Todas las entradas por robertculturalia

Novetat discogràfica: Oh My Love, de Quimi Portet

Hi ha artistes que se’n riuen de les supersticions. Aquest és el cas de Quimi Portet, que el passat 13 de març (dimarts i tretze!) va posar a la venta el seu darrer disc, Oh My Love, una nova mostra del talent d’aquest músic vigatà que, en la línia del seu anterior treball, Viatge a Montserrat, presenta unes cançons de ritmes més aviat reposats, uns temes amb un pòsit melancòlic però sense abandonar l’humor, el surrealisme i la ironia que han caracteritzat la seva llarga trajectòria musical.

Oh My Love és el seu vuitè disc en solitari, i hi trobarem catorze temes nous (amb una “versió per a aplecs” de Sunny day de regal). El single de presentació és Oh My Love, un cant a l’amor per al qual Portet ha rodat un dels seus videoclips (“filmets de propaganda” en diu ell), en què apareix aclamat per les masses entusiasmades. Entre les cançons del disc cal destacar Tinc una bèstia a dintre meu (tema que obre l’àlbum), Putes paraules, Sunny day (un divertit cant als dies de platja acompanyat d’un piano solemne), Vida interior d’un lluç, Pastor alemany i Mil nou-cents seixanta-set (on trobem els records de la seva infantesa i que és un homenatge a un moment molt important en la vida de tot nen: quan arriba als deu anys).

Quimi Portet

Com ja és habitual en els seus treballs, Quimi Portet ha convidat alguns dels seus amics a col·laborar en l’enregistrament del disc; en aquesta ocasió hi trobem Albert Pla (Ràdio infern), Adrià Puntí (Carrer Nou), Juan Carlos García (encarregat del piano a Sunny day) i les cantants Mone i Susana Ribalta. A més, la presència dels músics que l’acompanyen en les seves gires fan d’aquest un disc d’una sonoritat molt propera a la que Portet ofereix en els seus directes.

Ja fa vint-i-cinc anys que Quimi Portet va gravar el seu primer treball en solitari (en aquells temps encara compartia escenari amb Manolo García, amb El Último de la Fila), Persones estranyes. Des d’aquell llunyà debut el músic de Vic ha intentat no encasellar-se i reinventar-se a cada disc; així, Portet va renovar la cançó d’autor (Hoquei sobre pedres), va utilitzar sonoritats tecnològiques, amb loops i samplers (Cançoner electromagnètic), va signar un disc d’estètica musical clàssica (Acadèmia dels somnis), les lletres iròniques van caracteritzar La Terra és plana, i els ritmes tribals van protagonitzar Matem els dimarts i els divendres, per a arribar, finalment, al fals costumisme que impregnava Viatge a Montserrat.

La gira de presentació d’Oh My Love s’iniciarà el proper 2 de juny a Les Borges Blanques (Sala Slàvia). Portet portarà les seves noves cançons per tot Catalunya (ja estan confirmades actuacions a Tarragona, Terrassa, Mataró i Barcelona), en un espectacle en què es farà acompanyar dels seus habituals companys d’escenari: Jordi Busquets (guitarra), Xarli Oliver (bateria) i Antonio Fidel (baix).

Títol: Oh My Love
Autor: Quimi Portet
Discogràfica: Música Global
Data de publicació: Març 2012
Més informació: www.quimiportet.com

Crítica literaria: El asesino hipocondríaco, de Juan Jacinto Muñoz Rengel

¿Es posible ganarse las simpatías del lector con un protagonista que ejerce de asesino a sueldo? Probablemente Juan Jacinto Muñoz Rengel (Málaga, 1974) se planteó este reto antes de escribir los esbozos de su primera novela, una pregunta a la que respondió afirmativamente cuando eligió al señor Y. como personaje principal de El asesino hipocondríaco, una novela de marcado tono humorístico a pesar de su dramático planteamiento inicial: el protagonista –un profesional de moral kantiana aquejado de innumerables males, reales o imaginarios– es contratado para asesinar al señor Eduardo Blaisten, un argentino que vive en el barrio de Salamanca de Madrid.

Muñoz Rengel construye su novela alrededor de un personaje cuanto menos pintoresco: el señor Y. no solo es un profesional del asesinato, también padece de hipocondría, una enfermedad psicológica que le sugestiona de tal forma que cualquier mal le afecta profundamente, una cualidad que le emparenta con algunos de los más famosos escritores de todos los tiempos –personas perseguidas por su mala suerte, igual que él–, y es aquí cuando el autor se revela también como un fantástico erudito literario, un escritor que hace que su protagonista padezca los mismos males que sufrieron siglos atrás nombres tan conocidos como Edgar Allan Poe, Immanuel Kant, los hermanos Goncourt, René Descartes, Lord Byron, Molière, León Tolstói

Juan Jacinto Muñoz Rengel, autor de El asesino hipocondríaco

El asesino hipocondríaco es una novela de difícil definición: si bien la trama principal podría entroncarla con la novela policíaca, Muñoz Rengel tan solo utiliza las características de ese tipo de obras para desarrollar una historia en la que el humor –como no podía ser de otra manera, tratándose de un autor que ha hecho de él una de sus principales señas de identidad– y la pasión por la literatura (y por sus autores más hipocondríacos) se revelan auténticos protagonistas del libro. Así, el autor nos hará sonreír al mismo tiempo que nos instruirá sobre la historia de la literatura gracias a las anécdotas que protagonizaron célebres escritores, como cuál fue el germen de Frankenstein de Mary Shelley, qué nombre se esconde detrás de El Hombre Elefante o cómo perdió Voltaire sus dientes, además de explicar cómo murieron esos intelectuales, aquejados en vida del mismo mal que el señor Y.: la hipocondría.

El protagonista, con una torpeza que recuerda al Coyote intentando atrapar al Correcaminos, logra arrancar las carcajadas del lector sin que esta sea su pretensión real: sus intentos por lograr su cometido de forma exitosa harán que se produzcan situaciones inverosímiles de las que la víctima escapará sin apenas esfuerzo.

Con todo, el infatigable señor Y. es todo un profesional del asesinato, un trabajador tenaz que, por principios, se muestra incapaz de abandonar su tarea a medias, y por ello, a pesar de vivir atormentado por infinidad de enfermedades –desde la maldición de Ondina al síndrome de Proteos, desde el síndrome del acento extranjero al síndrome del espasmo profesional, entre otras–, utilizará todos esos males en su beneficio para burlar la justicia: quizás los microsueños que padece le eximirían de su responsabilidad en el asesinato, o mejor una alteración psíquico-perceptiva transitoria sería una buena excusa ante el juez, incluso podría alegar que mató en legítima defensa, cualquier modo es bueno si así consigue asesinar al señor Eduardo Blaisten.

¿Será capaz el protagonista de lograr su objetivo? Para conocer la respuesta deberán leer El asesino hipocondríaco, una divertida historia, elaborada con mucha ironía y algo de humor negro, sobre un asesino a sueldo algo inepto en su trabajo, un hombre solitario que ha hecho suyas las enfermedades imaginarias que afectaron a los grandes nombres de la literatura mundial.



Título:
El asesino hipocondríaco
Autor: Juan Jacinto Muñoz Rengel
Editorial: PLAZA & JANÉS
Páginas: 224 páginas
Fecha de publicación: Enero 2012
ISBN: 9788401352256
Precio: 16,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez Colomé

Estreno cinematográfico: Extraterrestre, de Nacho Vigalondo

 

El próximo 23 de marzo se estrena Extraterrestre, la historia de una pareja que, al despertar, descubre aterrorizada que un gigantesco OVNI flota amenazador sobre su ciudad, una comedia delirante que fue presentada en el pasado Festival de San Sebastián, dirigida por Nacho Vigalondo y protagonizada por Michelle Jenner, Julián Villagrán y Carlos Areces.

Fotograma de la película

Tras una noche de borrachera Julio se despierta en la cama de Julia, una desconocida que no recuerda haberlo invitado a su apartamento en ningún momento. Superados los primeros instantes de desconcierto, ella pretende que se largue del piso, pero ambos descubren con terror que un OVNI sobrevuela la ciudad, la excusa perfecta para que el muchacho pueda quedarse junto a ella. Sin embargo, la llegada del marido de Julia complicará aún más, si cabe, la esperpéntica situación.

Extraterrestre es la segunda película de Nacho Vigalondo (Los Cronocrímenes), un film que narra una invasión extraterrestre desde el punto de vista de un grupo de gente “normal”, unos personajes alejados de los héroes épicos habituales en este tipo de producciones. Para los papeles protagonistas Vigalondo ha contado con Michelle Jenner (No tengas miedo) y Julián Villagrán (Bajo las estrellas), a quienes acompañan Carlos Areces (Balada triste de trompeta) y los humoristas Raúl Cimas y Miguel Noguera.

Extraterrestre se estrenará en nuestros cines el 23 de marzo de 2012.

Título: Extraterrestre
Género: Comedia, Ciencia Ficción
Nacionalidad: España
Año: 2011
Director: Nacho Vigalondo
Guión: Nacho Vigalondo
Intérpretes: Michelle Jenner, Julián Villagrán, Carlos Areces, Raúl Cimas, Miguel Noguera

Nueva exposición: Instantes privados. La nueva fotografía japonesa, en Fnac Diagonal Mar

 

Décadas después de que llegaran los primeros manga a nuestros televisores, la cultura japonesa se ha convertido en un fenómeno perfectamente conocido en nuestro país; así, en la actualidad la literatura nipona está bien representada en nuestras librerías, cenar sushi ya no se considera una excentricidad propia de esnobs, e incluso el cine manufacturado en Japón es bien recibido por los espectadores. Sin embargo, aún queda mucho por descubrir, y por eso la asociación Gotanda producciones, en colaboración con Fnac, ha organizado “Instantes privados. La nueva fotografía japonesa”, una exposición en la que se incluyen imágenes tomadas por doce profesionales japoneses, una muestra que se inaugurará el próximo 5 de abril en Fnac Diagonal Mar (Barcelona).

Imagen tomada por Junku Nishimura

En los últimos tiempos, Japón ha experimentado varios periodos de inestabilidad: ahora todos tenemos presente el tsunami y la posterior crisis nuclear de 2011, pero debemos recordar que, ya a principios de los 90, la población nipona empezó a sufrir esos momentos delicados con el estallido de la burbuja económica. Todos estos cambios han planteado a la sociedad japonesa la necesidad de reformularse, y de ese deseo surge “Instantes privados. La nueva fotografía japonesa”, una muestra que significa la interpretación que los nuevos fotógrafos orientales tienen de esta situación especial.

De esta manera en Fnac Diagonal Mar se exhibirá una selección de fotografías que nos permitirán descubrir, por ejemplo, la parte menos conocida de Tokio, aquellas callejuelas poco transitadas, la relación de los japoneses con su entorno inmediato, la forma en que los jóvenes de la gran ciudad intentan huir del estrés diario, incluso hay tiempo para conocer los temores y sentimientos de la sociedad nipona tras el desastre nuclear de 2011. Y todo ello a través de las miradas de doce fotógrafos, algunos ya consagrados, otros totalmente desconocidos: Shinya Arimoto, Hiroshi Nomura, Maki Miyashita, Junku Nishimura, Ken Hayafune, Takeshi Sumi, Suwa Minoru, Paula Fujiwara, Hazuki Natuno, Saito Harumichi, Sawako Obara y Kana Park Takeda.

Imagen tomada por Paula Fujiwara

La exposición se podrá ver en nuestro país gracias a los esfuerzos de Gotanda producciones, una asociación cultural que toma el nombre de uno de los barrios de Tokio, y que se muestra interesada en las diversas manifestaciones artísticas y culturales de Japón; además, Gotanda producciones pretende dar voz a los creadores más importantes de ese país, artistas que son unos perfectos desconocidos para el público europeo.

Una vez más Fnac acoge en sus instalaciones una exposición fotográfica, algo que ya no es noticia para los aficionados: en su empeño por contribuir a la difusión de esta disciplina artística, en los últimos años Fnac ha programado con acierto exposiciones de reconocidos artistas, como Man Ray, Marc Riboud o Francesc Catalá Roca, entre otros, además de mostrar las imágenes tomadas por los cineastas Pedro Almodóvar, Bigas Luna y Carlos Saura, o los escritores Tom Sharpe y Gonzalo Torrente Ballester.

“Instantes privados. La nueva fotografía japonesa” se podrá ver de forma gratuita en la tienda Fnac Diagonal Mar (Barcelona) hasta el 4 de junio. Después viajará a A Coruña (Fnac A Coruña, del 21 de junio al 31 de julio), Asturias (Fnac Parque Principado, del 15 de septiembre al 30 de noviembre), Alicante (Fnac Alicante, del 1 de diciembre al 15 de enero de 2013) y Donostia (Fnac Donostia, del 20 de enero al 15 de marzo de 2013).

Más información: www.gotandaproducciones.com

Estreno cinematográfico: Tenemos que hablar de Kevin, de Lynne Ramsay

El próximo 16 de marzo se estrena la película Tenemos que hablar de Kevin, una historia dramática centrada en la conflictiva relación entre una madre y su hijo adolescente, un film basado en la novela homónima de Lionel Shriver que ya se pudo ver en el pasado Festival de Cannes, dirigido por Lynne Ramsay y protagonizado por Tilda Swinton, John C. Reilly y Ezra Miller.

Fotograma de la película

Al llegar a los cuarenta años, la ilusión por ser madre hace que Eva, felizmente casada con Franklin, decida aparcar su exitosa carrera como autora y editora de guías de viaje para dar a luz a Kevin. Lejos de ser idílica, la relación entre madre e hijo será difícil ya desde los primeros años del niño. El conflicto entre ambos será constante, y vivirá su momento más dramático cuando Kevin, pocos días antes de cumplir los dieciséis, protagonizará un acto inexplicable, irracional e imperdonable; desde ese mismo instante, Eva vivirá la situación con dolor, de la que se culpará hasta tal punto que, incluso, hará que se cuestione si alguna vez amó de veras a su hijo.

Dirigido por Lynne Ramsay (El viaje de Morvern), Tenemos que hablar de Kevin muestra las difíciles relaciones entre una madre y su hijo, un relato para el que Ramsay ha contado con Tilda Swinton (Los límites del control), John C. Reilly (Un dios salvaje) y Ezra Miller (Asuntos de familia) en los papeles protagonistas, a quienes acompañan los actores Siobhan Fallon (Funny games), Jasper Newell, Rock Duer y Ashley Gerasimovich, entre otros.

Tenemos que hablar de Kevin se estrenará en nuestros cines el 16 de marzo de 2012.

Título: Tenemos que hablar de Kevin
Título Original: We need to talk about Kevin
Género: Drama
Nacionalidad: USA, Reino Unido
Año: 2011
Director: Lynne Ramsay
Guión: Lynne Ramsay, Rory Stewart
Intérpretes: Tilda Swinton, John C. Reilly, Ezra Miller, Jasper Newell, Rock Duer, Ashley Gerasimovich, Siobhan Fallon, Alex Manette, Kenneth Franklin, Leslie Lyles, Paul Diomede, Michael Campbell, Jamal Mallory-McCree, Mark Elliot Wilson, James Chen

Novetat editorial: Música pels ulls. Barcelona 1974-1994, de Francesc Fàbregas

El Palau Robert va tenir l’encert, l’any 2010, de programar l’exposició fotogràfica “Música pels ulls”, una compilació d’imatges signades per Francesc Fàbregas que documentaven vint anys de música a Barcelona, una època en què la ciutat va acollir els millors músics i alguns dels macroconcerts més interessants del moment, uns temps en què els dies grisos tenien les hores comptades per a deixar pas a uns anys d’efervescència cultural que obriria les portes de la ciutat als artistes més internacionals. Ara, dos anys després d’aquella magnífica exposició, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit publicar les imatges que la van protagonitzar en un llibre (Música pels ulls. Barcelona 1974-1994) imprescindible per als mitòmans i amants de la música que, d’una manera o una altra, van estar vinculats als esdeveniments que va documentar Fàbregas en aquelles dues dècades.

El fotògraf Francesc Fàbregas

L’any 1972, un jove Francesc Fàbregas començava la seva trajectòria com a fotògraf, una decisió arriscada però que aquell noiet va prendre segur de sí mateix; la seva passió per la música el va portar a documentar aquells concerts que tant l’entusiasmaven, actuacions que a Barcelona es van anar fent cada cop més freqüents. D’aquesta manera, Fàbregas va posar el seu talent a disposició de les revistes culturals publicades a la ciutat a mitjans dels anys 70 (Vibraciones, Rock Espezial, Rockdelux), i es convertia, així, en tot un pioner del periodisme gràfic musical del país.

Aquell jove fotògraf va viure en primera persona el concert dels Rolling Stones a la Monumental (1976), va conèixer Bob Marley, Dylan, Freddie Mercury i Sting, va presenciar el debut de Bruce Springsteen a Barcelona (1981), va veure Lou Reed al Palau d’Esports (1975), el seu objectiu va captar també els membres de The Cure i The Smiths i, per descomptat, va viure un dels concerts més importants i amb una major quantitat d’artistes sobre l’escenari a finals dels 80, el que Amnistia Internacional va organitzar al Camp Nou (1988), bons músics reunits per una bona causa.

El Último de la Fila i Bruce Springsteen, al concert d'Amnistia Internacional (1988)

Però Fàbregas no només es va interessar pels artistes de renom internacional. Va passejar la seva càmera pel festival Canet Rock (1975 i 1977) i els membres de l’anomenada Ona Laietana; a més, el seu era un olfacte especial per a intuir maneres d’estrella a joves que començaven les seves carreres artístiques, com ara Loquillo, de qui va presenciar els primers concerts, va documentar les actuacions barcelonines dels grups que protagonitzaven la “movida madrileña”, com Radio Futura o Gabinete Galigari, va immortalitzar Pedro Almodóvar i Fabio McNamara, va fotografiar Alaska,…

Les imatges reunides a Música pels ulls. Barcelona 1974-1994 documenten dues dècades de música en directe a Barcelona, fotografies que al llibre estan acompanyades d’articles de reputats periodistes musicals, com Jordi Turtós o Àngel Cases, i on coneixerem també la opinió del promotor Gay Mercader, un dels principals responsables en convertir aquesta ciutat en destí imprescindible per als millors artistes del moment, un llibre que permetrà il·lustrar els records dels espectadors que omplien els estadis en aquells vint anys.

Títol: Música pels ulls. Barcelona 1974-1994
Autor: Francesc Fàbregas
Editorial: Ajuntament de Barcelona
Pàgines: 264 pàgines
Data de publicació: Març 2012
ISBN: 9788498503630
Preu: 20,00 €

Estreno cinematográfico: Dictado, de Antonio Chavarrías

El próximo 9 de marzo se estrena la película Dictado, una historia inquietante que muestra cómo la tranquila existencia de una joven pareja se ve truncada desde el mismo instante en que ambos se hacen cargo de una niña huérfana, un film que fue presentado en la pasada edición de la Berlinale, dirigido por Antonio Chavarrías y protagonizado por Juan Diego Botto, Bárbara LennieMágica Pérez.

Fotograma de la película

Tras el suicidio de su padre, Julia es acogida por Daniel, amigo de la infancia de su padre, y su pareja, Laura. Poco a poco la presencia de la niña incomoda al muchacho, que se siente desplazado por ella y amenazado por algunas de las incomprensibles acciones de la pequeña, un comportamiento que despierta en el joven sus miedos y unos sentimientos del pasado que ya creía olvidados, pero que ahora regresan con más fuerza que nunca.

Dirigido por Antonio Chavarrías (Las vidas de Celia), Dictado es un thriller con elementos de terror que significa el debut cinematográfico de la pequeña Mágica Pérez, a quien acompañan Bárbara Lennie (Todas las canciones hablan de mí) y Juan Diego Botto (Silencio en la nieve) en los papeles protagonistas, y con Nora Navas (Pa negre), Ágata Roca (Las horas del día), Marc Rodríguez (Salvador) y Monti Castiñeiras (¿Y tú quién eres?) completando el reparto.

Dictado se estrenará en nuestros cines el 9 de marzo de 2012.

Título: Dictado
Género: Thriller Terror
Nacionalidad: España
Año: 2011
Duración: 95 minutos
Director: Antonio Chavarrías
Guión: Antonio Chavarrías
Intérpretes: Bárbara Lennie, Juan Diego Botto, Mágica Pérez, Nora Navas, Ágata Roca, Marc Rodríguez, Monti Castiñeiras

Novetat discogràfica: Jo mai mai, de Joan Dausà i Els Tipus d’Interès

Coneixeu el “Jo mai mai”? Per qui no sàpiga de què parlo diré que és un d’aquells jocs que triomfen en les reunions entre amics, i que ens fa explicar els nostres secrets i conèixer els dels altres acompanyats d’una copa: si has fet allò que algú proposa, has de beure un glop; si no, no beus. L’èxit d’aquest popular joc va fer que l’actor Joan Dausà pensés que seria un bon títol per a un disc, així que dit i fet: el passat 14 de febrer va sortir a la venda Jo mai mai, el debut de Joan Dausà i Els Tipus d’Interès, un treball que es va començar a gestar fa gairebé dos anys mentre Dausà feia una barbacoa amb uns amics d’allò més interessants: Martí Maymó i Arnau Vallvé (dels Manel), Axel Pi (bateria de Sidonie) i Carol Duran (de La Carrau), uns amics que no van dubtar ni un instant a oferir-li el seu suport en la seva aventura com a cantant.

Conegut pels seus treballs en televisió (on ha participat en sèries com Ventdelplà o Porca Misèria), la veu de Joan Dausà se’ns va fer habitual quan va doblar el personatge de Xavi Masdéu, el protagonista modernet d’Arròs covat, la magnífica sèrie d’animació creada per Juanjo Sáez l’any 2009. Mentre treballava com a actor, la música només era una afició per a Dausà, qui ja a l’adolescència es va iniciar tocant temes de Lluís Llach i Joan Manel Serrat, fins que l’any 2010 va guanyar el Premi de la Votació Popular del Concurs de Maquetes Sona9 amb les cançons que ara publica.

Joan Dausà
Joan Dausà

Produït per Santos Berrocal i Florenci Ferrer (productors de grups com Sidonie o Love Of Lesbian) Jo mai mai conté onze cançons que pretenen emocionar, un treball marcat per la malenconia i la nostàlgia, amb un so íntim i sense artificis, que parla d’històries quotidianes, de parella, de sentiments personals, fins i tot de tristesa, però sense recrear-s’hi, ja que el músic de Sant Feliu recomana ser positiu davant les adversitats.

De les onze cançons cal destacar Martina, un preciós exercici imaginatiu en què Dausà evoca la joventut de La Tieta de Serrat, quan no podia imaginar que envelliria tota sola; M’hauria agradat, on s’expliquen desitjos que no es fan realitat; El señor Sommer i l’ós polar, la preferida de l’autor, una faula basada en el llibre de Patrick Süskind; 1979, que l’autor dedica a la seva mare, que va morir pocs dies després de néixer ell; i la cançó que dóna nom al disc, Jo mai mai, una història d’amor que es resumeix en un sopar on es juga a aquest joc, i que ve acompanyat d’un videoclip fantàstic en què Joan Dausà es reuneix amb els seus amics (Els Tipus d’Interès) per fer un cafè i jugar, i on trobarem les curioses confessions de Pep Cruz, Carles Flavià, Agnès Busquets, Marc Angelet, Juanjo Sáez, Clara Segura (que també col·labora a Encara hi som a temps), Miqui Puig, Anna Moliner,…

La gira de presentació de Jo mai mai va començar de forma exitosa a la sala Heliogàbal de Barcelona, on va esgotar totes les entrades per a la triple cita que va oferir a finals de febrer. Per a aquestes actuacions en directe (la propera, a Terrassa el 8 de març), i davant la impossibilitat de comptar amb Els Tipus d’Interès originals per problemes d’agendes, Joan Dausà ha reunit un nou grup que l’acompanyarà dalt de l’escenari, amb els músics Pere Ruiz, Eloi Isern, David Romero i Ferran Resines.

Títol: Jo mai mai
Autor: Joan Dausà i Els Tipus d’Interès
Discogràfica: Cameo
Data de publicació: Febrer 2012
Més informació: www.joandausa.com

Estrena cinematogràfica: Any de Gràcia, de Ventura Pons

El proper 2 de març s’estrena la pel·lícula Any de Gràcia, la història d’un jove que deixa el seu poble natal per emprendre una nova vida a Barcelona, un film que significa l’esperat retorn a la comèdia de Ventura Pons per al qual ha comptat amb Rosa Maria Sardà i Oriol Pla en els papers principals.

Fotograma de la pel·lícula

El David és un jove de vint anys que arriba a Barcelona carregat d’il·lusions i bones intencions. El noi trobarà allotjament a la casa de la Gràcia, una dona que ja ha superat els seixanta anys i que li ofereix una habitació a canvi de companyia i atenció. La convivència, però, no serà gens fàcil: ell busca la manera de fer realitat tots els seus somnis, mentre que ella, desencantada de la vida, ja ha abandonat qualsevol esperança de convertir-los en realitat.

Ventura Pons (Mil cretins) dirigeix Any de Gràcia, una pel·lícula rodada als carrers del barri de Gràcia que mostra la difícil relació entre un jove acabat d’arribar a la ciutat i la dona que l’acull a casa seva, conflictes generacionals que tots dos intentaran solucionar amb bones dosis d’humor i tendresa. En aquesta ocasió, el director català ha tornat a confiar en Rosa Maria Sardà (Anita no perd el tren) per al paper de la dona rondinaire, mentre que Oriol Pla debuta en cinema interpretant el noi que busca una oportunitat a la gran ciutat. Santi Millan (Bruc, el desafiament), Amparo Moreno (Morir (o no)) i Diana Gómez (Eloïse) completen un repartiment de luxe en què fins i tot hi ha lloc per a la cantant Núria Feliu.

Any de Gràcia s’estrenarà als nostres cinemes el 2 de març de 2012.

Títol: Any de Gràcia
Gènere: Comèdia
Any: 2011
Durada: 90 minuts
Director: Ventura Pons
Guió: Jaume Cuspinera, Carme Morell, Ventura Pons
Intèrprets: Rosa Maria Sardà, Oriol Pla, Santi Millan, Amparo Moreno, Diana Gómez, Alex Maruny, Ricard Farré, Lluis X. Villanueva, Núria Feliu