Crítica literaria: Perdida (Gone girl), de Gillian Flynn

GM26821.jpg

Una de las muchas sorpresas cinematográficas que nos dejó 2014 fue la última película de David Fincher: Perdida, con Ben Affleck y Rosamund Pike en los papeles protagonistas. El director norteamericano firmaba, así, una adaptación excelente de la novela homónima que publicó Gillian Flynn (Kansas, Missouri, 1971) en 2012, un estupendo thriller que haría las delicias del maestro del suspense Alfred Hitchcock por sus constantes giros narrativos.

Tras diez años ejerciendo como crítica para la revista Entertainment Weekly, Flynn debutó en 2006 como novelista con Heridas abiertas (también publicada en nuestro país por Roja y Negra) a la que tres años después siguió Lugares oscuros. Sin embargo, fue con su tercera incursión literaria con la que logró granjearse el afecto de una legión de lectores. En Perdida encontramos a Amy y Nick Dunne, un matrimonio feliz y sin fisuras aparentes en el día de su quinto aniversario, una celebración que no llegará a producirse: la extraña desaparición de su esposa obligará al joven y a sus vecinos a movilizarse rápidamente para encontrarla. Sin embargo, muy pronto su actitud serena en público pondrá en entredicho su declaración para, así, dejar de ser el afligido marido de quien todos se apiadan para convertirse en el principal sospechoso de este caso.

La escritora Gillian Flynn, en una imagen promocional
La escritora Gillian Flynn, en una imagen promocional

Sin duda el gran acierto de Perdida está en sus personajes principales, un matrimonio en el que cada uno muestra dos caras: Nick Dunne, siempre esforzándose en caer bien a la gente, siempre sonriendo, siempre adorable, pero a quien parece que la desaparición de su esposa apenas llega a afectarle realmente; por otra parte, Amy Elliott Dunne, convertida por sus padres en los años ochenta en un popular personaje de libro infantil con una conducta impecable (La Asombrosa Amy) y que, ahora, parece prisionera de esa figura ficticia, obligada a ser siempre “la chica enrollada” que todo lo hace bien. El lector se convierte en cómplice de ambos a la vez que descubre que ninguno es del todo sincero gracias a la estructura de la novela, que intercala la voz de Nick como narrador con las numerosas entradas del diario que escribía Amy.

Además, Gillian Flynn aprovecha esta novela para denunciar las prácticas éticamente reprobables de cierto periodismo, obstinado en manipular la opinión pública más que en descubrir la verdad: en el desarrollo de la trama juega un papel relevante la prensa sensacionalista, siempre ávida de carnaza y al acecho de las noticias más sórdidas para realizar su espectáculo más bochornoso. En este sentido, la figura de Ellen Abott destaca en su papel de defensora y protectora de las mujeres desaparecidas, una periodista con un discurso contundente y agresivo hacia Nick, capaz de efectuar un juicio televisado en paralelo a las investigaciones policiales con única misión: declarar culpable al sospechoso sin ofrecerle la oportunidad de defenderse.

Ben Affleck y Rosamund Pike en la adaptación cinematográfica de la novela
Ben Affleck y Rosamund Pike, en la adaptación cinematográfica de la novela

Tras su aspecto de thriller psicológico, Perdida puede considerarse también una historia de amor nada convencional que hará reflexionar al lector sobre si uno realmente llega a conocer por completo a la persona con la que comparte su vida, un formidable relato que, según ha confesado la propia Flynn, probablemente tenga continuación en un futuro próximo.

Título: Perdida (Gone girl)
Autora: Gillian Flynn
Editorial: Roja y Negra
Páginas: 576 páginas
Fecha de publicación: Marzo 2013
ISBN: 9788439726821
Precio: 17,90 €

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Dugald Bruce-Lockhart, director de “Com us plagui”: “La condició humana és fràgil.”

En Shakespeare va crear fa uns quatre-cents anys el bosc d’Arden. En ell, proposava el paradís: Regit per l’amor i el respecte, va acollir els fugitius del despotisme del duc Frederic.

Aquests dies, en Dugald Bruce-Lockhart il·lumina la frondositat d’Arden COM US PLAGUI al Teatre Akadèmia i ens complau tastar amb ell aquest pessic de llibertat.

Dugald Bruce-Lockhart

A COM US PLAGUI, s’enfronten les criatures de la Natura contra la Civilització.

Els humans som criatures de la Natura i la Civilització és el resultat del nostre desenvolupament. Però, de vegades, oblidem d’on venim i ens pensem que ens vam crear nosaltres mateixos. De fet, formem part d’una xarxa, que inclou totes les criatures i on també tenim el nostre lloc.

S’avenen les sabatetes de taló de la ciutat amb les botes del camp?

Com a mínim, les sabatetes de taló s’estimen anar a veure les botes. Així poden “reiniciar-se”, com diríem avui en el llenguatge informàtic! Sí: les unes i les altres s’haurien d’entendre. Perquè les primeres provenen de les altres. I és que la civilització és un procés orgànic i evolutiu. El secret rau a recordar el nostre objectiu com a sers civilitzats.

On ens porta oblidar aquest objectiu?

Avui dia, amb la tecnologia hem deixat de relacionar-nos cara a cara i això ens posa en perill. Tenim milers de maneres de comunicar-nos però res a dir-nos. Cal que anem amb compte: El cor humà és qui mana!

Shakespeare diu en aquesta comèdia que el poder de la Natura ens fa més joves i feliços. Per què llavors ens entossudim de viure-hi lluny?

Doncs jo també m’ho pregunto! Ens sotmetem a un concepte de vida que ens reprimeix, tant en l’àmbit laboral com en el social. Però fixa’t que, a l’hora de fer vacances, solem anar al camp o bé al mar! Al camp, podem airejar el nostre esperit. I així ha estat al llarg dels segles…

Podem distingir l’ego bo, que viu al bosc d’Arden…

L’ego bo és el que ens permet ser pacients, perdonar i gaudir de la Natura que ens envolta. Ens fa bons essencialment: No hi ha ningú que neixi sent malvat. Fins i tot els assassins van ser nens innocents! És també el que ens diu que la condició humana és fràgil i que reclama tenir-ne cura. Aquest ego s’adona que les fulles dels arbres canvien de color al vespre i percep com canten els ocells.

… de l’ego dolent, que sempre està a l’aguait fora d’Arden.

L’ego dolent és el que ens governa a l’hora de sobreviure en societat i determina com ens veuran els altres. Ens fa creure que som més importants que les papallones que voletegen pel camp. Al capdavall, tots som bons de vegades i dolents, d’altres. Del que es tracta és d’esforçar-nos per ser més humils sense perdre les ganes de somriure.

Per què en Shakespeare solia fer que els seus personatges es disfressessin?

Potser perquè pensava que quan la gent es disfressa se sent més lliure per ser ella mateixa. Cal ser molt valent per a què hom es mostri al món tal com és!

Què és el teatre per a tu com a professional i com a espectador?

Vaig al teatre per a què m’entretinguin. No sé per què hi van els altres, però la qüestió és que hi van i dedueixo que ho fan perquè volen veure-hi històries. Així doncs, els n’explico una i espero que els agradi! Intento fer un espectacle amb allò que m’agradaria trobar-hi quan hi vaig com a públic.

A l’hora de dirigir els actors de COM US PLAGUI, els vas dir que el més important és ser valent i anar endavant. Això és una lliçó de vida!

Només vivim un cop i això és un temps molt breu si el comparem amb el que viu l’univers. Als actors, els vaig dir: “No patiu si us equivoqueu.” Si estiguessin en un partit de tennis i fessin una doble falta, ningú no els ho tindria en compte si després vingués un punt directe. A l’hora d’actuar, com més t’hi arrisques, més hi guanyes.

Avui dia és possible alliberar-se dels prejudicis i les inseguretats?

Així hauria de ser. Malauradament, no escoltem de debò el que els altres ens han de dir perquè estem massa ocupats amb el nostre propi discurs. Naixem bons i després ens allunyem perquè ens sentim ferits. Hem d’escoltar els altres quan ens diuen què els fa mal i potser llavors podrem deixar de tenir prejudicis.

I, mentre seguim perduts en l’espessor de la nostra sordesa, el Teatre Akadèmia ofereix una clariana al seu escenari.

Per Juan Marea

COM US PLAGUI es representa al Teatre Akadèmia de Barcelona fins al 18 de gener.
http://www.teatreakademia.cat/espectacles/en-cartell/al-vostre-gust/

feSt’2014: Los robinsones de los Mares de Híspalis

A todos nos toca nadar en aguas profundas. Las que tienen un cauce compuesto de rutina y obediencia ajena. Pero como las brazadas que debemos dar a diario nos suelen dejar exhaustos, avistar islas es algo muy saludable.

El feSt-Festival de artes escénicas de Sevilla es una de ellas. Y, recorriéndola entre el 17 de diciembre del año pasado y hasta el 27 de enero del presente, podremos recuperarnos de tanto ejercicio acuático.

Esa recuperación puede venir mediante propuestas arriesgadas. Como la lectura psicoanalítica de Diego Anido, que es citado por su hermano en el escenario de La Fundición sevillana para sustituirle al frente de su espectáculo. Una forma de romper el hielo impredecible. Y una oportunidad de que Diego pueda comenzar su terapia. Con SYMON PÉDÍCRÍ, Anido se lanza con frescura y desfachatez a la arena del teatro llamado experimental. Para goce de espectadores avisados y para desconcierto de aquellos y del resto. El espectáculo, una recreación metateatral de cómo el instinto de supervivencia puede llevar a uno a ser su propio laboratorio, cuenta con la simpatía de su intérprete (sugerente al inicio, cargante después) como portavoz de esta exploración del desequilibrio mental que deforma a un ser con problemas de integración social mediante la exacerbación de sus pulsiones sexuales. Este PÉDÍCRÍ tiene momentos de celebrado y ambiguo humor (la lectura inicial de la carta, la procacidad de su ventriloquia) y también cae en sus propias trampas, que, a menudo, son las de la vanguardia teatral en la que se inscribe: Al mirarse más el ombligo su creador que la consistencia dramatúrgica, acaba ensombreciendo los aciertos con un efectismo gratuito.

El nadador cotidiano también recobra fuerzas respondiendo por sí mismo las preguntas que le formula el artista. Y eso hasta le reconforta. Así sucede con PEZES, el delicado mosaico de la Compañía Ultramarinos de Lucas que deslumbra desde Guadalajara también en La Fundición, y cuya lúdica puesta en escena casa bien con el discurso narrativo: Antes de nacer fuimos nada. Y antes, peces. Y vale la pena que movamos nuestras branquias. Marta Hurtado y Juan Monedero nos invitan a ello. Sin estridencias ni tampoco hilar una trama, se deslizan entre el mimo y el teatro de objetos para que los niños (y nosotros detrás de ellos) puedan (y podamos) tener conciencia de quienes somos. Y aplaudimos esa metafísica, poco frecuente en proyectos dirigidos a la comunidad infantil. Además, la belleza plástica de este fondo marino destaca por una sencillez bien entendida: Esa que conduce con firmeza a la elegancia escénica. Por todo ello, disculpamos la discreta interpretación artística de sus artífices.

CERDA

Acabo con unos apuntes dedicados a nadadores tan agotados que a duras penas querrán distraerse. Para ellos va CERDA, comedia muy petarda de delirante trama pero que demuestra una vez más el poderoso influjo de Almodóvar en la subcultura del transformismo. Hace más de treinta años que el ínclito Pedro atacó alegremente con su película “Entre tinieblas” el modus vivendi de las congregaciones religiosas, convirtiéndolas en plataforma inusual para exhibir la crítica sociopolítica y la represión de la identidad sexual mediante una afilada frivolidad. Ahora, La Caja Negra Teatro madrileña emula pobremente la gesta almodovariana y evidencia lo poco que hemos avanzado en este sentido. Y aunque arranca la carcajada del respetable en la Sala Cero, la falta de pulso de Juan Mairena en la dirección provoca un entretenimiento desvaído salvado por la chispeante interpretación de Inma Cuevas (graciosa, expresiva y versátil) y la amenidad de su argumento, que va del humor disparatado al folletín casposísimo con sermones moralizantes incluyendo un sinfín de oportunistas chascarrillos muy resultones.

Otra cosa buena que tiene una isla es que solo llegan a ella los que quieren salvarse. Y mientras sucumbamos al oleaje que nos lleve a lugares como el feSt tendremos la oportunidad.

Por Juan Marea

El feSt-Festival de artes escénicas de Sevilla se celebra hasta el 27 de enero.
www.sevillafest.com

 

Gianluca De Serio, codirector de “Sette opere di misericordia”: “Cuando todo se aclara, no vemos nada.”

Con su hermano Massimiliano, Gianluca intenta iluminar la pantalla. Y mi grabadora, sumida en sus entrañas, sigue el resplandor.

 10257185_1047589601925205_1075536453711935101_o

 Gianluca se muestra.
(Fotografía: Francesco Tavolaro)

¿De qué huye Luminita, la protagonista de SETTE OPERE DI MISERICORDIA?

De la situación de semiesclavitud en la que vive. También, de una identidad.

Y aprende a convivir con Antonio.

Más que a convivir, aprende a conmorir con él porque le acompaña en el camino hacia la muerte. Se abre para ella otro modo de ver las relaciones humanas que consiste en ayudar a alguien y en dejarse ayudar por ese alguien. Más que aprender, Luminita hace un recorrido.

La vida se complementa con la muerte.

Así es también en la realidad. ¡Todos estamos muertos! ¡O vivos!

Son muy vitales las escenas en que los dos protagonistas comen juntos, se tocan, incluso se desnudan.

Es algo que todos experimentamos en nuestra cotidianidad. En el cine, en cambio, no estamos acostumbrados a ver, por ejemplo, el cuerpo de un anciano completamente desnudo que necesita lavarse. Mi hermano y yo lo vivimos con nuestro abuelo, en quien está inspirado el personaje de Antonio. Y, en nuestra película, lo hemos representado repitiendo esos gestos, muy sencillos pero muy humanos a la vez.

SETTE OPERE DI MISERICORDIA destaca por su estilo depurado: Apenas hay diálogos; es muy estilizada y conceptual.

No hay diálogos verbales pero sí millones de diálogos potenciales. La escena en que ella da de comer a él la rodamos primero con un diálogo sencillo. Pero luego nos dimos cuenta de que cualquier espectador podía poner su propio diálogo, posiblemente más interesante que el nuestro. El lenguaje italiano es muy radiofónico: Se habla pero no se dice. Queríamos decir algo y vimos que, cuanto menos habláramos, más diríamos. ¡De repente, entendimos que necesitábamos purificarnos también nosotros!

Los personajes dicen mucho con la mirada.

El nombre de “Luminita” significa “lucecita”. La mirada es algo que puede reconocerse inmediatamente. Los personajes miran pero, al mismo tiempo, los espectadores les miramos. Y, paradójicamente, no estamos acostumbrados a esta identificación visual, sino que lo estamos a otras vías más superficiales: la música, el diálogo… A lo mejor, hay que dar una vuelta más larga.

Dan una paliza a Luminita y lo sabemos a través de la mirada de otra chica, que envejece a lo largo de la escena.

Se trata de una madre joven ante el martirio y el sacrificio de la protagonista por el bien de su hijo en el momento en que, después de haberlo secuestrado, muestra su gesto de misericordia: “Te devuelvo lo que es tuyo”. Y comprende el recorrido que la heroína ha realizado. Es algo parecido a la pasión de Cristo cuando el pueblo le tiene sufriendo en la cruz y se da cuenta del vía crucis que hizo por ellos.

La película se abre con la cita: “La luz, prisionera, reina libre”. ¿Tiene algo que ver con la secuencia final, cuando se invisibilizan ella y el chico, los dos fugitivos, mediante una luz casi cegadora?

Hemos dado un tratamiento paradójico a la luz: Al final del filme, cuando todo se aclara, no vemos nada. Cuando no creemos ser capaces de ver la realidad, la realidad no se ve. En nuestra obra, no nos preguntamos sobre la realidad, sino sobre nuestra mirada, sobre qué es lo que deseamos ver. Si hubiéramos hecho una película sobre emigrantes y viejos enfermos, volveríamos a casa con la conciencia tranquila. Pero el hecho de que desaparezcan de nuestra visión las víctimas y que todo se ilumine nos obliga a sentirnos responsables.

Los dos desaparecen ayudándose.

Son los únicos que se salvan en ese momento preciso. Quizás no en un futuro. Tampoco lo consiguieron en el pasado. Aunque, si pudiéramos fijar el último momento de la película hasta el infinito, ¡ambos estarían a salvo!

Rodasteis también una videoinstalación llamada LOOKING FOR LUMINITA.

Hicimos un casting muy largo en Rumania para buscar a la actriz protagonista y se presentaron unas cuatrocientas aspirantes. Como todavía no habíamos acabado de escribir el guión, fue como si aún estuviéramos buscando a Luminita. En lugar de pedirles que interpretaran escenas de la película, les interrogamos durante más de una hora sobre su vida íntima y les pedimos que contestasen como si fuesen Luminita. Al final, teníamos centenares de horas de grabación con el testimonio de una generación de mujeres jóvenes rumanas que, en lugar de emigrar, habían decidido quedarse y hacer lo que ellas querían: Ser actrices. Con ese material, montamos la instalación, que cuenta de centenares de maneras distintas cómo es Luminita.

¿Qué es la misericordia para los hermanos De Serio?

Tiene que ver con el ser humano desde que nace porque ¡nunca nace solo! Es cuidar del otro en todos los sentidos: espiritual y físico. También es la base de nuestro trabajo. El cine mismo es un acto de misericordia. Nos dimos cuenta de que, actualmente en Italia, hay toda una generación de cineastas que no crece: Muchísimos jóvenes con ideas que quieren hacer cine sin disponer de medios para ello y que, por tanto, necesitan ayuda. Así que creamos un espacio en Turín llamado “Piccolo cinema” que funciona de una forma similar a las primeras asociaciones obreras.

Recomiéndame alguna película que no sea italiana.

El sol del membrillo” de Víctor Erice, una de las más grandes. ¡Bellísima! Y me encanta el cine portugués. Sobre todo, “Recuerdos de la casa amarilla” de Joao César Monteiro.

¿Nos hemos olvidado de algo?

¡Seguramente!

Y, con toda probabilidad, mi grabadora deseará borrar su oscuridad.

Por Juan Marea

SETTE OPERE DI MISERICORDIA se proyectó en la 3ª Mostra de cinema italià de Barcelona.

Adrià Aubert, director de “Nit de Reis” al Círcol Maldà: “A través del teatre, entenc què faig al món.”

Els embolics amorosos de Shakespeare airegen el tarannà reflexiu de l’Adrià. I la meva gravadora queda desaparellada.

463836_10151161184247058_1180997561_o

L’Adrià a l’abordatge
(Fotografia: Antonio Poveda)

Què passa la “Nit de Reis”?

Doncs que, amb la mateixa il·lusió que tenen tots els nens la vigília del sis de gener, els personatges s’enfronten als seus dilemes prenent una decisió. I tot plegat, envoltat de misteri…

Dius que és una obra que “ens serà rabiosament propera”.

No m’agrada fer servir la paraula “actual”: És absurd quan parlem d’un autor que va escriure fa quatre-cents cinquanta anys. També ho és que volguem apropiar-nos de la seva actualitat. Però Shakespeare parlava sobre nosaltres mateixos, i sobre el que vivim diàriament. Per això, dic “propera”. I “rabiosament” perquè aquí no tracta ningú amb pietat: Ho fa amb una crueltat que fa pensar!

La veu principal de “Nit de Reis” és la del bufó. És cruel també?

Totalment! És l’únic que s’atreveix a dir la veritat a tothom. I no només això: Aconsegueix que els altres la reconeguin i l’acceptin. I és necessària aquesta crueltat: Ens cal que posin la veritat davant dels nostres ulls per poder descobrir el que ens passa.

El duc Orsino representa la idealització de l’amor.

El mateix bufó canta al duc una cançó que és una burla sarcàstica sobre l’amor i sobre aquells que el viuen d’una manera passional i turmentosa alhora. I diu: “Deixa de viure autoflagel·lant-te i mira de saber què és el que sents realment en comptes de donar contínuament consells als altres.”

Els criats, en canvi, practiquen un amor terrenal.

Són els que actuen amb menys seny, però els que probablement millor assoleixen els seus objectius al final. Per bé o per mal. I és que no hi ha res fàcil per a ningú! A l’època en què Shakespeare escriu aquesta obra, deixa enrere la comèdia més ingènua i passa a adoptar un tractament més fosc amb uns personatges més complexos.

La vostra proposta destaca per la jovialitat i dinamisme dels actors.

Això és el resultat de treballar molt per a què tinguessin claríssim el que estan fent. D’aquesta manera, pot crear-se entre ells un ambient de complicitat i gaudeixen de la seva feina.

Quines són les teves virtuts principals com a director?

M’interessa allò que és teatral i, a la vegada, amb una part molt humana, molt viva. Justament, en això últim Shakespeare era un expert: Sabia perfectament com som! M’apassiona la lectura interpretativa del text i enriquir-la amb la visió dels actors després.

I els teus defectes?

Tendeixo al perfeccionisme. I m’agradaria aprendre a mirar-me les coses des de fora i aconseguir que l’expressió i el gest dels actors fossin prou visibles a l’espectador.

Amb els teus actors, sou Els Pirates i ja porteu uns anys solcant mars escènics.

Fa quinze anys que estem junts i ens entenem malgrat que tinguem visions diferents del teatre. Sabem què vol dir treballar junts i, sobretot, què vol dir treballar. També és important saber què fem.

I què us uneix?

Sobretot, una amistat immensa. Vam començar a fer teatre quan érem adolescents i mai no ens hem separat. Mentre es forjava la nostra amistat, anàvem aprenent a fer teatre. Els Pirates són un lloc on tenim espai per aprendre!

En què us diferencieu de les altres companyies que estrenen amb regularitat a Barcelona avui?

En l’antiguitat; en què la música és indestriable als nostres espectacles (ens vam conèixer estudiant música a diferents escoles de Barcelona). I en les nostres arrels escèniques, que són clàssiques.

Què és el teatre per als Pirates?

Som com nens petits: No ens hem preguntat mai perquè ens agrada el que fem. I juguem junts sense plantejar-nos quina és la nostra estètica o el nostre estil.

I per a tu?

Una manera d’explicar el món i la societat que anem construint… Allò que ens fa viure. Qualsevol espectador que trepitja un teatre, es pregunta coses. Molt sovint, els creadors pequem de voler concretar quines preguntes han de ser. La nostra feina hauria de limitar-se a fer viure el text i servir-lo al públic de manera que li fos possible fer-ne una lectura. A través del teatre, arribo a entendre què faig jo aquí i perquè m’agrada relacionar-me amb la gent.

La gravadora entén ara que la soledat és un estat joiós per capturar respostes.

Per Juan Marea

“Nit de Reis” es representa al Círcol Maldà de Barcelona fins a l’11 de gener.
http://circolmalda.cat/nit-de-reis/

Pastorets Superestel al Jove Teatre Regina: el pessebre ballarí

El sr. Seny i la sra. Rauxa pugen un any més a l’escenari. Els convoca el Nadal, que reclama totes les atencions a finals d’any.

El Jove Teatre Regina encén el camí cap a Betlem i una parella de germans entremaliats (dinàmic Roc Olivé, versàtil Mariona Campos) se les hauran amb dos diables molt disciplinats.

No, no m’he begut l’enteniment. Com manen els cànons en aquest subgènere teatral, la lluita entre el Bé i el Mal esclata amb motiu de l’arribada del Jesuset i l’enginy que farà vèncer els pastorets és arrauxat. Els diables, però, es mantenen fidels al seu entossudiment: Volen omplir el món amb les brases de l’infern i, en aquest sentit, són molt assenyats.

Els PASTORETS SUPERESTEL de Ricard Reguant afegeixen al xou un element irònic musical que li dóna un aire més refrescant: El rock canalla de l’avern contra el pop de les dives celestials (representades per una imponent Olga Fañanàs com a Sant Miquel amb bones cordes vocals).

Però, tot i la voluntat de maquillar una mica la història de sempre perquè no sembli tan rància, el text de Reguant els reafirma creant un pròleg molt maniqueu i prescindible situant els personatges centrals a una estació del metro barceloní la nit del 24 de desembre.

En canvi, quan l’autor aposta pels aspectes còmics, l’encerta aconseguint un estil sorneguer que funciona molt bé amb tot tipus de públic. L’humor que corre per l’escenari és tan informal que propaga un esperit distès a grans (els acudits sobre l’actualitat sociopolítica) i a petits (la comicitat d’slapstick amb les patacades; el surrealisme dels diables a l’hora de fer guàrdia o fingint ser mariachis i velletes del sud).

A l’hora de posar ordre a aquest material, la direcció de Maria Agustina Solé no troba l’equilibri: Si els moments de persecució per la platea són d’un ritme encomanadís, la majoria de les actuacions musicals resulten anodines. I pel que fa a les interpretacions, un juganer Gerard Flores (deliciós Piula Correcama) amb el seu carisma i bones maneres és el rei de la funció, abillat amb la gràcia dansaire de Marc Miramunt (un Gran Tronera que podria ser el nebot d’en George Michael) com a corona i amb el tarannà bergant de Jaume Garcia-Arija (el sàdic Forques) com a ceptre. I la resta de la pastorada, que segueixi els bon consells del Sant Miquel Fañanàs, i llavors sí que donarà gust viatjar a Betlem!

Per Juan Marea

PASTORETS SUPERESTEL es representa al Jove Teatre Regina de Barcelona fins al 4 de gener.

http://www.jtregina.com/programa-familiar-detall.php?idE=38

Trilogia MozArt – Così fan Dei Furbi: La passió afavoreix notablement la salut.

El llibertinatge és l’art de gaudir del temps amatori de les altres persones i nodrir-se del seu desig. Una manera d’allunyar la mort, que no hauria de ser res més que l’única acompanyant quan ja no puguem estimar més.

En Mozart va dedicar part de la seva obra a lloar el llibertinatge. Amb això, podia exhibir el propi entusiasme musical. I, també, el seu coneixement del ser humà.

La Companyia Dei Furbi eixampla aquests dies aquell trosset d’edèn escènic que és La Seca-Espai Brossa i pren victoriosa el relleu recreant cada vespre un recital dramatitzat d’una sensualitat captivadora.

Saben aplicar la fórmula infal·lible de combinar didàctica, música i entreteniment. A la TRILOGIA MOZART – COSì FAN DEI FURBI, se’ns inicia joiosament en el vodevil operístic amb un minimalisme tan necessari com eficaç avui dia: La mímica dels seus intèrprets esdevé una admirable caracterització a “Cosí fan tutte”. La Companyia alterna l’essència amb la floritura de l’entorn. I ho fa també encertadament: L’exuberància d’un enorme mirinyac que tempta els amants més impacients i realça l’encís de les donzelles predisposades i que es converteix en refugi i teló de fons de tanta concupiscència redemptora.

Però on la proposta aconsegueix els seus millors atributs és en l’entrega interpretativa del repartiment. La compenetració de l’equip transmet una elegància extraordinària. I les corredisses a “Les noces de Fígaro”, incessants i gairebé amb ritme olímpic, deixen sense alè al públic per les riallades que arriba a practicar. El contrapunt a tant d’exercici físic l’ofereix una posada en escena reposada i romàntica de “Don Giovanni”, on l’escala eleva els aspirants a seductor i els permet penetrar en el temut infern de la fidelitat sexual.

L’espectacle acaba quan els Dei Furbi decideixen. No saben, però, que els seus espectadors són desobedients. I que volen aprendre a estimar. I sentir-se estimats. Més que això: Necessiten alliberar la passió. I després d’aquesta trilogia, ja gairebé estan a punt de viure!

per Juan Marea

La TRILOGIA MOZART – COSì FAN DEI FURBI es representa a La Seca-Espai Brossa de Barcelona fins a l’11 de gener.
http://www.laseca.cat/es/obra/85/trilogia-mozart—cosi-fan-dei-furbi–companyia-dei-furbi/