozar de la magia, de la voz y del encanto de “la Bonet”, todo un lujo acompañado, como no de un escenario sin par en la ciudad de Barcelona.

Una noche casi perfecta, y utilizo el “casi” porque en este mundo nada puede llegar a ser perfecto del todo. Maria del Marc Bonet se instaló en el escenario acompañada de su formación habitual de músicos y sin demasiados cumplidos, algo habitual en la cantante, inició un recital que, además de incluir la adaptación de “El cant de la Sibil·la” hizo un repaso por parte del repertorio isleño, punteado por la interpretación de algunos de sus éxitos, los cuales el público recibía con una ovación compartida que acompañaba los primeros acordes de cada tema y que finalizaba con un solemne e imponente aplauso final.

Temas como Penyora (Lluís Llach) Blau i sol de roses blanques (Blai Bonet y Antoni Parera Fons), La dansa de la primavera (Maria del Mar Bonet y Gregorio Paniagua), Des de Mallorca a l’Alguer (Albert Garcia /Popular Sarda), tots dos ens equivocàrem (Isidor Marí y Zülfu Livaneli) o Mons apart (Bruce Springsteen) fueron los encargados de delimitar un recorrido musical idóneo para una fresca noche de principios de julio.

Y es que (perdón, pero este inicio de parágrafo no me gusta y lo cambiaré por algo así como La música de…). La música de Bonet nos traslada con su voz a los rincones más sentimentales y conmemorativos de nuestras almas. Sus temas evocan la tierra; la sensualidad de la voz; el folclore (en el buen sentido de una palabra a veces lacerada por los usos y los sub-usos que se hacen de ella); la resistencia de la memoria ante el olvido impuesto por las exigencias de lo nuevo; la historia; el frescor recalentado del tomillo y del romero y del Mediterráneo y de la supervivencia exhausta de sus pobladores (hombres y mujeres, animales y plantas) decididos a perdurar en el tiempo sean cuales sean las condiciones.

Ya sabía yo, y disculpen de nuevo, que la reseña del recital se me iba a encaminar, un poco al menos, hacia lo poético, pero no he podido evitarlo, teniendo en cuenta que la voz de “la Bonet” se entremezclaba con uno de los escenarios más bucólicos y líricos de que dispone Barcelona, el Teatre Grec, y que obliga al espectador, aún sin quererlo, a realizar un viaje en el tiempo para revivir la sensación que los antiguos griegos experimentarían a la hora de deleitarse, por ejemplo, con la representación de las tragedias de Eurípides o las comedias de Aristófanes. Toda una experiencia musical que une lo antiguo con lo moderno, lo viejo con lo nuevo y la tierra con el cielo.

—————————-

Escrito por: Jorge Pisa Sánchez

Crítica literaria: El usurpador del Imperio, de Rosemary Sutcliff.


Como si se tratara de un itinerario marcado en cada una de sus etapas por indicativos de color, el estreno el pasado 8 de abril del film La legión del águila, la versión cinematográfica de la novela El águila de la Novena legión escrita por Rosemary Sutcliff, nos ha permitido a muchos conocer la obra literaria de esta autora británica especializada en la ficción histórica ambientada en época romana y medieval.

De esta forma, y en referencia al itinerario arriba indicado, la lectura de la primera novela de la saga dedicada a la historia de la familia Aquila, nos lleva directamente a la crítica del segundo capítulo de la serie titulado en castellano El usurpador del Imperio (1957) y nos dispone a completar el trabajo con la futura lectura y reseña de Los guardianes de la luz (1959), la tercera y última novela que cierra la trilogía Aquila, ambas obras publicadas también por editorial Plataforma.

Centrémonos, pues, en este segundo capítulo, El usurpador del Imperio, que nos traslada de nuevo a la historia de la Britania romana, en este caso a una etapa un poco más avanzada, para recuperar la historia de la familia de los Aquila descendiente de aquel Marco que en tiempos del emperador Trajano consiguió retornar (recuerden que solo según la leyenda, que no la historia) a territorio romano el emblema de la legión desaparecida, la IX hispana, caída, según la tradición, ante un ataque de las fieras tribus del norte.

El usurpador del Imperio nos sitúa unos 150 años después de las hazañas narradas en la primera novela, esto es, entre los años 286 y 293. El imperio está pasando por uno de los peores periodos de su historia, conocido como la Crisis del siglo III o el período de la Anarquía militar, durante la cual la autoridad imperial central se hundió agredida tanto por las amenazas exteriores, materializadas por el inicio de las invasiones germánicas a gran escala por Europa y el desafío persa en Oriente y por los problemas internos entre los cuales las continuas usurpaciones del poder y los enfrentamientos entre los diferentes emperadores y sus rivales al trono, llevaron al Imperio casi a una situación de colapso.

Y es en este ambiente en el que se mueve la novela que se centra en las aventuras de Tiberio Lucio Justiniano (Justino) y Marcelo Flavio Aquila (Flavio) dos primos lejanos pertenecientes a dos linajes que derivan del creado por aquel Marco Aquila de la primera novela. Justino, un joven cirujano militar es trasladado a Britania para servir a las órdenes de Carausio, un usurpador que de alguna forma ha conseguido si no la plena aceptación por parte de los coemperadores Diocleciano y Maximiano, si su reconocimiento “temporal” ante la situación de total inseguridad en la que vive el imperio. Al llegar a su nueva destinación Justino conocerá a Flavio, un familiar del que se hará amigo inseparable a lo largo de la novela.

Ambos protagonistas descubrirán una conspiración tramada contra Carausio desde la oficialidad de sus tropas liderada por su lugarteniente Alecto, el cual, con la ayuda de los sajones, pretende hacerse con el poder en la isla. Aunque Flavio y Justino consiguen alertar al propio Carausio lo único que obtienen es una nueva destinación en uno de los fuertes defensivos de la muralla de Adriano lejos del cuartel general romano en Britania.

El asesinato de Carausio y la usurpación de Alecto les obligará a abandonar las filas del ejercito para salvar sus vidas y les llevará a formar parte de una organización clandestina que pretende ayudar a todos aquellos que se oponen a las injustas y duras medidas impuestas por el nuevo emperador y por sus secuaces y bárbaros aliados sajones, trabajando en la sombra con el objetivo de favorecer la llegada de las tropas lideradas por el césar Constancio Cloro y enviadas desde Roma para recuperar el control de la isla .

Sutcliff nos introduce con la segunda novela de la saga en una época no demasiado conocida por el lector habitual de novela histórica y por ello arriesgándose en la elección de la trama. Hemos de olvidarnos en estos momentos de la Roma del Alto Imperio y situarnos a finales del siglo III, en los inicios del Bajo Imperio, en el cual las grandes figuras imperiales como Augusto, Nerón o Trajano hacía ya mucho tiempo que habían desaparecido y el imperio se encaminaba hacia una etapa en la que el absolutismo y el militarismo se imponían a marchas forzadas. Es por ello que nos topamos con usurpadores, pueblos germanos e incluso coemperadores. No hemos de olvidar que Diocleciano, el emperador y hombre fuerte del momento intentó durante su reinado establecer un estructura imperial conocida como la Tetrarquía con la cual pretendía sustituir la figura única del emperador por un sistema en el que coexistían dos emperadores sénior o Augustos y dos emperadores junior o Césares que se dividían el territorio dominado por Roma. De aquí que no nos extrañemos de que en la novela se cite a más de un emperador compartiendo al mismo tiempo el poder. Una situación, como ven, muy alejada de la clásica Roma de los Julio-Claudios.

El usurpador del Imperio nos ofrece, pues, una aventura de dos jóvenes militares en un mundo roto que comienza a dirigirse hacia el caos político que llevó al final de la Edad Antigua. Un centurión y un cirujano que se verán obligados a abandonar el ejército y trabajar para, podíamos decir, la “resistencia” favorable a Diocleciano y Maximiano. Sutcliff nos ofrece una trama interesante que nos permite transitar por una Britania amenazada por los germanos y en la que queda bien plasmado la situación de crisis política y militar (por no decir económica y social) que vivía el Imperio por aquel entonces.

Podríamos decir que Sutcliff mezcla dos géneros en El usurpador del Imperio: la novela negra y policiaca que le permite inmiscuirse en los tejemanejes políticos y militares por los que atravesaba Roma en la segunda mitad del siglo III. Muy interesante, en este aspecto, la trama que crea la autora en relación a las luchas de poder ya fueran entre Roma y Britania (Diocleciano/Constancio Cloro y Carausio/Alecto) como a las propias de la isla (conspiración de Alecto en contra de Carausio). Este género negro también le sirve para crear la trama principal que convierte a Flavio y Justino en dos “fuera de la ley” que trabajan a favor del poder central romano. Todo ello se envuelve en un ámbito temporal de novela histórica extraño y difícil, sí, pero que no por eso carece de la grandiosidad y la épica propia de unos tiempos que aunque desconocidos (o no tan familiares para muchos) obligaron a sus protagonistas a reinventar y reestructurar una experiencia vital y política materializada en Roma y su imperio existente desde hacia ya más de 1.000 años y que sobreviviría, al menos, 250 años más.

Y de ejemplo que sirvan dos botones (como se dice coloquialmente). El primero de ellos es la ligazón que la autora lleva a cabo para enlazar la primera novela de la saga con la segunda. Aunque el tema está en el aire a lo largo de todas sus páginas (no olvidemos que Justino y Flavio son descendientes de Marco Aquila), el descubrimiento del emblema de la IX legión Hispana ocultado en el hipocausto de la casa familiar de los Aquila en Calleva y la reintroducción del mismo en la unidad militar reclutada por los dos protagonistas es todo un acierto narrativo.

Aunque, y a estas alturas de la reseña me veo obligado a hacer aparecer la parte más sentimental de mi persona, la última escena en la que se produce la conflagración final entre los ejércitos de Alecto y Constancio Cloro y la lucha que le sigue en el centro de la ciudad de Calleva en la que Justino y Flavio intentan salvar a su población del ataque y del saqueo de las huestes sajonas en retirada casi hicieron saltar las lágrimas de emoción al que estas líneas redacta. Pocas veces he notado ese “sentido de la historia” tan a flor de piel durante la lectura de una novela histórica: brillante y apasionante.

Aunque la novela no esté a este tan alto nivel a lo largo de todas sus páginas y se haga notar la no formación histórica de su autora, pues esquiva y trata muy de pasada algunos aspectos de la trama que se podrían abordar de una forma mucho más interesante y palpitante, El usurpador del Imperio es una buena muestra de la pluma de una autora especializada en las sagas ambientadas en la Roma imperial y en los primeros tiempos del Medievo, o lo que es lo mismo, un seguro de disfrute para aquellos que quieran proseguir la historia iniciada por Marco Aquila en El águila de la novena legión, llevada a la pantalla grande en el año 2010 de la mano de Kevin Macdonald y estrenada en nuestro país en abril de este mismo año.

Título: El usurpador del Imperio
Autora: Rosemary Sutcliff
Editorial: Plataforma
Colección: Novela HistóricaHistórica
Fecha de publicación: octubre de 2009
ISBN: 978-84-96981-64-5
Páginas: 315
Precio: € 19.95

——————————————————-

Escrito por: Jorge Pisa Sánchez

Article: Arnau Bargués, un mestre d’obres “professional”.

La Història està plena de noms sobradament coneguts per tots, personatges que han escrit el seu nom en lletres majúscules. Sovint, però, trobem noms a qui no s’ha donat el reconeixement que mereixen; aquest és el cas d’Arnau Bargués, una de les figures clau en el desenvolupament de l’art gòtic català, estil emprat a l’hora de realitzar els edificis més importants del segle XIV pel gran atractiu que suposaven les seves refinades i luxoses formes.

En aquest sentit, cal destacar que el segle XIV va significar un canvi de mentalitat entre els nobles catalans: fins aquell moment, les seves residències estaven fixades en turons de difícil accés per tal d’assegurar-ne la defensa; a partir d’aquell instant van preferir establir-se en luxosos palaus edificats a les ciutats, guanyant així en comoditat i permetent fer ostentació de la riquesa atresorada pel llinatge. A l’hora de confiar el projecte de cada nou palau, els nobles buscaven noms de reconegut prestigi, i, en aquest sentit, un dels arquitectes més importants de finals de segle va ser Bargués, considerat pels historiadors el darrer gran arquitecte gòtic de Barcelona, i que no només va passejar el seu talent per la Ciutat Comtal, sinó que també va ser requerit en altres poblacions del Principat, com Poblet o Blanes, on encara podem gaudir d’un magnífic castell-palau, exemple del gòtic civil català.

Seguidament, farem un repàs a diversos aspectes de la figura d’Arnau Bargués, exemple d’allò que es va anomenar “mestre d’obres professional”, qualificació emprada per Xavier Barral per tal de definir aquells qui “establien relacions purament contractuals amb els seus clients, treballaven en diversos encàrrecs alhora (civils o religiosos, indistintament), viatjaven a llarga distància per assumir noves obres o fins i tot per estudiar-les, etc.”: en primer lloc, coneixerem diversos detalls de la vida d’aquest arquitecte català; després centrarem el text en la seva feina a Blanes; finalment, clourem aquest repàs coneixent altres obres d’interès que van ser realitzades per les seves expertes mans.

 4.1. Una vida dedicada al treball
Arnau Bargués va ser un home dedicat exclusivament al treball, tal i com podem comprovar si ens fixem en la seva extensa activitat polifacètica, on trobarem des d’obres molt importants i de prestigi (com el Palau Reial de Martí L’Humà) fins a feines més humils (com la reparació d’una font barcelonina).

Desconeixem les dades d’on i quan va néixer Bargués; la primera notícia que ens ha arribat d’ell és de l’any 1386, moment en què el van fer viatjar fins a Girona, juntament amb altres dos arquitectes de Barcelona, per tal de donar la seva opinió en relació als diversos avantatges i inconvenients de continuar la construcció de la catedral gironina amb una única nau. Ser convocat a una reunió d’arquitectes tant important com aquesta ens permet deduir que ja era un mestre de cases reputat a la Barcelona del moment.

L’any 1394 va ésser contractat per realitzar diversos treballs a l’alberg d’en Pere Bergadà, mercader i ciutadà barceloní. En aquesta època també el trobem associat a un altre mestre, de nom Ramon Vilardell, qui probablement seria el seu soci capitalista.

Tres anys després ja es parla d’ell com a mestre major de la catedral de Barcelona, realitzant la tasca que uns anys abans havia fet Bernat Roca (mort l’any 1388), arquitecte gòtic que va realitzar diverses obres a Barcelona (com per exemple el sagrari de l’església dels Sants Just i Pastor, l’altar major de l’església de la Mercè,…) i que, gairebé amb tota seguretat, va ser de qui Bargués va aprendre l’ofici d’arquitecte.

A partir d’aquest instant, la seva vida professional va canviar: començà a rebre diversos encàrrecs importants, com ara la direcció de les obres reials; d’aquesta manera, va passar a ser l’arquitecte més sol•licitat d’entre tots els que estaven establerts al Principat entre els anys 1398 i el 1403.

Les seves obres arquitectòniques, d’estil gòtic, elegants i proporcionades, van esdevenir molt preuades entre els promotors artístics; és per aquest motiu que Arnau Bargués va treballar en tota classe d’obres, ja fossin aquestes obres civils, religioses o encarregades per particulars. Cal destacar que els seus clients van quedar totalment seduïts pels diversos complements d’escultura decorativa que el mestre Bargués introduïa en la seva obra, una escultura que hem de situar dins l’estil gòtic internacional, i que va resultar essencial a l’hora de fer d’ell un dels millors mestres d’obres de l’època.

Frontal de la Casa de la Ciutat de Barcelona

A l’any 1399, Bargués va rebre l’encàrrec de construir la façana de la Casa de la Ciutat de Barcelona; d’aquesta manera va ingressar dins el selecte grup dels arquitectes municipals de Barcelona.

En aquesta atrafegada època, Arnau Bargués va comprovar com el treball el començava a desbordar; es va veure obligat a simultaniejar la seva feina en els treballs de diversos edificis importants: el palau que el rei Martí I L’Humà li va encomanar fer al monestir de Poblet, la construcció del monestir barceloní de Sant Jerònim de la Vall d’Hebron, el projecte del castell-palau dels Cabrera (iniciat l’any 1391, però que es va allargar en el temps més del que en principi s’esperava), la Catedral de Barcelona i la façana de la Casa del Consell de Barcelona. Aquesta gran quantitat de feina el va fer replantejar-se la seva situació, arribant a la conclusió de que, si bé abans ja tenia alguns col•laboradors, ara ja li eren totalment imprescindibles (en aquest instant ja apareix associat a un altre mestre de cases, anomenat Francesc Marenyà). És per això que Bargués va decidir envoltar-se d’una companyia de picapedrers i escultors qualificats, els quals es feien càrrec de la tasca decorativa de les construccions ideades pel mestre, fent-les encara més belles.

A més d’aquests obrers, que es dedicaven exclusivament a fer allò que el seu cap els demanava, Arnau Bargués va haver de trobar gent capaç de substituir-lo com a director dels treballs quan ell no hi podia ser present. Per aquest motiu, sovint trobem a lloctinents al seu servei que s’encarregaven del control i la supervisió de les obres, tal i com ho faria el seu capitost; un dels homes que van ocupar el càrrec de lloctinent va ser Françoi Salau, a qui la documentació conservada qualifica com a “piquer de Barchinona”, i que s’encarregava de dirigir els treballs que es realitzaven al monestir de Poblet quan el nostre arquitecte no hi podia ser.

De totes maneres, i malgrat que s’havia envoltat de gent prou qualificada per a les feines que havien de realitzar, aquells qui reclamaven els seus serveis (recordem: el rei Martí I, les autoritats municipals i eclesiàstiques barcelonines i diversos particulars) volien tenir a Bargués més vinculat a les seves obres, així que l’arquitecte aviat va rebre més diners dels que estaven estipulats al seu sou per aconseguir que dediqués més temps a uns projectes que als altres; en aquest sentit, sabem que l’any 1402 els consellers de Barcelona van afegir 55 lliures barcelonines al preu que havien pactat amb l’arquitecte en el moment en què va acceptar l’encàrrec.

Tota aquesta intensa vida dedicada al treball va anar incidint de forma negativa en la seva salut, motiu pel qual es va veure obligat a abandonar, progressivament, la seva frenètica activitat com a mestre d’obres “professional”. La darrera dada que tenim d’ell relacionada amb la seva feina és de l’any 1407, moment en el qual trobem citat a Bargués com a “mestre major de Barcelona” en les obres de construcció que es van fer al mur barceloní.

Pel que fa a la seva vida privada, amb prou feines en coneixem res; únicament sabem que Bargués va tenir un fill i una filla, i que aquesta estava casada amb Arnau Buscarons, mestre de cases també.

Per finalitzar aquest breu repàs a la vida del nostre protagonista, cal afegir que tampoc sabem amb exactitud la data en què es va succeir la seva mort; de totes maneres, hem pogut deduir que es va produir entre el 16 de setembre i el 27 d’octubre de l’any 1413, a la ciutat de Barcelona. Així, amb la mort d’aquest mestre d’obres va desaparèixer el “darrer representant de l’escola palatina d’arquitectes nascuda a l’entorn de la gran figura de Pere el Cerimoniós“.

 4.2. Bargués a Blanes
L’àmplia obra gòtica realitzada per Arnau Bargués no l’hem de reduir només a la ciutat de Barcelona, tot i que va ser en ella on més va treballar; sabem que els mestres d’obres “professionals” no treballaven únicament a les seves ciutats de residència, ja que una de les seves principals característiques és que sovint realitzaven feines fora d’elles, i en Bargués tenim un clar exemple.

El nostre arquitecte va portar a terme un dels seus projectes fora de Barcelona a Blanes; allà va treballar en les feines de construcció del castell-palau de la família Cabrera i de la font que hi ha a la vila, unes obres que va iniciar l’any 1391.

Reconstruccio castell-palau Cabrera

El mestre Bargués va ser l’”home de confiança de la casa de Cabrera”, confiança que es va guanyar en el moment en què va acceptar l’encàrrec de construir la nova mansió de la família dins la vila. Segurament, el bon tracte que l’arquitecte mantenia amb el noble Bernat IV li va permetre deixar la seva feina a Blanes durant una temporada per tal d’atendre la comanda que, des de Barcelona, li havien fet els consellers de la ciutat: la construcció de la nova façana de la Casa de la Ciutat.

Cal dir que, per a Arnau Bargués, el fet d’acceptar la direcció d’aquest projecte a Barcelona no va ser tant beneficiós com en un principi havia imaginat: l’any 1401, l’arquitecte es queixava davant els consellers de Barcelona del sou que rebia per la seva feina, ja que “amb un major guany que el que ells li donaven hauria pogut treballar al monestir de Poblet i al castell de Blanes”. Sembla ser que el retret efectuat pel mestre d’obres va fer efecte, ja que, un any més tard, rebia de mans del clavari de la ciutat 55 lliures barcelonines més de les que havien estat acordades en el contracte.

Quan els encàrrecs li ho van permetre, Bargués va reprendre les feines que un temps abans havia iniciat a la vila de Blanes; allà hi va continuar l’obra del palau senyorial, magnífic exemplar del gòtic civil que albergà al llinatge dels Cabrera durant molts anys, i al qual l’arquitecte va integrar la nova església parroquial, situada just al costat de la nova edificació; a més, cal afegir que també es va encarregar de fer la font pública de la vila.

Per tot això, hem de destacar la gran tasca que va portar a terme el mestre Arnau Bargués a Blanes des dels darrers anys del segle XIV i els primers dels segle XV, vila on va idear una modèlica ciutat gòtica, tot sota l’imprescindible mecenatge de la família dels Cabrera.

a) El castell-palau
Bernat IV de Cabrera va confiar en Bargués la construcció del seu nou palau senyorial, qui el va edificar seguint un traçat rectangular, gairebé quadrat, i alineat en una mateixa façana amb la veïna església parroquial.

Castell-palau Cabrera a Blanes

L’entrada al noble habitatge es feia a través d’una porta de gran dovellatge, una porta amb una singularitat: la seva construcció no es va fer centrada en la façana, com era habitual, sinó que la trobem situada en un dels seus extrems, a tocar de l’església.

A la façana de l’edifici s’hi van construir unes finestres, amb llindes retallades (que no tenim conservades), formant triples arquets lobulars; a més, cal afegir que aquest no és l’únic tipus de finestra que es va fer en l’edifici: al costat n’hi ha una altra, que té un sol buit i és d’una altura menor. Segurament, la façana estava acabada en merlets, a modus de decoració, com la façana de l’església.

Les sales d’aquest castell-palau van ser distribuïdes en dues plantes i a l’entorn d’un pati central. Per pujar al segon pis de l’edifici hi havia una solemne escala, situada en el mateix pati central. Les seves habitacions interiors estaven cobertes amb voltes de creueria simple. Actualment, es conserven els dos trams de volta d’una sala, que estava situada en la cruixia del fons de l’edifici, i que per la seva proximitat al presbiteri fou reconvertida en sagristia de l’església quan, a partir de l’any 1622, es va decidir emprendre l’ampliació de l’església. A més, també tenim conservades dues mènsules que havien estat utilitzades en el palau; aquestes peces estan fetes en pedra esculpida, i una d’elles té per decoració l’escut d’armes de la família Cabrera. En aquest sentit, cal dir que ambdues es troben conservades al museu de Mataró.

Mènsula del castell-palau Cabrera

L’esplendor d’aquest luxós habitatge nobiliari, típic exemplar de castell-palau baix medieval, es va allargar durant uns tres-cents anys des de la seva construcció. Durant tot aquest temps, aquesta gran mansió fou hospici de diversos personatges importants, a més de ser l’habitatge habitual de la majoria dels Cabrera. Sobirans com Martí I L’Humà i Carles I s’hi van allotjar, el primer ho va fer el 21 de maig del 1397, el segon el 2 de maig de 1545; fins i tot s’ha especulat amb la presència en la residència dels Cabrera del papa Benet XIII (El Papa Luna) l’any 1415, afirmació mai corroborada en cap document.

A partir del segle XVII, el castell-palau va anar caient progressivament en l’oblit, segle en què va començar a patir un important deteriorament a causa de les batusses amb els francesos, i la quantitat de pedra que s’hi anava amuntegant es va reutilitzar en obres properes. Actualment, tota la part dreta de l’edifici ha desaparegut, precisament allà on el desnivell que feia el terreny havia obligat als constructors a fer un edifici més alt i imponent.

b) La font gòtica
Instal•lada al carrer de l’Ample, aquesta font va ésser construïda per Bargués (qui anteriorment ja havia participat en la construcció i reparació d’altres fonts a Barcelona) seguint la forma d’un edicle de planta octogonal, amb coronament de gàrgoles, una cresteria calada i pinacles; a més, també hi podem veure una agulla piramidal de vuit costats, lleugerament còncaus, amb una estètica que recorda la Torre Eiffel. Tots aquests petits detalls escultòrics, encara ara conservats, serveixen de referència a l’hora d’estudiar els elements que van fer de l’estil gòtic realitzat al nostre país quelcom d’especial.

Font publica de Blanes

Dels diversos elements escultòrics que formen part d’aquesta font, no podem deixar de citar l’escut decoratiu que la presideix amb magnificència: es tracta d’una elegant reproducció de l’escut d’armes dels Cabrera, i hi va ésser col•locat a mode d’homenatge a la nissaga de nobles blanencs que va encarregar la construcció d’aquesta sumptuosa peça gòtica.

Aquesta obra monumental es va realitzar, aproximadament, en la mateixa època en què va ésser edificat l’esplèndid castell-palau gòtic de la vila, just al llindar del canvi de segle, i va ser donada a la població per Violant de Prades, esposa de Bernat Joan de Cabrera i nora de Bernat IV, passant així a ser una font pública a l’abast de tots els vilatans.

 4.3. Altres obres conegudes
Com ja hem dit abans, Arnau Bargués va realitzar diversos projectes arquitectònics; per aquest motiu podem afirmar que la seva vida era el treball, els seus projectes, pels quals va portar un dur ritme de vida fins que, cansat, es va veure obligat a retirar-se. Abans, però, va treballar en alguns dels edificis més importants bastits a Catalunya vers el 1400.

La seva extensa obra ens obliga a fer-ne aquí un repàs. Tot seguit, presentem les obres que el mestre Arnau Bargués va realitzar al llarg de la seva vida professional.

a) El Palau Reial de Poblet
L’any 1398, Arnau Bargués va ésser sol•licitat pel rei Martí I per tal que iniciés els treballs de construcció del seu palau particular al monestir de Poblet; amb tot, el rei no va tenir oportunitat de veure’l totalment edificat, ja que a l’any 1406 es van aturar les obres sense que hagués estat acabat.

En les obres que Bargués va portar a terme, i que en l’actualitat encara conservem, hi trobem reflectit el seu particular estil: grans panys de paret llisos i “una delicada decoració escultòrica que apareix concentrada en uns punts determinats, seguint una clara seqüència rítmica”.

Bargués va construir una part del Palau Reial, descrit amb més detall per A. Cirici en la seva obra. Per a realitzar el palau va necessitar la col•laboració de diversos ajudants: un cop arribat al monestir, l’arquitecte va sol•licitar els serveis, entre d’altres, de Jaume Cabré i Guerau Aguiló, ambdós piquers de Barcelona; a més, també va cridar a Françoi Salau, a qui deixà com a lloctinent de les obres quan el mestre tornava a Barcelona, i que sembla ser que es va encarregar de realitzar la decoració esculpida del palau, que hem d’emmarcar dins l’estil gòtic internacional.

Per acabar, hem de destacar la construcció del cimbori que el propi Bargués va fer al monestir de Poblet, en el mateix moment que el de la Seu de Barcelona.

b) La Catedral de Barcelona
L’any 1397 trobem a Bargués amb el títol de mestre major de l’obra de la Catedral de Barcelona, ocupant el lloc que, uns anys abans, havia deixat el seu mestre, Bernat Roca.

Uns anys més tard, al 1405, l’arquitecte va iniciar, junt a la porta principal de la Catedral, l’erecció del gran cimbori, gairebé idèntic al de Poblet. D’aquest cimbori hem de destacar la seva posició: es troba situat als peus del temple, en una disposició original i poques vegades utilitzada.

Al mateix temps que el cimbori, el mestre Bargués va bastir, també a la catedral, la Sala Capitular Antiga, actualment anomenada capella de Lepant, que va ser finalitzada l’any 1407.

Malgrat la seva predisposició per acabar-lo, Arnau Bargués no va poder completar el cimbori ja que, com bé sabem, l’any 1407 deixava l’ofici d’arquitecte i es retirava.

c) La Casa de la Ciutat de Barcelona

Figura de l'arcangel Sant Rafael

El desenvolupament de la corporació municipal de Barcelona va fer necessària la construcció d’un palau durant el Tres-cents. Ja a finals del segle XIV, els consellers de la ciutat van pretendre donar al palau corporatiu una façana monumental ricament ornada, com era habitual en els edificis d’aquella època. Així van sol•licitar el treball expert d’Arnau Bargués, a qui van contractar l’any 1399, moment en què l’arquitecte ja era un dels més prestigiosos i reclamats del Principat, per tal que edifiqués la façana de la Casa del Consell i, possiblement, també algunes de les dependències annexes.

La façana va ésser bastida entre el 1400 i 1402. La característica principal d’aquesta obra és l ‘asimetria que l’autor donà voluntàriament a la seva estructura, similar a la de la façana del palau de Martí L’Humà.

Per cloure aquest apartat, és necessari fer un breu apunt sobre les escultures que decoren la façana; una bona part d’elles van ser encarregades pel mestre Bargués a l’escultor Jordi de Déu, l’antic esclau grec de Jaume Cascalls. De Déu, artista d’estil gòtic internacional, va fer gàrgoles, capitells i sanefes d’extraordinària qualitat, però no pas l’arcàngel Sant Rafael, una majestuosa donació d’un particular, de la qual desconeixem l’autor, però sí sabem el nom de l’artista encarregat de fer les seves ales de bronze: Pere Ça Anglada.

d) El monestir de Sant Jeroni
El monestir de Sant Jeroni de la vall d’Hebron va ésser fundat i fet construir per Violant de Bar, la reina vídua de Joan I El Caçador, a l’any 1393. Ella mateixa va fer iniciar l’edificació de l’església i de la residència pels frares, vinguts de Cotalba (Safor).

D’aquest monestir no n’han quedat restes, però de les cròniques escrites per l’orde Jerònima de Catalunya podem deduir que Arnau Bargués va participar en la construcció de la seva església, edifici que va ser el primer en construir-se.

e) El mur de Barcelona
L’arquitecte Arnau Bargués és citat en la documentació de l’any 1407, segurament el seu darrer any en actiu, com a “mestre major de la ciutat”, títol que va rebre com a conseqüència de la seva participació en la construcció del mur que estava situat al sector marítim de Barcelona; malgrat tot, la “muralla de la Mar”, tal i com s’anomenava a aquell sector, no va ser acabada fins l’any 1454.

En relació al mur de Barcelona, el mestre Bargués no va treballar únicament en el sector marítim, abans esmentat, ja que tenim documentada la seva participació en altres zones de l’emmurallament de la ciutat.

Per acabar cal afegir que, actualment, no tenim conservada la part de les muralles que ell va construir.

f) Obres d’enginyeria
Arnau Bargués va realitzar diverses obres d’enginyeria a Barcelona; en aquest sentit, cal destacar la seva participació en les canalitzacions fetes al riu Besós i al Rec Comtal.

L’any 1390 va treballar en la reparació i la conservació del Rec Comtal des de Montcada.

Finalment, sabem que uns anys més tard, concretament al 1403, el mestre Bargués va cobrar per haver treballat en l’anivellament de les aigües del riu Llobregat, fetes per tal d’evitar inundacions.

g) Obres menors
Arnau Bargués va ser un mestre d’obres que va rebre molts encàrrecs importants, com fins ara hem pogut comprovar, però també va fer treballs més humils. Tot seguit presentem algunes d’aquestes obres menors.

Entre 1391 i 1393, Bargués va participar en l’empedrat de l’anomenat “porxo nou”, treballant conjuntament amb Ramon Vilardell.

L’any 1394 va treballar en l’alberg d’en Pere Bergadà, mercader i ciutadà barceloní. Per aquella mateixa època, Bargués també va participar en les feines de construcció de la capella de Nostra Senyora del Canal, capella situada al Portal Nou, dins el recinte dels murs medievals de Barcelona.

Font situada a la plaça de Santa Maria del Mar

L’any 1406 tenim documentada la seva participació en les modificacions d’algunes fonts de la ciutat, realitzades per tal de millorar les seves condicions higièniques.

En relació a les fonts, sabem que Bargués també és l’autor de la font que hi ha a la plaça de Santa Maria del Mar, feta l’any 1402, en la qual trobem un òcul calat i dues peces d’heràldica com a ornament.

Bargués també va intervenir en les constants obres exigides pel camí de Sant Boi, en l’abeurador construït al costat de la Llotja dels Mercaders, en el pont del Portal Jonqueres i en l’adob de la riera del Portal de Ferro.

Per tot això hem de destacar la tasca realitzada pel mestre Arnau Bargués, qui no només va utilitzar la seva excel•lent tècnica en grans i prestigioses obres, sinó que també va fer treballs més senzills i humils que avui dia s’encarregarien a discrets mestres d’obres.

Bibliografia

ALMERICH, Ll., Els castells de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1984. 112 pàgines.

ARAGÓ, A. M., “Els castells de Blanes i Palafolls i el vescomtat de Cabrera, el segle XIV”, dins Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, volumen XXII. Girona, 1974-1975. Pàgines 177-190.

BARRAL, X. (dir.), Art de Catalunya. Arquitectura religiosa antiga i medieval. Edicions L’Isard. Barcelona, 1999. 276 pàgines.

CARBONELL, J. (dir.), Gran Enciclopèdia Catalana. Publicat per Edicions 62. Barcelona, 1971.

CATALÀ, P. (dir.), Els castells catalans, volum III. RAFAEL DALMAU EDITOR. Barcelona, 2a edició, 1972 (1a edició, 1971). 1046 pàgines.

CIRICI, A. i GUMÍ, J., L’art gòtic català (segles XV i XVI). Edicions 62. Barcelona, 1979. 300 pàgines.

DURAN, A., Per a la Història de l’Art a Barcelona. Publicat per L’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1960. 109 pàgines.

Gran Geografia Comarcal de Catalunya, volum III. Publicat per Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1981. 426 pàgines.

MONREAL, Ll. i RIQUER, M. de, Els castells medievals de Catalunya, volum I. Dins la col•lecció Falcó, de l’editorial Ariel. Barcelona, 1955. 303 pàgines.

SITGES, J. B., La muerte de D. Bernardo de Cabrera, consejero del rey D. Pedro IV de Aragón. Publicat per “Sucesores de Rivadeneyra”. Madrid, 1911. 76 pàgines.

TERÉS, M. R., “Arnau Bargués, arquitecto de la ciudad de Barcelona: nuevas aportaciones documentales”, dins el Boletín del Museo e Instituto “Camón Aznar”, número IX. Saragossa, 1982. Pàgines 72-86.

TERÉS, M. R., “El Palau del Rei Martí a Poblet: una obra inacabada d’Arnau Bargués i Françoi Salau”, dins D’Art, número 16. Publicat per la Universitat de Barcelona. 1990. Pàgines 19-41.

VERRIÉ, F.-P., “Un arquitecto de la Barcelona medieval. Arnau Bargués y sus obras”, dins A. DURAN (dir.), Barcelona, divulgación històrica, volumen IV. Publicat per AYMÀ. Barcelona, 1947. Pàgines 146-152.

____________________

Escrit per: Robert Martínez Colomé

 
Versió pdf de l’article. Arnau Bargués, un mestre d’obres “professional”.