Todas las entradas por juanmarea

Teatro

“Natta” del Teatro del Velador: ¡Que no pare su música!

Deja un comentario

Contigo, pan y cebolla. Pero no me faltes nunca. Ahora bien: ¿Qué pasará entonces cuando perdamos el hambre?

Entre Renato y Michelle, el pan es la perseverancia de él; y la apatía de ella, la cebolla. Uno y otra les confieren la condición de concertistas (pianista aporreador él, violinista polvorienta ella) únicos: En poco más de una hora, asistiremos a la exposición de sus entrañas desde su entrañable humanidad (la sensacional alopecia de él, el furor intestinal de ella) y temblaremos con su enfrentamiento a muerte, resurrección y final reconciliación. Pero el nuestro será un sufrimiento placentero: Porque los síntomas se concretarán en la sonrisa permanente, la curiosidad por conocerles más y más e, incluso, la carcajada frecuente.

El Teatro del Velador actuó en la Sala Cero de Sevilla este pasado fin de semana y dejó un poso de amargura existencialista ribeteado de magia escénica gracias a la elegancia de sus intérpretes, a la ambigüedad de su propuesta y a su dominio del mimo.

“Natta” es un espectáculo que juega continuamente a dar la vuelta a lo macabro tiñéndolo de “naïf”. De este modo, puede contar sin tapujos la historia más cruel. Basta con disfrazarla de cuento protagonizado por dos criaturas decadentes que queremos desde el primer momento por la ternura de su forma de expresarse.

Él (carismático Manuel Solano) irrumpe en el escenario con arrolladora actitud grotesca, de la que saca partido maravillosamente estableciendo con el espectador una complicidad casi inmediata. Porque, a pesar de que arremete contra él, lo hace con la gracia del payaso que, en lugar de dejarse dominar por los elementos domésticos, los reutiliza para relacionarse con su público: Así, nos dará una lección de sabiduría sociológica tratándonos de muebles a los que hay que limpiar concienzudamente.

Ella (mayestática Eva Rubio) explora hasta las últimas consecuencias la posibilidad humana de cosificarse, creando con deliciosa gracia y concienzuda técnica una muñeca cuyo aliento vital vence el disparo más letal. Y, además, ofrece una chispeante caricatura de una ridícula diva instrumentista.

Ambos, movidos por la decidida mano y el delicado imaginario de su director y autor Juan Dolores Caballero, protagonizan una historia que empieza como episodio costumbrista, sigue como sinfonía de terror, deriva en trama policíaca y finaliza como exultante capítulo de amor. Todo ello haciendo de lo grotesco reconfortante divertimento y, satisfaciendo la necesidad de la Compañía de exhibir todo aquello que les avergüenza, obtienen un resultado que trata de lo que más nos asusta a los adultos para que podamos gozar con nuestros niños: la soledad.

Por Juan Marea

“Natta” se representó en la Sala Cero de Sevilla los días 14, 15 y 16 de noviembre.
http://www.teatroelvelador.com/index.php/producciones-en-gira/teatro/natta
http://salacero.com/

 

 

Teatro

“Nit de Reis” dels Pirates: carbó per als amargats

Deja un comentario

Els Pirates a l’abordatge a la Biblioteca de Catalunya! Al màstil sobre la coberta de l’XI Festival Shakespeare, bramaven amb ferotgia “que els folls facin servir el seu talent i que Déu doni seny als qui ja en tenen”.

Deixem-nos abordar: No pensen saquejar-nos als temorencs espectadors que els esperem des de les aigües calmades de la platea. Ans al contrari: Són pirates solidaris. Volen compartir un tresor lluent i molt solvent: la “Nit de Reis” de Shakespeare, que ja és una festa sobre el paper i ara torna a escenificar-se amb alegria contagiosa.

Nit ReisAubert, Puig i la cursa per l’amor escènic
(Fotografia de Marina Raurell)

L’obra enfronta amants vergonyosos (expressiva Mònica Barrio, serena Queralt Casasayas, radiant Ricard Farré) amb amants desvergonyits (sensacional Arnau Puig, esvalotador Bernat Cot, eixerida Núria Cuyàs) sota la mirada entremaliada d’una encisadora Laura Aubert. En William els confon i barreja perquè, al capdavall, què els mou amb més convicció que la il·lusió d’estimar-se plegats?

Aquesta peça és un divertiment que ara Adrià Aubert esprem amb deliciosos apunts musicals i retaules plens d’esvalot escènic. I entre gags còmics i reflexions saboroses, Els Pirates gaudeixen de l’assalt.

El vers ennuega els que més seriosament se’l prenen (molt rígids Xavi Frau i Cot com a nàufrag retornat) però la “joie de vivre” de la Companyia encén la metxa de la pirotècnia escènica, que enlluerna un espai sobri interromput graciosament per les corredisses dels incendiaris actors. Potser per això quan arriba el moment d’airejar els capítols més fulletonescos (el retrobament dels dos germans, el turment del duc incapaç de fer volar el seu amor idealitzat) ensopeguen exhausts. No hem de patir: Amb prou feines es fan alguna rascada al genoll i, al final, oneja amenaçadora la calavera, que no és senyal de mort segura, sinó el símbol del triomf de les entranyes!

Per Juan Marea

“Nit de Reis” es va presentar al XI Festival Shakespeare i es representarà al Círcol Maldà de Barcelona a partir del 10 de desembre.
http://circolmalda.cat/nit-de-reis/
http://fesshakespeare.wix.com/shake2014

Entrevistas

Roger Coma, comissari del CINELOW: “Vivim en un món d’excessos que ens insensibilitza com a receptors.”

Deja un comentario

La meva gravadora planta cara enmig d’un panorama desconcertant fet a còpia d’esforçats fotogrames casolans.

 Roger Coma

Què és el CINELOW?

És un festival on intentem donar a conèixer les produccions de cinema “low cost”. No són pel·lícules gens confortables: Hi ha documentals, altres de lentitud molt inquietant, thrillers, i propostes més cafres!

Quines són les pel·lícules “low cost”?

Aquelles que s’han fet amb un pressupost de fins a uns 30.000 euros i amb una filosofia de petita estructura de producció. Però utilitzen la mateixa narrativa de sempre.

Quin atractiu tenen?

Podríem pensar que són obres rodades accidentalment així però a moltes, el fet de no disposar d’un pressupost, els aporta llibertat i frescor. Com que els seus autors es troben amb la necessitat d’adaptar-se a escenaris propers i a interpretar-ne els personatges, ofereixen un element casual, fins i tot impúdic… Tenir pocs diners és una desgràcia estimulant!

Molt diferent al cinema comercial.

Sí: Les altres pel·lícules solen tenir una superestructura de gran empresa i normalment acaben sent productes més freds… Les que exhibim aquests dies a Sabadell són més lumpen i molt properes. Vivim en un món d’excessos que ens provoca una insensibilització com a receptors i tenir poc (el low cost) és alliberador: Permet descarregar la responsabilitat de grans maniobres fílmiques.

I què tenen en comú ambdues maneres de rodar?

El cinema funciona des de la mirada de l’artista. Transmet una manera d’entendre el món. David Lynch, per exemple, posa el focus allà on la realitat es trenca. A mi m’interessa allò que és personal. Com més faci els forats sobre una sola cosa, més m’agrada!

D’on va sorgir aquest Festival?

És una aposta molt forta de la Fundació Gas Natural Fenosa, amb una vocació pedagògica. El director de cine Xavier Miralles li ha donat forma i jo en sóc comissari assumint-hi la difusió.

Quins criteris heu seguit per a seleccionar la programació?

A aquesta edició, s’han presentat 130 pel·lícules: I la selecció buscava l’heterogeneïtat a través de la intuïció i l’enamorament. Algunes de les pel·lícules són material en brut però funcionen; d’altres tenen molt bon acabat; i també havien de poder crear debat al final.

Els col·loquis posteriors a les projeccions amb els directors són un dels punts forts del CINELOW.

Com que totes les històries parteixen de la intimitat pròpia dels seus autors, hi ha un munt de petites “tragèdies” darrere cadascuna. Una segona pel·lícula amagada. Creen empatia i l’espectador té molta curiositat per saber…

Què passa amb aquestes pel·lícules després del Festival?

Doncs mira: Les dues que van guanyar l’any passat, “Terrados” de Demian Sabini (Millor pel·lícula) i “Marhaba” de Sergi Cervera (Premi del Públic), van exhibir-se comercialment. I el nivell de les d’aquest any és bastant alt! Fer una pel·lícula, independentment de si tens pressupost o no, és com jugar a la loteria. La difusió que tingui és un misteri que només coneix l’Altíssim…

Resumeix-me el panorama audiovisual actual.

El cinema, com el món editorial, està vivint un moment tan estrany que canvia de patró: Les pantalles ja no són les mateixes i el nou model encara està lluny de consolidar-se. Això obre una escletxa: Hi ha molta producció “low cost”, perquè és molt assequible.

Quina pel·lícula teva entraria en la línia del Festival?

“Suspiros del corazón”, d’Enrique Gabriel, una mena de conte amb cert realisme màgic que vam rodar a L’Argentina. És molt rara i menor però m’agrada molt.

La gravadora, avergonyida, ja està preparada per a assistir a la sala de projeccions.

per Juan Marea

El Festival CINELOW se celebra del 15 d’octubre al 16 de novembre al Museu del Gas de Sabadell (Plaça del Gas, 8)

http://www.fundaciongasnaturalfenosa.org/ca-ES/Global/Noticias/FichaNoticia/Pagines/default.aspx?item=422&origen=/ca-ES/Pagines/default.aspx

Entrevistas

Albert Galera, director artístic del Terror Molins: “La cultura és una explosió d’idees i sentiments.”

Deja un comentario

La meva gravadora té pànic. Sent que està en mans de la passió de l’Albert. I s’estremeix…

IMG-20120821-WA000

L’Albert, un cinèfil de bé

Què és el Terror Molins?

Un festival caracteritzat per la passió que hi posem, molt contagiosa per al públic. Aquest any el nostre tema central és l’erotisme dins el terror, una combinació fantàstica i exclusiva…

Per què connecten tan bé l’erotisme i el terror?

Perquè tots dos són gèneres que, d’una banda, provoquen el públic i, de l’altra, el fascinen. Hi ha sensualitat al “giallo” italià. També a la visió asiàtica contemporània, així com al famós concepte de “nova carn” de David Cronenberg o a les primeres pel·lícules de Paul Verhoeven i a l’”slasher” pur americà. A la nostra Retrospectiva, en veurem tres bons exemples: “El cuarto hombre” (“De vierde man”) de Verhoeven, “Rabia” (“Rabid”) de Cronenberg més la pel·lícula sorpresa de la Marató…

Voleu mostrar a través del cinema de terror el vostre compromís amb la cultura. Però què és la cultura?

Una explosió d’idees i sentiments. El cinema, a més, et desperta l’interès per la literatura. Fins i tot, promou l’interès teòric per la política! Al Terror Molins, ens esforcem especialment en les sessions que organitzem per a instituts, on intentem inculcar els valors que té el cinema, que també es pot entendre com a representació generacional.

I el cinema de terror?

Un gènere il·limitat: Abasta terror social, sang i fetge, psicològic… Fan por el més enllà, la societat, la família!

Per què hi ha tanta gent a qui no agrada el cinema de terror?

Molts vinculen el terror amb la immoralitat. Però nosaltres el ressaltem des de múltiples vessants. Si vinguessin a les nostres sessions entre semana, potser descobririen que no tot és sang i fetge…

Quin ha estat el vostre recorregut fins ara?

Doncs és una història curiosa: Vam començar als inicis dels anys 70 com a festa de gent jove que gaudia del cinema de terror disposada a compartir-ho amb aquells que volguessin passar un cap de semana sense dormir: Era una marató ininterrompuda de 16 hores! Als anys 90, va resultar inviable perquè el públic ja no hi tenia el mateix interès… I el 2001, un nou equip el va reprendre fent-lo evolucionar: S’hi va incorporar un concurs de curtmetratges. Després ens vam decidir a ampliar-ho als llargmetratges adoptant el format que té actualment.

Com ha estat aquest darrer salt?

De primer, contactàvem amb les distribuïdores del país per a què ens cedissin pel·lícules no estrenades comercialment o recent estrenades. Ara ja ho fem amb productores d’arreu del món, que fins i tot s’adrecen a nosaltres directament. Aquest any hem rebut més de 450 llargmetratges, dels quals hem seleccionat 14 per a la secció competitiva!

Aquest any, formeu part de l’European Fantastic Film Festivals Federation.

És una comissió de 22 festivals de gènere fantàstic i de terror que vol ser un gran ventall europeu per a demostrar el valor i la capacitat d’aquest tipus de cinema. El gran ambaixador a Catalunya és el Festival de Sitges. També hi són la Semana de Cine Fantástico y de Terror de Donostia i el Fancine de Màlaga. L’objectiu és unificar les propostes i ajudar-nos entre nosaltres a engrandir l’empremta del gènere. Per a nosaltres, significa una projecció internacional molt interessant.

La vostra rebuda als espectadors és impactant.

Sí, perquè la seu del Festival és el Teatre La Peni, històric a Molins de Rei, que atrapa molt: Té un aire gòtic. La seva façana i atmosfera al·lucinen a molts dels nostres convidats també. Desprèn un gran carisma…

Com és la programació d’enguany?

Compaginarem pel·lícules d’autor (com “Incidente” de Mariano Cattaneo a la secció “Blood Window”, que obre una finestra al cinema llatinoamericà, amb qui volem crear un vincle) amb el “gore” o més salvatges. La que clou la Marató sol ser-ne un bon exemple: Aquest any tindrem “I survived a zombie holocaust” de Guy Pigden sobre el rodatge d’una pel·lícula de zombis, on es barregen uns de reals creant una confusió molt divertida.

L’activitat central segueix sent la Marató, que ve amenitzada amb performances.

El públic espera els nostres espectacles teatrals, que tracten el “leitmotiv” de cada any. Fins i tot els espectadors hi participen…

Què més oferiu?

Una taula rodona sobre l’erotisme en el cinema de terror que moderarà Fausto Fernández, crític de la revista “Fotogramas”, gran especialista en els dos gèneres, i amb la crítica Desirée de Fez, i el blogaire Juan Pedro Rodríguez. Projectarem curts fets per estudiants. Presentarem el llibre “Rob Zombie: Las siniestras armonías de la sordidez”, de Daniel Rodríguez Sánchez i que parla d’un dels autors moderns més impactants i interessants. I celebrarem el VII concurs de microrelats de terror i gore.

I, a més, doneu suport a la producció de joves creadors.

Sí: Fem un “networking”, és a dir, una trobada entre joves directors que presenten els seus projectes a productors. D’aquesta manera, ajudem a facilitar la relació entre uns i altres. I ens agradaria que d’aquí pogués sorgir finançament per a noves pel·lícules…

Què t’atemoreix com a director artístic del Terror Molins?

El pressupost! Fem autèntiques virgueries amb uns mitjans mínims: El nostre comptable és un geni.

Què espanta l’Albert Galera?  

Veure com està la societat. La seva situació general, que és alarmant. I el futur immediat fa molta por. Michael Haneke ens alerta molt bé d’aquest perill a “Funny games”, metàfora sobre com la societat pot entrar a casa i devorar-te…

La gravadora panteixa. I això la fa sentir-se terriblement viva.

Per Juan Marea

El XXXIII Festival de Cine de Terror de Molins de Rei se celebra del 4 al 9 de novembre.
http://www.terrormolins.com/

Teatro

“Montaldo” de Ernesto Collado en La Seca-Espai Brossa: Carretera que pierde

Deja un comentario

La dispersión es un motor potente que puede conducir a uno al caos. Basta con dejarle tomar la iniciativa. Pero cuando el afectado sabe emplearlo, entonces ofrece la posibilidad de comprenderse mejor y hasta de enderezarse.

Ernesto Collado es un bufón posmoderno que, con su verborrea delirante y sus andanzas escénicas, libera dispersión a raudales. Y, en medio de esa catarata de apuntes dramatúrgicos, algunos son certeros; otros, ambiguos y, los más, desenfadados.

Collado dedica estos días a recorrer con los espectadores de La Seca-Espai Brossa los Estados Unidos más salvajes (gracias a encantadores lugareños como Ed Gein y su álter ego Leatherface) tras el rastro de un socialista utópico catalán que perteneció a una secta nada proclive a la dispersión precisamente.

Y el viaje de Ernesto, a base de accidentadas paradas, es estimulante porque su equipaje incluye un sentido de la comunicación fresco y encantador. También mete en la maleta un espacio escénico conceptual y muy visual (ese scalextric por el que circula una y otra vez dándose cabezazos con lo grotesco del día a día yanqui) que es un goce para quien le sigue atónito desde la platea.

 

Ernesto, acostumbrado a comerse sus guisos cual palomo presto a volar, ironiza hábilmente una y otra vez con las contradicciones del individuo: La huida del compromiso familiar corriendo tras una búsqueda absurda de raíces ajenas; la belleza del horror propio de las deformidades humanas (esa niña prostituta cuyos abrazos pedestres alivian el alma); la torpeza del activismo político de proximidad (los armadillos reivindicativos en pugna que precipitan al voluntarioso Ernesto a un confort doméstico casi paradisíaco); y, sobre todo, la inquietud permanente por averiguar qué subyace en cada gesto pretendidamente inexplicable del otro (el idealizado retrato de Montaldo).

Con todo ello, apenas se perciben los tics inherentes a esta clase de propuestas experimentales: Collado logra pasar de puntillas por la autocomplacencia con su estudio sociológico y sus pizarras explicativas son tan anecdóticas que resultan simpáticas. Gracias a su apuesta por la comicidad directa, el artista se dirige a su público como si estuviese impartiendo una conferencia consiguiendo un espectáculo ameno, curioso e incluso desternillante con momentos mágicos, precisamente esos en los que queda bien fijado el objetivo narrativo.

Por Juan Marea

“Montaldo se representa en La Seca-Espai Brossa de Barcelona hasta el 2 de noviembre.
http://www.laseca.cat/es/obra/79/montaldo–ernesto-collado/

Cine

III Ciclo de cine alemán actual en la Filmoteca de Catalunya: Willkommen, Liebelei!

Deja un comentario

El Amor en alemán y subtitulado.

A lo largo de esta nueva edición del Ciclo de cine alemán actual, hemos podido ver dos muestras de cómo este amenazador sentimiento provoca una adhesión casi ciega. En algunos casos, llevando al desconcierto (WESTEN–LAGERFEUER). En otros, empujando a la reafirmación decisiva (LOVE STEAKS). Y, en todos ellos, permitiendo que sus víctimas, los distinguidos protagonistas, adopten una actitud activa.

WESTEN–LAGERFEUER es la minuciosa crónica de una escapada. Para burlar el Muro berlinés, castrador de las ganas de vivir de Nelly. Su realizador, Christian Schwochow, toma como pretexto la necesidad de reinventarse de una madre joven para documentarnos sobre el proceso de éxodo de los alemanes confinados en la República Democrática Alemana hacia la Federal, otra falsa Tierra Prometida. Porque, una vez cruzada la línea, hay que volver a empezar si uno no quiere enterrarse en lo acomodaticio de los centros de acogida.

Tenemos aquí un drama de tintes histórico-sociales con el que empatizar sin que haga ninguna falta tener sangre germana. Schwochow nos presenta a una impecable madre coraje-viuda resignada-trabajadora orgullosa y, al fin, amante recompensada (convincente Jördis Triebel). Todo dentro de los cánones del género: historia de superación personal, personajes carismáticos y claramente reconocibles y muchos episodios argumentales. Para emocionarnos dentro de las convenciones universales.

LOVE STEAKS, de Jakob Lass, es más simpática pero menos consistente. Su punto de partida resulta curioso: Un masajista inexperto es contratado en un balneario donde construirá un hogar a base de traumatizarse con el atrevimiento de algunas clientas, lidiar con su torpeza (lo mejor de la película son los trompazos continuos que se da con las asépticas instalaciones) y apalear su pureza virginal al cruzarse en el camino de una inestable comehombres que supura sus ardores como poco profesional cocinera en el mismo centro. Obra de guión irregular pero con aire marciano que sopla con gracia hacia el bostezo del espectador, enternece gracias a las refrescantes interpretaciones de sus protagonistas: ella (Lana Cooper), estimulante por su extravagancia vital; él (Franz Rogowski), estupendo como “freak” social.

Por Juan Marea

El III Cicle de cinema alemany actual en la Filmoteca de Catalunya se proyecta del 14 al 31 de octubre.
http://www.filmoteca.cat/web/programacio/cicles/cicle-de-cinema-alemany-actual

 

Teatro

“Timó d’Atenes” de La Brutal: Les amistats perillosíssimes

Deja un comentario

L’amistat és la ciència exacta que suma esforços, multiplica il·lusions i divideix la por.
Tots la podem aplicar. Però molts prefereixen mastegar-la entre les seves paraules de temporada fins a empassar-se-la amb joiosa pressa.

L’XI Festival Shakespeare va inaugurar-se a la majestuosa Biblioteca de Catalunya el proppassat 23 d’octubre per a què recordéssim que seguim sent grans, a una banda i a l’altra de l’organització: Perquè, hi “suem, i plorem i riem i ens enfadem i ens il·lusionem” en paraules de Montse Vellvehí, la directora.
La proposta, una mostra de grandesa escènica (seguint amb el concepte) que adapta la baixada a l’infern d’un filantrop obsedit per esbrinar qui és quan el desposseeixen de tot.

En William, que a les seves peces posava a prova individus íntegres envoltant-los d’estafadors socials i consellers exterminadors, creà en Timó d’Atenes i l’obligà a fer una travessia pel desert de la moral. Per a què hi passés gana de sinceritat. Per a què s’hi assedegués d’honestedat. Abans, però, en David Selvas ens deixa veure de trascantó les festes on Timó malbarata la seva ingenuïtat.

Sota la mirada de Julio Manrique, que no és transparent perquè en ella conviuen el desig d’estimar els altres i un entossudiment per l’autenticitat a punt de guspirejar. Manrique desvia aquesta mirada des de la despreocupació inicial fins a la coherència espiritual final. I, entre un extrem i l’altre, parpelleja el desencís, humiteja el desconcert i somica la impotència. En Julio fa tot això i s’allibera de l’histrionisme amenaçador en aquesta classe de missions.

timo-atenes-premsa-grupEls amics que espero no tenir.
(Fotografia de Felipe Mena)

La resta d’ulls, la dels voltors que provoquen la ceguesa d’en Timó, no miren amb la mateixa fermesa. Però Selvas els aplega hàbilment amb una posada en escena canviant, que no només marca l’itinerari del protagonista: També li dóna aire quan els corruptes l’acorralen en la frivolitat ambiental; i intensifica el seu patiment a l’hora d’enclaustrar-lo a l’abocador com a una deixalla més.

L’espectacle fascina per la frescor impúdica amb què comença, i aclapara visualment (la destrucció del mur per a què d’ell emergeixi la runa; el passeig amb el cotxet que simbolitza el renaixement). Però perd part del seu impacte a mesura que la concisió inicial cedeix terreny a la reflexió política i la seva adjectivació. I si la música recrea amb encert l’oportunisme social i l’atmosfera interpretativa de la primera part demostra una bona complicitat del grup, el discurs del príncep destronat (magníficament encarnat per Manrique) es veu embrutat per un afany massa dogmàtic de voler transformar la víctima en heroi quan n’hi havia prou de fer lluir la seva exquisida condició de desnonat.

Per Juan Marea

“Timó d’Atenes” es va representar el 23 i el 24 d’octubre al XI Festival Shakespeare.
http://fesshakespeare.wix.com/shake2014

Entrevistas

Joan Frank Charansonnet, director d’ÀNIMA: “Els extrems es poden tocar.”

Deja un comentario

La meva gravadora dilueix reflexions disperses amb l’eufòria d’en Joan Frank, que ha dirigit, escrit i fotografiat un drama per on la Mort batega i la Vida s’escola.

jfc 2

(Fotografia de Moises Torne)

Què és “Ànima”?

És una pel·lícula d’extrems: violenta i polipoètica. Però sobretot és un homenatge al meu germà, que va morir de leucèmia fa dos anys. Com que em veia incapaç de parlar-ne directament, vaig partir d’una notícia succeïda el 2005 que em proporcionava un personatge terminal i un comiat. I hi vaig poder ajuntar la part espiritual amb una de policíaca…

Quin és el Cos que ha fet possible “Ànima”?

L’hem tirat endavant gràcies a l’esforç cooperativista del Laboratori d’actors de cinema i de tots aquells que hi han invertit econòmicament mitjançant una campanya de micromecenatge: És una pel·lícula molt artesanal. I hem aconseguit una història que ha passat pel 26è Festival Internacional de Cinema de Girona, s’està projectant a dues sales comercials i, fins i tot, s’estrenarà a Argentina!

La protagonista, l’Emília, pateix la vida amb un sentit dramatisme. En què s’assembla la seva a la dels espectadors?

Tots plegats estem vivint en una època de triple crisi: econòmica, de valors, i existencial. Qualsevol persona de classe mitjana o alta pot trobar-se en una situació de risc social segons els moviments o accidents que tingui la seva vida. Ningú no està exempt del que passa a l’Emília!

Pot la violència ser poètica?

Quan portes un dolor extrem com el que té l’Emília a una altra dimensió, es converteix en polipoesia. La nostra pel·lícula ho reflecteix. I també beu del “Postpànic”, que hereta les idees d’autors com Fernando Arrabal.

Què és el Postpànic?

Una forma d’expressió artística: Els extrems es poden tocar. I podem fusionar-los sempre que sapiguem on està la corda fluixa. Les garotes són una menja exquisida, però protegeixen la seva carn amb punxes: L’Emília també té les seves punxes. I, a dins, guarda la innocència i la il·lusió.

Quan l’Emília és a punt de morir, se li apareix en somnis el seu pare i li diu: “Ara et sentiràs més connectada a les petites coses.” 

Són les arrels de la nostra pròpia existència. Sovint passem pel món efímerament sense adonar-nos que el contacte amb la natura i amb el ser humà són el més important. Després del trànsit de la vida, amb tots els seus colors, l’Emília entra en una nova dimensió i podrà adonar-se que vivia!

A la pel·lícula, també parles de com ens influeixen les persones que se’ns creuen al camí, “ànimes” que cal seleccionar.

Més important que el que fem o deixem de fer és qui ens rodeja o qui deixem que ens rodegi. N’hi ha que són “ànimes” destructives; d’altres ens ajuden a acostar-nos a les petites coses tot i que, quan les coneixem, no hi veiem els punts de connexió amb nosaltres. Hem de tenir un radar. Es tracta de comunicar-nos amb les persones, de trobar-hi la complicitat i fer-hi equip. També volem dir amb “Ànima” que és el moment de l’intercanvi!

La gravadora empetiteix amb el somrís final d’en Joan Frank. I descansa dolçament.

Per Juan Marea

 

“Ànima” es projecta als Cinemes Girona de Barcelona el 30 d’octubre i el 6 de novembre.
http://www.cinemesgirona.cat/projeccions/anima
https://www.facebook.com/animaemilia

 

Teatro

“La nit just abans dels boscos” al Círcol Maldà: Revifant la foscor.

Deja un comentario

Els boscos es van inventar per perdre-s’hi, diran alguns. Jo en discrepo: D’això ja s’encarreguen les grans ciutats sense gaire esforç. Els boscos són el paradigma dels ecosistemes: Perquè convivint, les nostres fulles són més verdes. Les nostres arrels poden ser profundes viatjant sota terra. I, a més, ens protegim millor de la xafogor deshumanitzadora dels nuclis socials.

El Círcol Maldà així ho entén també i segueix l’actor Òscar Muñoz pels seus voltants. Precisament on solem sentir-nos estrangers a causa de l’explosió turística.  I on som cruelment zombificats pel consumisme comercial.

I comença el joc: Jugarem a ser arbres replantats. La regadora està en mans de l’Òscar i el repte,  aconseguir que no fugim a la clariana. L’adob, el contestatari text d’en Bernard-Marie Koltès, no pot escampar-se a la babalà. Per això, l’artista ha de començar per triar-nos d’entre la multitud anònima. I ho fa amb ofici: Després de cridar-nos i sacsejar la zona de confort (què collons és això?), serem seus. El rol de captaire s’ha de distingir dels prejudicis. Ha d’allunyar doncs el discurs de la corrupció del pidolaire, d’aquell que lamenta la seva dissort a canvi d’unes monedes (ni puta idea de què són!). No ho té fácil perquè som una colla i ha de lluitar contra l’estructura original del monòleg (articulat com si s’adrecés a un sol transeünt) per a què ningú dels espectadors se senti exclòs. Recorre llavors a una interpretació contundent equilibrant el gest brusc i els brams inconformistes amb la mirada de desemparament (l’Òscar la té).

Es guanya la nostra confiança però encara no haurà trobat el seu espai escènic, aquell on el personatge ja no passa per allí sinó que hi viu. Mentre sembla convèncer-nos que hi ha un complot generalitzat contra pobres diables com ell, ens va tancant més i més i acabarem a la seva llar, bastida de cartons acollidors i catifes que aixopluguen amb habilitat el nostre esperit solidari apaivagat.

I succeeix el miracle: Ens relaxem i ja no ens preocupen més les injustícies socials. Ni la inadaptació de l’individu fora de la seva terra. Ni tan sols la incomunicació afectiva multiplicada després d’un “polvo” apressat. Cap altra de les coses que ens havia anat detallant l’Òscar al llarg del seu “tour de force”.

I no perquè l’obra de Koltès no sigui punyent avui (però cada cop menys pel seu maniqueisme). Tampoc perquè no ens atrapés el nouvingut escènic, que passa del clam desequilibrat al xiuxiueig ingenu. No. La qüestió és que al seu cau la nit ja no cau amenaçadorament: Les nostres branques s’han encreuat amb fermesa i no la deixen passar.

Per Juan Marea

“La nit just abans dels boscos” es representa al Círcol Maldà de Barcelona fins al 9 de novembre.
http://circolmalda.cat/la-nit-just-abans-dels-boscos/

 

Teatro

M.A.R.I.L.U.L.A. a La Seca-Espai Brossa: Quedem com a amics.

Deja un comentario

La dona que em va venir a veure l’altra nit crida per dins i badalla per fora. Com que ella arribà abans, va poder triar lloc. A mi em va tocar seure a la platea. Em va semblar bé: Ella tenia unes quantes coses a dir. I jo necessito escoltar-ne encara moltes. De dones i de coses. Un cop assumit el que s’esperava de mi, vaig pensar: Ningú no em traurà la gosadia de mirar endavant. I, al davant, hi havia ella. Que es mirava amb desgana un mirall enorme rere seu.

No ens vam entrendre. I no només perquè no hi hagués “feeling” entre nosaltres.

La Mònica Glaenzel es presenta com a la protagonista de M.A.R.I.L.U.L.A. Però a mi no me la fot: Perquè al llarg d’aquest monòleg entretingut explica més el personatge que no pas l’interpreta. I, així, el meu desencís va augmentant. La frescor amb què l’autora grega Lena Kitsopoulou ruixa el seu text erràtic ha de conviure amb la direcció massa expositiva de Josep Maria Mestres i amb l’histrionisme desbocat de l’actriu. I, jugant la majoria absoluta a casa, el partit es decideix als pocs minuts de començar.

Jo hauria volgut patir amb la dispersió emocional d’aquesta fèmina. Fent ziga-zagues de la monotonia diària al seu buit existencial. Accelerant quan s’exaspera perquè no comprèn vincles socials tan delirants i eufemístics. Frenant en el moment en què anuncia com posarà remei a tanta manca d’adaptació personal. Mes, ai!, que tot m’ho servia l’eixerida actriu com si em parlés de la veïna de dalt i que l’escenari cada cop es tancava més als peuets de la seva menuda personalitat.

El mirall que recorria tot l’espai escènic (i que, sortosament, donava una imatge afavorida de mi al costat dels altres espectadors) perdia la seva utilitat progressivament.

Jo sóc home de segones oportunitats (no només perquè les reclami dels altres) i em vaig poder relaxar quan la Mònica em dedicava els moments més intranscendents de la història. Quina expectació quan em cantava sense venir al cas l’ànsia de llibertat freddymercurienca! Quina il·lusió que preferís quedar-se amb mi per explicar-me com eren els “polvus” amb el seu “amant-funcionari” fent-lo esperar al prosceni mentre trucava a la porta un cop i un altre! Quina alegria sentir-la picant de palmes amb l’Antonio Flores en un paratge on l’aire se sedimenta i on ja no cal cardar per sentir-se un cadàver…!

Per Juan Marea

“M.A.R.I.L.U.L.A” es representa a La Seca-Espai Brossa de Barcelona fins al 12 d’octubre.

http://www.laseca.cat/es/obra/75/marilula–lena-kitsopoulou/