El próximo 18 de mayo se estrena el thrillerLa sombra de la traición, una película de espionaje en la que un joven del FBI deberá formar equipo con un agente jubilado de la CIA para dar caza a un antiguo criminal soviético, un film dirigido por Michael Brandt y que cuenta con Richard Gere, Topher Grace y Martin Sheen en los papeles principales.
Fotograma de la película
El asesinato de un senador de los Estados Unidos obliga a Paul Shepherdson, un agente retirado de la CIA, a retomar las investigaciones que dejó cuando se jubiló; él sospecha que el autor de la muerte es “Cassius”, un asesino soviético a quien persiguió durante toda su carrera y que daba por muerto. Por su experiencia, Shepherdson resulta ser la persona idónea para ayudar en su investigación a Ben Geary, un agente novato del FBI. Sin embargo, a medida que van surgiendo nuevos datos sobre el asesinato van apareciendo pistas que indican que “Cassius” podría no ser quienes ellos pensaban, algo que pondrá en peligro sus propias vidas.
Dirigida por Michael Brandt (El tren de las 3:10), La sombra de la traición muestra cómo dos policías de métodos muy distintos deberán unir fuerzas para enfrentarse a un peligroso asesino, una película protagonizada por Richard Gere (Los amos de Brooklyn), Topher Grace (Predators), Martin Sheen (Love Happens) y Odette Annable (La semilla del mal), y en la que también tienen un papel los televisivos Stana Katic (Castle) y Stephen Moyer (True Blood).
La sombra de la traición se estrenará en nuestros cines el 18 de mayo de 2012.
Título: La sombra de la traición
Título Original: The Double
Género: Thriller, Drama
Nacionalidad: USA
Año: 2011
Duración: 95 minutos
Director: Michael Brandt
Guión: Michael Brandt, Derek Haas
Intérpretes: Richard Gere, Topher Grace, Martin Sheen, Odette Annable, Stana Katic, Stephen Moyer, Chris Marquette, Nicole Forester, Tamer Hassan, Jeffrey Pierce, Ele Bardha, Yuriy Sardarov, Jimmy Ortega, Michael B. Clark, Nina Kircher
Quatre homes units per una malaltissa afició al pòquer, i amb unes vides marcades pel fracàs constant, són els protagonistes del darrer espectacle presentat al Teatre Lliure de Gràcia, Els jugadors, un impecable drama disfressat de comèdia que porta la signatura d’un dels dramaturgs més interessants i elogiats de l’escena catalana, Pau Miró, i que els espectadors han convertit en un èxit des del mateix dia de la seva estrena, el passat 19 d’abril.
L’acurada escenografia d’Enric Planas ha transformat el Lliure en la cuina d’un pis antic, el lloc on troben refugi quatre ànimes solitàries que s’apropen als 60 anys, cadascun d’ells amb un drama important al seu darrere, un pes enorme que es fa més suportable quan es reuneixen al voltant d’una taula per a jugar a les cartes, únic consol a les seves existències mediocres. D’aquesta manera, els quatre esperen que arribi un canvi en les seves vides, un cop de sort que faci que, per fi, la fortuna els somrigui i puguin fer realitat els seus somnis; per aconseguir-ho, però, aquests antiherois hauran de prendre una decisió dràstica, una última jugada mestra que els permeti abandonar aquest rol de perdedors que el destí, implacable i cruel, els ha atorgat.
Pau Miró és l’autor d’aquest magnífic text, una història que ens presenta els seus protagonistes –i les tragèdies que els acompanyen– sense presses, amb uns diàlegs pausats que permeten a l’espectador descobrir, poc a poc, la vida i les circumstàncies de cada personatge. Miró reflexiona sobre la solitud d’uns homes sense gaires esperances en el futur, desencisats amb la vida, frustrats per haver apostat les seves il·lusions a un número de la ruleta que mai surt; així, l’autor utilitza el joc com a metàfora d’una partida molt més important, la de la vida, un joc en què els quatre van perdent en el moment decisiu. Amb tot, Els jugadors no es recrea en l’amargor o la tristesa, ja que els quatre s’uneixen en un últim i desesperat intent, una darrera juguesca que hàbilment transforma el drama que s’apunta en la primera part de l’obra en comèdia, sense oblidar un exquisit apunt musical que converteix la cuina en un lluminós escenari de Las Vegas, un delicat homenatge a Dean Martin, músic present, d’una manera o una altra, en els vuitanta minuts de la funció.
El gran encert, però, d’aquest espectacle el trobem en la tria dels seus protagonistes, una selecció d’actors experimentats capaços de fer que aquests personatges crepusculars evolucionin de la tragèdia inicial a la comèdia final sense perjudicar-ne la credibilitat; els quatre realitzen unes esplèndides interpretacions, tan contingudes en els silencis com en els diàlegs que els mostren desorientats i sense ànim per continuar la lluita diària. Així, Andreu Benito és el professor que acull a casa seva els seus amics, Jordi Boixaderas interpreta un actor a qui se li dispara l’adrenalina quan roba en els supermercats, Jordi Bosch és l’enterramorts que busca consol en braços d’una prostituta, i Boris Ruiz es posa en la pell d’un barber que ha perdut el seu negoci i aviat perdrà també la seva dona, que l’enganya amb un altre.
Un text intel·ligent, una excel·lent direcció, una perfecta posada en escena i, sobretot, uns actors extraordinaris avalen Els jugadors, una bona oportunitat per a descobrir com n’és, de difícil, la vida d’uns homes solitaris i sense il·lusions, sens dubte un dels millors espectacles de la temporada barcelonina, que ha estat tan ben rebut pel públic que els responsables del Teatre Lliure de Gràcia s’han vist obligats a prorrogar les seves funcions.
Els jugadors es representarà al Teatre Lliure de Gràcia del 19 d’abril fins al 20 de maig de 2012, i tornarà a programar-se del 6 de juny fins al 17 del mateix mes. PRÒRROGA: L’obra es prorroga per segona vegada del 20 de juny a l’1 de juliol de 2012.
Dramatúrgia i direcció: Pau Miró
Intèrprets: Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz
Escenografia: Enric Planas
Vestuari: Berta Riera
Il·luminació: Xavier Clot
Espai sonor: Sila
So: Marta Folch
–
Horaris:de dimecres a divendres, a les 20:30 hores; dissabte, a les 18:00 hores i 22:00 hores; diumenge, a les 18:00 hores Preu: 25 € Idioma: català Durada: una hora i vint minuts
____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé
El próximo 11 de mayo se estrena Un lugar donde quedarse, una historia de venganza en la que su extravagante protagonista intentará acabar el trabajo iniciado por su padre, una película presentada en el pasado Festival de Cannes, dirigida por Paolo Sorrentino y que cuenta con Sean Penn, Frances McDormand y Judd Hirsch en los papeles principales.
Fotograma de la película
Cheyenne es una decrépita estrella del rock gótico que, retirada en Dublín, vive de los derechos de autor de sus antiguas canciones. A la muerte de su padre, con quien no se hablaba desde hacía 30 años, decide abandonar su dorado retiro irlandés y regresar a Nueva York, donde descubrirá la obsesión que atormentaba a su progenitor: pretendía vengarse de un criminal de guerra nazi refugiado en los Estados Unidos, un hombre que lo humilló cuando se encontraba preso en un campo de concentración. Tras esta revelación, Cheyenne decide continuar con la búsqueda que no pudo completar su padre.
Paolo Sorrentino (Las consecuencias del amor) dirige Un lugar donde quedarse, un film centrado en los intentos del protagonista por encontrar al hombre que torturó a su padre muchos años atrás, una película en la que Sean Penn (El árbol de la vida) interpreta a ese músico que parece un clon del líder de The Cure, Robert Smith. Frances McDormand (Quemar después de leer), Judd Hirsch (Una mente maravillosa), Eve Hewson (The 27 Club), Heinz Lieven (The Final Fax) y Kerry Condon (La última estación) completan el reparto.
Un lugar donde quedarse se estrenará en nuestros cines el 11 de mayo de 2012.
Título: Un lugar donde quedarse
Título Original: This Must Be the Place
Género: Drama, Thriller
Nacionalidad: Italia, Francia, Irlanda
Año: 2011
Duración: 118 minutos
Director: Paolo Sorrentino
Guión: Umberto Contarello, Paolo Sorrentino
Intérpretes: Sean Penn, Frances McDormand, Judd Hirsch, Eve Hewson, Heinz Lieven, Kerry Condon, Harry Dean Stanton, Joyce Van Patten, David Byrne, Olwen Fouere, Shea Whigham, Liron Levo, Simon Delaney
La tardor del 2011 un fenomen extraordinari va sacsejar l’escena musical catalana: Sopa de Cabra tornava als escenaris per oferir un total de set concerts, una petita gira que va congregar més de 80.000 espectadors. Decidit a recopilar els records d’aquelles actuacions en un llibre, Gerard Quintana publica Més enllà de les estrelles (Rosa dels Vents), un volum il·lustrat amb les imatges que el fotògraf David Julià va realitzar en aquelles jornades. Culturalia ha parlat amb el músic gironí del seu llibre, de les sensacions d’aquells dies de bogeria, del procés creatiu, d’amistat i, sobretot, de rock’n’roll.
Més enllà de les estrelles explica les vivències que van envoltar els concerts de Sopa de Cabra del mes de setembre de 2011. Quan vau decidir fer el primer concert, ¿imaginàveu que el vostre retorn es convertiria en un esdeveniment d’aquesta magnitud (set concerts i més de 80.000 espectadors)?
Ni en el més agosarat i valent dels nostres somnis no havíem imaginat una resposta així. Potser per això he tingut ganes d’escriure tot allò. Quan va passar semblava un somni, i hi ha somnis que un no vol oblidar. Escrivint m’he pogut capbussar en els detalls que vaig copsar durant aquells dies però en els que, pel ritme vertiginós a què anava tot plegat, no em vaig poder recrear en el seu moment.
És més difícil escriure música o escriure sobre la música?
En principi sembla que ha de ser més fàcil establir la comunicació amb paraules que amb música, perquè el llenguatge parlat el coneixem i dominem tots des de petits. Però la música té una penetració emocional que les paraules soles no tenen. Escriure música vol un estat de consciència més intuïtiu, sovint. Però al final te n’adones que tot és qüestió de tenir integrat el llenguatge, i la paraula s’acaba incorporant al món intuïtiu a mida de practicar i assimilar la tècnica. Com sempre, tot és qüestió de treball i dedicació diària.
David Julià és el fotògraf que signa les imatges del llibre, un bon amic teu. ¿Aquesta confiança mútua va ser definitiva per incloure la seva presència als camerinos com un més del grup? ¿Seria possible aquest llibre amb un altre fotògraf?
El llibre seria diferent, segur. Amb el David hi ha un pacte no escrit des d’abans de ser Sopa de Cabra. Som companys de carrer, i ja se sap que al carrer les coses són per sempre i no poden ser a mitges. El fet d’estar acostumats a la seva presència com si fos un més de la família ha anat bé pel resultat de la feina, és clar. Ell és un free lance amb molta experiència en tots els espais de la fotografia. Ha fet des de fotografia artística fins a campanyes de publicitat internacionals amb Messi o Ronaldinho, i també moltes fotografies de concerts.
En els set concerts va fer fins a 6.000 fotografies. Va ser una tria complicada? ¿Les imatges publicades han rebut el vistiplau dels teus companys de grup?
El David va fer la seva primera selecció sobre les 6.000 fotografies i a partir d’aquí, a mida que li anava enviant els capítols mentre els anava escrivint, la tria va ser força intuïtiva i, finalment, vam fer la darrera tria en funció de la compaginació i de l’espai. En total, un procés molt creatiu en el qual vam passar de les 6.000 a les 101 que hi ha al llibre. Va haver moltes imatges que va saber greu deixar fora, però no s’han perdut, són a l’arxiu del David.
El David i tu us heu inspirat en els llibres antics del rock dels setanta (com el dels Rolling Stones). ¿El resultat és exactament el llibre que teníeu al cap?
Si no ho és, hi és molt a prop. Aquells llibres que devoràvem amb la vista van ser un component important per a la nostra bogeria per la música i el rock com a manera de prendre’ns la vida. En recordo un especialment, que va comprar un company en un viatge que vam fer a París amb l’institut, sobre la gira del Love You Life dels Stones. Em sembla que era de l’Annie Leibovitch.
Portada del llibre Més enllà de les estrelles
Com van ser els primers assajos preparatius d’aquesta petita gira? ¿Es notaven els deu anys de separació professional?
El primer dia i el segon, potser sí. Necessitàvem treure’ns la sensació d’irrealitat i de distància de sobre. Després, tot va sonar com si no haguéssim parat deu anys, només quinze dies.
Al prefaci del llibre fas un fantàstic resum del rock tal i com tu l’has viscut, des dels anys setanta fins a l’actualitat. Sembla que el rock t’ha acompanyat tota la vida. ¿Tu també consideres el rock’n’roll una manera de prendre’s la vida?
Si no fos així, no estaria encara fent música amb el mateix esperit i una mica més de consciència que quan vaig començar l’any 86. El rock és la banda sonora de la segona meitat del segle XX, i encara avui pot ajudar a explicar la història i el present, mentre apuntem al futur. Aquesta música ha fet molt pels drets humans i per la consciència global. I ho pot seguir fent.
Al llibre barreges les sensacions d’aquells dies amb els records dels teus inicis com a músic. ¿Escriure aquest relat ha estat una manera de posar en ordre els teus pensaments?
Quan vaig començar a escriure no tenia la intenció de fer un repàs dels vint-i-cinc anys de Sopa. Només volia explicar l’experiència del Retorn. Però a la que vaig acabar el primer paràgraf sobre els moments previs al primer concert al Sant Jordi, vaig sentir la necessitat de fer un salt enrere fins al primer moment en què em vaig llençar a cantar amb una banda l’any 85, a La Rioja. Tot el llibre és ple de salts en el temps per contextualitzar el somni que vam viure el passat 2011. Escriure sempre és una bona forma d’ordenar els pensaments, sí.
Dediques unes boniques paraules a Marc Grau (desaparegut l’any 1999), guitarrista i productor amb qui vau començar a treballar al segon disc, La roda. Va ser clau a l’hora de definir la sonoritat de Sopa de Cabra?
El Marc va ser el nostre mestre a l’estudi i també a l’hora de plantejar els arranjaments. A l’escenari no teníem normes, només instint. Sense ell segur que tot hauria estat molt diferent. No m’imagino la gravació del Ben Endins sense la seva participació. Feia tots els papers de l’auca. I en l’aspecte humà també va ser una immillorable influència.
Expliques com vas escriure alguns dels temes més importants de Sopa de Cabra. Un d’ells, Tot queda igual, el vas escriure a l’estudi de gravació en només uns minuts. Sempre has tingut aquesta facilitat per escriure cançons? Aquesta habilitat és producte del talent, la inspiració del moment o fruit de l’atreviment de la joventut?
No és qüestió de facilitat, més aviat la sensació és d’immersió emocional. Quan escrius una cançó, sempre hi ha una part de tu que aprofita per treure alguna de les coses que tenies pendents. És important que si tens la sort de poder cantar una cançó durant molts anys sense que la gent se’n cansi, aquesta sigui certa per un mateix. Si no és així et pot anar buidant fins que no sàpigues perquè puges a l’escenari. De vegades una cançó va creixent a dins teu encara sense forma, només com una intenció, i, quan trobes la forma, la cançó surt sola, s’allibera la tensió creativa en el moment adequat.
Gerard Quintana i David Julià
Al llibre parles de la trista història que hi ha darrere de la cançó El Carrer dels Torrats, que fins ara t’havies reservat per a tu mateix. Creus que ha arribat el moment de compartir-la amb la gent?
Sempre em pensava que si explicava realment l’espurna que va fer néixer El Carrer dels Torrats, podia semblar que perdia el sentit festiu amb què la gent l’entenia. Moltes vegades m’havien preguntat què volia dir exactament. Fins i tot recordo que fa molts anys, Quim Monzó la va fer servir en un programa de ràdio com a exemple d’una lletra absurda i indesxifrable. Suposo que quan la vaig escriure volia que fos una cosa entre el meu amic i jo. El suïcidi segueix sent un tabú, encara avui. I no em semblava adient ser massa explícit per respecte a la seva família i a la seva memòria. Però no me’n podia estar de fer-la. Sempre que l’he cantat, tenia aquest sentit per a mi, però només per a mi, que és del que es tractava. Cada persona li ha donat el sentit que s’ajustava a la seva experiència, m’imagino. No deixa de fascinar-me aquesta polisèmia.
El Far del Sud va néixer després de veure una pel·lícula al cinema. ¿Qualsevol fet pot inspirar una bona cançó?
Qualsevol fet que no puguis guardar per a tu sol. Sempre que he llegit un bon llibre que m’ha arribat al moll de l’os, o una pel·lícula o una obra de teatre, o quan he fet un viatge a algun lloc fascinant, el primer que he volgut fer és compartir-ho amb la gent que m’estimo. I les cançons són una de les millors maneres de fer-ho. El Far del Sud va sorgir després de veure una pel·lícula del mateix nom del director argentí Eduardo Mignona. Des que vaig sentir A Man Needs a Maid del disc «Harvest» de Neil Young, quan jo era un noi, que volia escriure una cançó com El Far del Sud.
Set concerts donen per a molt, per a moltes sensacions. ¿El moment més emotiu per a vosaltres es produïa quan apareixia la imatge del Joan Cardona (Ninyin) a la pantalla?
Sí, sobretot el primer dia al Sant Jordi. Se’m va fer un nus a l’estómac i un altre a la gola. Sort del públic que va empènyer endavant.
Per a aquest retorn vau incorporar a Xarim Aresté (guitarrista dels Very Pomelo). Per què ell, precisament?
El Xarim sembla més gran musicalment del que indica la seva edat. Ha mamat molt el blues de Chicago i això el fa proper al so més stonià, a part de ser un gran seguidor dels Grateful Dead. Em sembla que si haguéssim estat buscant deu anys no hauríem trobat ningú millor que ell. En l’actitud i en la tècnica. És una bona persona que viu per la música.
En els quinze anys que va existir la formació vau realitzar una gran quantitat de cançons. ¿Va ser difícil escollir el repertori definitiu d’aquests set concerts? ¿Va costar posar-vos d’acord tots els components del grup?
Va ser difícil, però no traumàtic. Un cop vam determinar les quaranta cançons que vam assajar, tot va anar sol. A més vam tenir set concerts per anar fent algun canvi de repertori a cada un d’ells. Suposo que si haguéssim actuat en petits locals el repertori hagués variat força.
En aquests concerts vau reunir diferents generacions de seguidors, pares i fills cantaven junts les vostres cançons. ¿Quina sensació té un músic quan veu que les seves històries han captivat a espectadors d’edats tan diferents?
Quan fas una cançó sol a casa teva mai no pots imaginar que pot acabar ajuntant a tanta gent. Més aviat tens una certa sensació de fragilitat. Però un cop la cançó surt sola a passejar i passa una cosa així, tens també una sensació important d’alteritat. La cançó ja no és teva, és de tothom. Però això no depèn només de tu.
Aquesta és la teva primera incursió en la literatura. Ja tens pensat quin serà el següent llibre? Tinc entès que d’idees no te’n falten.
Sí, tinc dos llibres en marxa i algun més en projecte. Però deixarem que el temps vagi ordenant i donant sortida a cada cosa en el seu moment. He esperat molts anys a començar a publicar i ho he fet amb un llibre que no tenia planejat. En canvi, n’hi ha algun que fa trenta anys que em ronda i que va creixent al meu cap. No tinc pressa però sí que tinc ganes de seguir sense aturar-me.
Esperarem, doncs, aquests nous projectes literaris.
–
Títol:Més enllà de les estrelles Autors: Gerard Quintana / David Julià Editorial: Rosa dels Vents Pàgines: 168 Data de publicació: Abril 2012 Preu: 18,90 €
El próximo mes de mayo la sala Porta 4 renueva su programación teatral; aquí os presentamos los espectáculos que se podrán ver en la pequeña sala de Gràcia en las próximas semanas.
Yo, sola, de Verónica Pallini
Regresa a este pequeño teatro de Barcelona Yo, sola, la divertida biografía escénica explicada por Verónica Pallini, quien asume su soledad para someterse a una experiencia terapéutica alternativa, conocida como Terapia Disney, que le permitirá convertirse en aquellos personajes Disney que ansiaban encontrar a su príncipe azul –Wendy Pan, Blancanieves o su terrible Madrastra– y que el tiempo les demostró que esa búsqueda es totalmente estéril.
Idea original: Verónica Pallini
Dramaturgia: Fernanda Metilli, Patricia Suárez y Verónica Pallini
Performer/actriz: Verónica Pallini
Colaboraciones: Mon Costa, Montse Valentí, Tuni Montserrat, Gautam Rao
Producción: Porta 4
Horario: todos los viernes a las 23:00 horas Duración: 75 minutos Idioma: castellano Precio: 12 €
Joe Orton y Keneth Halliwell eran dos jóvenes artistas en la sociedad inglesa de los años 60. Convertidos en amantes, decidieron mudarse a un pequeño estudio del número 25 de Noel Road, lugar del que nunca más volvieron a salir: el 9 de agosto de 1967, Halliwell mató a Orton con nueve golpes de martillo en la cabeza, y a continuación se suicidó. Carlos Be adapta esta triste historia para situar a esos dos personajes en un paraíso infernal, mezcla de cielo y purgatorio, donde vuelven constantemente para buscar las causas de sus miserias
Autor: Carlos Be
Dirección y dramaturgia: Gaston Core
Intérpretes: Sergi Gibert y Andoo Rius
Horario: los sábados 5, 12 y 26 de mayo a las 20:00 horas Duración: 60 minutos Idioma: catalán Precio: 10 €
Andrés Cavallin firma un monólogo basado en cinco historias escritas y dramatizadas por él mismo. En el texto que nos presenta habla de la memoria, la identidad, la inmigración y la integración, un monólogo que nos permitirá conocer su infancia en el río de la Plata hasta el presente, en tierras catalanas, en una representación tragicómica y poética alejada de la superficialidad.
Autor: Andrés Cavallin
Intérprete: Andrés Cavallin
Diseño de luces: Mónica Luchetti
Música: Ferran Martinez Palou y el Nono
Construcción: Andrés Cavallin
Horario: los sábados a las 22:00 horas Duración: 60 minutos Idioma: castellano y catalán Precio: 10 €
La Compañía Amartis presenta este proyecto polivalente y espontáneo en el que encontramos teatro físico, performance, música en directo y vídeo proyecciones de creación propia para hablar sobre el T.O.C. [Trastorno Obsesivo Compulsivo] que padece la protagonista, una mujer insegura, con la autoestima baja y que apenas siente respeto por sí misma, un blanco perfecto para los dardos destructivos y la espiral del autoengaño.
Basado en un texto de José Sanchis Sinisterra, en Ñaque O de piojos y actores se cruzan dos épocas: el siglo XVI, en el que viven los dos protagonistas, y el siglo XXI, en el que se encuentra el público. Solano y Ríos son dos actores condenados a viajar en el tiempo, a reaparecer en cualquier teatro y en cualquier época para volver a representar su repertorio. Provistos de un arcón en el que guardan sus utensilios teatrales, ambos van desgranando su arte y recordando sus andanzas ante un público que, aparentemente, sólo mira y escucha.
Autor: José Sanchis Sinisterra
Intérpretes: Fátima de Gispert y Diego Reparaz
Dirección: Anna López Cañellas
Producción: Compañía Aldarull Teatre
Horario: los domingos a las 21:00 horas Duración: 60 minutos Idioma: castellano Precio: 10 €
En l’actualitat el gènere documental viu un moment excel·lent, fins al punt que, poc a poc, ha aconseguit fer-se un forat en les cartelleres cinematogràfiques per la varietat de temàtiques que ofereix. Un dels subgèneres més interessants i que més seguidors reuneix és el documental musical, que ens permet conèixer les històries que hi ha darrera d’algunes cançons i dels grups més significatius del seu moment. Un any més, els seus seguidors tenen una cita a Vilanova i la Geltrú, amb la tercera edició del DOCANROL, una mostra en què es projectaran quatre documentals que es podran veure els divendres del mes de maig al Cinema Bosc d’aquesta població del Garraf.
El festival s’inaugurarà el dia 4 de maig amb la projecció de The Beat is the Law – Fanfare for the Common People (20:00 hores), el film que ha dirigit Eve Wood sobre l’escena de Sheffield i la banda britànica Pulp, un documental que per primera vegada es podrà veure al nostre país. Wood es centra en el Festival de Glastonbury de 1995, quan el grup Pulp es va veure obligat a cobrir la baixa de darrera hora dels Stone Roses i, sense notar la pressió, van signar un dels millors concerts de la història del festival, una actuació que els va col·locar a l’avantguarda del moviment Britpop.
Pulp
El següent documental programat és Favela on Blast (11 de maig, a les 20:00 hores), un film dirigit per Leandro HBL i Wesley Pentz que ens porta a través de 60 faveles a la recerca dels herois i malvats d’un món subterrani. Així, MCs, DJs i seguidors del funk s’uneixen aquí per relatar-nos el naixement i maduresa del més explosiu, contagiós i positiu ritme de les barraques brasileres, l’anomenat funk carioca.
El divendres 18 de maig serà el torn de l’anomenat “beatle tranquil”, amb George Harrison: Living in the material world (19:00 hores), el documental dirigit extraordinàriament per Martin Scorsese que ens mostrarà el músic en la intimitat, des de la seva infantesa, l’inesperat èxit dels Beatles, els viatges que va fer a l’Índia, el seu paper dins el grup i l’efecte que en ell va tenir la separació de la formació, l’inici de la seva carrera en solitari,… Scorsese utilitza el material llegat per Harrison per a elaborar aquest film, complementat amb entrevistes realitzades al seu entorn familiar i artístic.
Finalment, la darrera jornada del DOCANROL 2012 presentarà Anvil! The story of Anvil (25 de maig, a les 19:00 hores), el documental sobre el grup de heavy metalAnvil, una formació de culte que va influenciar grups punters com Guns ‘N’ Roses o Metallica, però que no va aconseguir mai l’èxit fora del seu país, Canadà. Dirigit pel periodista britànic Sacha Gervasi, aquest film és, en paraules del seu director, “una història d’amor entre homes, sense sexe”, un documental que emocionarà els seguidors d’aquest estil musical, i que ha estat definit per Michael Moore com “el millor documental que he vist en anys”.
George Harrison
Amb la voluntat de donar suport a les bandes locals, el públic podrà veure, abans de cada projecció, un videoclip d’un dels grups escollits per a l’ocasió; així, els treballs dels Luzzers, The Bongo Experience i Suîte Momo estaran programats abans de cada projecció (només el 18 de maig no hi haurà videoclip). I un cop finalitzada cada sessió, el bar Lotus servirà com a espai per a comentar la pel·lícula, escoltar música i per a participar en un joc sorpresa sobre cultura musical.
Els responsables del DOCANROL 2012 han organitzat una festa de presentació del festival: el proper 27 d’abril el Foment Vilanoví reunirà un bon nombre de grups que faran versions relacionades amb els documentals que es podran veure al Cinema Bosc. En aquesta ocasió, pel seu escenari passaran, entre d’altres, els grups Biscuit, La Brigada, Copa Lotus, Betty Belle, Rodriguistas, Línia Maginot, The Bongo Experience, Les Nines Russes i Ly, una festa que tindrà continuïtat a partir de la mitjanit al Lotus (Plaça Lledoners, núm. 1), on es podrà gaudir d’una afterparty amenitzada pels DOCANROL DJ’S.
Les entrades per al festival es podran aconseguir tant a la festa de presentació DOCANROL 2012 al Foment Vilanoví (27 d’abril) com al bar Lotus, unes entrades que tenen un preu de 5 € per a cada documental (o bé 15 € si es prefereix un abonament per als quatre documentals).
El próximo 27 de abril se estrena Martha Marcy May Marlene, un thriller psicológico que explica cómo una joven intenta sobreponerse a su traumática experiencia como miembro de una secta peligrosa, una película dirigida por Sean Durkin y protagonizada por Elizabeth Olsen, John Hawkes y Sarah Paulson.
Fotograma de la película
Tras escapar de una secta y de su poderoso líder, Martha intenta poner su vida en orden, una tarea que no le resultará nada fácil. Para conseguirlo, la joven busca refugio en su hermana y su cuñado, a quienes, por miedo, no podrá revelar el verdadero motivo de su desaparición. Ese intento por recuperar su vida, tranquila y apacible, quedará enturbiado cuando sus recuerdos desencadenen en ella una aterradora paranoia: el líder de la secta podría estar buscándola, un pensamiento que hará que Martha pierda cualquier indicio de cordura y, así, ilusión y realidad quedarán confundidas sin remedio.
Dirigida por el debutante Sean Durkin, Martha Marcy May Marlene ofrece una inquietante mirada sobre el oscuro mundo de las sectas actuales, una película para la que Durkin ha confiado el papel protagonista a Elizabeth Olsen (Luces rojas), a quien acompañan, entre otros, los actores John Hawkes (Winter’s Bone), Sarah Paulson (The Spirit), Brady Corbet (Melancolía) y Hugh Dancy (Conociendo a Jane Austen).
Martha Marcy May Marlene se estrenará en nuestros cines el 27 de abril de 2012.
Título: Martha Marcy May Marlene
Género: Drama, Thriller
Nacionalidad: USA
Año: 2011
Duración: 101 minutos
Director: Sean Durkin
Guión: Sean Durkin
Intérpretes: Elizabeth Olsen, John Hawkes, Sarah Paulson, Brady Corbet, Hugh Dancy, Christopher Abbott, Maria Dizzia, Julia Garner, Louisa Krause, Adam David Thompson, Allen McCullough, Lauren Molina, Louisa Braden Johnson, Tobias Segal, Gregg Burton
L’any 1984 els camins de Josep Cuní i Pilar Rahola es van encreuar. Va ser a Catalunya Ràdio, i res no feia pensar que, d’aquell encontre (poc amistós, tot s’ha de dir) naixeria una sòlida relació professional que els ha convertit, tal i com ells reconeixen entre rialles, en uns Ropper del segle XXI, un matrimoni televisiu que discuteix davant les càmeres com ho farien en la intimitat. D’aquesta relació catòdica neix En directe (editorial Rosa dels Vents), una conversa escrita en què els dos periodistes analitzen diferents assumptes, tant d’actualitat com íntims, un diàleg mantingut davant l’atenta mirada d’Aurora Masip, qui va ser l’encarregada de transcriure les deu hores que va durar la xerrada.
En directe recull els pensaments de Josep Cuní i Pilar Rahola, reflexions sobre Catalunya, la llengua, la comunicació i el futur del periodisme, idees que ja han compartit amb els espectadors en altres ocasions però que, per primera vegada, trobem publicats en forma de llibre. A més, els periodistes també parlen de temes personals, com ara la família, els fills, l’amor i la mort, opinions que fins ara desconeixíem, sobretot de Cuní, que sempre s’ha mostrat molt pudorós amb la seva vida privada.
Portada del llibre En directe
L’editorial Rosa dels Vents va tenir l’encert d’organitzar un esmorzar amb la premsa per presentar el llibre. En aquell acte, que va tenir lloc el 19 d’abril a la seu de l’editorial, l’arribada dels dos protagonistes no va decebre a qui se’ls imagina tot el dia discutint, sempre amb un somriure però sense arronsar-se. En la presentació, Aurora Masip va confessar que havia estat un privilegi donar forma a aquest llibre, i que els dos periodistes van fer gairebé tota la feina (ella només va tenir temps de plantejar la primera pregunta).
Malgrat els dubtes i les reticències inicials, tots dos han quedat molt contents de l’experiència. Josep Cuní pensava que seria molt difícil traslladar les discussions que protagonitzen en televisió a un llibre, però el resultat l’ha deixat ben satisfet; per a ell, En directe, analitza aquest moment de gran confusió en què estem immersos, i és “un llibre testimonial del que ja hem fet” fruit d’una conversa que no pretén adoctrinar ni aconsellar ningú. Per a Pilar Rahola el llibre és “un elogi a la paraula”, una obra que no podria haver fet amb ningú més, ja que Cuní té moltes coses interessants a dir, i per això l’admira; a més, “debatre amb el Josep a mi em millora, i si el venço, la situació és gairebé orgàstica”.
El llibre ve acompanyat d’una petita faixa publicitària que, amb un punt de provocació, assegura: “1.000.000 de seguidors esperen aquest llibre”, una xifra que no té res a veure amb la quantitat d’exemplars que l’editorial posarà a la venta (en seran 32.000), i sí amb el nombre de seguidors que tots dos tenen –si sumem l’audiència del programa de Josep Cuní, els lectors que segueixen la columna que Pilar Rahola publica a La Vanguardia, els programes en què ella col·labora,…
El Dia de Sant Jordi, Josep Cuní i Pilar Rahola signaran exemplars d’En directe a l’FNAC Illa Diagonal (de 12 hores a 13 hores) i a El Corte Inglés Diagonal (de 13 hores a 14 hores).
Títol:En directe Autors: Josep Cuní i Pilar Rahola Editorial: Rosa dels Vents Pàgines: 160 pàgines Data de publicació: Març 2012 ISBN: 9788401388088 Preu: 15,55 €
—————–
En el último mes se han presentado una gran cantidad de novedades literarias. Una de ellas es La justicia de los Errantes, una excelente novela protagonizada por Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti, líderes anarquistas que en la década de 1920 estaban al frente del grupo armado los Solidarios, una obra de ficción con trasfondo histórico que llevará a sus protagonistas a América Latina, al mismo tiempo que son perseguidos por un policía sanguinario. En estos días de intensa promoción, su autor, Jorge Díaz, aceptó conversar unos minutos con Culturalia sobre su novela, una charla sobre historia y literatura en la que derrochó grandes dosis de simpatía.
La Guerra Civil es un tema recurrente en novelas y películas, pero los años veinte, claves en el estallido del conflicto, han pasado más desapercibidos. ¿Qué te hizo escoger esos años para ambientar tu libro? ¿Cuándo surge la idea?
Creo que la Guerra Civil es un tema muy utilizado porque debemos escribir sobre los momentos en los que las cosas no funcionan. Yo he sido guionista de Hospital Central y, si el paciente llega, le diagnostican una apendicitis, se la operan y se marcha a casa ya no hay historia, así que tienes que escribir desde el momento en el que no le diagnostican la apendicitis, le diagnostican otra enfermedad y se muere. Y ahí ya tienes la historia. Siempre hay que buscar la “antihistoria”, el momento en el que nada funciona. Y en España tenemos un acontecimiento tan grande como la Guerra Civil, en el que nada funciona, que tapa todo lo demás; pero desgraciadamente tenemos muchísimas más épocas en las que nada funciona, momentos que no llaman tanto la atención, y yo me he limitado a escoger una época atractiva para mí, esos años veinte convulsos en los que no se sabe si el rey Alfonso XIII quería ser Mussolini y tener un gobierno militar o no, o prefería una democracia falsa, acabamos en una República,… Aquellos años a mí me llamaban mucho la atención.
¿Te has sentido cómodo escribiendo un relato protagonizado por personajes históricos?
Sí, me he sentido muy cómodo porque he escogido un momento en que los personajes históricos no estaban tan documentados: prácticamente se sabe todo de la vida de Durruti, excepto ese año y medio que estuvo por Sudamérica. He estado arropado por unos personajes que existían y que se conocían, Durruti y Ascaso, pero están situados en una época menos conocida que me daba más libertad para ficcionar.
¿Por qué elegiste a Francisco Ascaso como protagonista, y no a Buenaventura Durruti, sin duda una figura más conocida?
Porque a Durruti le conoce mucho todo el mundo, el lector ya tiene una imagen muy formada de él. ¿Os imagináis a Durruti ligando con una cubana? Yo no. Por otro lado tenía al otro personaje (Ascaso) que no conocemos tanto y a quién podía dar más humanidad; era igual de importante, menos famoso, la gente lo conoce menos, y eso me permitía ser más libre con él. ¿Qué me impide ponerlo a ligar con una cubana? Nada, mientras que Durruti era un hombre preocupado sólo por la revolución, más idealizado, y por eso tenía más posibilidades de que nadie dijera nada usando a Ascaso.
Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti hacían una pareja muy novelesca: el primero era más analítico y precavido, el segundo más carismático, impulsivo y con mayor capacidad de liderazgo; en definitiva el uno complementaba al otro. ¿La vida de ambos merecía ser convertida en novela?
Yo evidentemente lo creo porque la he escrito. A parte de su actividad revolucionaria Durruti era un personaje muy expansivo: era muy alto, para su época era un gigante, en cuanto llegaba a un sitio se veía que él había entrado, y por la calle todo el mundo sabía que ése que iba un palmo más arriba que los demás era Durruti; además, parece ser que tenía una simpatía desbordante, todo el mundo le conocía, le saludaba, etc. Y a su lado hay un personaje como Ascaso, mucho más apagado pero igual de importante. Aunque los periódicos los llamaran “La banda de Durruti” ellos dos tenían la misma importancia. Así, me encuentro con un personaje que ha renunciado a una parte de la fama por una amistad y unos objetivos (los Solidarios, los Errantes, la revolución, la CNT, la FAI,…); no son objetivos personales, sino que se han dado cuenta (me lo invento) que uno es el que piensa a qué hora se entra en el banco y el otro el que entra con la pistola en el banco, son complementarios pero en función de algo: del Anarquismo. Y por eso me parecía una amistad muy importante y muy literaria, y, además, si hubieran sido americanos los conocería todo el mundo. En su momento eran mucho más famosos que Sacco y Vanzetti, anarquistas italianos muertos en Estados Unidos, mientras que Durruti y Ascaso sólo son un leonés y un tipo de Almudévar (Huesca) pasados por Barcelona. Al final, Sacco y Vanzetti son más famosos que ellos cuando en su tiempo no lo eran, y tienen una película. Y éstos tendrán una película, yo voy a hacer justicia (risas).
Portada del libro
Francisco Ascaso es el protagonista de La justicia de los Errantes, pero Ernesto Valenzuela, su antagonista, es casi tan importante como él. Valenzuela es un tipo violento, sanguinario, dominado por el odio. ¿Su personaje es fruto de la imaginación o te has documentado en algún caso real? ¿Crees que, en esos días convulsos, existían policías como él?
El malo es muy importante porque el malo es quien te da el nivel del bueno: si el malo es tonto, el bueno lo tiene muy fácil. Así, cuanto mejor sea el malo, más complicado lo tiene el bueno y más mérito tiene superarle. Por eso para mí el malo es importantísimo, y creo que Valenzuela, fruto absolutamente de mi imaginación, es un malo de los buenos, por eso en la novela tiene tanta importancia como Durruti y Ascaso, ellos son los tres grandes protagonistas de esta historia.
La novela se centra en el periplo americano (La Habana, México, Chile, Argentina) de los dos líderes de los Solidarios (que acabarían siendo los Errantes). ¿Por qué te centraste en ese período? La situación del país en tiempos de Primo de Rivera también hubiera sido interesante, con las calles sufriendo las batallas entre pistoleros de los Solidarios y los fascistas del Sindicato Libre.
Previamente uno se plantea por dónde empezar: de todas las novelas que se pueden hacer de cada caso tienes que escoger una. Los pistoleros de Barcelona eran importantes, pero también venían de atrás, el barón de Koenig y todo eso, y tenía que escoger el momento en el que os protagonistas empiezan a ser ellos: ya han asesinado a Salvador Seguí (El Noi del Sucre), ya se ha producido el atentado contra Eduardo Dato, años atrás sucedieron los hechos de la Semana Trágica, así que éste es el momento en que ellos pasan a tener adversarios superiores; han echado a Martínez Anido del gobierno militar de Barcelona, pero triunfa Primo de Rivera y lo pone de ministro, y su obsesión es acabar con ellos. Hasta ese momento los Solidarios estaban crecidos, por primera vez en la historia se había matado a un arzobispo en España, y ellos piensan que ya han vencido en su guerra, pero ahora su adversario será más importante. Por eso me gustaba ese momento, el de la muerte de Soldevila, me parecía muy literario empezar por ahí.
Afirmas que ésta no es una novela histórica, a pesar de estar repleta de nombres y situaciones reales. ¿No te gustan las etiquetas?
No me gustan, yo creo que las novelas tienen que ser buenas o malas. Entiendo que la novela histórica es aquélla en la que los personajes inciden sobre la Historia. Por ejemplo: yo puedo iniciar una novela histórica e inventarme una amante de Hitler, y que esa amante incida en el hecho que se perdiera la Segunda Guerra Mundial. Para mí eso es novela histórica. La mía simplemente es una novela ambientada en otra época, pero una novela al fin y al cabo. Quizás estoy equivocado con mi definición, pero la mía tan sólo es una novela ambientada en 1920.
Intuyo un enorme esfuerzo de documentación. ¿Fue un proceso muy largo? Explícanos cómo fue ese proceso.
Yo he descubierto que la documentación es lo que más me gusta. Después de mi primera novela (para la que me fui un año a Brasil, y así es fácil que te guste la documentación) descubrí que escojo los temas de las novelas en función de lo que me apetece saber. Es decir, si tú quieres saber ahora mismo algo sobre el descubrimiento de América, lo mejor es escribir una novela porque leerás toda la información que exista. Me gusta mucho, y por lo tanto es llevadero. Además, tenemos una maravilla que es la Biblioteca Nacional donde hay de todo, cuando estás interesado en algún tema es tan fascinante ir tirando de un libro, y ver que nombra otro en el pie de página y pedirlo,… Puedes invertir muchas mañanas en la Biblioteca Nacional, de un libro a otro, y luego otro, y de un pie de página sacas otro libro,… A mí este proceso me divierte mucho, me gusta convertirme en un ratón de biblioteca. Casi es más divertido eso que escribir luego, aunque escribir también es muy divertido si te gusta, el que sufra no, pero no es mi caso, si a mí me costara no lo haría.
De La justicia de los Errantes se ha dicho que es una “apasionante novela”, un relato “tan de aventuras que parece irreal”, una “novela impecable desde el punto de vista técnico”, un libro de “ritmo vertiginoso”. ¿Esperabas que tuviera tan buen recibimiento?
Aunque no quiero pecar de inmodestia, sí que me esperaba este recibimiento por parte de la crítica. En este aspecto estoy muy mal acostumbrado. Ya me pasó con la primera novela…. Tengo una mala crítica y no la comento, porque me parece injusta.
Los Solidarios: Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Gregorio Jover
¿Qué fue más complicado: reconstruir la personalidad de figuras históricas (como Ascaso o Martínez Anido, ministro de gobernación de Primo de Rivera), o inventar personajes que pudieran pasar por reales (como Valenzuela o Paz Vidal)?
Inventar personajes que puedan pasar por reales ha sido siempre mi trabajo, ya sea para una serie de televisión o para una novela. A mí me gusta llevar a los personajes históricos al límite, conseguir que situaciones o escenas que me he inventado sean creíbles para el lector o el espectador. Poder crear una situación que nunca existió, que no es real, y hacérsela protagonizar a dos personajes que sí existieron de verdad y conseguir que el lector se la crea. Eso es, para mí, muy divertido. Lo otro, crear personajes de ficción que parezcan reales es mi trabajo, o eres capaz de hacerlo o no acabas la novela.
En tus dos novelas el marco geográfico se sitúa en América latina (Brasil en Los números del elefante; Cuba, México, Chile y Argentina en La justicia de los Errantes). ¿Un territorio inmejorable para situar la acción de una novela?
A mí me gusta mucho y además así, si me hacen viajar, puedo ir a sitios que me gustan (risas). Además, siempre que viajas a América Latina ves tantas cosas nuestras que te parece mentira. ¡Son más españoles que nosotros! Me gusta además la idea de «territorio ignoto», el personaje que llega a un sitio en el que nunca ha estado pero que se parece mucho a lo que conoce.
Como has comentado en algún otro medio, tus protagonistas «no dejan de ser terroristas», si bien «actúan con honestidad». ¿Algo impensable en la actualidad?
Yo creo que el Anarquismo es una ideología de la primera mitad del siglo XX y que la segunda mitad del siglo XX, o este comienzo de siglo XXI, presentan circunstancias distintas, por lo que tienen que presentar ideologías distintas. No se pueden juzgar los hechos actuales con criterios de hace un siglo, y tampoco se pueden aplicar soluciones del siglo XIX a problemas del siglo XXI, ni podemos juzgar acontecimientos de entonces ahora. Yo creo que Ascaso y Durruti eran terroristas, de eso no cabe ninguna duda. Si ellos fueran personas que estuvieran actuando en la actualidad, no podríamos tener la condescendencia que tenemos. Por otra parte, la mía es una visión literaria, nada más.
La justicia de los Errantes es una novela muy cinematográfica. ¿Te gustaría que se convirtiera en una película? ¿Imaginas algún actor encarnando a Ascaso, Valenzuela y Durruti?
Siempre me preguntan qué actores podrían encarnar a Ascaso y Durruti en una película, pero siempre me lo dan hecho, y siempre me dicen que Javier Bardem estaría estupendo como Durruti. Yo creo que sí.
¿Serías capaz de hacer el guión de la película?
No me gustaría, delegaría en otros. A no ser que me llamase Scorsese y me hiciera una oferta irrenunciable… No, creo que las historias las cuentas una vez y ya está. Estoy seguro que otro guionista aportaría una visión diferente y mucho más enriquecedora. Seguramente el guión no lo haría yo, pero todo puede ser.
Eres también guionista de series de televisión como MIR, 7 Días al desnudo u Hospital Central. ¿En qué medio te sientes más a gusto?
Hasta ahora la televisión es mi trabajo y la novela es mi hobby. Te diviertes mucho más con los hobbies que con el trabajo del día a día, por lo que disfruto mucho más escribiendo novelas. Aunque tengo mucha más experiencia en televisión, pero bueno intentaré arreglarlo (risas).
Fotografías no conocidas de la Sûreté de Juan García Oliver, Buenaventura Durruti y Francisco Ascaso. Centro de Archivos Contemporáneos Fontainebleau
Guionista, escritor, ¿son experiencias similares? ¿Existen muchas diferencias entre crear escenas literarias y escenas audiovisuales?
A mí no me parecen tareas muy diferentes, aunque esa puede ser una de las críticas que me hagan, que la novela tenga un formato muy televisivo. Pero bueno, a mí eso me parece que es bueno. En los agradecimientos del libro aparecen personas que son tanto novelistas como guionistas y especifico «guionistas unos, novelistas otros, escritores todos». Creo que en el fondo no dejamos de ser gente que escribe con una técnica o con otra. Aunque, claro, de esto están muy orgullosos los guionistas y menos los novelistas, que son como la aristocracia de la escritura. Pero yo creo que es un poco igual.
Ésta es tu segunda novela. Supongo que ya tendrás pensada una tercera. ¿Puedes avanzarnos algo? ¿Tendrá un trasfondo histórico?
Estoy pensando en una nueva novela, aunque todavía no la tengo completamente definida. Lo que sí os puedo contar es que ahora mismo todo lo que no leo por placer tiene que ver con el final del franquismo. Probablemente mi tercera novela estará ambientada en ese periodo y probablemente esté ambientada dentro del régimen, o sea, el final del franquismo desde dentro, no desde fuera, que es lo que siempre se cuenta. Ahora bien, ¿qué significa esto? Pues nada, o sea, simplemente que mi interior ahora mismo está dirigiéndose hacia allí, que estoy leyendo cosas en este sentido, pero que a lo mejor dentro de quince días cambio de opinión y os encontráis con una novela de pieles rojas, pero vamos, me parece que mi próximo proyecto literario estará ambientado en la España del año 73, aunque de momento no es nada definitivo.
El día de Sant Jordi/Día del libro, Jorge Díaz firmará ejemplares de La justicia de los Errantes en Alcalá de Henares.
Título:La justicia de los Errantes Autor: Jorge Díaz Editorial: PLAZA & JANÉS Páginas: 464 páginas Fecha de publicación: Marzo 2012 ISBN: 9788401352270 Precio: 19,90 €
——————-
Entrevista realizada por: Robert Martínez Colomé y Jorge Pisa Sánchez
El próximo 20 de abril se estrena Soul Surfer, una película basada en la biografía de Bethany Hamilton, una joven surfista que perdió un brazo tras el ataque de un tiburón, una historia real que ha adaptado para el cine Sean McNamara y que cuenta con AnnaSophia Robb, Helen Hunt y Dennis Quaid en los papeles protagonistas.
Fotograma de la película
Desde muy niña, Bethany Hamilton se sintió atraída por el surf; tenía un talento natural para tomar las olas, pero el ataque de un tiburón tigre hizo que perdiera un brazo y, de esta manera, peligrara su futuro como surfista. Sin embargo, Hamilton no se rindió y, tras un viaje a Tailandia, donde pudo comprobar los efectos devastadores del tsunami del 2004, regresó a casa con el firme propósito de superar sus miedos y limitaciones, y convertirse en un ejemplo para quienes han sufrido un revés similar. Así, la joven volvió a participar en los Campeonatos Nacionales para mostrar su destreza para surfear con un solo brazo.
Dirigida por Sean McNamara, Soul Surfer muestra las sensaciones de la surfista Bethany Hamilton tras el ataque de un tiburón y cómo encaró su futuro, siempre con el surf como forma de vida, una película protagonizada por AnnaSophia Robb (La montaña embrujada), Helen Hunt (La maldición del escorpión de Jade), Dennis Quaid (Pandórum), Lorraine Nicholson (Cuando menos te lo esperas), Carrie Underwood (Las crónicas de Narnia: La travesía del viajero del alba) y Sonya Balmores (Ride the Wake), entre otros.
Soul Surfer se estrenará en nuestros cines el 20 de abril de 2012.
Título: Soul Surfer
Género: Drama
Nacionalidad: USA
Año: 2011
Duración: 106 minutos
Director: Sean McNamara
Guión: Sean McNamara, Michael Berk, Deborah Schwartz, Douglas Schwartz
Intérpretes: AnnaSophia Robb, Helen Hunt, Dennis Quaid, Lorraine Nicholson, Kevin Sorbo, Carrie Underwood, Ross Thomas, Chris Brochu, Sonya Balmores, Jeremy Sumpter, Craig T. Nelson, Branscombe Richmond, Cody Gomes, Titus Kinimaka, John Philbin