Todas las entradas por octavifranch

Escritor profesional de todos los géneros en todos los formatos desde hace más de 20 años.

Coneix Garfield 1, de Jim Davis

Un dia, en una de les meves expedicions laborals al barri del Poblenou de Barcelona, vaig descobrir una botiga de llibres i còmics de segona mà anomenada La Retrobada. Els seus preus no són cars però tampoc barats, encara que a vegades tinc la sort de trobar-hi algun còmic en bon estat i per un preu assequible i just. Així va ser com va arribar a les meves mans aquest exemplar: Coneix Garfield 1, publicat per Ediciones Junior de Grupo Grijalbo-Mondadori el 1980.

Com ja us he contat en alguna que altra ocasió, sóc col·leccionista de joguines i de personatges d’animació, tant les seves figures al·legòriques (ja siguin de resina, peluix, etc.) com qualsevol altre objecte de marxandatge que estigui vinculat amb el mencionat protagonista. En el cas de Garfield (i això que tinc pànic als gats; jo sóc de gossos) col·lecciono totes les seves representacions en goma dura (n’hi ha un munt, per cert), els seus peluixos de mida mitjana (una bogeria tot el que trobes al mercat) i altres peces tipus papereria. Però encara no havia comprat cap còmic sobre el gat taronja més famós de l’univers).

Sempre m’ha atret la seva personalitat més aviat gossenca, atès que encara que evidentment és un gat persa (de fet, en vaig conèixer un de veritat anomenat Foc, el qual podeu veure al meu conte infantil Aprèn a miolar!) no actua sempre com s’esperaria d’un felí corrent. És un personatge molt complex, ja que ell és el rei de la casa i té sotmesos tant el seu amo com el seu gos veí, l’innocent Odie.

En quant al còmic de marres, em vaig fer un fart de riure en quant el vaig llegir al tren tot tornant de Barcelona. Des de la primera vinyeta, Jim Davis, el seu creador, ens ofereix un repertori d’anècdotes protagonitzades per Garfield, en què el seu punt de vista és totalment distant al de la resta de personatges de la història. I aquí hi radica la gràcia de l’assumpte: ell sempre va una passa més avançat al que fan i pensen els altres. Evidentment, té les mateixes pors que qualsevol gat, i fins i tot qualsevol animal de companyia, però el seu tarannà i manera de prendre’s les coses, de cara a la galeria, provoca que el seu humor sigui contagiós i totalment plausible i versemblant.

Així doncs del primer llibret de vinyetes de Garfield, en destaquem les següents escenes:

  • La 6-19, en què Jon Arbuckle, l’alter ego de Jim Davis, ens presenta el “seu” gat. Tanmateix, Garfield ens presenta el “seu” dibuixant.
  • La 8-3, en què el seu amo s’està afaitant i Garfield aprofita per jugar amb la seva escuma, per la qual cosa acaba enterrat sota una muntanya blanca.
  • La 9-12, en què Jon està intentant arreglar el televisor i el gat, d’un cop d’urpa, el sintonitza immediatament.
  • La 10-20, en què li està explicant al seu company de pis que ha portat Garfield al veterinari perquè l’hi tallin les ungles i que li trauran aviat els punts; al veterinari.
  • La 10-30, en què Garfield es disposa a atacar de nou el carter, però aquest vesteix una armadura.
  • I la 1-22, en què Jon adverteix el seu gat que dorm, menja i veu massa la tele; a la qual cosa Garfield li respon que què vol que hi faci, si ell és humà.

Aquesta (re) trobada en format còmic de petit format m’ha animat a buscar-ne més sobre el gat més mediàtic del paper i del cartró, atès que les seves lliçons sobre la vida social són del més encertades i totalment actives avui en dia.

La noche boca arriba, de Julio Cortázar

La noche boca arriba_Julio Cortazar_2Encara que sóc conscient que s’han publicat diverses crítiques sobre aquest relat, porto moltíssims anys, en concret des de 1997, volent escriure’n. En aquella època, quan un servidor tot just començava a aprendre a escriure literàriament, vaig tenir la sort de descobrir en Cortázar i la seva obra per imposició, atès que uns dels meus més cèlebres mestres, l’il·lustre escriptor Isidre Grau, ens en va encarregar la lectura i posterior crítica compartida amb la resta de companys i ell mateix.

Sempre he predicat que és el millor relat de tots els temps. Els motius els plasmaré negre sobre blanc a continuació. Gràcies a aquest conte, vaig descobrir la literatura com a lector, com un lector que estava a punt de convertir-se en escriptor. Però vaig comprendre els mecanismes narratius d’un autor amb la finalitat d’aconseguir el seu objectiu. Va ser un dels moments més divins de la meva vida creativa amb les paraules.

Com a qualsevol obra literària, el títol no pot ser gratuït. I aquí, evidentment, tampoc no ho és. La paraula “nit” apareix un munt de vegades al conte i l’expressió “boca arriba” l’he comptada fins a 6, i ho fa in crescendo a mesura que ens anem apropant al clímax i, de retruc, a la resolució del conflicte. També cal parar esment a la cita del preàmbul, la qual forma part del propi text. Però en tenir aquest to històric bel·ligerant, un pot arribar a pensar que ha estat obtingut d’una enciclopèdia o tractat indígena. Aquest relat consta d’un doble plantejament: el del suposat present, on un noi pateix un accident de moto, i el del suposat somni, en què un moteca es fet pres per uns asteques. Aquí ja hi tenim, doncs, el primer engany literari d’en Cortázar: parla d’una tribu, els moteques, en honor als motoristes, és a dir el tipus de ciutadà urbà que és el propi protagonista de la història. Durant aquest primer terç del relat, l’autor ja ens ofereix pistes sobre la seva farsa narrativa, com per exemple el llarg vestíbul de l’hotel, el rellotge de la joieria, el Sol, la natura en general i els ocells en particular, les bromes dels espectadors de l’accident, el dolor i la sang, el senyor amb guardapols que li ofereix un glop, l’estranya camisa de dormir, la làpida negra, el metge i quelcom que brilla.

Durant la resta del nus, i amb el somni en primera instància, podem observar-hi com hi ha coses que no ens acaben de quadrar, per al bé del lector i per l’excel·lent treball de l’escriptor: somiar amb olors, el pantà i els aiguamolls i la fetor a guerra. Com a colofó a la part final del nus, el veí de la nostra víctima (el qual aporta una objectivitat quaternària ideal perquè el narrador ens vagi traient i tornant a ficar a la història suposadament real i central), la set per haver corregut tant i el brou d’or són els elements diàfans de que les coses no van per on haurien d’anar.

Al preclímax del relat, s’hi ajunta tot: l’accident, el somni, el present, el passat i el viatge profètic del suposat moteca a un futur més real i creïble impossible. També és necessari comentar el treball dels tempos de la narració, atès que l’accident va de present a futur, però en canvi el somni va de present a passat, quan en realitat és un somni en futur estant al present i recordant fets del passat més immediat.

En resum, una obra mestra totalment atemporal que als relataires ja ens hauria agradat escriure, ja fos al passat, present o futur

Mitjons llargs, de Maria Enrich

MITJONS LLARGS DE MARIA ENRICHMaria Enrich és d’una d’aquestes escriptores que es posen tard a escriure però que, immediatament, esdevenen estrelles de la literatura. El seu bagatge personal i professional, sempre tan a prop dels nens i nenes i de la mare natura, és a dir de la vida, n’han fet tota una persona de profit i molt interessant a nivell humà, es miri com es miri.

En aquest cas, ens toca analitzar literàriament l’escriptura de la novel·la infantil Mitjons llargs, publicada el 2014 per Barcanova. És el primer llibre llarg que he llegit de la Maria Enrich i la veritat és que m’he quedat amb ganes de llegir-ne més. Encara que la seva obra és principalment infantil-juvenil, queda clar que és una autora que, més tard o més d’hora, s’atrevirà amb la narrativa per a adults, ja sigui en format recull de relats o fins i tot amb una novel·la.

Mitjons llargs està basada en fets reals, en la pròpia experiència de la seva escriptora quan a començaments dels 60 va canviar el col·legi clàssic de monges per l’escola transgressora Mowgli, on absolutament tot era diferent; i en clau positiva per a tots, sobretot per a las nens i nenes que van tenir la sort d’estudiar-hi, de formar-s’hi com a persones. El títol és un dels elements físics que més destacaven del no-uniforme dels alumnes de l’escola: podien anar-hi vestits com volguessin, com si fossin a casa seva o al carrer amb els amics.

La protagonista de la novel·la és la Carme (abans Carmencita), una nena que creia que el món era d’una manera i descobreix, de retop, que tot el que li havien explicat als ancestrals religiosos amb fusta a les mans no era del tot cert. La revolució de la Carme no és només a nivell educatiu, sinó vital: comença a estimar la natura, descobreix l’amistat sana i sense perjudicis (fins i tot amb nens, encara que no hi hagi atracció sentimental), els esports col·lectius, la cultura en el seu idioma i el respecte recíproc amb els grans.

Amb un lèxic adequat i un estil narratiu àgil, eficaç i fresc, la Maria Enrich ens transporta a una època grisa però a un lloc ple de color. I aquests colors que es respiren a l’obra no només són fruit de la realitat que va viure, en directe, la seva autora, sinó que estan causats pel talent innat de la seva escriptora, la qual ja hauria hagut de guanyar un dels premis capçalera de narrativa infantil-juvenil del nostre país, com a mínim.


Continuo pensant que hauria d’escriure i publicar més, i no tan sols narrativa infantil-juvenil. Perquè quan un sap escriure tan bé, té l’obligació d’ajudar tots els lectors possibles; des dels nens de primària fins als avis dels geriàtrics.

En definitiva, una obra cabdal de la transició del nostre país escrita des de la distància de l’edat, justament en un temps en què estem vivint una nova revolució per tal d’esdevenir, plenament, un país amb la cultura, l’educació i la humanitat com a referents davant del món.

Títol: Mitjons Llargs
Autor: Maria Enrich
Editorial: Barcanova
Data publicació: març 2014
Pàgines: 128
Idioma: Català
Format: 14×21 ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: Antaviana Nova

Octavi Franch

Eldha. Caso cerrado, d’Angelique Pfitzner

ELDHA. CASO CERRADODesprés del sonat èxit de 2011 amb la novel·la també en clau de thriller Compulsiva Obsesión, publicada per l’editorial Atlantis com a part del premi de novel·la negra del mateix nom, aquest any que tot just s’acaba demà ens va arribar Eldha. Caso cerrado de la mateixa autora, la germanoespanyola Angelique Pfitzner, la qual viu, treballa i escriu a Barcelona.

L’argument d’aquest llibre és el següent: David Hadson, un detectiu privat, desestructurat emocionalment per culpa dels casos que ha portat anteriorment, en concret l’últim (la mort d’un nadó a mans del seu pare), es veu submergit en la desaparició d’una noia, l’Eldha. La seva recerca revifa velles ferides i el retorna al passat, del qual mai no se’n va oblidar.

Com en l’obra anterior, Eldha. Caso cerrado també està ambientada als Estats Units com la majoria de bestsellers corresponents a la novel·la policíaca. El fet diferencial, en aquest cas, és que la seva autora, l’Angelique Pfitzner, ni hi viu ni hi ha viscut mai, encara que imaginem que sí que hi ha anat de vacances. És evident que es tracta una mirada de biaix per tal que la mencionada novel·la, sobretot arran de l’èxit que està tenint a tot el territori de parla espanyola, es tradueixi a l’anglès i es distribueixi a Nord-Amèrica.

Resultado de imagen de eldha. caso cerrado

La història juga en dos escenaris ben diferents i, de retruc, amb dos punts de vista: el de la víctima (la qual està enterrada viva) i la del detectiu que la cerca. Molt influïda pels clàssics del gènere nord-americans com ara D. Hammett, J. Ellroy, R. Chandler o E. Leonard, aquesta novel·la utilitza els recursos literaris habituals del thriller per tal que el lector, en primer lloc, pateixi com la víctima pel que li està passant, pateixi amb el policia perquè no acaba de treure’n l’entrellat i, sobretot, no sigui conscient de per on van els trets realment.

Amb la prosa poètica que ja ens té tan ben acostumats l’autora, la narració avança de manera prou àgil i versemblant. Pel que fa als diàlegs, també estan degudament i correcta escrits. També cal destacar-ne l’elevat nivell de documentació que palesa l’obra en el seu conjunt, sobretot pel que fa als elements científics, una vessant que domina a la perfecció l’Angelique Pfitzner degut a la seva formació acadèmica i professional al món de la farmàcia.

En definitiva, una novel·la negra amb els ingredients necessaris per ser llegida amb força voracitat pels lectors més cartesians, és a dir aquells que llegeixen allò que ja saben d’antuvi que els agradarà i no els decebrà.

Títol: ELDHA, Caso Cerrado
Autor: Angelique Pfitzner
Editorial: Serial Ediciones
Data publicació: març 2015
Pàgines: 228
Idioma: Espanyol
Format: 14,5x 21,5cm ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

Paraules mirall de Maria Enrich i Jesús Lladó, amb il·lustracions de Txell Darné

descargaParaules mirall és un llibre de la col·lecció Mots Vius de Barcanova, grup Anaya, que mostra la meravellosa màgia dels palíndroms, en un principi adreçats als infants però amb una lectura nostrada i transversal per part dels adults, com un servidor. Pel fet que jo sigui lingüista i expert en la creació de neologismes, per exemple, aquest tema m’apassiona encara que la lectura d’aquest volum estigui dirigida a la quitxalla.

La Maria Enrich és una consagrada narradora infantil-juvenil que combina la seva saviesa literària amb la seva paciència i adoctrinament pedagògic com a mestra de col·legi i d’institut. En aquest llibre, emperò, juga a mitges amb en Jesús Lladó, un músic de professió i palindromista de vocació, que l’ha dut a fundar i presidir el Club Palindromista Internacional. A banda, en aquest magnífic exemplar també podem gaudir-hi de les brillants i tridimensionals il·lustracions de la Txell Darné, una artista plàstica molt cobejada arreu del nostre país literari.

Dit això, passem a desgranar el text de Paraules mirall. La idea, d’entrada, com a concepte editorial em sembla totalment transgressor, innovador i, sobretot, molt i molt educatiu. Si a la majoria dels adults els costa/costaria entendre el que és un palíndrom, posem-nos en el cas d’un nen o d’una nena de primària. Però la manera com es planteja al petit (i al gran també) lector a través de la pàgina diàfana d’àlbum il·lustrat amb el text com a poema i, al damunt, amb el reguitzell de palíndroms (sí, perquè normalment n’hi ha més d’un a cada vinyeta) provoca que la seva lectura sigui un gaudi constant i una rialla encomanadissa.

De tots i cadascun del fotimer de palíndroms que apareixen al mencionat llibre, en volem destacar els següents per la seva originalitat, divertiment i treball de recerca lingüística:

  • Meló verd, net i tendre volem.
  • Llop i rap a Ripoll.
  • Nu rema cap a Camerun.
  • Ací t’amarga la gramàtica.
  • Ara la bruixa té taxi urbà, Lara.
  • A poc a poc, Messi, hissem copa més copa.

Títol: Paraules Mirall
Autor: Maria Enrich i Jesús Lladó, amb il·lustracions de Txell Darné
Editorial: Barcanova
Data publicació: octubre 2013
Pàgines: 43
Idioma: Català
Format: 11,5x 21,5cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Mots Vius

Octavi Franch

Les perfeccions bucòliques de Monterroso

Ja fa un munt d’anys, no recordo ni com ni per què, vaig comprar el llibre de contes La oveja negra y demás fábulas del desaparegut escriptor de Guatemala Augusto Monterroso. Crec que va ser arran d’un exercici de classe tot just quan estava començant a formar-me com a escriptor i periodista cultural, però ja us dic que no ho tinc del tot clar. Però la realitat és que és dels pocs llibres originals, vull dir comprats, que encara conservo de la meva fallida de 2008, quan vaig haver de malvendre, gairebé a pes, tot el meu patrimoni cultural, inclosos quasi tots els llibres. Tan sols en vaig salvar els meus (és a dir els escrits per mi) i els que considerava imprescindibles, dels quals si me’n desprenia definitivament era sinònim de morir. I, d’alguna manera, vaig morir per després ressuscitar. Però, insisteixo, aquesta meravella de la micronarrativa va quedar-se amb mi. Per alguna devia ser.

Tot aprofitant la meva recent estrenada col·laboració en aquest prestigiós web cultural en general i literari en concret, vaig seleccionar aquest recopilatori de contes hiperbreus així com el propi autor i el seu nanorelat més famós, El dinosaurio:

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.”

El propi autor va reconèixer en entrevistes que hi havia infinites interpretacions del text. Al meu humil parer, el primer que em ve al cap és el fet que els dinosaures van estar milions anys a la Terra abans que nosaltres. Encara que se’n van extingir gairebé tots, la seva repercussió natural en general i animal en particular és molt més important que la nostra recent i transitòria circulació pel planeta blau. Aquesta n’és una de les moltíssimes lectures, com argumentava el mencionat escriptor.

Pel que fa als contes del propi llibre que avui i aquí analitzem, La oveja negra y demás fábulas, us en vull destacar dos de sobre manera. El primer i també molt breu però no tant titulat El paraíso imperfecto i que diu així:

“—Es cierto —dijo melancónicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno—; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve.”

Mai tres ratlles van ser tan complexes i van mostrar tant i tant, sobre la cultura, la humanitat i l’espiritualitat. La lliçó de l’ús perfecte dels signes de puntuació, sobretot tenint en compte que estem parlant d’una peça literària brevíssima, és irrefutable. El fet de començar amb un guió de diàleg (encara que en realitat sigui un monòleg) ja és en sí mateix una declaració d’intencions. Va existir un home (o l’Home, és a dir la Persona, tots els humans que vivim, hem viscut i viurem algun cop) que va tenir la sort d’anar-se’n (que no anar-hi) al Cel, al Paradís, amb majúscules. I s’hi estava millor que mai, com era l’esperat. Però la perfecció, el Cel, ser a prop de Déu, també té inconvenients perquè l’autor ens parla d’amics, però no de família, i només de música i literatura, però no de la resta d’arts, sense les quals també es malviu, encara que ja estiguis mort a nivell físic. Seguim, emperò, amb la classe magistral de signes de puntuació: punt i coma; punt i coma. Podria haver emprat els dos punts el primer cop, i el punt i seguit a les dues ocasions. Però no, per què. Amb el punt i coma ja n’hi havia prou, i perquè hi havia diverses comes per l’enumeració dels utensilis celestials. I per finalitzar, el clímax i el desenllaç més dramàtic que s’hi podia esperar: el cel ara és amb minúscules, perquè no pot haver-hi cap altre Cel. Aquesta és l’autèntica moralina de la història: quan has assolit el teu objectiu no té cap sentit mirar enrere, però tampoc mirar endavant, perquè no hi ha futur, només repetició i gaudi tranquil del present.

En quant al segon conte que us disseccionaré és el titulat La buena conciencia, el qual té setze línies de text. El títol ja et prepara per acceptar que els seus personatges seran, d’alguna manera, bons o com a mínim que se’n penediran si han fet quelcom dolent. Però, és clar, una de les gràcies supremes de la ficció és el punt de vista; per això, covards de tarannà que som tots els narradors, utilitzem el comodí de l’apuntador en 3a persona omniscient, aquell minidéu que si s’equivoca o opina no passa re, perquè no som nosaltres realment (no, i ara) sinó un ens inventat per a l’ocasió, que no deixa de ser un personatge més de la història de marres. Al que anàvem… Aquest conte ens parla de la ironia i de la hipocresia de la tribu, de la secta, és a dir de la raça humana. Perquè quan un col·lectiu es veu amenaçat és capaç de canviar, dràsticament, el seu rol i fins i tot la seva ideologia per pànic al que diran els altres, com si això fos important a la vida. I, fins i tot, primer es passa per la degeneració sexual i la seva repressió, per després acabar sent més pervers que al començament. És la involució de l’ésser humà, de la vida. Del zero a l’infinit. Del raonament insignificant que no va venir, precisament, de les estrelles.

Octavi Franch

Crítica: Buenas noches, Darth Vader, de Jeffrey Brown

En aquesta tercera crítica sobre la col·lecció de còmics escrits i dibuixats per Jeffrey Brown sobre el món alternatiu dels bessons Skywalker criats pel seu pare en versió Darth Vader, cal parlar de coses molt diferents als altres dos citats fins ara.

I és que, en primer lloc, hom pensa quan compra i llegeix el còmic que seran les vicissituds dels dos nens amb son pare abans d’anar a dormir o durant la jornada onírica. Doncs re més lluny de la realitat, atès que només cinc de les vinyetes del llibre parlen d’aquest tema, a banda de la portada que com de costum és la repetició d’una de les escenes que trobem a l’interior del volum.

De la resta d’escenes, on hi apareixen un munt de personatges, sobretot secundaris, de la saga Star Wars molt poca cosa a destacar, la veritat. Potser la dels wookies (en què ens n’hi apareix un de petit, cosa molt tendra) i la dels monstres (en què finalment, després de passar-se el dia atacant-se, dormen tots ben arraulits).

Tampoc no he acabat d’entendre per què Jeffrey Brown y/o l’editorial han pres l’ennuagable decisió d’escriure totes les vinyetes de la part central del llibre, és a dir on no hi apareixen ni els bessons ni son pare, en vers. Ja sabem que la rima és un recurs literari molt utilitzat a la literatura infantil, però des quan aquests còmics són per a nens i nenes? Evidentment, tenen una lectura neutra per a qualsevol persona de qualsevol edat, però la saga en general, i en particular aquests llibres, estan adreçats a un públic adult, com a mínim jove o postadolescent. Ara si la idea era editar un còmic amb doble intenció, és a dir una part dirigida als lectors dels dos anteriors volums i una altra a un públic nou, en aquest cas els nens i nenes, aleshores sí que és pot arribar a entendre. Però em sembla un engany que no ho hagin advertit a la portada, atès que el títol no és equívoc, però sí incorrecte.

Pel que fa, doncs, a les cinc úniques vinyetes (també hi ha el pròleg de Yoda amb la resta de mestres jedis però no aporta re de re al que ve després, a banda d’introducció a la son i els somnis) originals del tercer lliurament de les aventures de Luke, Leia i Darth Vader, molt poc a destacar per no dir re. Són escenes totalment previsibles que podrien atribuir-se a qualsevol altre pare amb qualssevol altres criatures.

Un dels factors clau a la història d’Star Wars com l’absència de la mare dels nens i, per tant, de la muller de Darth Vader no ha estat emprat per Jeffrey Brown, quan des d’un punt de vista sentimental no tristoi, sinó d’homenatge i d’amor incondicional i atemporal, hauria pogut ser molt ben aprofitat per tal de palesar la relació habitual i complicadíssima d’un pare vidu i els seus dos fills, que a sobre són bessons i de diferent sexe.

Títol: Star Wars. Buenas noches, Darth Vader
Autor: Jeffrey Brown
Editorial: Planeta Comic
Data publicació: marzo 2015
Pàgines: 72
Idioma: Español
Format: 16,8 x 16,8 cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Cómics Legends Star Wars

Octavi Franch

Crítica: Darth Vader y su princesita, de Jeffrey Brown

L’altre dia us vaig parlar del primer lliurament d’aquesta col·lecció de còmics en petit format sobre l’univers paral·lel que viu el llegendari i carismàtic Darh Vader amb el seu fill, Luke, en què l’antic Anakin Skywalker pot fer de pare del nen.

Avui ens toca enraonar de la segona part de la tetralogia (de moment) que el dibuixant especialitat en Star Wars Jeffrey Brown ha tingut la brillant idea de crear i compartir amb tots els amants de la saga en particular i el còmic en general.

En aquest cas, el mini àlbum també té 58 vinyetes com l’anterior. La gran diferència temàtica amb el primer és que si a Darth Vader e Hijo només se’ns mostrava Luke nen, no adolescent, i per tant les problemàtiques entre pare i fill eren, tant sols, les habituals de l’edat, en aquesta ocasió la història dels sentiments és cap endavant i comparteix dos temps i dues etapes vitals molt diferents i diferenciades: Leia nena i Leia adolescent, on exactament hi trobem els conflictes més agressius i interessants, la qual cosa ens fa comprendre força bé perquè la Princesa serà com serà el dia de demà, sobretot amb els que més estima (Luke, Han Solo, etcètera).

De la mestria amb el llapis i la capacitat imaginativa com a guionista de l’autor ja en vam parlar abastament a la darrera crítica. Per tant, passem a radiografiar les millors vinyetes del mencionat llibre:

  • La primera, en què la petitíssima princesa Leia li deixa molt clar a son pare que, ara, mana ella. I ell reacciona com qualsevol pare, és a dir capcot i indefens.

  • La desena, en què Darth Vader està portant al col·legi la seva filla amb el seu “cotxe”, és a dir un AT-AT, i la nena li diu a son pare que pot deixar-la a la cantonada, que no cal que l’acompanyi fins a l’entrada, on la resta de nens s’ho estan mirant al·lucinats.
  • L’onzena, en què Darth Vader mira fixament i amb molt d’amor una fotografia de la seva filla i se l’imagina quan ja sigui tota una doneta disparant a tort i a dret (exactament el que acabarà succeint) la qual cosa provoca un autèntic sospir d’orgull de l’antic mestre Jedi.
  • La setzena, en què Leia interromp una sessió interrogatòria de son pare perquè ha d’escriure una redacció i necessita saber, exactament, a què es dedica.
  • La trentena, en què Darth Vader adverteix a sa filla que no pensa acceptar que surti al carrer amb aquell look, el look més sexi que ens mostrarà Leia més tard.

  • La quaranta-dosena, en què Leia li crida a son pare que l’odia, cosa que fa molt feliç a Darth Vader.

Encara que l’humor del lliurament dedicat a Luke és molt més innocent i divertit, aquest volum és molt millor des d’un punt de vista narratiu, tant per la complexitat de les escenes com per la varietat de conflictes, molts d’ells transversals, que s’hi recreen.

És evident que Leia, de sempre, ha estat un personatge molt més desenvolupat que Luke, el qual només passa a ser rellevant quan ha d’enfrontar-se i matar el seu pare sense saber, lògicament, qui és en realitat. Perquè és molt difícil pretendre ser l’heroi de la història i conviure al costat de l’antiheroi per excel·lència de la història de l’espai sideral, Han Solo.

Títol: Star Wars. Vader y su princesita
Autor: Jeffrey Brown
Editorial: Planeta Comic
Data publicació: abril 2014
Pàgines: 72
Idioma: Español
Format: 16,8 x 16,8 cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Cómics Legends Star Wars

Octavi Franch

Crítica: Darth Vader e hijo, de Jeffrey Brown

Star Wars Darth Vader E Hijo_1Acabo de descobrir que ja està a la venda el nou lliurament de les aventures en còmic de Darth Vader i els seus bessons, Leia i Luke: Star Wars. Buenas Noches, Darth Vader, en què el pobre monstre de les galàxies embotit en làtex i un escafandre estrafolari intenta que els seus dos fills se’n vagin, d’una vegada, a dormir. A banda, també ja es poden adquirir en format pack els dos primers números d’aquesta col·lecció, tant en format estàndard com en un estoig especial, ideal per regalar en aquestes dates tan assenyalades, tant a petits com a grans, perquè La Guerra de les Galàxies no coneix cap barrera: ni edats, ni races, ni religions, ni universos: agrada a tothom i a un servidor des de l’any 1977 en què vaig anar a veure, d’estrena, la primera part (és a dir la quarta) d’aquesta saga literària, audiovisual i de marxandatge.

Encara que jo només sóc col·leccionista de Han Solo i d’alguna cosa general sobre la saga, vaig comprar de seguida que vaig poder tant Star Wars Darth Vader e hijo, primer, com Star Wars. Vader y su princesita, després. Va ser per casualitat que em vaig adonar que Jeffrey Brown havia creat aquesta criatura en format llibre: estava tafanejant juntament amb la meva dona l’Fnac de Lisboa fa dos estius (hi venien, per exemple, una televisió que valia 30000€, ideal per veure-hi sense anar més lluny les 7 parts de la saga) quan vaig clissar-hi la pila d’exemplars del primer lliurament d’aquesta, de moment, trilogia: Darth Vader e Hijo, encara que en aquest cas era Darth Vader and Son perquè, en aquells moments, només havia arribat a Europa la seva versió original en anglès-nordamericà. No el vaig comprar perquè vaig pensar que, aviat, arribaria com a mínim la seva traducció a l’espanyol a les llibreries de tot l’Estat. Quan vaig tornar a Barcelona, ja el vaig trobar traduït i el vaig poder gaudir immediatament.

Pel que fa a aquesta primera part, Darth Vader e hijo, cal comentar d’entrada que com a peça del postmodernisme més actual és perfecta tant en el seu concepte com desenvolupament. Ja sabem que a La Guerra de les Galàxies tot és possible (Lucas i Spielberg van començar per la quarta part, imagina’t) però el fet de suposar una realitat paral·lela i impossible segons el relat original de la història (Darth Vader fent de pare dels bessons quan encara no es coneixien) és d’una originalitat esfereïdora. A més, Jeffrey Brown és un excel·lent dibuixant i grandíssim guionista. De les 58 vinyetes del llibre (em sembla una quantitat molt generosa, atès que és tot a color i algunes escenes són dobles) en destaquem les següents:

Star Wars Darth Vader E Hijo_2

  • La cinquena, en què Luke està jugant solet al desert mentre el seu pare està llegint. Luke li diu a son pare que hi ha dos androides enterrats a la sorra (C-3PO i R2-D2) a la qual cosa Darth Vader li contesta un absent Ahà… El més sorprenent és que, al costat dels dos robots, hi ha l’esquelet d’una serp gegantina que passa totalment desapercebuda, la qual cosa ens indica que tant un com un altre ja estan acostumats a veure aquestes coses que, avui en dia, ens semblarien totalment extraordinàries, com a mínim des d’un punt de vista zoològic.
  • La sisena, en què Luke (en el que és un avançament de la segona part d’aquesta col·lecció) li diu al seu pare, molt emprenyat, que no vol una germana (Leia), la qual apareix a la vinyeta jugant a nines amb els ninots de son germà; postmodernisme al quadrat.
  • La desena, en què ambdós són al zoològic i podem veure-hi, a banda dels animals que ja coneixem de l’heptalogia cinematogràfica però engabiats, altres personatges de la història quan també eren nens, com ara els bandits tusken, el cuidador de Rancor o Lando Calrissian.
  • La divuitena, en què Luke i son pare són en una botiga de joguines i el petit vol un peluix de Jar Jar Binks, i Vader li diu que no és la joguina que ell està buscant, però el nen insisteix en que sí, en un clar advertiment del que acabarà passant: que Luke se n’anirà al costat Clar.
  • La vint-i-cinquena, en què Darth Vader està dibuixant per al seu fill un retrat de Darth Maul, a la qual cosa Luke reacciona dient que aquell personatge té pinta de dolent, el que provoca que son pare el corregeixi dient que no, que és dels bons.
  • La vint-i-sisena (i per a mi la millor), en què el capitost del cantó Fosc li diu a son fill que, de cap de les maneres, pot jugar amb Han Solo.

En definitiva, una obra imprescindible tant per als seguidors de La Guerra de les Galàxies com dels amants del còmic.

Títol: Star Wars Darth Vader e hijo
Autor: Jeffrey Brown
Editorial: Planeta Comic
Data publicació: abril 2013
Pàgines: 72
Idioma: Español
Format: 16,8 x 16,8 cm ⁄ Tapa dura sin s/cub. (cartoné)
Colecció: Cómics Legends Star Wars
——

Octavi Franch