Archivo de la etiqueta: conte

EL DILEMA DE MAJER, DE SLAWOMIR MROZEK

El dilema de Majer és el desè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El dilema de Majer. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

Un dels recursos literaris més habituals de Slawomir Mrozek és l’encontre entre tres personatges: Nowosadecki, Pusczc i el propi Majer, el qual dóna part del títol d’aquest conte. Aquests tres pseudofilòsofs són els encarregats d’esventrar qualsevol mite, llegenda o dilema humà que hi hagi o pugui haver-hi a la vida quotidiana de les persones des del Big Bang fins al futur més llunyà.

En aquest cas en concret, El dilema de Majer, la conversa gira en torn de la forma exacta de la Terra i, sobretot, de per què és d’aquesta manera i no d’una altra. Figures cabdals de la intel·ligència planetària com Copèrnic són argüits al propi col·loqui. La violència verbal i, fins i tot, física és present en tot moment al relat i s’intueix que, tard o d’hora, aquella escena acabarà malament. També sabem que els tres personatges estan fent cua en algun lloc, que pel que sembla és molt important, almenys per a les seves vides.

El conte té un doble conflicte: si finalment hi haurà clatellades o quin és el lloc, exactament, on s’adrecen. El primer no és dóna a terme perquè, justament, obren l’indret que estaven esperant que aixequés la persiana. És molt important recordar que estaven fent cua per entrar-hi, és a dir que hi havia una necessitat real i, a més, que hi havia més gent tant davant com darrere d’ells.

I aquest màgic espai que obre les seves portes, tant als nostres 3 protagonistes com a la resta de figurants, no és altra que la botiga de begudes alcohòliques. Compte que el narrador, és a dir l’autor, està dient que és una botiga, no un bar o establiment similar. Vull dir que qui compra alcohol en una botiga és per consumir-lo a casa seva o en la intimitat d’un banc del parc o sota un pont; és a dir: que els 3 són alcohòlics.

Aquesta és la clatellada que et clava, de nou, Slawomir Mrozek al clímax i conseqüent desenllaç. Tanta filosofia, tanta discussió, tanta intel·ligència per a re. La raça humana és dèbil. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. I, habitualment, tots els genis tenen algun vici, més o menys amagat. És el preu que hem de pagar els humans per habitar un planeta que mai no ens ha pertangut.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

EL VUITÈ DIA, DE SLAWOMIR MROZEK

El vuitè dia és el divuitè conte del recopilatori de relats titulat L’arbre del narrador polonès Slawomir Mrozek, mort desgraciadament en 2013.

Crec recordar que vaig descobrir  aquest escriptor quan un servidor començava a estudiar per formar-se com a escriptor. Si no estic equivocat, un dels meus professors ens va encarregar l’anàlisi literària d’un dels seus contes. Arran d’això, em vaig convertir en un fanàtic de Mrozek i vaig comprar la resta dels seus llibres, la majoria de relats. El seu humor àcid, intel·ligent i social em va captivar des del primer paràgraf, a més de la seva atemporalitat que el converteix en un clàssic de final del segle XX. Per a mi només hi ha un altre relatista amb el seu talent: el també desaparegut Jesús Moncada.

En aquest article, anem a esbudellar un dels seus contes més coneguts: El vuitè dia. El fet que la majoria dels seus relats siguin tan curts (menys de 5 pàgines) ja és de per si un èxit i un goig, perquè costa moltíssim trobar autors contemporanis que escriguin i publiquin aquest tipus d’històries breus, que és el que el lector desitja trobar quan decideix llegir el llibre en qüestió.

El vuitè dia està escrit en primera persona i en passat, encara que quan s’acosta el clímax passa a present. En el plantejament, el narrador i protagonista ens presenta una reflexió pseudofilosòfica en què ens planteja la disjuntiva que Déu no és tan bo com el pinta la majoria, en una clara aposta per la laïcitat (almenys) de la seva obra en general i aquest conte en concret. Aquest personatge ens parla com a portaveu de tota la raça humana, de manera que la complicitat amb el lector és directa des de la primera paraula. En aquest cas, el conflicte apareix per acumulació i repetició, ja que la Persona el que va portant a terme és una correspondència amb Déu (¿?) on li va sol·licitant primer, reclamant després per acabar exigint i fins i tot informant unilateralment del fet que la setmana té massa dies laborals. A més, l’autor va intercalant les seves reflexions per justificar les peticions del protagonista incloent-hi cites dels grans filòsofs de tots els temps, com són Pascal, Gorki, Camus i, és clar, Nietzsche.

A mesura que el conflicte va avançant, ens apareix un segon conflicte ja que el lector, a partir del segon dia laboral eliminat del calendari, es pregunta què passarà quan Déu (¿?) tàcitament i en silenci atorgui que ja no hi hagi cap dia en el qual es pugui treballar de la setmana. I aquí és on Mrozek ens destarota amb el seu talent i màgia literària, resolent amb una radicalitat extrema per part de l’Homo Sapiens protagonista del conte, el qual porta a terme un viatge al revés, des de la reflexió pseudoreligiosa fins el retorn a la caverna, en què la violència gratuïta provoca el retrocés de la raça humana als seus orígens més profunds i execrables.

En definitiva, una brillantíssima crítica social sobre la hipocresia i la volatilitat dels valors humans.

La noche boca arriba, de Julio Cortázar

La noche boca arriba_Julio Cortazar_2Encara que sóc conscient que s’han publicat diverses crítiques sobre aquest relat, porto moltíssims anys, en concret des de 1997, volent escriure’n. En aquella època, quan un servidor tot just començava a aprendre a escriure literàriament, vaig tenir la sort de descobrir en Cortázar i la seva obra per imposició, atès que uns dels meus més cèlebres mestres, l’il·lustre escriptor Isidre Grau, ens en va encarregar la lectura i posterior crítica compartida amb la resta de companys i ell mateix.

Sempre he predicat que és el millor relat de tots els temps. Els motius els plasmaré negre sobre blanc a continuació. Gràcies a aquest conte, vaig descobrir la literatura com a lector, com un lector que estava a punt de convertir-se en escriptor. Però vaig comprendre els mecanismes narratius d’un autor amb la finalitat d’aconseguir el seu objectiu. Va ser un dels moments més divins de la meva vida creativa amb les paraules.

Com a qualsevol obra literària, el títol no pot ser gratuït. I aquí, evidentment, tampoc no ho és. La paraula “nit” apareix un munt de vegades al conte i l’expressió “boca arriba” l’he comptada fins a 6, i ho fa in crescendo a mesura que ens anem apropant al clímax i, de retruc, a la resolució del conflicte. També cal parar esment a la cita del preàmbul, la qual forma part del propi text. Però en tenir aquest to històric bel·ligerant, un pot arribar a pensar que ha estat obtingut d’una enciclopèdia o tractat indígena. Aquest relat consta d’un doble plantejament: el del suposat present, on un noi pateix un accident de moto, i el del suposat somni, en què un moteca es fet pres per uns asteques. Aquí ja hi tenim, doncs, el primer engany literari d’en Cortázar: parla d’una tribu, els moteques, en honor als motoristes, és a dir el tipus de ciutadà urbà que és el propi protagonista de la història. Durant aquest primer terç del relat, l’autor ja ens ofereix pistes sobre la seva farsa narrativa, com per exemple el llarg vestíbul de l’hotel, el rellotge de la joieria, el Sol, la natura en general i els ocells en particular, les bromes dels espectadors de l’accident, el dolor i la sang, el senyor amb guardapols que li ofereix un glop, l’estranya camisa de dormir, la làpida negra, el metge i quelcom que brilla.

Durant la resta del nus, i amb el somni en primera instància, podem observar-hi com hi ha coses que no ens acaben de quadrar, per al bé del lector i per l’excel·lent treball de l’escriptor: somiar amb olors, el pantà i els aiguamolls i la fetor a guerra. Com a colofó a la part final del nus, el veí de la nostra víctima (el qual aporta una objectivitat quaternària ideal perquè el narrador ens vagi traient i tornant a ficar a la història suposadament real i central), la set per haver corregut tant i el brou d’or són els elements diàfans de que les coses no van per on haurien d’anar.

Al preclímax del relat, s’hi ajunta tot: l’accident, el somni, el present, el passat i el viatge profètic del suposat moteca a un futur més real i creïble impossible. També és necessari comentar el treball dels tempos de la narració, atès que l’accident va de present a futur, però en canvi el somni va de present a passat, quan en realitat és un somni en futur estant al present i recordant fets del passat més immediat.

En resum, una obra mestra totalment atemporal que als relataires ja ens hauria agradat escriure, ja fos al passat, present o futur

Les perfeccions bucòliques de Monterroso

Ja fa un munt d’anys, no recordo ni com ni per què, vaig comprar el llibre de contes La oveja negra y demás fábulas del desaparegut escriptor de Guatemala Augusto Monterroso. Crec que va ser arran d’un exercici de classe tot just quan estava començant a formar-me com a escriptor i periodista cultural, però ja us dic que no ho tinc del tot clar. Però la realitat és que és dels pocs llibres originals, vull dir comprats, que encara conservo de la meva fallida de 2008, quan vaig haver de malvendre, gairebé a pes, tot el meu patrimoni cultural, inclosos quasi tots els llibres. Tan sols en vaig salvar els meus (és a dir els escrits per mi) i els que considerava imprescindibles, dels quals si me’n desprenia definitivament era sinònim de morir. I, d’alguna manera, vaig morir per després ressuscitar. Però, insisteixo, aquesta meravella de la micronarrativa va quedar-se amb mi. Per alguna devia ser.

Tot aprofitant la meva recent estrenada col·laboració en aquest prestigiós web cultural en general i literari en concret, vaig seleccionar aquest recopilatori de contes hiperbreus així com el propi autor i el seu nanorelat més famós, El dinosaurio:

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.”

El propi autor va reconèixer en entrevistes que hi havia infinites interpretacions del text. Al meu humil parer, el primer que em ve al cap és el fet que els dinosaures van estar milions anys a la Terra abans que nosaltres. Encara que se’n van extingir gairebé tots, la seva repercussió natural en general i animal en particular és molt més important que la nostra recent i transitòria circulació pel planeta blau. Aquesta n’és una de les moltíssimes lectures, com argumentava el mencionat escriptor.

Pel que fa als contes del propi llibre que avui i aquí analitzem, La oveja negra y demás fábulas, us en vull destacar dos de sobre manera. El primer i també molt breu però no tant titulat El paraíso imperfecto i que diu així:

“—Es cierto —dijo melancónicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno—; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve.”

Mai tres ratlles van ser tan complexes i van mostrar tant i tant, sobre la cultura, la humanitat i l’espiritualitat. La lliçó de l’ús perfecte dels signes de puntuació, sobretot tenint en compte que estem parlant d’una peça literària brevíssima, és irrefutable. El fet de començar amb un guió de diàleg (encara que en realitat sigui un monòleg) ja és en sí mateix una declaració d’intencions. Va existir un home (o l’Home, és a dir la Persona, tots els humans que vivim, hem viscut i viurem algun cop) que va tenir la sort d’anar-se’n (que no anar-hi) al Cel, al Paradís, amb majúscules. I s’hi estava millor que mai, com era l’esperat. Però la perfecció, el Cel, ser a prop de Déu, també té inconvenients perquè l’autor ens parla d’amics, però no de família, i només de música i literatura, però no de la resta d’arts, sense les quals també es malviu, encara que ja estiguis mort a nivell físic. Seguim, emperò, amb la classe magistral de signes de puntuació: punt i coma; punt i coma. Podria haver emprat els dos punts el primer cop, i el punt i seguit a les dues ocasions. Però no, per què. Amb el punt i coma ja n’hi havia prou, i perquè hi havia diverses comes per l’enumeració dels utensilis celestials. I per finalitzar, el clímax i el desenllaç més dramàtic que s’hi podia esperar: el cel ara és amb minúscules, perquè no pot haver-hi cap altre Cel. Aquesta és l’autèntica moralina de la història: quan has assolit el teu objectiu no té cap sentit mirar enrere, però tampoc mirar endavant, perquè no hi ha futur, només repetició i gaudi tranquil del present.

En quant al segon conte que us disseccionaré és el titulat La buena conciencia, el qual té setze línies de text. El títol ja et prepara per acceptar que els seus personatges seran, d’alguna manera, bons o com a mínim que se’n penediran si han fet quelcom dolent. Però, és clar, una de les gràcies supremes de la ficció és el punt de vista; per això, covards de tarannà que som tots els narradors, utilitzem el comodí de l’apuntador en 3a persona omniscient, aquell minidéu que si s’equivoca o opina no passa re, perquè no som nosaltres realment (no, i ara) sinó un ens inventat per a l’ocasió, que no deixa de ser un personatge més de la història de marres. Al que anàvem… Aquest conte ens parla de la ironia i de la hipocresia de la tribu, de la secta, és a dir de la raça humana. Perquè quan un col·lectiu es veu amenaçat és capaç de canviar, dràsticament, el seu rol i fins i tot la seva ideologia per pànic al que diran els altres, com si això fos important a la vida. I, fins i tot, primer es passa per la degeneració sexual i la seva repressió, per després acabar sent més pervers que al començament. És la involució de l’ésser humà, de la vida. Del zero a l’infinit. Del raonament insignificant que no va venir, precisament, de les estrelles.

Octavi Franch