M.A.R.I.L.U.L.A. a La Seca-Espai Brossa: Quedem com a amics.

La dona que em va venir a veure l’altra nit crida per dins i badalla per fora. Com que ella arribà abans, va poder triar lloc. A mi em va tocar seure a la platea. Em va semblar bé: Ella tenia unes quantes coses a dir. I jo necessito escoltar-ne encara moltes. De dones i de coses. Un cop assumit el que s’esperava de mi, vaig pensar: Ningú no em traurà la gosadia de mirar endavant. I, al davant, hi havia ella. Que es mirava amb desgana un mirall enorme rere seu.

No ens vam entrendre. I no només perquè no hi hagués “feeling” entre nosaltres.

La Mònica Glaenzel es presenta com a la protagonista de M.A.R.I.L.U.L.A. Però a mi no me la fot: Perquè al llarg d’aquest monòleg entretingut explica més el personatge que no pas l’interpreta. I, així, el meu desencís va augmentant. La frescor amb què l’autora grega Lena Kitsopoulou ruixa el seu text erràtic ha de conviure amb la direcció massa expositiva de Josep Maria Mestres i amb l’histrionisme desbocat de l’actriu. I, jugant la majoria absoluta a casa, el partit es decideix als pocs minuts de començar.

Jo hauria volgut patir amb la dispersió emocional d’aquesta fèmina. Fent ziga-zagues de la monotonia diària al seu buit existencial. Accelerant quan s’exaspera perquè no comprèn vincles socials tan delirants i eufemístics. Frenant en el moment en què anuncia com posarà remei a tanta manca d’adaptació personal. Mes, ai!, que tot m’ho servia l’eixerida actriu com si em parlés de la veïna de dalt i que l’escenari cada cop es tancava més als peuets de la seva menuda personalitat.

El mirall que recorria tot l’espai escènic (i que, sortosament, donava una imatge afavorida de mi al costat dels altres espectadors) perdia la seva utilitat progressivament.

Jo sóc home de segones oportunitats (no només perquè les reclami dels altres) i em vaig poder relaxar quan la Mònica em dedicava els moments més intranscendents de la història. Quina expectació quan em cantava sense venir al cas l’ànsia de llibertat freddymercurienca! Quina il·lusió que preferís quedar-se amb mi per explicar-me com eren els “polvus” amb el seu “amant-funcionari” fent-lo esperar al prosceni mentre trucava a la porta un cop i un altre! Quina alegria sentir-la picant de palmes amb l’Antonio Flores en un paratge on l’aire se sedimenta i on ja no cal cardar per sentir-se un cadàver…!

Per Juan Marea

“M.A.R.I.L.U.L.A” es representa a La Seca-Espai Brossa de Barcelona fins al 12 d’octubre.

http://www.laseca.cat/es/obra/75/marilula–lena-kitsopoulou/

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s