La música puede ser un excelente elemento aglutinador, auténtico lenguaje universal capaz de unir a profesionales de distintas nacionalidades sin que el resultado se resienta de forma negativa, más bien todo lo contrario; así piensan los miembros de Sleepwalker’s station, una banda de indie-folk originaria de Alemania con más de diez años de vida que cuenta en sus filas con doce músicos de hasta cinco países distintos, todo un reto a la hora de ponerse de acuerdo en sus trabajos, un mestizaje que no parece ser inconveniente a la hora de componer sus canciones, ya que en todos estos años han publicado cuatro discos; su próximo álbum, Reptile Skin, todavía se encuentra en postproducción, pero sus nuevas canciones serán el principal reclamo para el debut de la formación en tierras catalanas, un total de cinco conciertos en Barcelona y cercanías.
Sleepwalker’s station nació en 1998 en Múnich, cuando el cantante y guitarrista Daniel Domenico Bassetti, un auténtico nómada que, hasta ese momento, se había dedicado a acumular experiencias por todo el mundo (Sudáfrica, Australia, Canadá, Argentina, Islandia, etc.), decidió montar su propia banda, un proyecto en el que daría el protagonismo a sus melodías suaves y acústicas, música post-grunge con influencias de géneros como el folk, el jazz, el soul o la música étnica. Así, el grupo fijaba sus principios musicales en una mezcla de la filosofía del cantautor inglés Nick Drake con las raíces de Bob Dylan y los sueños del «Mr. Jones» de Counting Crows.
Portada del disco «Windmills»
En 2001 el grupo publicó su primer disco, Autumn leaves, autumn colours, al que siguieron About the tides (2006), Not from here (2008) y Windmills (2011). En los primeros meses de 2012, Sleepwalker’s station empezó a trabajar en su nuevo LP, titulado Reptile Skin, un álbum que saldrá a la venta a finales de año y que la formación ha grabado en los pocos instantes libres que les ha dejado su gira europea; para la ocasión Sleepwalker’s station han utilizado dos estudios de grabación, el de Sigur Rós, en Islandia, y las instalaciones de SoiArt, en Barcelona, donde colaboraron con el músico Carlitos Sarduy, de Ojos de Brujo.
Tras varias actuaciones por Islandia, Bélgica, Holanda y Alemania, en las próximas semanas Sleepwalker’s station protagonizará su primera gira por Catalunya, una serie de conciertos que les llevará a actuar en diversas salas de Barcelona y alrededores. De esta manera, la formación debutará en Gravedad 0, el nuevo ciclo de directos organizados por la sala La Cápsula del Tiempo (Sant Boi del Llobregat), que ha programado su concierto para el próximo 9 de septiembre a las 19.30 horas; tras esta actuación, Sleepwalker’s station presentará su trabajo en Badalona (el 10 de septiembre en La Doncella de la Costa), Mollet del Vallès (La Bombeta, día 11) Manresa (Voilà, 14 de septiembre) y Barcelona (Inusual Project, 16 de septiembre).
En el año 1974, justo cuando la dictadura entraba en su agónica recta final, cuatro jóvenes del barrio madrileño de La Elipa unían sus fuerzas para imitar aquella música que retumbaba en sus cabezas, puro rock’n’roll, el sonido que una vez tras otra reproducía su tocadiscos, con Lou Reed, Chuck Berry, Deep Purple y los Rolling Stones entre sus preferidos, material que los muchachos conseguían tras burlar la censura del momento. Aquellos aprendices de rockers no lo sabían, pero acababan de fundar una de las bandas de rock más influyentes del país, y encontraron su nombre en el calor sofocante de su ciudad: así nacía Burning, pioneros en adaptar a su idioma los ritmos rockeros que tanto admiraban, y que Alfred Crespo retrata en Burning. Madrid (66 rpm), un libro que pretende recuperar el legado de la banda, mostrar su historia a las nuevas generaciones y dar respuesta a algunos de los interrogantes que han acompañado al grupo desde su fundación.
Burning en la década de los 70
¿Y quiénes eran aquellos cuatro aspirantes a estrellas del rock? Toño Martín, Pepe Risi, Johnny Cifuentes y Quique Pérez –convertidos en quinteto con la posterior entrada de Tito a la batería– cumplieron el sueño adolescente de subir a un escenario para interpretar un repertorio eminentemente rockero con influencias glam, relatos sinceros sobre la vida al límite, códigos de honor y amistades peligrosas, canciones nocturnas que homenajeaban las calles que les vieron crecer, aquellas que presenciaron sus primeros escarceos canallas y donde conocieron auténticos buscavidas solitarios, tipos duros que trataban de ocultar su romanticismo ante aquellas mujeres que ansiaban emociones fuertes. Muy pronto el público hizo suyos esos temas, y el tiempo los convirtió en auténticos himnos, como Jim Dinamita, Una noche sin ti, Las chicas del drugstore, Mueve tus caderas o ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?
El periodista Alfred Crespo, codirector de la revista Ruta 66, es el encargado de compilar toda la información en Burning. Madrid, una biografía oral que repasa la larga trayectoria del grupo, deteniéndose en los éxitos y sin eludir los fracasos. Nadie mejor que él para escribir su historia, ya que desde finales de los ochenta se convirtió en habitual compañero de aventuras de la banda; de esta manera Crespo se granjeó su confianza, y ahora recoge el testimonio de músicos, productores, amigos, y críticos para ofrecer una visión tan cruda como real de lo que significaba tener una banda de rock’n’roll en los setenta, opiniones completadas con las declaraciones y el material gráfico aportado por los miembros del grupo que aún siguen en activo.
Burning caminó siempre por el lado más salvaje de la vida sin miedo, y así se ganó una merecida fama de músicos conflictivos de la que hacían gala sin rubor alguno, siempre desafiantes. En la actualidad, de aquellos cuatro muchachos madrileños tan solo se mantiene en activo Johnny Cifuentes –Quique Pérez abandonó la formación en 1979, mientras que Toño Martín y Pepe Risi fallecieron en la década de los noventa–, encargado de mantener la leyenda de un grupo que, sin apenas proponérselo, convirtió su afición por el rock en toda una filosofía de vida, y que desde el pasado mes de julio tiene su merecido homenaje con la publicación de Burning. Madrid.
Título:Burning. Madrid Autor: Alfred Crespo Editorial: 66 rpm Páginas: 207 páginas Fecha de publicación: Julio 2012 ISBN: 9788493952440 Precio: 20,00 €
Siempre es bueno volver la vista atrás, fijar la mirada en el pasado para construir un presente luminoso y enérgico con espíritu añejo. Así piensan cuatro veteranos músicos de la escena barcelonesa, cuatro apasionados del Rock and Roll y el Rhythm’n’Blues que hace ya tres años unieron sus fuerzas en un proyecto instrumental, Los Mambo Jambo, una formación que pretende recuperar las raíces clásicas americanas para transformarlas en lo que ellos llaman “sonido jambófonico”, una mezcla perfecta del Rhythm’n’Blues más desenfadado, el Surf, el Swing y, por supuesto, el Rock and Roll que desde hace unas semanas está a la venta en forma de disco homónimo, Los Mambo Jambo (Buenritmo), nueve canciones que, advierten, puede “desencajar alguna que otra cadera”.
Los Mambo Jambo
Todo empezó el año 2009, cuando la Sala Apolo de Barcelona decidió iniciar sus espectáculos de burlesque bajo el nombre de “Taboo”. Sin embargo, para amenizar los diferentes números era preciso contar con una banda residente, y fue así como Dani Nel·lo, todo un veterano de la escena musical barcelonesa, se encargó de reclutar al resto del grupo: Mario Cobo (guitarra y piano), Ivan Kovacevic (contrabajo) y Anton Jarl (batería). De esta manera nació Los Mambo Jambo, un póker de experimentados músicos que, una vez al mes, tiene una cita ineludible en la sala del Poble Sec para dar su toque musical a los sugerentes shows.
Esas citas mensuales sirvieron para reafirmar la buena química entre ellos, cada edición necesitaba un repertorio especial, y eso fue clave para consolidar su propio sonido. Poco a poco sintieron la necesidad de tocar en otros locales de la ciudad, mostrar sus habilidades en los vigorosos directos que protagonizan, actuaciones bailables, cortas pero intensas, que no podían caer en saco roto, y de ahí surgió su primer LP, Los Mambo Jambo, nueve temas instrumentales caracterizados por su ritmo frenético, música sencilla y enérgica, siempre instrumental, canciones con títulos tan llamativos como La maldición de los rockers, La rubia de la curva, Hot guindillas o Flamin’hips, piezas con reminiscencias a la música de raíz de los años cincuenta que suenan como si fueran clásicos de la época.
Adictos a la adrenalina del directo, en las últimas semanas Los Mambo Jambo han presentado su disco de debut en diversas actuaciones, e incluso han protagonizado una mini-gira de once conciertos por Serbia. De vuelta a su país, Los Mambo Jambo ya han confirmado su presencia en el festival de Jazz de Arenys de Mar (24 de agosto) y en el Cafe Antxoki de Bilbao (25 de agosto), próximas citas que no deberían perderse aquellos seguidores del Rhythm’n’Blues y el Rock and Roll más auténtico.
Título: Los Mambo Jambo
Autor: Los Mambo Jambo
Discográfica: Buenritmo
Fecha de publicación: Julio 2012
Más información: www.facebook.com/MAMBO-JAMBO
En els darrers anys, Barcelona s’ha convertit en un referent per als músics d’arreu del món; bandes d’estils musicals molt diferents entre elles han fet, d’aquesta ciutat, el seu refugi ideal, el lloc perfecte per a desenvolupar les seves carreres. Així ho ha vist Miguel Amorós, un periodista que ha investigat durant tres anys els protagonistes de l’escena musical de Barcelona, i el resultat d’aquest treball és Barcelona és bona si la música sona! (Satélite K), un volum en què els músics més representatius de la ciutat comparteixen espai amb d’altres menys coneguts, un total de vuitanta grups que han estat immortalitzats pel fotògraf Xavier Torres-Bacchetta en els que ells consideren els escenaris més emblemàtics de Barcelona.
Macaco fotografiat a la Barceloneta
D’aquesta manera, Miguel Amorós presenta un excel·lent mapa per a conèixer les diferents músiques que es realitzen a Barcelona. El llibre mostra una ciutat cosmopolita on conviuen els barcelonins de tota la vida amb intèrprets vinguts d’arreu del món, i en què comparteixen escenari estils com la rumba catalana, l’ska, el funk, el flamenc, el jazz, el blues, el reggae, el pop, el rock,… A més, els protagonistes de Barcelona és bona si la música sona! aprofiten les pàgines del volum per a criticar algunes de les decisions, relacionades amb la música, que els polítics han portat a terme en els darrers anys, com la persecució a què són sotmesos els músics de carrer o la quantitat de locals que oferien música en directe i que han hagut de tancar; així, els Bloque 53 afirmen que “la ciutat va minvant musicalment a poc a poc”, mentre Macaco enyora quan “abans al carrer muntàvem amplis i micros i ens posàvem a tocar” sense donar explicacions.
Manolo García fotografiat a la vinateria La Pineda
A Barcelona és bona si la música sona! trobarem músics tan coneguts com Manolo García, fotografiat a la vinateria La Pineda (“Llocs com aquest són un parèntesi en el món modern”), Estopa davant els “blocs verds” de Cornellà (“Som un producte del que hem viscut i on ho hem viscut”), Muchachito parla de la seva vinculació amb el restaurant Xemei, els Gertrudis ens mostren el terrat on van gravar el seu tercer disc, Sicus Carbonell –Sabor de Gràcia– parla a la plaça de Rius i Taulet (“Barcelona és gitana i rumbera, com va dir Peret”),… Però també podrem descobrir bandes com Fufü-Ai, fotografiats al barri del Raval (“Des de fora, Barcelona és molt atractiva, però des de dins no és tan bonica com sembla: cada vegada es viu més per als turistes”), Daniel Higiénico es fotografia al Llantiol, Shiva Sound ho fa al barri del Born (“Barcelona és una ciutat que està en una mutació constant”), Tonino Carotone es sincera al bar Bidasoa,…
Títol:Barcelona és bona si la música sona! Autors: Miguel Amorós i Xavier Torres-Bacchetta Editorial: Satélite K Pàgines: 180 pàgines Data de publicació: Maig 2012 ISBN: 9788461580927 Preu: 21,95 €
La idea de acercarse tanto a la vida personal como profesional de una de las figuras más representativas del siglo XX siempre es atractiva pero también difícil ya que supone concentrar toda una vida llena de matices y ángulos en un formato limitado de carácter comercial. A pesar de ello, y en parte gracias a un metraje generoso (que sobrepasa las dos horas) podemos decir que el director logra, de manera eficaz i concienzuda, transmitir la inmensa influencia que dejó el legado de Bob Marley. Si echamos una mirada a la trayectoria fílmica de Kevin Macdonald, autor de este documental, podemos comprobar cómo se ha paseado por diferentes géneros, pero parece ser que es el documental en el que se siente más cómodo como realizador, aún siendo seguramente más conocido por el gran público por su extraordinaria y premiada visión del dictador ugandés Idi Amin en El último rey de Escocia (2006).
Promocionado expresamente como el primer, y hasta la fecha, único documental autorizado por parte de la familia del jamaicano, nos permite adentrarnos, casi desde el primer fotograma y gracias a un enorme compendio de entrevistas, comentarios, imágenes inéditas y material privado, en lo más profundo del mito en el que llegó a convertirse Robert Nesta Marley. Y es que es precisamente éste el principal objetivo del director, mostrar la evolución interna de la persona mucho más allá de la figura musical que sin duda fue, poniendo especial énfasis en sus humildes orígenes y en la fuerte influencia que ejerció el medio físico y social en el que creció y se formó, fundamentales para entender el desarrollo de una personalidad tan compleja como la suya.
El documental constituye en sí mismo un amplio repaso a su corta pero intensa vida pasando primero por sus años de niñez marcados profundamente por el rechazo paterno así como por su origen mestizo, lo que le supuso ser discriminado incluso en su propio entorno. Esto, sin duda, contribuiría en el futuro a formar su carácter activista y combativo haciendo de la cuestión racial uno de los ejes esenciales de su vida, como bien se refleja en este trabajo. Las relaciones afectivas del joven Bob, se situaron pronto fuera de la “normalidad” siendo sólo un reflejo más de la complejidad del personaje. Las mujeres de su vida pasan enseguida a un primer plano, (en especial su esposa Rita Marley) convirtiéndose tranquilamente en narradoras de sus propias vivencias compartidas con alguien destinado a hacer cosas más importantes que sus necesidades más personales. La música, evidentemente, vertebra todo el documental mostrando los orígenes y evolución de un estilo musical, el reggae, del que Bob Marley se convertiría en el principal exponente, logrando una difusión masiva alrededor de todo el mundo. Dada su importancia, resulta interesante conocer cuáles fueron los inicios de aquellos músicos alrededor de Marley, sus influencias musicales o los cambios en la formación hasta convertirse en un grupo de éxito internacional, sin dejar de lado otros detalles tan curiosos como la anécdota que tiene que ver con el nacimiento casi casual del ritmo base tan característico del reggae debido a una anomalía técnica de uno de los equipos de sonido que provocaba el retorno involuntario del rasgado de la guitarra eléctrica.
El excelente trabajo de contextualización política y social a través de las etapas de su vida nos permite además de conocer un periodo tumultuoso en la historia del país caribeño, adentrarnos justo en el ojo del huracán del surgimiento de todo un movimiento cultural en plena efervescencia. La importancia y asimilación del pensamiento rastafari es seguramente también otra de las piezas claves sobre todo en la segunda parte de este documental. La influencia que este movimiento tuvo en su crecimiento personal fue tan fuerte que llegó a fundamentar gran parte de su legado estructurado en unos principios de los que aún hoy día es uno de los más importantes valedores: el amor universal, el respeto, la igualdad entre las razas o la libertad de los pueblos oprimidos. Ésta es la mayor preocupación y la finalidad de este trabajo, destacar por encima de todo (opciones de vida, contradicciones, opiniones y excesos) la herencia de alcance global que Bob Marley nos dejó de cómo él concebía un mundo mejor. En este sentido la opción escogida por el director de presentar este retrato biográfico de un modo metódico y objetivo, fuera de toda actitud de seguidismo o de formulación de fáciles juicios morales, es un acierto de pleno al dejar vía libre para la opinión de aquellos que no conocían en profundidad el mito, como también para complementar el conocimiento de los que se ya se encontraban inmersos en el reggae y en la figura de Bob Marley.
—
«Marley«se estrenó en España el 29 de junio de 2012.
Título: Marley
Género: Documental
Nacionalidad: USA, Reino Unido
Año: 2012
Duración: 144 minutos
Director: Kevin Macdonald
Guión: Kevin Macdonald
Intérpretes: Bob Marley, Ziggy Marley, Jimmy Cliff, Cedella Booker, Rita Marley, Cindy Breakspeare, Lee Perry, Chris Blackwell, Lee Jaffe, Bunny Wailer, Constance Marley, Danny Sims, The Wailers, Diane Jobson, Peter Marley ———-
La nova edició del Grec Festival de Barcelona compta amb una vintena de propostes musicals, artistes per a tots els gustos i amb grans noms protagonistes, un magnífic cartell del qual ha caigut Jane Birkin en l’últim moment. Tot seguit us presentem algunes de les propostes musicals que es podran veure durant el mes de juliol dins el festival.
Pascal Comelade amb la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona, al Teatre Grec
Pascal Comelade i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona
El concert que obre el festival converteix la cobla en una melodia per a les oïdes més avantguardistes, una nit en què Pascal Comelade i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona s’uneixen per explorar un univers que els fascina: el coblisme del segle XXI.
Intèrprets: Pascal Comelade, Pep Pascual, Iván Martínez, Oriol Luna, Roger Fortea, Enric Casasses i Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona (Xavier Torrent, Marc Timón, Oriol Gibert, Enric Ortí, Josep Antoni Sánchez, Carles Herruz, Timi Rodríguez, Isi López, Pep Moliner, Miquel Àngel López, Joan Druguet i Tomàs Grau)
Composició i direcció musical: Pascal Comelade
Arranjaments per a cobla: Bernat Castillejo
Espai: Teatre Grec Horari: 1 de juliol, a les 22:00 hores Preu: 25 €
Off the Record: Santi Balmes, al HUB – Pl. Margarida Xirgu
Santi Balmes aparca les seves habituals cançons amb el seu grup, Love of Lesbian, per defensar un original repertori, aquells temes que ell escoltava mentre berenava quan era un nen, i que va descobrir amb programes de televisió com Play it again, Sam, Plàstic o Spútnik. D’aquesta manera, Balmes, a qui acompanyarà Dani Ferrer a l’orgue, interpretarà les músiques que van marcar la seva generació.
Interpretació musical: Santi Balmes i Dani Ferrer
Disseny d’il·luminació: Ignasi Soler
Disseny de so i concepció sonora: Roger Marín
Producció artística: Producciones Silvestres
Espai: HUB – Pl. Margarida Xirgu Horari: 4 de juliol, a les 22:30 hores Preu: 20 €
Off the Record: Muchachito, al HUB – Pl. Margarida Xirgu
Quan tenia sis anys, Muchachito ja sabia que volia ser guitarrista; en aquells temps jugava a imitar a Peret, Gato Pérez o fins i tot Michael Jackson. Ara, el músic de Santa Coloma interpretarà les cançons que van despertar en ell la seva passió per la música.
Espai: HUB – Pl. Margarida Xirgu Horari: 11 de juliol, a les 22:30 hores Preu: 20 €
Juan Perro & La Zarabanda, al Teatre Grec
La sarabanda és un ritme que va ser popular fins ben entrat el segle XVII, un cant i ball d’origen africà. Santiago Auserón, sempre pendent de les sonoritats afroamericanes i llatines, explora aquests ritmes en un concert en què interpretarà cançons del seu alter ego, Juan Perro, i versions de temes andalusís, mambos, rumbes, tangos,…
Direcció musical: Santiago Auserón i Joan Vinyals
Composició musical: Santiago Auserón i diversos autors
Interpretació musical: David Pastor, Carlos Martín, Gabriel Amargant, Moisés Porro, Luis Alfonso Guerra, Isaac Coll, Javier Mora, Raúl Rodríguez, Joan Vinyals i Santiago Auserón
Espai: Teatre Grec Horari: 15 de juliol, a les 22:00 hores Preu: de 16 € a 35 €
Off the Record: Quimi Portet, al HUB – Pl. Margarida Xirgu
En aquest concert en format íntim Quimi Portet presenta les cançons que l’han inspirat en la seva trajectòria, temes que van del folk a la música disco passant pel techno, un recorregut musical i sentimental per la banda sonora de la seva vida, i en què estarà acompanyat de la seva banda habitual.
Interpretació musical: Quimi Portet, Jordi Busquets, Antonio Fidel i Txarli Olivé
Disseny de so i concepció sonora: Ángel Nogueras
Producció artística: Producciones Silvestres
Espai: HUB – Pl. Margarida Xirgu Horari: 24 de juliol, a les 22:30 hores Preu: 20 €
Katie Melua, al Teatre Grec
Katie Melua
Els crítics afirmen que la seva veu és una carícia feta so. Des de fa gairebé deu anys, Katie Melua ha encisat el públic europeu gràcies als seus temes propis i a les versions de cançons de Dylan (Blowin’ in the Wind) o Frank Sinatra (The Way You Look Tonight), i ara podrà mostrar aquest repertori en un escenari incomparable: el Teatre Grec.
Interpretació: Katie Melua, Henry Spinetti, Tim Harries, Luke Potashnick, Jim Watson i Kotono Sato
Producció: The Project
Espai: Teatre Grec Horari: 25 de juliol, a les 22:00 hores Preu: de 25 € a 48 €
Omar Faruk + Tomatito, al Teatre Grec
Per una nit, les diferències culturals entre pobles s’esvairan gràcies a la unió d’un dels millors músics turcs i un dels grans artistes de la guitarra flamenca, una actuació en què Orient i Occident es donaran la mà per a què el públic gaudeixi de l’art d’Omar Faruk i de Tomatito.
Interpretació Tomatito: José Fernández Torres, «Tomatito», El Cristi, Lucky Losada, José Maya, Simón Román i Morenito De Illora
Interpretació Omar Faruk Tekbilek: Omar Faruk Tekbilek, Murat Tekbilek, Paul Guerguerian, Yannis Dimitriadis, Bahadir Sener e Itamar Erez
Producció: The Project
Espai: Teatre Grec Horari: 26 de juliol, a les 22:00 hores Preu: de 22 € a 45 €
El próximo 12 de mayo llega al teatro Coliseum Queen Symphonic Rhapsody, un espectáculo de más 2 horas de duración en las que descubrir o volver a disfrutar de las mejores creaciones de QUEEN, interpretadas por Thomas Vikström, Michele McCain, Mats Levén y Graciela Armendáriz, Una poderosa fusión entre el rock en estado puro y el género clásico.
QUEEN SYMPHONIC RHAPSODY, es un espectáculo donde se necesitan los cinco sentidos para entender que, después de QUEEN no ha existido nada igual. Es un encuentro entre el clásico y el rock de muchas generaciones, un espectáculo y una producción sin precedentes. La combinación de las melodías del mejor rock de Queen con la música clásica.
La ONE WORLD SYMPHONIC ORCHESTRA, junto con la ROCK BAND, fusionan las obras y los éxitos más importantes de la célebre banda inglesa. La exuberancia se mezcla con momentos tenues, lo clásico con lo moderno, los ritmos más trepidantes con el romanticismo, durante los cuales todos los músicos, artistas, cantantes y coros demuestran una luz y una sombra sorprendente. Todos son Queen. Todos entran en una dimensión donde no se distingue entre la fantasía y la realidad.
Un espectáculo que se convertirá en un referente habitual dentro de la escena musical en vivo. Formado siempre por un elenco de artistas de primer nivel, capacitados no solo para no defraudar a los más fieles seguidores de QUEEN, sino para superar sus expectativas, un espectáculo que promete conmover a los fieles de la banda británica, creando un emotivo ambiente de complicidad, en el que la música y la energía que fluye entre los músicos y el público, culminan en una experiencia mágica e inolvidable.
Concierto Queen Symphonic Rhapsody – Gira 2012 Cantantes: Thomas Vikström, Michele McCain, Mats Levén y Graciela Armendáriz. Bandas: One World Symphonic Orchestra y Rock Band Organizado por:Moon World Records
Lugar: Teatro Coliseum (Barcelona) Fechas: 12 y 13 de mayo de 2012 Horarios: – Sábado 12 de mayo a las 21:00 horas – Domingo 13 de mayo a las 19:00 horas
Precio: de 35 a 45 €.
– Gira 2012 Queen Symphonic Rhapsody
28 Abril – ELDA – Teatro Castelar 30 Abril – SANTANDER – Palacio de Festivales 1 Mayo – SANTANDER – Palacio de Festivales 2 Mayo – OVIEDO – Teatro Filarmónica 6 Mayo – ELCHE – Gran Teatre 12 Mayo – BARCELONA – Teatro Coliseum 13 Mayo – BARCELONA – Teatro Coliseum – anulada 17 Mayo – EL EJIDO – Auditorio de El Ejido 18 Mayo – ALMERÍA – Teatro Maestro Padilla 20 Mayo – CARTAGENA – Auditorio El Batel
4 al 16 Sep. – MADRID – Teatro Nuevo Apolo
7 Nov. – BILBAO – Palacio Euskalduna 8 Nov. – LOGROÑO – Auditorio Rioja Forum 9 Nov. – AVILÉS – Auditorio Casa de Cultura de Avilés 11 Nov. – SAN SEBASTIÁN – Teatro Reina Victoria Eugenia 15 Nov. – ZARAGOZA – Teatro Principal 16 Nov. – SALAMANCA – Auditorio Caem 17 Nov. – ÁVILA – Auditorio Lienzo Norte 18 Nov. – MÁLAGA – Teatro Cervantes 23 Nov. – GRANADA – Auditorio Palacio de Congresos 24 Nov. – MURCIA 27 Nov. –ALICANTE – Teatro Principal 28 Nov. – ALICANTE – Teatro Principal 30 Nov. – PALMA MALLORCA – Auditorio de Palma de Mallorca 1 Dic. – PALMA MALLORCA – Auditorio de Palma de Mallorca 4 Dic. – VALENCIA – Palau de la Música
La tardor del 2011 un fenomen extraordinari va sacsejar l’escena musical catalana: Sopa de Cabra tornava als escenaris per oferir un total de set concerts, una petita gira que va congregar més de 80.000 espectadors. Decidit a recopilar els records d’aquelles actuacions en un llibre, Gerard Quintana publica Més enllà de les estrelles (Rosa dels Vents), un volum il·lustrat amb les imatges que el fotògraf David Julià va realitzar en aquelles jornades. Culturalia ha parlat amb el músic gironí del seu llibre, de les sensacions d’aquells dies de bogeria, del procés creatiu, d’amistat i, sobretot, de rock’n’roll.
Més enllà de les estrelles explica les vivències que van envoltar els concerts de Sopa de Cabra del mes de setembre de 2011. Quan vau decidir fer el primer concert, ¿imaginàveu que el vostre retorn es convertiria en un esdeveniment d’aquesta magnitud (set concerts i més de 80.000 espectadors)?
Ni en el més agosarat i valent dels nostres somnis no havíem imaginat una resposta així. Potser per això he tingut ganes d’escriure tot allò. Quan va passar semblava un somni, i hi ha somnis que un no vol oblidar. Escrivint m’he pogut capbussar en els detalls que vaig copsar durant aquells dies però en els que, pel ritme vertiginós a què anava tot plegat, no em vaig poder recrear en el seu moment.
És més difícil escriure música o escriure sobre la música?
En principi sembla que ha de ser més fàcil establir la comunicació amb paraules que amb música, perquè el llenguatge parlat el coneixem i dominem tots des de petits. Però la música té una penetració emocional que les paraules soles no tenen. Escriure música vol un estat de consciència més intuïtiu, sovint. Però al final te n’adones que tot és qüestió de tenir integrat el llenguatge, i la paraula s’acaba incorporant al món intuïtiu a mida de practicar i assimilar la tècnica. Com sempre, tot és qüestió de treball i dedicació diària.
David Julià és el fotògraf que signa les imatges del llibre, un bon amic teu. ¿Aquesta confiança mútua va ser definitiva per incloure la seva presència als camerinos com un més del grup? ¿Seria possible aquest llibre amb un altre fotògraf?
El llibre seria diferent, segur. Amb el David hi ha un pacte no escrit des d’abans de ser Sopa de Cabra. Som companys de carrer, i ja se sap que al carrer les coses són per sempre i no poden ser a mitges. El fet d’estar acostumats a la seva presència com si fos un més de la família ha anat bé pel resultat de la feina, és clar. Ell és un free lance amb molta experiència en tots els espais de la fotografia. Ha fet des de fotografia artística fins a campanyes de publicitat internacionals amb Messi o Ronaldinho, i també moltes fotografies de concerts.
En els set concerts va fer fins a 6.000 fotografies. Va ser una tria complicada? ¿Les imatges publicades han rebut el vistiplau dels teus companys de grup?
El David va fer la seva primera selecció sobre les 6.000 fotografies i a partir d’aquí, a mida que li anava enviant els capítols mentre els anava escrivint, la tria va ser força intuïtiva i, finalment, vam fer la darrera tria en funció de la compaginació i de l’espai. En total, un procés molt creatiu en el qual vam passar de les 6.000 a les 101 que hi ha al llibre. Va haver moltes imatges que va saber greu deixar fora, però no s’han perdut, són a l’arxiu del David.
El David i tu us heu inspirat en els llibres antics del rock dels setanta (com el dels Rolling Stones). ¿El resultat és exactament el llibre que teníeu al cap?
Si no ho és, hi és molt a prop. Aquells llibres que devoràvem amb la vista van ser un component important per a la nostra bogeria per la música i el rock com a manera de prendre’ns la vida. En recordo un especialment, que va comprar un company en un viatge que vam fer a París amb l’institut, sobre la gira del Love You Life dels Stones. Em sembla que era de l’Annie Leibovitch.
Portada del llibre Més enllà de les estrelles
Com van ser els primers assajos preparatius d’aquesta petita gira? ¿Es notaven els deu anys de separació professional?
El primer dia i el segon, potser sí. Necessitàvem treure’ns la sensació d’irrealitat i de distància de sobre. Després, tot va sonar com si no haguéssim parat deu anys, només quinze dies.
Al prefaci del llibre fas un fantàstic resum del rock tal i com tu l’has viscut, des dels anys setanta fins a l’actualitat. Sembla que el rock t’ha acompanyat tota la vida. ¿Tu també consideres el rock’n’roll una manera de prendre’s la vida?
Si no fos així, no estaria encara fent música amb el mateix esperit i una mica més de consciència que quan vaig començar l’any 86. El rock és la banda sonora de la segona meitat del segle XX, i encara avui pot ajudar a explicar la història i el present, mentre apuntem al futur. Aquesta música ha fet molt pels drets humans i per la consciència global. I ho pot seguir fent.
Al llibre barreges les sensacions d’aquells dies amb els records dels teus inicis com a músic. ¿Escriure aquest relat ha estat una manera de posar en ordre els teus pensaments?
Quan vaig començar a escriure no tenia la intenció de fer un repàs dels vint-i-cinc anys de Sopa. Només volia explicar l’experiència del Retorn. Però a la que vaig acabar el primer paràgraf sobre els moments previs al primer concert al Sant Jordi, vaig sentir la necessitat de fer un salt enrere fins al primer moment en què em vaig llençar a cantar amb una banda l’any 85, a La Rioja. Tot el llibre és ple de salts en el temps per contextualitzar el somni que vam viure el passat 2011. Escriure sempre és una bona forma d’ordenar els pensaments, sí.
Dediques unes boniques paraules a Marc Grau (desaparegut l’any 1999), guitarrista i productor amb qui vau començar a treballar al segon disc, La roda. Va ser clau a l’hora de definir la sonoritat de Sopa de Cabra?
El Marc va ser el nostre mestre a l’estudi i també a l’hora de plantejar els arranjaments. A l’escenari no teníem normes, només instint. Sense ell segur que tot hauria estat molt diferent. No m’imagino la gravació del Ben Endins sense la seva participació. Feia tots els papers de l’auca. I en l’aspecte humà també va ser una immillorable influència.
Expliques com vas escriure alguns dels temes més importants de Sopa de Cabra. Un d’ells, Tot queda igual, el vas escriure a l’estudi de gravació en només uns minuts. Sempre has tingut aquesta facilitat per escriure cançons? Aquesta habilitat és producte del talent, la inspiració del moment o fruit de l’atreviment de la joventut?
No és qüestió de facilitat, més aviat la sensació és d’immersió emocional. Quan escrius una cançó, sempre hi ha una part de tu que aprofita per treure alguna de les coses que tenies pendents. És important que si tens la sort de poder cantar una cançó durant molts anys sense que la gent se’n cansi, aquesta sigui certa per un mateix. Si no és així et pot anar buidant fins que no sàpigues perquè puges a l’escenari. De vegades una cançó va creixent a dins teu encara sense forma, només com una intenció, i, quan trobes la forma, la cançó surt sola, s’allibera la tensió creativa en el moment adequat.
Gerard Quintana i David Julià
Al llibre parles de la trista història que hi ha darrere de la cançó El Carrer dels Torrats, que fins ara t’havies reservat per a tu mateix. Creus que ha arribat el moment de compartir-la amb la gent?
Sempre em pensava que si explicava realment l’espurna que va fer néixer El Carrer dels Torrats, podia semblar que perdia el sentit festiu amb què la gent l’entenia. Moltes vegades m’havien preguntat què volia dir exactament. Fins i tot recordo que fa molts anys, Quim Monzó la va fer servir en un programa de ràdio com a exemple d’una lletra absurda i indesxifrable. Suposo que quan la vaig escriure volia que fos una cosa entre el meu amic i jo. El suïcidi segueix sent un tabú, encara avui. I no em semblava adient ser massa explícit per respecte a la seva família i a la seva memòria. Però no me’n podia estar de fer-la. Sempre que l’he cantat, tenia aquest sentit per a mi, però només per a mi, que és del que es tractava. Cada persona li ha donat el sentit que s’ajustava a la seva experiència, m’imagino. No deixa de fascinar-me aquesta polisèmia.
El Far del Sud va néixer després de veure una pel·lícula al cinema. ¿Qualsevol fet pot inspirar una bona cançó?
Qualsevol fet que no puguis guardar per a tu sol. Sempre que he llegit un bon llibre que m’ha arribat al moll de l’os, o una pel·lícula o una obra de teatre, o quan he fet un viatge a algun lloc fascinant, el primer que he volgut fer és compartir-ho amb la gent que m’estimo. I les cançons són una de les millors maneres de fer-ho. El Far del Sud va sorgir després de veure una pel·lícula del mateix nom del director argentí Eduardo Mignona. Des que vaig sentir A Man Needs a Maid del disc «Harvest» de Neil Young, quan jo era un noi, que volia escriure una cançó com El Far del Sud.
Set concerts donen per a molt, per a moltes sensacions. ¿El moment més emotiu per a vosaltres es produïa quan apareixia la imatge del Joan Cardona (Ninyin) a la pantalla?
Sí, sobretot el primer dia al Sant Jordi. Se’m va fer un nus a l’estómac i un altre a la gola. Sort del públic que va empènyer endavant.
Per a aquest retorn vau incorporar a Xarim Aresté (guitarrista dels Very Pomelo). Per què ell, precisament?
El Xarim sembla més gran musicalment del que indica la seva edat. Ha mamat molt el blues de Chicago i això el fa proper al so més stonià, a part de ser un gran seguidor dels Grateful Dead. Em sembla que si haguéssim estat buscant deu anys no hauríem trobat ningú millor que ell. En l’actitud i en la tècnica. És una bona persona que viu per la música.
En els quinze anys que va existir la formació vau realitzar una gran quantitat de cançons. ¿Va ser difícil escollir el repertori definitiu d’aquests set concerts? ¿Va costar posar-vos d’acord tots els components del grup?
Va ser difícil, però no traumàtic. Un cop vam determinar les quaranta cançons que vam assajar, tot va anar sol. A més vam tenir set concerts per anar fent algun canvi de repertori a cada un d’ells. Suposo que si haguéssim actuat en petits locals el repertori hagués variat força.
En aquests concerts vau reunir diferents generacions de seguidors, pares i fills cantaven junts les vostres cançons. ¿Quina sensació té un músic quan veu que les seves històries han captivat a espectadors d’edats tan diferents?
Quan fas una cançó sol a casa teva mai no pots imaginar que pot acabar ajuntant a tanta gent. Més aviat tens una certa sensació de fragilitat. Però un cop la cançó surt sola a passejar i passa una cosa així, tens també una sensació important d’alteritat. La cançó ja no és teva, és de tothom. Però això no depèn només de tu.
Aquesta és la teva primera incursió en la literatura. Ja tens pensat quin serà el següent llibre? Tinc entès que d’idees no te’n falten.
Sí, tinc dos llibres en marxa i algun més en projecte. Però deixarem que el temps vagi ordenant i donant sortida a cada cosa en el seu moment. He esperat molts anys a començar a publicar i ho he fet amb un llibre que no tenia planejat. En canvi, n’hi ha algun que fa trenta anys que em ronda i que va creixent al meu cap. No tinc pressa però sí que tinc ganes de seguir sense aturar-me.
Esperarem, doncs, aquests nous projectes literaris.
–
Títol:Més enllà de les estrelles Autors: Gerard Quintana / David Julià Editorial: Rosa dels Vents Pàgines: 168 Data de publicació: Abril 2012 Preu: 18,90 €
En l’actualitat el gènere documental viu un moment excel·lent, fins al punt que, poc a poc, ha aconseguit fer-se un forat en les cartelleres cinematogràfiques per la varietat de temàtiques que ofereix. Un dels subgèneres més interessants i que més seguidors reuneix és el documental musical, que ens permet conèixer les històries que hi ha darrera d’algunes cançons i dels grups més significatius del seu moment. Un any més, els seus seguidors tenen una cita a Vilanova i la Geltrú, amb la tercera edició del DOCANROL, una mostra en què es projectaran quatre documentals que es podran veure els divendres del mes de maig al Cinema Bosc d’aquesta població del Garraf.
El festival s’inaugurarà el dia 4 de maig amb la projecció de The Beat is the Law – Fanfare for the Common People (20:00 hores), el film que ha dirigit Eve Wood sobre l’escena de Sheffield i la banda britànica Pulp, un documental que per primera vegada es podrà veure al nostre país. Wood es centra en el Festival de Glastonbury de 1995, quan el grup Pulp es va veure obligat a cobrir la baixa de darrera hora dels Stone Roses i, sense notar la pressió, van signar un dels millors concerts de la història del festival, una actuació que els va col·locar a l’avantguarda del moviment Britpop.
Pulp
El següent documental programat és Favela on Blast (11 de maig, a les 20:00 hores), un film dirigit per Leandro HBL i Wesley Pentz que ens porta a través de 60 faveles a la recerca dels herois i malvats d’un món subterrani. Així, MCs, DJs i seguidors del funk s’uneixen aquí per relatar-nos el naixement i maduresa del més explosiu, contagiós i positiu ritme de les barraques brasileres, l’anomenat funk carioca.
El divendres 18 de maig serà el torn de l’anomenat “beatle tranquil”, amb George Harrison: Living in the material world (19:00 hores), el documental dirigit extraordinàriament per Martin Scorsese que ens mostrarà el músic en la intimitat, des de la seva infantesa, l’inesperat èxit dels Beatles, els viatges que va fer a l’Índia, el seu paper dins el grup i l’efecte que en ell va tenir la separació de la formació, l’inici de la seva carrera en solitari,… Scorsese utilitza el material llegat per Harrison per a elaborar aquest film, complementat amb entrevistes realitzades al seu entorn familiar i artístic.
Finalment, la darrera jornada del DOCANROL 2012 presentarà Anvil! The story of Anvil (25 de maig, a les 19:00 hores), el documental sobre el grup de heavy metalAnvil, una formació de culte que va influenciar grups punters com Guns ‘N’ Roses o Metallica, però que no va aconseguir mai l’èxit fora del seu país, Canadà. Dirigit pel periodista britànic Sacha Gervasi, aquest film és, en paraules del seu director, “una història d’amor entre homes, sense sexe”, un documental que emocionarà els seguidors d’aquest estil musical, i que ha estat definit per Michael Moore com “el millor documental que he vist en anys”.
George Harrison
Amb la voluntat de donar suport a les bandes locals, el públic podrà veure, abans de cada projecció, un videoclip d’un dels grups escollits per a l’ocasió; així, els treballs dels Luzzers, The Bongo Experience i Suîte Momo estaran programats abans de cada projecció (només el 18 de maig no hi haurà videoclip). I un cop finalitzada cada sessió, el bar Lotus servirà com a espai per a comentar la pel·lícula, escoltar música i per a participar en un joc sorpresa sobre cultura musical.
Els responsables del DOCANROL 2012 han organitzat una festa de presentació del festival: el proper 27 d’abril el Foment Vilanoví reunirà un bon nombre de grups que faran versions relacionades amb els documentals que es podran veure al Cinema Bosc. En aquesta ocasió, pel seu escenari passaran, entre d’altres, els grups Biscuit, La Brigada, Copa Lotus, Betty Belle, Rodriguistas, Línia Maginot, The Bongo Experience, Les Nines Russes i Ly, una festa que tindrà continuïtat a partir de la mitjanit al Lotus (Plaça Lledoners, núm. 1), on es podrà gaudir d’una afterparty amenitzada pels DOCANROL DJ’S.
Les entrades per al festival es podran aconseguir tant a la festa de presentació DOCANROL 2012 al Foment Vilanoví (27 d’abril) com al bar Lotus, unes entrades que tenen un preu de 5 € per a cada documental (o bé 15 € si es prefereix un abonament per als quatre documentals).
El pasado 26 de marzo actuó en Arteria Paral·lel el grupo musical Dospájarosyuntrio, con un espectáculo tributo al repertorio musical de Joaquín Sabina y Serrat, un homenaje escénico a dos de los cantautores más reconocidos de la música española y catalana.
El grupo, integrado por once músicos y cantantes, interpretaron muchos de los temas compuestos por Serrat y Sabina, con una destreza y una admiración que se «nota» a lo largo todo el espectáculo.
La situación se la describo: Teatro Arteria Paral·lel, 26 de marzo de 2012, cerca de las 21:00 horas de la noche. El público va ocupando lentamente la mayoría de las butacas del teatro. La megafonía avisa de lo inmediato del comienzo del espectáculo musical. Las luces se van adaptando a las necesidades del concierto y, de pronto, comienzan a sonar algunos acordes de las canciones de Serrat, o a lo mejor es alguna de las melodías compuestas por Sabina… Todo parece preparado para que el grupo Dospájarosyuntrio se muestre sobre el escenario e inicie un homenaje musical que no solo reside en las canciones interpretadas, y en las formas y los tonos del evento musical, sino también en la calidad de las voces y de las actuaciones.
Comienza pues un espectáculo-evocación de dos grandes de la canción realizado por un grupo musical que se nota que no solo ha hecho suyas sino que ha integrado en su misma esencia las letras y la sabiduría que recorren las canciones de Serrat y Sabina. Les puedo asegurar que uno se siente en un concierto de Serrat y Sabina, no tan solo al cerrar los ojos, eso sería muy fácil, sino también con los ojos abiertos, ya que aunque evidentemente hay muchas cosas diferentes a Sabina y Serrat y a sus canciones, el espectáculo también está repleto de cosas, de estilos y de formas de hacer de los dos cantautores.
Detrás de la actuación de los once componentes del grupo se adivina un emotivo respeto y admiración hacia Serrrat y Sabina, que les permite trasladar interiormente al público los sentimientos y las sensibilidades que poseen los 25 temas interpretados. Se podría decir que cada una de las canciones interpretadas lleva atada, como muchos de los correos electrónicos que recibimos a diario, toda una serie de archivos adjuntos de memoria, de felicidad y de sentimientos diversos que nos permiten volver a saborear unas melodías y, sobre todo, unas letras, que nos han acompañado a todos desde hace muchos años, y que forman, seguro también, parte de la banda sonora de nuestra vida.
Como les decía el concierto homenaje Dospájarosyuntrio es toda una delicia no solo por las canciones interpretadas en él, sino por la delicadeza del grupo musical a la hora de recomponerlas y recrearlas ante el público, un obsequio que no solo gozan los espectadores, sino también, estoy totalmente seguro, los miembros del grupo. Se les nota en las caras!!
Próximos Conciertos 2012:
3 Mayo– Teatro Campos Elíseos – Bilbao 21 Mayo– Casino L’Aliança – Barcelona 24 Junio – Mutilva – (Navarra) 17 Agosto – Torrelavega – (Santander)
————
Culturalia 