Archivo de la categoría: Literatura

EL DIA DE L’INCIDENT, D’ISIDRE GRAU

Som davant d’un recull de contes per a adults del mestre i prestigiós escriptor de narrativa en català Isidre Grau (Cerdanyola del Vallès, 1945), guanyador de gairebé tots els premis literaris del nostre país, tot començant pel Sant Jordi (Els colors de l’aigua, 1985).

Vaig tenir la sort de gaudir-lo com a professor de conte, dues vegades, tant a la desapareguda i malaurada Aula de Lletres com a la vigent i flamant Escola de l’Ateneu Barcelonès. I no només vaig aprendre’n les tècniques d’escriptura necessàries per poder entomar l’escriptura d’un conte en condicions dignes, sinó que a més vaig descobrir un munt de narradors breus (Mrozek, Cortázar, Monterroso, Hemingway) que van provocar que un servidor esdevingués un millor lector i, sobretot, persona a nivell tant literari com lingüístic.

Ja havia llegit altres llibres del grandíssim Isidre Grau, sobretot novel·les. En recordo una especialment: La vida escrita, en què dos bessons inicien l’aventura a la recerca del seus pares biològics, atès que la seva mare va ser violada per tres brigades internacionals durant la Guerra Civil espanyola. Però de contes, no en recordo haver llegit cap altre abans.

M’esperava el que he trobat en aquest llibre: relats llargs sobre la condició humana, amb un tractament exquisit dels punts de vista i, sobretot, del sentiments ocults dels seus protagonistes. Però m’ha sorprès, encara més, molt positivament el domini dels diàlegs i dels soliloquis, així com l’ús tant de la primera persona (tant directament com indirecta) com de la segona, cosa ben infreqüent al panorama literari en general.

De tots els contes que formen el recull en destacarem els següents:

Ella va dir no

Escrit en primera persona femenina, aquest conte ens explica el patiment que va sofrir la seva protagonista durant la festa d’aniversari sorpresa muntada pel seu marit pels seu cinquanta-unè aniversari, quan ella ja l’havia avisat que no volia cap celebració multitudinària. Però si vols brou, un parell de tasses! Des de la perspectiva d’aquesta dona que només vol la tranquil·litat amorosa del seu home, descobrim tots els draps bruts de la família transversal de la protagonista, amigues i companys de feina inclosos. El personatge de la tia, és a dir la veu del seny i del classicisme tòpic, és tan inquietant com colpidor, atès que per desgràcia tots tenim al nostre entorn algú tan manipulador que l’únic que fa és viure la vida dels altres, perquè no en té de pròpia.

Doble atac

Ens parla de la infantesa traumàtica d’un nen introvertit i extraprotegit per la seva mare, el qual té una relació d’amistat molt singular amb un nen dels de la colla dels trapelles, per dir-ho d’una manera suau. Finalment, descobrim que tot aquell tarannà que mostrava la criatura de petit estava més que justificat atès que és homosexual, i avui en dia, ja de gran, continua buscant aquell perfil, el d’aquell amic que li va ensenyar totes les coses bones, per a ell, de la vida.

Aniversari imprevist

Un ancià i mediocre escriptor intenta viure la vida del seu personatge principal, l’heroi perfecte que ell sempre hauria volgut ser. Mentrestant, s’enamora de la seva assistent perquè és veritablement la qui li ofereix una finestra versemblant i pragmàtica davant la solitària vida que li ha tocat malviure, per molt que s’entesti a esdevenir el protagonista dels seus escrits.

El que queda del somni

En aquest cas, som davant una història d’amor prohibit, entre una dona casada i un home cultíssim i il·lusòriament creient en l’Amor. La pintura, la literatura i la música (com a tot el llibre, de fet) formen un magma encomanadís que et fa transitar pel sexe que comparteixen aquests amants furtius, on la hipocresia i la covardia són el pal de paller de l’obra. L’enyorança de la perfecció d’allò que té data de caducitat esdevé un clima traumàtic per al lector, que l’atrapa i li deixa un regust en forma de clatellada al voraviu del qual no se’n recuperarà tan fàcilment.

Un personatge real

Un escriptor fugaç d’un sol èxit descobreix que la vida d’un avi solitari és la història del best-seller que sempre havia somiat escriure. I se n’aprofita, fins a extrems gens ètics i totalment execrables. Totes les tipologies d’escriptors són presents al relat, quina més esgarrifosa i menyspreable, la qual cosa es va repetint a tota aquesta obra.

Una pel·lícula índia

És el conte més simple de tot el llibre, però a l’hora el més sincer i directe. Una enganyifa literària que funciona, a la perfecció, com un acudit llarg dels bons o com un anunci dels genials o com un curtmetratge dels directors que demà passat seran estrelles a Berlín o Venècia. El rellotge literari d’aquest relat sempre és a l’hora, però perquè el seu autor ho ha volgut així.

Amb la vida als ulls

Tornem al creador que s’aïlla per tancar la seva tesina, cosa que fan molts escriptors reconeguts, i fins i tot alguns que han guanyat tots i cadascun dels premis de debò del nostre país. Però aquest aïllament té com a resultat tot el contrari, però tot, del que s’esperava el seu protagonista. La ironia del que no en sap més, per més que s’hi entesti.

I fins aquí la radiografia literària dels millors contes de El dia de l’incident de n’Isidre Grau, una bona i moderna manera de conèixer i recordar una de les millors veus narratives en la nostra llengua de finals del segle XX i principis d el XXI. Tant de bo es faci justícia i guanyi el Ramon Llull, la cirereta que es mereix de totes-totes.

Títol: El día de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial: Meteora
Data publicació: 2013
Pàgines: 190
Idioma: Català
Format: 22×15⁄ Tapa dura amb coberta (cartoné)
Col·lecció: –

Octavi Franch

ESTRATS, DE SLAWOMIR MROZEK

Estrats  és el darrer conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Estrats. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Estrats és, sens dubte, un dels millors contes d’aquest llibre, si no el millor.

En aquest singular i original relat, també en primera persona, un grup d’arqueòlegs del segle XXXXVI (sí, sí: és un conte de ciència-ficció) han descobert el cos d’un turista japonès sepultat sota la lava del Vesuvi del segle XXXI (!). Sota d’aquest, emperò, n’han trobat un altre també adornat amb una càmera de fotos, però en aquest cas l’home és caucàsic. Però més avall, hi encontren un autocar de dos pisos sencer amb uns 60 turistes, tots amb càmeres fotogràfiques a les mans; el més sorprenent és que corresponen a l’era tardana Demokratos, una que evidentment encara no existeix o bé no ha estat catalogada perquè nosaltres encara estem vius i no ens hem extingit. I per últim, ara sí del segle XX, un nordamericà amb càmera penjant i l’ensurt del deute internacional ben solcat a la seva pell.

Però tot just quan les explicacions prehistòriques de l’arqueòleg han calat en tots els assistents de la troballa, el protagonista de la nostra història pretén fer una foto de tot plegat, la primera en quinze segles, que són els que porta el Vesuvi sense entrar en erupció. I com a desenllaç, les primeres guspires del volcà després de tant i tant de temps…

Octavi Franch

EL CORRESPONSAL ESPECIAL, DE SLAWOMIR MROZEK

El corresponsal especial és el quaranta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El corresponsal especial. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El corresponsal especial està escrit, també, en primera persona.

L’argument és el següent: la redacció d’un diari esta reunida per tal de decidir si envien o no un corresponsal de guerra a un país que travessa per una situació molt inestable. Finalment, com que no hi ha pressupost, decideixen crear un corresponsal “virtual” el qual narrarà els fets que allà ocorrin sense, realment, poder-los viure en primera persona.

Només tenen dues opcions: revolució o repressió. Van alternant les dues modalitats i el periòdic és un èxit de vendes, fins que al final els lectors se’n cansen i els ingressos econòmics del mitjà tornen a baixar.

Finalment, tanquen la secció d’internacional i decideixen una de nova sobre sexe local, que és el que el públic estava demanant.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

TE I CAFÈ, DE SLAWOMIR MROZEK

Te i cafè és el quaranta-dosè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Te i cafè. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Te i cafè està escrit en primera persona. En aquest, el nostre protagonista ha d’enfrontar-se, a la primera frase, al desllorigador de “Te o Cafè”, encara que el títol del conte ja deixa molt clar per on aniran els trets.

Amb aquesta disjuntiva de bones a primeres, el nostre personatge principal s’amaga, literalment, al bany d’on lloc on està reunit amb un professor, tot esperant displicentment la seva amfitriona.

Mentre el protagonista d’aquest relat acaba de rumiar quina és la millor opció, si te o cafè, surt del lavabo convençut que allò és un atac als drets primigenis humans i que ho pensa denunciar on calgui. Dit això, finalment respon a la pregunta inicial: Meitat i meitat; més covard, impossible.

Però és que a més, tot tornant a l’alcoholisme denunciat a tota l’obra de Mrozek, el nostre personatge principal hi afegeixi una destructiva: I una cervesa!

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

TESTAMENT D’UN OPTIMISTA, DE SLAWOMIR MROZEK

El testament d’un optimista és el trenta-setè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Testament d’un optimista. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Testament d’un optimista està de nou escrit en primera persona, encara que té un component importantíssim a nivell epistolar.

En aquest, cas el nostre protagonista-narrador es troba per casualitat un full manuscrit per una persona optimista, el qual explica les seves darreres i banals vivències. Fins aquí és una anada d’olla total de l’autor de l’escrit, és a dir de l’optimista. Però compte ara amb el títol del relat.

Bé, la qüestió és que quan ens apropem al clímax descobrim que el protagonista-narrador està escrivint (o ho ha escrit, que encara és més esgarrifós i preocupant) aquest “testament” dins d’un taüt. Per tant, som davant d’un conte esotèric?

Moltes preguntes per a aquest conte sorprenent i altament lacònic, en què la figura del suposat protagonista-narrador és del tot anodina i indistinta, atès que el personatge cabdal de la història és l’autor de la missiva.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

LES DESVENTURES DEL JOVE WERTHER, DE SLAWOMIR MROZEK

Les desventures del jove Werther és el trenta-quatrè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Les desventures del jove Werther. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Les desventures del jove Werther està escrit novament en primera persona, encara que més del 90% del relat és una conversa entre el protagonista (Werther?) i el director d’una orquestra filharmònica.

En aquesta entrevista (de feina, de fet, encara que el responsable musical no ho sap) el portaveu d’un grup de músics? ordena, literalment, al capitost de la mencionada orquestra que els ha de contractar immediatament i, a més, pagar-los un avançament.

Però resulta que els mencionats músics? ni tenen coneixements de música ni instruments. El seu únic argument és que són joves i que el futur els pertany. Evidentment, el director amb moltíssima educació els convida a tornar-hi quan estiguin preparats.

En sortir del despatx, en Werther (?) tot ofuscat pel menyspreu que li acaben de fer, veu el cartell publicitari de l’actuació d’un tal Mozart, el qual no coneix de res. Però, a banda, diu que és lògic perquè en aquella hora del migdia li falla la memòria.

Però tornant a la injustícia de la qual creu el jove músic? que n’ha estat objecte, finalment decideix que construiran una bomba i la posaran a la filharmònica com a venjança, perquè com ell mateix resa:

«La lluita per la justícia és el primer».

Aquest desenllaç m’ha recordat, moltíssim, el raonament del protagonista de La taronja mecànica de Stanley Kubrick.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

 

RELAT D’UN VELL AGENT, DE SLAWOMIR MROZEK

Relat d’un vell agent és el trenta-unè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest narrador quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Relat d’un vell agent. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Relat d’un vell agent està escrit, també, en primera persona, però en aquest cas incorpora el mecanisme del monòleg, atès que s’està dirigint directament al lector.

L’argument és el següent: un capità del espionatge encarrega una missió d’alt secret al seu millor home a l’ombra, el qual ha de contactar en un bar amb un espiadoble d’un país veí.

Quan el nostre espia (i protagonista i narrador invocatiu) arriba al lloc de l’encontre amb el seu homòleg, s’adreça a un mico que hi ha a la taverna, convençut que és el seu interlocutor. Comencen a beure i el mico, pel que sembla, hi està del tot avesat. Com que no hi ha manera que el simi parli, l’espia decideix endur-se’l a casa, on el continua alcoholitzant.

Habitualment a la vida, si el superior de qualsevol estament és un inútil, tots els que en depenen al seu organigrama encara ho són més. Real com la vida mateixa…

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

POLÍTICA INTERIOR, DE SLAWOMIR MROZEK

Política interior és el trentè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes.  Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Política interior. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Política interior és la crònica de la corrupció superlativa i acumulativa en un país imaginari, de perfil socialista exsoviètic, en què un nen li roba una joguina a un altre. Però tot degenera tremendament quan els familiars que protegeixen ambdues criatures comencen a tirar de la veta de les influències de què disposen, tant a nivell polític com fins i tot militar, per tal que s’hi faci justícia, és a dir la seva justícia, totalment distorsionada i subjectiva.

Perquè sempre hi ha algú que té més poder que tu, ja sigui directament o indirecta, i per tant que et pot fer mail si li ve de gust.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

NOSALTRES DOS, DE SLAWOMIR MROZEK

Nosaltres dos és el vint-i-sisè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: Nosaltres dos. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Nosaltres dos torna a estar redactat en primera persona. En aquest, també és una trobada al parc entre dos ancians, antics companys d’infantesa.

El protagonista escolta com l’altre l’ataca, però no se’n defèn de paraula, només de pensament. La decadència, tant física com psíquica, que estan vivint ambdós personatges es pot copsar en el moment en què a un d’ells li cau una cama i l’altre un braç, però quan recullen el seus membres resulta que estan creuats. I la veritat és que no hi ha massa diferència i ells tampoc no hi donen cap importància.

La degeneració mental final ve quan un d’ells s’adorm i l’altre aprofita per fer el mateix, atès que no tenen res millor que  fer. I, a banda, aprofita per somiar i recordar el seu passat conjunt quan era molt joves, com si en aquesta vida ja no tinguessin ni re a fer ni a dir.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

Octavi Franch

EL SECRET DE LA VIDA, DE SLAWOMIR MROZEK

El secret de la vida és el vint-i-cinquè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-me com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El secret de la vida. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El secret de la vida està escrit, també, en primera persona. Retrata l’escena de l’encontre entre dos amics, un dels quals és un autèntic galtes que, a sobre, té la barra de donar lliçons sobre moralitat quan ell és tot un exemple del que no s’ha de fer en aquesta vida, si és que et tens per una bona persona.

La conversa transcorre de manera que el protagonista, i narrador en primera persona, va cedint davant de tot el que diu i fa el seu interlocutor. Tot just quan arribem al clímax, ens hi apareix un tercer personatge, el qual té una funció només d’atrezzo, més que per qui és pel que va fer a la vida: Albert Einstein.

Evidentment, el fet que Albert Einstein dugui una arma a les mans se’ns fa una imatge del tot insòlita i inversemblant, però el que sí que és rellevant és que aquella arma fos la utilitzada per eliminar el sòmines lladre i gandul que no deixava viure en pau el nostre protagonista. Sense quedar del tot clar qui havia premut el gallet, la justificació einsteiana de que “Tot és relatiu” juntament amb la pròpia moralina de l’autor (“No es pot culpar ningú pels seus actes s’ha convertit en una convicció universal”) i, fins i tot, una cita del propi difunt (“No es pot jutjar ningú categòricament”) aconsegueixen que al lector li quedi el tacte agredolç a l’ànima quan acaba de llegir, habitualment, un conte del grandíssim Slawomir Mrozek.

Octavi Franch