DeGénero

FÚTBOL, DE HELEN EXLEY I BILL STOTT

Deja un comentario


Aquest llibre-miniatura, considerat també un llibre-regal, és un compendi d’acudits gràfics sobre el món del futbol amb guió de Helen Exley i il·lustracions de Bill Stott publicat el 2004.

Si no recordo malament, el vaig comprar un dia que anava bé de diners a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona, juntament amb altres llibres sobre el tema, és a dir el futbol, com ja sabeu una de les meves passions i facetes com a periodista-escriptor.

Aquest minicòmic, doncs, consta de 46 vinyetes, algunes a doble pàgina i algunes a pàgina senzilla a tot color. Hi podem trobar totes les possibles escenes futbolístiques des de tots els punts de vista possibles: jugadors, afeccionats, entrenadors, directius, periodistes, àrbitres, massatgistes, etc.

De totes elles, en volem destacar les següents:

  • La vuitena: en què un entrenador ensenya la tàctica per al partit a tots els seus jugadors, excepte a un, el qual és l’encarregat de fer la feina diguem-ne física durant l’encontre.
  • L’onzena: en què un àrbitre recrimina a un jugador que l’ha insultat i li deixa molt clar que els seus pares estaven casats, que ell estava en fora de joc i que si no es comporta li haurà de donar una bona assotada.
  • La divuitena: en què en un bar estan veient els penaltis d’una eliminatòria (suposem que de Copa) i com que ja van 5 a 5 es troben a la mort sobtada. Aleshores una dona li diu a un altra que vejam si té nassos per desconnectar la tele en aquell precís instant.
  • La vint-i-dosena: en què una dona li diu a un altra que estan molt amoïnats perquè el seu fill (el qual té pinta de molt estudiós) ha demanat de regal un vestit d’àrbitre.
  • La vint-i-vuitena: en què una nena li explica al seu pare que el necessitem per a un partit entre pares i nens, i que li agradaria que hi anés per fer-hi d’àrbitre assistent.
  • La trenta-sisena: en què un nen li diu a un altre que el fet que la seva àvia hagi comprat la pilota no li dóna cap dret a jugar-hi.

Encara que és un llibre pensat per a tots els públics i els acudits són massa trillats, penso que potser paga la pena investigar una mica més sobre aquests autors, malgrat que el preu del llibret sigui excessiu.

Títol: Futbol ¡nos vuelve locos!
Autor: Helen Exley i Bill Stott
Editorial: Harlequin Ibérica
Data publicació: 2004
Pàgines: 65
Idioma: Espanyol
Format: 7×9⁄ Tapa dura sense coberta (cartoné)

Octavi Franch

Educación

Novedad editorial: Papeles, de Ramón Cacabelos

Deja un comentario

Os presentamos hoy una novedad vinculada a la investigación científica, un libro recopilatorio con todas las piezas literarias publicadas sobre el dr. Ramón Cacabelos.

La firma editora del grupo de investigación Euroespes, Euroespes Publishing, acaba de lanzar al mercado el libro ‘Papeles’, un extenso recopilatorio con las mejores piezas literarias publicadas durante los últimos años sobre el Dr. Ramón Cacabelos, presidente del grupo Euroespes y presidente de la Asociación Mundial de Medicina Genómica. A lo largo de más de 550 páginas, el libro recoge tanto artículos periodísticos como editoriales, entrevistas, discursos, ensayos y reportajes de divulgación científica, la mayoría escritos por el propio doctor Cacabelos. Con esta recopilación, el autor trata de transmitir al lector una composición de lugar sobre el papel que juega la ciencia en nuestra sociedad y la importancia de la educación para fomentar su progreso.

A lo largo de su extensa carrera, el Dr. Ramón Cacabelos ha publicado más de 1.500 contribuciones científicas internacionales, ha escrito más de 20 libros y es el editor-jefe de la primera guía mundial de Farmacogenómica (World Guide for Drug Use and FarmacoGenomics), cargo este último que también ostenta en la revista Get-T (The Euroespes Journal). Además, el Dr. Cacabelos acaba de ser nombrado editor-jefe de de la recién creada revista estadounidense Journal of Genomics and Bioinformatics, creada por investigadores y científicos de renombre de todo el mundo con el propósito de ofrecer a los lectores un contenido científico gratuito y de calidad lejos de los circuitos tradicionales de divulgación.

i2ZhvARbblslMcCh1h1wq5
Este libro se suma a los tres títulos que el autor tiene ya publicados, Japón. Lecciones de una cultura en salud pública y bienestar Social
(1996); ‘Pensamientos de outsider’ (2005) y El legado de Garkok (2006)

Ramón Cacabelos preside la Asociación Mundial de Medicina Genómica y es uno de los investigadores más reputados en este ámbito a nivel internacional.

Presidente del Grupo EuroEspes, iniciativa única en Europa en la que participan entidades públicas y privadas interesadas en la investigación biomédica de los problemas del sistema nervioso, el envejecimiento y la demencia, así como el desarrollo de una medicina integral ambulatoria basada en el trabajo multidisciplinar.

Como centro de referencia internacional, en el área médica su interés principal es ofrecer nuevos procedimientos diagnósticos y nuevas estrategias terapéuticas que permitan mejorar la eficacia en el diagnóstico.

Literatura

ESTRATS, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Estrats  és el darrer conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Estrats. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Estrats és, sens dubte, un dels millors contes d’aquest llibre, si no el millor.

En aquest singular i original relat, també en primera persona, un grup d’arqueòlegs del segle XXXXVI (sí, sí: és un conte de ciència-ficció) han descobert el cos d’un turista japonès sepultat sota la lava del Vesuvi del segle XXXI (!). Sota d’aquest, emperò, n’han trobat un altre també adornat amb una càmera de fotos, però en aquest cas l’home és caucàsic. Però més avall, hi encontren un autocar de dos pisos sencer amb uns 60 turistes, tots amb càmeres fotogràfiques a les mans; el més sorprenent és que corresponen a l’era tardana Demokratos, una que evidentment encara no existeix o bé no ha estat catalogada perquè nosaltres encara estem vius i no ens hem extingit. I per últim, ara sí del segle XX, un nordamericà amb càmera penjant i l’ensurt del deute internacional ben solcat a la seva pell.

Però tot just quan les explicacions prehistòriques de l’arqueòleg han calat en tots els assistents de la troballa, el protagonista de la nostra història pretén fer una foto de tot plegat, la primera en quinze segles, que són els que porta el Vesuvi sense entrar en erupció. I com a desenllaç, les primeres guspires del volcà després de tant i tant de temps…

Octavi Franch

Literatura

EL CORRESPONSAL ESPECIAL, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El corresponsal especial és el quaranta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El corresponsal especial. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El corresponsal especial està escrit, també, en primera persona.

L’argument és el següent: la redacció d’un diari esta reunida per tal de decidir si envien o no un corresponsal de guerra a un país que travessa per una situació molt inestable. Finalment, com que no hi ha pressupost, decideixen crear un corresponsal “virtual” el qual narrarà els fets que allà ocorrin sense, realment, poder-los viure en primera persona.

Només tenen dues opcions: revolució o repressió. Van alternant les dues modalitats i el periòdic és un èxit de vendes, fins que al final els lectors se’n cansen i els ingressos econòmics del mitjà tornen a baixar.

Finalment, tanquen la secció d’internacional i decideixen una de nova sobre sexe local, que és el que el públic estava demanant.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

Literatura

TE I CAFÈ, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Te i cafè és el quaranta-dosè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Te i cafè. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Te i cafè està escrit en primera persona. En aquest, el nostre protagonista ha d’enfrontar-se, a la primera frase, al desllorigador de “Te o Cafè”, encara que el títol del conte ja deixa molt clar per on aniran els trets.

Amb aquesta disjuntiva de bones a primeres, el nostre personatge principal s’amaga, literalment, al bany d’on lloc on està reunit amb un professor, tot esperant displicentment la seva amfitriona.

Mentre el protagonista d’aquest relat acaba de rumiar quina és la millor opció, si te o cafè, surt del lavabo convençut que allò és un atac als drets primigenis humans i que ho pensa denunciar on calgui. Dit això, finalment respon a la pregunta inicial: Meitat i meitat; més covard, impossible.

Però és que a més, tot tornant a l’alcoholisme denunciat a tota l’obra de Mrozek, el nostre personatge principal hi afegeixi una destructiva: I una cervesa!

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

TESTAMENT D’UN OPTIMISTA, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

El testament d’un optimista és el trenta-setè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Testament d’un optimista. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Testament d’un optimista està de nou escrit en primera persona, encara que té un component importantíssim a nivell epistolar.

En aquest, cas el nostre protagonista-narrador es troba per casualitat un full manuscrit per una persona optimista, el qual explica les seves darreres i banals vivències. Fins aquí és una anada d’olla total de l’autor de l’escrit, és a dir de l’optimista. Però compte ara amb el títol del relat.

Bé, la qüestió és que quan ens apropem al clímax descobrim que el protagonista-narrador està escrivint (o ho ha escrit, que encara és més esgarrifós i preocupant) aquest “testament” dins d’un taüt. Per tant, som davant d’un conte esotèric?

Moltes preguntes per a aquest conte sorprenent i altament lacònic, en què la figura del suposat protagonista-narrador és del tot anodina i indistinta, atès que el personatge cabdal de la història és l’autor de la missiva.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

Literatura

LES DESVENTURES DEL JOVE WERTHER, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Les desventures del jove Werther és el trenta-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Les desventures del jove Werther. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Les desventures del jove Werther està escrit novament en primera persona, encara que més del 90% del relat és una conversa entre el protagonista (Werther?) i el director d’una orquestra filharmònica.

En aquesta entrevista (de feina, de fet, encara que el responsable musical no ho sap) el portaveu d’un grup de músics? ordena, literalment, al capitost de la mencionada orquestra que els ha de contractar immediatament i, a més, pagar-los un avançament.

Però resulta que els mencionats músics? ni tenen coneixements de música ni instruments. El seu únic argument és que són joves i que el futur els pertany. Evidentment, el director amb moltíssima educació els convida a tornar-hi quan estiguin preparats.

En sortir del despatx, en Werther (?) tot ofuscat pel menyspreu que li acaben de fer, veu el cartell publicitari de l’actuació d’un tal Mozart, el qual no coneix de res. Però, a banda, diu que és lògic perquè en aquella hora del migdia li falla la memòria.

Però tornant a la injustícia de la qual creu el jove músic? que n’ha estat objecte, finalment decideix que construiran una bomba i la posaran a la filharmònica com a venjança, perquè com ell mateix resa:

«La lluita per la justícia és el primer».

Aquest desenllaç m’ha recordat, moltíssim, el raonament del protagonista de La taronja mecànica de Stanley Kubrick.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

 

Literatura

RELAT D’UN VELL AGENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Relat d’un vell agent és el trenta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Relat d’un vell agent. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Relat d’un vell agent està escrit, també, en primera persona, però en aquest cas incorpora el mecanisme del monòleg, atès que s’està dirigint directament al lector.

L’argument és el següent: un capità del espionatge encarrega una missió d’alt secret al seu millor home a l’ombra, el qual ha de contactar en un bar amb un espiadoble d’un país veí.

Quan el nostre espia (i protagonista i narrador invocatiu) arriba al lloc de l’encontre amb el seu homòleg, s’adreça a un mico que hi ha a la taverna, convençut que és el seu interlocutor. Comencen a beure i el mico, pel que sembla, hi està del tot avesat. Com que no hi ha manera que el simi parli, l’espia decideix endur-se’l a casa, on el continua alcoholitzant.

Habitualment a la vida, si el superior de qualsevol estament és un inútil, tots els que en depenen al seu organigrama encara ho són més. Real com la vida mateixa…

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

Literatura

POLÍTICA INTERIOR, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Política interior és el trentè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Política interior. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Política interior és la crònica de la corrupció superlativa i acumulativa en un país imaginari, de perfil socialista exsoviètic, en què un nen li roba una joguina a un altre. Però tot degenera tremendament quan els familiars que protegeixen ambdues criatures comencen a tirar de la veta de les influències de què disposen, tant a nivell polític com fins i tot militar, per tal que s’hi faci justícia, és a dir la seva justícia, totalment distorsionada i subjectiva.

Perquè sempre hi ha algú que té més poder que tu, ja sigui directament o indirecta, i per tant que et pot fer mail si li ve de gust.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Literatura

NOSALTRES DOS, DE SLAWOMIR MROZEK

Deja un comentario

Nosaltres dos és el vint-i-sisè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Nosaltres dos. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Nosaltres dos torna a estar redactat en primera persona. En aquest, també és una trobada al parc entre dos ancians, antics companys d’infantesa.

El protagonista escolta com l’altre l’ataca, però no se’n defèn de paraula, només de pensament. La decadència, tant física com psíquica, que estan vivint ambdós personatges es pot copsar en el moment en què a un d’ells li cau una cama i l’altre un braç, però quan recullen el seus membres resulta que estan creuats. I la veritat és que no hi ha massa diferència i ells tampoc no hi donen cap importància.

La degeneració mental final ve quan un d’ells s’adorm i l’altre aprofita per fer el mateix, atès que no tenen res millor que  fer. I, a banda, aprofita per somiar i recordar el seu passat conjunt quan era molt joves, com si en aquesta vida ja no tinguessin ni re a fer ni a dir.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

Un Blog sobre la literatura, el teatro, el cine, la televisión, la historia…

Sobre Monstruos Reales y Humanos Invisibles

El rincón con mis relatos de ficción, humor y fantasía por Fer Alvarado

Thalassa, ciencia ficción