The Brave You – Tedx Barcelona Women

Que les entrades es van esgotar ràpidament, ho vam veure amb una sala plena de gom a gom, moltes dones i algun home. Totes (si ens permeteu, seguirem en femení doncs la ocasió ho val, i la grandíssima majoria presents érem dones) amb somriures expectants i preparades per escoltar dones poderoses, amb missatges que ens podessin fer pensar, reflexionar, fer sentir i emocionar, i, amb sort, que també ens podessin inspirar algun canvi positiu en les nostres vides.

L’acte va començar amb una frase magistral de la moderadora: “este es un viaje por el mundo de las ideas para difundir que empieza en Barcelona, pero acaba donde tú quieras. Let’s come all together”. Amb aquest missatge tan poderós va iniciar la sessio del TED Women 2017 de New Orleans (EEUU). Quatre dones inspiradores cadascuna amb una experiència a compartir ben diferent: en primer lloc, la directora del Global Fund for Women, Musimbi, qui ens va explicar el significat de la paraula isirika i la importància de la responsabilitat mutua per tenir cura uns dels altres. Seguidament, vam conèixer a l’arquitecta Deanne van Buren, qui treballa en la construcció de centres comunitaris per la reconciliació als Estats Units i que va acabar la seva presentació amb una cita de Cornel West: “justice is what love looks in public”. La poetessa i artista, Sunni Patterson, ens va delectar amb un poderós poema sobre l’empoderament i la llibertat de les dones. I finalment, Anjali Kumar, qui ens va oferir una visió més espiritual i va anar més enllà de les relacions homes-dones per declarar que en el nivell més fonamental som tots iguals i tenim les mateixes necessitats bàsiques: salut, felicitat i amor. En la seva opinió, ens seguim centrant en aquelles coses que ens fan diferents i no ens les que tenim en comú.

Tot seguit va pujar a l’escenari el grup Salt&Soul Duo, musica del mon transportadora. La cantant una dona, que transmetia confiança vital i força, va embriagar el públic que seguia la musica amb atenció i gaudi. Donuts i xocolata van endolcir la pausa que ens portaria a la part més esperada de la nit, dues dones que ens parlarien en directe.

L’escriptora i periodista sueca autora del llibre ¿Quién le hacía la cena a Adam Smith?, Katrine Marçal, ens va fer pensar en un futur on les dones serien les protagonistes: “the future will be female”, posant al centre l’empatia com a base en les relacions socials.

Maria Fernández-Miranda, subdirectora de la revista Cosmopolitan, va tocar un tema sensible – la no maternitat i l’identitat de la dona des de la seva experiència personal, trencant tabús i demanant un canvi de perspectiva: preguntem-nos què ens fa feliços, què ens identifica, què ens emociona. Però deixem de donar per suposat que totes les dones volen (i poden) ser mares. Deixem de disculpar-nos i explicar-nos quan no els tenim. Va acabar la seva presentació amb un missatge que se’ns va quedar gravat: canviem les preguntes!

Els organitzadors molt encertadament van dinamitzar el que quedava de temps amb un Improshow de Planeta Impro i un repàs als missatges del públic sobre que vol dir ser valent (what it means to be brave): tenir confiança, ser autèntic i no deixar de perseguir somnis van ser dels missatges més repetits.

No volem deixar passar l’ocasió d’una petita suggerència per propers events, vam trobar a faltar exemples més propers de dones inspiradores, que podria resultar en conferències o “talks” presencials.

Volem acabar felicitant als organitzadors per un acte impecablement organitzat fins al més mínim detall. La temàtica “the brave you” on la dona era la protagonista de la nit va ser un encert.

 

Alicia Betts i Celia Esquerra

Sorteo: 3 entradas dobles para el estreno de Circo Price en Navidad ‘Los viaje de Marco y Pili’ en el Teatro Circo Price

Culturalia en colaboración con entradasymás te ofrece 3 entradas dobles para asistir al estreno de Circo Price en Navidad ‘Los viaje de Marco y Pili’ en el Teatro Circo Price.

Te invitamos el próximo sábado 30 de noviembre al estreno deL espectáculo Circo Price en Navidad ‘Los viaje de Marco y Pili’ en el Teatro Circo Price de Madrid a las 20:00 horas.

“Con motivo de la llegada de la Navidad, el Teatro Circo Price ofrece un espectáculo especial dirigido a todos los públicos donde grandes artistas circenses brindan una función de acrobacias e imaginación.
La obra sitúa al público en el aula de una escuela. En este lugar, sus dos protagonistas, Marco y Pili, deciden realizar un viaje onírico a través de su imaginación. De la mano de malabarismos y juegos circenses llevan a los asistentes a cruzar desiertos, visitar mercados de Oriente y descubrir ciudades marítimas de conexiones insospechadas. Todo para llegar al corazón mismo de un imperio legendario.
Se trata de un show que deja boquiabiertos a grandes y pequeños y que fomenta en los niños la curiosidad, la voluntad de conocer nuevas culturas y las ganas de descubrir nuevos lugare con este nuevo espectáculo creado por el director y coreógrafo Gilles Brinas”.

Para participar en el sorteo debes:

• Hacer un “Me gusta” en la página de Facebook de Culturalia o seguirnos en Twitter.
• Enviar un mail a concurso_culturalia@hotmail.es antes del lunes 27 de noviembre a las 20:00 horas. En el asunto del mensaje has de indicar Concurso “Circo Price en Navidad” y en el correo has de indicarnos tu nombre completo y tu número de móvil.

De esta forma podrás participar en el sorteo de 3 entradas dobles para asistir al estreno del espestáculo Circo Price en Navidad ‘Los viaje de Marco y Pili’ en el Teatro Circo Price el próximo 30 de noviembre a las 20:00 horas.

“El nombre del ganador aparecerá publicado en nuestro blog”

Novetat editorial: El naixement, d’Elisenda Guiu

Malgrat que en els darrers mesos estem vivint uns moments molt intensos, la veritat és que la vida no s’atura per la situació política, una certesa que ha servit a la dramaturga Elisenda Guiu (Barcelona, 1974) com a inspiració per a la seva nova peça teatral: El naixement (Arola Editors), un comèdia dramàtica protagonitzada per dues germanes, una casada amb un català molt vinculat al procés i l’altra amb un madrileny força tancat de mires i amb qui acaba de tenir una filla que neix, justament, el dia del referèndum.

La vigília del referèndum sobre la independència de Catalunya neix a Madrid la filla del Jorge i l’Eulàlia. L’endemà de la bona nova, els oncles de la petita, el Jaume i la Montse, decideixen viatjar a Madrid després d’exercir el seu dret a vot a Barcelona; el Jaume, fervent independentista, no les té totes, preferiria gaudir de la jornada a la seva ciutat, però finalment accedeix als desitjos de la seva dona. Unes hores més tard, i ja a la planta de nounats d’una clínica madrilenya, els quatre personatges es retroben, un encontre en què les ideologies de cadascú marcaran la manera de relacionar-se entre ells.

La dramaturga Elisenda Guiu, en una imatge promocional
La dramaturga Elisenda Guiu, en una imatge promocional

El naixement no pretén ser una crònica històrica ni un tractat polític, només el pretext per endinsar-se –de manera molt convincent– en les dinàmiques de comportament social i de les emocions humanes en el seu conjunt: l’amor, el temor, la il·lusió, l’hostilitat, la rauxa, la tendresa… Guiu signa un retrat de les relacions –ja siguin de parella, fraternals, de família política…– i el delicat vincle que s’estableix entre els diferents membres d’una família a partir dels seus ideals. Així, i en paraules del sociolingüista Miquel Strubell, “els silencis aniran desapareixent, amb confessions sorprenents per part d’alguns dels personatges i, no cal dir-ho, per al lector, a mesura que l’obra arriba al seu clímax”.

Títol: El naixement
Autora: Elisenda Guiu
Editorial: Arola Editors
Col·lecció: Textos a part
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788494764301
Pàgines: 128 pàgines
Preu: 12,00 €

Novetat editorial: L’homenatge, de Xúlio Ricardo Trigo

Nom habitual de la ficció històrica, Xúlio Ricardo Trigo (Betanzos, 1959) afegeix un nou títol al gènere amb L’homenatge (Columna), una novel·la que li ha servit, a més, per guanyar el XXI Premi Nèstor Luján. En aquesta ocasió, l’escriptor gallec presenta el seu particular retrat del modernisme, un moviment que als anys trenta, i després de les morts de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, vivia els seus darrers anys d’activitat. Així, en mans de Trigo, l’argument esdevé un merescut homenatge a “la primera generació d’artistes catalans que van situar la cultura catalana en un àmbit més global i universal”, un reconeixement que es fa evident ja des de la mateixa portada: una imatge del Cau Ferrat i el quadre “Flors desfullades”, pintat per Casas el 1894 i que a la novel·la té una importància fonamental.

El crític d’art Carles Solé arriba a Sitges (1932) amb la voluntat d’escriure un homenatge als membres del moviment modernista. Convidat per Júlia Peraire, vídua de Ramon Casas, s’allotjarà en un espai tan significatiu com el Cau Ferrat, escenari ideal on entrevistar-se amb els artistes i conèixer de primera mà les seves experiències. Però les intencions de Solé no són tan sinceres com semblen a priori: què vol?, quin és el seu veritable objectiu? Una venjança personal volta pel seu cap i no sembla disposat a renunciar-hi.

L'escriptor Xúlio R. Trigo, en una imatge promocional
L’escriptor Xúlio R. Trigo, en una imatge promocional

A L’homenatge s’hi barregen personatges ficticis amb noms reals vinculats al modernisme, però el moviment artístic és només el marc temporal que utilitza l’autor per parlar de la lluita de classes, de les pors, de l’imprevist, dels finals dels personatges i dels espais… Per a escriure la novel·la, Trigo va elaborar primer un gran esborrany, una feina de tres mesos en què hi va abocar tota la trama que aniria polint amb paciència fins al resultat final. I, com no podia ser d’una altra manera en ell, en el seu llarg procés de documentació va emprar molt la fotografia, es va dedicar a immortalitzar qualsevol espai que li servís per a imaginar l’acció, imatges que no sempre recuperava quan escrivia perquè, per a aquest escriptor/fotògraf, “el més important és mirar a través del visor i enquadrar”.

Títol: L’homenatge
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788466423021
Pàgines: 304 pàgines
Preu: 19,50 €

Entrevista: Roser Amills, escriptora que publica ‘Asja. Amor de dirección única’.

Fascinada pels noms menys coneguts del passat i obsedida a recuperar-ne la història, Roser Amills (Algaida, 1974) ha fixat la seva atenció en Asja Lacis, una dona a qui molts van voler relegar exclusivament al paper gairebé decoratiu d’amant del filòsof Walter Benjamin. Per a l’escriptora mallorquina, però, va ser molt més que això, i ara pretén situar-la al lloc que realment li correspon amb Asja. Amor de dirección única, una novel·la que arriba a les llibreries en un acurat volum gràcies a l’encertada feina de l’editorial Comanegra. Culturalia ha volgut parlar amb ella per descobrir què la va seduir de la figura d’Asja Lacis i d’aquesta història d’amor, de constants anades i vingudes, entre dos personatges tan intensos.

Vas començar aquest relat a principis dels anys 90. ¿Com descobreixes Asja Lacis?

El pare del meu primer fill em va descobrir a Walter Benjamin, vaig començar a llegir la seva obra i el que s’havia escrit sobre ell, i l’Asja em cridava l’atenció perquè era un misteri, l’acusaven d’haver estat una dona perillosa que l’havia portat pel mal camí. Vaig fer un intent d’escriure sobre Benjamin perquè m’interessava moltíssim, però sempre acabava apareixent ella, així que ho vaig deixar reposar. I fa uns tres anys, amb La bachillera acabada de publicar, estava començant una nova novel·la que se’m resistia (és la que tinc en marxa ara), vaig parar i, com a distracció, vaig tornar a Benjamin, a repassar les fitxes que havia escrit quan encara anava a la universitat, i vaig veure que hi tenia l’esquema de la novel·la. M’hi vaig ficar de ple i vaig descobrir coses meravelloses d’una dona que em va entusiasmar, no feia altra cosa que investigar sobre l’Asja, com més ho feia, més em fascinava, i el resultat d’aquell procés és aquesta novel·la.

A Asja. Amor de dirección única, la protagonista mira enrere per recordar la seva història d’amor amb el filòsof Walter Benjamin, l’altre protagonista de la novel·la, un amor a primera vista.

Aviat vaig entendre que havia estat una grandiosa història d’amor i no volia inventar-me més del necessari: vaig buscar molta informació, documentació privilegiada, cartes, per ser fidel a la realitat. La meva dificultat, però, era com explicar-ho sent una història real, i vaig trobar el camí fent que rememorés aquell passat, era la manera més intensa i bonica d’explicar una història d’amor: quan mirem enrere ens adonem de la transcendència d’aquella relació en la nostra vida. Evidentment, la memòria juga males passades i canvia coses, apareixen dubtes, però m’agradava que l’Asja posés en dubte el que va fer, el que recorda, el que va fer Walter Benjamin, el que recorda que li va explicar el filòsof sobre ell mateix, i aquí es crea un joc que a mi m’ha fascinat sempre: ¿què és real, el que recordem o el que recorden els altres, aparentment més objectius? S’estableix un joc que té molt a veure amb la història, i durant uns mesos em vaig sentir com si estigués viatjant amb l’Asja, tant en el seu viatge de Berlín a Moscou com en el seu viatge cap el passat. I va ser molt intens.

Des del primer moment, l’Asja exerceix una gran influència sobre Benjamin: li descobreix el comunisme, li va presentar Bertolt Brecht, amb ella va intentar guanyar sentit de l’humor, va canviar el seu estil narratiu. Creus que ella era conscient del seu poder?

Sí, perquè ja des de la seva vocació, que era el teatre com a font de reivindicació, treballava en la clandestinitat amb nens del carrer i els ensenyava que el teatre funcionava com a teràpia i com a manera de progressar socialment; era una mena de “treballadora social de la intel·lectualitat”, i, tot i la seva modèstia, mantenia una actitud que semblava que no interferia, però guiava els nens fent-los creure que era un joc o un pacte educatiu, canviant-los la vida: un nen que viu al carrer i passa gana pot acabar sent un criminal, i ella els reconduïa d’una manera subtil aprofitant el seu potencial. Així, quan es troba amb Brecht, Benjamin i tants altres, ella exercia de motivadora, els feia veure les coses d’una altra manera, seguint els preceptes que predicava. I penso que a Benjamin el veu com un nen burgeset una mica perdut, i va decidir espavilar-lo: no era gens dogmàtica, però en la seva manera de parlar-li, de donar-li algun toc d’atenció, li descobreix altres maneres de pensar. Ell se’n va adonar, i això el va acabar d’enamorar d’ella, fent del seu un amor no només apassionat i carnal, sinó també un amor intel·lectual, que és l’amor veritablement profund i més difícil d’oblidar.

Benjamin ho va fer tot per ella, fins i tot renunciar als seus principis, es va divorciar per casar-se amb ella, però res no va funcionar. ¿Entens que el lector pugui sentir més simpatia per ell que per l’Asja?

A vegades llegeixes un llibre en unes circumstàncies de la teva vida i prens partit per un personatge o per un altre, però si l’agafes uns anys després potser canvies d’opinió. Per això crec que l’opinió dels lectors dependrà molt del seu estat d’ànim; el que sí puc dir és que amb aquest llibre coneixem una manera de ser dona, com va ser l’Asja, que pot generar debat, ser dona en aquesta època i d’aquesta determinada manera no era tan senzill com pot semblar: hi ha gent que la pot assenyalar amb el dit o criticar-la per prejudicis, per maneres d’entendre el que ella mateixa intenta explicar. Hi ha gent que m’ha dit que li cau bé, altres que no i prefereixen Walter Benjamin, hi ha qui diu que ell els posa nerviosos o que no coneixien aquesta faceta… La gràcia és que durant el llibre veus els personatges des de diferents prismes, tu mateix canvies d’opinió sobre si el bo és ell i la dolenta és ella.

Però ell canvia la seva manera de ser per ella.

Això no és del tot cert perquè Benjamin havia de fer el canvi igualment, vivia en una situació hipòcrita: estava casat però no tenia bona relació amb la seva dona, sense veritable vocació de pare prototípic d’aquella època, dels que treballaven per mantenir la família, volia continuar investigant com un estudiant etern, i ella és el detonant, el pressiona a voler fer aquelles coses per ella, però veritablement ell les acaba fent per si mateix. I fins i tot hi ha coses que ella també li demana i que decideix ignorar-les, com ara salvar-se. Per això no saps si una persona arriba a la teva vida per fer-te-la canviar, o aquella persona arriba perquè tu ja estàs canviant i ella només n’és un símptoma o una evidència. El que sí que és cert és que hi ha un abans i un després de que el Walter conegui a l’Asja i l’Asja al Walter, i ara veient-ho, així en passat, podem arribar a totes aquestes conclusions. Però, com bé sabem, la vida no és mai tan senzilla, no podem pretendre que les coses passen per un únic motiu, és un conjunt de circumstàncies.

L’Asja és un personatge poc conegut: tot i que va deixar escrites les seves memòries, en elles no parlava ni de Walter Benjamin ni del gulag. ¿Documentar-te per escriure aquest llibre ha estat un procés senzill?

No, al principi només trobava referències molt parcials, i em vaig enfadar perquè molts acadèmics repetien una visió simplista d’ella: que era una bolxevic russa que coneix Walter Benjamin a Capri el 1924, el mateix que havia escrit Gershom Scholem a Història d’una amistat, on explica les cartes que va intercanviar amb Benjamin, però si les llegies amb deteniment ja hi trobaves moltes altres dades. I vaig començar a investigar fonts més difícils de consultar a Letònia, a arxius russos (amb l’ajuda del traductor de Google per comprovar el nivell de la traducció que s’havia fet), algun petit homenatge que li havien fet per la via del teatre del proletariat per a nens, algun article seu, així va ser com vaig començar a trobar el gruix de coses veritablement importants, i encara em va sorprendre més que no s’hagués publicat res amb cara i ulls sobre una dona com ella i la seva visió del teatre, amb un mètode propi basat en la improvisació. Fins ara hi havia molt poca cosa, i ho he intentat compilar en aquesta novel·la.

El títol del llibre, ‘Amor en dirección única’ no és casual. ¿Per què el vas triar?

És una picada d’ullet a aquells que han llegit a Walter Benjamin perquè un dels seus llibres fonamentals és Calle de dirección única, el va escriure per a ella, amb el sentit de l’humor que li havia suggerit, és una obra estranya que fa en un moment en què està col·lapsat, l’escriu molt ràpid, amb moltes ganes, i el dedica a l’Asja. De fet, viatja a Rússia per entregar-li el primer exemplar quan està a punt d’editar-se. És molt emocionant, molt romàntic, li dedica perquè ella “es la arquitecta de mi calle de dirección única”, i mentre escrivia aquesta novel·la em voltava pel cap que els dos se sentien abocats a un amor sense sortida (ell estava casat, ella volia ser lliure); era una relació molt difícil, com els carrers sense sortida, però ells continuaven allà, fent tot el que podien, com per exemple aquest llibre meravellós, el recomano a qui no l’hagi llegit perquè gairebé és poesia, petites píndoles que transmeten l’univers de Walter Benjamin d’una manera poc acadèmica però molt profunda, i amb temes que avui dia són més moderns que mai. Per això he volgut posar aquest subtítol (Amor de dirección única), perquè ho resumeix tot.

Preguntada per Bertolt Brecht sobre el seu pas al gulag (1938-1948), l’Asja només diu que va ser “l’hivern més llarg de la seva vida”, una experiència desoladora que li va fer perdre l’encís per les idees marxistes. Com sobreviu a aquells anys? ¿Podríem dir que el teatre li va salvar la vida?

Sí, això mateix. Investigant sobre el gulag vaig plorar molt, va ser terrible perquè en el seu cas, la imatge era la que tenim dels camps de concentració, però sempre amb un metre i mig de neu com a mínim, per això em permeto fer-li dir que és l’hivern més llarg de la seva vida, de deu anys; que t’enviessin a un gulag era una condemna a mort, la mitjana de supervivència era de dos a cinc anys. Ella sobreviu perquè observa que els vigilants acaben sent també presoners: havien de fer els mateixos horaris, passar el mateix fred, en ocasions la mateixa gana, física, però també espiritual. Aleshores, l’Asja proposa organitzar un equip de teatre, ho accepten amb reticències, i és converteix en un èxit que significava una estona d’esbarjo dins del malson. Amb cert sentiment de culpa, però, perquè sap que el grup rebia uns beneficis, una miqueta més de menjar, feien feines menys dures per poder sobreviure i continuar fent teatre. Això és terrible, és molt poètic però no oblidem que també és duríssim, l’Asja va sobreviure en unes condicions terribles, per això a les seves memòries decideix no parlar d’aquesta època tan dura, i ho fa per dos motius: per sentiment de culpa, perquè ella s’havia salvat mentre altres havien mort, i per por a represàlies per explicar la veritat d’aquella salvatjada.

Les teves dues darreres novel·les estan protagonitzades per dues dones excepcionals i admirables: Leonor, aquella batxillera de finals del XVIII i principis del XIX, i Asja Lacis. ¿Què tenen en comú aquestes dues dones?

Són dones reals que, en el seu moment, no van poder explicar la seva història per manca de receptors, pioneres en la seva època i en la seva faceta: la Leonor perquè va muntar una escola, va posar la cultura, els llibres, l’educació, per sobre de qualsevol altra inquietud, amb una vida tràgica però molt enriquida per aquesta decisió tan bonica; i el cas de l’Asja és similar, però en un altre context. A més, ningú havia explicat les seves històries de veritat, i crec que la meva vocació deu ser aquesta: donar veu a qui no ha tingut l’ocasió de fer-ho en la seva època, i confio que, ara que estem més evolucionats i som més tolerants i receptius, podrem valorar-ho i rebre-ho; també és una manera de reconèixer la seva feina. Vull que les històries de dones importants es reconeguin a nivell institucional i social, sovint es diu que hi ha poques dones que hagin fet coses, però el cert és que, malgrat que hi ha poques històries explicades de dones que hagin fet coses, ser-hi sí que hi son.

Dèiem al principi d’aquesta entrevista que portes vint-i-cinc anys amb l’Asja en la teva vida. Què n’has après, d’ella? ¿Què t’ha aportat aquest personatge?

He après que la seva única equivocació va ser confiar en una idea, el comunisme inicial, un comunisme intel·lectual que ella es va creure. Com a societat ens hauríem d’aplicar la idea de no creure’ns mai les idees massa radicals, que exclouen els altres o generen una actitud de guerra o de militància sense pensar. L’Asja era molt intel·ligent però va pecar d’entusiasta, potser per la seva joventut inicial, va creure en aquella utopia que era el primer comunisme, i al final de la seva vida se n’adona de que tot havia estat una trampa, que el totalitarisme i la manca de respecte per les vides humanes s’havia imposat. En aquest sentit, l’aprenentatge ha de servir per a que no tornin a passar aquestes coses, que siguem persones raonables, pensar quins interessos hi ha al darrera de cada notícia i aprendre del que ja ha passat en la història, que justament és el que ens pot ajudar. La Segona Guerra Mundial va ser un punt d’inflexió, van passar coses que no havien passat mai en la història sobre la societat civil, i hauríem d’evitar que no tornin a passar, cal que aprenem del seu error, ni l’Asja ni Benjamin podien fer altra cosa, però ens van avisar del que estava passant a Europa i arreu del món. I, com dic al final del llibre: fem que el que ells van intentar ensenyar-nos a les generacions futures no sigui en va.

Títol: Asja. Amor de dirección única
Autora: Roser Amills
Editorial: Comanegra
Data de publicació: Octubre 2017
ISBN: 9788417188023
Pàgines: 304 pàgines
Preu: 18,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez