Archivo de la etiqueta: Història Medieval

Curs: grans mentides de la història

Com no podria ser d’una altra manera, la història està ben plena de mentides que s’han acabat imposant en la cultura popular, sobretot arran de l’èxit de la literatura i el cinema i pel desconeixement que en tenen els mitjans de comunicació. En aquest curs estudiarem algunes de les mentides més famoses i consolidades de la història per veure si superen un escrutini històric i científic.

Curs: Grans Mentides de la Història

Calendari: Dimarts de 17:00 a 18:30 hores

09/01: La tomba de Tutankamon i la maledicció dels faraons
16/01: La veritable democràcia atenesa
23/01: Neró i l’incendi de Roma / Els gladiadors romans
30/01: El misteri de la Biblioteca d’Alexandria
06/02: Les malifetes dels templers
13/02: Rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona
20/02: Colom i la descoberta d’Amèrica

Horari: de 17:00 a 18:30 horas
Professor: Jordi Pisa Sànchez
Idioma: Català
Preu: 105€

Professor: Jordi Pisa Sànchez és llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona (UB) i té un Màster en Gestió Cultural per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Especialitzat en l’àmbit de la història Antiga, l’Antiguitat tardana i la Història alt-medieval.
Ha publicat dos llibres de difusió històrica sobre el món antic i col·labora en revistes i publicacions històriques diverses.
Actualment es dedica a la formació amb xerrades i cursos sobre temes d’història i cultura. A més realitza rutes històriques per donar a conèixer el patrimoni i la història de la ciutat de Barcelona.

Localització
Escola d’Humanitats Artkhé
Consell de Cent 295, 08007 Barcelona
Barcelona

Anuncios

Publicaciones: Breve historia de Fernando el Católico y El gran rey Alfonso VIII de Castilla, el de las Navas de Tolosa, de José María Manuel García-Osuna

Os presentamos hoy en Culturalia dos obras históricas de José María Manuel García-Osuna, historiador, médico de familia y amigo del blog, en el que ya hemos colgado algún artículo suyo. Las obras en concreto nos hablan sobre dos personajes capitales de la Edad Media y Moderna de España, el rey Alfonso VIII de Castilla y Fernando el católico. Dos libros de difusión histórica a tener en cuenta por todos aquellos a los que les gusta la historia con ñ.

Breve historia de Fernando el Católico, José María Manuel García-Osuna. Editorial Nowtilus.

Breve historia de Fernando el CatólicoLa presente obra acerca al lector a la vida del rey Fernando de Trastámara, II de Aragón, I de Navarra, V de León y Castilla, denominado el Católico por el papa valenciano Alejandro VI. Y también a Isabel, siempre desde el punto de vista de Fernando, su lucha contra la nobleza, el Estado indiscutiblemente cristiano, la Reconquista, la búsqueda de nuevos territorios y su colonización.

Breve historia de Fernando el Católico le permitirá descubrir su infancia y juventud marcadas por la guerra civil catalana y las vicisitudes políticas en las que estaba envuelto su progenitor. Heredero de la Corona de Aragón a la muerte de su hermanastro Carlos de Viana y heredero de la Corona de Castilla y León por el empeño de su padre al casarlo con la princesa castellana

Título: Breve historia de Fernando el Católico
Autor: José María Manuel García-Osuna
Editorial: Nowtilus
Formato: 13 x 19
Encuadernación: Rústica con solapas
Páginas: 304
Fecha de publicación: Junio de 2013
Precio edición impresa: 13,95 €
Precio edición electrónica: 4,99 €

—— ——

El gran rey Alfonso VIII de Castilla, el de las Navas de Tolosa, José María García-Osuna. Editorial Alderaban.

El gran rey Alfonso VIII de Castilla, el de las Navas de TolosaEn la presente obra se realiza un análisis, más o menos pormenorizado, pero desde el rigor historiográfico exigible, hacia la figura del todopoderoso rey de Castilla. No se dejan de lado sus excesos y sus apetencias voraces, que le inclinaban a acabar con los reinos de León y de Navarra, que estorbaban sus empeños imperialistas globalizadores.

Se deja claro lo que significó la epopeya bélica de las Navas de Tolosa (1212), frenando el peligroso ímpetu de los almohades, además de subrayar el papel jugado por el resto de los monarcas, sobre todo, por su primo, Alfonso IX de León, que tuvo todas las razones habidas y por haber para no acudir, aunque si pactó un ataque conjunto anterior en Alarcos, que el nerviosismo del castellano dejó en agua de borrajas.

Se desmitifica, por lo tanto, y se acerca a la realidad de su época, la figura de uno de los grandes soberanos del Alto Medioevo Hispano, en una época plagada de nombres magistrales, tales como su familia política: Enrique II Plantagenêt de Inglaterra y Leonor de Aquitania, sus suegros; Ricardo I Plantagenêt Corazón de León, Enrique el Joven y Juan I Sin Tierra Plantagenêt de Inglaterra, sus cuñados; Felipe II Augusto de Francia, y los monarcas hispanos: Alfonso IX de León; Sancho VII el Fuerte de Navarra. Detrás de todo ello, su contrapunto genial, la reina Leonor Plantagenêt de Castilla.

Título: El Gran Rey Alfonso VIII De Castilla, El De Las Navas De Tolosa
Autor: José María García-Osuna
Páginas: 126 págs.
Encuadernación: Tapa blanda
Editorial: Alderaban
Año de publicación: 2012

Novetat editorial: L’arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals, de Martí de Riquer

Els historiadors sempre han sentit una especial fascinació vers els aspectes militars de la nostra Història; així, sovint han emprat totes les fonts que tenien a la seva disposició per esbrinar com enfrontaven els conflictes més sagnants els guerrers d’èpoques passades. Un d’aquests erudits és Martí de Riquer, reconegut expert en literatura medieval que fa anys que estudia els textos de l’època per conèixer tots els detalls de les armes emprades pels cavallers de l’edat mitjana, i d’aquesta exhaustiva investigació va néixer L’arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals, un llibre que té el mèrit de ser el primer estudi català d’aquest estil, publicat l’any 1968, i que ara reedita La Magrana de forma encertada.

Martí de Riquer

A finals dels anys 70, la investigació que el professor De Riquer (Barcelona, 1914) estava realitzant de la novel•la cavalleresca del segle XV, li va fer veure que era necessari elaborar un glossari aclarint els termes militars no descrits fins aleshores; així, i gràcies a l’estudi de les obres d’art i dels textos conservats de l’època, va aparèixer aquest llibre, amb la intenció d’“observar la vida medieval i el temperament dels seus homes”, segons les paraules del mateix autor. De Riquer va emmarcar aquest volum entre els segles X i XVI, i en ell va compilar minuciosos detalls entorn de les armes ofensives i defensives, les armadures i els seus components i, en definitiva, del conjunt de l’arnès que el cavaller utilitzava en les seves activitats militars. A més, l’historiador va diferenciar l’armadura segons el moment en què es feia servir; d’aquesta manera distingiríem entre la vestimenta que s’usava per anar a la batalla o la que el noble lluïa davant de la cort i el poble com a signe d’identitat de la seva classe social.

L’any 1968 L’arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals va ser el primer manual terminològic confeccionat de forma acurada, amb l’autor recollint, documentant i explicant de forma entenedora cadascuna de les parts de què constava la indumentària dels cavallers medievals catalans. A més, Martí de Riquer hi explica l’origen, els usos i els costums que s’associaven a les armes, les peces que integraven una armadura i els complements necessaris per a la protecció del cavall, esdevenint una obra completa, avalada per la signatura d’un dels més reconeguts especialistes en la matèria i convertida, amb el temps, en un text imprescindible pels amants de la història i de la literatura de l’edat mitjana.

Títol: L’arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals
Autor: Martí de Riquer
Editorial: La Magrana
Col•lecció: Orígens
Pàgines: 528 pàgines
Data de publicació: Octubre 2011
ISBN: 9788482641843
Preu: 27,00 €

Article: Arnau Bargués, un mestre d’obres “professional”.

La Història està plena de noms sobradament coneguts per tots, personatges que han escrit el seu nom en lletres majúscules. Sovint, però, trobem noms a qui no s’ha donat el reconeixement que mereixen; aquest és el cas d’Arnau Bargués, una de les figures clau en el desenvolupament de l’art gòtic català, estil emprat a l’hora de realitzar els edificis més importants del segle XIV pel gran atractiu que suposaven les seves refinades i luxoses formes.

En aquest sentit, cal destacar que el segle XIV va significar un canvi de mentalitat entre els nobles catalans: fins aquell moment, les seves residències estaven fixades en turons de difícil accés per tal d’assegurar-ne la defensa; a partir d’aquell instant van preferir establir-se en luxosos palaus edificats a les ciutats, guanyant així en comoditat i permetent fer ostentació de la riquesa atresorada pel llinatge. A l’hora de confiar el projecte de cada nou palau, els nobles buscaven noms de reconegut prestigi, i, en aquest sentit, un dels arquitectes més importants de finals de segle va ser Bargués, considerat pels historiadors el darrer gran arquitecte gòtic de Barcelona, i que no només va passejar el seu talent per la Ciutat Comtal, sinó que també va ser requerit en altres poblacions del Principat, com Poblet o Blanes, on encara podem gaudir d’un magnífic castell-palau, exemple del gòtic civil català.

Seguidament, farem un repàs a diversos aspectes de la figura d’Arnau Bargués, exemple d’allò que es va anomenar “mestre d’obres professional”, qualificació emprada per Xavier Barral per tal de definir aquells qui “establien relacions purament contractuals amb els seus clients, treballaven en diversos encàrrecs alhora (civils o religiosos, indistintament), viatjaven a llarga distància per assumir noves obres o fins i tot per estudiar-les, etc.”: en primer lloc, coneixerem diversos detalls de la vida d’aquest arquitecte català; després centrarem el text en la seva feina a Blanes; finalment, clourem aquest repàs coneixent altres obres d’interès que van ser realitzades per les seves expertes mans.

 4.1. Una vida dedicada al treball
Arnau Bargués va ser un home dedicat exclusivament al treball, tal i com podem comprovar si ens fixem en la seva extensa activitat polifacètica, on trobarem des d’obres molt importants i de prestigi (com el Palau Reial de Martí L’Humà) fins a feines més humils (com la reparació d’una font barcelonina).

Desconeixem les dades d’on i quan va néixer Bargués; la primera notícia que ens ha arribat d’ell és de l’any 1386, moment en què el van fer viatjar fins a Girona, juntament amb altres dos arquitectes de Barcelona, per tal de donar la seva opinió en relació als diversos avantatges i inconvenients de continuar la construcció de la catedral gironina amb una única nau. Ser convocat a una reunió d’arquitectes tant important com aquesta ens permet deduir que ja era un mestre de cases reputat a la Barcelona del moment.

L’any 1394 va ésser contractat per realitzar diversos treballs a l’alberg d’en Pere Bergadà, mercader i ciutadà barceloní. En aquesta època també el trobem associat a un altre mestre, de nom Ramon Vilardell, qui probablement seria el seu soci capitalista.

Tres anys després ja es parla d’ell com a mestre major de la catedral de Barcelona, realitzant la tasca que uns anys abans havia fet Bernat Roca (mort l’any 1388), arquitecte gòtic que va realitzar diverses obres a Barcelona (com per exemple el sagrari de l’església dels Sants Just i Pastor, l’altar major de l’església de la Mercè,…) i que, gairebé amb tota seguretat, va ser de qui Bargués va aprendre l’ofici d’arquitecte.

A partir d’aquest instant, la seva vida professional va canviar: començà a rebre diversos encàrrecs importants, com ara la direcció de les obres reials; d’aquesta manera, va passar a ser l’arquitecte més sol•licitat d’entre tots els que estaven establerts al Principat entre els anys 1398 i el 1403.

Les seves obres arquitectòniques, d’estil gòtic, elegants i proporcionades, van esdevenir molt preuades entre els promotors artístics; és per aquest motiu que Arnau Bargués va treballar en tota classe d’obres, ja fossin aquestes obres civils, religioses o encarregades per particulars. Cal destacar que els seus clients van quedar totalment seduïts pels diversos complements d’escultura decorativa que el mestre Bargués introduïa en la seva obra, una escultura que hem de situar dins l’estil gòtic internacional, i que va resultar essencial a l’hora de fer d’ell un dels millors mestres d’obres de l’època.

Frontal de la Casa de la Ciutat de Barcelona

A l’any 1399, Bargués va rebre l’encàrrec de construir la façana de la Casa de la Ciutat de Barcelona; d’aquesta manera va ingressar dins el selecte grup dels arquitectes municipals de Barcelona.

En aquesta atrafegada època, Arnau Bargués va comprovar com el treball el començava a desbordar; es va veure obligat a simultaniejar la seva feina en els treballs de diversos edificis importants: el palau que el rei Martí I L’Humà li va encomanar fer al monestir de Poblet, la construcció del monestir barceloní de Sant Jerònim de la Vall d’Hebron, el projecte del castell-palau dels Cabrera (iniciat l’any 1391, però que es va allargar en el temps més del que en principi s’esperava), la Catedral de Barcelona i la façana de la Casa del Consell de Barcelona. Aquesta gran quantitat de feina el va fer replantejar-se la seva situació, arribant a la conclusió de que, si bé abans ja tenia alguns col•laboradors, ara ja li eren totalment imprescindibles (en aquest instant ja apareix associat a un altre mestre de cases, anomenat Francesc Marenyà). És per això que Bargués va decidir envoltar-se d’una companyia de picapedrers i escultors qualificats, els quals es feien càrrec de la tasca decorativa de les construccions ideades pel mestre, fent-les encara més belles.

A més d’aquests obrers, que es dedicaven exclusivament a fer allò que el seu cap els demanava, Arnau Bargués va haver de trobar gent capaç de substituir-lo com a director dels treballs quan ell no hi podia ser present. Per aquest motiu, sovint trobem a lloctinents al seu servei que s’encarregaven del control i la supervisió de les obres, tal i com ho faria el seu capitost; un dels homes que van ocupar el càrrec de lloctinent va ser Françoi Salau, a qui la documentació conservada qualifica com a “piquer de Barchinona”, i que s’encarregava de dirigir els treballs que es realitzaven al monestir de Poblet quan el nostre arquitecte no hi podia ser.

De totes maneres, i malgrat que s’havia envoltat de gent prou qualificada per a les feines que havien de realitzar, aquells qui reclamaven els seus serveis (recordem: el rei Martí I, les autoritats municipals i eclesiàstiques barcelonines i diversos particulars) volien tenir a Bargués més vinculat a les seves obres, així que l’arquitecte aviat va rebre més diners dels que estaven estipulats al seu sou per aconseguir que dediqués més temps a uns projectes que als altres; en aquest sentit, sabem que l’any 1402 els consellers de Barcelona van afegir 55 lliures barcelonines al preu que havien pactat amb l’arquitecte en el moment en què va acceptar l’encàrrec.

Tota aquesta intensa vida dedicada al treball va anar incidint de forma negativa en la seva salut, motiu pel qual es va veure obligat a abandonar, progressivament, la seva frenètica activitat com a mestre d’obres “professional”. La darrera dada que tenim d’ell relacionada amb la seva feina és de l’any 1407, moment en el qual trobem citat a Bargués com a “mestre major de Barcelona” en les obres de construcció que es van fer al mur barceloní.

Pel que fa a la seva vida privada, amb prou feines en coneixem res; únicament sabem que Bargués va tenir un fill i una filla, i que aquesta estava casada amb Arnau Buscarons, mestre de cases també.

Per finalitzar aquest breu repàs a la vida del nostre protagonista, cal afegir que tampoc sabem amb exactitud la data en què es va succeir la seva mort; de totes maneres, hem pogut deduir que es va produir entre el 16 de setembre i el 27 d’octubre de l’any 1413, a la ciutat de Barcelona. Així, amb la mort d’aquest mestre d’obres va desaparèixer el “darrer representant de l’escola palatina d’arquitectes nascuda a l’entorn de la gran figura de Pere el Cerimoniós“.

 4.2. Bargués a Blanes
L’àmplia obra gòtica realitzada per Arnau Bargués no l’hem de reduir només a la ciutat de Barcelona, tot i que va ser en ella on més va treballar; sabem que els mestres d’obres “professionals” no treballaven únicament a les seves ciutats de residència, ja que una de les seves principals característiques és que sovint realitzaven feines fora d’elles, i en Bargués tenim un clar exemple.

El nostre arquitecte va portar a terme un dels seus projectes fora de Barcelona a Blanes; allà va treballar en les feines de construcció del castell-palau de la família Cabrera i de la font que hi ha a la vila, unes obres que va iniciar l’any 1391.

Reconstruccio castell-palau Cabrera

El mestre Bargués va ser l’”home de confiança de la casa de Cabrera”, confiança que es va guanyar en el moment en què va acceptar l’encàrrec de construir la nova mansió de la família dins la vila. Segurament, el bon tracte que l’arquitecte mantenia amb el noble Bernat IV li va permetre deixar la seva feina a Blanes durant una temporada per tal d’atendre la comanda que, des de Barcelona, li havien fet els consellers de la ciutat: la construcció de la nova façana de la Casa de la Ciutat.

Cal dir que, per a Arnau Bargués, el fet d’acceptar la direcció d’aquest projecte a Barcelona no va ser tant beneficiós com en un principi havia imaginat: l’any 1401, l’arquitecte es queixava davant els consellers de Barcelona del sou que rebia per la seva feina, ja que “amb un major guany que el que ells li donaven hauria pogut treballar al monestir de Poblet i al castell de Blanes”. Sembla ser que el retret efectuat pel mestre d’obres va fer efecte, ja que, un any més tard, rebia de mans del clavari de la ciutat 55 lliures barcelonines més de les que havien estat acordades en el contracte.

Quan els encàrrecs li ho van permetre, Bargués va reprendre les feines que un temps abans havia iniciat a la vila de Blanes; allà hi va continuar l’obra del palau senyorial, magnífic exemplar del gòtic civil que albergà al llinatge dels Cabrera durant molts anys, i al qual l’arquitecte va integrar la nova església parroquial, situada just al costat de la nova edificació; a més, cal afegir que també es va encarregar de fer la font pública de la vila.

Per tot això, hem de destacar la gran tasca que va portar a terme el mestre Arnau Bargués a Blanes des dels darrers anys del segle XIV i els primers dels segle XV, vila on va idear una modèlica ciutat gòtica, tot sota l’imprescindible mecenatge de la família dels Cabrera.

a) El castell-palau
Bernat IV de Cabrera va confiar en Bargués la construcció del seu nou palau senyorial, qui el va edificar seguint un traçat rectangular, gairebé quadrat, i alineat en una mateixa façana amb la veïna església parroquial.

Castell-palau Cabrera a Blanes

L’entrada al noble habitatge es feia a través d’una porta de gran dovellatge, una porta amb una singularitat: la seva construcció no es va fer centrada en la façana, com era habitual, sinó que la trobem situada en un dels seus extrems, a tocar de l’església.

A la façana de l’edifici s’hi van construir unes finestres, amb llindes retallades (que no tenim conservades), formant triples arquets lobulars; a més, cal afegir que aquest no és l’únic tipus de finestra que es va fer en l’edifici: al costat n’hi ha una altra, que té un sol buit i és d’una altura menor. Segurament, la façana estava acabada en merlets, a modus de decoració, com la façana de l’església.

Les sales d’aquest castell-palau van ser distribuïdes en dues plantes i a l’entorn d’un pati central. Per pujar al segon pis de l’edifici hi havia una solemne escala, situada en el mateix pati central. Les seves habitacions interiors estaven cobertes amb voltes de creueria simple. Actualment, es conserven els dos trams de volta d’una sala, que estava situada en la cruixia del fons de l’edifici, i que per la seva proximitat al presbiteri fou reconvertida en sagristia de l’església quan, a partir de l’any 1622, es va decidir emprendre l’ampliació de l’església. A més, també tenim conservades dues mènsules que havien estat utilitzades en el palau; aquestes peces estan fetes en pedra esculpida, i una d’elles té per decoració l’escut d’armes de la família Cabrera. En aquest sentit, cal dir que ambdues es troben conservades al museu de Mataró.

Mènsula del castell-palau Cabrera

L’esplendor d’aquest luxós habitatge nobiliari, típic exemplar de castell-palau baix medieval, es va allargar durant uns tres-cents anys des de la seva construcció. Durant tot aquest temps, aquesta gran mansió fou hospici de diversos personatges importants, a més de ser l’habitatge habitual de la majoria dels Cabrera. Sobirans com Martí I L’Humà i Carles I s’hi van allotjar, el primer ho va fer el 21 de maig del 1397, el segon el 2 de maig de 1545; fins i tot s’ha especulat amb la presència en la residència dels Cabrera del papa Benet XIII (El Papa Luna) l’any 1415, afirmació mai corroborada en cap document.

A partir del segle XVII, el castell-palau va anar caient progressivament en l’oblit, segle en què va començar a patir un important deteriorament a causa de les batusses amb els francesos, i la quantitat de pedra que s’hi anava amuntegant es va reutilitzar en obres properes. Actualment, tota la part dreta de l’edifici ha desaparegut, precisament allà on el desnivell que feia el terreny havia obligat als constructors a fer un edifici més alt i imponent.

b) La font gòtica
Instal•lada al carrer de l’Ample, aquesta font va ésser construïda per Bargués (qui anteriorment ja havia participat en la construcció i reparació d’altres fonts a Barcelona) seguint la forma d’un edicle de planta octogonal, amb coronament de gàrgoles, una cresteria calada i pinacles; a més, també hi podem veure una agulla piramidal de vuit costats, lleugerament còncaus, amb una estètica que recorda la Torre Eiffel. Tots aquests petits detalls escultòrics, encara ara conservats, serveixen de referència a l’hora d’estudiar els elements que van fer de l’estil gòtic realitzat al nostre país quelcom d’especial.

Font publica de Blanes

Dels diversos elements escultòrics que formen part d’aquesta font, no podem deixar de citar l’escut decoratiu que la presideix amb magnificència: es tracta d’una elegant reproducció de l’escut d’armes dels Cabrera, i hi va ésser col•locat a mode d’homenatge a la nissaga de nobles blanencs que va encarregar la construcció d’aquesta sumptuosa peça gòtica.

Aquesta obra monumental es va realitzar, aproximadament, en la mateixa època en què va ésser edificat l’esplèndid castell-palau gòtic de la vila, just al llindar del canvi de segle, i va ser donada a la població per Violant de Prades, esposa de Bernat Joan de Cabrera i nora de Bernat IV, passant així a ser una font pública a l’abast de tots els vilatans.

 4.3. Altres obres conegudes
Com ja hem dit abans, Arnau Bargués va realitzar diversos projectes arquitectònics; per aquest motiu podem afirmar que la seva vida era el treball, els seus projectes, pels quals va portar un dur ritme de vida fins que, cansat, es va veure obligat a retirar-se. Abans, però, va treballar en alguns dels edificis més importants bastits a Catalunya vers el 1400.

La seva extensa obra ens obliga a fer-ne aquí un repàs. Tot seguit, presentem les obres que el mestre Arnau Bargués va realitzar al llarg de la seva vida professional.

a) El Palau Reial de Poblet
L’any 1398, Arnau Bargués va ésser sol•licitat pel rei Martí I per tal que iniciés els treballs de construcció del seu palau particular al monestir de Poblet; amb tot, el rei no va tenir oportunitat de veure’l totalment edificat, ja que a l’any 1406 es van aturar les obres sense que hagués estat acabat.

En les obres que Bargués va portar a terme, i que en l’actualitat encara conservem, hi trobem reflectit el seu particular estil: grans panys de paret llisos i “una delicada decoració escultòrica que apareix concentrada en uns punts determinats, seguint una clara seqüència rítmica”.

Bargués va construir una part del Palau Reial, descrit amb més detall per A. Cirici en la seva obra. Per a realitzar el palau va necessitar la col•laboració de diversos ajudants: un cop arribat al monestir, l’arquitecte va sol•licitar els serveis, entre d’altres, de Jaume Cabré i Guerau Aguiló, ambdós piquers de Barcelona; a més, també va cridar a Françoi Salau, a qui deixà com a lloctinent de les obres quan el mestre tornava a Barcelona, i que sembla ser que es va encarregar de realitzar la decoració esculpida del palau, que hem d’emmarcar dins l’estil gòtic internacional.

Per acabar, hem de destacar la construcció del cimbori que el propi Bargués va fer al monestir de Poblet, en el mateix moment que el de la Seu de Barcelona.

b) La Catedral de Barcelona
L’any 1397 trobem a Bargués amb el títol de mestre major de l’obra de la Catedral de Barcelona, ocupant el lloc que, uns anys abans, havia deixat el seu mestre, Bernat Roca.

Uns anys més tard, al 1405, l’arquitecte va iniciar, junt a la porta principal de la Catedral, l’erecció del gran cimbori, gairebé idèntic al de Poblet. D’aquest cimbori hem de destacar la seva posició: es troba situat als peus del temple, en una disposició original i poques vegades utilitzada.

Al mateix temps que el cimbori, el mestre Bargués va bastir, també a la catedral, la Sala Capitular Antiga, actualment anomenada capella de Lepant, que va ser finalitzada l’any 1407.

Malgrat la seva predisposició per acabar-lo, Arnau Bargués no va poder completar el cimbori ja que, com bé sabem, l’any 1407 deixava l’ofici d’arquitecte i es retirava.

c) La Casa de la Ciutat de Barcelona

Figura de l'arcangel Sant Rafael

El desenvolupament de la corporació municipal de Barcelona va fer necessària la construcció d’un palau durant el Tres-cents. Ja a finals del segle XIV, els consellers de la ciutat van pretendre donar al palau corporatiu una façana monumental ricament ornada, com era habitual en els edificis d’aquella època. Així van sol•licitar el treball expert d’Arnau Bargués, a qui van contractar l’any 1399, moment en què l’arquitecte ja era un dels més prestigiosos i reclamats del Principat, per tal que edifiqués la façana de la Casa del Consell i, possiblement, també algunes de les dependències annexes.

La façana va ésser bastida entre el 1400 i 1402. La característica principal d’aquesta obra és l ‘asimetria que l’autor donà voluntàriament a la seva estructura, similar a la de la façana del palau de Martí L’Humà.

Per cloure aquest apartat, és necessari fer un breu apunt sobre les escultures que decoren la façana; una bona part d’elles van ser encarregades pel mestre Bargués a l’escultor Jordi de Déu, l’antic esclau grec de Jaume Cascalls. De Déu, artista d’estil gòtic internacional, va fer gàrgoles, capitells i sanefes d’extraordinària qualitat, però no pas l’arcàngel Sant Rafael, una majestuosa donació d’un particular, de la qual desconeixem l’autor, però sí sabem el nom de l’artista encarregat de fer les seves ales de bronze: Pere Ça Anglada.

d) El monestir de Sant Jeroni
El monestir de Sant Jeroni de la vall d’Hebron va ésser fundat i fet construir per Violant de Bar, la reina vídua de Joan I El Caçador, a l’any 1393. Ella mateixa va fer iniciar l’edificació de l’església i de la residència pels frares, vinguts de Cotalba (Safor).

D’aquest monestir no n’han quedat restes, però de les cròniques escrites per l’orde Jerònima de Catalunya podem deduir que Arnau Bargués va participar en la construcció de la seva església, edifici que va ser el primer en construir-se.

e) El mur de Barcelona
L’arquitecte Arnau Bargués és citat en la documentació de l’any 1407, segurament el seu darrer any en actiu, com a “mestre major de la ciutat”, títol que va rebre com a conseqüència de la seva participació en la construcció del mur que estava situat al sector marítim de Barcelona; malgrat tot, la “muralla de la Mar”, tal i com s’anomenava a aquell sector, no va ser acabada fins l’any 1454.

En relació al mur de Barcelona, el mestre Bargués no va treballar únicament en el sector marítim, abans esmentat, ja que tenim documentada la seva participació en altres zones de l’emmurallament de la ciutat.

Per acabar cal afegir que, actualment, no tenim conservada la part de les muralles que ell va construir.

f) Obres d’enginyeria
Arnau Bargués va realitzar diverses obres d’enginyeria a Barcelona; en aquest sentit, cal destacar la seva participació en les canalitzacions fetes al riu Besós i al Rec Comtal.

L’any 1390 va treballar en la reparació i la conservació del Rec Comtal des de Montcada.

Finalment, sabem que uns anys més tard, concretament al 1403, el mestre Bargués va cobrar per haver treballat en l’anivellament de les aigües del riu Llobregat, fetes per tal d’evitar inundacions.

g) Obres menors
Arnau Bargués va ser un mestre d’obres que va rebre molts encàrrecs importants, com fins ara hem pogut comprovar, però també va fer treballs més humils. Tot seguit presentem algunes d’aquestes obres menors.

Entre 1391 i 1393, Bargués va participar en l’empedrat de l’anomenat “porxo nou”, treballant conjuntament amb Ramon Vilardell.

L’any 1394 va treballar en l’alberg d’en Pere Bergadà, mercader i ciutadà barceloní. Per aquella mateixa època, Bargués també va participar en les feines de construcció de la capella de Nostra Senyora del Canal, capella situada al Portal Nou, dins el recinte dels murs medievals de Barcelona.

Font situada a la plaça de Santa Maria del Mar

L’any 1406 tenim documentada la seva participació en les modificacions d’algunes fonts de la ciutat, realitzades per tal de millorar les seves condicions higièniques.

En relació a les fonts, sabem que Bargués també és l’autor de la font que hi ha a la plaça de Santa Maria del Mar, feta l’any 1402, en la qual trobem un òcul calat i dues peces d’heràldica com a ornament.

Bargués també va intervenir en les constants obres exigides pel camí de Sant Boi, en l’abeurador construït al costat de la Llotja dels Mercaders, en el pont del Portal Jonqueres i en l’adob de la riera del Portal de Ferro.

Per tot això hem de destacar la tasca realitzada pel mestre Arnau Bargués, qui no només va utilitzar la seva excel•lent tècnica en grans i prestigioses obres, sinó que també va fer treballs més senzills i humils que avui dia s’encarregarien a discrets mestres d’obres.

Bibliografia

ALMERICH, Ll., Els castells de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1984. 112 pàgines.

ARAGÓ, A. M., “Els castells de Blanes i Palafolls i el vescomtat de Cabrera, el segle XIV”, dins Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, volumen XXII. Girona, 1974-1975. Pàgines 177-190.

BARRAL, X. (dir.), Art de Catalunya. Arquitectura religiosa antiga i medieval. Edicions L’Isard. Barcelona, 1999. 276 pàgines.

CARBONELL, J. (dir.), Gran Enciclopèdia Catalana. Publicat per Edicions 62. Barcelona, 1971.

CATALÀ, P. (dir.), Els castells catalans, volum III. RAFAEL DALMAU EDITOR. Barcelona, 2a edició, 1972 (1a edició, 1971). 1046 pàgines.

CIRICI, A. i GUMÍ, J., L’art gòtic català (segles XV i XVI). Edicions 62. Barcelona, 1979. 300 pàgines.

DURAN, A., Per a la Història de l’Art a Barcelona. Publicat per L’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1960. 109 pàgines.

Gran Geografia Comarcal de Catalunya, volum III. Publicat per Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1981. 426 pàgines.

MONREAL, Ll. i RIQUER, M. de, Els castells medievals de Catalunya, volum I. Dins la col•lecció Falcó, de l’editorial Ariel. Barcelona, 1955. 303 pàgines.

SITGES, J. B., La muerte de D. Bernardo de Cabrera, consejero del rey D. Pedro IV de Aragón. Publicat per “Sucesores de Rivadeneyra”. Madrid, 1911. 76 pàgines.

TERÉS, M. R., “Arnau Bargués, arquitecto de la ciudad de Barcelona: nuevas aportaciones documentales”, dins el Boletín del Museo e Instituto “Camón Aznar”, número IX. Saragossa, 1982. Pàgines 72-86.

TERÉS, M. R., “El Palau del Rei Martí a Poblet: una obra inacabada d’Arnau Bargués i Françoi Salau”, dins D’Art, número 16. Publicat per la Universitat de Barcelona. 1990. Pàgines 19-41.

VERRIÉ, F.-P., “Un arquitecto de la Barcelona medieval. Arnau Bargués y sus obras”, dins A. DURAN (dir.), Barcelona, divulgación històrica, volumen IV. Publicat per AYMÀ. Barcelona, 1947. Pàgines 146-152.

____________________

Escrit per: Robert Martínez Colomé

 
Versió pdf de l’article. Arnau Bargués, un mestre d’obres “professional”.