El próximo 5 de enero se estrena en las pantallas de nuestro país Una boda de muerte, la historia de unas nupcias que resultarán menos idílicas de lo que los ilusionados novios habían planificado, una comedia dirigida por Stephan Elliott y protagonizada por Xavier Samuel y Laura Brent.
Fotograma de la película
David y Mia han tomado una decisión importante: casarse. Y lo harán en un pequeño pueblo del interior de Australia, lugar del que son originarios los padres de ella. Así David, un joven inglés, viaja hasta allí acompañado de sus tres amigos del alma, Luke, Tom y Graham, los cuatro dispuestos a que la ceremonia sea todo un éxito. Sin embargo el desmadre al que los padrinos someterán al novio en su despedida de soltero pondrá en peligro la celebración de la boda.
Dirigida por Stephan Elliott (Una familia con clase), Una boda de muerte muestra con humor los entresijos de una boda a la que acuden unos extraños invitados, una película que cuenta con Xavier Samuel (Anonymous) y Laura Brent (Las crónicas de Narnia: La travesía del viajero del alba) en los papeles principales, acompañados por Kris Marshall (Love Actually), Rebel Wilson (Small Apartments), Kevin Bishop (Irina Palm), Steve Le Marquand (Límite vertical) y Tim Draxl (A contracorriente), y que además significa el regreso a las pantallas cinematográficas de Olivia Newton-John (Grease).
Una boda de muerte se estrenará en nuestros cines el 5 de enero de 2012.
Título: Una boda de muerte
Título original: A few best men
Género: Comedia
Nacionalidad: Australia, Reino Unido
Año: 2011
Duración: 92 minutos
Director: Stephan Elliott
Guión: Dean Craig
Intérpretes: Olivia Newton-John, Xavier Samuel, Kris Marshall, Rebel Wilson, Laura Brent, Kevin Bishop, Steve Le Marquand, Tim Draxl, Margaux Harris, Matt Butcher, Geordie Robinson, Jonathan Biggins
El próximo 28 de diciembre se estrena en las pantallas de nuestro país Drive, la historia de un talentoso piloto de coches, especialista en películas de acción, que se ve implicado en un asunto turbio, un film basado en una novela de James Sallis que dirige Nicolas Winding Refn y protagonizan Ryan Gosling, Carey Mulligan y Bryan Cranston.
Fotograma de la película
Driver es un especialista de cine que gana un dinero extra ofreciendo sus servicios a ladrones que precisen un vehículo para escapar de la policía. Su gran pasión es la velocidad hasta que conoce a Irene, una vecina cuyo marido se encuentra en prisión; la relación entre ambos se irá estrechando hasta que el hombre sale de la cárcel, momento en el que requerirá los servicios del conductor, y será entonces cuando la vida del joven empezará a complicarse sin remedio.
Nicolas Winding Refn (Bronson) fue galardonado con el premio al mejor director del pasado Festival de Cannes gracias a Drive, un film en el que convergen automovilismo y crimen organizado y que cuenta con un magnífico reparto, con Ryan Gosling (Crazy, Stupid, Love) y Carey Mulligan (Enseñanza de vida) en los papeles principales, y a quienes acompañan Bryan Cranston (Pequeña Miss Sunshine), Ron Perlman (Hellboy), Christina Hendricks (Mad Men), Oscar Isaac (Agora) y Albert Brooks (Un romance muy peligroso).
Drive se estrenará en nuestros cines el 28 de diciembre de 2011.
Título: Drive
Género: Thriller
Nacionalidad: USA
Año: 2011
Duración: 100 minutos
Director: Nicolas Winding Refn
Guión: Hossein Amini
Intérpretes: Ryan Gosling, Carey Mulligan, Bryan Cranston, Ron Perlman, Christina Hendricks, Oscar Isaac, Albert Brooks
Un simple conflicto entre dos muchachos de Nueva York es el punto de partida de Un dios salvaje, la última película dirigida por Roman Polanski, una sátira sobre la hipocresía imperante entre la clase media (o media-alta) norteamericana que bien podría extenderse al resto de países occidentales.
Polanski presenta un film rodado con sencillez aparente, cuatro únicos personajes (los padres de los niños) encerrados en un piso para discutir cómo solucionar el conflicto entre sus hijos, una riña en la que el pequeño Lonstreet ha perdido dos dientes. Penelope y Michael Lonstreet deciden invitar a los Cowan para pactar qué castigo merece el agresor, y lo que empieza como una reunión afable y conciliadora en la que imperan la amabilidad y los buenos modales, poco a poco se transforma en una situación descontrolada, todos quieren imponer su punto de vista, poseedores de la verdad absoluta, y así, encerrados en un piso del que parece imposible escapar, comienza una acalorada discusión difícil de resolver.
Un dios salvaje es la adaptación cinematográfica de God of Carnage, la obra teatral de Yasmina Reza, y eso se nota en el film, ya que huye de las escenas en exteriores (solo las del principio y el final, rodadas en un parque neoyorkino) para centrar la acción en un único espacio: el salón de los Lonstreet, con apenas un par de fugas al baño o la cocina del apartamento, en el que esos cuatro personajes pretenden solventar la disputa infantil.
Sin embargo rodar en ese escenario claustrofóbico no afecta al buen ritmo de la historia ni es un problema para Polanski, ya que consigue captar la atención del espectador gracias a un brillante guión, un elaborado argumento que parte de la pelea entre los niños, pero que toma un cariz más violento a medida que los personajes abordan otros temas, como los buenos modales en la sociedad actual, la educación infantil, la solidaridad, la vida en pareja, … Esta cordialidad inicial entre los personajes deja paso a una cruenta lucha entre ellos: primero a dos bandos (Lonstreet contra Cowan), más tarde se producen alianzas inesperadas (hombres contra mujeres) para, finalmente, iniciar una descarnada guerra de todos contra todos, con diálogos encadenados de tal forma que generan un caos descontrolado y, en ocasiones, difícil de seguir para el espectador, réplicas crueles intercaladas con instantes divertidos que arrancan sonoras carcajadas del público sin que la tensión pueda afectarles.
Tan solo cuatro personajes aparecen en la película, interpretados por prestigiosos actores que realizan un trabajo extraordinario. El papel del cínico Allen Cowan recae en Christoph Waltz, un abogado impertinente y sin escrúpulos que vive permanentemente enganchado a su teléfono móvil, y que mantiene una postura despreocupada sobre la agresión. Kate Winslet es Nancy Cowan, una mujer sofisticada y en apariencia tolerante que, poco a poco, destapa su lado más despiadado gracias al alcohol. Jodie Foster interpreta a Penelope Longstreet, quien muestra una actitud de superioridad moral respecto a sus invitados. Finalmente encontramos a John C. Reilly como Michael Longstreet, probablemente el gran descubrimiento de este film, un hombre humilde con ganas de agradar a sus invitados en todo momento.
Un dios salvaje es una de las opciones cinematográficas más interesantes de estos días, su excelente guión y las magníficas interpretaciones de los cuatro actores la avalan, una película que demuestra cómo un grupo de adultos pueden comportarse de un modo más infantil que el de sus propios hijos.
Título: Un dios salvaje
Director: Roman Polanski
Intérpretes: Kate Winslet, Christoph Waltz, Jodie Foster, John C. Reilly
País: Alemania, Francia, Polonia
Año: 2011
Duración: 80 minutos
____________________
Escrito por: Robert Martínez Colomé
El próximo 23 de diciembre llega a las pantallas de nuestro país El Topo, la historia de una traición dentro de los servicios secretos británicos en la década de los años 70, una película que traslada al formato cinematográfico el best-seller homónimo de John Le Carré publicado en 1974, un film dirigido por Tomas Alfredson y protagonizado por Tom Hardy, Gary Oldman y Colin Firth.
Fotograma de la película
Tras una misión especial en Hungría que termina en fracaso, los servicios secretos británicos deciden efectuar un drástico cambio en su cúpula; el agente George Smiley es uno de los responsables de la expedición fallida, por lo que todo apunta a que su próximo destino será la jubilación. Con todo, recibirá un último trabajo: existen serias sospechas que hay un “topo” infiltrado entre las altas instancias del Servicio, y él será el encargado de descubrir al traidor. Así Smiley, ayudado por otro agente fiel a la corona, deberá investigar a fondo para dar con el “topo”.
El sueco Tomas Alfredson (Déjame entrar) dirige El Topo, una clásica película de espías ambientada en los tiempos de la Guerra Fría que cuenta con un reparto excelente, un grupo de grandes actores entre los que destacan Tom Hardy (Origen), Gary Oldman (El caballero oscuro), Colin Firth (El discurso del rey), Mark Strong (Sherlock Holmes), Ciarán Hinds (El rito), Benedict Cumberbatch (Caballo de batalla) y Stephen Graham (Enemigos públicos), entre otros.
El Topo se estrenará en nuestros cines el 23 de diciembre de 2011.
Título: El Topo
Título original: Tinker, Tailor, Soldier, Spy
Género: Thriller
Nacionalidad: Reino Unido, Francia
Año: 2011
Duración: 127 minutos
Director: Tomas Alfredson
Guión: Bridget O’Connor, Peter Straughan
Intérpretes: Tom Hardy, Gary Oldman, Colin Firth, Mark Strong, Ciarán Hinds, Benedict Cumberbatch, Stephen Graham, Amanda Fairbank-Hynes, Simon McBurney, Laura Carmichael
A finals dels anys 60 i durant la dècada dels 70 un nou estil musical va fer fortuna entre els joves de l’època: el soul, una música d’arrels marcadament negres que combinava el rhythm and blues amb elements del gospel, i que va conquerir la societat nord-americana amb els seus ritmes. Quaranta anys després aquest estil ha estat recuperat per grans veus com les d’Amy Winehouse, Alicia Keys, Seal o Joss Stone, un revival del qual també tenim exemples al nostre país: fins ara el màxim exponent del nou soul eren els The Pepper Pots, però un jove grup, els Betty Belle, han començat a fer-se un forat en el panorama musical català, enamorant tots aquells que els han vist actuar en directe ja que el seu disc de debut, Eroticah, no sortirà al mercat fins al 2012.
Betty Belle
A principis del 2011 quatre joves van muntar un grup, una banda instrumental que es va transformar en els actuals Betty Belle amb la incorporació d’una jove de veu poderosa que els va captivar des del primer instant. D’aquesta manera Gemma Tutusaus (veu), David Montoro (guitarra), Javier Zurita (baix), Otger Garcia (hammond) i Roger Guardia (bateria), units per una passió en comú –el deep-soul del Memphis dels 60–, van iniciar la seva carrera musical com a Betty Belle, una banda blanca amb ànima negra que viu entre el soul més pur, les balades de la dècada dels 50, el boogaloo, els ritmes surf i la música disco. El seu primer concert a la Sala Monasterio de Barcelona, el gener de 2011, ja va ser tota una declaració d’intencions dels joves, amb un repertori basat en versions dels temes més emblemàtics de James Brown, Stevie Wonder o Little Richard.
Poc a poc van adquirir la confiança necessària per a tocar les seves pròpies cançons; les primeres, It Hurts To An End –una balada soul obscura– i Allen Gainsbourg –una moguda composició que narra un idil·li amorós amb un imaginari poeta maleït, una figura barreja de Serge Gainsbourg i Allen Ginsberg– van tenir tan bona rebuda que els va convèncer per gravar un LP. Així el passat mes d’octubre Betty Belle es va reunir al teatre GER de Sant Pere de Ribes amb el tècnic David Casamitjana per gravar Eroticah, deu temes enregistrats en un estudi mòbil i a la manera tradicional, és a dir, gravant tots els instruments i la veu a la vegada, una experiència que dóna com a resultat un producte directe, enèrgic i encomanadís amb un punt en comú entre totes les cançons: l’erotisme.
Per cloure aquest any de debut musical Betty Belle actuarà a la festa nadalenca del Club Mensual OldWaveNewWave organitzada per Miqui Puig, un dels seus grans valedors, el proper divendres 23 de desembre al Pop Bar de la Sala Razzmatazz (Barcelona), una ocasió ideal per descobrir un dels grups que tindrà més protagonisme en l’escena musical catalana del 2012, una afirmació fàcil i sense risc d’equivocació si s’escolten les primeres cançons que el grup a penjat en el seu web, quatre temes –That Kind of Women, Boogaloo Toys, Bell Shaped Skirt i Mothers & Sisters– que prometen escalfar la Sala Razzmatazz el proper divendres.
El Pop Bar de la Sala Razzmatazz (C/Almogàvers, 122) acollirà l’OldWaveNewWave, una festa on actuaran Betty Belle + Miqui Puig DJ + Napoleón Pincha, i que obrirà les seves portes al públic a la una de la matinada.
L’1 de març del 2009 el teatre català perdia un dels seus referents humorístics, una notícia terrible de la qual encara avui no s’ha recuperat. Aquell dia moria Pepe Rubianes, un mite entre els seguidors d’un gènere, el dels monòlegs, que el genial actor galaico-català va popularitzar gràcies a les seves actuacions al Club Capitol, lloc d’obligat pelegrinatge durant anys pels espectadors que gaudien amb la seva incontinència verbal trufada de renecs i les seves anècdotes biogràfiques, reals o inventades fins a l’exageració. Des d’aquell fatídic dia el Club Capitol va perdre el seu inquilí més celebrat, el públic es va quedar sense la seva paraula brillant, però els més afectats van ser els membres del seu cercle més proper, aquells amics que es fan anomenar les Viudes de Pepe Rubianes, un grup heterogeni que, de tant en tant, es reuneix per sopar i recordar el seu amic, les seves històries més divertides, els viatges compartits,…
Fotograma del documental
Gairebé tres anys després de la desaparició de l’humorista Manuel Huerga estrena Pepe & Rubianes, un documental atípic, lluny de les hagiografies més tòpiques, que barreja les imatges, en blanc i negre, rodades en un dels sopars de les Viudes de Pepe Rubianes amb escenes, en color, dels seus espectacles teatrals, una forma original de donar a conèixer la persona –l’amic, la parella, el confident, en definitiva, el Pepe– i l’artista –l’humorista irreverent, el còmic de somriure fàcil, l’actor incansable, en resum, el Rubianes– al gran públic, espectadors que encara avui enyoren el seu humor tant com els seus amics.
Huerga, que ja havia estat convidat anteriorment en un d’aquests sopars, va decidir que la figura de Rubianes, un “esperit lliure” que deia tot allò que pensava sense embuts, mereixia un reconeixement especial, i per això va filmar una d’aquestes cites entre amics. Prèviament, i amb la col·laboració del guionista Lluís Arcarazo, va preparar un menú per guiar la conversa i introduir els temes, però els assistents van anar fent i desfent a la seva manera, aconseguint que Pepe & Rubianes tingui una posada en escena distesa, lliure i informal.
El documental comença amb les declaracions de Rubianes l’any 2006 sobre la unitat d’Espanya, una polèmica que el va deixar molt tocat, gairebé enfonsat, però que el director no volia deixar de banda: la seva intenció era recordar ben aviat com va acabar, els sagnants atacs que va rebre per part d’un sector de la societat que no el va entendre, les amenaces que va patir, per passar pàgina a aquell tràngol amarg i continuar amb bon humor la resta del film.
L'humorista Pepe Rubianes
D’aquesta manera Pepe & Rubianes fa un repàs a la vida de l’actor a través dels ulls dels seus amics, encarregats d’explicar les anècdotes que van compartir amb ell, els seus viatges, com el van conèixer, la seva passió per Lorca, els seus inicis com a actor, l’amor per Cuba i Àfrica, la solidaritat i el compromís vers els altres, …, a més de mostrar fotografies, gravacions privades o fragments de les entrevistes més aplaudides que va concedir per a televisió, fins i tot s’hi inclou un sketch animat (fet pel dibuixant Òscar Nebreda) il·lustrant un recital poètic del mateix Rubianes sobre la passió de Crist.
L’humor, com no podia ser d’una altra manera, està present en tot instant, les Viudes el recorden amb l’alegria que es mereix un home entregat a una causa concreta: fer riure la gent. Així Pepe & Rubianes és el documental que esperaven els seus seguidors, aquells que l’1 de març del 2009 van perdre un dels humoristes més mordaços i extraordinaris del nostre país que, si avui fos viu, dedicaria algunes de les seves punyents intervencions als dirigents que ens han abandonat enmig d’aquesta crisi mundial.
Pepe & Rubianes s’estrenarà als nostres cinemes el 23 de desembre de 2011.
Títol: Pepe & Rubianes
Gènere: Documental
Any: 2011
Durada: 90 minuts
Director: Manuel Huerga
Guió: Lluís Arcarazo
Les Viudes de Pepe Rubianes són: Lucila Aguilera, Joan Lluís Bozzo, Toni Coll, Carles Flavià, Joan Gràcia, Pep Molina, Manel Pousa, Maria Rosales, Joan Manuel Serrat
A la Barcelona de finals del segle XIX es van succeir una sèrie d’atemptats protagonitzats per personatges relacionats amb l’anarquisme català; els historiadors destaquen, per la seva importància, tres d’aquests tràgics episodis: el que es va produir a la Gran Via contra el general Martínez Campos (24 de setembre de 1893), el de la bomba al Gran Teatre del Liceu (7 de novembre de 1893) i el que va passar al carrer dels Canvis Nous (7 de juny de 1896). L’escriptor Antoni Dalmau va fer un estudi minuciós d’aquests atemptats i les seves conseqüències judicials, i el resultat del seu treball és El Procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX (Editorial Base), un llibre que pren el nom del judici més famós i que més repercussió internacional va tenir en l’època, l’anomenat “Procés de Montjuïc”.
Aquests atemptats van provocar la mort de trenta-tres persones, a més de ferir a un gran nombre d’individus. La resposta de les autoritats barcelonines, encegades per la ira i amb la ferma intenció d’ajusticiar els responsables del sagnant succés, va ser una repressió massiva contra tot el moviment anarquista de Catalunya que va portar a la presó centenars de persones, algunes de les quals van ser torturades i executades sense pietat. El Procés de Montjuïc demostra que els judicis a què van ser sotmesos els inculpats es van caracteritzar per la manca de rigor de l’acusació, que només pretenia castigar-los amb contundència i de forma exemplar, i que en cap moment va fer cas de les veus que demanaven clemència per als empresonats.
Fascinat pels darrers anys del segle XIX i els primers del segle XX –tal i com demostren els seus treballs sobre el cas Rull i la Setmana Tràgica–, Antoni Dalmau ha intentat explicar les conseqüències dels tres atemptats que van protagonitzar els anarquistes a la Barcelona de l’època; així, i després d’un exhaustiu procés de documentació, l’autor aporta noves informacions, materials fins ara inèdits –com els noms i cognoms dels detinguts, dels ferits i dels morts, a què es dedicaven els anarquistes detinguts,… –, per aclarir els successos i els judicis que els van seguir, a més de treure a la llum el rastre de centenars d’homes empresonats fins ara desconeguts, molts més dels que habitualment s’ha dit, en un rigorós llibre de més de sis-centes pàgines.
Títol:El Procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX Autor: Antoni Dalmau Editorial: Base Col·lecció: Base Històrica Pàgines: 608 pàgines Data de publicació: Abril 2010 ISBN: 9788492437467 Preu: 24,90 €
El próximo 16 de diciembre llega a las pantallas de nuestro país The Artist, la historia de un actor de cine mudo con dificultades para adaptarse al cine sonoro, una película galardonada con el premio al mejor actor en el pasado Festival de Cannes, dirigida por Michel Hazanavicius y protagonizada por Jean Dujardin y Bérénice Bejo.
Fotograma de la película
En el Hollywood de 1927, el actor George Valentin triunfa como galán con sus películas mudas. Pero con la llegada del cine sonoro Valentin perderá su estatus de estrella y, poco a poco, será apartado por la industria. Paralelamente a su declive, una joven figurante (Peppy Miller) comenzará una triunfal carrera cinematográfica. Así los destinos de ambos quedarán entrelazados en una peculiar historia de amor.
Michel Hazanavicius (OSS 117: El Cairo, nido de espías) es el director de The Artist, un film que narra el ocaso de una estrella del cine mudo en el Hollywood de los años veinte, un drama en blanco y negro que cuenta con un extenso reparto, con Bérénice Bejo (OSS 117: El Cairo, nido de espías) y Jean Dujardin (Pequeñas mentiras sin importancia) en los papeles protagonistas, y a quienes acompañan John Goodman (En el centro de la tormenta), Malcolm McDowell (Rumores y mentiras), Missi Pyle (Barry Munday), Penelope Ann Miller (The Messengers) y James Cromwell (Spider-Man 3).
The Artist se estrenará en nuestros cines el 16 de diciembre de 2011.
Título: The Artist
Título original: The Artist
Género: Drama Romántico
Nacionalidad: Francia
Año: 2011
Duración: 100 minutos
Director: Michel Hazanavicius
Guión: Michel Hazanavicius
Intérpretes: Bérénice Bejo, Jean Dujardin, John Goodman, Malcolm McDowell, Missi Pyle, Penelope Ann Miller, James Cromwell, Beth Grant, Joel Murray, Beau Nelson, Jen Lilley, Ben Kurland, Stuart Pankin, Patrick Mapel, Bitsie Tulloch
S’apropa la Nit de Nadal, un esdeveniment en què és gairebé obligat sopar en família, en un ambient de concòrdia i sense tenir en compte les discrepàncies entre cunyats, germans, etc. que durant l’any els han separat sense remei. Però no tothom viurà aquesta nit en pau i harmonia: alguns fugiran dels multitudinaris banquets per celebrar l’ocasió d’una manera diferent, tal i com ens proposa Dos punkis i un Vespino al Teatre Gaudí de Barcelona, una història nadalenca en què quatre personatges sense gairebé res en comú es veuran obligats a entendre’s durant aquesta freda nit de desembre.
En una benzinera, perduda enmig del no-res, l’empleat del torn nocturn dorm damunt del mostrador sense sospitar que aquella no serà la nit plàcida que anuncien les nadales. La seva tranquil·litat es veu interrompuda quan dos punkis entren a l’establiment amb la intenció de passar-hi la nit, ja que la Vespino en què viatjaven no ha suportat la duresa del trajecte –ni el pas dels anys– i els ha abandonat abans d’arribar a la ciutat. L’enfrontament entre els dos joves i el gasoliner, que no vol problemes amb els seus superiors, anirà en augment fins l’aparició d’una noia que, plorosa, també buscarà refugi a la benzinera.
Original i divertida, a estones vodevilesca, Dos punkis i un Vespino presenta un conte de Nadal allunyat dels clixés habituals, amb un text intel·ligent que qüestiona la felicitat, sovint irreal, que sembla imprescindible en aquestes dates; l’obra demostra que a la Nit de Nadal també podem trobar personatges solitaris, sense fortuna ni cap mena d’esperit nadalenc. Pels quatre joves aquesta és una nit com qualsevol altra, fins i tot l’empleat de la benzinera, el més assenyat de tots, es resisteix a ajudar els dos punkis, vençut per la por i superat pels esdeveniments, oblidant la solidaritat característica d’aquests dies. A més l’obra serveix per criticar la hipocresia d’una part de la societat, en aquest cas la família de Carol, quan arriba la Nit de Nadal, moment en què l’important és la unitat familiar, i per això no entenen la irada reacció de la noia envers el seu promès.
Marilia Samper i Llàtzer Garcia, els autors del text, també posen de manifest les diverses formes d’encarar la vida d’aquests personatges: per un costat estan els dos punkis que viuen al marge del capitalisme, lluny dels convencionalismes, són uns nòmades del segle XXI, nihilistes de vida lliure sense obligacions ni lligams i que només accepten el lema de l’originari moviment punk: “no hi ha futur”; d’altra banda, i amb una vida diametralment oposada a la dels dos germans, trobem el gasoliner, un personatge sotmès al sistema, pusil·lànime, amb una existència marcada per la por fins que coneix els dos joves i la seva manera de viure sense complexes. Així Samper i Garcia utilitzen el conflicte entre aquests dos estils de vida per muntar algunes de les escenes més còmiques de la funció.
Javier Beltrán (Ray) i Oriol Casals (Jota) són els punkis del títol, dos esperits lliures que només es tenen l’un a l’altre –bé, i la seva vella Vespino– i que s’esforcen en demostrar, al món i a ells mateixos, que es pot viure d’una altra manera: Beltrán exerceix de líder, és el germà gran i les coses es fan com ell decideix, mentre que Casals –amb un magnífic talent per la màgia– el segueix amb fidelitat i admiració, i fins aquella nit no qüestiona cap de les decisions d’en Ray. Muguet Franc és Carol, la noia fràgil i desorientada que, ofegada per la pressió familiar, fuig de casa sense tenir clar quina direcció prendre. Però és Xavi Francès el veritable triomfador de l’obra, ell és el gasoliner gris, anònim i una mica babau, que protagonitza les escenes més agraïdes i hilarants, com la seva defensa aferrissada del bitterkas –senzillament magistral– o la declamació del poema de Nadal que recita amb la il·lusió pròpia d’un nen.
Avalada pel premi al millor projecte d’escenificació de l’Institut del Teatre 2010, Dos punkis i un Vespino és una excel·lent proposta per escalfar motors de cara a les festes nadalenques, una esbojarrada representació que provocarà els riures del públic més seriós i que està especialment recomanada per als espectadors que vulguin assistir a una Nit de Nadal gens habitual.
Dos punkis i un Vespino es representarà al Teatre Gaudí de Barcelona del 10 de novembre de 2011 al 15 de gener de 2012.
Dramatúrgia: Marilia Samper i Llàtzer Garcia
Direcció: Marilia Samper
Intèrprets: Javier Beltrán, Oriol Casals, Muguet Franc i Xavi Francès
Companyia: La Brava
Escenografia: Enric Planas
Vestuari: Gimena González Busch
Il·luminació: Jordi Berch
Fotografies: Alba Lajarin
Producció: Xevi Gómez
Horaris: de dijous a dissabte a les 21:00 hores i diumenge a les 20:00 hores Preu: 18 € Idioma: català Durada: una hora i quinze minuts
____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé
El próximo 9 de diciembre se estrena en las pantallas de nuestro país La fuente de las mujeres, la historia de unas mujeres que intentarán cambiar una de las tradiciones de su pueblo, una película que se presentó en el pasado Festival de Cannes, dirigida por Radu Mihaileanu y protagonizada por Leila Bekhti y Hafsia Herzi.
Fotograma de la película
Las mujeres de una pequeña población, situada entre el norte de África y Oriente Medio, llevan años resignadas a aceptar la tradición que las obliga a buscar el agua a una fuente que nace en lo alto de una montaña. Sin embargo Leila, una de las jóvenes que, día a día, realiza ese trayecto, decide convencer al resto de mujeres para hacer una huelga muy especial: se negaran a mantener relaciones sexuales hasta que los hombres colaboren en el traslado del agua hasta la aldea.
Radu Mihaileanu (El concierto) es el director de La fuente de las mujeres, un relato sobre cómo las mujeres pretenden resolver una situación injusta, una comedia que protagonizan Leila Bekhti (Tout ce qui brille), Hafsia Herzi (Cuscús), Biyouna (Delice Paloma), Sabrina Ouazani (De dioses y hombres), Saleh Bakri (La sal de este mar), Hiam Abbass (Paradise Now) y Mohamed Majd (El largo viaje).
La fuente de las mujeres se estrenará en nuestros cines el 9 de diciembre de 2011.
Título: La fuente de las mujeres
Título original: La source des femmes
Género: Comedia, Drama
Nacionalidad: Bélgica, Italia, Francia
Año: 2011
Duración: 135 minutos
Director: Radu Mihaileanu
Guión: Alain-Michel Blanc, Radu Mihaileanu
Intérpretes: Leila Bekhti, Hafsia Herzi, Biyouna, Sabrina Ouazani, Saleh Bakri, Hiam Abbass, Mohamed Majd, Amal Atrach
Culturalia 