Archivo de la etiqueta: crític literari

L’EXPERIÈNCIA, DE SLAWOMIR MROZEK

L’experiència és el catorzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: L’experiència. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

L’experiència està escrit, novament, en primera persona. El seu protagonista és un tafaner ociós que un bon dia comença a entretenir-se amb un vianant, el qual coixeja. Un bon dia, emperò, s’adona que coixeja de l’altra cama. Com que no entén res de res, decideix interrogar el pobre home de molt males maneres, fins i tot amenaçant-lo en denunciar-lo.

El coix li explica que ell coixeja, només, d’una cama. I que l’altre coix és son germà bessó, el qual coixeja justament de la cama contrària. Tot plegat ha ocorregut perquè s’han barallat. Ara ve el més sorprenent i esgarrifós del conte: el germà interrogat li ensenya al protagonista una destral que duu amagada sota la roba i li confessa que està buscant son germà per matar-lo.

A tot això, el narrador-protagonista no té més remei que menjar-se l’orgull i decidir que mai més es ficarà en la vida dels altres, perquè només porta que problemes.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

IMMANUEL, DE SLAWOMIR MROZEK

Immanuel és l’onzè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Immanuel. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Immanuel és la reunió de treball entre un guionista molt culte i un productor de cinema que només pensa en la vessant comercial i, per tant, crematística de les pel·lícules que produeix. L’obra que el mencionat escriptor ha adaptat és la Crítica de la raó pura del filòsof prussià del segle XVIII Immanuel Kant.

En quant el productor es disposa a llegir-ne el guió (o potser és la sinopsi o el tractament, no queda del tot clar al relat) comença a trobar-hie pegues per tot arreu i, molt alarmat, crida i ordena, intentant justificar-se de totes les maneres audiovisuals i narratives possibles, al guionista que el modifiqui immediatament seguint les seves “suggerències”.

Així doncs, les alteracions del guió original comencen amb l’immobilisme del personatge i la foscor de l’escenari. Fora. Tot seguit, ataca el vestuari del personatge principal, és a dir el propi Kant. També fora. Després el tema de la “llei” moral. L’aparició d’un xèrif ho arregla. Seguim. El sexe (amb incest i homosexualitat inclosos) i les drogues també passen a formar part de la trama de la pel·lícula, la qual no para de degenerar per moments, davant l’orella destruïda del guionista i la llengua activa del productor. I ja tenim un guió que res tenia a veure amb el primer, com malauradament deu haver passat, passa i passarà tantes i tantes vegades.

El desenllaç és totalment destructiu, atès que finalment el guionista es ven qualque mercenari de la literatura (tan habitual a la història cultural en general i a la narració en particular) i, al damunt, s’ho autocreu amb una darrera frase totalment lapidària per als interessos humans: “La popularització de la cultura comença a sortir a compte”.

Com a cirereta, m’agradaria destacar que la controvèrsia del cel estrellat del guió original és bescanviat pel productor amb el fet que en una televisió estiguin fent La Guerra de les Galàxies.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

FUERA DE FUEGO, D’ENKI BILAL I PATRICK CAUVIN

Fuera de juego és un còmic totalment atípic del creador de vinyetes serbi Enki Bilal. Vaig descobrir la seva obra gràcies a la seva famosa saga Sangre Azul, del millor que he llegit mai en format còmic per a adults, només comparable als episodis de ciència-ficció d’Horacio Altuna.

Aquest llibre és atípic per diversos motius: un perquè Bilal només en signa els dibuixos, dos perquè parla d’un esport (futbol) i tres pel seu format, ja que és un àlbum horitzontal que convida a l’estudi pedagògic, és a dir com a eina de consulta.

Amb la duresa extrema dels rostres i els detalls al·legòrics als quals ens té acostumat el mestre Bilal a tota la seva obra, aquest còmic és el testament del millor periodista futbolístic de tots els temps, el qual reflexiona sobre l’esport rei, que va desaparèixer tràgicament al passat futur. A part d’inventariar els millors jugadors/jugadores de tots els temps, el narrador i protagonista de la història ens explica les lleis més convulses que van tenir molt a veure amb l’eradicació d’aquest esport.

Per als fanàtics del còmic en general i de Bilal en particular, però també per als futbolers a nivell internacional com un servidor, estem davant d’una obra imprescindible a qualsevol prestatgeria pel seu doble perfil: ficció i assaig futurista.

Pel que fa als jugadors presentats en aquesta obra, en destaquem els següents: els 3 germans africans que van haver de ser blanquejats per poder jugar i la millor portera (porter) de la història. De fet, sempre s’ha dit que un dels pocs esports on podrien jugar homes i dones barrejats és el futbol, ​​i en concret la posició de porter/portera, ja que pel que fa a elasticitat una dona sempre serà millor que la majoria dels homes.

Pel que fa a les lleis que van condicionar (condicionaran) el procés involutiu del futbol, ​​concretem aquesta: que els àrbitres haguessin (hauran) de viure aïllats sota terra (tipus reality actual) totalment incomunicats amb la finalitat de ser parcials. Fins i tot, no tenen contacte físic amb els jugadors, ja que arbitren des d’una urna intraterrestre a mode d’apuntadors de teatre.

L’epíleg és totalment innecessari i gratuït, així com el pròleg que recorda massa la sospita que aquesta obra va ser un encàrrec. Per sort per als Bilal addictes i malalts del futbol, ​​aquest llibre segueix i seguirà vigent molts anys encara.

Títol: Fuera de juego
Autor: Enki Bilal i Patrick Cauvin
Editorial: Norma
Data publicació: gener 1997
Pàgines: 26
Idioma: Espanyol
Format: 21×34⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

EL VUITÈ DIA, DE SLAWOMIR MROZEK

El vuitè dia és el divuitè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El vuitè dia. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El vuitè dia està escrit en primera persona i en passat, encara que quan s’acosta el clímax passa a present. En el plantejament, el narrador i protagonista ens presenta una reflexió pseudofilosòfica en què ens planteja la disjuntiva que Déu no és tan bo com el pinta la majoria, en una clara aposta per la laïcitat (almenys) de la seva obra en general i aquest conte en concret. Aquest personatge ens parla com a portaveu de tota la raça humana, de manera que la complicitat amb el lector és directa des de la primera paraula. En aquest cas, el conflicte apareix per acumulació i repetició, ja que la Persona el que va portant a terme és una correspondència amb Déu (¿?) on li va sol·licitant primer, reclamant després per acabar exigint i fins i tot informant unilateralment del fet que la setmana té massa dies laborals. A més, l’autor va intercalant les seves reflexions per justificar les peticions del protagonista incloent-hi cites dels grans filòsofs de tots els temps, com són Pascal, Gorki, Camus i, és clar, Nietzsche.

A mesura que el conflicte va avançant, ens apareix un segon conflicte ja que el lector, a partir del segon dia laboral eliminat del calendari, es pregunta què passarà quan Déu (¿?) tàcitament i en silenci atorgui que ja no hi hagi cap dia en el qual es pugui treballar de la setmana. I aquí és on Mrozek ens destarota amb el seu talent i màgia literària, resolent amb una radicalitat extrema per part de l’Homo Sapiens protagonista del conte, el qual porta a terme un viatge al revés, des de la reflexió pseudoreligiosa fins el retorn a la caverna, en què la violència gratuïta provoca el retrocés de la raça humana als seus orígens més profunds i execrables.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

La noche boca arriba, de Julio Cortázar

La noche boca arriba_Julio Cortazar_2Encara que sóc conscient que s’han publicat diverses crítiques sobre aquest relat, porto moltíssims anys, en concret des de 1997, volent escriure’n. En aquella època, quan un servidor tot just començava a aprendre a escriure literàriament, vaig tenir la sort de descobrir en Cortázar i la seva obra per imposició, atès que uns dels meus més cèlebres mestres, l’il·lustre escriptor Isidre Grau, ens en va encarregar la lectura i posterior crítica compartida amb la resta de companys i ell mateix.

Sempre he predicat que és el millor relat de tots els temps. Els motius els plasmaré negre sobre blanc a continuació. Gràcies a aquest conte, vaig descobrir la literatura com a lector, com un lector que estava a punt de convertir-se en escriptor. Però vaig comprendre els mecanismes narratius d’un autor amb la finalitat d’aconseguir el seu objectiu. Va ser un dels moments més divins de la meva vida creativa amb les paraules.

Com a qualsevol obra literària, el títol no pot ser gratuït. I aquí, evidentment, tampoc no ho és. La paraula “nit” apareix un munt de vegades al conte i l’expressió “boca arriba” l’he comptada fins a 6, i ho fa in crescendo a mesura que ens anem apropant al clímax i, de retruc, a la resolució del conflicte. També cal parar esment a la cita del preàmbul, la qual forma part del propi text. Però en tenir aquest to històric bel·ligerant, un pot arribar a pensar que ha estat obtingut d’una enciclopèdia o tractat indígena. Aquest relat consta d’un doble plantejament: el del suposat present, on un noi pateix un accident de moto, i el del suposat somni, en què un moteca es fet pres per uns asteques. Aquí ja hi tenim, doncs, el primer engany literari d’en Cortázar: parla d’una tribu, els moteques, en honor als motoristes, és a dir el tipus de ciutadà urbà que és el propi protagonista de la història. Durant aquest primer terç del relat, l’autor ja ens ofereix pistes sobre la seva farsa narrativa, com per exemple el llarg vestíbul de l’hotel, el rellotge de la joieria, el Sol, la natura en general i els ocells en particular, les bromes dels espectadors de l’accident, el dolor i la sang, el senyor amb guardapols que li ofereix un glop, l’estranya camisa de dormir, la làpida negra, el metge i quelcom que brilla.

Durant la resta del nus, i amb el somni en primera instància, podem observar-hi com hi ha coses que no ens acaben de quadrar, per al bé del lector i per l’excel·lent treball de l’escriptor: somiar amb olors, el pantà i els aiguamolls i la fetor a guerra. Com a colofó a la part final del nus, el veí de la nostra víctima (el qual aporta una objectivitat quaternària ideal perquè el narrador ens vagi traient i tornant a ficar a la història suposadament real i central), la set per haver corregut tant i el brou d’or són els elements diàfans de que les coses no van per on haurien d’anar.

Al preclímax del relat, s’hi ajunta tot: l’accident, el somni, el present, el passat i el viatge profètic del suposat moteca a un futur més real i creïble impossible. També és necessari comentar el treball dels tempos de la narració, atès que l’accident va de present a futur, però en canvi el somni va de present a passat, quan en realitat és un somni en futur estant al present i recordant fets del passat més immediat.

En resum, una obra mestra totalment atemporal que als relataires ja ens hauria agradat escriure, ja fos al passat, present o futur

Mitjons llargs, de Maria Enrich

MITJONS LLARGS DE MARIA ENRICHMaria Enrich és d’una d’aquestes escriptores que es posen tard a escriure però que, immediatament, esdevenen estrelles de la literatura. El seu bagatge personal i professional, sempre tan a prop dels nens i nenes i de la mare natura, és a dir de la vida, n’han fet tota una persona de profit i molt interessant a nivell humà, es miri com es miri.

En aquest cas, ens toca analitzar literàriament l’escriptura de la novel·la infantil Mitjons llargs, publicada el 2014 per Barcanova. És el primer llibre llarg que he llegit de la Maria Enrich i la veritat és que m’he quedat amb ganes de llegir-ne més. Encara que la seva obra és principalment infantil-juvenil, queda clar que és una autora que, més tard o més d’hora, s’atrevirà amb la narrativa per a adults, ja sigui en format recull de relats o fins i tot amb una novel·la.

Mitjons llargs està basada en fets reals, en la pròpia experiència de la seva escriptora quan a començaments dels 60 va canviar el col·legi clàssic de monges per l’escola transgressora Mowgli, on absolutament tot era diferent; i en clau positiva per a tots, sobretot per a las nens i nenes que van tenir la sort d’estudiar-hi, de formar-s’hi com a persones. El títol és un dels elements físics que més destacaven del no-uniforme dels alumnes de l’escola: podien anar-hi vestits com volguessin, com si fossin a casa seva o al carrer amb els amics.

La protagonista de la novel·la és la Carme (abans Carmencita), una nena que creia que el món era d’una manera i descobreix, de retop, que tot el que li havien explicat als ancestrals religiosos amb fusta a les mans no era del tot cert. La revolució de la Carme no és només a nivell educatiu, sinó vital: comença a estimar la natura, descobreix l’amistat sana i sense perjudicis (fins i tot amb nens, encara que no hi hagi atracció sentimental), els esports col·lectius, la cultura en el seu idioma i el respecte recíproc amb els grans.

Amb un lèxic adequat i un estil narratiu àgil, eficaç i fresc, la Maria Enrich ens transporta a una època grisa però a un lloc ple de color. I aquests colors que es respiren a l’obra no només són fruit de la realitat que va viure, en directe, la seva autora, sinó que estan causats pel talent innat de la seva escriptora, la qual ja hauria hagut de guanyar un dels premis capçalera de narrativa infantil-juvenil del nostre país, com a mínim.


Continuo pensant que hauria d’escriure i publicar més, i no tan sols narrativa infantil-juvenil. Perquè quan un sap escriure tan bé, té l’obligació d’ajudar tots els lectors possibles; des dels nens de primària fins als avis dels geriàtrics.

En definitiva, una obra cabdal de la transició del nostre país escrita des de la distància de l’edat, justament en un temps en què estem vivint una nova revolució per tal d’esdevenir, plenament, un país amb la cultura, l’educació i la humanitat com a referents davant del món.

Títol: Mitjons Llargs
Autor: Maria Enrich
Editorial: Barcanova
Data publicació: març 2014
Pàgines: 128
Idioma: Català
Format: 14×21 ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: Antaviana Nova

Octavi Franch

Eldha. Caso cerrado, d’Angelique Pfitzner

ELDHA. CASO CERRADODesprés del sonat èxit de 2011 amb la novel·la també en clau de thriller Compulsiva Obsesión, publicada per l’editorial Atlantis com a part del premi de novel·la negra del mateix nom, aquest any que tot just s’acaba demà ens va arribar Eldha. Caso cerrado de la mateixa autora, la germanoespanyola Angelique Pfitzner, la qual viu, treballa i escriu a Barcelona.

L’argument d’aquest llibre és el següent: David Hadson, un detectiu privat, desestructurat emocionalment per culpa dels casos que ha portat anteriorment, en concret l’últim (la mort d’un nadó a mans del seu pare), es veu submergit en la desaparició d’una noia, l’Eldha. La seva recerca revifa velles ferides i el retorna al passat, del qual mai no se’n va oblidar.

Com en l’obra anterior, Eldha. Caso cerrado també està ambientada als Estats Units com la majoria de bestsellers corresponents a la novel·la policíaca. El fet diferencial, en aquest cas, és que la seva autora, l’Angelique Pfitzner, ni hi viu ni hi ha viscut mai, encara que imaginem que sí que hi ha anat de vacances. És evident que es tracta una mirada de biaix per tal que la mencionada novel·la, sobretot arran de l’èxit que està tenint a tot el territori de parla espanyola, es tradueixi a l’anglès i es distribueixi a Nord-Amèrica.

Resultado de imagen de eldha. caso cerrado

La història juga en dos escenaris ben diferents i, de retruc, amb dos punts de vista: el de la víctima (la qual està enterrada viva) i la del detectiu que la cerca. Molt influïda pels clàssics del gènere nord-americans com ara D. Hammett, J. Ellroy, R. Chandler o E. Leonard, aquesta novel·la utilitza els recursos literaris habituals del thriller per tal que el lector, en primer lloc, pateixi com la víctima pel que li està passant, pateixi amb el policia perquè no acaba de treure’n l’entrellat i, sobretot, no sigui conscient de per on van els trets realment.

Amb la prosa poètica que ja ens té tan ben acostumats l’autora, la narració avança de manera prou àgil i versemblant. Pel que fa als diàlegs, també estan degudament i correcta escrits. També cal destacar-ne l’elevat nivell de documentació que palesa l’obra en el seu conjunt, sobretot pel que fa als elements científics, una vessant que domina a la perfecció l’Angelique Pfitzner degut a la seva formació acadèmica i professional al món de la farmàcia.

En definitiva, una novel·la negra amb els ingredients necessaris per ser llegida amb força voracitat pels lectors més cartesians, és a dir aquells que llegeixen allò que ja saben d’antuvi que els agradarà i no els decebrà.

Títol: ELDHA, Caso Cerrado
Autor: Angelique Pfitzner
Editorial: Serial Ediciones
Data publicació: març 2015
Pàgines: 228
Idioma: Espanyol
Format: 14,5x 21,5cm ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch