La meva relació amb Tots els noms de Barcelona, l’opera prima d’en David Izquierdo, és tan misteriosa com la ciutat descrita i viscuda pels protagonistes d’aquesta novel·la.
Ell, el llibre, em va venir a buscar a la Llibreria Catalònia un matí de juliol de l’any 2012 quan era ben perdut a la recerca d’un bon regal per la meva fillola.
Va ser ell qui em va encisar amb la seva presència misteriosa i la seva sinopsi que em parlava d’una somniada llegenda sobre Barcelona. I és que, no feia pas massa, que havia llegit Javier Calvo i la seva deriva etimològica de Barcelona a Bàrkeno i d’aquí al manantial de Laie, la mare de tots els laietans.
Vaig comprar-lo doncs i el vaig regalar a la meva fillola, després d’empassar-me’l veloçment, captivat per les imatges destil·lades per llurs lletres.
Quan vaig saber que feien un concurs i en regalaven dos exemplars, no vaig dubtar a informar-me de la data en què s’havia inaugurat el Funicular del Tibidabo. Enviada la resposta, el misteri que acompanya el llibre va fer coincidir el seu lliurament amb el naixement de la meva primera filla, l’Eva. Vida eterna enfront dels mortals que tenim fills per eternitzar-nos.
I me l’he tornat a llegir i hi he trobat nous matisos. Matisos i propostes que, un matí d’aquesta tardor, em van fer prendre el cuc de ferro per travessar la Mina Grott i prendre peu en un desert baixador que fa un grapat d’anys algú va posar als peus de la Budellera, amb la intenció de redescobrir el Puig de l’Àliga que, amagat sota les obres del Doctor Andreu, malviu entre l’oci infantil i el culte sagrat que l’il·lumina.
La font de la Budellera és pura màgia, un espai que després de la lectura objecte d’aquest escrit, em transporta als temps en què la cabalosa riera devia baixar joliua i plena de vida com aquell altre riu que el bo d’en David homenatja en el seu relat.
Arrancat de l’indret per la màgia que m’hi ha endinsat, enfilo el camí del cim que, en aquestes hores primeres, és pau en estat sublim.
Seguint la tafaneria del cor, deixo el parc infantil i, amb un xic de neguit, m’endinso en el Temple expiatori que les salesianes regenten des de fa un centenar llarg d’anys.
Dins l’església – la nova, car la vella no l’he poguda visitar – em sento fatal. Potser suggestionat per la lectura, potser per la gent que és resant amb pregons i devots xiuxiueigs, potser per la foscor, potser per les imatges o pel silenci que, de tant en tant trenquen les passes d’un monjo imaginat. El cas és que en surto aviat i respiro un xic l’aire fresc del Tibidabo més nostrat.
Tot seguit, enfoco la carretera de Vallvidrera i em desvio cap a l’Arrabassada on, com si em guiessin les passes d’algú que camina sota els meus peus, acabo baixant pel camí de Cal Borni, bec aigua d’una font que – no sé per què, em fa la sensació de fer-me etern – i, dubtant entre dues pistes que em portarien a la carretera de les aigües, el meu ocult guia em mena cap un corriol que, en clar descens i poques giragonses, em deixa al carrer d’Amalia Garcia, just al capdamunt del barri dels Penitents.
Llavors, en reconèixer les noves fesomies d’aquest barri, il·luminades sota les espelmes de l’Aibe i la Vireia, es fa la màgica connexió que em xiuxiueja que són els bruts que somnien els que em guien com un branquilló riu avall, fins a l’inici d’un delta gegant que, sota els Penitents, s’obra en aiguamolls i rieres que xopen de vida Barcelona entera!
—
Escrit per Lluís Mauri i Sellés
Culturalia 