Archivo de la categoría: DeGénero

Todo aquello que tiene que ver con los géneros menores pero no menos importantes de la Ciencia-ficción, el terror, la fantasía…

DeGénero

CENIZAS Y HUELLAS, DE LEOPOLDO IRRIGUIBLE I ALTRES

Deja un comentario

Em va arribar a les mans fa uns dies aquest llibre de part del meu editor i amic Òscar Esquerda, fundador i director de l’editorial afincada a l’Hospitalet del Llobregat Ònix Editor. Es tracta d’un volum de fotografies preses pel seu autor, l’artista plàstic multifàsic Leopoldo Irriguible, combinat amb textos al·legòrics sobre les mateixes imatges escrits per amics i coneguts del propi fotògraf.

El leitmotiv de l’obra són les cendres, concretament les burilles de tabac acumulades dins d’atuells diversos com ara cendrers, gots o plats, tot combinant-los amb altres estris ja siguin germans d’armes de les cigarretes (els mistos) com d’altres metàl·lics que conviden a tot tipus de elucubracions i sentiments (claus d’obrir, claus de clavar, fulles d’afaitar, anells o plumilles).

Resultado de imagen de cenicero

A banda, en Leopoldo Irriguible també juga amb els colors, atès que contínuament uneix el blanc i negre de les cendres i la transparència del recipient amb el vermell (sang, vida, mort) i amb el daurat (energia, misticisme, amor).

Per si soles, cada fotografia intenta mostrar-te la captació d’un hàlit temporal molt concret, el qual es va repetint al llarg del temps, a voltes per pur vici, a voltes per autèntica desídia i conformisme amb un mateix i les seves circumstàncies.

Pel que fa als textos que acomboien les mencionades imatges, n’hi ha de tot: poemes breus, peces minimalistes de narrativa poètica, homenatges, minidiaris; de tot una mica, de part d’una escudella de personatges que provenen tant del sector artístic com d’altres professions amb lligams amb l’autor, i fins i tot familiars molt afins, els quals evidentment són els que millor coneixen l’obra d’aquest mestre aragonès.

En definitiva un llibre sobre art diferent, molt ben editat, que arriba a un públic molt ampli: tant als amants de la fotografia com la resta d’arts plàstiques com els de la literatura, com a tots aquells que només volen veure com viu la vida una persona tan excepcional com en Leopoldo Irriguible.

Títol:  Cenizas y huellas
Autor: Leopoldo Irriguible i altres
Editorial: Ònix Editor
Data publicació: 2016
Pàgines: 120
Idioma: Espanyol
Format: 18×15⁄ Tapa dura sense coberta (cartró)

Octavi Franch

DeGénero

Publicación: ¿A Quién Vas A Llamar?, de Octavio López Sanjuán

Deja un comentario

A quien vas a llamar_los CazafantasmasHoy os presentamos en Culturalia el primer libro que se adentra en la figura del cazafantasmas, la biblia sobre “los cazafantasmas” que no puede faltar en la biblioteca de ningún cinéfilo, fan del fantástico y amante de los cazafantasmas.

¿A Quién Vas a Llamar? es un extenso recorrido a través de la historia del concepto de Cazafantasmas en el cine y la televisión a través del análisis de todas las series y películas que han cubierto las necesidades “exterminativas” sobrenaturales de la audiencia, desde el cine mudo hasta hoy día. Para ello Octavio López nos guía en un viaje espectral por el mundo de lo sobrenatural adentrándonos en los recovecos de las series de animación Los Cazafantasmas, Los auténticos Cazafantasmas, El regreso de los Cazafantasmas, la mini serie Slimer! y la serie de acción real Los Cazafantasmas de Filmation, pasando por los dos clásicos cinematográficos Los Cazafantasmas y Cazafantasmas 2 de Ivan Reitman, los investigadores de lo paranormal que resetearon la industria del entretenimiento fílmico, sin olvidar su presencia en los cómics y los videojuegos que han tenido lugar a lo largo de los años, así como las derivaciones e influencias de los Cazafantasmas en el séptimo arte.

Descubre todos los detalles sobre su producción y realización, análisis y ricas guías de episodios acompañadas por una selección de fotografías, cedidas por algunos de los profesionales que participaron en estas producciones, muchas de ellas inéditas hasta la fecha.

Todo ello hilvanado a través de una espectacular y titánica labor de investigación y documentación llevada a cabo por Octavio López quién además ha entrevistado a más de veinte profesionales implicados en la realización de las series y películas, como Dan Akroyd, Ivan Reitman y Bob Burns, el productor Michael Gross, el músico Peter Bernstein, los guionistas Richard Mueller y Michael Reaves, el diseñador Bob Camp o algunos de los dobladores españoles de las series y películas.

Título: ¿A Quién Vas a Llamar? La Historia de Los Cazafantasmas
Autor: Octavio López Sanjuán
Editorial: Tyrannosaurus books
Género: Ensayo/Cine
Páginas: 624
Formato: 148 x 210 mm.
Extras: Pliego de fotografías a color y b/n. Estucado 115gr.
Interior: Papel novela 90 gr.
Encuadernación: rústica, fresada.
Fecha de publicación: 10 de septiembre de 2015
Precio: 28 €

DeGénero

NATASHA: HISTÒRIA D’UNA ADOPCIÓ, DE MERCÈ ARMENGOL

Deja un comentario

A través de la meva editora Imma Domènech de La Vocal de Lis de Barcelona, em va arribar la setmana passada aquest peculiar llibre, tant pel seu format com pel seu estil narratiu. Es tracta de la història basada en fets reals en clau d’assaig per a tots els públics, però emmascarat com a conte infantil il·lustrat.

Amb format d’àlbum il·lustrat, és a dir com els còmics clàssics en tapa dura (Astèrix, Tintín, Mortadel·lo, etcètera) la seva autora, la il·lustradora i narradora Mercè Armengol, la mare de les dues criatures (el llibre i la pròpia Natasha), Natasha: Història d’una adopció és una obra postmoderna des d’un punt de vista tant literari com editorial. Molt probablement, ni la seva autora ni la seva editora es van adonar d’aquest fet fins que el llibre va sortir de les entranyes de la impremta per convertir-se en un èxit mediàtic, atès el boom de les adopcions internacionals al nostre país els darrers anys, però sobretot per la manera com la Mercè Armengol ha estat capaç de transmetre tan extremadament bé aquesta peculiar història, així com els sentiments de tots i cadascun dels seus personatges.

El llibre està escrit en primera persona. Aquest narrador i personatge és la Clàudia, la filla gran de la Mercè i germana de la Natasha. Tot coincidint amb el quart aniversari de l’autèntica protagonista del conte, la Mercè i la Clàudia estan parlant de com de bé ha quedat aquest llibre, és a dir el regal especial que tota la família fa a la nena d’origen rus. Així doncs, apareix en escena la pròpia Natasha, la qual pregunta que és aquell llibre tan gran i maco. Aleshores, és quan l’homenatjada comença a fullejar el seu principal regal en companyia de la resta de la seva família, els quals hi van intervenint a mesura que hi van apareixent. És a dir que la història és doble i circula en paral·lel: per una banda, el propi conte que ens explica en passat com va viure la família tot el procés de l’adopció i, per una altra, la de la Natasha que la va descobrint en directe.

A banda, l’autora també va assenyalant durant tota la història les paraules més difícils d’entendre per als seus lectors més menuts, però en comptes de buscar-ne el sinònim més senzill (el que hauria fet qualsevol altre escriptor, és a dir tirar pel camí fàcil) la Mercè posa un epíleg al final del llibre a mode de diccionari, el que provoca que aquesta obra magnífica obra literària també esdevingui un llibre de text.

I, al penúltim full del llibre, també ens adonem que està prevista una continuïtat narrativa amb aquests personatges, cosa que els seus lectors festegem i anhelem llegir el més aviat possible.

En definitiva, una preciosa i precisa peça literària per a totes les edats, curulla de tendresa, de realisme i de màgia, tot a l’hora, ben cuinat per la seva autora, la Mercè Armengol, la qual de ben segur que ens tornarà a sacsejar el sentiment a través de la seva immillorable signatura dual, com a escriptora i com a il·lustradora.

Títol:  Natasha, història d’una adopció
Autor: Mercè Armengol
Editorial: Autor-Editor
Data publicació: 2015
Pàgines: 70
Idioma: Català (també disponible en espanyol)
Format: 28,5×24,5⁄ Tapa dura sense coberta (cartró)

Octavi Franch

DeGénero

EDICIONS DEL PIRATA: ELS COLORS CORSARIS

Deja un comentario

Vaig conèixer na Maria Grau, la propietària de l’editorial barcelonina Edicions del Pirata, el 2005 a través d’una altra editora. De seguida de tots els originals que li vaig enviar, en va seleccionar un, de fet l’únic que l’hi va interessar, ja que com ella em va confessar no li interessa pas la fantasia ni la ciència-ficció ni res semblant.

El llibre en qüestió és la novel·la infantil Un àngel a l’infern, la qual vaig escriure el seu dia per poder participar en un premi que no va guanyar, perquè el jurat em va informar que la veien per a un públic més adolescent. La història en qüestió tracta de l’adopció d’un nen víctima de la guerra dels Balcans, i també aprofundeix en el panorama de les ONG.

Dit això la novel·la es va publicar, es va presentar i fins i tot es va rellançar la proppassada tardor després de la meva tornada al mercat literari després de 7 anys en silenci, per motius purament laborals.

Per la meva professió d’escriptor he tractat amb centenars d’editors de tot el país, principalment de Catalunya, ja que habitualment escric en català encara que també ho faig en espanyol per encàrrec i tradueixo d’una llengua a una altra sense problemes; avantatges de ser llicenciat en Filologia Hispànica especialitzat en Català.

Edicions del Pirata, i per extensió la seva editora i líder Maria Grau, és una editorial atípica en el bon sentit de l’expressió. És una excel·lent persona en el tracte humà i una grandíssima coneixedora de la literatura infantil i juvenil. Els seus començaments al sector van ser editant revistes d’aquest gènere, però finalment es va llançar a l’aventura de crear el seu propi segell editorial. I gràcies als déus que el va portar a terme, per a benefici dels petits lectors i dels grans autors.

Les col·leccions d’aquesta editorial es classifiquen per colors, això és: Taronja per als lectors a partir de 7 anys, Groc a partir de 8, Verd a partir de 10 i Blau a partir 12. A part, disposa d’altres col·leccions per a altres edats (Petits Lectors i Petit Pirata a partir de 6 anys) i altres temàtiques (Talpirons, Els Brons, Comissari Llampec i el Servei de bruixeria de la Tina i la Mina).

Cal destacar que aquest segell editorial, referent a Catalunya, ha publicat llibres d’autors tan consagrats de la literatura infantil i juvenil com Miquel Desclot, Gabriel Janer Manila, Teresa Duran, Joaquim Carbó, Enric Larreula i Josep Gòrriz, entre molts d’altres.

En definitiva, una excel·lent editorial en mans d’una excepcional editora que ara, per raons de la vida mateixa, se’ns jubila encara que, per a goig de tots, un fill seu continuarà amb la missió literària que la seva mare va començar fa uns anys.

Octavi Franch

DeGénero

FÚTBOL, DE HELEN EXLEY I BILL STOTT

Deja un comentario


Aquest llibre-miniatura, considerat també un llibre-regal, és un compendi d’acudits gràfics sobre el món del futbol amb guió de Helen Exley i il·lustracions de Bill Stott publicat el 2004.

Si no recordo malament, el vaig comprar un dia que anava bé de diners a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona, juntament amb altres llibres sobre el tema, és a dir el futbol, com ja sabeu una de les meves passions i facetes com a periodista-escriptor.

Aquest minicòmic, doncs, consta de 46 vinyetes, algunes a doble pàgina i algunes a pàgina senzilla a tot color. Hi podem trobar totes les possibles escenes futbolístiques des de tots els punts de vista possibles: jugadors, afeccionats, entrenadors, directius, periodistes, àrbitres, massatgistes, etc.

De totes elles, en volem destacar les següents:

  • La vuitena: en què un entrenador ensenya la tàctica per al partit a tots els seus jugadors, excepte a un, el qual és l’encarregat de fer la feina diguem-ne física durant l’encontre.
  • L’onzena: en què un àrbitre recrimina a un jugador que l’ha insultat i li deixa molt clar que els seus pares estaven casats, que ell estava en fora de joc i que si no es comporta li haurà de donar una bona assotada.
  • La divuitena: en què en un bar estan veient els penaltis d’una eliminatòria (suposem que de Copa) i com que ja van 5 a 5 es troben a la mort sobtada. Aleshores una dona li diu a un altra que vejam si té nassos per desconnectar la tele en aquell precís instant.
  • La vint-i-dosena: en què una dona li diu a un altra que estan molt amoïnats perquè el seu fill (el qual té pinta de molt estudiós) ha demanat de regal un vestit d’àrbitre.
  • La vint-i-vuitena: en què una nena li explica al seu pare que el necessitem per a un partit entre pares i nens, i que li agradaria que hi anés per fer-hi d’àrbitre assistent.
  • La trenta-sisena: en què un nen li diu a un altre que el fet que la seva àvia hagi comprat la pilota no li dóna cap dret a jugar-hi.

Encara que és un llibre pensat per a tots els públics i els acudits són massa trillats, penso que potser paga la pena investigar una mica més sobre aquests autors, malgrat que el preu del llibret sigui excessiu.

Títol: Futbol ¡nos vuelve locos!
Autor: Helen Exley i Bill Stott
Editorial: Harlequin Ibérica
Data publicació: 2004
Pàgines: 65
Idioma: Espanyol
Format: 7×9⁄ Tapa dura sense coberta (cartoné)

Octavi Franch

DeGénero

BATMAN NÚMERO 28 DC

Deja un comentario

Com a col·leccionista de tot allò relacionat amb Batman (ninots de tota mena, còmics, merxandatge, etc) sempre que busco trobo alguna cosa relacionada amb el meu segon antiheroi favorit (com ja sabeu, el meu número 1 és El Castigador). Doncs bé, en aquesta ocasió a la botiga de llibres i còmics de segona mà La Retrobada de Barcelona, ​​l’altre dia vaig comprar el número 28 publicat per DC (a Espanya per Zinco) d’una col·lecció especial que va sortir al mercat entre els anys 1987- 1993, titulat Bajada de Fiebre.

A part de gaudir del Batman original, és a dir el blau i gris, el nostre protagonista només fa treball de carrer, cosa rara avui en dia en què es passa més temps preparant-se tècnicament a les seves instal·lacions que repartint justícia per tota la ciutat. En aquest còmic, quan apareix Batman en escena tot es capgira al seu voltant i la seva aurèola hi explota de manera que no pot deixar indiferent al lector, i això que estem parlant de les limitacions d’un exemplar de 26×17 sense coberta i grapat.

Un altre dels assumptes que més m’han agradat d’aquest còmic (i entenc que a la resta de la col·lecció deu ser igual) és el dolent, el qual no coneixia. Estem parlant del Ventríloc i el seu alter ego encara més maligne i desagradable Scarface.

Tot i que no sóc un fanàtic dels còmics en format tebeo, he de reconèixer que, davant la impossibilitat econòmica i logística de poder aconseguir tots els volums sobre Batman en edició de tapa dura i mida DINA3, la troballa contínua a molt bon preu d’aquestes historietes de «pobre» arreglen encara que sigui una miqueta l’ànima del col·leccionista.

Octavi Franch

DeGénero

FUERA DE FUEGO, D’ENKI BILAL I PATRICK CAUVIN

Deja un comentario

Fuera de juego és un còmic totalment atípic del creador de vinyetes serbi Enki Bilal. Vaig descobrir la seva obra gràcies a la seva famosa saga Sangre Azul, del millor que he llegit mai en format còmic per a adults, només comparable als episodis de ciència-ficció d’Horacio Altuna.

Aquest llibre és atípic per diversos motius: un perquè Bilal només en signa els dibuixos, dos perquè parla d’un esport (futbol) i tres pel seu format, ja que és un àlbum horitzontal que convida a l’estudi pedagògic, és a dir com a eina de consulta.

Amb la duresa extrema dels rostres i els detalls al·legòrics als quals ens té acostumat el mestre Bilal a tota la seva obra, aquest còmic és el testament del millor periodista futbolístic de tots els temps, el qual reflexiona sobre l’esport rei, que va desaparèixer tràgicament al passat futur. A part d’inventariar els millors jugadors/jugadores de tots els temps, el narrador i protagonista de la història ens explica les lleis més convulses que van tenir molt a veure amb l’eradicació d’aquest esport.

Per als fanàtics del còmic en general i de Bilal en particular, però també per als futbolers a nivell internacional com un servidor, estem davant d’una obra imprescindible a qualsevol prestatgeria pel seu doble perfil: ficció i assaig futurista.

Pel que fa als jugadors presentats en aquesta obra, en destaquem els següents: els 3 germans africans que van haver de ser blanquejats per poder jugar i la millor portera (porter) de la història. De fet, sempre s’ha dit que un dels pocs esports on podrien jugar homes i dones barrejats és el futbol, ​​i en concret la posició de porter/portera, ja que pel que fa a elasticitat una dona sempre serà millor que la majoria dels homes.

Pel que fa a les lleis que van condicionar (condicionaran) el procés involutiu del futbol, ​​concretem aquesta: que els àrbitres haguessin (hauran) de viure aïllats sota terra (tipus reality actual) totalment incomunicats amb la finalitat de ser parcials. Fins i tot, no tenen contacte físic amb els jugadors, ja que arbitren des d’una urna intraterrestre a mode d’apuntadors de teatre.

L’epíleg és totalment innecessari i gratuït, així com el pròleg que recorda massa la sospita que aquesta obra va ser un encàrrec. Per sort per als Bilal addictes i malalts del futbol, ​​aquest llibre segueix i seguirà vigent molts anys encara.

Títol: Fuera de juego
Autor: Enki Bilal i Patrick Cauvin
Editorial: Norma
Data publicació: gener 1997
Pàgines: 26
Idioma: Espanyol
Format: 21×34⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

DeGénero

MATAD AL GUIONISTA… Y ACABARÉIS CON EL CINE, D’ALICIA LUNA

Deja un comentario

MATAD AL GUIONISTA... Y ACABARÉIS CON EL CINE DE ALICIA LUNAAquest llibre em va arribar a les mans una mica d’accident a la botiga d’una ong amb la qual col·laboro comprant-hi articles culturals com ara llibres, cedés, devedés, vinils, còmics i alguna joguina. En breu, també començaré a mirar-m’hi la roba atès que porto unes setmanes enganxat a aquest tipus de compra solidària; per a tots.

Sempre que trobo un assaig sobre escriptura literària intento llegir-lo, ja sigui genèric o bé específic per format i/o gènere. Com és aquest cas. No en coneixia la seva autora, Alicia Luna, però només per les seves entrades a cada capítol, i el fet que conegués els principals guionistes i/o directors de l’Estat Espanyol, ja em quedava clar que era algú que sabia escriure molt bé, en aquest cas guions audiovisuals.

Doncs sí: es tracta d’un llibre d’entrevistes a guionistes i/o directors espanyols de primer nom, alguns fins i tot a nivell internacional. Amb una estructura molt àgil i eficient, l’Alicia Luna ens aporta, a través dels seus entrevistats, algunes de les claus per poder escriure un excel·lent guió audiovisual, i més concretament els dels llargmetratges. Al llibre, aquesta professional de la paraula escrita amb tot tipus d’acotacions té la sort de parlar amb personatges tan rellevants com Joaquim Onistrell, Ángeles González Sinde o Fernando León de Aranoa.

Aquesta crítica està escrita des de la meva vessant de guionista en particular i com a escriptor de ficció en general, per tal de ressaltar-ne el que hi he trobat escaient a la professió i tot allò amb què hi discrepo. Us ho detallo entrevistat a entrevistat, en el mateix ordre del llibre:

  • JOAQUÍN JORDÀ: “Todo puede ser mucho más secreto, menos explícito, menos contado”, pàgina 19.
  • CARLOS LÓPEZ I JOSÉ ÁNGEL ESTEBAN: “De lo que trata la película no debe estar expresado en el guión de ninguna manera”, pàgina 33. “El objetivo es que él (l’espectador) se haga las preguntas que tú te has hecho. Hay que provocarle preguntas. Que no le preocupe lo que va a pasar”, pàgina 35.
  • JUAN POTAU: “Se es guionista porque se tiene cierta facilidad para serlo”, pàgina 44. …“Para mí lo fantástico es cuando tienes una obsesión y tiras de ella”, pàgina 45. “Sí creo que las historias están y tú haces un poco de médium”, pàgina 46. …“Para mí lo fundamental es haber visto muchas películas”, pàgina 47.
  • MANOLO MATJI: …“El argumento debe ocultar la idea, la historia el argumento, el argumento la historia y la película el guión”, pàgina 53. …“Un guión hay que escribirlo contra la historia, y el argumento hay que escribirlo contra la idea”, pàgina 53. “El subtexto es la historia de verdad”, pàgina 54.
  • JORGE GUERRICAECHEVARRÍA: …“Lo verdaderamente imprescindible para escribir una historia es estar dentro de la historia”, pàgina 69.
  • MANUEL GUTIÉRREZ ARAGÓN: “Siempre digo que lo que escribo no es un guión, sino una película”, pàgina 77.
  • ELVIRA LINDO: …“Hay algo que es imposible aprender: el talento para escribir”, pàgina 83.
  • LOLA SALVADOR: “Mi método de trabajo es ordenar el caos”, pàgina 107. “Hay que que trabajar con presión…”, pàgina 108. “El guión es la película imaginada”, pàgina 109.
  • CUCA CANALS: “Intento hacer lo que a mí me gustaría que me hicieran”, pàgina 117.
  • SANTIAGO TABERNERO: …“Prefiero no saber muy bien qué va a pasar ni cómo terminará”, pàgina 134.

I fins aquí tot el que m’ha semblat rellevant en aquest llibre com a escriptor especialitzat en guions audiovisuals.

Pel que fa a les coses negatives, sobretot una: tots els entrevistats, i la pròpia autora, durant tot el llibre afirmen, confirmen i reafirmen que un guió es triga moltíssim temps (mesos, anys!) en escriure i que se n’han de fer un munt de versions, fins i tot fer-ne feines prèvies com sinopsis, tractaments, escaletes, etc. Continuo dient el de sempre: jo escric una única versió d’un llargmetratge i trigo, com a màxim, un parell de dies. No hi ha manera que pugui comprendre com és possible que els suposats millors professionals d’aquest format narratiu triguin tantíssim en fer una feina que, per lògica, els hauria de costar molt poc. No ho puc entendre, ho sento.

PS: Juan Rulfo li va dir una vegada a un periodista: «Escribí esa obra por las ganas que tenía de leerla».

 Títol: Matad al guionista… y acabaréis con el cine
Autor: Alicia Luna
Editorial: Nuer
Data publicació: març 2000
Pàgines: 196
Idioma: Espanyol
Format: 14×21⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

DeGénero

TÚ… Y TU FINAL DE SIGLO XX VOLUM 1, DE FORGES

Deja un comentario

TÚ... Y TU FINAL DE SIGLO XX DE FORGES_1L’any 1985 va sortir al mercat una col·lecció de 17 còmics de l’inigualable humorista gràfic i social Forges. A través de dos dels seus irreverents i habituals personatges, Crisp i Son, ens va oferir un seguit de monogràfic sobre grans i recurrents temps de l’època. Justament ahir, en una fira d’articles de segona mà a Barcelona, vaig aconseguir-ne el primer exemplar: Tú… y tu final de siglo XX.

En aquest número, en Forges ens presenta un recull dels suposats millors invents del segle XX, com ara:

  • Les hamburgueses: en una vinyeta dos treballadors de l’hamburgueseria se’n foten d’un client perquè ha demanat l’hamburguesa extra royal quality, com si algú es cregués que té alguna diferent que la més senzilla i barata).
  • Els sopars de parelles.
  • Els restaurants xinesos: en una vinyeta el cambrer asiàtic presenta un plat amb un grapat de noms complicats i un dels clients diu que són, simplement, “cloquetas”).
  • La cuina macrobiòtica: d’on hi destaquem dues vinyetes: una en què els cambrers creuen que el millor es servir un bon parell de trossos de carn per tal que els clients deixin de plorar, i una altra en què una dona li diu al seu marit, molt preocupada després de copsar la radicalitat de la seva dieta, si almenys s’ha trobat a ell mateix.
  • Les millores ambientals.
  • Les lents de contacte: en què es critica el fet que si en perds una després acabaràs a l’hospital pel mal d’esquena.
  • Els miniauriculars autònoms.
  • Les inapreciables safates de gel: aquí també en destaquem dues: la primera en què els convidats exigeixen a l’amfitrió que sigui ell el que vagi a buscar més gel, i la segona en què l’home de la casa amenaça escopeta en mà els glaçons per tal que surtin un a un.
  • El refugi nuclear desitjat.
  • Les necessàries ortodòncies: en què un home intenta seduir el dentista després d’escoltar l’import de la factura del que li ha fet a la seva dona a la boca.
  • Els tests d’intel·ligència.
  • El maletí d’executiu.
  • Els enormes magatzems: de les quals ens destaquem la tercera en què un dependent li diu a una clienta que la seva targeta de crèdit ha defallit perquè la clienta l’ha utilitzada 326 cops aquell mateix dia, i la darrera en què una dona es disposa a recollir el seu home a la guarderia de marits.
  • Les targetes de crèdit.
  • Les màquines expenedores.
  • Els viatges de parelles.
  • Els dispositius increïbles: en què hi ha una divertidíssima conversa a través del porter automàtic, i en què un home li diu a son fill que baixi el volum de la tele i reculli la seva (la del pare) orella de terra.
  • Els insòlits invents insòlits.
  • Altres insòlits invents.

Tant de bo pugui trobar-ne els 16 restants i tenir la col·lecció completa, perquè en Forges, entre d’altres virtuts, té la de l’atemporalitat tant en el seu traç com en els seus textos.

TÚ... Y TU FINAL DE SIGLO XX DE FORGES_2

 Títol: Tú… y tu final de siglo XX
Autor: Forges
Editorial: Lib-Pub-Period
Data publicació: 1985
Pàgines: 46
Idioma: Espanyol
Format: 31×25⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: Los manuales de Crisp y Son volum 1

Octavi Franch

DeGénero

Coneix Garfield 1, de Jim Davis

Deja un comentario

Un dia, en una de les meves expedicions laborals al barri del Poblenou de Barcelona, vaig descobrir una botiga de llibres i còmics de segona mà anomenada La Retrobada. Els seus preus no són cars però tampoc barats, encara que a vegades tinc la sort de trobar-hi algun còmic en bon estat i per un preu assequible i just. Així va ser com va arribar a les meves mans aquest exemplar: Coneix Garfield 1, publicat per Ediciones Junior de Grupo Grijalbo-Mondadori el 1980.

Com ja us he contat en alguna que altra ocasió, sóc col·leccionista de joguines i de personatges d’animació, tant les seves figures al·legòriques (ja siguin de resina, peluix, etc.) com qualsevol altre objecte de marxandatge que estigui vinculat amb el mencionat protagonista. En el cas de Garfield (i això que tinc pànic als gats; jo sóc de gossos) col·lecciono totes les seves representacions en goma dura (n’hi ha un munt, per cert), els seus peluixos de mida mitjana (una bogeria tot el que trobes al mercat) i altres peces tipus papereria. Però encara no havia comprat cap còmic sobre el gat taronja més famós de l’univers).

Sempre m’ha atret la seva personalitat més aviat gossenca, atès que encara que evidentment és un gat persa (de fet, en vaig conèixer un de veritat anomenat Foc, el qual podeu veure al meu conte infantil Aprèn a miolar!) no actua sempre com s’esperaria d’un felí corrent. És un personatge molt complex, ja que ell és el rei de la casa i té sotmesos tant el seu amo com el seu gos veí, l’innocent Odie.

En quant al còmic de marres, em vaig fer un fart de riure en quant el vaig llegir al tren tot tornant de Barcelona. Des de la primera vinyeta, Jim Davis, el seu creador, ens ofereix un repertori d’anècdotes protagonitzades per Garfield, en què el seu punt de vista és totalment distant al de la resta de personatges de la història. I aquí hi radica la gràcia de l’assumpte: ell sempre va una passa més avançat al que fan i pensen els altres. Evidentment, té les mateixes pors que qualsevol gat, i fins i tot qualsevol animal de companyia, però el seu tarannà i manera de prendre’s les coses, de cara a la galeria, provoca que el seu humor sigui contagiós i totalment plausible i versemblant.

Així doncs del primer llibret de vinyetes de Garfield, en destaquem les següents escenes:

  • La 6-19, en què Jon Arbuckle, l’alter ego de Jim Davis, ens presenta el “seu” gat. Tanmateix, Garfield ens presenta el “seu” dibuixant.
  • La 8-3, en què el seu amo s’està afaitant i Garfield aprofita per jugar amb la seva escuma, per la qual cosa acaba enterrat sota una muntanya blanca.
  • La 9-12, en què Jon està intentant arreglar el televisor i el gat, d’un cop d’urpa, el sintonitza immediatament.
  • La 10-20, en què li està explicant al seu company de pis que ha portat Garfield al veterinari perquè l’hi tallin les ungles i que li trauran aviat els punts; al veterinari.
  • La 10-30, en què Garfield es disposa a atacar de nou el carter, però aquest vesteix una armadura.
  • I la 1-22, en què Jon adverteix el seu gat que dorm, menja i veu massa la tele; a la qual cosa Garfield li respon que què vol que hi faci, si ell és humà.

Aquesta (re) trobada en format còmic de petit format m’ha animat a buscar-ne més sobre el gat més mediàtic del paper i del cartró, atès que les seves lliçons sobre la vida social són del més encertades i totalment actives avui en dia.